— La data oficial d'inauguració del cinema Bosque, situat a la Rambla de Prat de Gràcia, és l'any 1905, pels qui prenen com a data la inauguració del teatre, on s'hi va fer cinema molt ocasionalment; o 1917, pels qui prenen com a referència la construcció de l'edifici del cinema independent del teatre. Però la cosa va començar abans.
Jardins i entrada al Teatre del Bosc, el 1914
A l'esquera, la Riera de Cassoles. AFB
El Bosque es va construir al bosc (d'aquí el nom) de la Fontana, que pertanyia a la finca coneguda com la Virreina, sobrenom amb què es coneixia Francesca Fivaller, esposa de Manuel Amat, virrei del Perú i propietari dels terrenys de Gràcia i del palau de la Rambla, i el palau que va fer construir on avui hi ha l'església de Sant Joan de Gràcia, precisament a la plaça de la Virreina. La finca de Gràcia anava de la Riera de Cassoles fins el carrer Gran, i de la Travessera de Dalt a la de Gràcia, aproximadament. El palau va ser enderrocat el 1878.
Jardins i quiosc del teatre i cinema
del Bosc. AFB
Tornant al cinema, abans que l'any 1905 s'hi construís el Gran Teatre del Bosc, Josep Valls i Romà va instal·lar l'any 1898 una barraca al principi de la nova Rambla fent cantonada amb el carrer Gran, on es feien exhibicions cinematogràfiques i de llanterna màgica. El veïns van batejar la barraca amb el nom de La Campana, i veient l'èxit de la proposta, el propietari va fer construir un teatre d'obra tocant a la riera de Cassoles (4).
El teatre cinema del Bosc, c. 1910
Tant el teatre com el cinema disposaven d'uns espaiosos jardins i bosc naturals amb quioscos de begudes i una pista de patinatge que a l'hivern es convertia en pista de gel. A l'estiu s'hi feien concerts, balls, revetlles i, sense poder precisar durant quins anys, cinema a l'aire lliure, com bé anunciava el diari El Diluvio el 28 de juny de 1912.
— El Park Català (1907 - c. 1916), situat al carrer Parlament amb el Paral·lel, al límit de la zona urbanitzada d'aquesta avinguda, s'inaugura el 24 de setembre de 1907, és un parc d'atraccions que la premsa anomena "aparell recreatiu" i que com podem veure a la fotografia també tenia jocs infantils. El 19 d'abril de 1908 es reinagurava amb un "tiro pichón" i una "máquina voladora" i el 7 de juny s'anuncia la inauguració oficial de la temporada d'estiu (La Publicidad). En el recinte s'hi han afegit "grandes y espaciosas glorietas" i s'hi serveixen cafès, licors, refrescos, gelats i granissats. A més de les atraccions anteriors, ara hi ha barques voladores, tir al blanc i el que anomenen "tiro político de muñeco de actualidad", que suposem que era una barraca on l'objectiu era disparar contra ninots que reproduïen la cara dels polític del moment. També s'hi fan concerts interpretats per la "charanga del Batallón de Cazadores de Mérida número 18". I seguint amb el programa d'anar ampliant l'oferta lúdica, a partir del 4 de juliol de 1908 s'ofereixen projeccions cinematogràfiques a l'aire lliure.
L'entrada al parc era gratuïta fins que l'empresa es veu obligada a cobrar 10 cèntims per controlar l'accés de lladres i brètols que molesten el públic, com informa la premsa als lectors el 23 de juliol de 1908. Uns dies abans, el dia 4, el diari La Publicidad anunciava que s'inauguraven les sessions de cinema a l'aire lliure "con interesantes películas de gran novedad". A partir d'aquesta data el Park Català ja no surt a la premsa i havia de durar com a molt fins a mitjan dècada de 1910, quan la zona ja està urbanitzada.
El Park Català, l'any 1908
Josep Balcells Masó. AFB
Les dècades de 1910 i 1920: una moda
La nova dècada comença amb una activitat frenètica pel que fa a la programació de cinema a l'aire lliure. Cafès cinemes i parcs ofereixen projeccions cinematogràfiques per als mesos de l'estiu.
— La societat La Gran Machicha (1910), al carrer de Sant Pau, 83-85, al costat de Sant Pau del Camp, va ser un dels primers. Inaugurava la temporada d’estiu de 1910 amb atraccions, cinematògraf i balls de societat en els frondosos jardins de la La Gran Peña (1901-1911).
Aquest local va ocupar l'antiga casa-fàbrica de Francesc Rodés (abans la família hi havia tingut uns horts). La Gran Peña és una societat que s’autodefineix com a modernista i aristocràtica, com assenyalava la llarga crònica que La Vanguardia del 17 de juny dedicava a la inauguració. Es remodela l’edifici, s’hi construeix un escenari on es fa teatre, concerts, projeccions cinematogràfiques i òpera; foyer; un saló de ball i sales per al que en diuen “solaz higiénico”, és a dir, la pràctica de la gimnàstica i l’esgrima; i es converteix el pati interior de l'antiga casa-fàbrica en un elegant jardí.
L’any 1907 La Gran Peña s’anuncia ara com a music-hall, “el mayor de España”, amb una orquestra de divuit músics i salons restaurant decorats “al estilo árabe, con vistes al grandioso jardín”, on probablement es va fer cinema a l'aire lliure.
El 24 d’abril de 1911, el diari
La Publicidad anuncia el tancament de
La Gran Peña i, per tant, la desaparició de la societat
La Gran Machicha. Alhora, el diari es fa ressò de la inauguració del music-hall d’estiu
La Parisiana als jardins de
La Gran Peña. La vida del nou local va ser curta i al music-hall s'hi afegeixen cambreres que atenen els clients més enllà del servei de bar. Acabat l’estiu, després de les festes de la Mercè d’aquell 1911, tancava portes i abans d’acabar l’any, edifici i jardí eren enderrocats per començar la construcció del
cinema Diana.
— L'Iris Park, inaugurat el 1911 i obert fins l'any 1972, estava situat al carrer de València, entre Aribau i Muntaner i va ser potser un dels cinemes més espectaculars de la Barcelona de principis del segle XX per la quantitat d’espectacles i zones lúdiques que oferia en el seu recinte. Sabem que projectava pel·lícules en el seu jardí. Joan Munsó ho insinua al llibre
Els cinemes de Barcelona, però sense documentar-ho. En canvi, Amadeu Prunera, descendent dels fundadors i durant quaranta anys empresari de l’Iris, en una entrevista amb el crític i historiador cinematogràfic Jordi Torras (1922-1999) li explicava:
“[...] Per anar a l’Iris s’havia de passar pel Pont del Mico [Casanova-Aragó-avinguda de Roma]. Des del pont es podien veure les pel·lícules que feien al jardí.” (2)
Si la memòria no ens traeix (a vegades costa distingir entre el que t’expliquen i el que experimentes, i tot es converteix en viscut), recordem haver anat a l’Iris a la dècada de 1960 quan era cinema (els avis vivien a Calàbria amb avinguda de Roma), on a l’estiu s’obria el sostre de la sala i veies les pel·lícules sota el cel i les estrelles, com al cinema Oriente que veurem més endavant.
— El Cafè Austràlia (1885) estava situat a la Ronda de Sant Antoni, 33, cantonada amb Floridablanca, 154, Les primeres notícies a la premsa de l'existència d'aquest cafè són de 1885, i fins a primers del segle XX només hi anuncien per anunciar concerts solistes i amb orquestra, i reunions de la Societat Obrera de Guarnicioners, que hi tenien la seu.
Anunci de la sessió de cinema a l'aire lliure
oferta a l'Armada Britànica,
El Diluvio, l'any 1911
A partir de la dècada de 1910 les activitats canvien. Apareixen notificacions de multes per jocs il·legals tant al cafè Austràlia com altres locals, d'altra banda res estrany a Barcelona. I del 13 d'agost de 1911 és la primera notícia de projeccions cinematogràfiques a l'aire lliure. Es tracta d'una funció per a l'English Fleet, l'armada britànica, que probablement estava al Port. Se'ls ofereix entre d'altres pel·lícules una d'una cursa de braus, i focs artificials. D'aquesta data fins el 1913 els diaris anuncien sessions de cinema diaris cada nit.
A partir de 1915 també s'hi organitzen ballades de sardanes, revetlles, acull la penya taurina Ballesteros i s'anuncien billars gratuïts. El cinema no es torna a esmentar, la qual cosa fa pensar que les projeccions no van durar més enllà de dos anys. A partir de 1928 l'Austràlia deixa de sortir a la premsa. Les referències de dècades posterior recorden el cafè Austràlia sobretot per les ballades de sardanes i les tertúlies literàries i artístiques.
Anunci de cinema a l'aire lliure al Cafè Austràlia a
El Diluvio de juny de 1913
— El
Recreo Cine Glòria (1911-1923) estava en el carrer Consell de Cent, 366, entre Bruc i Girona (no confondre amb el
Glòria de la Gran Via) i disposava d'uns gran jardins famosos per les seves acàcies oloroses i la fresca durant els calorosos mesos d'estiu. Del 29 de juny de 1912 és el primer anunci de cinema a l'aire lliure, però segurament n'oferien des de la inauguració del local perquè s'anunciaven com l'únic cinema de Barcelona amb aquestes característiques. Tampoc és estrany aquest interès en anunciar aquesta singularitat si ens fixem que la majoria de locals anteriors i els que veurem a continuació comencen a oferir cinema a l'aire lliure entre finals de 1911 i l'any 1913. Està de moda. L'any 1916 instal·len un escenari al jardí i compaginaran les varietats amb el cinema. La premsa deixa de parlar del
Glòria.
—
Cafè de Novedades (1884-1917) estava situat a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, al costat del nou
Teatre Novedades (l'antic, el
Salón Novedades, que també tenia un cafè a l'exterior, va ser a la Ronda de Sant Pere amb el passeig de Gràcia de 1869 al 1884, tot i que posteriorment va acollir barraques de fira durant força anys fins que no va ser enderrocat). Durant l'estiu de 1912 (del 27 de juliol al 7 d'agost, segon la premsa) va oferir cinema a l'aire lliure als seus jardins.
— Amb un únic comunicat a la premsa, s'anuncia que el 14 de juny de 1913 s'inaugura el cinema a l'aire lliure i audicions de sardanes en els "frondosos jardines" del
Prado Catalán. No hi posa cap adreça, però per la data no pot ser cap altre lloc que el
Prado Catalán de la plaça de Lesseps, 4-5, un local construït a les antigues cotxeres de tramvies (entre els actuals carrers de Nil Fabra i Pérez Galdos), i que no s'ha de confondre amb el
Prado Catalán (1883 - c. 1880) del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, on després es va instal·lar el Teatre Tívoli.
Com apunta Joan Munsó a
Els cinemes de Barcelona, tot sembla indicar que el mateix local va ser convertit en
Cine Lesseps el dia de Nadal del mateix any 1909. En realitat, aquest cinema ocupava només una part del terreny; l'altra eren els jardins que van continuar anomenant-se
Prado Catalán. De fet, el febrer de 1913, abans de la inauguració del cinema a l'aire lliure, s'anunciava al diari
El Diluvio la imminent obertura de les instal·lacions del
Prado Catalán com a "centro de sports y atracciones" i anuncia que s'hi admeten atraccions. Això confirma que era un fet la separació de les dues instal·lacions: el cinema i els jardins.
Resguard del Prado Catalán
de Lesseps
Ja sigui en el cinema
Lesseps o en un annex del
Prado Catalán, s'hi van fer varietats i teatre fins l'agost de 1914. En una nota apareguda al diari
La Publicidad s'informa que els artistes es queixen perquè l'empresari no els paga el sou. L'any 1915, però, el cinema era substituït pel
Garatge Lluís (1915-1939) i acabada la Guerra pel cinema
Roxy (1941-1969).
A l'esquerra, l'entrada al Prado Catalán; al mig, el
cinema Lesseps; a la dreta, el bar La Parada
Barcelona Atracción (1912)
Amb tot, el
Prado Catalán va continuar actiu com a mínim fins el 1918. El 28 de juliol acollia dues funcions del
Circ Eqüestre, que des que va haver de marxar de la plaça de Catalunya l'any 1895 va oferir els seus espectacles circenses per diversos teatres i espais de la ciutat.
— El juny de 1916 se sol·licitava el permís per construir un cinema a l'aire lliure a Vallvidrera. Pel plànol presentat a l'Ajuntament sabem que estava situat al carrer de Sant Pere Màrtir, actual Mont d'Orsà, en el triangle que forma amb la carretera de Sarrià a Vallvidrera, al costat de la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, actual plaça de Vallvidrera. L'espai disposava d'una cabina de projecció, pantalla, un urinaris i un cobert on es servien begudes. De moment no disposem de més dades que el plànol de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
— Al
Turó Park (1912-1927) s'hi va fer cinema a l'aire lliure diverses vegades; els jardins i el parc d'atraccions eren un lloc ideal. La premsa ho recull en dues ocasions, però segur que en van ser moltes més. La primera va ser a l'estiu de 1913 i la segona el de 1925.
Ens interessa la de 1913. Les sessions de cinema fan companyia a l'exhibició d’una tribu oriental musulmana. Com expliquem extensament a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, aquesta tribu estava composta de dones, homes, nens, músics, ballarins i una mostra d’animals que formaven part de la vida quotidiana d’aquestes persones. Tancats en una reproducció d’un vilatge autòcton, el públic passejava mentre els membres de la tribu feien la seva vida diària i contempla “les burdes costums dels seus habitants”, com explica la premsa. Alhora, el cinema a l'aire lliure i el poblat comparteixen les atraccions habituals del parc: música de la banda militar, titelles per a la canalla, pista de patinatge, cavallets i més de quaranta atraccions mecàniques, mentre la Bruixa Oriental endevina el futur dels barcelonins que seuen a les taules del cafè i el restaurant, i un anunci invita el públic a passar en el Turó Park la propera Revetlla de Sant Joan.
Després del Turó Park, les notícies de cinema a l'aire lliure en cinemes i parcs gairebé desapareix i es tanca aquest cicle de la primera meitat de la dècada de 1910 en què tothom lluita per oferir les millors sessions cinematogràfiques a la fresca. Com a curiositat, el 22 d'octubre de 1915 el diari El Diluvio publica la notícia dels aldarulls i el col·lapse de trànsit produïts a la plaça de la Universitat on al voltant de dues-mil persones s'hi havien concentrat per mirar la pel·lícula que es projectava en el terrat d'un local de la vorera de mar de la plaça que no hem identificat.
Les següents notícies de cinema a l'aire lliure apareixeran a la premsa de forma esporàdica entre les dècades de 1920 i 1930, fins que no arribem a la República i la Postguerra, en què ens trobarem que el cinema a l'aire lliure l'acullen cinemes preparats per oferir aquestes sessions durant l'estiu; el primer l'Avenida, com veurem després.
Per exemple, el juliol de 1922 s'anuncia cinema a l'aire lliure al
Salut Sport Club, embrió del Tennis la Salut, situat en l'anomenat Parc de la Salut de Gràcia al voltant de la masia i les terres de cultiu de Cal Xiperet, avui convertit en les instal·lacions del club i on es conserva la masia com a seu. O les sessions d'estiu en el parc d'atraccions
Maricel Park (1930-1936).
La masia de Cal Xiperet i les pistes
del Salut Sport Club, el 1931
— Els
Jardins Dancing Montmartre (1920-1925) va ser un peculiar local d'activitats i atraccions a l'aire lliure, situat entre els carrers de Calaf, Amigó, Santaló i Rector Ubach del Camp d'en Galvany, a Sant Gervasi de Cassoles. El recinte, a l'aire lliure, disposava de jardins, pavellons i carpes amb ball, restaurant, cafè, i una glorieta per a l'orquestra. Al ball va incorporar espectacles de revista i cinema a l'aire lliure. El 1925 canvia el nom per
Palais d'Été i es lloga l'espai per a revetlles, alhora que es construeix una nau per al cinema que comença dient-se
Montmartre i acabarà sent el
cinema Galvany (1925-1944).
— Un lloc curiós i efímer (que se sàpiga) va ser l'
Escullera del Port de Barcelona. L'any 1926 es va inaugurar el
far del final de l'Escullera, l'anomenat Trencaones o
Rompeolas. La base que servia de pedestal del far va ser ocupada pel restaurant Mar i Cel. S'hi accedia a peu o amb cotxe per l'Escullera o amb
Las Gaviotas o
Las Golondrinas, el servei d'embarcacions que sortien del moll del Portal de la Pau, aquesta última funcionant des de 1884. L'estiu de 1927
Las Gaviotas van afegir un reclam i l'empresa hi va oferir projeccions de cinema a l'aire lliure.
Com que no ens podem estar d'aprofitar l'ocasió, farem una breu exercici de memòria d'aquest indret enyorat. Des del primer moment l'Escullera es va convertir en una de les excursions barcelonines per excel·lència, tant per passejar i prendre un refresc a les botiguetes del moll de Las Golodrinas, com per anar-hi a dinar o menjar sardines a la planxa i els musclos que es criaven en les muscleres d'aquell mateix indret d'entrada al port de Barcelona, i que se servien al vapor, amb allioli o amb la tradicional "cassola de musclos de la Riba" (amb un sofregit de ceba i tomàquet i un mica de bitxo), tant al restaurant com als berenadors flotants.
Muscleres i berenador flotant des de
l'Escullera, 3l 1955. AFB
Després de la Guerra Civil i d'anys d'abandonament, el 1943 reobria amb el nom de
Porta Coeli i va anar reprenent l'activitat popular que sempre l'ha caracteritzat: pesca de canya i de llagostes, menjar sardines i musclos, canalla pescant crancs i a partir del capvespre "pàrquing" de parelles que buscaven intimitat en aquell lloc apartat. L'any 1968 van ser enderrocats el far i el restaurant i
Porta Coeli va ocupar un nou edifici, desaparegut definitivament l'any 2000 amb la prolongació de l'Escullera.
A l'esquerra, les botigues del moll
Xavier Martí Alavedra (1982). AFB
. A la dreta, venedora de canyes de crancs,
el 1966. Eugeni Forcano (?). AFB
— Un cas una mica més especial per poc conegut és el
Rívoli Club (1933-1936), també anomenat
Luna Park del carrer de Pau Claris, 118, entre la Diagonal i el carrer de Còrcega, apareix amb aquest nou nom al diari
La Publicitat del 25 de juliol de 1933 per anunciar una vetllada de boxa organitzada pel Poblet Boxing Club i així ho continuarà fent durant tot l'any. Un més abans, però, només amb el nom de
Rívoli anunciava la inauguració d'un cinema a l'aire lliure amb la pel·lícula
Las cataratas del diablo.
Com a Luna Park apareix per primer cop l'any 1923 també com a pista a l'aire lliure i com a escenari de boxa i lluita lliure, però també de ballades de sardanes i pista de hoquei patins, a banda de ser la seu de l'Athenas Club de gimnàstica.
Anunci de la pista del Rivoli Club
Publi cinema (1935)
Com a Rívoli Club només apareix uns mesos i sovint alternant el nom amb el de Luna Park. El maig de 1934 torna a canviar el nom i apareix a la premsa com a Madison Garden anunciant la inauguració per al 31 amb cinema sonor (suposem que a l'aire lliure), patins i balls americans. El 7 de juliol de 1936 es torna a esmentar el Luna Park i les vetllades de boxa, la qual cosa ens fa pensar que el ring sempre va ser anomenat així malgrat els dos canvis de nom del conjunt general del recinte esportiu i d'oci. Després de la guerra no es torna a parlar d'aquest local, que també tenia una pista de patinatge al Camp d'en Galvany, a la zona guanyada a l'antic Turó Park, avui avinguda de Pau Casals.
República i Postguerra: aire nou
— Com hem vist al principi, el cinema Siberia (1934) figurava com el primer a oferir sessions cinematogràfiques a l'aire lliure, cosa que com veiem ha quedat refutada per la llarga llista de precedents.
Inauguració del cinema Siberia, prevista
per al 22 de juny de 1934
La Vanguardia
A La Vanguardia n'apareixen dues dates d’inauguració, una el 22 de juny de 1934 i una altra el 6 de juliol del mateix any. A falta de més dades, és probable que hi hagués un ajornament. Tot i que Paco Villar afirma a Historia y leyenda del Barrio Chino que va ser el primer cinema d’aquestes característiques (1), hem trobat dades anteriors.
Inauguració real, anunciada a La Vanguardia
el 6 de juliol de 1934
Crida l’atenció la poca durada que va tenir aquesta sala: el 31 d’agost de 1934 deixa d’estar en cartellera. Poc menys de dos mesos de vida. Mig estiu de cinema a la fresca. La raó caldrà buscar-la en la imminent construcció de les Atraccions Apolo. Altres sales de projecció de vida efímera hi va haver durant els primers anys del cinema, però sales pensades per a una programació estable que duressin tan poc com el Siberia és fa estrany; però bé, el Paral·lel era una avinguda en permanent moviment i transformació, on els espectacles i els locals canviaven en poc temps de mans i funció.
Ara com ara, del
Siberia no hi ha cap imatge, però estava al carrer Conde del Asalto 111, en el mateix lloc on pels vols de la revetlla de Sant Joan de 1935 Josep Vallès inaugurava l’
Autopark, la primera de les atraccions que acabarien conformant les mítiques
Atraccions Apolo, i on abans, a principis de segle, hi va haver el primer local del bar
La Tranquilidad.
Primer edifici del Teatre Apolo, el 1905. Al solar
del costat hi va haver La Tranquilidad,
el Siberia i les Atraccions Apolo
Lluís Girau. AFCEC
— L'
Avenida (1930-1971), al Paral·lel, 180, cantonada amb Vilamarí era situat en un edifici racionalista que seguia els postulats del
GATCPAC i va ser el primer cinema construït per a la projecció de cinema sonor. El 9 de juliol de 1936, nou dies abans de l'esclat de la Guerra Civil, va ser inaugurat el cinema-terrassa en el terrat de l'edifici, a una altura suficient com per no ser vistos des del carrer, envoltat per una gelosia, amb llums multicolors i una barra americana per servir begudes als espectadors. Acabada la Guerra, l'
Avenida va passar de ser un cinema d'estrena a fer programes dobles, però va mantenir les sessions a la terrassa durant els estius.
— El cinema
Oriente del carrer d'Aragó (1940-1975; Roma entre 1976-1984; i sala X fins el 2004) era una humil barraca dins d'un típic edifici d'Eixample i tenia la peculiaritat de disposar d'un sostre retràctil que a l'estiu i amb el bon temps permetia veure les pel·lícules a la llum de la Lluna. L'any 1975 es va reformar la sala i es canvià el nom pel de Roma. Sembla ser que mentre va durar com a sala de cinema, el vell sostre mòbil es va conservar encaixonat en la nova estructura del local.
A la dreta, el cinema Oriente, el 1950,
quan al carrer d'Aragó encara hi
havia la rasa del ferrocarril
— L'
Alborada (1947-1964) estava al carrer de Galileu, 282-288, al barri de les Corts. Disposava d'una terrassa i un jardí i va ser inaugurat el 23 de juny de 1947 durant la revetlla de Sant Joan. Segons les cartelleres d'
El Noticiero Universal d'aquell estiu, oferiria cada vespre, a partir de les 10, sessions de cinema a l'aire lliure, amb servei de bar. L'any 1955 l'arquitecte Antoni de Moragues i Gallisà va rebre l'encàrrec de reformar el cinema i les instal·lacions i van desaparèixer els jardins i la terrassa.
— La cerveseria
La Bohemia (1912-1975) estava situada en el número 86 del Paral·lel (al costat del popular bar
Chicago) i el 7 de la Ronda de Sant Pau. Va ser al llarg de la seva vida un punt de referència com a cerveseria (segons la publicitat, venien la reconeguda cervesa Munich), com a punt de trobada al Paral·lel a la sortida dels espectacles després de mitjanit gràcies a l'esplèndida terrassa que cobria tot l'edifici des del Paral·lel a la Ronda de Sant Pau, on se celebraven balls, revetlles, focs artificials i elevació de globus. I, com veurem, cinema a partir de 1949.
La Bohemia cap a la dècada de 1940
La Bohemia va tenir dues èpoques. La primera, de 1912 fins a la Guerra Civil, que van ser els anys daurats del local i el Paral·lel. Acabada la guerra, amb les limitacions pròpies de la postguerra, es va anar recuperant, sobretot a partir de 1943 en què el règim franquista promociona la primera
Festa Major del Paral·lel.
Anunci de juliol de 1926
al diari El Diluvio
Signat pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya el 26 de juliol de 1948, La Bohemia presentava la sol·licitud per instal·lar un projector de cinema a la terrassa superior del local i el projecte era aprovat pels serveis tècnics de l'Ajuntament del Servicio del Plano de la Ciudad. En el plànol adjunt podem veure les característiques tècniques de la instal·lació, cedit amablement per l'Arxiu Contemporani de Barcelona.
Projecte per instal·lar una cabina de projecció
i una pantalla a La Bohemia (1948)
Arxiu Contemporani de Barcelona
L'any 1949 comença a oferir les sessions de cinema regulars a la terrassa, des de finals de maig fins a finals de setembre. El 1957 es reforma el local de dalt a baix i el converteixen "una cervecería de campanillas, al estilo de las mejores del extranjero" i les sessions de cinema a la terrassa són més actives que mai. Si bé La Bohemia va ser refugi de noctàmbuls durant tota la seva existència, l'any 1967 s'inaugura en un espai del local l'anomenat Racó de l'Hostalet, on se servien sopars i ressopons fins a les 4:30 de la matinada: anunciava plats tradicionals de la cuina catalana, però l'estrella de la carta era el "Pirata", una broqueta feta de filet de vedella.
Article sobre la cerveseria La Bohemia
i fotografia anunciant el cinema
Destino, 30 de juliol de 1949
L'any 1975 va ser enderrocat d'edifici del Paral·lel i va ser la fi de la terrassa i del cinema a l'aire lliure. La Bohemia va quedar reduïda al local de la Ronda de Sant Pau i va seguir sent una cerveseria de referència fins a finals del segle XX, quan va tancar.
Anunci d'El Noticiero Universal,
de febrer de 1967
—
Terraza Sol y Sombra (c. 1945-c. 1975), a la Gran Via, 747, cantonada amb Marina, davant de la Monumental. S'hi feia ball, cinema i teatre, i a partir de 1961 va ser un dels cinemes a la fresca més populars i concorreguts de la ciutat durant els mesos d'estiu. Abans de la guerra, el Poblet Boxing Club, que tenia la seu social i el local al carrer Sicília, 284, hi havia fet vetllades de boxa.
— La sala de ball
Río de Janeiro (1951-1962) estava situada al carrer Matanzas amb Pinar del Río, al barri del Congrés i els Indians. Va obrir quan es va inaugurar la promoció d'habitatges que va donar nom al barri durant la celebració del Congrés Eucarístic Internacional de 1952. La pista descoberta estava envoltada d'un porxo on es col·locaven cadires com si fos una graderia i sobre un podi cobert se situava l'orquestra. A més de ball, la sala funcionava com a pista de patinatge i s'hi feien revetlles i cinema a l'aire lliure. Quan la sala va tancar el 1962, s'hi va construir el cinema Río, que va estar obert fins l'any 2002.
Sala de ball Río de Janeiro, c. 1952
Fotografia propietat de la família Escofet
Punt i final
Com hem pogut veure, el nombre de sales de cinema construïdes durant les dècades de 1940 i 1950 van ser ben poques malgrat gaudir de força èxit i a mida que avançàvem en la segona meitat del segle XX la dispersió estival durant les vacances i les noves formes d'oci, amb les discoteques al capdavant apartaven famílies i jovent de les sales de cinema a l'aire lliure. Tot i així, abans d'acabar esmentarem dos llocs emblemàtics de la ciutat, encara que la projecció de cinema fos ocasional. El primer, de la memòria infantil i juvenil de diverses generacions:
Piscines i Esports (1935-1987), a la carretera de Sarrià.
Piscines i Esport, el juliol de 1952
L'altre, per acabar, a l'altre costat de la Diagonal i a pocs metre de l'anterior, la sala
Bikini (1953-1990), una de les sales de festes més emblemàtiques de la part alta de la ciutat i més enyorada pels jovent dels 50, 60 i 70. Esta situat en el triangle que formava la Diagonal amb els carrers d'Anglesola i Numància, on actualment hi ha l'edifici de l'Illa. El local estava format per dues sales de ball i uns jardins que incloïen un mini-golf i una bolera, als quals es va afegir un pati on es projectaven clàssics del cinema a l'aire lliure.
L'entrada original i el jardí de sala Bikini, l'any 1953
Cuadernos de Arquitectura
*
Notes i bibliografia:
(1) Villar, Paco.
Historia y leyenda del Barrio Chino. Barcelona: Edicions La Campana, 1996, p. 110 [1a edició].
(2) Torras, Jordi,
La Vanguardia, 30 de setembre de 1972.
(3) Vegeu "Les projeccions a l'aire lliure", dins Suárez Carmona, Luisa.
El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona: el cas del Paral·lel. [Tesis inèdita] Universitat de Girona, 2011, cap. 2.5.4, p. 280.
(4) Torras Comamala, Jordi. Somnis de reestrena. Història dels cinemes de Gràcia. Barcelona: Taller d'Història de Gràcia, 1999.
— Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA). Biblioteca de Catalunya.
— Barcelofília. Inventari de la Barcelona desapareguda.
— March, Enric H. Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939. Barcelona: Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021.
— Munsó Cabús, Joan. Joan Munsó. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Edicions Proa, 1995.
Agraïments:
— A Carmen Hernández Sánchez, pels records de la sala de ball Río de Janeiro.
— A Joana Francès, per la cerveseria La Bohemia i documentació en general.
— A Jordi Boronat, per recordar-nos l'enyorada sala Bikini.
— A Núria Bes Santaeulàlia, per les dades de la cerveseria La Bohèmia.
*
L'embrió d'aquesta història i moltes d'altres sobre
Barcelona les podeu trobar en el llibre
Barcelona, ciutat de vestigis
Ajuntament de Barcelona, 2017
