La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dissabte, 30 d’abril de 2011

El nostre lloc en l'Univers


La nostra capacitat d'orientació respecte el lloc que ocupem en l'espai físic és limitada. Controlem els espais més immediats i habituals: la llar, el barri, el lloc de treball; a partir de la ciutat comencem a tenir problemes i hem de recórrer a guies i plànols perquè l'estructura urbana és, per al nostre cervell, més caòtica que racional; i el mateix es pot dir de les infraestructures del transport: bus, metro, tren, carreteres. La mobilitat per territoris més grans que el d'una localitat ja precisa d'un nou element, el mapa; tant pel que fa a relacions interurbanes com de situació en un context més ampli: país, continent, la Terra.

Situar la Terra en un lloc de l'Univers no arriba, per a la majoria dels mortals, més enllà de la localització del planeta en el Sistema Solar. I a partir d'aquí, tot intent de situació provoca, si no desinterès, problemes gairebé metafísics perquè abastar i comprendre un mapa de l'Univers té més de fe que de constatació empírica, a banda que ningú necessita aquest coneixement per desplaçar-se pel seu món.

Tot i així, si algú està interessat a saber en quin punt i en quin moment la Terra deixa de tenir interès pels àtoms que governen el conjunt de les coses existents, aquí us deixo aquesta il·lustració (encara no arriba a mapa perquè ningú s'ha trobat en la necessitat d'anar tan lluny) que permet situar-nos en un lloc que cada cop es fa tan petit que s'acosta al no res, que és el que som quan deixem de pensar-nos.


[Font: Reddit via VisualLoop]

dijous, 28 d’abril de 2011

Els carrers de Barcelona


Las calles de Barcelona (1865-1866), de Víctor Balaguer només es pot trobar en llibreries de vell o en alguna edició facsímil no massa agraciada. Però ara Google ens l'ofereix digitalitzat (en l'edició de Salvador Manero).

És una obra imprescindible si es vol conèixer la història dels carrers de la Barcelona d'intramuralles, com anuncia el seu subtítol: "Origen de sus nombres, sus recuerdos, sus tradiciones y leyendas, biografías de los personajes ilustres que han dado nombre a algunas; historia de los sucesos y hechos célebres ocurridos en ellas y de los edificios más notables, así públicos como particulares, que existen en cada una, con la reseña y noticia de todo lo más importante relativo a la capital del Principado, ed. de gran lujo adornada con preciosas láminas".

L'obra ens ofereix tota una sèrie de dades i anècdotes antigues (no sempre corroborables històricament), que no és possible trobar enlloc més, tret d'Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Els incestos reials

CarlesII, d'Alberto Gironella

No seré jo qui digui qui se n'ha d'anar al llit amb qui mentre hi hagi acord entre els interessats en edat legal de prendre decisions, però sí que tenim alguna cosa a dir si els fills de la consanguinitat acaben governant els nostres interessos, més que res perquè és més que provable que, després de diverses generacions, els gens recessius hagin actuat com una càries que haurà malmès la salut física i psíquica dels seus descendents.

Les monarquies europees (de fet hauríem de dir "la monarquia", perquè totes estan emparentades") són un exemple d'aquest desori genètic (com les monarquies egípcia, hawaiana, inca...). La família dels Habsburg, els Àustria que van governar els regnes de Castella i Aragó durant dos segles, n'ésun de paradigmàtic. El 1700 es va posar fi a una dinastia que, amb Carles II, va donar un rei al límit de les funcions fisiològiques i mentals; tan malmès que no va parlar fins als quatre anys, no va caminar fins els vuit, tenia problemes per mastegar i era incapaç d'engendrar un fill (la natura és sàvia).

Un bon esquema ens servirà per tenir una visió de conjunt i entendre les relacions en l'esquifit arbre genealògic dels Habsburg (a la imatge hi ha una falta d'ortografia, que deu ser deguda a les mateixes tares genètiques). Si us hi fixeu, veureu que des de l'arribada de Felip I cap altre estrany a la família s'hi emparenta.




L'altre dia celebràvem els 80 anys de la II República i, home, posats a triar entre La parada de los monstruos i un meló, que mai saps si et sortirà bo fins que l'obres...

Aquí tenim els Borbons, que van succeir el fotogènic Carles II. No tinc un arbre geneològic a mà, però prometo buscar-lo. Com que ara ja no som de tallar caps, si no podem triar el cap d'estat, bé s'haurà de promocionar l'ús del preservatiu per evitar mals majors.

Els poetes i la Barcelona Moderna


El proper 17 de maig tindrà lloc la jornada Els poetes i l'adveniment de la Barcelona Moderna, 1840-1936 organitzada per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, en el marc de l'Any Maragall i dins del XXVII Festival Internacional Barcelona Poesia, destinada a examinar l’impacte de la modernització de Barcelona en la poesia catalana. Es posarà l’accent en el contrast entre les pletòriques odes del segle XIX, que celebren l’engrandiment de la ciutat, i les que, seguint la mateixa tradició formal, des de l’inici del segle XX i fins a la guerra civil de 1936 es fan ressò dramàtic de la crisi social que comportà aquell creixement. Finalment, com a contrapunt, s'abordarà la depurada lírica noucentista.


El programa inclou les següents ponències:
'Les odes del triomf: Rubió i Ors, Verdaguer i Costa i Llobera', a càrrec de Josep Maria Domingo, Universitat de Lleida
'Les odes de la crisi: Nogueras Oller, Maragall i Pere Quart', a càrrec de Glòria Casals, Universitat de Barcelona
'La ciutat en la lírica noucentista: Carner i Guerau de Liost', a càrrec de Marina Gustà, Universitat de Barcelona
I una taula rodona moderada per Ramon Grau, amb Josep Maria Domingo, Glòria Casals i Marina Gustà.

Llàstima que la Jornada, malgrat el nom, no aplegui una mirada més moderna de la ciutat de la mà de poetes que trobo a faltar, com J. V. Foix o Salvat-Papasseit. Sobretot aquest darrer, que és el poeta barceloní per excel·lència i és un dels que millor representa les avantguardes que, per altra banda, donen una imatge de Barcelona totalment renovadora i de nivell internacional.


I a aquesta Jornada potser n'hauria de seguir una altra que aplegués els poetes i la Barcelona de després del 36. Una Barcelona que s'ha de reconstruir i que troba en poetes com Brossa, Eduardo Cirlot, José Agustín Goytisolo o Jaime Gil de Biedma, quatre mirades diferents que convergeixen en aquest esperit barceloní contradictori i burgès (precisament per burgès) que busca més gran volada més enllà del conformisme de ciutat emmurallada sense muralles.

Barcino (1994). Poema visual de Joan Brossa


Barcelona ja no és bona, 
o mi paseo solitario en primavera
Jaime Gil de Biedma

En los meses de aquella primavera
pasaron por aquí seguramente
más de una vez.
Entonces, los dos eran muy jóvenes
y tenían el Chrysler amarillo y negro.
Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos,
la capota del coche salpicada de sol,
o quizá en Miramar, llegando a los jardines,
mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad
se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre,
y las conversaciones, y la música,
fundiéndose al rumor de los neumáticos
sobre la grava del paseo.
Sólo por un instante
se destacan los dos a pleno sol
con los trajes que he visto en las fotografías:
él examina un coche muchísimo más caro
-un Duesemberg  sport con doble parabrisas,
bello como una máquina de guerra-
y ella se vuelve a mí, quizá esperándome,
y el vaivén de las rosas de la pérgola
parpadea en la sombra
de sus pacientes ojos de embarazada.
Era en el año de la Exposición.

Así yo estuve aquí
dentro del vientre de mi madre,
y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae
por estos sitios destartalados.
Más aún que los árboles y la naturaleza
o que el susurro del agua corriente
furtiva, reflejándose en las hojas
-y eso que ya a mis años
se empieza a agradecer la primavera-,
yo busco en mis paseos los tristes edificios,
las estatuas manchadas con lápiz de labios,
los rincones del parque pasados de moda
en donde, por la noche, se hacen el amor...
Y a la nostalgia de una edad feliz
y de dinero fácil, tal como la contaban,
se mezcla un sentimiento bien distinto
que aprendí de mayor,
este resentimiento
contra la clase en que nací,
y que se complace también al ver mordida,
ensuciada la feria de sus vanidades
por el tiempo y las manos del resto de los hombres.

Oh mundo de mi infancia, cuya mitología
se asocia -bien lo veo-
con el capitalismo de empresa familiar!
Era ya un poco tarde
incluso en Cataluña, pero la pax burguesa
reinaba en los hogares y en las fábricas,
sobre todo en las fábricas - Rusia estaba muy lejos
y muy lejos Detroit.
Algo de aquel momento queda en estos palacios
y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,
cuyo destino ya nadie recuerda.
Todo fue una ilusión, envejecida
como la maquinaria de sus fábricas,
o como la casa en Sitges, o en Caldetas,
heredada también por el hijo mayor.

Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.

dimarts, 26 d’abril de 2011

Història de la impremta i la tipografia


La història de la impremta i de la tipografia resumides en dues infografies que reprodueixen esquemàticament i visualment les fites més importants.

La tipografia no està considerada una de les arts, sinó només una tècnica. Però des del moment que per ella mateixa es capaç de comunicar sensacions que van més enllà dels textos escrits (reconeixem un estil abans d'haver llegit el text), és evident que el medi és, també, el missatge.




diumenge, 24 d’abril de 2011

Còmics: bibliografia bàsica


Amb motiu del Saló Internacional del Còmic, el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha publicat una nova selecció bibliogràfica de còmics imprescindibles per constituir el fons de les biblioteques del Sistema de Lectura Pública de Catalunya.

La tria bàsica de més 500 títols es troba disponible a la base de dades del Servei d'Informació Selectiva (SIS), on a través de la consulta podreu seleccionar «Còmic» dins del camp «Suport» i el tipus de lot («Lot bàsic», «Lot bàsic A» -format per 150 títols- o «Lot bàsic AC») dins del camp «Lot bàsic». El resultat de la cerca es pot descarregar en un fitxer d'Excel (aquí teniu la cerca ja feta). També es pot consultar la bibliografia (Lot bàsic A) en format PDF, que inclou només els 150 títols que la Generalitat ha triat com a bàsics).


És una selecció subjectiva, com no podria ser d'una altra manera. Això vol dir que hi trobarem a faltar alguns títols, sobretot dels darrers anys: El invierno del dibujante, Stitches, Auschwitz, Kafka, El diario de Anna Frank, El arte de volar, Achille Talon, El hombre enmascarado... De les col·leccions només es dóna la referència d'un volum, sovint el primer, però en la majoria de casos caldria la col·lecció completa, com la de El gato del rabino o de The Spirit, del qual només se'n dóna el 12.






Pasqua pagana: l'ou, símbol de la vida que reneix


dissabte, 23 d’abril de 2011

Erotisme i política [02]: 22M Menorca


Les passades eleccions catalanes del 28N van obrir el foc del joc polític amb reclams eròtics [Erotisme i política [01]: 28 N]. Les eleccions municipals de maig es presenten... calentes. Costarà superar els arguments electorals del Partit Democràtic de Menorca i de la seva candidata per Ciutadella, Sole Sánchez Mohamed. No entraré en detalls de tipus polític (ni de cap altra mena). Jo, com que voto a Barcelona, prou feina tindré amb l'eròtica de la meva ciutat i hauré d'imaginar-me uns bons arguments per votar un candidat o un altre.

[Font: Menorcadiario.net]

Llibres com roses, com llavis

 Dona asseguda (1917), Egon Schiele

 Mann mit Spazierstock © Quint Buchholz

Noia despullada amb les cames obertes (1914), Egon Schiele


Dona amb mitges negres (1913), Egon Schiele


Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret
mel rosada i fresca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells.


Del Poema de la rosa als llavis (1923)
Joan Salvat-Papasseit


Dia del Llibre, abril de 2011

[Com pètals de rosa, abril de 2010]

dijous, 21 d’abril de 2011

Treballa com un suec encara que siguis de l'Hospitalet


L'empresa Orangina-Shweppes retirarà la campanya publicitària d'una beguda energètica que diu "Treballa com un suec encara que siguis de l'Hospitalet", després que l'Ajuntament de la ciutat se n'ha queixat. L'empresa ha demanat disculpes, ha dit que no pretenia ofendre i s'ha compromès a retirar tots els cartells publicitaris de la campanya on apareix la referència a l'Hospitalet [Font: 3cat24].

Com que els hospitalencs estan en el seu dret que no s'utilitzi el nom de la seva ciutat sense permís, no tinc res a dir. Els tòpics són un recurs senzill quan el coneixement de la realitat és pobre o quan la falta d'enginy és nul. Estic convençut que els publicistes no tenien cap intenció més enllà de la rima fàcil. No se m'acut quina idea preestablerta es té sobre la capacitat laboral dels ciutadans de l'Hospitalet perquè no es fa referència a cap qualitat humana en el segon terme de la comparació, com si la tindria un eslògan del tipus "Treballa com un xinès encara que siguis burgès" (que no s'ofengui cap burgès: també és... una rima fàcil; aquella, assonant, la meva, consonant). Però jo voldria cridar l'atenció en un petit detall: el tòpic és doble perquè els suecs també hi són esmentats. Què en deuen pensar aquests escandinaus que busquen les platges mediterrànies per fugir de l'esperit glacial, disciplinat i racional necessari per construir un Volvo? Per qui ens han pres?

dimecres, 20 d’abril de 2011

El text més antic d'Europa


Una tauleta d'argila cuita de més de 3.000 anys d'antiguitat, considerada el text escrit (i desxifrable) més antic d'Europa, ha estat trobada a Grècia en un jaciment arqueològic del Peloponès. Es tracta d’un document financer que prové de l’antiga ciutat de Messènia, i que ha estat trobat en les excavacions que es duen a terme al turó de Iklaina, a 300 km al sud-oest d'Atenes. La tauleta és un segle més antiga que les similars descobertes fins ara.

Segons Michael Cosmoupolos, professor d’Arqueologia de la Universitat de Missouri, en una de les cares de la tauleta hi figuren noms i xifres i en l'altra un verb que fa referència al terme “confeccionar”. La inscripció està escrita en lineal B, una escriptura utilitzada pels micènics de l'edat de bronze (1600 a.e.c.), l'època de la guerra de Troia descrita a la Ilíada d'Homer.

Les excavacions, supervisades per l'Escola d'Arqueologia d'Atenes, van començar el 2006 i fins ara havien permès treure a la llum les ruïnes d'una gran estructura amb grans muralles del 1550-1440 a.e.c. Segons Cosmopoulos, el lloc va ser destruït probablement cap a l'any 1400 a.e.c., i envaït després per la ciutat de Pilos, de la qual Néstor, esmentat a la Ilíada, en va ser rei.

[Font: Agència France-Presse via Bloc de Lletres]

dimarts, 19 d’abril de 2011

Un lloc on viure


Tota una vida passejant pels seus carrers, admirant les seves llars, l'arquitectura, saludant els veïns, escoltant les seves vides, sentint-se acompanyat, sentint-se sol (a voltes massa sol), creixent, vivint, morint, espiant finestres, dormitoris, desitjant la dona del veí, desitjant ser feliç, desitjant que no s'acabi mai...


 [Vist a FLUX, de Jaume Subirana]

Viatge a l'Orient Bíblic [2]





[Font del vídeo: YouTube via Diari d'un llibre vell]

dilluns, 18 d’abril de 2011

Ensenyar inventant?


És qüestió de posar-hi una mica d'enginy i ganes. Els alumnes no tenen cap interès en les matèries que ensenyem a l'aula: I això, per a què serveix? No utilitzen la memòria perquè, en un món on tot és immediat, recordar no serveix de res: Si no ho recordo, ho busco a Internet o li envio un sms a un company. Han perdut la capacitat d'escoltar i atendre; tenen mil coses urgents i "vitals" al cap i les importants les deixen per al final: M'ho empollaré el dia abans de l'examen. Hem perdut tanta autoritat com ells han guanyat capacitat d'opinar; tot és opinable: Doncs jo penso que... Xerren i xerren, i la meitat del nostre temps de classe es perd fent-los callar. Vol dir això que no tenen interès per a res; que ja saben tot el que volen saber? No. Estan plens de dubtes com tothom. El problema és que les seves preguntes, els seus dubtes no són pertinents: s'escapen al motiu de la matèria i de la classe. Segur? Per què no intentem guanyar autoritat resolent els seus dubtes tot aplicant els nostres coneixements en la matèria que impartim?

Jordi Mazon, professor de física en un institut i a la universitat (UPC) ha publicat un llibre on resolt els dubtes que els seus alumnes han anat plantejant al llarg de la seva vida acadèmica, aplicats a la física: 100 preguntes de física. Per què volen els avions de paper i per què els de debò (Valls: Cossetània Edicions, 2011). Llegiu com ho explica a El Peródico.

Els alumnes, com qualsevol altra persona, volen saber. Que nosaltres siguem competents en les nostres matèries no els ajuda a resoldre els seus problemes ni els seus dubtes perquè som fora del seu món real i d'interessos. Potser hauríem de convertir la nostra disciplina en una metàfora de la seva realitat.

Em direu que l'educació i la disciplina implica que han de ser els alumnes els qui s'adaptin a nosaltres i no nosaltres a ells. És clar; no ho nego. Però enganyem-los. Com? Això no ho penso dir: no sóc pedagog, només un professor supervivent, dia a dia, com tots vosaltres. Em direu que quan s'han de fer 5 i 6 hores diàries de classe no hi ha temps per inventar. Potser no. Però si tampoc hi ha temps per fer una classe com cal i d'impartir la matèria prevista, alguna cosa caldrà fer. És qüestió d'estar una mica atent. Cada classe, amb la seva problemàtica particular, proposa la solució al conflicte. Observem: potser serem capaços de veure una escletxa per on hi passa una llum esperançadora.

Un exemple. Tinc autèntics problemes perquè els meus alumnes redactin correctament. És clar, no llegeixen, per tant no han adquirit la destresa narrativa que s'adquireix amb la pràctica lectora i amb l'escriptura. Textos desordenats, connectors mal utilitzats, faltes d'ortografia, idees mal expressades. Però, oh, sorpresa! Les seves redaccions canvien totalment si han de redactar un text de ficció. Com de la nit al dia! I això per què? Doncs perquè no llegeixen però es fan un fart de mirar sèries a la televisió. Quina pèrdua de temps, oi? Doncs per a algunes coses, sí. Però resulta que entenen perfectament com funciona l'esquema narratiu d'un guió televisiu o cinematogràfic. L'han interioritzat com interioritzem l'estructura profunda d'una llengua sentint només la veu de la nostra mare. Saben plantejar una situació, controlen la veu, el temps narratiu, la tensió narrativa, les el·lipsis... No sabrien fer un resum d'una pel·lícula ni explicar quines emocions els ha produït, però es poden inventar una història durant un examen i escriure-la prou correctament.

I com que es tracta que escriguin, doncs que ho facin inventant. Els demanem que facin resums i que donin la seva opinió sobre un escrit quan, en realitat, no tenen ni idea de quina és la matèria de què estan fets els seus sentiments: són adolescent... Literalment: pateixen d'alguna cosa que desconeixen i de la que nosaltres n'hauríem de tenir una mínima idea.

Sembla que els trobi a faltar. Dimarts 26, quan torni a classe, deixaré de ser tan optimista.

Bergfilme: l'encís de la muntanya; l'atracció de l'abisme


"El setè art també ha quedat encisat per la muntanya. Al llarg de la història fílmica han aparegut un bon nombre de pel·lícules on la muntanya ha tingut un paper més o menys predominant. Fins i tot, se'n pot parlar de l'existència d'un gènere propi, l'anomenat Bergfilme.

El Bergfilme va aparèixer a l'Alemanya de la República de Weimar dels anys 20, a una època que es va fer popular el muntanyisme, i més específicament, l'alpinisme. Associat a aquest esport hi havia certs valors socialment respectats en aquells moments, com la resistència, el coratge o la determinació. En aquestes pel·lícules, les grans muntanyes posseïen un enorme atractiu estètic que constituïa la base on es desenvolupaven trames poc elaborades, sovint ingènues, on es donava importància a un cert dramatisme molt típic. Al llarg de la dècada dels anys 20 i sobretot, dels anys 30, va anar imbuint-se d'un indissimulat patriotisme i d'unes connotacions quasi mítiques, paral·leles a la situació històrica que va esdevenir: l'apogeu i triomf del nazisme. El règim de Hitler es va voler apropiar d'un gènere que li podia servir de propaganda dels seus valors, però alguns directors es van desmarcar del moviment. D'altres no.
[...]"
Aurora




Esplèndid apunt, el del bloc Aurora sobre les Bergfilme! Llegiu-lo, però deixeu-me fer una reflexió personal.

Les imatges, l'estètica, l'èpica... és tot molt "germànic". Com tot el material recreatiu i propagandístic alemany, ja sigui de la República de Weimar o del III Reich, em produeix una sensació ambigua d'atracció i rebuig: l'atracció de l'abisme, que en el cas dels Bergfilme deixa de ser metafòric per convertir-se en real.

La freda estètica de Leni Riefenstahl, la freda explosió de la natura, la freda exhibició de cossos nus imitant els déus, l'harmonia, l'ordre, la pulcritud, la sincronia i la simetria de peus i braços, els símbols i les al·legories, Nurenberg, Munic...




El triomf de la voluntat. (la pel·lícula sencera subtitulada en anglès, aquí). Quina paradoxa! Davant de la hipnosi col·lectiva, em pregunto: la voluntat de qui?

Ja sé que no és això el que es vol transmetre en les Bergfilme de l'article. Però tampoc ho és el que tramet Wagner i Nietzsche... Només parlo d'un esperit que transversalment recorre l'estètica germànica, i l'ètica, i l'ànima. Cal que la follia trasbalsi la raó perquè déu esdevingui de carn i os i un führer passi a dirigir el destí d'un poble. Però a l'Europa judeocristiana (malgrat els grecs) són molts segles d'espera d'una primera o una segona arribada d'un messies, i la incertesa i la impaciència acaba creant éssers inquiets i perduts, i la neurosi crea monstres. I no és el mostre qui fa por, sinó les masses cegues necessitades d'un pastor.

No us produeix un calfred adonar-vos que durant uns segons la vostra raó ha deixat de funcionar davant d'una imatge, com si s'hagués produït un buit temporal, abduïts per l'abisme immaterial que s'amaga darrere del símbol?

diumenge, 17 d’abril de 2011

Rams i Pasqua

Diumenge de Rams als Josepets de Gràcia, el 1911
Foto: Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya


Amb el Diumenge de Rams es dóna per acabat el dejuni hivernal de la Quaresma i s'obre pas a la Setmana Santa, que commemora la passió i mort de Crist, i que s'acaba amb la resurrecció Diumenge de Pasqua.

Com passa en totes les festivitats religioses, el Péssah jueu i la Pasqua cristiana tenen un origen agrícola i ramader i, per tant, pagà. La utilitat d'aquestes festes és la d'establir el calendari del cicle anual de les feines del camp, i com que aquestes festes sempre han estat regides per les forces naturals i els déus benefactors, les religions del Llibre les han solapat per evitar les pràctiques paganes i dirigir totes les ofrenes a Jahvè o Déu.




La festa jueva commemora l'alliberament d'Egipte (que recull el llibre de l'Èxode), unida a la festa dels àzims (pa sense llevat). L'origen del Péssah és ramader, d'oferiment dels primogènits dels ramats, mentre que la dels àzims es remunta, segurament, als cananeus, poble semita, sedentari i agrícola, que habitava la franja costanera de la Terra Promesa. La Bíblia les presenta ja unides, de manera que el Péssah coincidia amb el primer dia dels àzims, és adir, el 14-15 de Nissan, mes lunar entre març i abril. Els textos de l'Èxode fan referència encara a una festa de pastors: el cap de família sacrificava l'anyell i amb la sang untava els muntants de les portes; després l'anyell era menjat ritualment (com es continua fent avui entre jueus i cristians). La nova ordenació de Josies (setzè rei de Judà, entre 639 i 608 aec) prescrivia el sacrifici i l'àpat a Jerusalem, santuari central del poble.

Actualment, la festivitat dura set dies (vuit a la Diàspora), i durant aquests dies no es consumeixen aliments derivats de cereals (blat, ordi, sègol, civada...) fermentats, anomenats en hebreu khamets. En el seu lloc, durant la festivitat s'acostuma a menjar matsà, o pa àzim. Segons la tradició,el poble jueu va sortir d'Egipte amb molta pressa, de manera que no hi va haver temps per deixar fermentar el pa pel camí.




Durant la primera nit de la festivitat (les dues primeres a la Diàspora) s'acostuma a dur a terme un tradicional sopar, anomenat séder, durant el qual es llegeix la Hagadà, llibre on es relata la història de la sortida d'Egipte.

La Pasqua cristiana, que correspon a la Pasqua jueva i celebra igualment el pas de l'hivern a la primavera, celebra la mort i la resurrecció de Crist. És anomenada també Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida i primera Pasqua. Encara que el mot grec páskha (assimilat a páskhein, 'sofrir') s'aplicà en un primer moment a la commemoració de la passió, però ben aviat (segle IV) va incloure la vetlla nocturna del dissabte al diumenge i, el segle V, va passar a anomenar només el Diumenge de Resurrecció.

La celebració de la mort i resurrecció fou anomenada tridu pasqual, que al començament incloïa només el Divendres Sant, el Dissabte Sant i la vetlla pasqual, com a aspectes diversos d'un únic misteri (ritus religiós). Avui el tridu inclou també la missa vespertina del Dijous Sant. Ja des del segle III la festa es prolonga durant cinquanta dies (la Pentecosta, que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de l'activitat evangelitzadora) i és precedida i preparada per uns dies de dejuni (els quaranta dies de la Quaresma, que es compten des del Dimecres de Cendra), de manera que al voltant de la Pasqua s'organitzà tot l'any litúrgic. La vetlla pasqual se centrà en els dos grans sagraments d'iniciació: el baptisme i l'eucaristia.

L'Església, seguint l'esquema del memorial jueu i actualitzant-lo, celebra el misteri pasqual, no pas com un fet del passat, sinó com una actualitat viva, mentre espera el retorn de Crist. La fixació de la data comportà al principi serioses dificultats i malentesos, i el concili de Nicea (325) decidí que fos el diumenge que segueix el pleniluni posterior a l'equinocci de primavera (21 de març). La data, doncs, pot variar entre el 22 de març i el 25 d'abril. L'adopció del calendari gregorià fa que la data difícilment es correspongui a Occident i a Orient, que ha continuat seguint el calendari julià. La determinació de la data de la Pasqua d'un any concret es basa en el coneixement de l'epacta (edat de la Lluna el primer dia de gener) i el nombre auri (calcul que determina els moments en què els cicles lunar i solar poden coincidir).




En el món cristià, la festivitat s'inicia amb el Diumenge de Rams (el diumenge anterior al de Pasqua), que recorda l'entrada de Jesús a Jerusalem amb els seus deixebles, a l'inici del Péssah jueu (no oblidem que, com a jueus, era aquesta festa la que celebraven Jesús i els deixebles), festa que se celebra amb la benedicció de palmes i palmons i rams de llorer, elements típics que s'utilitzaven durant la Pasqua a Israel. El dia de la Pasqua de Resurrecció (diumenge de Setmana Santa) és tradició que el padrí o la padrina regali al seu fillol una mona de Pasqua que tradicionalment es menja a l'endemà, el Dilluns de Pasqua, darrer dia del cicle pasqual cristià.

La mona de Pasqua té un origen incert. El nom podria provenir de munus, que significa "regal" en grec, o de l'àrab munna, que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors. Per altra banda, en el diccionari GazophylacivumCatalano-Latinum, de Joan Lacavallería (Barcelona 1696), mona té una definició purament zoològica, mentre que l’Enciclopèdia només en dóna una definició descriptiva. En canvi, el Diccionario de la Lengua Española, en l'edició de 1783, diu que a Catalunya, València i Múrcia és una coca o rosca que es cou al forn i s'adorna amb ous durs amb closca, que es menja per Pasqua Florida, i que en altres parts de la península Ibèrica rep el nom d'hornazo.




L'elaboració de la mona parteix, doncs, d'un pastís molt senzill, un tortell o un pa de pessic, que arriba a la sofisticació moderna de les mones catalanes de forma tardana, segurament del segle XVIII, i probablement per influència francesa. Els ous de Pasqua (Easter) són tradicionals a tota Europa com a símbol de resurrecció primaveral, i en molts casos van acompanyats de la també tradicional figura de la llebre, símbol de fertilitat.

dissabte, 16 d’abril de 2011

Biblioteques per dins [13]


Sospito que "the library" deu ser un eufemisme com ho són "sauna" i "massatge", i que no es tracta d'una biblioteca amb problemes de productivitat (?) que ofereix serveis extres als usuaris.

Però el que crida més l'atenció d'aquest anunci, publicat pels vols de 1975, és que si el reclam és una bibliotecària (set en aquest cas), vol dir que hi ha un mercat, que hi ha oferta perquè hi ha demanda. No sé si els clients d'aquests serveis són gaire sofisticats, intel·lectualment parlant, però ara em ve al cap el conte "La puta de Mensa", del llibre de Woody Allen Sense plomes [Tots els contes de Woody Allen. Barcelona: Columna, 2004]. Crec recordar que la història també apareix en una de les seves pel·lícules, però no recordo quina. En tot cas, reprodueixo un fragment del text (és una versió abreujada i lliure de l'original), on el protagonista contracta els serveis d'una "prostituta". Un diàleg delirant si ens posem en situació i assumim la paròdia.

[...] Vaig agafar el telèfon i segons més tard una veu vellutada em va contestar.
-Tinc entès que vostè proporciona una hora de bona xerrada.
-És clar, amor. Què tens en ment?
-M 'agradaria discutir sobre Melville.
- Moby Dick o novel·les més curtes?
- Quina és la diferència?
-El preu. Això és tot. El simbolisme té un cost extra. Cinquanta, potser uns cent per Moby Dick. Li agradaria una discussió comparada... Melville i Hawthrone? Ho podríem arreglar per uns cent. Vol una rossa o una morena?
-L'espero al Plaza. Sorprengui'm -vaig dir i vaig penjar.
[...] No havia passat una hora quan van sonar uns cops a la porta. Vaig obrir, i en el llindar s'erigia una jove pel-roja ficada dins d'uns ample pantalons com dues cullerades grans de gelat de vainilla.
-Hola, sóc Sherry.
Sabia realment com satisfer les meves fantasies. Pèl llarg solt, bossa de cuir, arracades de plata, sense maquillar.
-Em sorprèn que ningú t'hagi aturat vestida així. El conserge sol detectar amb facilitat a les intel·lectuals.
-Amb un bitllet de cinc no distingeix res.
-Bé, comencem? -vaig dir, i la vaig dur cap a la butaca.
Ella va encendre una cigarreta i va dir:
-Crec que podríem començar encarant Billy Budd com la justificació de Melville a la creença en Déu, n'est-ce pas?
-Interessant-vaig dir. Encara que no en el més pur estil miltonià.
Era una finta, m'interessava veure si valia per a l'ofici.
-No. El paradís perdut no té subestructura de pessimisme.
Valia.
-És cert! Déu! Tens raó -vaig murmurar.
-Crec que Melville reafirma les virtuts de la innocència d'una forma ingènua i alhora sofisticada. Estàs d'acord?
Jo vaig deixar que ella seguís. Tot just tenia dinou anys, però ja havia adquirit aquella ductilitat endurida d'una pseudointel·lectual. Tirava idees, però tot era mecànic. Cada vegada que jo li brindava una intuïció, ella simulava plaer.
- Oh, sí! Sí amor, això sí que és profund. Una platònica comprensió del cristianisme. Com és que no ho havia pensat abans?
Gemegava plena de satisfacció. Van conversar durant una hora i després va dir que havia de marxar. Quan es va aixecar, li vaig allargar un bitllet de cent. [...]


I una cosa em du a una altra. Ara se m'acudia que la relació entre prostituta i client té molt de literària. La prostituta és la protagonista d'un relat en què ella és, alhora, narradora i personatge d'una història de sexe que vol sentir i viure el client. La prostituta és un transsumpte del veritable objecte del desig i el preu que el client paga són els drets d'autor pel relat, la interpretació, l'atrezzo i el vestuari. De fet, tota relació sexual de parella que vulgui ser estable s'ha de sustentar en alguna cosa més que l'amor (concepte difícil de definir i poc aprehensible) i la passió (concepte amb data de caducitat). S'ha de sustentar en un relat en què els dos protagonistes, com a mínim, se sentin prou identificats i atrapats com per voler donar-li continuïtat. El sexe ha de ser un pacte amb contrapartides prou suggeridores, tantes com n'ofereix la literatura.

S'ha d'haver viscut l'experiència per entendre-ho veritablement. Jo vinc d'una època en què anar de putes era tan habitual com devorar llibres d'aventures, i en què era fàcil fer convergir la imaginació amb la realitat utilitzant un intermediari. Igual que en els contes orals, on la mare narradora feia d'intermediària entre la realitat vital i la realitat simbòlica. I és aquí on radica el complexe d'Èdip: en confondre les dues realitats i entendre que el símbol és la realitat carnal. Per això es diu que el pare és qui marca el principi de realitat i qui ha de permetre desprendre's de la mare com a principi carnal i objecte de desig.

Gira al voltant de la bibliotecària un imaginari seductor com a vigilant que guarda la porta del paradís literari: la biblioteca. Eva ens va expulsar a tots del paradís perquè ens va donar accés a la cultura menjant el fruit de l'arbre del coneixement. Eva va ser la primera bibliotecària, i el seu coneixement i la seva nuesa se'ns presenten amb la mateixa força que atrau l'abisme del relat, el pou de la lectura.

En aquest cas no hi ha principi de realitat que valgui, com no hi va haver, tampoc, principi de realitat paterna en la meva infantesa. Continuo sent part d'aquell nen que es deixa anar febrilment entre les pàgines dels llibres, i sóc l'adult que es deixa atraure per la nuesa d'Eva i la seva biblioteca; pel relat nu de la mare que s'allargà febrilment, també, fins l'edat que un construeix les seves pròpies històries.

divendres, 15 d’abril de 2011

Pista d'atletisme [07] aèria [2]: Barcelona


L'hotel Helix d'Abu Dhabi ja no està sol amb la seva pista aèria. La singularitat de l'edifici de Les Arenes no ha passat desapercebuda als amants i promotors de l'esport a la ciutat, i sota la cúpula s'ha instal·lat un centre esportiu, gestionat per Metropolitan, amb una pista d'atletisme circular exterior de 300 metres, amb dos carrers, que se situa sobre la façana rehabilitada.


Potser ha influït en aquesta proposta que la Marató de Barcelona celebri la seva sortida a escassos 100 metres de l'edifici o l'afició dels arquitectes Alonso-Balaguer. I no deixa de ser curiós que es dediqui aquest passadís circular elevat per córrer sobre l'arena que, fa uns anys, hi corrien els toros de lídia. El destí és capriciós.


dijous, 14 d’abril de 2011

14 d'abril de 1931

































Col·lecció de 30 cromos emesos per Chocolates Guillén l'any 1931, amb escenes de la Història de la Revolució i Proclamació de la República. Els dibuixos són de Tínez (Juan Martínez Buendía), col·laborador habitual del TBO.



Retallable de la Proclamació de la República Catalana


Francesc Macià
Proclamació de la República Catalana dins de la Federació Ibèrica



Participa en l’homenatge blocaire: Visca la República!