L'Escola de Bibliotecàries. Biblioteques per dins [28]

L'Escola de Bibliotecàries a l'antic Hospital

de la Santa Creu, als anys 50

Aquesta vegada ens endinsem a la biblioteca sense la ironia dels altres apunts de Biblioteques per dins, per oferir el fragment d'un reportatge (probablement de 1924) sobre l'Escola de Bibliotecàries fundada el 14 d'octubre 1915 per la Mancomunitat de Catalunya, per tal de formar el personal femení que havia de treballar a les biblioteques de la xarxa de biblioteques populars que s'estava formant. El centenari de l'escola va ser motiu de l'exposició BiblioTec. Cent anys d’estudis i professió bibliotecària, que de febrer a maig de 2015 es va poder veure a les Cotxeres del Palau Robert.

Antics directors i professor de l'Escola de Bibliotecàries

Les seus de l'Escola de Bibliotecàries

Les classes van començar el 3 de novembre de 1915 a l'edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, amb només vuit noies matriculades. La xarxa va començar a funcionar el 1918, una vegada graduada la primera promoció de bibliotecàries.

Alumnes de la 1a promoció (1915-16). D’esquerra a dreta:

Maria Roca, Anna Ribalta, Consol Pastor, Dolors
Hostalrich, Montserrat Fàbregas i Maria Rossell

El 1924, en ser suprimida la Mancomunitat, l'Escola va ser dissolta per ordre de Miguel Primo de Rivera, i va ser integrada, l'any següent, a l'Escola Superior per a la Dona com a estudis específics. La nova seu va ser la planta baixa del Palau de la Generalitat amb entrada pel carrer del Bisbe, aleshores Diputació de Barcelona, que també albergava la Biblioteca de Catalunya. Després va ser traslladada a la Casa dels Canonges (1928-1937), seu de l'Escola Superior per a la Dona.

Grup d’alumnes i personal docent de l’Escola Superior per a la Dona

a l’escalinata de la Casa dels Canonges (ca. 1928)

L'Escola de Bibliotecàries va ser restablerta el 1930, per la Diputació de Barcelona i, el 1937, s'instal·lava a la planta baixa de l'Hospital de la Santa Creu, on s'havia d'instal·lar també la Biblioteca de Catalunya i on hi va estar fins l'any 1991.

El 1939, en acabar la Guerra Civil espanyola i suprimir-se la Generalitat, es va fer càrrec de l'Escola la Diputació de Barcelona. El 1974 va canviar el nom pel d'Escola de Bibliologia i s'obria també als estudiants masculins, i l'any 1982 (el decret era de 1978), ara com a estudis de Biblioteconomia, l'Escola esdevenia un centre adscrit a la Universitat de Barcelona amb el rang d'escola universitària.

De 1991 a 1997 es va instal·lar a la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona de les Corts, per després passar a ocupar l'antic edifici de l'Escola Normal (institució que s'encarregava de la formació del professorat), del carrer de Melcior de Palou. A partir del curs 2019-2020, va passar a dir-se Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals.

La pel·lícula

El fragment de la pel·lícula de la dècada de 1920, que va ser trobat per casualitat l'any 2005 durant les tasques d'agençament de l'arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, es va filmar sobre nitrat i té una durada d'1'32". Està en un molt bon estat de conservació i és dipositat a l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya.

A la pel·lícula es veuen imatges de la secretaria, Petronel·la Tuca, i d'alumnes fent pràctiques de catalogació a la biblioteca de l'Escola, que era ubicada en aquell temps a l'edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, al carrer d'Urgell, poc abans que el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera trasbalsés el país i l'ensenyament, i l'Escola fos separada de la resta d'estudis professionals i vinculada a l'Escola Superior per a la Dona i traslladada a la planta baixa del Palau de la Diputació, un lloc ombrívol i mig abandonat.

Tot seguit es veuen les alumnes del curs preparatori (que calia seguir abans d'entrar a l'Escola), i imatges d'una classe de llatí de primer curs, amb el professor Lluís Segalà, que va ser director de l'Escola entre 1919 i 1930. Finalment es veuen imatges de la classe de Coneixement general de les ciències pures i aplicades i de la seva classificació, amb el professor Rafael Campalans, úniques imatges que es conserven del que va ser dirigent socialista i un dels redactors de l'Estatut de Núria (1932).

Només són 92 segons de pel·lícula, però com sempre que es recupera un document d'aquestes característiques, en ell s'hi concentra tota la història de la institució i de totes les persones vinculades a ella. I produeix aquella barreja d'emocions entre l'alegria per la recuperació i la malenconia de tota mirada al passat.

[+]

Biblioteca de Catalunya, Les primeres bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya

Assumpció Estivill Rius. "Una mirada retrospectiva: de l’Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació (1915-2005)" [en línia], BiD Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, 16, juny 2006

De casa al club, "Oració de les bibliotecàries de Catalunya en encendre la llàntia del vespre"

Dalí i l'Angelus de Millet

El mite tràgic de l'Angelus de Millet, segons Dalí

L'any 1933 Dalí es va embarcar en una sèrie de pintures basades en l'Angelus, la popular obra de Jean-Francois Millet (1858-1859, Louvre, París). El fet que una reproducció del quadre fos al passadís de l'escola de primària de Dalí a Figueres, l'interès de Dalí per la la imatgeria de la pietat camperola i que l'Angelus fos reproduït àmpliament en diversos mitjans impresos i es convertís en imatge d'objectes de consum com ara jocs de te, tinters, fundes de coixí o objectes per a turistes, passant de pintura acadèmica penjada a les parets d'un museu al kitsch popular, va fascinar Dalí, que va documentar el procés amb el rigor d'un científic.

L'Àngelus (1857-1859)

de Jean-François Millet

A El mito trágico del “Angelus” de Millet (1963), Salvador Dalí recorre al mètode paranoicocrític de la seva pròpia invenció, que el mateix pintor va definir com un "mètode espontani de coneixement irracional basat en l'objectivació crítica i sistemàtica de les associacions i interpretacions delirants", per veure en el quadre de Millet la representació d'un incest i les seves conseqüències.

Els pagesos protagonistes del quadre no resen l'oració de l’Angelus, oració catòlica mariana en record de l'Anunciació i l'Encarnació del Verb, que en el cas espanyol obligava a aturar la feina al migdia per resar (quan s'instaura el segle XV s'havia de resar al matí, el migdia i el vespre) i es retransmetia per la ràdio, sinó que el pintor creu que representa l'enterrament d'un fill.

Una radiografia que es va fer de la tela mostra que Millet havia esbossat a terra un objecte amb forma de caixa que després va decidir esborrar. Dalí creu que no es pot tractar de res més que d’un taüt, i que aquest descobriment corrobora la seva tesi, que podem resumir en els termes següents. La figura femenina del quadro és una mare que ha mantingut relacions sexuals amb el fill, com suggereix, segons Dalí, el carretó que té darrere seu, símbol de la posició de decúbit ventral (bocaterrosa), que era la manera com el fill posseïa la seva mare. El personatge masculí és el fill i es tapa els genitals amb el barret. Al seu costat, una forca clavada a terra evoca l’elevació del fal·lus com a símbol de relació sexual i fertilitat.

Veiem tres de les moltes obres que Salvador Dalí va dedicar a l'Angelus de Millet, per entendre el procés d'interpretació de l'artista sobre les teles.

Meditació sobre l'arpa (1933)

de Salvador Dalí

A Meditació sobre l'arpa (1933), Dalí explora les seves associacions d'idees. La forca, com ja hem vist, clavada a terra a la pintura de Millet, es transforma en una crossa que suporta un apèndix anamòrfic, semblant a una calavera, que s'estén des del colze de la figura en primer pla. El cap cònic d'aquesta figura i el seu grotesc peu esquerre semblant a una banya es relacionen amb la imatgeria de Dalí del nen llagosta, que, en el triangle edípic de l'escenari de l'Angelus, aquí representa el fill mort de la parella. El desig incestuós de la mare pel fill és suggerida per la seva nuesa, mentre que la figura, en gran part fantasmal, del pagès inclina el cap en un gest de vergonya més que de pietat; el seu barret cobreix els seus genitals.

L'atavisme del crepuscle (1934)

de Salvador Dalí

A L'atavisme del crepuscle (1934), Dalí utilitza les dues figures en un context místic. Canvia l'estat de l'home mostrant-nos el seu crani, mentre que la dona manté el seu estat primari. Això reflecteix la posició superior, fins i tot depredadora, de la figura femenina que Dalí descriu com una "mantis religiosa" disposada a devorar el personatge masculí. A més, l'artista dona forma als seus desitjos sexuals perquè l'home amaga una erecció sota el barret. Erecció que trobem simbolitzada pel carretó que col·loca per sobre del personatge masculí.

Reminiscència arqueològica de l'Àngelus

de Millet (1935) de Salvador Dalí

A Reminiscència arqueològica de l'Angelus de Millet (1935),  aquesta vegada canvia l'aspecte físic dels dos personatges. Opta per presentar-los en forma “arqueològica”, d'aquí el títol del quadre. Les dues figures quedarien així eternament inscrites en aquest paisatge irreal i estarien condemnades tràgicament al seu destí.

Dalí i l'incest

Per explicar la troballa, Dalí narra el procés de bissociacions que va tenir: un somni en què sodomitzava Gala a la sortida d'un museu veient un crepuscle que li recordava l'atmosfera que impregna l'Angelus de Millet. Aquesta desinhibició després d'un llarg període d'abstinència, suggereix que la seva mare va bloquejar el seu ego libidinal, igual que la mare de Millet, i que tots dos es van extasiar en adoptar una possessió simbòlica de la mare castradora en un capvespre.

Felipa Domènech Farrés,

mare de Dalí, el 1910

A aquesta presència castradora de la mare, Felipa Domènech Farrés, Dalí explica que de nen la seva mare li practicava fel·lacions, i afegeix que tant es pot tractar d’un record com d’un fals record. A la relació edípica de Dalí amb la mare, s’hi ha d’afegir la relació que mantenia amb Anna Maria, la seva germana, model de molts dels seus quadres i per qui sentia també una atracció incestuosa.

Dalí i la seva germana Anna Maria

a Cadaqués, el 1925

  

Del Clot a la Font del Qüento i els canons

Una família al Parc del Guinardó, cap a 1920

Fotografia propietat de ©Dariusz Osiak

Quan era petit, a principis dels anys 60, al petit eixample del barri del Clot construït per sobre del carrer de València (antic camí de Sant Sever), més enllà del nucli antic al voltant del mercat i del carrer del Clot, els nens teníem delimitat el nostre territori amb quatre accidents geogràfics i urbans.

Al nord, en sentit Besòs, el nucli de cases i carrers estrets de Can Robacols al Camp de l'Arpa, més enllà del carrer Rogent (antic torrent del Bogatell), un paisatge absolutament rural amb galliners, petits horts i vaqueries, amb carrers sense asfaltar.

Veïnes xerrant a la fresca al carrer de Lluís Rigalt;

al fons, el carrer de Josepa Massanés,

a Can Robacols, cap a 1965

Al sud, en sentit Llobregat, una altra petita zona rural a la qual s'accedia pel passatge d'Anglesola i comunicava els carrers d'Independència i Dos de Maig, amb el "castell" de la fàbrica Damm com a paisatge de fons Era un nucli de casetes baixes que havia rebut el nom de Torre de la Mare de Déu i entre les quals sobresortia l’antiga casa Pons i Subirà construïda el 1867 per aquest indià i periodista de Sant Martí de Provençals, i aleshores habitada per una família amb els fills de la qual jugàvem en l'immens pati d'entrada. També hi va haver una fàbrica que elaborava cola amb ossos d'animals morts.

Vista aèria de la plaça de les Glòries, el 1976, direcció Besòs,

travessada per autopistes i vies de tren. D'esquerra a dreta,

els Encants Vells, la Farinera Sant Jaume,

els tallers de la Renfe

A l'est, al costat mar, deixant de banda el nucli antic del Clot, s'estenia fins a la plaça de les Glòries, el Camp del Sidral, un immens descampat que arribava fins al pont de Marina, amb horts, barraques, barrancs, restes del Rec Comtal i el temut refugi de la Guerra Civil, sota dels Encants Vells; i sobretot les vies del tren i l'estació del Clot, avui convertida en parc.

La Font del Qüento, cap a 1960

A l'oest, mirant cap el Collserola, darrere de l'Hospital de Sant Pau, el torrent d'en Melis, amb el camp de futbol del Martinenc, la piscina, la masia de Can Planas (avui centre cívic), i a l'esquerra del torrent els terrenys i la casa de la família Pla i Armengol, abandonats durant dècades i avui convertits en jardins públics. I més amunt, per sobre de la plaça del Nen de la Rutlla, topem amb el Parc del Guinardó, al Turó de la Rovira, inaugurat el 1910 en terrenys que fins 1897 havien estat dels municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Dins del parc, rajant sempre aigua fresca, la Font del Qüento com a lloc central de trobada de nens, nenes i famílies, a berenar, a jugar i córrer pels laberíntics camins del parc, les canalitzacions d'aigua i les basses, o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra, i que des de la dècada de 1920 fins a primers de la de 1960 va disposar d'un berenador i quiosc de begudes., probablement inaugurat amb el nom de Casa Blanca i propietat d'Àngel Estruch.

Quiosc de la Font del Qüento, cap a 1950

Foto de Nati Castells, del blog

Memòria dels barris

Anunci del berenador de la Casa Blanca de la

Font del Qüento. Programa de Festa Major de 1921.

Cedit per Carlos Ruiz

Parc del Guinardó amunt, els ressons familiars de la Guerra Civil ens empenyia a la canalla per fer el cim del turó i jugar a les restes de les bateries antiaèria, anomenades els Canons, no "els búnquers" com escampen els desinformats. La DECA (Defensa Especial contra Aeronaus) es va encarregar de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil amb l’objectiu de refusar o almenys dificultar els atacs de l'aviació italiana. El bombardeig feixista de la ciutat fou el primer cas en la història d’una gran ciutat atacada des de l’aire de manera massiva i aleatòria. El Turó de la Rovira va ser triat com a emplaçament estratègic per a l’artilleria antiaèria, que es va començar a construir el 1937 i va entrar en funcionament el 3 de març de 1938, fins que va ser inutilitzada el 1939, moment en què les restes van passar a ser una joguina en mans de nens.

Nens a la bateria antiaèria de Turó de la Rovira, el 1939

Fons Brangulí. ANC

A banda que la memòria era viva, no era possible defugir la Guerra perquè les restes materials formaven part de la nostra geografia, amb un passat que es remunta al neolític, a les restes d'un jaciment d'un poblat iber, a una necròpolis i mina de ferro romanes i s'hi suma el barri de barraques dels Canons. Aquesta barriada, que acollia unes 100 construccions on habitaven unes 600 persones, va ser el darrer gran nucli de barraques enderrocats durant les obres dels Jocs Olímpics, l'any 1990.

A l'esquerra, el carrer Lavèrnia puja cap a les bateries

antiaèries envoltades del barri dels Canons

Avui, sense canons i sense barraques, aquest espai de memòria històrica i, alhora, mirador privilegiat de la ciutat s'ha convertit en un conjunt museístic, vinculat al Museu d’Història de Barcelona. Durant dècades ha estat un lloc oblidat, marginat. Ara que és un espai tancat, amb uns horaris de visita i normes restrictives, s'ha convertit en un lloc massificat de turistes i curiosos, que hi van a veure postes de sol amb una cervesa i que es pixen sobre les bateries i les restes dels habitatges dels antics veïns i veïnes del barri dels Canons.

I els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l'Aviazione Legionaria italiana, amb base a l'illa de Mallorca han deixat de bombardejar la ciutat, però el via crucis continua.

Processó de Setmana Santa al carrer Lavèrnia

cap als Canons, l'any 1964

Ignasi Marroyo. ANC

Els cinemes de Barcelona a l'aire lliure

Cinema a l'aire lliure en una

sala de festes, c. 1925

Cinemes a l'aire lliure de Barcelona

Festes majors i autocinemes

Quan parlem de cinema a l'aire lliure el primer que ens ve al cap són les pantalles presidint una plaça durant les festes majors de barris i carrers, o les més modernes a Montjuïc, a la platja o les mítiques sessions de cinema clàssic en rigorós blanc i negre al pati de l'antic Hospital de la Santa Creu durant les festes de la Mercè a la dècada de 1980. O els autocinemes, una mena d'aparcament amb una pantalla gegant que permet veure les pel·lícules des de dins del vehicle o entretenir-se en altres coses.

Aquest invent nord-americà, conegut com a Drive In, va néixer a Nova Jersey l'any 1933 i va ser un èxit que es va estendre per tot el país. L'autocinema de Barcelona estava al Prat de Llobregat, població que com que disposa d'un immens delta i un gran espai agrícola ha vist malmetre els seus espais naturals i humans amb l'aeroport, centres comercials i polígons industrial. Es va inaugurar l'1 de setembre de 1977 en un espai delimitat pel camí de Cal Pelut Vell, una masia original del segle XVIII que continua dempeus i amb conreus. Va romandre obert fins el 8 d'octubre de 1983.

Podeu consultar els detalls de la història de l'Autocine al blog El Tranvía 48 perquè no és d'això que volem parlar; ni d'autocinemes, ni de cinema de festa major ni de programacions estivals de cinema a la fresca, sinó de sessions de cinema en locals estables de Barcelona que permetien, normalment amb el bon temps, veure les pel·lícules a l'aire lliure quan gaudien d'un jardí o una terrassa per projectar-les o disposaven d'un sostre retràctil que permetia obrir-lo o tancar-lo segons l'estació de l'any.

La prehistòria del tombant de segle: entre barraques i jardins

Si ens remuntem als primer anys del cinematògraf a Barcelona, quan el cinema era un fenomen nou al qual ningú li veia futur i que subsistia com a art menor subsidiària de les varietats, el teatre o com a simple curiositat de barraca de fira, les projeccions a l'aire lliure eren abundants, sobretot als nombrosos locals efímers del Paral·lel de tombant de segle, i sovint no s'anunciaven a la premsa. Per tant, les primeres notícies que presentarem seran sempre tardanes, durant els primers anys del segle XX.

Una altra de les activitats cinematogràfiques habituals dels primers anys del cinema era el cinema ambulant en barraques de fira, en ocasions a l’aire lliure. El seguiment d’aquestes “atraccions” és extremadament difícil. L'any 1898 els germans Mariano i Manuel Belio, amb una llarga tradició a la ciutat de barraques de fira i museus de cera, instal·len al Portal de la Pau una barraca cinematogràfica que anomenen Belio-graff. La barraca es cremarà diverses vegades i el 20 de maig de 1898 se n’inaugura una de nova al mateix Portal de la Pau, paret per paret amb el Parc d’Enginyers (avui Govern Militar).

Incendi de la barraca de les figures de cera i el

Belio-graff dels germans Belio, el 1898

Gravat de La Hormiga de Oro

Un nou incendi, el 15 de juny de 1898, i la negativa de l'administració a permetre reconstruir la barraca en el mateix lloc, portarà els germans Belio a adquirir la barraca del Cinematògraf Colón, situat a la Rambla a pocs metres de la barraca dels Belio i propietat probablement dels Napoleon, per més tard llogar un dels locals dels baixos del Teatre Principal, on el 6 d’abril de 1904 inauguraven el cinema Belio-Graff (1904-1913).

El cinematògraf Colón, ara convertit en Belio-Graff, el

1898, al final de la Rambla, davant de les Drassanes

Pau Febrés. AHCB

L’any 1904 estava previst que durant les festes de la Mercè els fotògrafs Napoleón organitzessin sessions públiques i gratuïtes de cinematògraf en diversos indrets de la ciutat com la plaça de Tetuan, el passeig de Colom o el Paral·lel, però pel que sembla, només es van instal·lar al Saló de Sant Joan (avui passeig de Lluís Companys), al costat de l’arc de Triomf, com s’extreu del programa oficial de les festes (El Diluvio, 21 de setembre de 1904, p. 3-4).

Gran Cinematógrafo Paralelo, amb autòmats, cap al 1901

Lluís Girau i Iglésias. Arxiu Fotogràfic del CEC

Cap als anys 1907 i 1908, el cinema comença a entendre’s com un espectacle més i se sap que és present per tot Barcelona i es comencen a construir les primeres construïdes expressament per projectar pel·lícules, que s’afegeixen als teatres estables i locals de varietats, cafès, cafès concert i també en espais oberts, sobretot en època estival.

Durant les festes majors dels barris de la Bonanova i Sant Gervasi, a començament de setembre de 1907, a l’American Park (1907-1908), situat en la zona compresa entre el final del passeig de la Diputació (avui República Argentina) i l'avinguda del Tibidabo, es podia assistir a projeccions de cinema a l’aire lliure, al costat de les muntanyes russes, les màquines voladores, les casetes de tir i ballades de sardanes (El Diluvio, 7 de setembre de 1907).

L'esplanada de l'American Park

on es feia cinema, el 1907

Frederic Ballell. AFB

També a l’Sportmen’s Park (1903-1906) del Saló de Sant Joan durant l’estiu de 1908 totes les nits hi havia “conciertos por una renombrada banda, cinematógrafo al aire libre, ballons tournants, barcas voladoras, kegelbahn, tiro al blanco, fotografía, café restaurant” (El Diluvio, 6 de juliol de 1908). 

L’any 1902 ja s’havien anunciat a la plaça de toros de Las Arenas un programa que incloïa cinematògraf, sardanes, fonògraf i focs d’artifici, amb motiu de les revetlles de Sant Joan i Sant Pere. Però és el 1907 que el cinema entrà a formar part de les funcions de varietats d’aquesta plaça els caps de setmana del mes de setembre, acompanyant pantomimes, moixigangues taurines i companyies gimnàstiques i eqüestres (El Diluvio, 6 de setembre de 1907).

Pantomima a Las Arenas, el 1908. A l'esquerra

es veu la pantalla de projeccions

Frederic Ballell. AFB

L’estiu següent, a més dels espectacles nocturns de la plaça de toros organitzats pels germans Soriano, propietaris del Pabellón Soriano del Paral·lel i uns dels introductors del cinema en els espectacles de varietats, també hi va haver cinema a l’aire lliure al Tibidabo, durant les revetlles d’estiu:

“(...) por la tarde: Sardanas, bailes típicos del país; teatro Gignol, sorteo de juguetes á los niños. Por la noche: Gran iluminación de la plaza, cinematógrafo al aire libre, espléndido castillo de fuegos artificiales, tiro Flobert, concierto por una banda militar.” (El Progreso, 24 de juliol de 1908)

El cinema també va estar present a les festes organitzades el mes de juny de 1907 en el context de la V Exposició Internacional d’Art que es celebrava al Palau de Belles Arts. Les sessions de cinematògraf públic a l’aire lliure eren, juntament amb els focs d’artifici, l’única manifestació realment popular dins un programa destinat a les classes altes i que tenia, com a plats forts, el concurs internacional de globus aerostàtics, concursos hípics, de tir i d’esgrima, curses d’automòbils, bicicletes i motocicletes, demostracions gimnàstiques o regates, com es pot veure en el programa de les festes (El Diluvio, 2 de juny de 1907, p. 6-7). 

 

Les projeccions de cinema a l’aire lliure formaven part igualment de la programació de teatres i societats recreatives que disposaven d’un jardí annex on oferien activitats paral·leles per obsequiar el públic durant les caloroses nits d’estiu. Cal tenir en compte que durant aquests mesos la vida teatral, si no s’aturava totalment, dequeia bastant; quan mancaven les estrenes, calia buscar algun altre al·licient per apropar els espectadors a uns teatres que, per norma general, no estaven gaire ben condicionats. Els locals del Paral·lel, a diferència del que succeïa amb la majoria de teatres del centre de la ciutat, no tancaven durant l’estiu, però si s’adaptaven al temps i el públic. Per exemple, el mes d’agost de 1907, al Teatre Cómico (1905-1962) del Paral·lel, les pel·lícules es projectaven al jardí en els entreactes de les funcions de sarsuela.

Era el cas també d'alguns cafès. Al cèlebre Gran Cafè de les Set Portes del Pla de Palau es feien projeccions a l’aire lliure, juntament amb concerts de cant, ball i sardanes, l’estiu de 1908, entreteniments que es van anar allargant fins a les sessions dels vespres d’octubre de l’any 1910, amb altres atraccions (El Diluvio, 24 de maig de 1908 i 16 d’octubre de 1910).

Hem deixat per al final d'aquesta època tres casos especials. Es tracta de dos parcs d'atraccions de vida efímera i poc o gens estudiats: la Fira d'Atraccions de la Ciutadella i el Park Catalán del Paral·lel; i el cas peculiar per l'espectacular recinte del Gran Teatre del Bosc de Gràcia.

— La Fira d'Atraccions de la Ciutadella (1908) és un precedent molt poc conegut del Saturno Park (1911-1926). Com explica Luisa Suárez a la seva tesi, va ser aprovat pel Govern Civil malgrat l'oposició de la premsa republicana, contrària a la utilització d’un espai públic per al benefici d’uns particulars, malgrat que des de principis de segle el Parc de la Ciutadella acollia concursos d'hípica. Es inaugurar l’1 d’agost de 1908.

Concurs d'hípica a la plaça d'Armes del Parc

de la Ciutadella, el 1908, quan s'inaugura la

Fira d'Atraccions. Diputació de Barcelona

La iniciativa no va tenir l’èxit desitjat i l’empresari, Eduardo Nazer, ciutadà anglès d’origen canadenc, va abandonar les instal·lacions al cap d’un mes, sense oferir les atraccions a les quals s’havia compromès. Segons la documentació de l’arxiu del Govern Civil, les atraccions previstes eren un carrousel automàtic, un ferrocarril aeri, una torre de ferro de 85 metres d’alçada amb barques que lliscaven cap a l’aigua de l'estany, un cinematògraf a l’aire lliure de 400 metres quadrats, un teatre també a l’aire lliure i una pista de gel per patinar, glaçant l'aigua de l'estany. La concessió permetia també “hacer proyecciones luminosas sobre el lago, disparar fuegos artificiales, iluminar los árboles a la veneciana (...) expender periódicos, postales ilustradas y bebidas e instalar los anuncios relativos á las atracciones”. Pel que sembla, només van funcionar el cinema i un teatre d’autòmats de l’1 d’agost al 21 de setembre, un teatre d’òpera del 8 d’agost al 6 de setembre i un tir al colom de l’1 d’agost al 6 d’octubre. (3)

— La data oficial d'inauguració del cinema Bosque, situat a la Rambla de Prat de Gràcia, és l'any 1905, pels qui prenen com a data la inauguració del teatre, on s'hi va fer cinema molt ocasionalment; o 1917, pels qui prenen com a referència la construcció de l'edifici del cinema independent del teatre. Però la cosa va començar abans.

Jardins i entrada al Teatre del Bosc, el 1914

A l'esquera, la Riera de Cassoles. AFB

El Bosque es va construir al bosc (d'aquí el nom) de la Fontana, que pertanyia a la finca coneguda com la Virreina, sobrenom amb què es coneixia Francesca Fivaller, esposa de Manuel Amat, virrei del Perú i propietari dels terrenys de Gràcia i del palau de la Rambla, i el palau que va fer construir on avui hi ha l'església de Sant Joan de Gràcia, precisament a la plaça de la Virreina. La finca de Gràcia anava de la Riera de Cassoles fins el carrer Gran, i de la Travessera de Dalt a la de Gràcia, aproximadament. El palau va ser enderrocat el 1878.

Jardins i quiosc del teatre i cinema

del Bosc. AFB

Tornant al cinema, abans que l'any 1905 s'hi construís el Gran Teatre del Bosc, Josep Valls i Romà va instal·lar l'any 1898 una barraca al principi de la nova Rambla fent cantonada amb el carrer Gran, on es feien exhibicions cinematogràfiques i de llanterna màgica. El veïns van batejar la barraca amb el nom de La Campana, i veient l'èxit de la proposta, el propietari va fer construir un teatre d'obra tocant a la riera de Cassoles (4).

El teatre cinema del Bosc, c. 1910

Tant el teatre com el cinema disposaven d'uns espaiosos jardins i bosc naturals amb quioscos de begudes i una pista de patinatge que a l'hivern es convertia en pista de gel. A l'estiu s'hi feien concerts, balls, revetlles i, sense poder precisar durant quins anys, cinema a l'aire lliure, com bé anunciava el diari El Diluvio el 28 de juny de 1912.

— El Park Català (1907 - c. 1916), situat al carrer Parlament amb el Paral·lel, al límit de la zona urbanitzada d'aquesta avinguda, s'inaugura el 24 de setembre de 1907, és un parc d'atraccions que la premsa anomena "aparell recreatiu" i que com podem veure a la fotografia també tenia jocs infantils. El 19 d'abril de 1908 es reinagurava amb un "tiro pichón" i una "máquina voladora" i el 7 de juny s'anuncia la inauguració oficial de la temporada d'estiu (La Publicidad). En el recinte s'hi han afegit "grandes y espaciosas glorietas" i s'hi serveixen cafès, licors, refrescos, gelats i granissats. A més de les atraccions anteriors, ara hi ha barques voladores, tir al blanc i el que anomenen "tiro político de muñeco de actualidad", que suposem que era una barraca on l'objectiu era disparar contra ninots que reproduïen la cara dels polític del moment. També s'hi fan concerts interpretats per la "charanga del Batallón de Cazadores de Mérida número 18". I seguint amb el programa d'anar ampliant l'oferta lúdica, a partir del 4 de juliol de 1908 s'ofereixen projeccions cinematogràfiques a l'aire lliure.

L'entrada al parc era gratuïta fins que l'empresa es veu obligada a cobrar 10 cèntims per controlar l'accés de lladres i brètols que molesten el públic, com informa la premsa als lectors el 23 de juliol de 1908. Uns dies abans, el dia 4, el diari La Publicidad anunciava que s'inauguraven les sessions de cinema a l'aire lliure "con interesantes películas de gran novedad". A partir d'aquesta data el Park Català ja no surt a la premsa i havia de durar com a molt fins a mitjan dècada de 1910, quan la zona ja està urbanitzada.

El Park Català, l'any 1908

Josep Balcells Masó. AFB

Les dècades de 1910 i 1920: una moda

La nova dècada comença amb una activitat frenètica pel que fa a la programació de cinema a l'aire lliure. Cafès cinemes i parcs ofereixen projeccions cinematogràfiques per als mesos de l'estiu.

— La societat La Gran Machicha (1910), al carrer de Sant Pau, 83-85, al costat de Sant Pau del Camp, va ser un dels primers. Inaugurava la temporada d’estiu de 1910 amb atraccions, cinematògraf i balls de societat en els frondosos jardins de la La Gran Peña (1901-1911).

Aquest local va ocupar l'antiga casa-fàbrica de Francesc Rodés (abans la família hi havia tingut uns horts). La Gran Peña és una societat que s’autodefineix com a modernista i aristocràtica, com assenyalava la llarga crònica que La Vanguardia del 17 de juny dedicava a la inauguració. Es remodela l’edifici, s’hi construeix un escenari on es fa teatre, concerts, projeccions cinematogràfiques i òpera; foyer; un saló de ball i sales per al que en diuen “solaz higiénico”, és a dir, la pràctica de la gimnàstica i l’esgrima; i es converteix el pati interior de l'antiga casa-fàbrica en un elegant jardí.

L’any 1907 La Gran Peña s’anuncia ara com a music-hall, “el mayor de España”, amb una orquestra de divuit músics i salons restaurant decorats “al estilo árabe, con vistes al grandioso jardín”, on probablement es va fer cinema a l'aire lliure.

El 24 d’abril de 1911, el diari La Publicidad anuncia el tancament de La Gran Peña i, per tant, la desaparició de la societat La Gran Machicha. Alhora, el diari es fa ressò de la inauguració del music-hall d’estiu La Parisiana als jardins de La Gran Peña. La vida del nou local va ser curta i al music-hall s'hi afegeixen cambreres que atenen els clients més enllà del servei de bar. Acabat l’estiu, després de les festes de la Mercè d’aquell 1911, tancava portes i abans d’acabar l’any, edifici i jardí eren enderrocats per començar la construcció del cinema Diana.

— L'Iris Park, inaugurat el 1911 i obert fins l'any 1972, estava situat al carrer de València, entre Aribau i Muntaner i va ser potser un dels cinemes més espectaculars de la Barcelona de principis del segle XX per la quantitat d’espectacles i zones lúdiques que oferia en el seu recinte. Sabem que projectava pel·lícules en el seu jardí. Joan Munsó ho insinua al llibre Els cinemes de Barcelona, però sense documentar-ho. En canvi, Amadeu Prunera, descendent dels fundadors i durant quaranta anys empresari de l’Iris, en una entrevista amb el crític i historiador cinematogràfic Jordi Torras (1922-1999) li explicava:

“[...] Per anar a l’Iris s’havia de passar pel Pont del Mico [Casanova-Aragó-avinguda de Roma]. Des del pont es podien veure les pel·lícules que feien al jardí.” (2)

Si la memòria no ens traeix (a vegades costa distingir entre el que t’expliquen i el que experimentes, i tot es converteix en viscut), recordem haver anat a l’Iris a la dècada de 1960 quan era cinema (els avis vivien a Calàbria amb avinguda de Roma), on a l’estiu s’obria el sostre de la sala i veies les pel·lícules sota el cel i les estrelles, com al cinema Oriente que veurem més endavant.

— El Cafè Austràlia (1885) estava situat a la Ronda de Sant Antoni, 33, cantonada amb Floridablanca, 154, Les primeres notícies a la premsa de l'existència d'aquest cafè són de 1885, i fins a primers del segle XX només hi anuncien per anunciar concerts solistes i amb orquestra, i reunions de la Societat Obrera de Guarnicioners, que hi tenien la seu.

Anunci de la sessió de cinema a l'aire lliure

oferta a l'Armada Britànica,

El Diluvio, l'any 1911

A partir de la dècada de 1910 les activitats canvien. Apareixen notificacions de multes per jocs il·legals tant al cafè Austràlia com altres locals, d'altra banda res estrany a Barcelona. I del 13 d'agost de 1911 és la primera notícia de projeccions cinematogràfiques a l'aire lliure. Es tracta d'una funció per a l'English Fleet, l'armada britànica, que probablement estava al Port. Se'ls ofereix entre d'altres pel·lícules una d'una cursa de braus, i focs artificials. D'aquesta data fins el 1913 els diaris anuncien sessions de cinema diaris cada nit.

A partir de 1915 també s'hi organitzen ballades de sardanes, revetlles, acull la penya taurina Ballesteros i s'anuncien billars gratuïts. El cinema no es torna a esmentar, la qual cosa fa pensar que les projeccions no van durar més enllà de dos anys. A partir de 1928 l'Austràlia deixa de sortir a la premsa. Les referències de dècades posterior recorden el cafè Austràlia sobretot per les ballades de sardanes i les tertúlies literàries i artístiques.

Anunci de cinema a l'aire lliure al Cafè Austràlia a

El Diluvio de juny de 1913

— El Recreo Cine Glòria (1911-1923) estava en el carrer Consell de Cent, 366, entre Bruc i Girona (no confondre amb el Glòria de la Gran Via) i disposava d'uns gran jardins famosos per les seves acàcies oloroses i la fresca durant els calorosos mesos d'estiu. Del 29 de juny de 1912 és el primer anunci de cinema a l'aire lliure, però segurament n'oferien des de la inauguració del local perquè s'anunciaven com l'únic cinema de Barcelona amb aquestes característiques. Tampoc és estrany aquest interès en anunciar aquesta singularitat si ens fixem que la majoria de locals anteriors i els que veurem a continuació comencen a oferir cinema a l'aire lliure entre finals de 1911 i l'any 1913. Està de moda. L'any 1916 instal·len un escenari al jardí i compaginaran les varietats amb el cinema. La premsa deixa de parlar del Glòria.

— Cafè de Novedades (1884-1917) estava situat a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, al costat del nou Teatre Novedades (l'antic, el Salón Novedades, que també tenia un cafè a l'exterior, va ser a la Ronda de Sant Pere amb el passeig de Gràcia de 1869 al 1884, tot i que posteriorment va acollir barraques de fira durant força anys fins que no va ser enderrocat). Durant l'estiu de 1912 (del 27 de juliol al 7 d'agost, segon la premsa) va oferir cinema a l'aire lliure als seus jardins.

— Amb un únic comunicat a la premsa, s'anuncia que el 14 de juny de 1913 s'inaugura el cinema a l'aire lliure i audicions de sardanes en els "frondosos jardines" del Prado Catalán. No hi posa cap adreça, però per la data no pot ser cap altre lloc que el Prado Catalán de la plaça de Lesseps, 4-5, un local construït a les antigues cotxeres de tramvies (entre els actuals carrers de Nil Fabra i Pérez Galdos), i que no s'ha de confondre amb el Prado Catalán (1883 - c. 1880) del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, on després es va instal·lar el Teatre Tívoli.

Com apunta Joan Munsó a Els cinemes de Barcelona, tot sembla indicar que el mateix local va ser convertit en Cine Lesseps el dia de Nadal del mateix any 1909. En realitat, aquest cinema ocupava només una part del terreny; l'altra eren els jardins que van continuar anomenant-se Prado Catalán. De fet, el febrer de 1913, abans de la inauguració del cinema a l'aire lliure, s'anunciava al diari El Diluvio la imminent obertura de les instal·lacions del Prado Catalán com a "centro de sports y atracciones" i anuncia que s'hi admeten atraccions. Això confirma que era un fet la separació de les dues instal·lacions: el cinema i els jardins.

Resguard del Prado Catalán

de Lesseps

Ja sigui en el cinema Lesseps o en un annex del Prado Catalán, s'hi van fer varietats i teatre fins l'agost de 1914. En una nota apareguda al diari La Publicidad s'informa que els artistes es queixen perquè l'empresari no els paga el sou. L'any 1915, però, el cinema era substituït pel Garatge Lluís (1915-1939) i acabada la Guerra pel cinema Roxy (1941-1969).

A l'esquerra, l'entrada al Prado Catalán; al mig, el

cinema Lesseps; a la dreta, el bar La Parada

Barcelona Atracción (1912)

Amb tot, el Prado Catalán va continuar actiu com a mínim fins el 1918. El 28 de juliol acollia dues funcions del Circ Eqüestre, que des que va haver de marxar de la plaça de Catalunya l'any 1895 va oferir els seus espectacles circenses per diversos teatres i espais de la ciutat.

— El juny de 1916 se sol·licitava el permís per construir un cinema a l'aire lliure a Vallvidrera. Pel plànol presentat a l'Ajuntament sabem que estava situat al carrer de Sant Pere Màrtir, actual Mont d'Orsà, en el triangle que forma amb la carretera de Sarrià a Vallvidrera, al costat de la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, actual plaça de Vallvidrera. L'espai disposava d'una cabina de projecció, pantalla, un urinaris i un cobert on es servien begudes. De moment no disposem de més dades que el plànol de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

— Al Turó Park (1912-1927) s'hi va fer cinema a l'aire lliure diverses vegades; els jardins i el parc d'atraccions eren un lloc ideal. La premsa ho recull en dues ocasions, però segur que en van ser moltes més. La primera va ser a l'estiu de 1913 i la segona el de 1925.

Ens interessa la de 1913. Les sessions de cinema fan companyia a l'exhibició d’una tribu oriental musulmana. Com expliquem extensament a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, aquesta tribu estava composta de dones, homes, nens, músics, ballarins i una mostra d’animals que formaven part de la vida quotidiana d’aquestes persones. Tancats en una reproducció d’un vilatge autòcton, el públic passejava mentre els membres de la tribu feien la seva vida diària  i contempla “les burdes costums dels seus habitants”, com explica la premsa.  Alhora, el cinema a l'aire lliure i el poblat comparteixen les atraccions habituals del parc: música de la banda militar, titelles per a la canalla, pista de patinatge, cavallets i més de quaranta atraccions mecàniques, mentre la Bruixa Oriental endevina el futur dels barcelonins que seuen a les taules del cafè i el restaurant, i un anunci invita el públic a passar en el Turó Park la propera Revetlla de Sant Joan.

Després del Turó Park, les notícies de cinema a l'aire lliure en cinemes i parcs gairebé desapareix i es tanca aquest cicle de la primera meitat de la dècada de 1910 en què tothom lluita per oferir les millors sessions cinematogràfiques a la fresca. Com a curiositat, el 22 d'octubre de 1915 el diari El Diluvio publica la notícia dels aldarulls i el col·lapse de trànsit produïts a la plaça de la Universitat on al voltant de dues-mil persones s'hi havien concentrat per mirar la pel·lícula que es projectava en el terrat d'un local de la vorera de mar de la plaça que no hem identificat.

Les següents notícies de cinema a l'aire lliure apareixeran a la premsa de forma esporàdica entre les dècades de 1920 i 1930, fins que no arribem a la República i la Postguerra, en què ens trobarem que el cinema a l'aire lliure l'acullen cinemes preparats per oferir aquestes sessions durant l'estiu; el primer l'Avenida, com veurem després.

Per exemple, el juliol de 1922 s'anuncia cinema a l'aire lliure al Salut Sport Club, embrió del Tennis la Salut, situat en l'anomenat Parc de la Salut de Gràcia al voltant de la masia i les terres de cultiu de Cal Xiperet, avui convertit en les instal·lacions del club i on es conserva la masia com a seu. O les sessions d'estiu en el parc d'atraccions Maricel Park (1930-1936).

La masia de Cal Xiperet i les pistes

del Salut Sport Club, el 1931

— Els Jardins Dancing Montmartre (1920-1925) va ser un peculiar local d'activitats i atraccions a l'aire lliure, situat entre els carrers de Calaf, Amigó, Santaló i Rector Ubach del Camp d'en Galvany, a Sant Gervasi de Cassoles. El recinte, a l'aire lliure, disposava de jardins, pavellons i carpes amb ball, restaurant, cafè, i una glorieta per a l'orquestra. Al ball va incorporar espectacles de revista i cinema a l'aire lliure. El 1925 canvia el nom per Palais d'Été i es lloga l'espai per a revetlles, alhora que es construeix una nau per al cinema que comença dient-se Montmartre i acabarà sent el cinema Galvany (1925-1944).

— Un lloc curiós i efímer (que se sàpiga) va ser l'Escullera del Port de Barcelona. L'any 1926 es va inaugurar el far del final de l'Escullera, l'anomenat Trencaones o Rompeolas. La base que servia de pedestal del far va ser ocupada pel restaurant Mar i Cel. S'hi accedia a peu o amb cotxe per l'Escullera o amb Las Gaviotas o Las Golondrinas, el servei d'embarcacions que sortien del moll del Portal de la Pau, aquesta última funcionant des de 1884. L'estiu de 1927 Las Gaviotas van afegir un reclam i l'empresa hi va oferir projeccions de cinema a l'aire lliure.

Com que no ens podem estar d'aprofitar l'ocasió, farem una breu exercici de memòria d'aquest indret enyorat. Des del primer moment l'Escullera es va convertir en una de les excursions barcelonines per excel·lència, tant per passejar i prendre un refresc a les botiguetes del moll de Las Golodrinas, com per anar-hi a dinar o menjar sardines a la planxa i els musclos que es criaven en les muscleres d'aquell mateix indret d'entrada al port de Barcelona, i que se servien al vapor, amb allioli o amb la tradicional "cassola de musclos de la Riba" (amb un sofregit de ceba i tomàquet i un mica de bitxo), tant al restaurant com als berenadors flotants.

Muscleres i berenador flotant des de

l'Escullera, 3l 1955. AFB

Després de la Guerra Civil i d'anys d'abandonament, el 1943 reobria amb el nom de Porta Coeli i va anar reprenent l'activitat popular que sempre l'ha caracteritzat: pesca de canya i de llagostes, menjar sardines i musclos, canalla pescant crancs i a partir del capvespre "pàrquing" de parelles que buscaven intimitat en aquell lloc apartat. L'any 1968 van ser enderrocats el far i el restaurant i Porta Coeli va ocupar un nou edifici, desaparegut definitivament l'any 2000 amb la prolongació de l'Escullera.

A l'esquerra, les botigues del moll

Xavier Martí Alavedra (1982). AFB

. A la dreta, venedora de canyes de crancs,

el 1966. Eugeni Forcano (?). AFB

— Un cas una mica més especial per poc conegut és el Rívoli Club (1933-1936), també anomenat Luna Park del carrer de Pau Claris, 118, entre la Diagonal i el carrer de Còrcega, apareix amb aquest nou nom al diari La Publicitat del 25 de juliol de 1933 per anunciar una vetllada de boxa organitzada pel Poblet Boxing Club i així ho continuarà fent durant tot l'any. Un més abans, però, només amb el nom de Rívoli anunciava la inauguració d'un cinema a l'aire lliure amb la pel·lícula Las cataratas del diablo.

Com a Luna Park apareix per primer cop l'any 1923 també com a pista a l'aire lliure i com a escenari de boxa i lluita lliure, però també de ballades de sardanes i pista de hoquei patins, a banda de ser la seu de l'Athenas Club de gimnàstica.

Anunci de la pista del Rivoli Club

Publi cinema (1935)

Com a Rívoli Club només apareix uns mesos i sovint alternant el nom amb el de Luna Park. El maig de 1934 torna a canviar el nom i apareix a la premsa com a Madison Garden anunciant la inauguració per al 31 amb cinema sonor (suposem que a l'aire lliure), patins i balls americans. El 7 de juliol de 1936 es torna a esmentar el Luna Park i les vetllades de boxa, la qual cosa ens fa pensar que el ring sempre va ser anomenat així malgrat els dos canvis de nom del conjunt general del recinte esportiu i d'oci. Després de la guerra no es torna a parlar d'aquest local, que també tenia una pista de patinatge al Camp d'en Galvany, a la zona guanyada a l'antic Turó Park, avui avinguda de Pau Casals.

República i Postguerra: aire nou

— Com hem vist al principi, el cinema Siberia (1934) figurava com el primer a oferir sessions cinematogràfiques a l'aire lliure, cosa que com veiem ha quedat refutada per la llarga llista de precedents.

Inauguració del cinema Siberia, prevista

per al 22 de juny de 1934

La Vanguardia

A La Vanguardia n'apareixen dues dates d’inauguració, una el 22 de juny de 1934 i una altra el 6 de juliol del mateix any. A falta de més dades, és probable que hi hagués un ajornament. Tot i que Paco Villar afirma a Historia y leyenda del Barrio Chino que va ser el primer cinema d’aquestes característiques (1), hem trobat dades anteriors.

Inauguració real, anunciada a La Vanguardia

el 6 de juliol de 1934

Crida l’atenció la poca durada que va tenir aquesta sala: el 31 d’agost de 1934 deixa d’estar en cartellera. Poc menys de dos mesos de vida. Mig estiu de cinema a la fresca. La raó caldrà buscar-la en la imminent construcció de les Atraccions Apolo. Altres sales de projecció de vida efímera hi va haver durant els primers anys del cinema, però sales pensades per a una programació estable que duressin tan poc com el Siberia és fa estrany; però bé, el Paral·lel era una avinguda en permanent moviment i transformació, on els espectacles i els locals canviaven en poc temps de mans i funció.

Ara com ara, del Siberia no hi ha cap imatge, però estava al carrer Conde del Asalto 111, en el mateix lloc on pels vols de la revetlla de Sant Joan de 1935 Josep Vallès inaugurava l’Autopark, la primera de les atraccions que acabarien conformant les mítiques Atraccions Apolo, i on abans, a principis de segle, hi va haver el primer local del bar La Tranquilidad.

Primer edifici del Teatre Apolo, el 1905. Al solar

del costat hi va haver La Tranquilidad,

el Siberia i les Atraccions Apolo

Lluís Girau. AFCEC

— L'Avenida (1930-1971), al Paral·lel, 180, cantonada amb Vilamarí era situat en un edifici racionalista que seguia els postulats del GATCPAC i va ser el primer cinema construït per a la projecció de cinema sonor. El 9 de juliol de 1936, nou dies abans de l'esclat de la Guerra Civil, va ser inaugurat el cinema-terrassa en el terrat de l'edifici, a una altura suficient com per no ser vistos des del carrer, envoltat per una gelosia, amb llums multicolors i una barra americana per servir begudes als espectadors. Acabada la Guerra, l'Avenida va passar de ser un cinema d'estrena a fer programes dobles, però va mantenir les sessions a la terrassa durant els estius.

— El cinema Oriente del carrer d'Aragó (1940-1975; Roma entre 1976-1984; i sala X fins el 2004) era una humil barraca dins d'un típic edifici d'Eixample i tenia la peculiaritat de disposar d'un sostre retràctil que a l'estiu i amb el bon temps permetia veure les pel·lícules a la llum de la Lluna. L'any 1975 es va reformar la sala i es canvià el nom pel de Roma. Sembla ser que mentre va durar com a sala de cinema, el vell sostre mòbil es va conservar encaixonat en la nova estructura del local.

A la dreta, el cinema Oriente, el 1950,

quan al carrer d'Aragó encara hi

havia la rasa del ferrocarril

—  L'Alborada (1947-1964) estava al carrer de Galileu, 282-288, al barri de les Corts. Disposava d'una terrassa i un jardí i va ser inaugurat el 23 de juny de 1947 durant la revetlla de Sant Joan. Segons les cartelleres d'El Noticiero Universal d'aquell estiu, oferiria cada vespre, a partir de les 10, sessions de cinema a l'aire lliure, amb servei de bar. L'any 1955 l'arquitecte Antoni de Moragues i Gallisà va rebre l'encàrrec de reformar el cinema i les instal·lacions i van desaparèixer els jardins i la terrassa.

— La cerveseria La Bohemia (1912-1975) estava situada en el número 86 del Paral·lel (al costat del popular bar Chicago) i el 7 de la Ronda de Sant Pau. Va ser al llarg de la seva vida un punt de referència com a cerveseria (segons la publicitat, venien la reconeguda cervesa Munich), com a punt de trobada al Paral·lel a la sortida dels espectacles després de mitjanit gràcies a l'esplèndida terrassa que cobria tot l'edifici des del Paral·lel a la Ronda de Sant Pau, on se celebraven balls, revetlles, focs artificials i elevació de globus. I, com veurem, cinema a partir de 1949.

La Bohemia cap a la dècada de 1940

La Bohemia va tenir dues èpoques. La primera, de 1912 fins a la Guerra Civil, que van ser els anys daurats del local i el Paral·lel. Acabada la guerra, amb les limitacions pròpies de la postguerra, es va anar recuperant, sobretot a partir de 1943 en què el règim franquista promociona la primera Festa Major del Paral·lel.

Anunci de juliol de 1926

al diari El Diluvio

Signat pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya el 26 de juliol de 1948, La Bohemia presentava la sol·licitud per instal·lar un projector de cinema a la terrassa superior del local i el projecte era aprovat pels serveis tècnics de l'Ajuntament del Servicio del Plano de la Ciudad. En el plànol adjunt podem veure les característiques tècniques de la instal·lació, cedit amablement per l'Arxiu Contemporani de Barcelona.

Projecte per instal·lar una cabina de projecció

i una pantalla a La Bohemia (1948)

Arxiu Contemporani de Barcelona

L'any 1949 comença a oferir les sessions de cinema regulars a la terrassa, des de finals de maig fins a finals de setembre. El 1957 es reforma el local de dalt a baix i el converteixen "una cervecería de campanillas, al estilo de las mejores del extranjero" i les sessions de cinema a la terrassa són més actives que mai. Si bé La Bohemia va ser refugi de noctàmbuls durant tota la seva existència, l'any 1967 s'inaugura en un espai del local l'anomenat Racó de l'Hostalet, on se servien sopars i ressopons fins a les 4:30 de la matinada: anunciava plats tradicionals de la cuina catalana, però l'estrella de la carta era el "Pirata", una broqueta feta de filet de vedella.

Article sobre la cerveseria La Bohemia

i fotografia anunciant el cinema

Destino, 30 de juliol de 1949

L'any 1975 va ser enderrocat d'edifici del Paral·lel i va ser la fi de la terrassa i del cinema a l'aire lliure. La Bohemia va quedar reduïda al local de la Ronda de Sant Pau i va seguir sent una cerveseria de referència fins a finals del segle XX, quan va tancar.

Anunci d'El Noticiero Universal,

de febrer de 1967

— Terraza Sol y Sombra (c. 1945-c. 1975), a la Gran Via, 747, cantonada amb Marina, davant de la Monumental. S'hi feia ball, cinema i teatre, i a partir de 1961 va ser un dels cinemes a la fresca més populars i concorreguts de la ciutat durant els mesos d'estiu. Abans de la guerra, el Poblet Boxing Club, que tenia la seu social i el local al carrer Sicília, 284, hi havia fet vetllades de boxa.

— La sala de ball Río de Janeiro (1951-1962) estava situada al carrer Matanzas amb Pinar del Río, al barri del Congrés i els Indians. Va obrir quan es va inaugurar la promoció d'habitatges que va donar nom al barri durant la celebració del Congrés Eucarístic Internacional de 1952. La pista descoberta estava envoltada d'un porxo on es col·locaven cadires com si fos una graderia i sobre un podi cobert se situava l'orquestra. A més de ball, la sala funcionava com a pista de patinatge i s'hi feien revetlles i cinema a l'aire lliure. Quan la sala va tancar el 1962, s'hi va construir el cinema Río, que va estar obert fins l'any 2002.

Sala de ball Río de Janeiro, c. 1952

Fotografia propietat de la família Escofet

Punt i final

Com hem pogut veure, el nombre de sales de cinema construïdes durant les dècades de 1940 i 1950 van ser ben poques malgrat gaudir de força èxit i a mida que avançàvem en la segona meitat del segle XX la dispersió estival durant les vacances i les noves formes d'oci, amb les discoteques al capdavant apartaven famílies i jovent de les sales de cinema a l'aire lliure. Tot i així, abans d'acabar esmentarem dos llocs emblemàtics de la ciutat, encara que la projecció de cinema fos ocasional. El primer, de la memòria infantil i juvenil de diverses generacions: Piscines i Esports (1935-1987), a la carretera de Sarrià.

Piscines i Esport, el juliol de 1952

L'altre, per acabar, a l'altre costat de la Diagonal i a pocs metre de l'anterior, la sala Bikini (1953-1990), una de les sales de festes més emblemàtiques de la part alta de la ciutat i més enyorada pels jovent dels 50, 60 i 70. Esta situat en el triangle que formava la Diagonal amb els carrers d'Anglesola i Numància, on actualment hi ha l'edifici de l'Illa. El local estava format per dues sales de ball i uns jardins que incloïen un mini-golf i una bolera, als quals es va afegir un pati on es projectaven clàssics del cinema a l'aire lliure.

L'entrada original i el jardí de sala Bikini, l'any 1953

Cuadernos de Arquitectura

*

Notes i bibliografia:

(1) Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Barcelona: Edicions La Campana, 1996, p. 110 [1a edició].

(2) Torras, Jordi, La Vanguardia, 30 de setembre de 1972.

(3) Vegeu "Les projeccions a l'aire lliure", dins Suárez Carmona, Luisa.  El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona: el cas del Paral·lel. [Tesis inèdita] Universitat de Girona, 2011, cap. 2.5.4, p. 280.

(4) Torras Comamala, Jordi. Somnis de reestrena. Història dels cinemes de Gràcia. Barcelona: Taller d'Història de Gràcia, 1999.

— Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA). Biblioteca de Catalunya.

— Barcelofília. Inventari de la Barcelona desapareguda.

— March, Enric H. Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939. Barcelona: Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021.

— Munsó Cabús, Joan. Joan Munsó. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Edicions Proa, 1995.

Agraïments:

— A Carmen Hernández Sánchez, pels records de la sala de ball Río de Janeiro.

— A Joana Francès, per la cerveseria La Bohemia i documentació en general.

— A Jordi Boronat, per recordar-nos l'enyorada sala Bikini.

— A Núria Bes Santaeulàlia, per les dades de la cerveseria La Bohèmia.

*

L'embrió d'aquesta història i moltes d'altres sobre

Barcelona les podeu trobar en el llibre

Barcelona, ciutat de vestigis

Ajuntament de Barcelona, 2017