El gabinet Salvador, el meteorit de Barcelona i altres meravelles

Al mig, el flascó que conté les restes

del meteorit Barcelona (1704)

Foto: J. M. de Llobet

[5 de març de 2025. Provisional]

Durant aquests darrers dies el carrer de la Fusteria omple les pàgines dels diaris i dels telenotícies, com passa sempre que les obres urbanes de la ciutat deixen al descobert restes arqueològiques. Aquesta vegada, però, les pedres aporten alguna sorpresa més enllà de la seva antiguitat. Abans de continuar, però, cal fer un aclariment. El nom del carrer de la Fusteria no ens parla del que avui entenem per fusta i fuster, sinó que fa referència a la localització de les drassanes velles de Barcelona: dels vaixells en deien fustes i els fusters eren els mestres d'aixa. Fins que no es va acabar l'enderroc de la Muralla de Mar, la cala que hi havia al baluard de davant d'aquest carrer era coneguda com "platja de les barques".

Les obres que s'estan fent en el paviment d'aquest tram de carrer que va sobreviure a l'obertura de la Via Laietana (1909) al costat de l'edifici de Correus han deixat al descobert una illa de cases original del segle XIV amb les restes de cinc edificis medievals. Una d'aquestes cases, segons afirmen prudentment els arqueòlegs a l'espera de comprovar-ho, podria ser el lloc que va albergar el primer museu públic de la ciutat i de l'estat.

Aquest primer "museu" de què parlen les notícies és el Gabinet Salvador, una col·lecció científica i naturalista, a l'estil de les cambres de meravelles, composta, entre d'altres elements, d'un herbari amb milers d'exemplars vegetals, minerals, mol·luscs, fòssils, animals dissecats, vestigis arqueològics, peces d'antiquari i llibres que la família Salvador tenia a la farmàcia del carrer Ample amb Fusteria. Després d'anys desapareguda, aquesta col·lecció que neix durant la Il·lustració, avui es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.

També s'hi conserven dos fragments del Meteorit de Barcelona, de 50 i 34 grams de pes respectivament, que va caure a Terrassa el 25 de desembre de 1704 i que és un dels set meteorits conservats més antics.

Dibuix del meteorit

fet per Josep Bolló

La caiguda del meteorit va ser recollida per Josep Bolló a la Miscel·lània Científica amb un dibuix i va descriure el fenomen de la següent manera:

"Signe Magnut aparuit in Cel Señal del Cel que ab grandissim estruendo aparegué als 25 de desembre, dia de Nadal, del añy 1705 a las 5 horas de la tarda. Fou cosa molt orrorosa axí per trobarse lo Emisferi ben clar y ceré com per lo gran rimbombo y resplandor que feu. Y segons havem observat se pot dir que era presagi de las miseries y calamitats que ha patit i pateix tot lo Regne de España y mes en particular lo Principat de Cathalunya."

Quan diu 1705 no és un error; és data segons el còmput de l'Any de la Nativitat, en què el dia de Nadal és el primer dia de l'any següent. Les "calamitats" a les quals fa referència és la Guerra de Successió. En el seu moment, els austriacistes van pensar que es tractava d'un signe diví a favor de l'arxiduc Carles i contra les pretensions borbòniques. Però com molt bé sabem, el meteorit només ens va dur desgràcies.

Enric H. March

Cabinet de curiosités, Domenico Remps, 1690

Museo dell'Opificio delle Pietre Dure, Florència

Les cambres de meravelles

Les cambres de meravelles o gabinets de curiositats van aparèixer entre els segles XVI i XVIII. Eren col·leccions particulars de membres de la noblesa i de l’alta burgesia, que sorgeixen impulsades per la curiositat que despertaven les novetats naturals, biològiques i antropològiques, i els objectes rars i exòtics descoberts durant les exploracions de les regions conquerides pels imperis europeus. Aquest interès no tenia només un afany col·leccionista, sinó que la manera com els objectes es disposaven a les cambres tenia la voluntat de classificar el coneixement i el món.

Malgrat la desaparició dels gabinets de curiositats i la creació dels museus d’Història Natural, les iniciatives particulars no es van aturar. Al voltant de l’interès creixent per la ciència i amb la col·laboració d’una burgesia nascuda de la revolució industrial, les exposicions universal es van convertir en el gran aparador de tota novetat, i la ciència va estar ben present com ja n’hem parlat algun altre cop al voltant de les figures de Francesc Darder, naturalista responsable de la creació del parc zoològic i del museu que du el seu nom, i de Lluís Soler, el taxidermista de la plaça Reial.

Cambra de meravelles

Portada del Fasiculus Rariorum (1616),

de Basilius Besler

Londres (1851) i París (1855) són considerades les dues primeres exposicions universals, i ambdues ciutats capitalitzaran durant molt de temps el progrés i l’exhibició del que en aquell moment era la modernitat. El comerç, la indústria i la ciència eren els protagonistes d’un món que s’expandia més enllà dels interessos nacionals i que permetia atraure milions de persones, que havien de pagar una entrada per accedir als recintes. Les exposicions eren una atracció i un espectacle que transcendia els interessos d’organitzadors i expositors per convertir-se en una fórmula que permetia a les ciutats en el seu conjunt transformar-se en un gran escenari.

Barcelona no va ser aliena a aquestes transformacions i també va entrar en aquella modernitat durant el període que va transcórrer entre les exposicions de 1888 i 1929, i que va tenir el seu punt àlgid durant la República, fins que la guerra i la dictadura van estroncar el camí que la ciència i la cultura havien endegat.

Salvadoriana

Salvadoriana, que va començar com a exposició temporal del Jardí Botànic de Barcelona a Montjuïc durant dos anys, del 20 de maig de 2014 fins l’abril de 2016, ara és una exposició permanent que mostra el gabinet d’Història Natural de la família Salvador (1626-1855), gràcies a l’Institut Botànic de Barcelona (IBB) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB).

La col·lecció Salvador de curiositats naturals té força similituds amb les cambres de meravelles. Els Salvador, família d’apotecaris i naturalistes instal·lada a la ciutat, la va iniciar durant el segle XVII i la va mantenir a la farmàcia que tenia al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus). En aquest emplaçament va estar activa fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador naturalistes, Josep Salvador i Soler (1804-1855).

Segurament ignorat per la majoria de barcelonins, del record dels Salvador Barcelona només en guardava testimoni a través del nomenclàtor. El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a la família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí que els subministraven les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina.

El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el

Portal de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)

Fragment d'un plànol de 1806 (ICGC)

El gabinet, que compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, va caure en l'oblit perdut en una masia del Penedès fins que el botànic Pius Font i Quer, llavors director de l'Institut Botànic de Barcelona, el va adquirir l'any 1937 i el va guardar en la institució que dirigia. L'any 1940 l'Ajuntament de Barcelona se’l va fer seu i l’ha mantingut fins a l'actualitat a l'Institut Botànic on, fins ara ha estat amagat del públic.

El Gabinet Salvador és una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies. La majoria van desaparèixer al ser integrades en els grans museus nacionals que es van començar a construir durant el segle XIX, com és el cas del Museu Martorell a Barcelona, inaugurat el 25 de setembre de 1882 en el mateix edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona que ocupa avui; o bé van acabar disperses pel pas del temps i la història. Creat amb finalitats professionals com a part de la feina que els Salvador desenvolupaven, el gabinet està considerat el primer museu obert al públic que va tenir Barcelona i és un tresor del patrimoni científic de la ciutat.

Reproducció del gabinet Salvador

Institut Botànic de Barcelona

Foto: Josep Maria Llobet

Salvadoriana ens posa en el camí de la recuperació d’aquell llegat com una manera més d’escriure el relat de Barcelona, de la seva història i la de tots els barcelonins. I ho fa des d’un lloc, el Jardí Botànic, allunyat aparentment del centre de la ciutat. Però això no és cert: Barcelona comença a tenir sentit vista des de Montjuïc; vista des de Laie, la Barcelona ibera que des de les alçades potser va somiar conquerir el pla i el mar.

El Prodigi

Mentre el gabinet de ciències naturals de la família Salvador renaixia en el Jardí Botànic de Montjuïc, la sala d'exposicions Artur Ramon del carrer de la Palla, 23 (ara a Bailèn, 19), ens va sorprendre durant la tardor de 2015 amb una actualització d'aquelles cambres de meravelles. El Prodigi, que és el nom de la mostra, recuperava el vell significat de la paraula –un fet que no es pot explicar per les lleis de la natura– i posava en diàleg peces antigues i obres modernes que permetien actualitzar el concepte de "meravella" buscant el límit entre la ciència i l'art.

Al costat d'un cocodril del Nil i del famós goril·la mascle que havia estat exhibit en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals del taxidermista Lluís Soler, a la plaça Reial, s'hi podia veure el rellotge autòmat Els funambulistes, de Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna i de qui Harry Houdini en va prendre el nom en honor seu;  amb gravats de Piranesi combinats amb peces de Fortuny, Dalí, Brossa, Miró, Ponç, amb obres contemporànies dels artistes Pablo Milicua (comissari de l'exposició amb Artur Ramon), Yolanda Tabanera, Carlos Pazos, Evru (abans conegut com a Zush) i Marcel·lí Antúnez (fundador de la Fura del Baus), que juguen amb la transgressió de la natura i les formes.

Caps arrencats (1993)

Marcel·lí Antúnez

El goril·la

Segurament molts recordareu el goril·la del taxidermista de la plaça Reial. Anàvem a la botiga de Lluís Soler amb l'esperit de qui visita una cambra de meravelles: conèixer els misteris del món, amb l'esperança de trobar una mòmia, sang de drac, banya d'unicorn o alguna sirena de Fiji com aquelles deformitats que s'havien exhibit a les barraques de monstres de fira. Però les rareses no anaven mai més enllà d'alguna bèstia de dos caps i sortíem de la botiga amb un mineral per a la col·lecció, i la visió de l'imponent goril·la, és clar.

Aquest gran simi mascle adquirit al Camerun l'any 1910 i portava originalment un indígena dissecat agafat sota el braç, que va ser retirat per no ferir sensibilitats. El mascle va ser adquirit l'any 1994 i va marxar de la ciutat per servir de decoració en una exposició. Havia estat acompanyat d'una femella, que va acabar al Japó, i una cria que es va acabar trencant.

El goril·la mascle amb un indígena sota el braç

Museu Pedagògic de Ciències Naturals

El que són les coses, abans que el goril·la arribés al carrer de la Palla em va ser ofert per comprar-lo (a un preu relativament assequible, i en tinc el certificat d'autenticitat) o per fer d'intermediari davant la impossibilitat del propietari de trobar un comprador més adequat, com hauria estat el Museu de Ciències Naturals. Però ningú l'ha volgut, com ja va passar amb el museu anatòmic de Francesc Roca, que va volar a Bèlgica. No negaré que m'hauria fet gràcia tenir-lo de company en el meu despatx, però aquestes bèsties són un niu de pols.

Enric H. March

Espanya negra: Goya, Solana, Buñuel

Los disciplinantes, Gutierrez-Solana (1933)

La Sala Palau Antiguitats va presentar, el 2010, l'exposició La España negra: grabados de Goya a Solana, una magnífica mostra d'aiguaforts de Goya, Fortuny, Ricardo Baroja, Iturrino, Eugenio Lucas, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez-Solana. Més de 60 gravats dels segles XIX i XX, que tenien com a fil conductor l'endarreriment secular de la societat espanyola durant aquell període; un país, que tot i els esforços regeneracionistes, va estar ancorat en el fanatisme, la misèria i la ignorància durant dècades. Com acostuma Palau Antiguitats, vam tenir l'ocasió de veure plegades obres que no trobarem exposades ni en museus ni col·leccions públiques, i que en aquest cas va permetre veure en conjunt el tractament que diversos autors van fet sobre aquella Espanya filla de la Santa Inquisició i enemiga de tot allò que s'apartés de l'ortodòxia. Aquella Espanya de la puresa de sang, que al llarg dels segles es va treure de sobre jueus, moriscos, humanistes, protestants i il·lustrats.

Los disciplinantes, Gutierrez-Solana (1920)

Malgrat el pas del temps i els canvis socials, els ressons d'aquella Espanya obscurantista i tancada, mai han deixat d'estar presents i moltes mostres del comportament social i polític del país són una conseqüència d'aquell passat del qual tots en guardem alguna referència a la nostra memòria. Fills d'aquella Espanya que retrata Machado a "Mañana efímero", de Campos de Castilla:

Esa España inferior que ora y bosteza,

vieja y tahúr, zaragatera y triste;

esa España inferior que ora y embiste,

cuando se digna usar la cabeza

Un país que se sumeix indefectiblement en la ruïna econòmica i cultural després de les expulsions i del malbaratament dels recursos colonials, sobretot un cop sobrepassat el Renaixement i l'època daurada del Barroc. Un Segle d'Or il·luminat per Lope de Vega, Quevedo, Calderón o, a Amèrica, Juana Inés de la Cruz o Juan Ruiz de Alarcón; però que no s'entendria sense la influència, sovint llegida entre línies, dels escriptors conversos d'origen jueu, que aportaven, conscientment o inconscientment, una mirada crítica (social) o una especial concepció espiritual (mística) dins el panorama cultural: Rojas, Góngora, Teresa d'Àvila, Juan de la Cruz, fray Luis de León, Cervantes, Mateo Alemán, Baltasar Gracián, Luis Vives o Alfonso Valdès, que al fet de ser d'origen jueu hi afegeix una altra creu, ser protestant, erasmista, humanista, i és el probable autor del Lazarillo de Tormes, precursora de la novel·la picaresca, una de les joies de la literatura castellana.

Una societat que centra la seva essència i la seva existència en el concepte d'honor i en la puresa de sang del "castellano viejo" com a garantia de pertinença sense màcula ni rastre de sang jueva, i que posa com a límits de l'univers, material i mental, les parets de la sagristia, que portarà cap a la decadència cultural i la misèria moral, representada pel Sant Ofici, més sant que la santa raó.

Tu que no puedes (1799)

Francisco de Goya

El segle XIX, des dels pressupòsits il·lustrats fins arribar al naturalisme i el realisme, proporcionarà una mirada crítica, però també satírica i irònica, de la mà dels seus artistes i dels seus escriptors, que es van dedicar a retratar aquella Espanya inculta, grotesca i miserable, com es va poder veure a l'exposició de Palau Antiguetats. 17 gravats corresponien a les quatre sèries que va fer Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Disparates. Però calia posar la mirada i l'atenció en les tres peces de José Gutiérrez-Solana (Madrid, 28 de febrer de 1886 - 24 de juny de 1945): La beata, Mujeres de la vida i La perra del artista. Obres d'un pintor que veu de la tradició goyesca, però també de l'expressionisme. És potser un dels més importants i més poc coneguts del públic, degut a la contundència amb què Goya s'ha acabat imposant en l'imaginari pictòric.

La beata, Gutiérrez-Solana

Mujeres de la vida, Gutiérrex-Solana

Però Gutiérrez-Solana no només és un gran pintor, sinó que sobresurt també com a escriptor –vessant aquesta encara menys coneguda– per la seva capacitat descriptiva i l'anàlisi que fa de la societat en els seus relats. Val la pena recuperar-lo o descobrir-lo llegint, per exemple, La España negra, en la reedició que Trapiello va fer el 2000.

Per acabar aquesta línia temporal i cronològica sobre l'Espanya negra, el segle XX ens va portar una de les mirades i de les veus més importants del cinema espanyol i mundial: Luis Buñuel (Calanda, 22 de febrer de 1900 - Ciutat de Mèxic, 29 de juliol de 1983). Moltes de les seves obres ens porten en clau simbòlica a aquella Espanya que perviu en el món rural i en l'aristocràcia. En aquest cas, és clar, ens interessa Las Hurdes, tierra sin pan (1932), filmada després de les surrealistes Un chien andalou (1929) i L'âge d'or (1930), i punt d'inflexió en les seves pel·lícules posteriors.

Las Hurdes és una comarca del nord de la província de Cáceres, a la frontera amb Salamanca, i per la seva situació potser l'indret més remot i aïllat de d'Espanya. Van ser etnògraf francesos, entre 1890 i 1910, els primers que van estudiar i denunciar la crua realitat de la població de la regió i la descrivien com a un lloc on regnaven la misèria i les malalties endèmiques provocades per les relacions sexuals endogàmiques.

El rei Alfons XIII visita  Las Hurdes, el juny de 1922

© José Demaría Vázquez, 'Campúa' (Arxiu familiar)

El "descobriment" de Las Hurdes va provocar la reacció de l'Estat i el rei Alfons XIII hi va fer una primera visita, el 1913, acompanyat de Miguel de Unamuno; posteriorment, l'octubre de 1921, una Reial Ordre del Ministeri de l'Interior nomenava una comissió científica, encarregada d'estudiar les causes de la degeneració de la població hurdanesa, i el rei hi tornà, el juny de 1922, aquest cop acompanyat del doctor Gregorio Marañón, que va promoure la creació d'una Comissió Sanitària.

Fotograma de Las Hurdes amb dos

individus amb cretinisme

Tot i així, no va servir de gaire i deu anys, durant la Segona República, Luis Buñuel, amb el suport econòmic del seu amic l'intel·lectual anarquista Ramón Acín, hi va fer la pel·lícula amb què denunciava l'oblit. Però Buñuel no hi va anar amb les mans buides. El director aragonés va conèixer la realitat de Las Hurdes a través del llibre, il·lustrat, Las Jurdes: étude de géographie humaine (Burdeus, 1927) de l'hispanista francès catòlic Maurice Legendre. La pel·lícula de Buñuel, que també es declara "de geografia humana", està en bona part inspirat en aquest llibre.

Fotogrames de Las Hurdes

A l'estrena al Palacio de la Prensa de Madrid, el 1932, hi va anar Marañón, que va sortir indignat del cinema perquè les imatges li van semblar extremadament desagradables i la protesta es va fer extensiva al Govern de la Segona República, que va decidir prohibir-la en considerar denigrant per al país. Cinc anys més tard, es va estrenar a França on, també als pocs dies, es va retirar a instàncies del Govern francès i de la premsa.

Fotograma de Las Hurdes amb el

trasllat d'un infant mort

Tanta reacció contra una pel·lícula que reflecteix i denunciava l'abandonament i la misèria va acabar creant controvèrsia al voltant de la realitat de les imatges, acusant Buñuel d'haver manipulat la realitat i d'haver convertit els habitants en actors al servei dels interessos del director. És cert que hi ha escenes que són una ficció i que es podrien entendre com a part de l'imaginari surrealista de Buñuel, com és el cas de la caiguda de la cabra, de l'ase, que en realitat no és mort, i que ja apareix a Un chien andalou, o l'escena de la caixa de morts amb la nena, transportada per les aigües del riu. Però la raó d'aquesta manipulació va ser el poc temps de què Buñuel disposava per filmar i la voluntat de voler reproduir algunes de les escenes que tenia al cap i que venien del llibre de Legendre.

Tot i que sí que hi ha detalls surrealistes, com els que hem esmentat, Las Hurdes no és una pel·lícula surrealista i sí que el podem acceptar com un documental realista: tota aproximació mental, fotogràfica o fílmica sempre té alguna cosa de subjectiu perquè reflecteix el que ensenya i ignora el que amaga; però la realitat existia. El que sí inicia l'obra de Buñuel és la tendència cap a la crítica social que veurem en les pel·lícules de ficció posteriors, i si escoltem atentament hi sabrem veure, també, un bon grau d'ironia i cinisme. Us l'oferim sencera.

I per acompanyar la pel·lícula de Luis Buñuel, res millor que Las Hurdes. País de Leyenda, que ens mostra el viatge que el rei Alfons XIII va fer a la comarca extremenya el mes de junio de 1922, i que marca la descoberta "oficial" d'una zona d'Espanya ancorada a l'Edat Mitjana, en una edició preparada per la Consejería de Cultura de la Junta de Extremadura.

[+]

L'Espanya Negra, una visió gravada en la memòria, & piscolabis librorum.

Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu de terme

L'església de Santa Anna i la creu de terme

L'església de Santa Anna va ser un antic monestir vinculat a l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, del qual se'n conserva el claustre i la sala capitular. L'església va ser iniciada a mitjan segle XII i va anar adquirint l’aspecte actual durant els tres segles següents, ja en ple període gòtic. Conserva l'estructura romànica original, amb planta de creu i absis quadrat, coberts al segle XIII amb volta de canó apuntada. La porta gòtica és del 1300. Durant el segle XIV es va allargar la nau, coberta amb volta gòtica de creueria, i al segle següent es va construir el cimbori, refet en obra vista després de la Guerra Civil.

Ruïnes de l'església del Sant Sepulcre (1862), de Ramon Martí Alsina

Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona

Al segle XIX es conservava encara l’edifici del monestir, conegut com el noviciat i situat uns metres més alt que l’església i al mateix nivell de la plaça de Catalunya. Original del segle XIV, estava en molt mal estat (com es pot veure en la pintura de Martí Alsina) quan va ser derruït a la dècada de 1860 aprofitant l’enderroc de les muralles, que va començar l’any 1854.

Amb l’aprovació del bisbe Urquinaona, l'any 1887 es va començar a construir l'església nova al fons del carrer de Rivadeneyra i al costat de la vella, on ara hi ha una entitat bancària. Va ser inaugurada el 1914 sense acabar, però va ser enderrocada el 1938 després de quedar afectada per la Guerra Civil i sense que mai es construís l’imponent cimbori de 75 metres que havia estat projectat.

Aquarel·la  del projecte (1927) de la nova seu del Banco de Vizcaya,

amb l'església nova de Santa Anna tal com havia de ser

Santa Anna està situada en l'illa delimitada per la plaça Catalunya, el Portal de l'Àngel, el carrer de Santa Anna i la Rambla, i té accés pel carrer de Rivadeneyra i per una volta que del carrer de Santa Anna porta a la placeta de Ramon Amadeu, presidida per la façana, l’entrada al claustre i una estranya creu de terme, que és la raó d’aquest apunt.

El monestir va ser construït fora de les muralles romanes i abans que es bastissin les del segle XIII, en un fondal entre la riera que baixava per la Rambla, la riera del Pi (primer Portal dels Orbs i avui Portal de l’Àngel), el graó barceloní (un talús que deixa la plaça Catalunya uns metres per sobre del terreny inferior i raó per la qual cal baixar uns esglaons per accedir a la placeta), i un antic camí medieval que ha acabat sent el carrer de Santa Anna i que tenia continuïtat cap a Tallers després de sortir pel Portal de Santa Anna.

Al voltant de Santa Anna s’hi va anar bastint un burg, un dels ravals que van créixer fora de les muralles romanes a partir del segle XI, com va passar amb els barris de la Bòria, de la Vilanova dels Arcs o de Santa Maria del Pi.

Plaça del convent de Santa Anna; al fons, la porta

d'accés des del carrer de Santa Anna

Lluís Rigalt (c. 1850). AHCB

La placeta, que aleshores no quedava tancada i on el segle XVII hi havia molins de vent, s’havia dit de Santa Anna quan el tram final del carrer del Portal de l’Àngel, tocant a la font gòtica, va deixar de ser considerada una plaça. Abans, però, havia estat la placeta del Safareig, nom que prenia de la bassa alimentada per una sínia dels horts del monestir (que encara es poden veure en el quarteró de Garriga i Roca, i que quedarien al mig del carrer de Rivadeneyra). El límit cap a la Rambla era el carrer de na Salabardenya, que baixava des de la plaça de Catalunya i va desaparèixer quan el 1926 es va construir el cinema Capitol. Era un carreró sense sortida tancat amb una reixa, vestigi del pas de ronda de la muralla de la Rambla, on es guardaven les taules i els estris del mercat de fruita que es feia a la placeta, on havia hagut unes carnisseries que despatxaven en barraques de fusta. Tenia la mateixa funció dels altres carrerons de què vam esmentar tot parlant dels mercats d’origen medieval. A l’altra extrem de l’illa, a la banda del Portal de l’Àngel, hi va haver un altre carreró, el de Tripó, del qual en queda una resta com vam veure a l’article dels diversos carrers de Barcelona que van dur aquest nom.

Planta de l’església de Santa Anna al carrer del mateix nom. Assenyala els portals de l’Àngel

i de Sant Sever, la plaça de Santa Anna (avui, avinguda del Portal de l'Àngel

 i els carrers dels Orbs i Vertrellans i els horts del Rei, la Reina

i la Sínia, i la muralla medieval (AHCB)

En el plànol es poden identificar l'església, el claustre, la placeta,

el monestir enderrocat, els horts, el safareig, la sínia i el carrer

de na Salabardenya, amb un requadre vermell

Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca

Arxiu Històric de Barcelona

L’actual carrer de Santa Anna s’anomenava carrer Major. Pel fet de ser el barri més extrem, a finals de l’Edat Mitjana s’hi van establir alguns prostíbuls i les barraques dels orbs (cecs) que van donar nom al portal, on s’hi van instal·lar perquè era l’entrada principal de mercaderies a la ciutat des del Pla de Barcelona i el darrer portal a tancar de nit, la qual cosa afavoria la presència de captaires i d'esguerrats. A partir de 1466 el Portal dels Orbs passa a dir-se de l’Àngel per l’Àngel que la llegenda diu que se li va aparèixer a Vicenç Ferrer quan va visitar Barcelona l’any 1419. L’estàtua d’un Àngel custodi va adornar el portal fins que va ser traslladat primer a Santa Anna i després a Hostafrancs, on va ser destruït durant la Guerra Civil.

Una antiga dita diu que tots els coixos van a Santa Anna. Fa referència a una antiga devoció a sant Daniel de Barcelona, un màrtir llegendari (probablement un desdoblament de sant Daniel de Pàdua, com santa Eulàlia de Barcelona ho és de santa Eulàlia de Mèrida) les relíquies del qual eren venerades a Santa Anna dins d'un sarcòfag del segle XIV, desaparegut durant la Guerra Civil. El dia 3 de gener, els devots havien de pregar fent una volta cada dia a les muralles durant nou dies seguits. Com que la novena era molt feixuga, alguns fidels ho encarregaven als coixos del portal a canvi d'almoina.

"Barcelona es molt ditxosa,

y per vos mes respectada

logránt vostra ossa Sagrada

en Santa Anna gloriosa"

La llegenda que parla de Daniel de Barcelona explica que va ser detingut per cristià i que com a càstig va ser lligat a la cua d'un cavall, que l'arrossegà fins a la mort. El recorregut del cavall va anar de la font de la plaça de Santa Anna, al final del Portal de l'Àngel, fins al carrer de Santa Anna, on va morir. Com es pot veure, el relat és del tot impossible perquè les persecucions cristianes només les podem situar en temps de domini romà o sarraí, moments en què aquest recorregut hauria estat impossible perquè cap d'aquests carrers ni la font ni l'església existien encara.

Santa Anna, el 1827, vista des de la muralla medieval

Adolphe Hedwige Alphonse Delamare (AHCB)

La placeta de Ramon Amadeu, a banda de ser un dels racons més encisadors de la ciutat, té una curiositat: l’estranya creu de terme que hem esmentat més a munt. Si hi pensem, no té cap sentit que hi sigui perquè l’indret mai ha estat terme ni frontera. I certament res té a veure ni amb Santa Anna ni amb Barcelona. És la creu de terme d'Almatret (Segrià), feta l’any 1608 en estil gòtic. Durant la Guerra Civil l'escultor Apel·les Fenosa la va retirar de la població lleidatana perquè no fos malmesa i la va dipositar al monestir de Sant Cugat. Acabada la guerra, va ser instal·la a la placeta de Ramon Amadeu, on va romandre fins que el 2005 va ser retornada al seu emplaçament original. La que contemplem avui hi és des de 2005, i no només no té res a veure amb Barcelona sinó que és una rèplica de la d’Almatret.

Fa bonic i ja estem acostumats a veure-la. Esperem que els amants de les impostures i de buscar falsedats on no toca no en facin cap campanya de desprestigi ni n’escriguin una tesi. Que serveixi aquesta creu per les tres que hi va haver en el camí del Raval de Jesús, actual passeig de Gràcia.

La creu de terme original, a la plaça Major d'Almatret

Foto: Enric Brunet, per a Panoramio

*

Aquest història i moltes altres sobre la ciutat la podeu trobar al llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

El Nadal comença la vigília de Sant Nicolau

El Bisbetó de 1953. Foto extreta del llibre

L'Escolania de Montserrat (1955),

de Dom Ambròs M Caralt

Sant Nicolau, el Bisbetó i Krampus

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Cartell de la festa de Sinterklaas (1950)

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà quan la figura de Sinterklaas, el sant Nicolau dels Països Baixos, va ser adoptada a principis del segle XIX per la  burgesia de Nova York en record dels orígens de la ciutat com a colònia neerlandesa (Nova Amsterdam), amb l'objectiu de crear una tradició festiva per Nadal pròpia de la ciutat.

Litografia de Bouisset (1898)

Figaro Illustré

Més tard, a mitjan del mateix segle XIX, es converteix en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.

No tot són llaminadures

En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

I encara una altra tradició d'origen medieval (s. X) que consisteix a escollir i dotar de la màxima autoritat un escolanet el dia de Sant Nicolau. En el context de les festes d'hivern sorgien dignitats o autoritats efímeres, que en les esglésies catedrals o monacals donen lloc a l'elecció del Bisbetó, l'Episcopellum o Episcopus puerorum o scholarium, l'Abatellum o Abbas parvulorum, designat per la cúria juvenil. El "regnat" d'aquest personatge infantil durava fins al vespre del 27 de desembre i s'emparentava amb el dia dels Innocents.

El Bisbetó de Montserrat, l'any 1927 (AFB)

Aquesta festa s’inscriu en el conjunt de celebracions prenadalenques que es caracteritzen per l’intercanvi de papers i es poden emparentar amb les saturnals romanes i les festes dels folls, en què es permetia la inversió dels rols (com al Carnaval). Prohibida per l'Església pels excessos que comportava, encara avui, i des de l’Edat Mitjana, el 6 de desembre l’Escolania de Montserrat celebra la festa del Bisbetó, en un format molt menys transgressor. El dia de Santa Cecilia un escolà de primer curs és triat bisbetó i per Sant Nicolau se'n fa la proclamació. La cerimònia d’investidura és de gran solemnitat, i el Pare Abat li atorga la representació de la màxima autoritat i li imposa les insígnies pròpies del càrrec. Durant tot el dia el Bisbetó fa de bisbe: vesteix una mitra, un pectoral, un anell i un bàcul i presideix totes les celebracions que es realitzen amb els familiars dels escolans.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, que ja hem esmentat abans; una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme com a religió oficial (vegeu El cicle de Nadal i una nadala). 

L'Escola de Bibliotecàries. Biblioteques per dins [28]

L'Escola de Bibliotecàries a l'antic Hospital

de la Santa Creu, als anys 50

Aquesta vegada ens endinsem a la biblioteca sense la ironia dels altres apunts de Biblioteques per dins, per oferir el fragment d'un reportatge (probablement de 1924) sobre l'Escola de Bibliotecàries fundada el 14 d'octubre 1915 per la Mancomunitat de Catalunya, per tal de formar el personal femení que havia de treballar a les biblioteques de la xarxa de biblioteques populars que s'estava formant. El centenari de l'escola va ser motiu de l'exposició BiblioTec. Cent anys d’estudis i professió bibliotecària, que de febrer a maig de 2015 es va poder veure a les Cotxeres del Palau Robert.

Antics directors i professor de l'Escola de Bibliotecàries

Les seus de l'Escola de Bibliotecàries

Les classes van començar el 3 de novembre de 1915 a l'edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, amb només vuit noies matriculades. La xarxa va començar a funcionar el 1918, una vegada graduada la primera promoció de bibliotecàries.

Alumnes de la 1a promoció (1915-16). D’esquerra a dreta:

Maria Roca, Anna Ribalta, Consol Pastor, Dolors
Hostalrich, Montserrat Fàbregas i Maria Rossell

El 1924, en ser suprimida la Mancomunitat, l'Escola va ser dissolta per ordre de Miguel Primo de Rivera, i va ser integrada, l'any següent, a l'Escola Superior per a la Dona com a estudis específics. La nova seu va ser la planta baixa del Palau de la Generalitat amb entrada pel carrer del Bisbe, aleshores Diputació de Barcelona, que també albergava la Biblioteca de Catalunya. Després va ser traslladada a la Casa dels Canonges (1928-1937), seu de l'Escola Superior per a la Dona.

Grup d’alumnes i personal docent de l’Escola Superior per a la Dona

a l’escalinata de la Casa dels Canonges (ca. 1928)

L'Escola de Bibliotecàries va ser restablerta el 1930, per la Diputació de Barcelona i, el 1937, s'instal·lava a la planta baixa de l'Hospital de la Santa Creu, on s'havia d'instal·lar també la Biblioteca de Catalunya i on hi va estar fins l'any 1991.

El 1939, en acabar la Guerra Civil espanyola i suprimir-se la Generalitat, es va fer càrrec de l'Escola la Diputació de Barcelona. El 1974 va canviar el nom pel d'Escola de Bibliologia i s'obria també als estudiants masculins, i l'any 1982 (el decret era de 1978), ara com a estudis de Biblioteconomia, l'Escola esdevenia un centre adscrit a la Universitat de Barcelona amb el rang d'escola universitària.

De 1991 a 1997 es va instal·lar a la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona de les Corts, per després passar a ocupar l'antic edifici de l'Escola Normal (institució que s'encarregava de la formació del professorat), del carrer de Melcior de Palou. A partir del curs 2019-2020, va passar a dir-se Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals.

La pel·lícula

El fragment de la pel·lícula de la dècada de 1920, que va ser trobat per casualitat l'any 2005 durant les tasques d'agençament de l'arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, es va filmar sobre nitrat i té una durada d'1'32". Està en un molt bon estat de conservació i és dipositat a l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya.

A la pel·lícula es veuen imatges de la secretaria, Petronel·la Tuca, i d'alumnes fent pràctiques de catalogació a la biblioteca de l'Escola, que era ubicada en aquell temps a l'edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, al carrer d'Urgell, poc abans que el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera trasbalsés el país i l'ensenyament, i l'Escola fos separada de la resta d'estudis professionals i vinculada a l'Escola Superior per a la Dona i traslladada a la planta baixa del Palau de la Diputació, un lloc ombrívol i mig abandonat.

Tot seguit es veuen les alumnes del curs preparatori (que calia seguir abans d'entrar a l'Escola), i imatges d'una classe de llatí de primer curs, amb el professor Lluís Segalà, que va ser director de l'Escola entre 1919 i 1930. Finalment es veuen imatges de la classe de Coneixement general de les ciències pures i aplicades i de la seva classificació, amb el professor Rafael Campalans, úniques imatges que es conserven del que va ser dirigent socialista i un dels redactors de l'Estatut de Núria (1932).

Només són 92 segons de pel·lícula, però com sempre que es recupera un document d'aquestes característiques, en ell s'hi concentra tota la història de la institució i de totes les persones vinculades a ella. I produeix aquella barreja d'emocions entre l'alegria per la recuperació i la malenconia de tota mirada al passat.

[+]

Biblioteca de Catalunya, Les primeres bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya

Assumpció Estivill Rius. "Una mirada retrospectiva: de l’Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació (1915-2005)" [en línia], BiD Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, 16, juny 2006

De casa al club, "Oració de les bibliotecàries de Catalunya en encendre la llàntia del vespre"