dimarts, 24 de maig de 2011

Les barraques de Barcelona

Can Valero, Montjuïc (anys 60)


L'exposició Barraques. La ciutat informal que va acollir el Museu d'Història de Barcelona i diversos estudis en marxa (com l'edició de la pel·lícula i la publicació del llibre que duen el mateix nom que l'exposició) contribueixen ara a aprofundir en aquella realitat oblidada. El material documental aborda la qüestió directament amb gent que va viure aquella experiència. El reportatge se centra en el testimoni de persones que van viure la meitat de la seva vida en barraques, entre els anys 40 i els anys 80, en barris com el Somorrostro (a la platja entre la Barceloneta i el Poblenou), Can Valero (a la muntanya de Montjuïc) o els Canons del Carmel (espai recentment museïtzat). Uns barris que van aplegar milers de famílies (només a Montjuïc n'hi vivien més de 10.000) i que van existir fins que les transformacions urbanístiques van eradicava les barraques. Les últimes van caure poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.

De petit tinc molt present el Somorrostro. Amb la meva mare anava als banys que s'estenien per tota la platja de la Barceloneta. Anàvem sobretot als de Sant Sebastià, però també als Astilleros, als de Sant Miquel i als Orientals. Aquests darrers eren només per a dones i nens petits, però jo hi vaig tenir carta blanca fins ben gran. Però ara no toca parlar d'això.

A vegades també anàvem a la platja gairebé al final del passeig Marítim que es veu a la fotografia. Aquella era una frontera vigilada, i si hi anàvem era perquè era de franc i a la sorra hi havia una piscina rodona de pedra per a la canalla. Jo no tenia cap consciència social; era massa petit. Però sí recordo veure'm dins d'aquella piscina minúscula comparada amb la platja immensa que als nens de l'altre costat els servia de paisatge permanent. Fins i tot quan les llevantades se'ls enduia la casa. Però jo això no ho sabia.


Somorrostro (1966)


Com ja havia passat amb les obres de les exposicions Universal (1888) i Internacional (1929), o amb la construcció del metro, també a principis del segle XX, entre el 1950 i finals dels anys 60 una allau d'immigrants de tot Espanya, i també de l'interior de Catalunya, va arribar a les ciutats catalanes; no hi havia habitatge social i els barris de barraques van créixer espontàniament, construïts pels mateixos habitants. Es van estendre pel litoral, els turons i solars buits. Els habitants eren treballadors, gent integrada en la vida urbana, social i laboral, però havien de viure en uns barris desatesos, una ciutat al marge. Durant anys van haver de suportar mesures repressives i discriminació (viure en una barraca et feia directament delinqüent), i vivien amb la por que els enderroquessin la barraca que tenien per casa. A la majoria de barraques no hi havia aigua corrent, ni llum ni clavegueram. Al principi, en aquests barris tampoc hi havia escoles, dispensaris ni serveis públics. Els barraquistes van haver de lluitar molt per millorar unes condicions de vida molt dures. Van passar anys fins que van començar a fer-se polígons per reallotjar-los. Sovint es van aixecar a corre-cuita i amb greus deficiències, en llocs remots i mal comunicats, com Sant Cosme (al Prat) o la Trinitat i altres llocs de Nou Barris. Per a milers de persones, la precarietat encara va durar tres dècades més, fins que aquests barris han arribat a integrar-se plenament a les ciutats.

La Perona, Sant Martí (1989)


Els anys del barraquisme van ser uns temps molt durs que la ciutat potser ha volgut oblidar: a vegades voluntàriament i a vegades per ignorància; tanta informació com hi ha, però hem perdut la capacitat de trametre el coneixement més proper, la història més pròxima. Els canvis urbans han esborrat molt els rastres d'aquells barris, però encara els podem trobar, i el record és molt viu entre els antics barraquistes. És important conservar la memòria i cal fer un reconeixement públic d'aquells barris desapareguts; que els noms del Somorrostro, Can Valero o el Camp de la Bota figurin als carrers o a les platges. Creuen que, per entendre la ciutat actual, s'ha de conèixer també aquesta "altra" història.

Aquesta "altra" història té una peculiaritat. Cal recórrer al testimoni dels afectats per tenir una visió del fenomen que vagi més enllà del relat descriptiu d'un urbanisme peculiar. Però aquest testimoni, necessari, té un resultat peculiar. Quan vaig assistir a la presentació del llibre Barraquisme. La Barcelona informal del segle XX hi eren presents molts d'aquests protagonistes, que es van queixar de no sentir-se representats en el relat del llibre. Era evident que la història personal dels testimonis és molt més viva que el relat històric i assagístic del llibre, i això no és fàcil d'assumir. Caldria que la gent entengués que la Història està obligada a posar límits a la memòria si volem que el resultat tingui valor per a tothom.


Camp de la Bota (1979)


Però no tot el barraquisme de la ciutat de Barcelona es localitzava en les zones assenyalades ni tot el barraquisme era espai d'habitatge. En molts llocs sense urbanitzar, sobre tot en les zones frontereres entre els antics municipis del Pla de Barcelona, s'hi establiren horts urbans clandestins, que en molts casos també podien servir de residència. El cas que em toca més de prop perquè era al barri de la meva infantesa és el del Camp del Sidral, situat entre el que avui és la plaça de les Glòries i l'Estació del Nord. Un immens descampat creuat per les vies del tren i que separava els barris del Clot, Poblenou, Eixample i Fort Pienc. Per salvar els obstacles naturals (una orografia difícil), les vies i la Gran Via, que en aquest indret naixia autopista, als anys 70 s'hi va construir un pont-aranya suportat per potents cables, que en construir-se el tambor distribuïdor del transit (que ara s'ha d'enderrocar) va ser traslladat al costat del Fòrum.


Plaça de les Glòries als anys trenta
Fons Beret-Claret. Arxiu Nacional de Catalunya


El Camp del Sidral, sobretot en la zona més propera a la fàbrica de la Hispano Olivetti, era un complex entramat d'horts amb camins laberíntics i barraques que servien per guardar les eines. Hi havia, també, una xarxa de rec, composta de múltiples canals o reguerots que provenien d'alguna surgència del Rec Comtal, que passava soterrat per darrere dels Encants Vells. En la zona central, aproximadament, del descampat que havia de ser la plaça de les Glòries hi va haver fins el primer terç del segle XX un estany amb aigua que provenia del mateix rec. I entre els horts i els Encants Vells hi havia, també, un refugi de la Guerra Civil, avui desaparegut, que els nens de l'època (fins a principis dels anys 70) utilitzàvem per jugar.



Dues imatges de la plaça de les Glòries als anys cinquanta.
Foto superior: La Vanguardia; foto inferior: Barcelona en la historia


A la foto dels anys 30 s'hi veu més la zona propera a Marina, amb el terreny perfectament returat per les vies del tren i delimitat per la Gran Via, Marina, amb la carretera de Ribes travessant en Diagonal. Les fotos dels anys 50, en canvi, mostren perfectament la zona de la plaça de les Glòries, amb la Meridiana i els seus ponts, i la Gran Via a la dreta i l'edifici de la Farinera enmig.

Hi havia més horts urbans: al Poblenou, a Horta, a Sarrià, al Besós, a Sants, a la Diagonal... Però no és l'objectiu d'aquest apunt fer-ne un estudi, sinó avisar que el barraquisme no se centrava exclusivament en els gran nuclis de barraques coneguts per tots.

Trobar un lloc mínimament digne per viure-hi és un problema per a milions de persones arreu del món que viuen en infrahabitatges. I, a Catalunya, la vivenda torna a ser un greu problema per a molta gent. El seu cost desorbitat i la manca de política de lloguers la fa inaccessible i molts nouvinguts no troben inicialment més que habitatges precaris i en mal estat. Precisament per això val la pena recordar un temps no gaire llunyà en què unes 100.000 persones, només a Barcelona, van passar molts anys sense cap altra opció d'habitatge que una barraca. Alonso Carnicer i Sara Grimal ens ho expliquen en el seu documental Barraques. La ciutat oblidada.



*

Exposició Barcelona. La ciutat informal

Llibre Barraques. La Barcelona informal del segle XX  

Plànols Bereshit Barcelona Map  


10 comentaris :

  1. És curiós com durant un temps les barraques no van existir i ara més o menys es comencen a reivindicar com a patrimoni nostre.

    ResponElimina
  2. molt bo el teu apunt
    soc l'Aris, es que el blogger no em deixa identificar-me

    ResponElimina
  3. Som així, Galderich. De fet, per poder fer Història i arqueologia, abans ha calgut que destruíssim els testimonis materials.

    ResponElimina
  4. Aris, gràcies.

    Per cert, he fet un petit afegit parlant de la presentació del llibre.

    ResponElimina
  5. Tens raó, Enric, quan dius que a Barcelona hi havia barraques a molts llocs. Jo recordo les de la Diagonal, a l'alçada de davant del que ara és l'Hotel Princesa Sofia. Al seus habitants els van enviar l'any 1952 a unes cases barates (les Casas del Governador, 900 habitatges de 20 metres quadrats). Els van fotre a fora perquè s’havia de celebrar el Congrés Eucarístic i haurien fet mal efecte. A l'esplanada de la Diagonal s'hi havien de fer alguns actes.

    ResponElimina
  6. Avui has fet una entrada com déu mana, carai! Quan jo tenia quinze anys i passava pel Pont del Treball a la Verneda em quedava esgarrifat de les barraques. Ho he consultat, i he vist que el Trias NO HA GUANYAT a Sant Martí. Encara deu funcionar una mica la memòria històrica: els obrers no podem votar els oligarques.

    ResponElimina
  7. Sí, Miquel. I als del Somorrostro els van fotre fora perquè el Caudillo havia d'arribar per mar i feia lleig que veiés un lloc tan desagradable.

    ResponElimina
  8. Lluís, com dient els de Polònia imitant l'Hereu: Si ets treballador i votes les dretes és que ets tonto del cul.

    I Sant Martí de Provençals, sagrat!

    ResponElimina
  9. Yo recuerdo en el año 1944 a ? 1953 entrando por el paso a nivel a la playa y direccion san adrian habia un barrio de barracas de dos lineas paralelas a la franja maritima y antes de llegar a las baterias de costa que contenia algun que otro chiringuito y algun patio cerrado al sol donde las señoritas de la epoca tomaban el sol desnudas (nosotros mirabamos los sexos peludos expuestos al sol por unos agujeros disimulados) abia una gran cantidad de arena hasta llegar a primera linea de mar de tanta que abia hasta formaban dunas (que se la llevaban en camiones para la construccion) incluso tenia amigos de estudio de el colegio santa maria del mar en la calle pujades alli hice la comunion pues la iglesia de mariano aguilo aun estaba en construccion ¿ o arreglo (hoy es un bar)recuerdo el nombre de este estudiante ...Ybañez pues .....un dia ¿1953 ¿ una tromba marina por la noche se llevo todas las barracas dejando en su lugar solo unos ondilones impresionantes de arena vacia y lo digo porque nadie se hace testigo de esta parte de barracas siempre se nombra las del somorrostro desde el paso nivel hacia la barceloneta ?? alguien recuerda esta pequeña poblacion de barracas ¿ un saludo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, jo diria que et refereixes als banys de la Mar Bella. Les barraques estaven sota el passeig Calvell. Després venien els bany, el C.N. Poblenou i l'estació.

      Elimina