Torejant a barraques de Montjuïc. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)
Joves treballadors i fills de treballadors vinguts del sud, que es feien maletillas i anaven a Montjuïc a practicar l'art del toreig, somniant escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar a la Barcelona de la postguerra. Fugint de la misèria a què havien condemnat els perdedors de la guerra. Fugint de les terres ermes. Fugint dels cacics. Fugint de la gana d'una Espanya de "cerrado y sagristía", que deia Machado: "Esa España inferior que ora y bosteza / vieja y tahúr, zaragera y triste / esa España inferior que ora y embiste / cuando se digna usar la cabeza".
Torejant als carrers del Poble-sec. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)
Les esplanades al voltant del vell estadi de Montjuïc que es queia a trossos, amb les barraques de Can Valero com a decorat –i sovint com a residència–, banda sonora de copla i tonadilleras i l'esperança de sortir un dia per la puerta grande, si abans no els agafava el toro. Però más cornadas da el hambre. Il·lusions construïdes a cops de verònica i realitat de carn de maó i suor de ciment, a l'obra o a la fàbrica. I en l'horitzó sempre el mar. Un mar massa sovint de llàgrimes. Sota les parets del cementiri.
Alguns nois del Poble-sec, no necessàriament fills d'emigrants, també s'hi animaven i era habitual veure'ls pels carrers i els terrats del barri onejant muletas i capotes. O a la desapareguda plaça del Sol, on avui hi ha la Fundació Joan Miró. Els toros, la boxa, el ciclisme i el futbol, populars de dècades abans, es veien com a activitats que podien propiciar sortides laborals i l'èxit social; o això pensaven.
Miquel Cartisano a Las sombras se equivocaron de dueño (Emboscall, 2017), que va passar la infantesa a Can Valero, ens ho descriu en el seu magnífic relat:
"...si la lluvia sólo quedaba en promesas, nos acercábamos hacia el mirador, a ver si por casualidad los aprendices del toreo peleaban contra unas ruedas disfrazadas con cuernos. En no pocas ocasiones y a cada pase que daban, si la cosa les salía bien y la capa no se les enredaba con la rueda, acompañábamos las verónicas con el grito al unísono del ¡olé¡ de rigor.
El aprendiz siempre lo agradecía, y en ese momento nos sentíamos útiles."
Emigrants a l'Estació de França. Fotograma d'El largo viaje
hacia la ira (1969), de Llorenç Soler
52 domingos (1965), de Llorenç Soler (València, 1936), ens parla d'aquells joves que pretenien guanyar-se la vida davant la mort. Són els mateixos de les fotografies d'Oriol Maspons que il·lustrarien el llibre Toreo de salón (Lumen, 1963), de Camilo José Cela. Quatre anys més tard, Soler filmaria El largo viaje hacia la ira, documental que relata aquell exili interior, l'arribada dels emigrants a l'Estació de França amb maletes de cartró carregades de poca cosa més que esperança i les seves mans com únic capital.
La relació amb els canòdroms és generacional, molt semblant a com ho explicava Xavier Theros a l'article "Historias de perros veloces", que publicava a El País l'agost de 2011. És generacional perquè forma part del paisatge físic i emocional d'una determinada època. Canòdroms com el Pabellón del Deporte eren una relíquia del passat que ens posava en contacte amb la postguerra, amb els ambients que havien sobreviscuts al passat temporal i moral a la ciutat, entre la dècada de 1960 i principis de la de 1970, fins la desaparició dels tramvies. El Price, les Atracciones Apolo, el Caspolino del Paral·lel o els burots que encara quedaven dempeus; el Somorrostro, del qual el 2016 es va celebrar el 50 aniversari de l'enderrocament (1966), i que, com un espectacle del far west, es podia observar des del passeig Marítim que acabava bruscament a l'hospital del Mar; l'asil del Parc amb la immensa bassa d'aigua en el seu sostre... I si l'experiència es volia tenir a l'estómac, en una graneria de Collblanc podies comprar farines de garrofa i de guixes per fer farinetes, el plat per excel·lència dels anys de la gana.
D'altres espais han sobreviscut més temps i el record és més generalitzat, com els banys de la Barceloneta: Sant Sebastià, Sant Miquel, Orientals, Astilleros; llocs de record amable i familiar tot i que pels racons i les ombres s'hi amagava el misteri de la carn. L’aquàrium de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras, les muscleres de l'escullera, les parades que s'instal·laven el diumenge al matí al passeig Nacional i els bulliciosos restaurants de la platja de la Barceloneta, a peu de sorra, olor de peix i bronzejador d'oli de coco.
Més selecte, a Sarrià hi havia Piscines i Sports, que va acollir campionats esportius escolars, olimpíades populars i tota mena d'activitats culturals, balls i revetlles. Durant els anys de la guerra va esdevenir un centre de reclutament. Durant la Dictadura va recuperar la seva funció com a centre privat de pràctica esportiva amb el nom espanyolitzat de Piscinas y Deportes.
També l'Avinguda de la Llum (1940-1990), que va néixer com a modern carrer comercial subterrani però que els anys van convertir en un lloc trist i decadent; igual que el seu cinema i d'altres cinemes miserables com el Cine Mar, freqüentats per prostitutes i borratxos que hi buscaven sostre i refugi fins que arribés la nit. Les Termes Municipals de la plaça d'Espanya o els Baños Turcos del carrer Calàbria amb Sepúlveda també van veure com s'escrostonaven les seves parets i perdien la pàtina moderna dels seus primers dies.
El canòdrom Pabellón l'any 1989
Foto: Gustau Nacarino
Aquell imaginari infantil i adolescent ha acabat deixant un gust pels llocs decadents a la darrera generació que va viure el llum de gas i va veure els trens traient fum. Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure (també espectacles de postguerra), el canòdrom del Pabellón del Deporte era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, vagarejant i buscant companyia a les grades, o els més inquiets en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.
Plànol del Pabellón del Deporte
Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir del 6 de gener de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle Viena sobre hielo, però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc. Podeu veure aquí les últimes imatges del Canòdrom Pabellón.
Canòdrom Meridiana
Xavier Martí Alavedra. Marge Books
Un altre canòdrom està en la memòria recent dels barcelonins. El Meridiana (1963-2006), situat entre els carrers Ignasi de Ros, Pardo, Riera d'Horta i Concepció Arenal, havia de ser el Centre d'Art Contemporani, salvaguardant l'oval de la pista i l'edifici catalogat, dissenyat per Antoni Bonet i Josep Puig, però no va reeixir i ara sembla que es convertirà en Parc de Recerca Creativa. Malgrat la modernitat de les instal·lacions, l'ambient continuava tenint un cert aire decadent per l'espectacle i per una afició que com la dels bingos haurà acabat trobant altres formes d'oci.
Potser també hi haurà qui recordi el canòdrom Diagonal (1962-1984), que es va dir Avenida fins 1979. Situat a la Diagonal al costat del Club de Polo, l'afició era tan gran que hi havia unes taquilles a l'avinguda de la Llum que en despatxava apostes, com ja ho havia fet d'altres canòdroms, que també havien venut butlletes en el Cafè Espanyol del Paral·lel. A manca d'hipòdrom (el de Barcelona era a Can Tunis i va subsistir entre 1883 i 1934), aquest canòdrom volia acollir un públic més selecte, per aquesta raó les instal·lacions comptaven amb una magnífica terrassa de 85 metres de llarg per 20 d'ample, amb unes graderies amb 72 llotges i un acollidor saló social que disposava de llar de foc, bar i restaurant, i oferia sessions nocturnes. Va tancar l'any 1984, però les ruïnes van ser presents uns quants anys fins les obres olímpiques. El banderí que il·lustra l'apunt el vaig rescatar d'entre la runa.
Una passió que neix durant la República
L'afició per les curses de llebres a Barcelona no és una novetat de la postguerra; no neix com una forma de circ per entretenir les masses i fer que oblidin els problemes socials i polítics derivats de la guerra i la repressió. Neix durant la República fruit d'una moda que s'havia estès per tot el món i d'un negoci extraordinari al voltant de les apostes, tot plegat afavorit per una liberalització de les formes i els costums que no hem de mirar amb els ulls d'avui. També havien estat habituals els espectacles de baralles de galls des de principis del segle XIX fins que es van prohibir l'any 1913, malgrat que van continuar de forma clandestina fins que durant la República van desaparèixer definitivament. La sensibilitat vers el patiment dels animals és relativament recent, com es fa palès amb les corrides de toros, que a Catalunya i les Illes Canàries estan prohibides però no a la resta d'Espanya ni a França.
Dèiem que l'afició naixia els anys 30, i potser el que sorprendrà als barcelonins és que a la ciutat hi hagi hagut vuit canòdroms. El blog Barcelofília ens ha anat oferint els apunt dedicats a aquestes instal·lacions i a Bereshit hem volgut sistematitzar i ordenar aquesta informació per tenir-ne una cronologia clara i enllaçarem cada canòdrom a les notes que ens aporta aquest blog dedicat a la Barcelona desapareguda.
El primer canòdrom de què tenim notícia és el Park (1932 -1951), rebatejat com Parque quan després de la Guerra Civil es van castellanitzar tots els noms estrangers, però que popularment era conegut com Sol de Baix, i estava situat on avui hi ha la plaça del mateix nom, sota la travessera de Les Corts, entre Carles III i Joan Güell, en uns terrenys adquirits pel FC Barcelona l'any 1926 i on van jugar les seccions d'atletisme, beisbol, basquet, rugbi i hoquei. A més de curses de llebrers també s'hi van fer competicions de cavalls trotons, de motocicletes dirt-track i a principis dels anys 40 la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants hi va organitzar algunes proves ciclistes. Els terrenys van ser recomprats pel FC Barcelona quan es va construir el Camp Nou.
Kennel Club
Bert Claret (ANC)
El segon canòdrom va ser Kennel Club (1934-1938), construït a la Torre Melina, al final de l'avinguda del 14 d'Abril (Diagonal), en els terrenys on després s'instal·laria el Reial Club de Polo.
Canòdrom Club Guinardó (1935)
Josep Brangulí (ANC)
El tercer va ser el Canòdrom Club Catalunya (1934-1936) del Guinardó, situat en el Torrent de Melis entre l'Hospital de Sant Pau i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Acabada la guerra es va convertir el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i posteriorment en el camp de futbol del Martinenc.
Entrada al torrent d'en Melis, que connecta amb l'avinguda de la
Mare de Déu de Montserrat i portava al canòdrom i el camp de futbol
del Martinenc més tard, a la masia de Can Planas (avui centre cívic),
a les piscines del CEM, a la Casa Museu Mas Ravetllat
i als jardins del Doctor Pla i Armengol
Dècada de 1970. Carme Martín
El quart canòdrom va ser el Kennel de Sarrià (1935-1938), que després de l'aturada de la guerra es va dir Canódromo Barcelona (1940-1944). Estava situat en els terrenys de Can Ràbia a la carretera de Sàrria, on el Reial Polo Club tenia les seves instal·lacions abans de traslladar-se a l'avinguda 14 d'Abril (Diagonal). A Can Ràbia també hi havia Piscines i Sports, avui convertits en uns jardins amb terrasses, restaurants i cinemes.
Plànol del Canòdrom Barcelona
El cinquè canòdrom va ser el del Pabellón del Deporte (1950-1999), que ja hem esmentat abans i del qual en podeu veure un magnífic reportatge fotogràfic dels seus darrer dies, fet per Josep Lluís Navarro Garrich.
Canòdrom Loreto (1959)
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
El sisè va ser el Loreto (1955 - 7 de gener de 1962), situat entre els carrers Loreto, Bordeus i la carretera de Sarrià. L'any 1962 la Sociedad Galguera Loreto va vendre els terrenys a una immobiliària i va muntar unes noves instal·lacions a la Diagonal, al costat del Reial Club de Polo: el Canódromo Avenida.
El setè canòdrom va ser, doncs, aquest Avenida, després rebatejat Diagonal (21 de febrer de 1962-1984), i el vuité el Meridiana (1963-2006), dels quals ja n'hem parlat al principi de l'apunt.
El 24 de setembre de 1935, La Vanguardia publicava que s'estaven fent gestions per construir un canòdrom a les instal·lacions del Reus Esportiu, que s'havia d'inaugurar el dia de Tots Sants del mateix any. No he trobat, però, cap notícia que certifiqui que aquesta s'arribés a realitzar.
Entre els anys 60 i 80 del segle XX Catalunya tenia quatre dels disset canòdroms que funcionaven a Espanya. Al Pabellón, el Diagonal i el Meridiana caldria afegir el Canòdrom Badalona, actiu durant els anys 70 i 80 al barri de Can Claris, on avui hi ha el Pavelló Olímpic. Sense la possibilitat de mantenir l'única instal·lació que quedava, el Meridiana, a causa de la pujada d'impostos que la Generalitat va imposar a les apostes privades, la Federació Catalana de Llebrers, adscrita a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, es va dissoldre el 16 de novembre de 2007. Mai més es va tornar a sentir per megafonia l'avís "Dentro de breves momentos quedarán cerradas las taquillas para la venta de boletos".
Canòdrom Badalona
Foto: Victor van der Helm
Fragment de la pel·lícula Petit indi (2009), de Marc Recha, enregistrat al Canòdrom Meridiana. La pel·lícula va ser estrenada tres anys després de tancar el canòdrom, el 22 de febrer de 2006, però Recha el va fer reviure per immortalitzar-lo a la seva cinta.
La majoria de vosaltres haureu anat algun cop al Parc del Laberint d'Horta. A banda de l'estat lamentable en què es troba el palau, la resta és un agradable jardí que fa de bon passejar. Però quan el parc era un jardí privat aplegava, com veurem, alguns espais i elements curiosos, avui desapareguts, que visitats un capvespre d'hivern podien fer mitja por. Acompanyeu-me a fer un volt.
El laberint d'Horta, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
El parc del Laberint d'Horta és un jardí històric situat en els vessant del Collserola de l'antiga vila d'Horta. És el més antic que es conserva a la ciutat i va ser obert com a parc públic el 1971, en uns anys en què Horta encara presentava un aspecte rural. Fins a la segona meitat de la dècada de 1980, un pastor amb el seu ramat d'ovelles encara pasturava per Can Cortada, on avui hi ha l'avinguda de l'Estatut. Can Cortada, una de les moltes construccions rurals que conserva Horta, té el seu origen en una antiga vil·la romana del segle I dec, les restes de la qual són en el subsòl. En el segle XI es va convertir en un casal fortificat, data en què va ser construïda la torre rodona de defensa que encara es conserva. Convertit en mas al segle XVI, les seves terres eren una de les zones hortícoles més importants d'Horta per la gran quantitat d'aigua que tenia (hi passava un torrent i tenia una mina) i fins als anys noranta es van vendre els seus productes al mercat d'Horta. Avui és un restaurant.
Vista panoràmica d'Horta l'any 1964, on a llapis, i d'esquerra
a dreta, s'indiquen les localitzacions de la torre del
Laberint, Can Cortada i l'església de Sant Joan d'Horta
Miquel Brasó. Arxiu Municipal del Districte de Gràcia
Sense entrar en detalls, que es poden trobar en el llibre Guia. El Laberint d’Horta de Patrícia Gabancho (Ajuntament de Barcelona, 1998) les obres es van iniciar el 1794 a la finca de la família del científic i il·lustrat Joan Antoni Desvalls, marquès d'Alfarràs. Va ser projectat per l'arquitecte italià Domenico Bagutti i va ser executat pel mestre d'obres Jaume Valls i el seu fill Andreu, i de les plantacions se'n va encarregar el jardiner francès Joseph Delvalet. Acabat en una primera fase el 1808, el parc, que compta amb nombroses obres artístiques d'inspiració neoclàssica i romàntica, és presidit pel palauet familiar, un edifici amb elements d'estil neoàrab i neogòtic, dins del qual es conserva la Torre Subirana, una antiga torre medieval de defensa originària del segle VIII, i dependències annexes dels segles XII i XIV.
El Palau Desvalls i la Torre Sobirana, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
El parc inclou el Jardí Neoclàssic del segle XVIII, amb el laberint, el mirador, el templet de Dànae i l'estany i el pavelló de Carles IV. Entre aquest jardí i la terrassa superior –tancada per un bosc– transcorre un canal de tres metres de profunditat que antigament havia estat navegable, amb l'Illa de l'Amor en la part central, que havia albergat una cabana de fusta, avui desapareguda.
La cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, el 1909
Jaume Caminal. Arxiu Històric del
Districte d'Horta-Guinardó
Darrere d'aquest bosc, que dóna continuïtat al parc amb la muntanya, i no gaire lluny, s'hi amaguen les ruïnes del Fortí d'Horta, una edificació militar del segle XIX construïda probablement durant la primera guerra carlina (1833-1840) per controlar el camí ral entre Horta i el Vallès, a banda de tenir una bona vista del Pla de Barcelona fins al mar. Poc conegut pels barcelonins, els hortencs, en canvi, en guarden grans records de quan camí d'Horta amunt s'hi anaven a fer excursions i fontades, i la canalla hi jugava, abans que els jardins esdevinguessin parc.
Les restes del Fortí d'Horta, a principi del segle XX,
en una foto de Matas i Ramis
El Jardí Romàntic del segle XIX és fruit de l'ampliació projectada per Elies Rogent (autor també del canal), pel costat del torrent d'en Pallós i que antigament havia estat ocupat per una horta. Dels elements originals conserva els estanys, la cascada i una font grotesca, és a dir, decorada amb éssers fantàstics, humans, vegetals i animals. També es va afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la intermèdia, construït el 1853. El Jardí Domèstic, situat a la dreta del palau, és de 1880 i té una altra font grotesca adossada a un mur.
L'hivernacle del Laberint d'Horta
Els elements desapareguts
Abans ja hem vist que ja no existeix la cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, però l'element desaparegut més important és l'hivernacle. Situat en el Jardí Domèstic, va ser desmuntat durant la restauració integral de 1971, moment en què es va procedir a la neteja i dragatge de mines, construcció de canalitzacions de reg, instal·lació de la xarxa d'enllumenat, delimitació del parc urbà, col·locació de murs i tanques, instal·lació de serveis públics i mobiliari urbà.
El cementiri del Laberint d'Horta
Així com el Jardí Neoclàssic tenia com a tema principal l'Amor, el Jardí Romàntic podia haver estat dedicat a la mort. A més de l'esperit romàntic, així ho indica la reproducció d'un petit cementiri d'estil medieval, també desaparegut, però del qual es conserven alguns capitells i làpides que ara semblen elements decoratius.
La Cabana de l'ermita, l'any 1950
M. Quesada. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
En aquest fals cementiri hi havia la Cabana de l'Ermità, avui tancada, habitada pel pare Fèlix, un monjo autòmat que rere una taula presidida per una calavera es movia mentre llegia un llibre sobre un faristol.
L'ermità pare Fèlix
L'ermità, però, no era l'únic personatge del jardí. El masover Bartomeu, també anomenat Pare Pedaç, era una figura de cera de mida natural, que assegut darrere una taula d'escriptori de fusta atenia qüestions administratives mentre fumava amb pipa, i tant se'l podia veure dins com a l'entrada de l'anomenada Cabana del Pagès.
El masover Bartomeu, l'any 1955
A. Escudero. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
Amb la reconversió de jardí privat a parc públic l'espai va perdre extensió i molts dels elements que el conformaven i que li donaven un aspecte peculiar. Ara, però ens mirarem el Parc del Laberint amb uns altres ulls i hi passejarem encuriosits buscant pels racons. Qui sap si esperarem que es faci fosc una tarda d'hivern perquè ens acompanyin les ombres d'autòmats i figures de cera. I qui sap si mai s'hi va enterrar algú en aquell cementiri d'estil medieval avui desproveït de làpides. Ara més que mai buscarem espaordits la sortida del laberint.
Mapa general del parc
A: Jardí públic. B: Jardí neoclàssic. C: Jardí romàntic. D: Jardí dels boixos i jardí domèstic. E: Bosc 1: Entrada. 2: Palau Desvalls 3: Jardí dels boixos 4: Jardí domèstic. 5: Plaça dels lleons. 6: Jardí de les flors. 7: Laberint. 8: Terrassa del mirador i temples. 9: Gruta del Minotaure. 10: Bosquet. 11: Canal romàntic. 12: Illa de l'amor. 13: Pavelló neoclàssic i gran safareig. 14: Font de la nimfa Egèria. 15: Cascada. 16: Cabana del pagès. 17: Fals cementiri i ermita del monjo. 18: Antic jardí oriental.
Des dels romans fins a l’actualitat, aquest llibre és una història domèstica d’una ciutat en transformació permanent. Una de les moltes històries que se'n podria fer.
La història de Barcelona no la fan les avingudes i els grans monuments. O almenys, no només. Principalment, la història d’una ciutat es teixeix a partir de botigues, mercats i centres comercials, transports i tavernes, banys públics i urinaris, parcs i jardins, rieres i camins, esglésies, cases de grans senyors i barraques, prostíbuls, llocs d’esbarjo i teatres... De tot això, d’una manera o d’una altra, a Barcelona n’hem tingut sempre, des de la Barcino romana fins als nostres dies. El llibre busca detalls que no són els habituals en una història de la ciutat i posa la mirada en llocs que habitualment queden fora del protagonisme urbà i ciutadà. Més enllà de l'Eixample del Quadrat d'Or modernista, us proposem una passejada per l'Eixample Esquerre i Sant Antoni, per Can Tunis, Montjuïc i el Tibidabo, el Camp de la Bota o el Raval de Jesús. I com que la presència humana hi és al llarg de tot el llibre, deixem que en l'últim capítol la protagonista ens faci un relat personal per carrers de Barcelona tot travessant la ciutat fins al seu destí.
Properes presentacions
Dijous 13 de maig de 2021, a les 19h. Banc Expropiat del carrer Quevedo,15, de la Vila de Gràcia. Organitzat per Agita't Gràcia.
Presentacions anteriors
Dijous 13 de desembre de 2018. Llibreria La Capell del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Presentació a càrrec de Carme Grandas, doctora en Història de l'Art i autora del pròleg.
Dissabte 12 de gener de 2019.Casa Golferichs, Amb la col·laboració d’El baluard de Sant Antoni i la Comissió de Festa Major del barri de Sant Antoni, presentarem "Barcelona, anatomia històrica de la ciutat" i ens centrarem en l'evolució històrica i urbana de Sant Antoni des del portal que li dóna nom fins als extrems del territori que el conforma. Camins, rieres, fronteres, mercats, convents i forques dibuixen i expliquen un barri que fa, injustament, de germà petit de l'Eixample Dret. Després de la conferència hi haurà ball i concert al pati.
Dilluns 14 de gener de 2019. Espai Antoni Miró Peris del barri del Clot-Camp de l'Arpa, organitzat pel Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa.
Dissabte 19 de gener de 2019. Ruta Històrica Organitzada pel Club TR3SC, gratuïta per als socis. La ruta tindrà molts llocs d'interès: el mont Tàber, el Palau Reial Major i la plaça del Rei, Bàrcino i la plaça de Sant Miquel, l'Església de Sant Jaume, Santa Anna, els carrers amagats dels mercats medievals... vine a descobrir-los! La ruta acabarà a la plaça Nova, a la llibreria La Capell.
Dissabte 16 de febrer de 2019. Llibreria Pebre Negre del carrer del Clot, 41. Presentació del llibre, lectura de "Quan al Clot hi rajava mel" i en acabar farem el vermut.
28 de març de 2019. Presentació del llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat i conferència "El Raval de Jesús, una barriada gracienca al mig del passeig de Gràcia", organitzat pel Taller d'Història de Gràcia. Carrer Alzina, 9.
8 d'abril de 2019. Presentació de Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat a Casal Ca l'Isidret, carrer Paraguai, 2 / Josep Pla, 174.
El dia de Sant Jordi 2019 signatura d'exemplars de Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat a l'estand de Viena Edicions de la Rambla de Catalunya, 58 (cantonada Aragó, banda Besòs).
Dijous 24 d'octubre de 2019. Casa de l'Heura: espai per al coneixement, Rambla de Volart, 39. Guinardó.
Dijous 13 de febrer de 2020. Centre Cívic El Coll - La Bruguera. Cicle "Pinzellades d'història dels barris de Barcelona". Carrer de l'Aldea, 15.
Dijous 5 de març de 2020. Casa de l'Heura: espai per al coneixement, Rambla de Volart, 39. Guinardó.
Aquest reportatge fotogràfic de Josep Lluís Navarro Garrich, realitzat entre febrer i març de 1999, ens mostra l'aspecte del canòdrom del Pabellón del Deporte (1950-1999) els dies després que les instal·lacions deixessin d'oferir curses de llebrers. L'edifici va ser enderrocat l'any 2001 i mig segle d'història va ser esborrada de cop. Pabellón, Avenida, Meridiana són els noms que sonen a la majoria de barcelonins. Però no són els únics canòdroms que van existir a Barcelona. A Barcelona, ciutat de canòdroms (cliqueu l'enllaç) podreu llegir la història d'aquest espectacle i les seves instal·lacions, que va causar furor a la ciutat.
Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir del 6 de gener de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle "Viena sobre hielo", però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc.
Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure, el canòdrom del Pabellón del Deporte s'erigia en el darrer símbol d'un paisatge de postguerra; era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, pul·lulant i buscant companyia a les grades, o, els més inquiets, buscant-la en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
