Leopoldo María Panero... y una botella de ron!

Felicidad Blanc amb els seus tres fills

“Fifteen men on the Dead Man's Chest.
Yahoo! And a bottle of rum!” (1)

Explicava fa uns anys, i ho recordava arran de la mort de Castellet, que durant el darrer any d’estada a l’institut un professor de Literatura Espanyola, Ignacio Prat (Saragossa, 1947 – Barcelona, 1982), ens va ensenyar a llegir la literatura amb uns altres ulls.

Prat, poeta aragonès i especialista en poesia modernista, ens va ensenyar a entendre la literatura a través de dos poetes lluminosos: Machado i Juan Ramón Jiménez. I quan ens va tenir captivats, es va treure de la butxaca del seu gavany rebregat un exemplar de Nueve novísimos. Aquell professor, brillant, d’aspecte malaltís, només dotze anys més gran que nosaltres, i que moriria als 35 anys, va tenir la gosadia de portar-nos pels camins secundaris de la literatura acadèmica. Per explicar els Novísimos –la generació dels nostres germans grans– calia fer unes quantes voltes per entrar en paisatges poc visitats per nosaltres, lectors innocents dels anys seixanta i setanta.

Amb pocs dies de diferència, morien dos representants de la coqueluche d’aquells novísimos: Anna Maria Moix i Leopoldo María Panero, amb el cos de Josep Maria Castellet encara calent.

Tenint en compte la meva mala relació endèmica amb la poesia, vaig intimar abans amb el Panero narrador que amb el poeta. Però molt més amb el personatge d’El desencanto. Els contes de terror narrats a El lugar del hijo i la pel·lícula de Jaime Chávarri comparteixen, curiosament, l’any 1976 com a data d’edició i estrena.

Si el llibre –malsons, més que contes de terror– recull algunes de les obsessions de Panero –la pèrdua de la identitat; el món ambigu de la infantesa, paradís i infern; l'angoixa per l'omnipresència del mal– la pel·lícula és una descarnada posada en escena en què els tres fills del poeta i falangista Leopoldo Panero passen comptes davant la mare, Felicidad Blanc, “la muchacha más bella de Madrid” (2). Leopoldo María ha estat l’últim a desaparèixer: la mare va morir el 1990, Michi, el 2004, i Juan Luis ho va fer el mes de setembre de 2013 a Torroella de Montgrí.

El desencanto és una de les pel·lícules que més m’han impressionat. No perquè mostrés fets verídics (a vegades la ficció pot ser més real), sinó perquè les relacions establertes entre tots els components de la família són explicades amb tal luxe de detalls que les ferides supuren sang. Veure-la provoca dolor. És, a més, el retrat de la decadència, amb el Franquisme com a escenari decrèpit. És el retrat de la misèria moral de la burgesia que va medrar durant el règim; una endogàmia sagnant on la tensió incestuosa ho amara tot. I ara que són tots morts, només queden fantasmes. Leopoldo María els va sobreviure per fer l’epitafi.

El vaig conèixer l’any 1995. Jo feia de crític literari a l’Avui quan Leopoldo María va venir a Barcelona. Ens vam trobar a la llibreria Taifa de l’editor Josep Batlló abans i durant la presentació d’Orfebre (1994), llibre de poemes que vaig ressenyar per al diari. Mentre parlava amb ell l’impacte no va ser trobar l’escriptor, sinó el personatge. Panero havia transcendit la persona per assolir l’estatus del Bartleby de Melville, el Chance Wayne de Dulce pájaro de juventud, de Tennessee Williams, o el corb de Poe. Després, l’impacte ha estat descobrir que Panero no només era el personatge, sinó la seva escriptura. Des d’aquell 1995 la seva producció literària ha estat un degoteig que supera el llibre per any, com si anés destil·lant la seva existència a través de la lletra impresa. En un món totalment aliè, la seva existència ha estat habitar els marges de la pàgina en blanc on ha anat abocant fins la darrera gota el seu alè. Si la literatura ens fa immortals, en el cas de Panero és testament i la tomba on reposa el seu cos exsangüe.

Reprodueixo la crítica de l’any 1995 tal com va ser publicada. Avui no subscric totes les paraules de fa prop de vint anys. Però aquest és el poder de la paraula: en la mesura que ens construeix ens mata.

Sobreviure al caos

Avui, 26 d’octubre de 1995

És indubtable que l'obra de Leopoldo M. Panero se circumscriu en un espai poètic diferent al de qualsevol altre. El pas dels anys ha acabat donant la raó als qui no han vist en la generació dels novísimos –aquest any se celebra el vint-i-cinquè aniversari de la polèmica antologia de J. M. Castellet–, cap lligam que doni raó de ser a aquesta etiqueta oportunista que, això sí, encara fa córrer tinta.

Cada nou recull de poesies de LMP ens demostra que ens trobem davant d'un escriptor compromès, sobretot, amb ell mateix, amb un món personal que gira contínuament al voltant d'un sol eix: la supervivència en la immensitat del caos. A la manera com l'aranya confecciona la seva teranyina –"La arana cae vencida / sobre el papel"–, Panero teixeix les seves imatges de la memòria i dels somnis sobre l'abisme de la pàgina en blanc fora de la qual res no hi ha; és el lloc de l'excremento, en les seves pròpies paraules. Ja ho havia esmentat a l'entrevista d'Infame turba de l'any 1971: "sólo en el blanco se puede realizar el fin del mundo total y absoluto". Cada imatge és una empremta; com la del llop sobre la neu en el primer poema d'Orfebre, "Himno a Satán". Un llop que és ombra, que és animal ferit, que és misteri. Tan misteriós com la identitat del "mort en vida" sense possibilitat de ser subjecte que mira des de l'exterior, des del límit de la pàgina en blanc i que, en el poema que tanca el recull, afirma: "Dicen que estoy vivo y me llamo de algún modo." Deia Panero –a l'entrevista anteriorment citada–, que l'escriptura és un fantasma, en el qual hom s'hi pot convertir si s'hi juga.

Panero juga amb els elements dels contes de terror. Els poemes escenifiquen llocs comuns del gènere com si fossin fotogrames: la nit, cementiris, gossos –"en sus dientes brilla la lluna"–, el pantà, el corb de Poe –"sino el cuervo posado en el busto de Palas / diciendo que todo poema significa nunca"–; una atmosfera opressiva que no evita les imatges surrealistes. I, si no, el jardí de la rosa sagnant, jardí de color; com la rosa de Mallarmé: "Celle qu'un sangfarouche et redieux arrose!" No debades, el mateix Panero em deia, fa pocs dies, que En lugar del hijo (1976), –llibre de contes de terror–, era el que més li agradava de tots els que havia escrit.

Panero no renuncia a la tradició, com hem vist (literària, cinematogràfica), però es nodreix d'una mitologia pròpia. Llegint els seus poemes no es pot evitar la sensació d'estar immers en un acte de complicitat que té com a nexe el propi discurs, el raonament obsessiu del poeta que es ramifica al llarg del recull i que es tanca en ell mateix i en cada poema, no crec que sigui possible cap altra lectura. Intentar posar l'obra al costat del Panero històric seria fer un mal ús de la literatura i u n a recreació barata de la seva biografia.

És inqüestionable que el Panero personatge té una presència en la societat que supera la de l'escriptor. La pel·lícula El desencanto de Jaime Chàvarri va contribuir a aquest fet ara fa vint anys. Después de tantos años, de Ricardo Franco –encara no estrenada a Barcelona–, tornarà a mostrar a la llum pública el boig de Mondragón: "La película me ha gustado, pero no el papel que hago en ella."

Pels que han seguit la pista del personatge a la llum de les notícies esporàdiques que han aparegut a la premsa, sense haver tingut un coneixement directe dels fets que envolten la seva patètica existència, sovint es queden amb la imatge d'un ésser decadent, malaltís i alcohòlic.

Justificacions

Panero aprofita tota excusa: la presentació d'un llibre, una conferència, el rodatge de la pel·lícula esmentada, per fugir de la seva presó psiquiàtrica: "Son unas vacaciones". I, amb l'excusa de fer una conferència a la Facultat de Psicologia, el mes de març passat va visitar Barcelona. Han estat vint anys sense trepitjar la nostra ciutat. Les cròniques diuen que va anar-hi begut i que la conferència va ser poc menys que una presa de pèl. No entraré a justificar les raons –que n'hi ha– que empenyen Panero a adoptar certes actituds en públic; recordem, només, que ningú no fa res per evitar la seva tornada a la llar on: "Vanamente escribo, / sobre la sombra cruel de la pared". Però sí que s'hauria de dir –i no s'ha fet– que, hores abans de la seva presència a la universitat, va oferir una xerrada informal a la llibreria Taifa d'en Josep Batlló –algun dia es farà justícia a qui ha donat tant per la cultura d'aquest país. Allí, un Panero lúcid es va obrir a tots els assistents i va permetre que es palpés l'autèntica tragèdia de la seva destrucció com a individu al qual s'ha marginat de la societat. Per algú que afirma que només entén la vida des d'un punt de vista kafkià –Kafka es un escriptor realista–, que diu que l'escarabat de La metamorfosi és la representació del jo estigmatitzat, i que només existeixen aquest jo i el buit, una excursió a Barcelona bé mereixia celebrar-se amb una parada i fonda.

Enric H. March

*

Notes:

(1) Citació de l’Illa del tresor, de Robert Louis Stevenson en el poema “La canción de croupier del Mississippi”, dins Last River Together (1980), de Leopoldo María Panero.

(2) Mercedes Formica, Escucho el silencio. Barcelona: Planeta, 1984, p. 100

El gólem

Cartell de la pel·lícula Der Golem (1920)

Segons la càbala, la mística jueva nascuda de la interpretació de la Torà i transmesa per tradició oral des del segle I, un gólem és una estàtua gegant, que pot adoptar la forma que desitja quan se li dóna vida. Fet de pedra o de fang, recorda la creació de l’home en el Gènesi, nascut de la terra i de l’alè de Jahvè.

Segons les tradicions populars i els contes de l’Europa central, com les recollides pels germans Grimm, un gólem adquireix vida escrivint el shem (qualsevol dels noms de Déu) en el front del gegant o en un paper que s’introdueix a la boca. La tradició més popular, però, explica que cal escriure la paraula hebrea emet (אמת), que significa "veritat", en el seu front, i que per prendre-li la vida només cal esborrar l'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, perquè resti la paraula met (מת), "mort".

La llegenda explica que el rabí Loew (segle XVI) va construir el Gólem per defensar el gueto de Praga de l'antisemitisme. Quan el gegant de pedra embogeix i comença a matar indiscriminadament, Loew el sacrifica esborrant-li del front l'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, i des d'aleshores les restes del Gólem estan guardades en un taüt a les golfes de la sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari.

El rabí Loew i el Gólem, de Mikuláš Aleš (segle XIX)

La figura del gólem, més o menys camuflada, és molt més present en la cultura popular moderna que no pas ens pensem. El món del còmic, amb els superherois al capdavant, és un escenari habitual. El món del cinema, també. En el proper número de la revista Tentacles en faig una aproximació tot parlant de Kubrick.

Coneixem millor aquesta llegenda a través d'El Gólem, de l'escriptor austríac Gustav Meyrink (1868-1932), un dels intocables de la biblioteca de Borges, i de la pel·lícula Der Golem (1915 i 1920), de Henrik Galeen i Paul Wegener. Ara, a més, tenim l’oportunitat de conèixer de primera mà la història amb l’edició d’El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (Adesiara, 2013; traducció de Manuel Forcano), de Yudl Rosenberg (1859-1935), el rabí, cabalista i estudiós de la tradició jueva que va narrar la llegenda transmesa pel rabí Judà Loew, del segle XVI, més conegut com el Maharal de Praga.

Segons aquesta llegenda, el rabí Loew va construir el Gólem per defensar el gueto de Praga de l'antisemitisme, però el gegant es va fer tan gran i poderós que es va veure obligat a llevar-li la vida perquè no matés indiscriminadament. D'acord amb la llegenda, les restes del Gólem reposen a les golfes de la guenizà de la sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari.

L’any 1987 el director de cinema d’animació txec Jiří Barta (26 de novembre de 1948) començava a filmar Golem amb la llegenda del rabí Loew. El que havia de ser el seu segon llargmetratge va quedar inacabat, fins que el 1993 va decidir editar-lo amb els gairebé set minuts realitzats fins aleshores. El resultat, un collage d’imatges reals i animació, és un inquietant i excel·lent curtmetratge, dins de la millor tradició del cinema d’animació txec.

Aventures del microbi de la tuberculosi

 

Auca de la tisis
(Aventures del microbi de la Tuberculosi)
Publicada per lo Patronato de Cataluña para la Lucha contra la Tuberculosis
Lletra dels Srs. Dr. Víctor Rahola y D. Joseph Herp
Dibuixos del Dr.  D. Corominas Prats
Imp. F. Badía, Dr. Dou, 14 - Barcelona
Sense data [1905]

La tuberculosis, juntament amb les malalties venèries que es van estendre pel contacte sexual amb la prostitució, va ser una de les plagues del darrer terç del segle XIX i principis del XX. D'una banda, causada per les males condicions de vida de les classes més desfavorides; de l'altra, provocada per l'aura elitista que es va instal·lar entre les classes acomodades durant el Romanticisme.

Pel que fa a les malalties venèries, hem vist a través dels articles dedicats al Museu Roca i l'auge dels museus anatòmics, barraques itinerants entre la ciència i l'espectacle, la incidència d'aquestes malalties entre la població. Només a Barcelona, al llarg del segle XIX i principis del XX hem documentat més de trenta museus anatòmics.

La tuberculosi, a banda del contagi a causa de les males condicions de vida que afectava les classes més desfavorides, també va tenir una important incidència entre les classes altes. L'aspecte eteri del anomenat mal du siècle, pàl·lid, gairebé fantasmal, representa a la perfecció la el desencant d'una part de la societat burgesa que renúncia al món terrenal. Molts joves de bona posició coincidiran en els balnearis i avançaran una forma de vida ociosa i elitista que es mitificarà, i que convertirà aquest procés existencialista d'emmalaltir en una forma de model modern de malaltia: el de l'individu i el del seu rol social com a malalt, definit pel seu lloc en l'entramat cultural. Forjarà, a més, la creença en l'existència d'un impuls creatiu, l'spes phtisica, que allunya els artistes de tota responsabilitat moral i social, en una demostració pràctica del fuga mundi.

Entre les dones, l'ideal de bellesa romàntica les va dur a seguir dietes i a provocar-se anèmies hemolítiques per aconseguir l'aspecte pàl·lid i lànguid que era senyal de distinció. "Senyoreta de saló / Planta sense clorofila / Tu no'l veus y't fa un petó", diu una de les vinyetes de l'auca referint-se al bacil de Koch. Podem veure com de seriosa era la malaltia que ni tan sols el setmanari satíric Cu-Cut! gosava fer-ne burla (1):

"Minyons, els de la 'Lluita contra la Tuberculosis' ara han publicat una auca deliciosa, en la qual, per medi de dibuixos molt ben conjuminats per en Domingo Corominas, s'hi donan una pila d'ensenyansas pera evitar els terribles mals de tan dolenta malaltia. Valdria la pena que tothom la tingués la tal auca."

Meno, Cu-Cut!, núm. 197, 5 d'octubre de 1905

Els textos de l'auca són de Josep Herp i de Víctor Rahola, metge i escriptor, i germà de Frederic Rahola. Les il·lustracions són de Domènec Corominas Prats, metge, dibuixant i escriptor de comèdies i sainets, que es va mostrar durant tota la seva vida molt actiu en la lluita contra aquesta malaltia, col·laborant, a més de com a metge, dibuixant en moltes altres ocasions, com podem veure en la següent notícia de La Vanguardia:

"El Patronato de Cataluña para la lucha contra la Tuberculosis, en su anhelo de aumentar los recursos para atender en progresión á los dos dispensarios con que cuenta en esta cudad y para conseguir cuanto antes la habilitación de la Granja Sanatorio de Tarrasa, ha hecho una considerable tirada de sellos, que podrán adherirse á la correspondencia postal, á las facturas, a los cupones de localidades para espectáculos públicos, etc., etc. La interesante viñeta se debe al lápiz del doctor Corominas, quien una vez más ha puesto su arte al servicio de tan humanitaria obra, a la que dedicó las conocidas aleluyas 'Auca de la Tisis' y una colección de tarjetas postales destinadas á propagar los preceptos higiénicos. La idea no es nueva, pues se implantó hace tiempo con éxito altamente lisonjero en Suecia y en otros países que van á la cabeza de la lucha antituberculosa. Estos sellos, de los que se han hecho varias tiradas en colores distintos, se venderán al público á cinco céntimos, y á cuatro pesetas el ciento. Los revendedores disfrutarán de una comisión del veinte por ciento sobre el precio de cinco céntimos. La expendición al por mayor tendrá efecto:
Primer dispensario antituberculoso. Diputación,336, esquina paseo San Juan.
Segundo dispensario antituberculoso. Travesera, 41, Gracia."

La Vanguardia, 27 d'abril de 1909

Ramon Casas, 1922. © MNAC

Litografia en color sobre paper

*

Nota:

(1) Aquesta nota del Cu-Cut! ha permès datar l'auca, que fins ara ha aparegut sempre catalogada sense data.

La biblioteca d'Aby Warburg

Arxiu d'Aby Warburg, amb notes,

cartes i retalls de premsa

Sabem com n'és de difícil classificar, físicament, els llibres o les peces d'art d'una biblioteca d'una manera racional, de manera que tingui en compte tots aquells aspectes que permetin el lligam conceptual entre les obres. Tots els mètodes són coixos perquè només poden atendre una relació. L'alfabètica allunya els autors que pertanyen a una mateixa època o a un mateix moviment. La de gènere té unes fronteres poc definides, i encara caldria fer una subclassificació per autors o per èpoques per fer-la completa. I, en tot cas, si atenem a l'evolució de la literatura, per exemple, no hi ha manera de posar en contacte les influències i les desavinences: per què no hauríem de poder posar Góngora al costat de Quevedo? A més, tota classificació ens obliga a tenir una memòria suficient: és fàcil anar a buscar un autor en un ordre alfabètic quan en saps el nom, però no sempre recordarem els autors que ens interessen. I si la classificació la fem per països o per llengües, un altre cop ens trobem amb les fronteres difuses. Hi ha una literatura belga? Allò que entenem per literatura francesa va més enllà de les fronteres de França? I la literatura en anglès? I en castellà? Amb la llengua catalana -fora de disputes estúpides entre català i valencià- potser no hi ha aquest problema: les fronteres no són les d'un estat. M'estalvio d'entrar en la polèmica dels autors catalans que escriuen en castellà. En una classificació lingüística la divisió és clara.

Us imagineu una classificació que sigui purament conceptual? Una classificació que pretengui posar en relació ètica i estètica, i que a través de les influències i les relacions es pugui ordenar una biblioteca o confeccionar un mapa universal de l'art o de les idees, en permanent diàleg? Salvant totes les distàncies, la majoria d'articles d'aquest bloc pretenen una cosa semblant: posar en contacte notícies amb idees, i tot plegat amb algun aspecte de l'experiència, que permeti generar aquella ètica i aquella estètica que subjau en el pensament i en l'imaginari. D'altra banda, sense aquesta possibilitat de relacionar i contrastar no és possible el pensament crític.

 Aby Warburg

Una classificació d'aquest tipus la va intentar Aby Warburg (13 de juny de 1866 – 26 d'octobre de 1929), un jove fill de banquer hamburguès que va renunciar a la seva primogenitura -al més pur estil bíblic-, i a dirigir el banc familiar, a canvi d'una pensió que li permetés seguir els seus estudis i les seves investigacions, i construir la seva biblioteca.

La Biblioteca privada de Warburg, avui pública i instal·lada a l'Institut Warburg de la Universitat de Londres, va ser traslladada el 1929, amb els seus 60.000 volums, després de la seva mort, per l'historiador i conservador Fritz Saxl a causa del perill que podia patir la biblioteca amb l'ascensió al poder del nazisme: els Warburg eren jueus alemanys. Fins aleshores, va evolucionar seguint l'itinerari mental del seu propietari i el que Saxl en deia el principi de "bon veïnatge". Partint de la seva preocupació més gran, la pervivència del món antic i clàssic, Warburg va anar disposant els llibres de tal manera que d'una determinada seqüència d'obres en podien emergir imatges, temes i idees que permetessin enllaçar aquestes obres com si es tractés de l'evolució de les espècies. Però la classificació no era estàtica (com sí ho són l'alfabètica o la decimal), sinó que estava subjecta a l'evolució dels estudis acadèmics i del propi pensament de Warburg.

Aquesta passió classificatòria va desembocar en l'edició de l'Átlas Mnemosyne. Un fascinant mapa iconogràfic, al qual va dedicar els últims cinc anys de la seva vida. Originalment, aquest mapa (veieu aquí l'exposició original) estava format per unes 2.000 imatges disposades en 63 panells folrats de tela negra, que havien de convertir-se, mitjançant un delirant procés d'acumulació, en el símbol mnemotècnic de la civilització europea a través de l'art. (Heu pensat mai què difícil és classificar els llibres d'art a causa del seu format, tan desigual, que obliga a tenir-los fora dels prestatges tradicionals?) Fotografies, reproduccions de llibres i material gràfic pres de diaris i revistes eren situats per Warburg de manera que il·lustressin una o diverses àrees temàtiques com un collage.

Les imatges estaven disposades perquè l'ordre es pogués modificar segons fossin avançant els estudis de l'investigador. Warburg va idear, a més, un índex de colors per afavorir la trobada casual, aquell "bon veïnatge" que deia Saxl: aquella imatge, aquell llibre que ens descobria una informació vital, una relació mai intuïda abans.

Excentricitat, bogeria, geni... Warburg va acabar tancar en un psiquiàtric. Però no cal buscar-hi cap correlació perquè tots en sortiríem mal parats: de què està fet el nostre pensament sinó de neurosi! El fruit prohibit de l'arbre del coneixement del Gènesi ens ha dut fins aquí. El paradís perdut és el paradís dels innocents, dels ignorants. El coneixement comporta aquesta petita trampa: tota resposta ens du cap a una altra pregunta, i així fins l'infinit, que és l'eternitat, perquè la darrera resposta és la mort.

Congress for Curious People de Barcelona

Postal de Coney Island, 1938

Fa temps, en un article parlant de Coney Island, deia que els vells parcs d’atraccions i les barraques de fira d’aquests petita península de Long Island, situada al sud de Brooklyn, a Nova York, eren la representació per excel·lència de la decadència, fins i tot quan aquest món encara era viu. El circ clàssic, les atraccions ambulants, els fenòmens de fira han deixat una petja en la memòria que sobrepassa la nostra experiència. Són una persistència testimonial del passat que es resisteix a desaparèixer, com les velles pel·lícules dels anys 30 i 40. Era un món que vivia al marge del món, i que es va anar diluint amb la modernitat. La documentació gràfica li dóna vida: els cartells, les fotografies i les pel·lícules actuen com a post mortem del passat, que continua viu en l’imaginari.

Aquell Coney Island ja no existeix. Però aquells que el somnien el fan reviure cada any. El 2010 es creava el Congress for Curious Peoples precisament a Coney Island, de la mà d'Aaron Beebe i Dick Zigun, el Coney Island Museum i Joana Ebenstein, de Morbid Anatomy, com ho explicàvem a Bereshit. La segona i la tercera edició repetien escenari, i el 2013 viatjava a Londres. El congrés es mou entre l’espectacle i les conferències acadèmiques per mostrar el que ha estat aquest món i què en perdura d’allò que va fascinar els nostres avis i besavis, i que, més enllà de qüestions estètiques, continua fascinant avui perquè permet entendre la ment i l'ànima humana.

Barcelona, com a tota gran ciutat, també va viure un món semblant a les barraques, les atraccions, els panorames, els circs i els museus de cera i anatòmics que fins 1895 s’instal·laven a la plaça Catalunya i que posteriorment ho van fer en el Paral·lel. Tots aquests espectacles populars han desaparegut i gairebé no en queda cap rastre documental. D’aquella època ens queda el Parc d’Atraccions del Tibidabo (1899), del qual només en són testimoni l’avió i el museu d’autòmats, i hem vist com desapareixien el Caspolino (1942-1973), les Atraccions Apolo (1935-1990) i, recentment, el Parc d’Atraccions de Montjuïc (1966-1998).

Al final d’aquell article, entusiasmats per la troballa del Museu Roca, plantejàvem la possibilitat que algun dia aquest congrés es pogués fer a Barcelona. La investigació no només ens desentranyava els misteris d'aquest museu barceloní que està a Anvers (Bèlgica), sinó que ens permetia descobrir el context excèntric en què es movia i que des de mitjan segle XIX fins el primer terç del XX hi va haver, documentats fins ara, vint-i-sis museus anatòmics que atreien el públic, primer burgès i després popular, amb l'espectacle de les malalties venèries i del sexe, i dels fenòmens de fira, que el Museu Roca anomenava "La parada de los monstruos".

La casualitat, o no, ha volgut que una edició del Congress for Curious People se celebri a Barcelona aquest 2014, entre el 26 de febrer i el 2 de març, aprofitant el Carnaval. De la mà de Felipe Trigo, que és l'ànima del Congrés, VIA Barcelona i Kriminal Kabarett, i amb el suport de Morbid Anatomy Museum, de Joana Ebenstein (que vindrà expressament des de Nova York), s’han programat itineraris culturals; conferències, en les quals participa Bereshit, i diversos actes socials que serviran per mostrar el passat i el present d’una Barcelona insòlita i poc coneguda.

Medicina i ciència a la Barcelona antiga (26 de febrer)

Visita a l'antic hospital de la Santa Creu, la Reial Acadèmia de Medicina i l’amfiteatre anatòmic, amb les explicacions de Laura Valls (CSIC, Història de la Ciència).

A la Galeria d'Art aDa, del carrer dels Salvador, José Pardo, historiador i investigador del CSIC, i comissari de l'exposició Salvadoriana, parlarà del Gabinet Salvador d'Història Natural del segle XVIII, una de les col·leccions més importants d’Europa en el seu gènere, i que des del segle XIX no ha estat exhibida al públic.

Alba del Pozo, llicenciada en Filologia Hispànica i estudiosa de la condició femenina en la literatura del segle XIX i especialista en el Museo Antropológico de Madrid, parlarà sobre El manicomi de Nova Betlem de Barcelona: publicitat, bogeria i medicina.

Enric H. March, llicenciat en Filologia Hispànica i Semítiques, i autor del blog Bereshit, exposarà la història dels museus anatòmics de Barcelona en els segles XIX i XX, entre els quals destaca el cas del Museu Roca: ciència i espectacle.

Búnquers i mansions: secrets de la zona alta de Barcelona (27 de febrer)

Visita al palauet que va albergar l'ambaixada soviètica i al seu búnquer, la Torre dels Castanyers, el jardí iniciàtic de Ca n’Altimira i la casa orientalista de Muley Afid.

La cara oculta de Gràcia (28 de febrer)

Descobrirem la història, les curiositats i les llegendes del barri. Un viatge en el temps que ens revelarà el paper dels seus il·lustres habitants, les malediccions de la plaça de la Virreina i la casa del Diable, la peculiar història dels rellotges de Gràcia, les revolucions i la maçoneria, i el cercle de dones espiritistes de finals del segle XIX, entre d'altres temes. La ruta passa per la casa Vicens de Gaudí, els propietaris de la qual ens obriran, en exclusiva, el seu jardí.

La Barcelona maçònica i l’Ateneu Minerva (1 de març)

Itinerari per la història de la maçoneria i la seva privilegiada relació amb Barcelona a través de la política, la societat, la cultura i les belles arts. L’Exposició Universal de 1888 i el primer congrés d’espiritisme; el llenguatge hermètic de les portes del convent de Sant Agustí; la invasió napoleònica i la maçoneria; l'esoterisme del segle XVIII i la visita del comte Cagliostro; i els arcans dels templers en el Palau Reial Menor dels comtes-reis d'Aragó. El recorregut acabarà a la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, l’Ateneu Minerva, al cor de la ciutat medieval, que manté viu l'esperit de la maçoneria al segle XXI. Els seus membres obriran les portes per mostrar una autèntica lògia maçònica i per atendre totes les preguntes. La jornada acabarà amb un sopar surrealista i un espectacle de cabaret en el restaurant MariscCO, que ocupa el local on hi va haver el Taxidermista.

La Barcelona llibertina: itinerari eròtic pel segle XVIII (2 de març)

Passeig per la Barcelona posterior a 1714 -la ciutat del rococó- on el comte de Peralada i Diana, la seva cortesana, faran reviure les aventures eròtiques de Giacomo Casanova durant la seva visita a la nostra ciutat, el 1768; les mascarades del comte de Ricla; l’escàndol del virrei Amat; els espectacles i l'òpera a la Rambla; els misteris del comte Cagliostro; el cercle erudit dels Savis del Born, i el llibertinatge en temps de la invasió de Napoleó. Una ruta teatralitzada picant tancarà el Congrés en ple Carnaval. Per acabar, es visitarà l’interior del Palau Gomis (Museu Europeu d'Art Modern) i en el saló de ball neoclàssic se celebrarà una conferència sobre Erotisme i pornografia a la Catalunya del segle XIX, a càrrec de l’historiador Albert Domènech, autor del blog & Piscolabis Librorum.

Sens dubte, estem davant d’una oportunitat única per gaudir del coneixement d’una part molt peculiar de la història de Barcelona, tant pel que fa als itineraris, les visites com a les conferències que, a més, estaran amanides de festes, sopars i espectacles, que podeu consultar en la programació de la pàgina web del Congrés.

[PREMSA]

La Barcelona més insòlita, Cristina Savall, El Periódico, 8 de febrer de 2014

La Barcelona més curiosa, Cristina Savall, El Periódico, 26 de febrer de 2014

El museu dels horrors, Cristina Savall, El Periódico, 27 de febrer de 2014

Secrets de Barcelona, Cristina Savall, El Periódico, 4 de març de 2014

Congress for Curious People s'instal·la a Barcelona, Jordi Artigas, Núvol, 25 de febrer de 2014

El museu anatòmic de Francesc Roca, Enric H. March, Núvol, 26 de febrer de 2014

Programa Àrtic de BTV Telelevisió de Barcelona, Laura Sangrà, 27 de febrer de 2014

The Museo Roca, The Parade of Monsters, and Spanish Popular Anatomical Museums at The Barcelona Congress for Curious People!, Morbid Anatomy

Les aventures del microbi de la tuberculosi, Enric H. March, Bereshit

La Barcelona más freak e insólita, Barcelonès

Primer "Congress for Curious People" en Barcelona, Barcelona en horas de oficina

Congres for Curious People Barcelona 2014, Cosas de Absenta

Congreso para gente curiosa en Barcelona, Las crónicas de Thot

Medicina antigua en Barcelona, Las crónicas de Thot