diumenge, 19 febrer de 2012

Dominica ante carnes tollendas


Article publicat a

Per a qui està instal·lat a la frontera disfressar-se resulta incòmode; és, de fet, una manera d’exposar-se, de sentir-se nu. La disfressa més que ocultar-te evidencia qui o què ets.

Festa pagana, prèvia a la Quaresma, el Carnestoltes enllaça amb les celebracions dionisíaques gregues i romanes, les bacanals. En la vella societat rural medieval, fèrriament estructurada per la religió i l’Església, el temps de Carnestoltes oferia mascarades i un lapse de permissivitat que contrarestava la repressió dels instints i la severa formalitat moral i litúrgica de l’Església i de l’Estat. Era un temps de transgressió que permetia creuar fronteres socials i morals. Era lúdic, sens dubte, però balsàmic i alliberador: el temps laboral estava marcat pels cicles agraris (ho ha estat fins el segle XIX), i l’oci, com l’entenem avui, era gairebé inexistent. Ara, guanyat aquest suposat espai temporal personal, el Carnestoltes ha perdut el seu poder transgressor. No hi ha pandemònium; és una excusa festiva més en què es comparteixen actituds i tòpics en forma de disfressa.

Viure a la frontera implica una certa amoralitat, la mascarada permanent que permet passar a un costat o l’altre de la línia que separa les convencions socials de la transgressió sense ser vist. Però no em refereixo a la frontera de la legalitat, sinó a la porta d’entrada a l’alteritat. A tots ens sona el tòpic “hi ha altres mons, però són dins d’aquest”. A aquests altres mons, em refereixo. Les drogues, els rituals màgics, la literatura, l’art, el teatre han estat i són portes (unes més amables que d’altres) a l’alteritat en el sentit de viure altres vides, altres experiències, que dins de la societat serien inadmissibles.

La moral ens lliga als costums socials (el mot “moral” ve del llatí mos, moris, “costum”) i l’Estat i la religió legislen sobre ella i apliquen càstigs que van de la vida terrena a més enllà de la mort. La realitat personal, però, només viu subjecte a l’experiència i delimitada, amb dosis més o menys grans de neurosi, per les creences i el pecat, sempre i quan no topi amb les lleis dels homes. Entrem aquí en el terreny de l'ètica com a raonament crític sobre la moralitat de les accions. Ètica com a sinònim de moral individual.

Assumint aquests conceptes de moral i d’ètica, el Carnestoltes no té sentit perquè se suposa que la reivindicació social i política l’han substituït. I, en tot cas, la reivindicació no busca la transgressió, sinó el canvi permanent. Quant a la transgressió individual...

La transgressió individual es mostra no al carrer, no en una disfressa, sinó en forma d’art o de violència. O senzillament no es manifesta. L’espai guanyat a la llibertat és (aparentment) tan gran que les fronteres només poden ser mentals i no transcendeixen a la societat si no és en forma d’art (la neurosi intel·lectual) o de violència (la neurosi atàvica), violència aquesta que pot ser canalitzada (sense conflicte ètic) o no canalitzada (amb conflicte ètic i, en alguns casos, en forma de sociopatia).

Existeix una alteritat, una forma de vida que no casa amb els costums acceptats. Les inclinacions sexuals serien l’exemple més evident d’alteritat. L’homosexualitat ha deixat de pertànyer (en bona part) a l’alteritat un cop a guanyat la llibertat d’expressió. El sadomasoquisme i el fetitxisme també s’han alliberat de la reclusió. Però hi ha encara pràctiques sexuals que necessiten de cercles tancats, com el de la prostitució, per a ser satisfetes, o queden recloses en la intimitat dels practicants. L’incest (no l’estupre) i certes formes de violència consensuada (violència canalitzada allunyada del sadomasoquisme fetitxista d’aparador) són dos exemples paradigmàtics.

La violència no canalitzada, aquella que quan es manifesta produeix horror: el maltractament físic i psicològic, la violència de gènere, les atrocitats en temps de guerra o conflicte, formen part també de l’alteritat. Hi ha una violència perpetuada perquè hi ha un codis morals que la permeten. Qui tira una cabra des d’un campanar per celebrar la festa major (i no descartaria les corrides de toros) o mata la seva dona per celebrar el seu domini atàvic dins l’espècie, viu en un món amb normes de conducta. El mal està instaurat en un món tancat on no han arribat les lleis dels homes, on només impera l’instint de supervivència i la llei del més fort. Si volem, li podem dir malaltia; però compte perquè la violència està instaurada allà on hi ha algun tipus de competitivitat, ja sigui per vèncer en el camp de batallà, per guanyar-se el cel o per fer-se un lloc a la carretera.

Ens hem allunyat del Carnestoltes. Segurament era inevitable: només és una paròdia de la vida, un joc de miralls. L’autèntica transgressió és política (com a substitutiu de la moral) i ètica (el raonament com a forma de convicció de què i qui som). L’autèntica transgressió és, doncs, l’ús de la intel·ligència.

Qui hagi arribat fins aquí s’estarà preguntant (o potser no) quin sentit té la il·lustració que encapçala aquest apunt. Alguns hi veuran un nen disfressat d’indi amb el seu trofeu a la mà (“scalped” és cuir cabellut), una imatge que ja s’adiu amb el Carnestoltes. Jo vaig una mica més enllà d’aquesta tendra escena familiar. És el que té està instal·lat a la frontera.

I parlant de tendres escenes familiars i d'alteritat, avui 19 de febrer s'emet als Estats Units el capítol 500 d'Els Simpson, una finestra oberta als altres mons que són dins d'aquest i dins nostre. Per això ens fan riure.

19 comentaris :

  1. pobra noia dis-scalped...

    l'indi podria tenir el detall de tornar i besar-la suaument i bufar-li i fer-li bessitos :)

    ResponElimina
  2. Jo em pregunto pel context en què es pot donar aquesta situació. Què tenia al cap exactament el dibuixant?

    ResponElimina
  3. potser és un anunci d'una loció refrescant per a després d'una depilació amb cera :S

    no ho sé, enric. tu que has trobat la imatge, deus conèixer el context.

    ResponElimina
  4. Aquesta imatge es d'aquelles que tenen els americans com iròniques-erotiques. A la revista Madness n'havia vist moltes d'aquestes.
    Però tornant al Carnestoltes, ara com dius potser ha perdut la transgressió d'un principi, però si que conté tots els punts del llibertinatge: sexe, anònim, androgen...

    ResponElimina
  5. Aris, jo no hi sé veure aquest llibertinatge. Tot és molt estereotipat i previsible. La transgressió és allò que sorprèn; és allò que, tot i haver estat pensat, ningú gosa fer públic.

    Com a molt, puc acceptar l'existència d'una estètica transgressora per novedosa.

    ResponElimina
  6. La imatge és divertida però no de carnestoltes!

    El Carnestoltes, com totes les festes tradicionals, és una col·leccio d'antiqualles del passat... Té pocs motius per a existir en una societat que ha canviat de dalt a baix!

    ResponElimina
  7. Galderich, efectivament no és de Carnestoltes en sentit estricte. Jo em pregunto, però, quina idea tenia al cap l'autor.

    De tota manera, Galderich, hi ha festes tradicionals que no necessiten gaire atrezzo i que continuen funcionant bé. La castanyada, per exemple, entesa com a reunió familiar, íntima, i menjant castanyes, moniatos i panellets té sentit. O el Sant Joan, que amb les nenes l'hem mantingut amb el foc, els petards, la coca, al carrer amb els veïns. Evidentment, no té el mateix significat que segles enrere, però si es vol es pot mantenir. I és una ocasió esplèndida per recuperar contes i llegendes al voltant de la festa perquè no es perdi la tradició oral.

    ResponElimina
  8. I et queixes del Home que mira??? Mira mira que aquesta imatge sí que FA Mal, o potser és consentida sense sentit de vida... O no????
    A10 AX

    ResponElimina
  9. Ha, ha, ha! Astrum, beneït sigui el mal que Tinto Brass ens ha fet i que comentava en el teu bloc!

    A aquest "consentiment" em referia. L'indi ha pres allò que se li ha posat a l'abast (la mare?). Potser més endavant prendrà consciència i acabarà enterrant la sardina si insisteix la senyora Carnal.

    ResponElimina
  10. Mai he sigut de disfressar-me jo...

    estic impresionat del treball que fas en cadascuna de les entrades, com aprofundises en la qüestió. Enhorabona, t´ho curres de valent.
    Jo si fore d´on tu ets, acabaria anant al Camp Nou inexorablement, je,je.

    ResponElimina
  11. En èpoques he "practicat" el Carnestoltes -tinc bona mà en això de les disfresses-, però reconec que mai m'hi he sentit còmoda del tot, serà que a ca meu no hem estat mai de celebrar gran cosa. Ara, sortosament, ja no em cal, i me'n sento ben alliberada. La veritat és que el relativisme cultural plana pel damunt nostre, és bo o dolent acceptar l'alteritat? i per què aquesta i no l'altra?

    ResponElimina
  12. T'ho explicaré des d'una altra perspectiva. A les escoles de primària, el carnestoltes s'ha anat abandonant, perquè es considera que és una festa prou recuperada i no cal promoure-la des dels centres. De manera que duia anys alliberat del Carnaval. Enguany, però, m'ha tocat disfressar-me i sortir pel mig del carrer amb tota la canalla, uns 500 nens i nenes. I què vols que et digui: vaig acabar glaçat, cansat, tip. Jo diria que el Carnaval és pels brasilers.

    ResponElimina
  13. Gràcies, hoangho. De tant en tant m'agrada aprofundir una mica. L'antropologia cultural és una de les meves passions.

    Sobre el Camp Nou... La veritat és que no soc gaire futbolero. Segueixo les competicions, els resultats, les classificacions, i de tant en tant miro algun partit del Barça.

    ResponElimina
  14. Clidice, diria que l'alteritat ens ve donada. Podem acceptar o no que hi ha "altres mons" i si som capaços de sobreviure triant o habitant-los tots.
    El problema gros el tenen els que no saben que són fora del món o que pensen que el seu és l'únic existent.

    ResponElimina
  15. Lluís, és que si no té sentit, no en té. Hi ha tradicions en què m'hi sento còmode perquè no exigeixen cap parafernàlia ni cap demostració. He procurat, també, mostrar a les meves filles que són i d'on venen les festes i les tradicions, i en algunes he aconseguit ser el nen petit que les gaudia sense preguntar-se res. Però amb el Carnestoltes no puc. És una impostura.

    ResponElimina
  16. Sento el retard, però aquest apunt mereix tota l'atenció. És cert que és una impostura, però als petits els agrada la disfressa amb passió. Jo no suporto ara les rúes però he de reconèixer que a l'insti, anar de Robina Hood, em va resultar molt alliberador (i tota la família fent recerca històrica i cosint).

    ResponElimina
  17. kalamar, em fas posar vermell demanant perdó! El bloc és casa teva i la companyia és benvinguda en qualsevol moment.

    No tinc cap mena de dubte que individualment el Carnestoltes produeix moltes satisfaccions i deu curar més d'una angoixa existencial. Però en el seu conjunt és una festa domesticada.

    Igual que la democràcia és un sistema polític domesticat si la representació no contempla les necessitats i les angoixes ciutadanes. Potser si recuperéssim el caràcter reivindicatiu del Carnestoltes, tindríem més clar què fer amb la política.

    ResponElimina
  18. El Carnestoltes ha perdut el seu sentit i ja està totalment assimilat socialment com una festa més, sense l'esperit transgressor que era la seva principal senya d'identitat. L'alteritat com a forma de reivindicar, ni que sigui temporalment i en clau festiva, allò que no ens és permès, ha quedat reduïda a la venda de disfresses d'El Corte Inglés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és una de les penes més grans, Sícoris: allò que hauria de ser transgressor i necessari s'ha convertir en oci comercial. La gent en té prou?

      Elimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum