dimecres, 18 d’abril de 2012

De pops i pubis: la representació del plaer

El somni de la dona del pescador (1814), de Katsuhisha Hokusai



Arran de l’apunt T. Enami, un fotògraf misteriós, en un dels comentaris es van esmentar les fotografies de Yoshiyuki Iwasede, i vaig esmentar les pescadores japoneses, que nedaven nues a la cerca de perles i delícies marines, i hi vaig introduir el mite sexual del pop. Alguns lectors es van mostrar encuriosits per aquesta llefiscosa tradició i volien saber-ne més. D’una altra banda, el passat mes de març, a l’apunt Precipucis, de The Daily Avalanche, es demanava en els comentaris  submergir-se en els costums depilatoris i en les intimitats piloses del pubis de les japoneses. Em vaig comprometre a parlar-ne, i com que la casualitat ha volgut fer coincidir en el temps dues qüestions que, casualment, estan relacionades, com diuen els castellans: “la ocasión la pintan calva”. En aquest cas peluda.

Per parlar de tot plegat cal que ens remuntem 4.000 anys, que és el temps que la tradició situa les primeres pescadores de perles japoneses. Reben el nom d’ama. Mentre els homes s’endinsen mar endins a pescar, les dones es queden a prop del litoral i se submergeixen per buscar les preuades perles, pescar marisc i recollir algues. Començaven de ben joves i la pràctica les duia a fer immersions de més de 25 metres, un minut i mig d’apnea, amb el cos nu exceptuant el pubis, que era tapat amb una peça de roba típica del Japó, que fan servir igualment dones i homes. Avui, de pescadores ama en queden poques i la majoria són grans i han canviat lleugerament la seva imatge tradicional.


Al llarg dels segles la imatge eròtica de les pescadores s’acaba relacionant amb els productes del mar i les bèsties marines. Tanta humitat no podia dur a res més. Fins a tal punt és així que les paraules tako (pop) i awabi (els fruits de mar que recollien les pescadores) són sinònims de "vagina" en l'argot de l'època Edo (segles XVIII-XIX).

Corren pel Japó històries antigues que parlen de nobles que pagaven diners per observar les pescadores seminues, humides i regalimant aigua. Era l’atracció de la nuesa, però sobretot era la imatge de la dona salvatge, més dimoni que humana, emergint de les aigües com Afrodita i despertant la libido dels homes, sempre tan necessitats de símbols que representin les seves pulsions.

Els mites i les llegendes acaben donant forma a l’imaginari; la tradició oral acabarà sent literatura escrita i els artistes, els pintors i els gravadors se’n faran ressò. I, tot i que la producció artística que han generat els contes i les llegendes és àmplia al llarg dels segles, el punt d’inflexió el trobem a principis del segle XIX amb una coneguda estampa eròtica (shunga és el nom que reben aquestes il·lustracions): El somni de la dona del pescador (1814), de l'artista japonès Katsuhisha Hokusai, publicada dins l'àlbum Kinoe no Komatsu, i que podem veure encapçalant aquest apunt.

Cal, però, que tornem a fer un salt enrere, cap el segle VII, per trobar l’origen i la inspiració de la imatge sexual de la dona i el pop: la llegenda de Taishokan Ama. Aquest relat es remunta a l’època d’Asuka i Nara i l’entorn de Nakatomi no Kamatari (614-669), fundador del clan Fujiwara. Un conte que serà parodiat i que serà el referent de tota la producció artística posterior. En el capítol “Tamatori Monogatari” (El robatori de la joia), una bussejadora arrisca la seva vida per recuperar una joia que ha estat robada al seu fill pel Drac del Mar. La mare recupera la pedra preciosa i l’oculta dins del cos perquè el Drac, que l’acabarà matant, no la pugui trobar. El fill recuperarà la joia de dins del cos mort de l’abnegada mare. El text sencer de la llegenda el trobareu a les notes del final de l'apunt.

La paròdia i les interpretacions d’aquesta història transformen el drac en el pop de l’imaginari eròtic japonès i la mort de la mare es converteix en la “petita mort”, l’orgasme de la dona.

Si observem l’estampa (d’un preciosisme fins aleshores només a l’abast de l’art japonès), es fa evident, sense haver de consultar Freud, que el pop i els seus tentacles són un símbol fàl·lic, multiplicat per vuit, que representa la necessitat de posseir la dona fins a l’últim porus del seu cos, i el desig de la dona de ser penetrada i estimulada en totes les zones erògenes.

A la interpretació fàl·lica s’hi afegeix l’edípica. En la llegenda la mare, que dóna la vida pel seu fill, mor a mans del Drac del Mar, que representa la figura paterna, però en les representacions artístiques el valor de la mare és premiat amb el plaer que, sense el pare, només li pot donar el fill. El paper de la dona al Japó ha estat tradicionalment de submissió davant l’home. En alguns nuclis de la societat tradicional japonesa, la llar en converteix en l’únic territori que la dona controla mínimament durant les absències del marit, i els fills pateixen una mena de segrest emocional. La sobreprotecció materna vers l’únic mascle que té a prop converteix el fill en company substitutiu del pare (és habitual en algunes zones que la mare dormi amb el fill mentre el marit és fora). Es presenta, alhora, una mare seductora que atrau el fill i el domina per omplir el buit existencial, i l’efecte castrador del tabú que neix no perquè la mare sigui la progenitora, sinó perquè és propietat del pare (el tabú de l'incest apareix en societats patriarcals i sedentàries, on la llar i la família passen a ser una propietat del mascle). Però com passa sempre amb les prohibicions, el tabú ha generat en el Japó una autèntica fascinació per l’incest materno-filial. Arreu del món existeix una subcultura de l’incest (cinema per adults, còmics, pulp, internet, manga), que sovint té un contingut “festiu” (sobretot a Europa); però enlloc es presenta com en el Japó, on mare i fill comparteixen un mateix aïllament i una mateixa necessitat emocional, que es resol, però no sempre, amb la unió sexual. Però malgrat el tabú, a Europa el cinema comercial s'ha recreat d'una manera especial en l'incest mare-fill i en aquest caràcter existencial, com no ho ha fet en els altres incestos: Souffle au coeur (1971), de Luis Malle, és un cas paradigmàtic; en canvi, al Japó, la manifestació pública del tema, en una societat que controla tant les emocions, és rara.

Suetsumuhana, Yanagawa Shigenobu (1787-1832)

Tornant al valor eròtic de la pescadora i el pop, perquè ningú pensi que s'especula sobre el paper que juga la dona (o que li fan jugar), el text que acompanya El somni de la dona del pescador (era costum afegir un relat a la il·lustració) no deixa dubtes ni sobre l'origen de l’estampa ni sobre les emocions de la pescadora. La bussejadora, entre esglais de plaer, exclama:

Ah, aquest pop odiós, xuclant la pell de la boca interior del meu úter fins deixar-me sense alè! Que m’escorro! Amb la seva boca prominent provoca la meva vagina oberta. (...) A veure! Què diríeu, què diríeu si vuit cames us abracessin? Oh, està inflant-se dins meu, les secrecions traspuen com aigua bullint! Sento pessigolles, una darrere l'altra fins a perdre el compte; els límits i les barreres desapareixen...! Ja estic...! M’escorro! M’escorro!
L’art oriental, i especialment el japonès (el japonisme), va arribar a Occident a partir de mitjan segle XIX a través de París, influint en els artistes de l’època (v. Japonisme: la fascinació per l'art japonès). Però això ho deixo pels especialistes. Només esmentaré que aquesta influència va arribar a Barcelona, tan oberta i tan receptiva en aquells anys del Modernisme i que va excel·lir fins el període d’entreguerres. A finals del XIX arriba Picasso a la ciutat, en un ambient en què els artistes que freqüentaven Els Quatre Gats havien mostrat la seva admiració pels gravats japonesos. Picasso no va ser aliè a aquesta influència i va dibuixar Dona i pop (1903), obra que, si recordeu, es va poder contemplar, entre finals de 2009 i principis de 2010, a l’exposició “Imatges secretes: Picasso i l'estampa eròtica japonesa”.  A l’obra de Picasso, malgrat el títol del dibuix, no es tracta d’un pop, sinó d’un calamar. Però això només és una subtilesa sense més importància: a Le maquereau (1902-1903) la bestiola que llepa els llavis vaginals de la bella dama és un vulgar verat.

Dona i pop (1903), de Picasso

Abans i després de Picasso la nòmina d’artistes que han tocat el llefiscós tema és extensa i arriba fins els nostres dies. No té més interès a no ser que es vulgui aprofundir en la vessant purament artística de la qüestió. Així que, farem un altre salt en el temps i ens plantarem en l’any 1987 per veure com les tendències, les idees, l’art i la imaginació fan viatges d’anada i tornada i passen de l’imaginari popular (contes i llegendes) al món de l’art "acadèmic" i com d’aquest va a parar a la cultura popular, reina i senyora de la producció artística de després de la Guerra Mundial.

Cito directament el text de Josep Lapidario a El sueño húmedo de la mujer del pescador , perquè és molt descriptiu (tradueixo):
En un institut japonès, una professora es disposa a castigar una col·legiala sexy mentre un noi maldestre espia per un forat a la paret... Però el que sembla una versió nipona de Porky’s es converteix de sobte en una cosa molt diferent quan la mandíbula de la professora es disloca i emergeix un llarguíssim tentacle carmesí amb un ull obert a la punta. Amb gran profusió d'efectes de càmera i viscosos sorolls de fons, el tentacle s'introdueix de sobte a la vagina de la col·legiala, mentre diversos apèndixs més petits la despullen, la immobilitzen, l’acaricien i la penetren entre esclats de líquid demoníac de sospitosa textura espermàtica però color lila brillant. Estem a 1987, i milers d'espectadors recullen les seves pròpies mandíbules del terra al veure aquesta surrealista escena de l'anime Urotsukidoji (La llegenda del senyor del mal).
Toshio Maeda, creador d’Urotsukidoji, encetava amb aquesta pel·lícula de dibuixos animats un subgènere de l’hentai: el shokushu zeme (literalment, "tortura del tentacle" o “violació tentacular”). Maeda, tot i que inevitablement s’inspira en El somni de la dona del pescador, no tenia la intenció de retre homenatge a l’estampa de Hokusai. Maeda tenia raons pràctiques. El codi penal japonès prohibeix dibuixar i exhibir les zones genitals. Tant és així que manga i cinema pateixen la censura sistemàtica dels sexes difuminant-los o pinxelant-los. I això inclou fins i tot el cinema pornogràfic, tot i ser legal, la qual cosa no deixa de ser xocant. I encara que sembli una broma, els tentacles de pops i les extremitats de tota mena de bèsties i robots tentaculats substitueixen els penis. La interpretació i les derives que les imatges hentai ens proposen estan subjectes a la imaginació de cadascú.

Escena d'Urotsukidoji (1987), de Toshio Maeda (1953)

Cefaloròtica, Yuji Moriguchi (1971)

Ja som, doncs, on volíem arribar: al pubis. Com s’ha vist, existeix la prohibició –i el tabú– de mostrar els genitals, i alhora –i potser per això mateix– el pubis és la zona del cos que desperta una passió més gran en els japonesos. Per una altra banda, cal saber que els nipons són molt poc peluts, d’aquí que els resulti extremadament eròtic que el pubis criï força pèl: tota l’atracció eròtica es dirigeix cap a un lloc, fins al punt que algunes japoneses s’hi afegeixen pèl (hirsutofília). Algú podria dir que també és habitual veure pubis japonesos totalment depilats. És cert, però això ho ha provocat el mercat pornogràfic occidental. Em deia un conegut: “m’agraden les orientals perquè són el que més s’assembla a una nena”. I aquesta és la raó. Si a l’aspecte infantil de les joves japoneses hi afegiu un pubis depilat, ja teniu servida la fantasia.

Allarguem una mica més la curiositat genital. Des de la darrera era glacial i l’arribada de l’Homo sapiens, dones i homes hem anat perdent el pèl que cobria el nostre cos. La bondat del clima i el costum de tapar-nos amb pells i robes han fet innecessari el pèl com a necessitat biològica. Si encara es perpetua en algun individus no és gràcies a la selecció biològica (el més convenient per a l’espècie) sinó a la selecció sexual (la tria que fem segons els nostres gustos).

Per què, doncs, continua mantenint-se la pilositat en zones tan curioses com pubis, aixelles, celles, pestanyes, cara i crani? En general són proteccions contra la temperatura i la sudoració. Però el pèl púbic és, a més, un iman.

Quan anàvem a quatre grapes, abans que la necessitat de veure més lluny en una sabana desproveïda d’arbres ens convertís en bípedes, els genitals estaven exposats a la vista i a l’olfacte de mascles i femelles. Testicles i llavis vaginals mostraven la magnitud de la crida del zel i de la qualitat reproductiva de la parella. Al posar-nos dempeus canvia l’arquitectura del cos. El mascle continua exhibint com a única carta de presentació el valor i la força mentre la dona exposa pits i malucs que contrasten i es perfilen exuberants sobre l’horitzó. I en el centre d’aquells cossos, com l’altar sacrificial en la nau d’un temple, dones i homes mostren la taca pilosa dels genitals, ara ben emmarcats perquè ningú dubti on s’ha de posar la mirada.

I el costum de depilar el pubis? Té tres orígens culturals: religiós (per exemple entre els musulmans), higiènic i estètic. A nosaltres ens interessa l’estètic. Un pubis pelut resulta atractiu pel que anuncia, pel que amaga. De fet, els genitals no es veuen en tot el seu esplendor, però el pèl pren tal connotació que agrada pel que anticipa. Aquesta és la raó per la qual les tendències artístiques occidentals han eliminat el pèl, sobretot en el cas dels nus femenins. La maja desnuda (1790-1800), de Goya, és una excepció; i L’origen del món (1866), de Gustave Courbet, a més de ser una excepció va provocar un gran escàndol. Els estudis de nus artístics i les primeres revistes eròtiques, per exemple, mostraven els pubis femenins totalment difuminats.

L'origen del món (1866), Gustave Courbet

Al contrari que els pubis peluts, els depilats exposen directament allò que el pèl amagava. Hi ha, per tant, una voluntat explícita de mostrar, d’exposar públicament. Això provoca l’atracció de qui mira, però també l’excitació de qui es depila perquè s’està traient l’últim vel que cobria la seva intimitat.

Sigui com sigui, estem subjectes a la nostra genitalitat. Amagar-la, mostrar-la, insinuar-la o evidenciar-la. El lligam que establim entre els genitals i el nostre cervell és el gest primitiu que permet construir-nos sexualment sense necessitat de paraules en un món que, malgrat la cultura, necessita potenciar l’instint de supervivència sexual més enllà de la procreació.

[+]

Tentáculos de amor y muerte: de Hokusai a Picasso, de Ricard Bru [PDF amb el text de la llegenda de Taishokan Ama]

Las pescadoras de perlas japonesas Ama

El sueño húmedo de la mujer del pescador, Josep Lapidario

Mermaids are real!, William Bond

Japonisme: la fascinació per l'art japonès. CaixaForum, 14 de juny - 15 de setembre

28 comentaris :

  1. Fantàstic apunt com ens tens acostumats. Sobre les Ama només comentar que algun dia penjaré un apunt en el que comentaré un llibre de propaganda ianqui a favor del Japó publicat a partir del triomf de la 2a Guerra Mundial en el que pretén donar bona imatge dels japonesos després d'haver-los denigrat durant la guerra. És un intent de representar un Japó bucòlic per establir-hi el més aviat possible unes bones relacions polítiques. Dintre del bucolisme apareix un capítol dedicat a les Ama amb unes fotografies d'una sensualitat meravellosa.

    Sobre el pèl només dir que a Occident, durant el s. XIX, quan la imatge volia ser pornogràfica s'hi posava pèl i quan només es pretenia fer una sensual acadèmia el pèl es suprimia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich. Esperarem aquest apunt tan interessant sobre les ama. La manera com s'ha tractat l'erotisme al llarg dels temps és un tema molt interessant, i més encara l'imaginari que ha construït en els individus.

      Elimina
  2. "El pop i els seus TENTACLES són un símbol fàl·lic" vaja, vaja !
    Al parlar de pubis peluts i pelats, has recordat els pubis difuminats o directament inexistents. Als anys 50 (sXX) hi havien unes revistes franceses que sortien dones nues. Teòricament eren perquè els artistes practiquessin el dibuix sense tenir models al davant. El cas es que les noies sortien nues però a on es situa el pubis apareixia la pell llisa. La veritat es que veure aquestes fotos es fa molt rar. No sé si era culpa de la censura francesa d'aquells temps, fotos surrealistes o una influencia directa de la visió del món que tenia Walt Disney.
    Per cert, excel·lent apunt com sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, gràcies. És evident que haurem de tractar el tema algun dia ;)

      A l'apunt ja ho deixo anar sense concretar gaire. Per casa corrien exemplars de Paris-Hollywood on les dones eren representades amb el pubis difuminat. La raó estava en el que diu el Galderich: si hi havia pèl la publicació era tractada directament de pornogràfica.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Gràcies, Matilde! Si et ve de gust i tens temps, ja me'n faràs una reflexió des del punt de vista de dona.

      Elimina
    2. Ara vaig una mica de bòlit, però quan trobi una estoneta, m'hi posaré. T'avanço, però, que per a mi no hi ha cosa menys eròtico-festiva n'aquest món que la visió d'un pop, per moltes sàvies feinetes que desplegui (i encara que tingués vint tentacles, mira què et dic!). I és que jo, en ser galega, de seguida me l'imagino trossejat, en un plat de fusta, i amanit amb oli i pebre vermell picant. Polbo á feira, en diem d'això. Així que m'atia els sucs, sí, però gàstrics!

      Elimina
    3. En això estem totalment d'acord, Matilde. El pop en el mengem i després ja parlarem.

      Elimina
  4. Bestial! no sabia res de res del tema, es nota que no vaig anar a l'expo de Picasso, que si no hagués parlat del seu calamar (no és pop allò). M'imaginava que parlaries dels cefalòpodes i el seu cap com a símbol fàl·lic per la seva forma allargada i resulta que són els tentacles els que fan la feina, en especial, la de magrejar, acaronar, abraçar..

    Sobre els pubis, sempre calbs a la hª de l'art occidental, potser saps l'anècdota del John Ruskin, que acostumat a veure'ls com les estàtues clàssiques, en descobrir el pèl de la seva dona la nit de noces, mort de fàstic, no va consumar mai el seu matrimoni (apunt de la Marga: http://harteconhache.blogspot.com.es/2012/03/creia-que-las-mujeres-eran-otra-cosa.html)

    Per cert, hi ha un japonès a prop de la Catedral, que es diu Koi Shunga, boníssim. Recordo que l'Allau parlava que al Japó mengen calamar a tot hora. Deu ser per això que aquests monstres tan prehistòrics els tenen presents fins i tot als somnis!
    felicitats per l'entrada..hi ha segona part? quiero más!

    ResponElimina
  5. el que m'ha semblat més libidinós del pop és la possibilitat que té, gràcies a tants tentacles, de satisfer "el desig de la dona de ser penetrada i estimulada en totes les zones erògenes" simultàniament, i l'estampa del començament ho il·lustra molt bé. només m'estranya que no hi hagi almenys un dels tentacles acariciant-li els cabells (del cap), i la subtilesa en què dels pits sembla que li toca només un mugró. però, de fet, certament no cal tants recursos alhora per a excitar-mos. a vegades, només amb la proximitat o la insinuació ja n'hi ha prou (t'imagines la mateixa estampa amb un centímetre de distància entre el cos de la dona i el del pop?).

    ja t'ho diuen, i jo també ho penso: gairebé cada post que fas és un tresor ple de... sucositats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, iruna! La imaginació de cadascú corre per camins diferents i totes les possibilitats són imaginables. Perquè et facis una idea, jo voldria ser la pescadora. He penjat dues imatges més per acabar d'il·lustrar l'apunt. Una del XVIII-XIX i una de moderna.

      Com a bons mediterranis, som de sucar. Que no falti mai suc, plat i taula on llepar-se els dits!

      Elimina
  6. Ja veus, kalamar, a partir d'ara els teus tentacles adquireixen una connotació que hauràs de gestionar ;)

    No conec l'anècdota de Ruskin, però me la miro. Jo vaig tractar el tema per sobre a http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2011/02/viatges-en-el-temps.html

    Conec el Shunga. Deliciós!

    Una segona part? No ho tinc previst. Hauria de fer un apunt massa personal, per tractar el tema púbic, i se'm fa difícil posar-m'hi. Per la part dels tentacles sí que no se m'acut què més dir.

    Alguna suggeriment? :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. hahaha, em miro els tentacles ara amb una mica de basarda :]

      Ja he vist que has afegit més imatges i encara m'he de mirar els sucossos annexos del final. Em dono per més que satisfeta.

      Elimina
  7. El que has arribat a treure d'una imatge ( que ja coneixia) Dret i aplaudint! Plas, plas, plas...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alyebard, moltes gràcies! Ha estat un treball de patchwork; anar encaixant peces i cosir-les perquè no es vegin les vores.

      Elimina
  8. Yo es que no se ni que decir, no me gustan los pulpos pero a partir de ahora me los voy a mirar de otra manera...

    ResponElimina
  9. Pombolita, el pulpo mejor para comer a feira. Y como símbolo es perfectamente sustituible por por lo que más apetezca. En eso cada uno tiene sus fijaciones.

    ResponElimina
  10. ei, t'he donat un premi des del meu blog, el premi Liebster...
    per cert, el google diu que estàs infectat de virus i que no entrem al teu blog ¿?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel premi, Aris.

      Ja he solucionat això del virus. No és el meu bloc; és un dels que tinc a la llista. L'he hagut d'eliminar.

      Elimina
  11. No en sabia res de les connotacions eròtiques del pop; menys encara de que tinguessin el seu reflex en l'art, és clar. Interessant la teoria del perquè "el simi despullat" ha conservat el pel en zones molt determinades; ja fa molts i molts anys que vaig llegir el llibre de Desmond Morris i no recordo si en parlava.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian, el món és tan gran i divers que hi ha lloc per a tot. Nosaltres ens mirem el pop amb uns altres ulls, oi?

      Dels nostres avantpassats hi ha tant a dir, i en sabem tan poc...

      Elimina
  12. Vaig veure els shunga al museu Picasso, juntament amb les seves lectures, que no deixaven d'expressar l'enorme diferència entre l'erotisme oriental i occidental. Les fèmines dels shunga expressaven el màxim plaer, a les fèmines picassianes se les estava dominant i elles feien com si plogués, per dir-ho pla. Em sembla que, en tot l'apunt no he trobat a faltar res, ratllant la perfecció, te l'agraeixo profundament. Domo arigato.

    ResponElimina
  13. Como siempre, muy buenos tus artículos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias, rogher. Me alegro que te gusten. Los lectores le dais sentido a todo el trabajo.

      Elimina
  14. Aquesta es una d'aquelles entrades que mai he arribat a fer i sempre he tingut en el pensament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs posa-t'hi, Javier. No et falta sensibilitat literària ni bagatge cultural, com demostres contínuament en el teu blog.

      Elimina
  15. Avui he llegit això a El País: http://cultura.elpais.com/cultura/2013/10/02/actualidad/1380713122_115265.html M'ha semblat que, si no ho havies vist ja, et faria gràcia. A més, la fotografia principal coincideix amb la d'aquest extraordinari article teu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Daniel!. Estic temptat d'anar corrents al British i traduir l'article a l'anglès :D

      Elimina