[Article publicat originalment el mes de febrer de 1996 en el suplement "Cultura" del diari Avui. Actualitzat el 17 d'octubre de 2010]
L'escenari de la memòria
Molts de vosaltres deveu conservar llibres de la infantesa. Aquelles primeres lectures que a més de relats han deixat en la nostra memòria l’olor i el tacte del paper, i que quan algun cop tornen a caure a les nostres mans produeixen l'efecte de la magdalena proustiana i els records d'aquells dies s'evoquen a glopades i ens ve a la boca el gust del llonguet i la xocolata. El record dels sentits, malgrat el pas dels anys, a vegades és més potent que les imatges! I sovint de manera molt més intensa que experiències més properes.
No m’oblidis. Diari d'una col·legiala (Barcelona: Destino,1995) també va d'això.
La seva autora,
Mercè Llimona (Barcelona, 16 d'abril de 1914 - 29 de novembre de 1997), filla del pintor Joan Llimona i neboda de l’escultor Josep Llimona, es va formar a l'Escola de la Llotja i als divuit anys va ingressar al Cercle Artístic de Sant Lluc (del qual va ser presidenta) mentre feia de professora de dibuix a la Mútua Escolar Blanquerna. Quan esclata la guerra marxa a París, on va treballar per a la Bonne Presse, i quan torna es trasllada a Sant Sebastià, on publicà una de les seves primeres obres:
La princesa Risita (1938) i col·laborà en les revistes infantils
Mis Chicas i
Flechas y Pelayos. L'any 1939 torna a Barcelona i comença la seva relació amb les editorials Juventud i Hymsa.
És coneguda com a il·lustradora de contes infantils i els seus dibuixos formen part de l'imaginari infantil de diverses generacions de petits lectors, i són especialment interessants els dibuixos dels primers anys, els de les dècades de 1930 i 1940, abans que una malaltia crònica marqués la seva vida professional. Probablement molts recordareu el que va ser un dels seus grans èxits: el llibre
Tic-Tac (cliqueu l'enllaç per veure'n les il·lustracions), editat el 1942, amb el qual molts nens i nenes vam aprendre les hores del rellotge. Després vingueren
Chupete,
El ninot de paper,
Mi Ángel de la Guarda, o obres d’altres autors il·lustrats per ella, com
Marialí,
Los duendes,
Marcelino pan y vino... I moltes rondalles i faules de Perrault i Andersen.
Pel que fa al llibre
No m'oblidis. Diari d'una col·legiada, el referent més directe de la prosa de Mercè Llimona és la prosa privada. Aquella prosa que va néixer en el segle XVII de la mà d’algunes dames de l’aristocràcia francesa, com
madame de Sévigné i les cartes que va escriure a la seva filla Marguerite-Françoise, fetes en un estil simple i espontani, melangiós i líric, però vital, intens i brillant.
De tot això en gaudeix la prosa de l'autora. Sembla com si les seves paraules no volguessin transcendir més enllà del paper, com si tota la literatura que porta dins no s’hagués de moure de les planes del diari, del seu jardí particular. Però no és així. Llimona té una capacitat natural per transmetre sensacions i per descriure el seu entorn. Els mots emanen l’olor entranyable del baf de l’eucaliptus sobre l’estufa, del sabó de Marsella, dels llençols assecats al sol, de l’escola, de l’olor de llapis; el tacte de la roba neta; el so de l’aire quiet de l’estiu.
Aquest diari comença sent narrat en segona persona. L’autora es dirigeix a ella mateixa quan era nena mentre fulleja i comenta unes fotografies familiars. A través de la seva veu van desfilant parents i amics, festes i cerimònies. Segona persona que parla al descobriment del jo veient-se diferent i única entre els altres. En la segona part del llibre la mare és la receptora del relat. L’escenari ha canviat, i ara la nena és interna en una escola de monges franceses on no s’hi troba gens a gust. Aquí començarà a sentir-se dona i a qüestionar-se alguns fets importants de la seva vida, d’aquí que busqui la mare, la referència adulta. En un nou canvi de registre, l’adolescent es dirigirà, en les darreres planes, al propi diari tot descobrint l’amor. El diari es converteix en confident.
De la mà de Mercè Llimona anem compartint l’experiència i el record de la infantesa. Un temps perdut que es recupera en la memòria. Era Proust qui deia que la vida no es viu en viure-la, sinó en rememorar-la, i aquest record se’ns tramet amb una intensitat que prové de la senzillesa d’exposició. I no és tant el contingut, ni la tesi, com el to. No havia sentit res semblant llegint un autor català des de Mercè Rodoreda, Josep Pla o Sagarra. Salvant les distàncies, això sí, perquè Llimona no és una escriptora en el sentit absolut del terme. El seu món no és el món de la literatura, però la seva prosa sí que és el reflex del que podia haver estat. En un país tan mancat de bons prosistes vius (que em perdoni qui m’hagi de perdonar), això és una bona notícia. La literatura catalana, en general, és massa carregada d’academicisme i convencionalisme noucentista; amanerada, a voltes; intranscendent de tan esclava de la forma, i endogàmica sempre. Hi ha excepcions, és clar, a banda dels ja esmentats i dels autor medievals, perquè no seríem res sense Espriu, Ferrater, Papasseit, Sales, Benguerel... O Vallmitjana, si viatgem a principis del segle XX, lluny de tot corrent.
Algú podria dir que la prosa de Mercè Llimona és burgesa i un pèl intranscendent. No diré que no. Però, quina literatura no ho és, de burgesa? Per què ens hem de privar del gust d’estarrufar-nos en el sofà i deixar-nos dur pel plaer dels sentits, sense més transcendència intel·lectual?
No m’oblidis és com l’aroma del cafè passejant de la cuina al llit mentre ens despertem refregant la pell entre els llençols un matí lluminós de diumenge.
