Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 9 de març del 2015

Gran Price: ídols de postguerra

El Gran Price de Barcelona (1972)
Foto: Antoni Civantos Lambea


Malgrat que la memòria conserva moltes imatges anteriors a l’aparició de la televisió, per a la generació que la vam veure néixer el record sovint s’articula al voltant de la tècnica televisiva, com ho pot fer amb la cinematogràfica, però amb alguna diferència significativa: a la pantalla del cinema s’hi accedia voluntàriament amb el vell ritual de travessar unes cortines de vellut, mentre que la televisió neix com un intrús que s’introdueix a les llars sense demanar permís, com explicava a 1959: la televisió i el control de les imatges.

8 de març de 1971. De matinada. La casa és a les fosques. Dormo profundament, quan un moviment brusc em sacseja, obro els ulls i em trobo amb la cara del meu pare a un pam de la meva. M’anuncia que ja és a punt de començar i que em llevi. Surto de l’habitació amb tota la casa a les fosques. Al fons del passadís, a la saleta, una potent llum il·lumina els meus passos. El Madison Square Garden de Nova York és ple de gom a gom. Cassius Clay, ara Muhammad Ali, torna a disputar un combat per al títol mundial dels pesos pesants després de tres anys a la presó per negar-se a combatre a Vietnam: “No tinc res contra cap Vietcong”. Més enllà de la boxa, un heroi: encara no portàvem pantalons llargs, però ens movíem indecisos entre les gestes dels conqueridors de la Lluna i la supèrbia imperialista. Joe Frazier va vèncer Ali, i li va caler esperar a 1974 per recuperar la corona perduda el 1967 a l’ingressar a la presó. Al final de l'apunt podeu veure un vídeo amb una entrevista divertida i irònica on Muhammad Ali explica la seva conversió a l'islam.


Frazier i Alí en el combat del Madison Square Garden (1971)
Foto: Revista Time


La cosa venia de lluny. El record més llunyà em du a 1968, quan el boxador hispanocubà José Legrá es proclamava campió del món dels pesos ploma. En una esperpèntica celebració, Legrá i Matías Prats cantaven abraçats al ring el “La, la,la” que tres mesos abans havia donat el triomf a Massiel en el Festival de Eurovisión.


Entrenament de boxa al Price, l'any 1934
Foto: Merletti. AFB


No tenia una especial afició a la boxa. Senzillament, formava part del paisatge i la ètica de l’època, i no et qüestionaves moralment un espectacle, com el de la lluita, que estava molt arrelat a Barcelona i que gaudia de molts seguidors i es practicava en molts gimnasos de la ciutat com a part de l'educació física. En aquells anys, encara existia el Gran Price (31 de desembre de 1934 - 2 de març de 1973) a la cantonada dels carrers de Casanova i Floridablanca, i era un dels gran referents esportius i de l'espectacle barceloní, malgrat la decadència dels darrers anys. Projectat per l'arquitecte Marino Canosa, es va aixecar sobre el solar ocupat anteriorment per la sala de ball La Bohemia Modernista (1905-1934).


Cartell del míting del POUM,
30 de maig de 1937
Biblioteca Nacional


Tenia una capacitat per a 5.000 espectadors i durant el període republicà va acollir també nombrosos mítings i actes polítics, com el del POUM, l'any 1937. També va ser sala de ball amb orquestra pròpia, la Price Band. Durant el franquisme s'hi celebraven matinals de lluita lliure i dins el món de la boxa el local va adquirir fama internacional fins a ser conegut com El Temple de la BoxaEl Coliseo de las Rondas. Durant les últimes dècades va compartir la cartellera de la boxa i la lluita amb altres esdeveniments musicals, culturals i esportius, i també era utilitzat lloc d'entrenament, com el de la selecció catalana de voleibol.




Grans boxadors van passar pel Price: Luis Romero, Fred Galiana, Mimoun Ben Alí, Young Martin, Legrá o José Manuel Ibar Urtain, "el Morrosko de Cestona". I entre els lluitadors són molt recordats: Santo l'Emmascarat; Polman; Conde Maximiliano; el trenca-caps Tarrés, "Tête de fer", Tabola, tots dos veïns del barri de Sant Antoni; Hércules Cortez; els germans Lambán; "Papallona" Matias, "El incomprendido"; Pedro Bengoechea, "Cama d’Acer"; Lacoma, "El Bomber", que quan sortia al ring el públic encenia llumins i imitava la sirena; Sotelo; Guti; Heras; els estilistes Rillos i Salesa; o Enric Buch, que després d'haver estat campió d'Espanya de grecoromana diversos anys, es va passar a la lluita lliure, i que és cosí de Jaume Marco Cerdà, que ens ha facilitat part d'aquesta nòmina de lluitadors. Tampoc podem oblidar Vicenç Febrer, que havia fet pujar al ring el lleó, Vicentet, que exhibia, junt amb un cocodril viu, a la seva botiga de venda cotxes i motocicletes del carrer de Vallespir. Febrer va acabar sent regidor pel barri de Sants durant el franquisme. I entre els estrangers que van deixar un gran record, el francès Maurice Tillet (1903-1954), "l'Àngel Francès" i "l’Ogre del Quadrilàter", actor i poeta, que patia acromegàlia i que va inspirar els monstre d'Shrek.


Vicenç Febrer i el lleó Vicentet, la dècada de1960,
en una targeta publicitària del seu
negoci del carrer de Vallespir


També eren habituals els actes cívics i gremials, com les festes de Sant Eloi, patró de la metal·lúrgia; o la de Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes. Més peculiars, però, van ser els actes religiosos: el 1951, promogudes pel bisbe Gregorio Modrego Casas, comencen a celebrar-se les conferències quaresmals, a les quals afegeix misses i sermons al centre del ring, que van durar fins el 1970.



Dues imatges d'una missa celebrada pel bisbe Modrego
al quadrilàter del Price, l'any 1951
Fotos: Paco Fanés (a dalt) i Pérez de Rozas (a baix)



S'hi van celebrar espectacles culturals, com el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, el 25 d'abril de 1970, amb la presència d'autors com Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú i Gabriel Ferrater, que va recitar "Cançó del gosar poder".


Grabriel Ferrater al Price


A partir de la dècada de 1960, amb l'esclat dels grups musicals i de pop, rock i música progressiva, van passar pel Price (com també passava amb l'Iris o l'Aliança del Poblenou) formacions com Sirex i Mustang, concerts de la Nova Cançó, la presentació del disc Diòptria, de Pau Riba, el Primer Festival Popular Price de la Cançó; o actuacions internacionals com la de José Feliciano, el 8 de març de 1971. I el dijous, que era el dia en què tradicionalment feien festa les minyones, estava reservat al ball, com passava a locals com La Gavina Azul de l'avinguda Mistral, La Bohemia i el Rialto de la ronda de Sant Pau, l’Oasis del carrer de la Canuda, el Salón Venus del carrer de Bailèn, el Salón Niza de la plaça de la Sagrada Família, el Salón Granada i el Salón Iris del carrer València, el Verdi o el Salón Cibeles del carrer de Còrcega. Entre els joves que hi anaven, la del dijous era coneguda popularment com a "tarda de raspes", que és com eren anomenades les minyones, probablement fent referència a la mala alimentació de la postguerra i al seu aspecte escanyolit.


Lluita lliure al Price
Jordi Sarrà


El record de les matinals de lluita lliure al Price és com el record de l’olor del Zotal: la magdalena proustiana que desplega en la memòria la darrera agonia de la postguerra que no vam viure. I com l’esquitx del tros de magdalena que cau en el cafè, l’exposició "Quadrilàter" de la Fundació Setba de la plaça Reial ens va despertar del son i ens va proposar no només recuperar el vell Price sinó també el Foto Ramblas, aquell retratista del número 35 de la Rambla de Barcelona que ens oferia als aparadors imatges de boxadors i vedets que buscaven la glòria esquiva, com si fossin altars amb estampes de sants i marededéus fent cua a la porta del cel dels pobres.


Retrats de Foto Ramblas


Com a generació que es va fer de pedaços de present i que es nega a renunciar al passat (hem vist canviar la fusta per la fòrmica i el cotó pel polièster), hem bastit aquella estètica irrenunciable d’una ètica feta de retalls. Com a bons germans petits del 68, som orfes per igual de les misèries del passat i de totes les bones causes perdudes pel camí.

Per instint de supervivència, cadascú ha confeccionat una ètica a mida. Aquella boxa esdevenia estètica en la mesura que la cultura popular digerida de mastegar tebeos, tele i cinema ens proporcionava nous paradigmes morals lluny de la “formación del esperítu nacional” i de l’Església.


[Bola extra]

44 comentaris :

  1. Hermano, me hago viejo. Todo lo que me gusta tiene sabor a rancio. Todo lo que me atrae está caduco, todo lo que me mueve ya ha pasado de moda...
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, serà veritat que els temps canvien, però nosaltres no tant. Viure és una constant adaptació al medi.

      Elimina
  2. El tema de la boxa va ser un fenomen ben curiós. Mai m'ha agradat però recordo que en aquell temps seguia els combats per la tele i coneixia tots aquests boxejadors que anomenes. Hi afegiria Carrasco i Urtain.
    També vaig veure en directe el combat de Fraiser - Cassius Clay. Va ser tot un esdeveniment en aquella època.
    Star Trek no la vaig seguir. Crec que a casa no ens arribava l'UHF.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A això em referia, Ricard. A mi tampoc m'agradava, però veure els combats entra no només en la normalitat, sinó que era una més de les novetats que oferia la tele. Segurament no ens en podíem escapar. I malgrat tot, acaba quedant gravada en el cervell una estètica de les imatges que va més enllà del seu contingut.

      Estic convençut que "Star trek" t'hauria agradat.

      Elimina
  3. Enric, no me interesa nada el boxeo, pero ese "Le grand cirque Calder" que aparece abajo no se muy bien como, es una maravilla. Tengo debilidad por Calder en todas sus facetas y una hija en una escuela de circo...
    ¡Es genial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita, yo tampoco tengo interés en el boxeo más allá del fenómeno social y del reflejo de una época. El circo de Calder es una auténtica maravilla. Aparece al final del blog porque lo tengo enlazado permanentemente.

      Elimina
    2. Ni el boxe ni els toroa eren "sants de la meva devoció" no de la familia en general, no obstant, com tu molt be dius formava part de l'estètica i escenografia de l'època.

      Elimina
    3. Jo, de forma conscient, tampoc, Toni. Però si ho feien per la tele m'hi encantava.

      Elimina
  4. No seríem el que som sense tot el que hem vist, hem llegit i hem conegut directa o indirectament. A mi tampoc m'agradava la boxa, ni tan sols la televisada. I ja veus, ironies del destí, ara visc pràcticament a la vora del Price i cada vegada m'atrau més la parafernàlia decadent que envoltava la boxa. Tampoc he estat mai especialment trekky, i ara que han passat els anys resulta que tota aquella estètica se'm tenyeix de nostàlgia i, com hem parlat algun cop, la trobo particularment tendra i evocadora.

    (Ah, i moltes gràcies per l'enllaç a FotoRamblas!).

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo que m'emociono amb el record de l'olor a Zotal! Suposo que el poder de la imatge hi té molt a veure. Les fotografies han retingut l'ànima dels cadàvers que hem deixat enrere. Algú podria pensar que som fills de la nostàlgia quan en realitat som fills de la modernitat: sense la reproducció d'imatges estaríem parlant només de la curiositat de l'arqueòleg.

      Elimina
  5. Potser ens fem vell però hi ha imatges, temes i personatges que envelleixen amb superba dignitat. La frase del senyor Spock és irrenunciable èticament, però l'escena esdevé universal quan davant de la tragèdia el vulcanià/humà conclou 'sempre seré el seu amic'. Pell de gallina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te la deixava per a tu, Eulàlia, perquè rematessis l'apunt.

      Elimina
  6. Molt interessant, com sempre, Enric. M'agrada força el que dius. Penso que el món de la boxa no ens agrada a ningú dels que et comentem, però personalment és el que teníem. Hi havia una publicitat important, es feien pel·lícules, eren gairebé totes un món misteriós i morbos. Els bars hi havia molts cartells grans, com els dels "6 bravos toros, 6" Estàvem bastant introduIts.


    i aquesta frase: "Viure és una constant adaptació al medi" Només hi trobo que moltes vegades costa molt d'adaptar-se.

    Ara que hi sóc, i aprofitant que no era gaire lluny del "Price" jo no se si recordes un circ fixa que hi havia a les Rondes, tocant al carrer Campo Sagrado. Fa molts anys és un edifici de vivendes, però el que hauria de ser tot un garatge, a peu de carrer, bona part d'ell el conserva'n tal com era. Les gàbies dels animals. Jo tenia un bon amic que tenia dues d'aquestes "gàbies", comprades, hi guardava moltes coses regalades per el propis amics, com Rodriguez de la Fuente. Diverses motocicletes antigues, de Montesa, Bultaco i Derbi. Etc. Era com una espècie de museu

    Només voldria saber si et recordes del nom d'aquell circ. No se dir-te gran cosa més, tan sols que deien a casa que era important. Clar que no se que vol dir important.
    Dispensa la llargada
    .
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Josep! És cert que a vegades costa adaptar-se. Jo ho deia, sobretot, pels canvis que ens veiem obligats a patir. No tot es pot reduir a gustos i opinions. En el cas de la boxa, per exemple, si em demanen l'opinió hauré de dir que és una salvatjada, com els toros. Però com dius tu, hi va haver una època en què formava part del escenari normal de la vida: els noms dels boxadors estaven en boca de tothom, als bars, a la premsa, a la tele, al cinema. Hi ha dues pel·lícules inoblidables: "El ídolo de barro" i "Más dura será la caída". Pots triar si una cosa t'agrada o no, però no podem triar que ens marqui. Hi ha una estètica de la boxa que va més enllà de propi espectacle.

      El circ que comentes era el Teatro Circo Olympia, a la cantonada de la ronda de Sant Pau amb Marqués del Campo Sagrado. El pàrquing que esmentes encara hi és, i si no se les han carregat, les gàbies encara hi són.

      Elimina
  7. Recordo aquests combats Cassius Clay vs. Joe Frazier. Em sembla que van ser tres.

    I amb això de la recuperació de la “memoria catódica” he recordat la sèrie “Supercar” com un dels iniciàtics vestigis que vaig veure a la primera televisió que li vaig premer el botó…la primera i la UHF…

    La técnica Supermarionation:

    https://www.youtube.com/watch?v=Snh1b7h2sMA

    Salutacions, Enric!

    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Pep, "Supercar"! La tenia esborrada de la memòria i me l'has fet recuperar. Recordo molt més "Capitán Marte" o "Guardianes del espacio". D'aquesta tinc a casa els tres Thunderbirds. Aquestes sèries de marionetes, més enllà de tota nostàlgia, eren molt bones. Una abraçada, Pep!

      Elimina
  8. Moltes gràcies, Enric!
    Salutacions

    ResponElimina
  9. La boxa no forma part del meu imaginari, però Star Trek sí.
    Tens molta raó quan fas referència a que cada cop som una mica més orfes, poc a poc els records són cada cop més records, i a mi del món actual poques coses són capaçes d'atraurem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Javier. S'hi deu barrejar que ens tornem més exigents i que el món s'ha tornat més superflu. També som més analítics i potser hem perdut aquella capacitat de sorpresa de la innocència.

      Elimina
  10. Veig que tots sou força mes joves que jo, per tant, la meva memòria es molt diferent a la vostra, el que jo recordo de la tele als vespres després de sopar era " un millon para el major" suposo que vosaltres no recordeu ni el nom. Star Trek els hi vaig passar als meus fills, i encara ho recorden. Si vaig ser orfe de alguna cosa va ser de la ràdio, que era de lo que mes vaig gaudir...per no mencionar la ràdio galena que feia servir la meva àvia, en quan vaig començar a tenir us de raör!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui no, Rosa! En aquest cas perquè m'he centrat en una època concreta, però jo també sóc un orfe de la ràdio (a casa encara tinc una ràdio de galena) i els records de la tele són molt anterior a "Un millón para el mejor". Et deixo un enllaç cap a un article amb el qual et sentiràs perfectament identificada:

      http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/12/1959-la-televisio-i-el-control-de-les.html

      Elimina
  11. Ja veig que no sou del meu temps ,temps d´en Joe Louis " el bombardero de Detroit" que les guayave totes ,any derrara any y dels españoles Ezcudum ,Peiro i el pes mosca Sanchili, Television ,que es eso ?? Que ha passat !!Tans records i tans camvis hem surten gairabe sempre amb els escrtis de l´Enric,es que aquest noi o sap tot !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Jaume, no sóc dels teus temps, però els noms que cites no els he vist en acció però els conec tots perquè sóc de la darrera generació que va viure el relat del passat com si fos propi. Passa el mateix que amb el cinema, per exemple. Jo vaig veure les pel·lícules que em tocaven per edat però he viscut tota la història del cinema gràcies als cinemes de barri. Avui, el cinema és un producte de consum immediat. Caduca a una velocitat de vertigen i els joves no en saben res del cinema anterior. Es neguen a veure una pel·lícula en blanc i negre perquè entenen que és antiquat; imagina't el cinema mut!
      Aquesta és la raó per la qual els meus records connecten fàcilment amb els teus: en realitat són compartits perquè en aquells temps avis, pares i fills compartien l'experiència del món.

      Elimina
  12. Al Gran price també es feien combats de Lluita Lliure, a banda de la boxa. Als anys 60, per Sant Eloi, patró dels metal·lúrgics, moltes empreses convidaben als seus empleats (aleshores "productors")a una gala d'aquest espectacle.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert. Jo havia anat a les matinals del diumenge. Moltes gràcies per la informació!

      Elimina
  13. Recordo a molts lluitadors de l'època, Polman, Conde Maximiliano, Tarres (Tete de fer), Hercules Cortés, Lamban, Matias (El incomprendidio), Zamizake I, Febrer, etc. , a la mitja part de les vetllades sortejaven lots de productes Danone i en una ocasió em van tocar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carlos, jo era massa petit i només recordo el Vicenç Febrer, que es va fer famós amb el seu lleó del garatge del carrer de Vallespir. Em sonen vagament els lots de productes Danone.

      Elimina
  14. Jo també era petit (1953) però vivia en el carrer Tigre i anava els diumenges i passava com a acompanyant (els nens no pagaven). ¡¡ Grans Records !!

    ResponElimina
  15. Les matinals de lluita lliure, eren molt divertides. Aquells "lluitadors" ho feien molt bé i no tant sols amb la seva tècnica, si no connectant amb els espectadors, interpretant cadascun un personatge. Havia l'enmascarat Santo, el trenca-caps Tarrés, el papallona Matías, el boig Vicens Febrer, etc.
    Aquest darrer, va ser regidor de l'ajuntament de Barcelona, a vegades havia pujat al ring amb el seu lleó que tenia a la botiga de cotxes del carrer Vallespir, en fi un personatge d'altra època.
    Per acabar, a vegades es feien mail, com un diumenge que en Tarrés li va partir una cella amb un cop de cap al seu rival.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al Vicens Febrer el recordo molt bé, sobretot pel lleó del taller de cotxes del carrer Vallespir. La lluita lliure era tot un món. Per a mi estava lligat a la resta d'espectacles com el circ o la màgia. Les posades en escena eren impagables!

      Elimina
  16. Sí Enric, acabo de veure i llegir tot això que has afegit. Resulta una ampliació força sucosa. En Tarrés, alguna altra vegada també havia acabat amb el front sanguinolat de donar algun cop de cap de més!..potser era en Tabola el de la sella? (tots dos eren del barri, Floridablanca-Villarroel..) et recordaré alguns noms més dels lluitadors esmentats... Lacoma (el bomber-que quan sortia totohom es treia i encenia llumins i també imitava la sirena) en Sotelo, els germans Lambán I/II, ja esmentats, Guti-Heras, Rillos-Salesa(tots dos estilistes)...i el meu cosi Enric Buch(vuit anys més gran que jo!) i que després d'haver estat campió d'Espanya de lluita grecoromana diversos anys, es va passar a la lluita... "organitzada" !! Això suposava una bona font d'ingressos extra, que a qualsevol convenia.
    No m'allargo més Enric !!
    Novament gràcies... per tot !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fantàstic, Jaume! Gràcies a tu! He afegit els nous i t'he esmentat per la col·laboració.

      Elimina
    2. Gràcies, potser no calia !!.. de ben segur que hi haurà gent que també ho recordi, i tingui més noms al cap... 65 anys són els que ja han passat des d'aquells dies...i m'adono que la memòria comença a minvar !!

      Elimina
  17. ...per cert, si et sembla bé, cal esmenar un mot... el cosí Buch, encara és viu... per tant,no era!

    ResponElimina
  18. Rellegint el teu article quan nomenes els balls de l'època, crec que hi ha un error en dir que La Bohèmia estava en la Ronda Sant Antoni. La Bohèmia que jo recordo era una cerveseria que estava en la Ronda Sant Pau i que tenia un escenari i hi havia música en directe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Carlos. Ja ho he corregit.

      Elimina
  19. Mimoun Ben Alí tenia una sabateria al carrer Urgell.
    Hi ha fotos de'n Tabola a una xarcuteria també al carrer Urgell, al costat del Cargolet (antiga Jamones Martín).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bo! Això no ho sabia. Veig que alguns vivien relativament a prop del Price.

      Elimina
  20. Molt bo, Enric. Com sempre. Em permeto indicar-te dues activitats més: en els anys cinquanta, al Price hi feien ball les tardes dels dijous i diumenges, i també partits de bàsquet els dimecres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la informació, Miquel. No he vist el comentari fins avui. El gmail no m'havia avisat!

      Elimina
  21. Com idisfrutat lleguin tots els comentaris de la Lluita, pues jo era un gran aficionat, ancara que a casa meva no hu sabian, pues tots els dimecres a la nit cuan els meus Pares estan dormin jo agafaba el tranvia a la Meridiana fins ha la plaza Sepulveda, hi meu fet recorda tots els noms dels lluitados, pues jo recordava el Tarres, Victorino Ochoa, Saludes hi poc mes pro tots els noms que heu possat men vingut ha la memoria, lo que no savia era que tot estigues combingut, pues jo hi anava em tota la ilusio del mon hi el meu idol era en TARRES, AXO SERIA ALLA ELS ANYS 45 48.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jordi. M'alegro molt que l'article t'hagi fet recordar aquells. Sort que els teus pares no se'n van assabentar! Les lluites espectacle estaven gairebé totes arreglades, però les dels campionats, no.

      Elimina
  22. M'agradaria saber qui era el propietari de Gram Price de BCN. Jo hi vaig fer 3 combats durant els anys 1971 i 1972. L'únic nom que he trobat a revistes dels anys 30, és el de Leopold Burgués, que es deia que era l'alma mater de la seva construcció. Fou qui encarregà a Marino Canosa (arquitecte) el projecte. Sento gran curiositat per saber qui era l'amo. Agrairia iinformació

    ResponElimina