La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 26 de gener de 2011

Dos dies de gener: de Barcelona a Mauthausen

Ha llegado España (gener 1939), Josep Morell. 
Servicio Nacional de Propaganda. 
Departamento de Plástica, 
dirigit per Dionisio Ridruejo


El 26 de gener de 1939, al matí, les tropes de l'exèrcit nacional del general Franco, comandades pel general Yagüe, entraven a Barcelona. Així ho descrivia el parte de guerra: “Los Cuerpos del Ejército de Tropas voluntarias y de Navarra son los que, en brillantísimos combates, envuelven y arrollan la defensa roja al Norte de Barcelona, mientras el Cuerpo del Ejército Marroquí, operando inmediato a la costa, avanza por el Oeste, clavando la bandera de España en la fortaleza de Montjuich”.



La Vanguardia, portada de l'edició
del 27 de gener de 1939


Els tallers dels diaris barcelonins van deixar de funcionar i no hi ha notícies d'hemeroteca del dia 26, però sí del dia 27, amb el diari La Vanguardia ja en mans franquistes, i del 28, en l'edició del qual es reproduïa íntegrament en primera plana el parte de guerra. Era la constatació de la fi d'una il·lusió: la de la República entesa com a concepte de justícia universal. El 28 de març queia Madrid i l'1 d'abril acabava la guerra.



La Vanguardia, 28 de generde 1939


Aquest 2017 en fa 78 anys. Molts barcelonins van aclamar l'exèrcit guanyador; a uns els va empènyer el desig que s'acabés la guerra, el patiment i la fam; a d'altres, que Déu era de part dels guanyadors; i als de sempre, que no hi ha més déu que el poder. Qui creia que li anava la vida, ja era a la frontera. Els que es quedaven no sabien que la guerra continuaria durant la repressió de la postguerra, fruit d'una planificació sistemàtica que va fer de les delacions una forma de guerra civil latent: prop de 200.000 executats. És el que Paul Preston anomena "holocaust espanyol". Mai ningú ha estat jutjat.


 Vista aèria del camp de concentració de Miranda de Ebro


En aquest sentit, també va ser un mes de gener, però de 1947, quan es va tancar el darrer camp de concentració espanyol: el de Miranda de Ebro (Burgos). Creat el 1937 juntament amb tres camps més, pels seus barracons hi van arribar a passar 65.000 presoners republicans. Entre 1941 i 1944 va ser dirigit per l'oficial de la Gestapo Paul Winzer. Van ser els primers de molts camps escampats per tot l'estat. A Catalunya, entre d'altres, hi va haver els de Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus (Convent de Sant Francesc, Boca de la Mina, Institut Pere Mata, Caserna José Antonio, Escola del Treball), Tarragona (Convent de les Carmelites i Convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa, Figueres (La Carbonera), Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Granollers, Bossòst (Vall d'Aran), Tremp, Igualada, Mataró, Vilamitjana (Pallars Jussà) i a Barcelona al Palau de les Missions de Montjuïc, la fàbrica de Cànem al Poblenou i el Pavelló de Llevant de la Casa de la Caritat, a Horta, on avui hi ha les Llars Mundet).


Palau de les Missions

La fàbrica del Cànem, el 1914

El Pavelló de Llevant (Casa de la Caritat), els anys 40


Després de ser clausurat com a camp, les instal·lacions de Miranda de Ebro van ser un centre de reclutament de l'exèrcit espanyol i actualment és un polígon d'empreses químiques. Del vell camp només sobreviuen un depòsit d'aigua, restes de murs i dels safareigs, i una caseta de guàrdia, amb una placa que recorda la memòria dels presoners. Com passa amb les fosses comunes, moltes d'elles encara sense localitzar, el record i l'existència d'aquest camp de concentració passa desapercebuda per a la gran majoria de ciutadans, gràcies al vot de silenci instaurat durant la Transició. El dia que morin els darrers supervivents i els qui en guarden memòria, la història quedarà coberta per la terra que oculta els milers d'executats i el silenci serà absolut.




El dia 27 de gener de 1945 l'exèrcit soviètic alliberava el més gran dels camps d'extermini nazi, Auschwitz-Birkenau, a Polònia. L'Holocaust deixa 12 milions de morts, la meitat dels quals són jueus. L'extermini també inclou gitanos, homosexuals, discapacitats, eslaus, dissidents, presoners soviètics...

Aquest va ser el dia triat per les Nacions Unides per celebrar el Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l'Holocaust en record de totes les víctimes que van morir assassinades en els camps d'extermini. A Barcelona i altres poblacions de Catalunya, la Cerimònia del Record i d'altres actes tindran lloc durant aquesta setmana.


16 comentaris :

  1. gran com sempre el material de Bereshit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, bogardians! Sempre al servei del poble!

      Elimina
  2. Respostes
    1. En aquest cas, Javier, els fets són tan grossos que només amb el testimoni ja ens fem bons.

      Elimina
  3. Els que hem viscut aquell dia (jo tenia 15 anys) encare pensem en l´alegria del fi dels bombardejos i la gran tristesa,i pó del que vindrá,de la derrota,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són dos sentiments terribles, Jaume. El desig que acabi l'horror i l'horror que ens esperava. Admiro la fortalesa de tots els que ho vau patir i us hi vau implicar.

      Elimina
  4. Cada any quand arrive aquet dia sento una mena de rabia ,odi tristeça,anyorançe i uns records que tornen a sortir com estampes a la memoria,,,,Gracies Enric per la publicació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Jaume, per ser-ne testimoni i compartir-ho amb nosaltres. La ràbia és mútua!

      Elimina
  5. Gràcies, per no deixar-nos oblidar. El meu pare va estar 3 mesos a la Seu Vella a Lleida i no va tornar a menjar llenties, tot i que deia que hi havia més cucs que llegum.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat, Eugeni, és que ens ho han posat molt fàcil. És impossible oblidar allò que no s'ha solucionat amb justícia.

      Elimina
  6. Per més vot de silenci que s'hagi volgut instaurar, sempre en tindrem testimoni escrit i audiovisual, sense oblidar la narració de primera mà dels avantpassats que ho van viure. El segle XX no queda tan llunyà en el temps com a alguns els agradaria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Sícoris. Però m'espanta la facilitat amb què s'oblida la història en les generacions més joves. El fet de no jutjar els responsables ha banalitzat el relat del que va passar.

      Elimina
  7. A la memòria del meu pare e.p.d. que el van ficar a Miranda de Ebro per ser soldat de lleva de la República i que no tenia res de rojo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tothom va anar a parar al mateix sac perquè la intenció era atemorir la població per tenir-la ben collada. Avui encara, Vicente, produeix terror pensar-hi.

      Elimina
  8. Moltes gràcies preservar la memoria.

    ResponElimina