Nascut el 12 de juny de 1921 a València, Luis García Berlanga moria el 13 de novembre de 2010. Però no ens deixava un director de cinema qualsevol. Els amants del cinema d'aquest país tenim un deute amb ell. O més d'un. A banda de la qualitat de les seves pel·lícules, per sempre més quedaran en el nostre imaginari unes històries, unes imatges i uns personatges que conformen la trama genètica que ens lliga a un món, el de la postguerra espanyola, sense els quals difícilment podríem explicar la nostra societat ni ens podríem explicar a nosaltres mateixos.
Corren mal temps per a la memòria. El present és de consum immediat i tot és d'abans de ahir com si el passat es perdés en una nebulosa. País de modernitat i de rentar cares i façanes, hem oblidat que fa quatre dies menjàvem pedres, executàvem a garrot, les dones duien mantellina i matàvem jueus amb matraques a les processons de Setmana Santa.
Corren mal temps per a la memòria. El present és de consum immediat i tot és d'abans de ahir com si el passat es perdés en una nebulosa. País de modernitat i de rentar cares i façanes, hem oblidat que fa quatre dies menjàvem pedres, executàvem a garrot, les dones duien mantellina i matàvem jueus amb matraques a les processons de Setmana Santa.
Bienvenido, Mister Marshall (1953) amaga una curiositat política que poca gent deu saber i que justifica la trama de la pel·lícula. El Pla Marshall, que els americans feien públic el 5 de juny de 1947, va ser una iniciativa dels Estats Units per a la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial amb ajuts econòmics. Però Espanya, malgrat que tenia un valor estratègic per als americans com a mur davant del comunisme, va ser l'únic país europeu que es va quedar al marge del Pla (juntament amb els petits estats: Andorra, San Marino, Mònaco i Liechtenstein; i la Unió Soviètica, que ho va rebutjar). Algunes de les raons per marginat Espanya van ser la política autàrquica de Franco que posava fre a les relacions comercials amb l'estranger i la manca de llibertat religiosa: el Fuero de los españoles definia el país exclusivament com a catòlic. Les relacions amb els americans no s'establirien fins als Pactes de Madrid de 1953 i la instal·lació de les bases americanes a la Península.
Com a bon valencià, les "òperes" de Berlanga, tantes vegades compartides amb Rafael Azcona, són corals, caòtiques i barroques, i la càmera s'adequa a aquest format de l'escenari. Berlanga, no sé si us hi heu fixat, utilitza sovint el pla seqüència. Com diu David Trueba, això és una gamberrada. Ho és des del punt de vista cinematogràfic perquè obliga a filmar d'una sola tirada tota una escena, que pot durar molts minuts i que implica un desgast interpretatiu molt alt cada cop que s'ha de repetir.
Implica, també, una tensió important entre els actors (i això està fet expressament!), que els obliga a guanyar-se l'espai. La càmera no et busca, sinó que és la interpretació la que dóna importància a cadascun dels individus en un escenari coral; i això s'ha de fer sense desentonar, sense exagerar, coreogràficament, mentre es dóna vida a personatges "vulgars", gent del poble, gent normal.
S'ha de ser un gran director d'actors perquè aquesta coreografia no es converteixi en un esperpent, més enllà de la voluntat del director. En aquest sentit, és molt peculiar la nòmina d'actors que han treballat a les pel·lícules de Berlanga. Hi ha un tria molt conscient d'actors d'aquests que en podríem dir secundaris. Deixant de banda Fernado Fernán Gómez (Esa pareja feliz, Moros y cristianos) i José Luis López Vázquez (Pládico, ¡Vivan los novios!, La escopeta nacional...), que són actors de llarg recorregut i amb un pes específic reconegut per tothom, la resta no han obtingut el reconeixement que mereixien, ni a la industria ni popularment. Pepe Isbert (Bienvenido, Mister Marshall, Los jueves milagro, El verdugo), per exemple; potser un dels actors més grans que ha donat la cinematografia espanyola. Però també Cassen, que per algú que només hagi seguit la seva trajectòria com a humorista, quedaria impressionat amb el seu paper a Plácido. O Luis Ciges (Patrimonio nacional, Nacional III), un actor molt peculiar, fins i tot podríem dir poc ortodox, sempre irònic i cínic. Manuel Alexandre (Tamaño natural) o José Sazatornil (La escopeta nacional). Lali Soldevilla (¡Vivan los novios!), barcelonina com Sazatornil, actriu amb una veu peculiar que subratllava la seva vis còmica, però a qui pocs recorden a El espíritu de la colmena. Luis Escobar, marquès de Las Marismas del Guadalquivir (La escopeta nacional), sempre vinculat al món del teatre, primer com a a cap de la secció de teatre de la Jefatura de Propaganda del Ministerio del Interior, durant el primer govern de Franco, i després com a director de diferents teatres de Madrid. Berlanga el va cridar per fer un paper a La escopeta nacional, i així, als 70 anys, començava la seva carrera com a actor, gairebé sempre fent d'aristòcrata i autoparodiant-se. Agustín González (La vaquilla, Moros y cristianos...). Chus Lampreave (El verdugo, Moros y cristianos), actriu també amb una imatge molt característica, a qui va arribar l'èxit a partir dels anys 80 de la mà d'Almodóvar.
Berlanga era un gran conversador (qui hagués pogut!), però sobretot, com a bon amant de la literatura, era una persona a qui li agradava explicar històries. I això és el que va fer a la seves pel·lícules, explicar. Explicar allò que tothom sabia, però sempre cal recordar perquè som un país amb tendència a la pèrdua de memòria. No fora cas que amb l'oblit acabem alimentant un botxí.
Implica, també, una tensió important entre els actors (i això està fet expressament!), que els obliga a guanyar-se l'espai. La càmera no et busca, sinó que és la interpretació la que dóna importància a cadascun dels individus en un escenari coral; i això s'ha de fer sense desentonar, sense exagerar, coreogràficament, mentre es dóna vida a personatges "vulgars", gent del poble, gent normal.
S'ha de ser un gran director d'actors perquè aquesta coreografia no es converteixi en un esperpent, més enllà de la voluntat del director. En aquest sentit, és molt peculiar la nòmina d'actors que han treballat a les pel·lícules de Berlanga. Hi ha un tria molt conscient d'actors d'aquests que en podríem dir secundaris. Deixant de banda Fernado Fernán Gómez (Esa pareja feliz, Moros y cristianos) i José Luis López Vázquez (Pládico, ¡Vivan los novios!, La escopeta nacional...), que són actors de llarg recorregut i amb un pes específic reconegut per tothom, la resta no han obtingut el reconeixement que mereixien, ni a la industria ni popularment. Pepe Isbert (Bienvenido, Mister Marshall, Los jueves milagro, El verdugo), per exemple; potser un dels actors més grans que ha donat la cinematografia espanyola. Però també Cassen, que per algú que només hagi seguit la seva trajectòria com a humorista, quedaria impressionat amb el seu paper a Plácido. O Luis Ciges (Patrimonio nacional, Nacional III), un actor molt peculiar, fins i tot podríem dir poc ortodox, sempre irònic i cínic. Manuel Alexandre (Tamaño natural) o José Sazatornil (La escopeta nacional). Lali Soldevilla (¡Vivan los novios!), barcelonina com Sazatornil, actriu amb una veu peculiar que subratllava la seva vis còmica, però a qui pocs recorden a El espíritu de la colmena. Luis Escobar, marquès de Las Marismas del Guadalquivir (La escopeta nacional), sempre vinculat al món del teatre, primer com a a cap de la secció de teatre de la Jefatura de Propaganda del Ministerio del Interior, durant el primer govern de Franco, i després com a director de diferents teatres de Madrid. Berlanga el va cridar per fer un paper a La escopeta nacional, i així, als 70 anys, començava la seva carrera com a actor, gairebé sempre fent d'aristòcrata i autoparodiant-se. Agustín González (La vaquilla, Moros y cristianos...). Chus Lampreave (El verdugo, Moros y cristianos), actriu també amb una imatge molt característica, a qui va arribar l'èxit a partir dels anys 80 de la mà d'Almodóvar.
Berlanga era un gran conversador (qui hagués pogut!), però sobretot, com a bon amant de la literatura, era una persona a qui li agradava explicar històries. I això és el que va fer a la seves pel·lícules, explicar. Explicar allò que tothom sabia, però sempre cal recordar perquè som un país amb tendència a la pèrdua de memòria. No fora cas que amb l'oblit acabem alimentant un botxí.
