Les bandes sonores de la nostra vida

Sembla una afició oblidada, com tantes que estan subjectes a modes i costums. Ja no s’escolten bandes sonores de pel·lícules, oi? Vull dir, no és un tipus de música que circuli comercialment pel mercat discogràfic com la resta de música. O potser m’equivoco i sóc jo qui no circula massa pels ambients musicals. No ho crec. Potser passa que la música que es fa expressament per a les bandes sonores no té prou transcendència, com la que tenia abans. Potser ara es tira de veta de músics prou coneguts a nivell popular i ja no els associem al cinema, sinó a la seva parcel·la comercial. Ara potser és més fàcil tenir al cap el nom d’uns compositors o d’uns intèrprets i només de forma accidental els associem a una pel·lícula on soni la seva música. O potser ha canviat la manera d'anar al cinema i el soroll de les crispetes ja no ens deixa sentir la banda sonora.

Molts músics reconeguts han compost temes per a pel·lícules que formen part de la història del cinema. La nòmina seria llarga. Hi estem d'acord. Però segur que molts recordem, sense saber de qui són (gairebé tots són ja morts), cançons que formen part de la nostra educació sentimental, cançons per sempre més relacionades amb les nostres vides, com “Tema de Lara”, de la pel·lícula Doctor Zhivago, de Maurice Jarre (El día más largo, Grand Prix, Topaz, L'home que volia ser rei, El club dels poetes morts, Ghost); “Estrella errant”, de La legenda de la ciutat sense nom, de Frederick Loewe (My fair Lady, Gigi), cantada per Lee Marvin; “L'home de la pistola d'or”, de la pel·lícula del mateix nom, de John Barry i cantada per Lulu (ai!; permeteu-me la llicència només per sentir aquesta cançó de Lulu); “The Harry Lime Theme”, d’El tercer home, d’Anton Karas i la seva cítara; la banda sonora xiulada d’El puente sobre el río Kwai, de Malcolm Arnold; el tema principal de Mon oncle, de Franck Barcellini; “The Entertainer”, de la pel·lícula El golpe, meravellós ragtime d’Scott Joplin; “Cantant sota la pluja”, de Roger Edens; el dabadabada més famós, el d'Un home i una, de Francis Lai; i una cançó que em té el cor robat des de molt petit quan la sentia a la ràdio en el consultori de Montserrat Fortuny, a Radio Fémina, el "Dites-moi", d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific…

Cadascú podria fer-ne la seva llista, però hi ha temes que formen part de la memòria musical col·lectiva. I a no ser que se’n sigui especialista, els noms dels seus autors no ens sonen de res. O si ens sonen, no en sabríem dir res d’ells, ni si en coneixem alguna obra més.

Qui coneix, per exemple, Jerrold Lewis "Jerry" Bock? Ningú. Doncs va morir el 3 de novembre de 2010. I ara el recordarem sempre perquè l’associarem a aquesta cançó amb la veu de Chaim Topol.

San Dominguito del Val

San Dominguito de Val. Barcelona: Editorial F.T.D., 1931

Text d'F. T. D., portada de J. Navas i il·lustracions d' F. C.

Dominguito de Val és un sant medieval llegendari de Saragossa. És el protagonista del primer libel de sang (calúmnies antisemites que es van estendre durant l'Edat Mitjana contra els jueus) de la història d'Espanya. Segons la tradició, era un escolà de la Seo (la catedral de Saragossa) que va desaparèixer el 31 d'agost 1250. El cadàver va ser trobat mutilat a la vora del riu Ebre. Però la primera notícia del cas és de 1583, tres-cents trenta anys després de l'esdeveniment, i sembla demostrat que va ser l'església local la que va elaborar llavors les suposades actes del succés per donar suport a la petició al Papa perquè el nen màrtir fos santificat.

Pel que sembla, qui va elaborar les actes va copiar el cas del nen Hugo de Lincoln, recollit per fra Alonso de Espina (1). El succés és similar a altres narrats anteriorment com el del Santo Niño de la Guardia (Toledo) de 1491 i el del Santo Niño de Sepúlveda (Segòvia) de 1468, i s'emmarca dins de l'antijudaisme cristià castellà de l'Edat Mitjana i Moderna, i estès a la resta de la Península. L'origen del relat sembla estar a The life and miracles of St. William of Norwich (La vida i miracles de sant Guillem de Norwich) escrita per Tomàs de Monmouth el 1173. El llibre explica la història de Guillem de Norwich, un nen anglès que va aparèixer mort a les rodalies de Norwich el Dissabte Sant (25 de març) de 1144 i la mort del qual va ser atribuïda als jueus de la ciutat.

La història d'aquests fets va ser publicada a Barcelona l'any 1931 per l'Editorial F.T.D., que l'any següent canviaria el seu nom per Luis Vives (actual Edelvives), i el relat era destinat a l'adoctrinament infantil. Narra la vida exemplar, però breu, del màrtir Dominguito de Val, seguint les llegendes medievals que presentaven els jueus celebrant la Pasqua crucificant  nens, calúmnia que va justificar més d'un pogrom i matances fins a temps no gaire llunyans.

*

Nota:

Álvarez Chillida, Gonzalo. El Antisemitismo en España. La imagen del judío (1812-2002). Madrid: Marcial Pons, 2002, p. 47.

L'expulsió dels moriscs

L'expulsió dels moriscs al port de Dénia (Alacant)

Vicent Mestre, segle XVII

L'any 2010 es va celebrar el quart centenari de l'expulsió dels moriscs. El decret va ser signat per Felip III de Castella el 1609, i l'expulsió es va dur a terme durant quinze anys. Durant aquella commemoració, la Universitat de Lleida va organitzar una trobada científica a propòsit de les aportacions de la filologia a l'estudi dels textos dels moriscs espanyols, amb el nom de "Las voces de lo sagrado".

La desgràcia dels moriscs, però, ja havia començat el 14 de febrer de 1502, quan els Reis Catòlics van promulgar la Pragmàtica que els forçava a batejar-se i convertir-se a la fe cristiana o patir l'expulsió i el desterrament perpetu del regne de Castella, ordre que més tard s'aplicarà també al Regne d'Aragó (1518) i al de València (1526). La Pragmàtica incomplia els compromisos signats pels Reis Catòlics amb el rei Boabdil en les Capitulacions per a l'entrega de Granada (1492), en les quals els vencedors castellans garantien als musulmans granadins la preservació de la llengua, la religió i els costums.

Embarcament de moriscs en el Grau de València

Pere Oromig, segle XVII

El decret final va permetre l'expulsió de prop de 500.000 persones, ciutadans de la Corona d'Aragó i del Regne de Castella, que cometeren el delicte de néixer musulmans. No parlem d'estrangers de costums "bàrbars", no parlem d'invasors, de conqueridors vinguts d'altres terres, sinó de ciutadans dels regnes peninsulars amb nou-cents anys d'història sobre les seves espatlles, tants o més que el cristians vells, que es van treure de sobre la incòmoda presència de qui pensa diferent. Una actitud que d'aleshores ençà hem vist repetida una i altra volta.

Es coneix amb el nom de moriscs el conjunt d'habitants dels regnes hispànics de religió musulmana. Alguns eren descendents dels àrabs que van conquerir la Península el segle VIII, quan l'omeia Tàriq ibn Ziyad va creuar l'estret de Gibraltar el 711, com aliat de Àquila II que li disputava la corona visigoda a Roderic i que es van enfrontar a la Batalla de Guadalete, amb victòria dels primers, que van decidir, només amb uns set mil homes tirar cap amunt. Bona part de la població els va obrir les portes de ls muralles contents de desfer-se dels visigots. La majoria de musulmans del segle XVI, però, eren població autòctona (iberoromans) convertida a l'islam, que si es distingien d'alguna cosa dels cristians era perquè aquests els obligaven a vestir diferent però no pel seu aspecte físic.

Els moriscs catalans o tagarins eren poc nombrosos (les xifres es mouen entre 5.000 i 10.000 persones) i estaven distribuïts bàsicament per dues àrees geogràfiques, la del riu Segre, inclosa la mateixa ciutat de Lleida, i la del baix Ebre, però també n'hi ha havia en altres llocs, com a Barcelona, on normalment feien d'esclaus.

Com ja havia passat el 1492 amb l'expulsió dels jueus (150.000) per ordre del Reis Catòlics, amb aquestes dues grans comunitats hispanes, conversos i no conversos, desapareixia un legat històric i cultural cabdal, que en el cas jueu i de la literatura castellana va quedar, d'amagat, en mans de conversos (Rojas, Góngora, Cervantes, Teresa d'Àvila, Joan de la Creu, fray Luis de León, Mateo Alemán...). Sota l'imperatiu de la neteja de sang res hi van poder fer "[...] la reivindicación del comercio, del trabajo y del mérito frente a la 'negra honra' de los cristianos viejos [...]" que "[...] apuntaba al objetivo de detener la ya perceptible decadencia española y las largas 'vacaciones históricas' que se prolongarían por espacio de dos siglos, hasta las Cortes de Cádiz [...]", com escrivia Juan Goytisolo a El País, a l'article "Moriscos, la historia incómoda". Quedava desmuntada tota l'estructura social, econòmica i cultural, sobretot de Castella. De aquellos polvos vinieron estos lodos.

Entre els mesos de juny i setembre de 2010, es va celebrar la commemoració d'aquest IV Centenari a Sant Carles de la Ràpita, amb participants d'aquesta localitat i de La Cava (Deltebre). Va ser al port dels Alfacs on del 15 de juny fins el 16 de setembre de 1610 es van embarcar 3.666 moriscs al port dels Alfacs procedents de les localitats de Lleida, Fraga, Seròs, Mequinensa i Aitana, per ser abandonats a les costes africanes de Tunis i Algèria.

La nit dels vidres trencats

Kristallnacht. La nit dels vidres trencats
Magdeburg, novembre de 1938

Bundesarchiv

9 de novembre, any rere any, soroll dels vidres trencats i crits de desesperació, l'olor de cremat, el gust de cendra a la boca i els ulls negats de llàgrimes. Què fràgils són les parets que envolten la llar, què fràgils els vidres que ens l'obren a l'exterior; sense ells tot és nuesa i foscor. Un cop més la metzuzà al farcell, sense casa que beneir. Què fràgil és l'existència! I què ferma la persistència de la memòria que ens porta a tornar a alçar les parets i a obrir finestres tot i el risc d'haver de tornar a començar, lluny, sempre massa lluny, carregats només amb aquesta memòria que s'alimenta de l'oblit de la història. Perquè sempre hi ha vida més enllà de la desesperació, més enllà dels camps d'extermini, més enllà de la terra glaçada... I a la butxaca, la clau que no obre més porta que la memòria, el que som i que va sempre amb nosaltres.

La Nit dels Vidres Trencats (Kristallnacht en alemany) va ser un pogrom organitzat per les SS a l'Alemanya nazi contra la població jueva. Durant la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, es van incendiar i destruir unes 300 sinagogues, es van profanar cementiris, es van destruir indústries i comerços, i es van detenir entre vint-i-cinc i trenta mil persones, i se'n van assassinar més de 90. Va ser l’episodi amb què va culminar una sèrie de mesures antisemites en accedir Hitler al poder, i es considera l’inici de la Xoà (Holocaust).

 

La nit dels vidres trencats, de Judith Dazzio

Tradicionalment, l'Ajuntament de Barcelona celebra cada any un acte de record de la Kristallnacht amb un acte institucional organitzat per la Regidoria de Memòria Democràtica les Comunitats Jueves de la ciutat. Enguany, 2025, se'n deuen d'haver "oblidat". Per aquesta raó, han estat les associacions civils les que ens recorden que no s'ha d'oblidar i que no s'han de confondre les persones, la societat, amb els estats i els governs que suposadament els representen.

Dissabte 8 de novembre, a les 19.30h, a la plaça Sant Just, la Comunitat de Sant'Egidio de Barcelona i la comunitat jueva de la ciutat (amb la col·laboració de l'Ajuntament) es troben per compartir el missatge que recordar avui significa impedir que l'oblit sigui còmplice de noves discriminacions i violències. Per aquesta raó, la trobada vol arribar sobretot als més joves, amb un gest col·lectiu de memòria i responsabilitat pel futur.

La novela española de posguerra

TIEMPO DE SILENCIO EN EL MARCO DE LA NOVELA

ESPAÑOLA DE POSGUERRA. UN ANÁLISIS DIDÁCTICO

Martín-Santos, Luis. Tiempo de silencio.
Barcelona: Editorial Seix Barral, 1961