divendres, 27 d’abril de 2012

Quan els barcelonins aixecaven pedres

El Pla de Barcelona: rieres i línia de costa

Corren per la xarxa milers de testimonis històrics i personals sobre la història de Barcelona. De fet, la reconstrucció de la memòria de la ciutat és la reconstrucció de la nostra memòria i la construcció de la nostra identitat. Algun dia les històries de la cultura hauran d’anotar la importància que el món de l’edició digital té en la construcció col·lectiva de la realitat i en la seva transmissió. Des de la construcció del jo literari allà pel segle XVIII, hem viatjat des de l’elitisme dels salons literaris, passant per la privacitat dels grafits dels vàters públics i dels diaris personals, fins arribar a l’exposició pública de webs i blocs.

Deia que la reconstrucció de la ciutat ens permetia situar-nos en el món; una mena de reconeixement ètic i estètic dibuixat en les trames urbanes i en l’arquitectura. No n’hi ha prou amb el record, sinó que cal situar-lo en el plànol.

Qui sovinteja aquests apunts (tasca potser més meritòria que la d’escriure’ls) ja haurà comprovat que Barcelona és la meva pàtria. He procurat, però, defugir sempre que n’he sabut la descripció superficial (de superfície) anant a buscar el detall que passa desapercebut però que, un cop descobert, és capaç de despertar la memòria. El passat apunt sobre El Trole i el sabó Lagarto en volia ser un exemple: partia d’un trist pal, una resta “arqueològica” gairebé imperceptible que permetia estirar el fil.

Sembla que tothom té una idea molt clara de quin és el seu territori. És a dir, sembla que és molt clara la idea de Barcelona i quina és la connexió que ens hi vincula. Si rastregem cap a on ens condueix el laberint de la memòria, la viscuda i la no viscuda però compartida a través de la història, som capaços d’identificar-nos amb tots els pobladors d’aquesta urbs. Deixant de banda l’origen modern, que ens permetria dibuixar un arbre genealògic, o l’origen contemporani, que ens permetria saber de quina onada migratòria provenim, assumim la nostra part visigòtica, romana (no descartem algun empordanès empeltat de grec) i ibera (els laietans) sense gaires prejudicis, i la musulmana i la jueva amb menys alegria quan ens topem amb individus que de la sang en fan essència i es creuen descendents directes d’algun ésser mitològic.

Dels ibers, però, no en fem gaire cas. Els vestigis de poblaments en el Pla de Barcelona no són escassos, però la seva insistència a deixar com a testimoni pedres mal endreçades, localitzades majoritàriament en els turons, i la seva cultura gairebé àgrafa o poc donada a la cal·ligrafia, ens els fa menystenir. Però pitjor ho tenim quan deixem de tenir del tot testimonis escrits i fem el salt que ens permet sortir de la història i anar a petar amb la prehistòria. En aquest moment deixem de recordar els nostres morts.

Però, el que són les coses, qui ens havia de dir que acabaríem reivindicant els nostres avantpassats neolítics gràcies a les obres de l’AVE, que quan ens havia de dur el futur, ens transporta al passat. El corredor que transita sota el graó barceloní, des de l’antiga estació del Nord fins als límits amb Santa Coloma, es destapa com un vesper de cadàvers prehistòrics, ibers, romans, de la Guerra dels Segadors i qui sap si encara trobarem una fossa comuna del 36.

La defensa dels nostres morts més antics m’ha fet pensar, a banda d’on hem de situar la memòria quan parlem d’identitat, fins a on ens podem remuntar per trobar els primers pagesos que van decidir deixar de ser recol·lectors i van plantar la casa i l’hortet a Barcelona.

Doncs resulta que en el Pla de Barcelona no hi ha res, de moment, que testimoniï la presencia humana en el Paleolític. La raó és que el Pla ha estat “prehistòricament” poc habitable. Si ara és petit, tancat pel Collserola, el mar, el Llobregat i el Besòs, més ho era quan els primers immigrants van decidir agafar el mocador de fer farcells i ocupar el llevant peninsular. La línia de costa era molt endins (en època romana arribava prop de la plaça de Sant Pere) i les formacions geològiques no permetien la formació de coves que haurien inaugurat les primeres urbanitzacions.

Hem d’avançar (o retrocedir) fins el tercer mil·lenni abans de l’era comuna, quan el procés de neolitització ja és prou avançat, per trobar el primer testimoni de vida barcelonina que, com no pot ser de cap altra manera, se’ns presenta en forma d’enterrament. La cultura material, i més en una zona tan àmpliament habitada i conreada, ha desaparegut gairebé del tot i només ens queden els morts o les seves tombes.

L’any 1917, Rubió i Tudurí va començar les obres per convertir en parc el Turó de Monterols. Durant els treballs, a la cantonada del carrer de Muntaner (en el número 430) amb Copèrnic, es van trobar estris de sílex en una tomba de fossa amb uns quants ossos i dents. Degut a la urbanització de l’indret mai ha estat possible fer una cerca més acurada, però se sap que el turó havia estat habitat per barcelonins que havien construït un poblat de cabanes en un lloc amb immillorables vistes i que des d’aleshores no ha deixat de ser un barri residencial.

Com que el calendari no ens serveix de res quan tractem amb dates tan llunyanes, haurem de fer un altre salt en el temps per trobar més vestigis que, en aquest cas, són força espectaculars si pensem que estem parlant de la ciutat de Barcelona, malgrat que, ja ho aviso ara, només en tenim testimoni documental, però no arqueològic.

Som al segon mil·lenni. Egipcis, accadis, sumeris i assiris s’avorrien construint palaus i ciutats mentre a Europa encara no coneixíem la roda, però segurament vivíem a l’Arcàdia pasturant i regant l’hort. Estem en la que es coneix com a civilització megalítica. Aquells temps en què una incipient megalomania ens va dur a moure grans pedres per construir monuments funeraris que implicaven una primitiva religiositat i que deixaven testimoni del fugaç pas per aquest món camí del més enllà.

Megàlits a Barcelona? Bé, en teoria dos dòlmens, dels quals no en queda cap rastre. El primer va sortir documentat a la revista L’Avens (sic) l’any 1883. L'article "Un dólmen (?)" [1], d’E. Canibell, autor també del dibuix, esmenta l’existència d’aquesta estructura però és prudent a l’hora d’anomenar-lo dolmen, raó per la qual apareix l’interrogant en el títol. Quant al lloc on estava situat, diu que és:
A l'indret de sol-ixent, á cosa de mitja montanya de Montjuich y al bell peu de la carretera del castell […] prop d’aquells blochs existeixen encara los vestigis de una ermita –probablement la de St. Antoni.

Dolmen de Montjuïc, dibuixat per E. Canibell

A la Història nacional de Catalunya (1922), Antoni Rovira i Virgili hi publica un altre dibuix, i tot i que està convençut que sí és un dolmen, no en pot aportar cap prova arqueològica.

Dibuix del dolmen de Montjuïc, publicat per Rovira i Virgili

El que sí que es veu clar en els dos dibuixos és la creu que hi ha pintada a la pedra travessera, senyal inequívoc que la creença popular atribuïa a les pedres –anomenades "del diable"– alguna mena de valor o poder, màgic o pagà, que calia exorcitzar o sacralitzar cristianament.

Del segon monument megalític en tenim constància per un topònim: el Camp de l’Arpa, el barri de Sant Martí de Provençals, antiga zona rural que du aquest nom des d’antic i que en època medieval era conegut com Camp de l’Arca. De fet “arpa” és una deformació relativament recent d’archa, nom d'origen llatí amb el qual eren coneguts els dòlmens per tenir la forma d’arca, de caixa gran. Els documents medievals fan servir la grafia archa, com apareix citat en un document de l’any 1037 del Cartulari de Sant Cugat [2], que amb motiu d’una confrontació de límits diu textualment "ad ipsa archa".

Encara podem parlar d'un suposat tercer megalit: la Pedra de Collserola. Perduda en un bosc d’alzines i pins, conserva característiques evidents d'haver estat modificada per humans amb alguna finalitat concreta. És un bloc de porfiri rosat d’una mica més d’un metre d’ample que presenta una dotzena de cavitats còncaves amb forma de cassoleta, algunes d’elles connectades entre sí amb una mena d’escletxes excavades.

El megalit del Collserola
(Foto: Dani Cortijo, Altres barcelones)

Com ens descriu Dani Cortijo, l'historiador d'Altres barcelones, s'hi arriba baixant des del Tibidabo per la carretera BV-1418. Pocs metres abans de l’encreuament amb la carretera de l’Arrabassada, trobarem a mà esquerra un camí de Gran Recorregut amb un senyal que indica “Coll de la Vinassa, Serra de Cardona, Turó d’en Puig”. Si ens hi endinsem, trobarem unes escales pel camí. Abans d’arribar al segon tram d’escales, just quan el camí fa un revolt, al costat d’un pi gran inclinat vers el camí, ens endinsem bosc endins. A uns vint metres ens trobarem, tot just davant d’un pi, la pedra de Collserola.

D’altres restes prehistòriques barcelonines tenen datació incerta, però segurament més tardana, com a mínim fins on jo he pogut saber. Darrera de l’Hospital de Sant Pau, a Can Casanova, va ser excavat un poblat; a Sant Pau del Camp també s’hi han trobat restes neolítiques [3]. I ja he mencionat l’esclat arqueològic del corredor per on ha de passar l’AVE.

A no ser que se’ns escapi alguna troballa recent, el tres vestigis esmentats són els més antics. Són les restes materials dels primers barcelonins. Sí, oi? És que em fa il·lusió pensar que els meus avantpassats barcelonins més antics van arribar al Pla conduint un grapat d’ovelles, que amb les seves mans van bastir un poblat rudimentari, que enterraven els seus morts per fer més favorable la vida. M’agrada pensar que els fonaments del seu casal són fets ensinistrant i dominant la terra i que la seva bandera era una pell d’animal posada a assecar al sol. M’agrada pensar que no hi ha cap mite més enllà de la innocència que els feia rendir-se al tro i la tempesta.

*

[1] Canibell, E. “Un dólmen (?)” [en línea], L'Avens, any II, núm. 15, p. 194-197 <http://prensahistorica.mcu.es/en/catalogo_imagenes/imagen.cmd?path=503031713&posicion=1>.

[2] Recull de manuscrits jurídics, conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, ric en topònims i prototopònims, recollits per Pere Roca i Garriga a l'Índex toponímic del Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Sabadell: Museu d'Història de Sabadell, 1981.

[3] Per a les dades històriques i cronològiques s'ha fet servir, bàsicament, Águstí Duran i Santpere (dir.), Història de Barcelona. Barcelona: Aedos, 1975, vol. I.

14 comentaris :

  1. Anava llegint i pensava en el Camp de l'Arpa, no en parlarà, no en parlarà... i sí. Era improbable que no en parlessis... Bé, visc proper al encantador barri del Camp de l'Arpa (primera notícia d'això de l'Arca) i sabia del Dolmen. Quan vaig venir a viure al Ginardó vaig buscar informació sobre les zones properes, i potser la que més em va cridar l'atenció va ser la que tu expliques. De fet, Camp de l'Arpa és certament un nom molt maco.

    Curiosament abans vivia en una zona propera al turó de Monterols, en aquells anys li deiem el parque de Monteroles.

    No llegir aquests apunts no és tasca meritòria. Resulta encantador en moltes ocasions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon, si hi ha alguna cosa que em motiva més que la relació que som capaços d'establir entre l'escriptura i el jo, és la possibilitat de posar en contacte emocions. I saps, això dels blocs és una cosa ben estranya. Així com l'escriptor normalment no pensa de forma individualitzada en el lector, aquí és inevitable tenir present a qui sovinteja la lectura dels apunts del bloc. T'he d'agrair, doncs, aquesta empatia literària.

      Elimina
  2. Benvolgut Bereshit: llegir-te (i llegir amb tu Barcelona) és un plaer, molt millor que seguir els telenotícies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, venint de tu és més que un elogi. Admiro l'elegància i la concisió de la teva prosa i dels teus apunts. Sóc un mal lector de poesia, però em va semblar molt encertat el que deia l'altre dia Juan Goytisolo a Babelia: "Una lectura asidua de la mejor poesía contribuiria a afinar el oído de escritores y lectores". El que escrius i com ho escrius beu molt d'aquesta idea.

      Elimina
  3. Assiris i tot! saps que posaven perles dins els llavis dels morts? El que es deu haver trobat i tapat de seguida a les excavacions de tantes obres..
    Interessantíssim tot. Bcn també és la meva pàtria inclús abans de venir de Palma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, haurem d'institucionalitzar el mes d'abril com el mes de la perla. No coneixia aquest costum dels assiris, però és un vell costum, el de posar coses a la boca dels morts per als viatges al més enllà.

      Barcelona és com una amant secreta, que amaga més plaers que els que la història fa evidents.

      Elimina
  4. Es interessant els dolmens...
    Vaig descobrir que hi havia la tribu dels Laietans pel llibre de text de la meva filla de sisé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, Aris, és molt interessant. Llàstima que no hagin sobreviscut monuments d'aquesta mena a Barcelona.

      La tribu dels laietans (la Via Laietana es diu així en referència a ells) va coexistir amb la dominació romana. És més que probable que quan Bàrcino ja estava fundada , a Montjuïc (on també hi va haver assentaments romans) i a altres indrets del Pla hi vivien laietans. De fet, de romans no n'hi havia tants, a Bàrcino, i la població final que va acabar constituint la ciutat era una barreja de romans i ibers assimilats.

      Elimina
  5. Hola Enric,
    Tinc a les meves mans el llibre Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals de Josep de la Vega i Gómez, on apunta la hipòtesi que la troballa d'un taller de talla de sílex a la Sagrera l'any 1989 correspongués a l'època paleolítica, a part d'això, com molt bé comentes, sembla que ens haurem de conformar amb els dibuixos de Canibell i de Rovira i Virgili..
    D'èpoques posteriors, sí que en tenim força testimonis,a part de les troballes de Turó de Monterols, tenim el fons de cabana o sepulcre de fossa neolític aparegut l'any 1960 en l'estació dels FFCC de Sant Andreu Comtal, on s'hi van trobar fragments de vasos i peces de sílex.
    També és molt rellevant el sifó de la regadora de can Nyau, trobat el 1986 a la Rambla Prim amb el Passeig 11 de setembre, on trobaren recipients d'argila, gratadors i ascles i puntes de sílex i de calcària. Sense oblidar el campament neolític del Clot comprès entre els carrers Bilbao, Aragó i Camí antic de la Verneda on arran d'unes obres d'urbanització es trobaren 18 ascles d'absidiana negra. Al Clot, en un antic camp de conreu abandonat al Prat de la Mel, entre els carrers Concili de Trento i Espronceda, l'any 1979, varen trobar una destral de pedra polida amb la part de tall en perfecte estat de conservació. El 1991 es troba una destral semblant en els terrenys on es contruïa el Parc de Sant Martí. I una altra trobada l'any 1955 a la font de la mulassa a Horta i una darrera al Guinardó en les obres d'enjardinament del pati d'una escola... I més que en trobaríem si furgéssim una mica més...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per l'aportació, Marta. D'aquesta talla de sílex no en tenia notícia. No tinc a l'abast el llibre de Josep de la Vega, i ara m'has fet pensar que he de mirar de trobar-lo. Em sembla que el tenen a la llibreria Etcètera. M'hi passaré aquesta tarda.
      Segur que si furguéssim trobaríem de tot, però el fet que bona part del terreny estigui urbanitzat ho dificulta. I per altra banda, la zona que millor es podria estudiar, que és el corredor per on ha de passar l'AVE, no sembla que tingui gaire futur.

      Elimina
  6. Enric, algun dia t'explicaré (mereix una tertúlia de sobretaula) les restes ibèriques del carrer Copèrnic. Fes-m'hi pensar.

    Per cert, genial la teva frase de "les obres de l’AVE, que quan ens havia de dur el futur, ens transporta al passat". Tot un plaer la lectura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich. A veure si en veiem aviat, doncs, i parlem d'això i d'altres coses!

      Elimina
  7. por de pronto ya he visto que mi curiosidad es mas fuerte de lo que pensaba pues ya me he bajado los planos de 1890 de poblenou y el de san marti y creo que terminare bajandomelo todo gracias a todos los que han echo posible rememorar mi pasada infancia un saludo a todos (nota; no escribo en catalá por tener muchisimas faltas de ortografía)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, em trobo el teu comentari a l'apunt sobre la Barcelona megalítica. Suposo que volies escriure'l en el dels barris de Sant Martí de Provençals, oi?

      Elimina