dimarts, 21 de febrer de 2012

Rudolf Brazda: l'últim triangle rosa

Rudolf Brazda. Mulhouse, finals dels 40

El 3 d’agost de 2001 moria Rudolf Brazda, el darrer supervivent conegut dels camps de concentració nazis que es va veure obligat a “lluir” el triangle rosa sobre el seu uniforme, en el camp de Buchenwald. L’octubre del mateix any, apareixia a les llibreries Rudolf Brazda. Itinerario de un triángulo rosa, de Jean-Luc Schwab, publicat per Alianza Editorial. Poc després es publicava una altra biografia titulada Das Glück kam immer zu mir. Rudolf Brazda: Das Überleben eines Homosexuellen im Dritten Reich (La sort sempre tornava a mi. Rudolf Brazda: la supervivència d’un homosexual en el Tercer Reich), escrita per Alexander Zinn, que té previst, també, la realització d’un documental.


En el llibre, Brazda relata la seva pròpia biografia de la mà Schwab. El 8 d’agost de 1942, amb 29 anys, arribava detingut a Buchenwald. Al braç esquerre li van tatuar el número 7952. Quan va ser alliberat el camp, era un dels presos més antics dels restaven vius. Després de la relativa permissivitat que va representar la República de Weimar, l’arribada dels nazis al poder, l’any 1933, va representar l’inici de les lleis contra aquest “mal contagiós” per “preservar la raça ària”, amb condemnes que podien arribar fins als 10 anys de presó, abans que no es decidís enviar els homosexuals directament als lander, on els triangles roses van ocupar el lloc més baix en la jerarquia dels presoners, al mateix nivell que els jueus, els gitanos i els zíngars.

El relat de Brazda no difereix gaire dels testimonis que altres supervivents ens han deixat sobre l’horror i la pèrdua de la dignitat humana. Només caldria afegir les vexacions afegides per la seva condició sexual. Una condició, però, que era compartida per tots aquells presoners que conservaven prou ànim per satisfer la seva libido (sempre i quan no fossin descobert pels SS), si més no mentre no es van instal·lar bordells amb recluses, com és el cas de Ravensbrück a partir de 1943.

Però els favors sexuals també eren reclamats pels kapos i altres jerarquies dins del camp, i en molts casos el presoner, al qual s’anomena puppenjunge (“jove nina”), podia passar a ser una propietat exclusiva.

Brazda va tenir la sort no només de salvar la vida, sinó d’evitar caure en les mans dels carnissers que utilitzaven els presos per fer experiments “mèdics”. Per exemple, el metge danès Carl Vaernet investigava la possibilitat de canviar l’orientació sexual. En deien “inversió de polaritat sexual”, i consistia a implantar una glàndula artificial a l’anus del pres per injectar hormones masculines a l’organisme.

L’instint de supervivència a vegades aconsegueix nivells que ens poden sorprendre. Se’ns fa difícil entendre com es pot suportar tant patiment envoltat d’un dolor inhumà i de la mort arbitrària; del Mal en estat pur. Brazda va viure 98 anys, cinquanta dels quals els va compartir amb la seva parella Edi. Si és cert que alguns supervivents no van poder suportar haver sobreviscut, i es van llevar la vida (és el cas de Primo Levi), també ho és que molts d’ells han tingut una vida longeva. Brazda explica: “Ho he conegut tot: des de la repressió més innoble fins a la gran emancipació d’avui [...]. He tingut una vida feliç i pletòrica. I si l’hagués de tornar a viure, no hi canviaria res, ni tan sols Buchenwald!” Fins el darrer dia les llàgrimes no van deixar de vessar dels seus ulls i de tots els supervivent, però el seu testimoni, escrit o presencial, és una lliçó.


En una d'aquestes cadenes de casualitats, el passat 11 de setembre de 2011 moria a San Francisco Arthur Evans, un dels pioners de la lluita pels drets dels homosexuals als Estats Units. Llicenciat en Dret i doctorat en Filosofia grega antiga, va ser membre actiu en tots els moviments estudiantils sorgits durant la dècada dels 60 del segle XX, des de la defensa de la no obligatorietat de la religió a les escoles fins la fundació de l’Aliança d'Activistes Gai (GAA), passant per la lluita contra la guerra del Vietnam.


Avui dimarts 21 de febrer, a la Sala de Graus de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, s’ha donat inici a les jornades La recuperació de la memòria històrica de la comunitat homosexual i transsexual, i demà dimecres dia 22 es farà la inauguració de l’exposició 1930-1980. El Dorado, a la mateixa Sala de Graus.

L’objectiu d'aquestes jornades és conscienciar la població sobre la repressió que van patir els homosexuals i els transsexuals durant la dictadura franquista. També vol oferir elements de reflexió sobre les conseqüències actuals d'aquella persecució. Hi participaran els professors Carlos Villagrasa, Nadia Arca i David Bondia, i l’escriptora i periodista Carme Pollina. En el marc de les jornades, es projectarà el documental Homosexuals i transsexuals: els altres represaliats del franquisme, produït pel Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG). Han estat organitzades pel GAG i la Universitat de Barcelona amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, el Memorial Democràtic i l’Asociación para la Defensa de los Derechos de la Infancia y la Adolescencia.

L’exposició 1930-1980 El Dorado, instal·lada en el vestíbul de la Facultat de Dret (Diagonal 624), formada per vuit plafons, ofereix una visió general de la lluita per aconseguir drets de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.

És una bona oportunitat per refrescar la memòria i recordar que els espais de llibertat i els drets es guanyen amb esforç, amb sacrifici, i a vegades, amb dolor i deixant-hi la vida. Ningú ens regala res, però ens ho poden prendre en un obrir i tancar d'ulls. En tenim proves diàriament. La lluita pels drets és la lluita per la vida: només si s'hi és present s'obté algun guany, el guany de continuar vivint amb dignitat.


22 comentaris :

  1. Gràcies per una informació tant detallada ja que només en coneixia alguns detalls superficials. Una vegada més informació del passat i del present en un dels teus apunts.

    ResponElimina
  2. Galderich, s'ha convertit en marca de la casa, oi? És de les coses que m'agraden: enllaçar el present amb el passat. Tot ho està.

    ResponElimina
  3. No he llegit aquest testimoni. Ho ha fet en Josep i, després de la lectura, no me l'ha presentat amb signes gaire auspiciosos. Potser el fet de ser una víctima no és suficient per erigir-se en model literari.

    ResponElimina
  4. Allau, això és segur, però crec que calien les tres notícies.

    ResponElimina
  5. I és clar que sí, Enric, no m'estimo cap mena d'ocultació.

    ResponElimina
  6. si, la represió contra els homosexuals ha durat fins fa quatre dies, sense anar més lluny, fins els anys seixanta estava prohibida a Estats Units

    ResponElimina
  7. és molt bèstia tot el que s'ha arribat a fer "en contra d'aquest “mal contagiós” per “preservar la raça ària”"... en este cas, per part dels nazis, però també s'ha fet en nom de tantes altres "pures-races", religions, cultures, patrimonis.

    fa mal pensar que l'origen de tantes crueltats, persecucions, crims, de tan rebuig i amargament de l'existència és senzillament això: l'obsessió de perpetuar-se, de fer gran lo patrimoni, de controlar el grup i l'individu, com se relaciona, i les herències.

    també dos homes, dos dones, un home sol o una dona sola, o qualsevol combinació possible, amb llibertat, podem "reproduir l'espècie" (la humana, vull dir), o no reproduir-la, que també hauria de ser una opció i una llibertat respectada.

    ha costat molt anar aconseguint que tot això sigue possible, i encara que continua havent molta repressió que arrosseguem encara, la situació havia millorat moltíssim respecte altres moments i societats.

    i pensar que, com dius, "ens ho poden prendre en un obrir i tancar d'ulls"... :S

    l'única esperança que tinc és que, a la pràctica, per molt maldades que estiguen les coses, procuréssem continuar estimant com mos surt estimar.

    ResponElimina
  8. iruna, fa de mal pensar, però té una explicació ben senzilla. Tot forma part del control que s'exerceix sobre la massa i els individus. Tots els estats han controlat d'una manera o d'una altra la dissidència per mantenir la societat el més homogènia possible, que és la millor manera de controlar-la.

    Fins i tot en el món grec clàssic, on la homosexualitat entre els guerrers estava permesa i exalçada, era una forma de controlar la sexualitat i mantenir les dones allunyades dels soldats i tenir-los més controlats.

    ResponElimina
  9. Sovint les teories sociològiques o sociopolítiques es redacten a toro passat, com les teories econòmiques i les històriques. És una posició molt còmoda.

    Més enllà de la teoria, però, sempre hi ha qui vol o necessita fer mites on no n'hi ha per defensar ideologies. És encomiable qui segueix defensant la memòria històrica de les penes que van passar els jueus -i tots els desastres col·laterals en forma d'homosexuals, discapacitats i "impurs"- però no deixa de ser simptomàtic que qui té tanta memòria per aquell desastre sigui tant impermeable, o tan poc crític, amb les barbaritats que Israel o l'Estat Hebreu està realitzant a l'actualitat.

    Per la mateixa raó, caldria obviar la feina que fa Al Quaeda, perquè no va ser occident qui va massacrar els musulmans de Al Andalus?

    Mirar el passat i enllaçar-lo amb el present. Per observar, només?

    Em grinyolen moltes coses...

    ResponElimina
  10. dubtes, gràcies pel teu comentari.

    Primer de tot, i només per si el comentari va dirigit a mi, jo sóc crític amb qualsevol Estat; una maquinària monstruosa que s'escapa sempre als interessos i les necessitats de qui l'alimenta.

    En segon lloc, la realitat és alguna cosa més complexa que aquella representació que ens fem a partir de la informació que rebem, sempre de segona mà.

    Per ser crític cal alguna cosa més que haver-se format una opinió de les "notícies", vinguin aquestes d'on vinguin. Cal poder contrastar tota la informació. Tota. I tenir eines suficients, més enllà de l'apreciació subjectiva, que només desvetlla emocions.

    En tercer lloc, a banda de qualsevol simpatia o antipatia que els jueus puguin despertar, identificar "jueus" amb Israel és com identificar "catòlics" amb Espanya. El món jueu abasta prop de 4000 anys d'història i és alguna cosa més que l'Estat d'Israel. De fet, hi ha més "història" jueva repartida pel món que la generada dins d'Israel. Per tant, aquesta part de la història dels jueus que té a veure amb amb el trist Holocaust poca cosa té a veure amb l'Estat. Jueus i tots els damnificats col·laterals que esmentes (gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà, militants d'esquerres, eslaus...) van patir l'extermini pel sol fet de no ser aris dins del territori de l'Alemanya nazi. El crim és intemporal.

    Si Israel està cometent algun tipus d'injustícia cap a algú, hi ha institucions internacionals que els podran jutjar.

    I, una pregunta: dius que Occident va massacrar el musulmans d'Al Andalus? Explica-m'ho perquè aquesta part de la història me l'he perdut.

    ResponElimina
  11. Pel teu "segon lloc", saps perfectament que tota la informació és impossible d'obtenir: ens duria tota una vida i encara ens mancaria temps...

    Estic d'acord amb tu en fugir de l'apreciació subjectiva i de les "notícies", sempre tendencioses.

    El primer lloc... si et dones per al·ludit, potser és que tens mala consciència. No sóc ningú per jutjar-ho. Deu nostru senyor (el que sigui) me'n lliuri, i les meves neurones també.

    Del tercer lloc: avui m'ha sorprès sentir a les notícies un ultraortodox dient i justificant que ells no faran la mili perquè: "si Israel no admet palestins a l'exercit perquè odien Israel, no ens poden admetre a nosaltres perquè encara els odiem més". A vegades hi ha notícies sucoses...

    I per la pregunta que em fas... aquell dia devies tenir varicela o galteres i no vas anar a classe: la "Reconquesta" va convertir jueus i musulmans en catòlics i conversos (ho faig molt curt per no allargar-me, més encara) i els que no van voler ser ni una cosa ni altra, es van "deixar obrir el coll" amb més o menys oposició personal.

    Sembla que és una de les reivindicacions històriques per retornar Hispània als temps de l'explendor musulmà. D'aquí venia el lligar justificacions de passats i presents. Recordo haver llegit episodis de pensadors musulmans arrelats a Andalucia en els que s'autodeclaraven hispans amb orgull de les universitats i del pensament que generaven. Un altre episodi, històricament contrastable, que sembla estar menys de moda reivindicar. Molt menys que els calls jueus, evidentment.

    ResponElimina
  12. dubtes, et contesto entre línies:

    Pel teu "segon lloc", saps perfectament que tota la informació és impossible d'obtenir: ens duria tota una vida i encara ens mancaria temps...

    - Ergo, poca cosa es pot dir més enllà de l’opinió personal. I la “doxa” (opinió), la teva, la meva i la de tothom és només opinió; és a dir, expressió d’una emoció, que res té a veure amb la “aletheia” (veritat), si és que aquesta existeix. Respectable, però només opinió.

    El primer lloc... si et dones per al•ludit, potser és que tens mala consciència. No sóc ningú per jutjar-ho. Deu nostru senyor (el que sigui) me'n lliuri, i les meves neurones també.

    - Precisament per evitar aquest comentari, he dit “només per si el comentari va dirigit a mi”. De la meva consciència no n’has de fer res (el sol fet d’esmentar el comentari ja és fer un judici), de la mateixa manera que jo no n’he de fer res de la teva. Pensa que et contesto per cortesia. I contesto exclusivament les teves paraules, perquè només tinc això. No sé qui ets; i fins i tot coneixent-te, no gosaria mai a la vida parlar de la teva consciència perquè només et pertany a tu.

    Del tercer lloc: avui m'ha sorprès sentir a les notícies un ultraortodox dient i justificant que ells no faran la mili perquè: "si Israel no admet palestins a l’exèrcit perquè odien Israel, no ens poden admetre a nosaltres perquè encara els odiem més". A vegades hi ha notícies sucoses...

    - Res de nou. Hi ha diversos grups jueus ultraortodoxs que són antisionistes. Alguns d’ells consideren que si Iahvè va destruir la Terra d’Israel i els va escampar per la diàspora, només Déu pot reconstruir-lo de nou. El judaisme és divers, com qualsevol altra religió, fins i tot en aquest tema.

    ResponElimina
  13. Continuo:

    I per la pregunta que em fas... aquell dia devies tenir varicel•la o galteres i no vas anar a classe: la "Reconquesta" va convertir jueus i musulmans en catòlics i conversos (ho faig molt curt per no allargar-me, més encara) i els que no van voler ser ni una cosa ni altra, es van "deixar obrir el coll" amb més o menys oposició personal.

    - Tu parlaves d’Occident, no de la “Reconquesta”. La conquesta de la Península ibèrica no és més que un tour de force entre dues religions per obtenir un territori. Res diferent a la resta de la Història. I dius “massacrar”. No hi va haver cap massacre. A mida que es van anar conquerint territoris musulmans, i com era habitual, s’obligava a la conversió, tot i que es va respectar els moriscs fins el decret d’expulsió (1610). Evidentment, la Santa Inquisició va fer molt mal i va matar molta gent, però no en un context de conquesta ni Al Andalus. I l’expulsió dels moriscs i dels jueus va ser un drama cultural que aquest país arrossega fins i tot ara. La desaparició d’Al Andalus i dels jueus de Sefarad i de les Terres d’Edom, autèntic vincle entre la tradició greco-romana i l’oriental, ens va sumir en la foscor cultural. (Jo tampoc m’estenc més perquè entrem en part de la meva formació acadèmica i se’m faria l’hora d’anar a dormir).

    Sembla que és una de les reivindicacions històriques per retornar Hispània als temps de l’esplendor musulmà. D'aquí venia el lligar justificacions de passats i presents. Recordo haver llegit episodis de pensadors musulmans arrelats a Andalusia en els que s'autodeclaraven hispans amb orgull de les universitats i del pensament que generaven.
    Un altre episodi, històricament contrastable, que sembla estar menys de moda reivindicar. Molt menys que els calls jueus, evidentment.

    - La base de les reivindicacions musulmanes (d’alguns musulmans) d’Al Andalus és la reconstrucció de Dar al-Islam (Terra de l’Islam); és a dir, la creació d’una mena de califat que incorpori tots els territoris que estan sota l’Islam o que ho han estat algun cop.
    La reivindicació de l’esplendor d’Al Andalus mai ha deixat d’estar de moda tots els arabistes, semitistes i hispanistes defensen la riquesa d’un passat (tant el musulmà com el jueu) que, malgrat la seva desaparició, forma part del fons cultural hispana. A la facultat vam viure aquesta riquesa en tots els aspectes culturals i científics. Que no en parlin els medis no significa que no sigui un tema d’interès per qui en té interès.

    Bona nit.

    ResponElimina
  14. dubte, només una última cosa. Per si tens interès a veure de quin peu calço, pots passar-te pel meu bloc "Terres d'Edom": http://bereshitbiblia.blogspot.com/

    Precisament aquest migdia he penjat el darrer apunt que, vés per on, parlo de la biblioteca digital de la literatura àrab clàssica.

    Com a llicenciat en Filologia Hispànica i Filologia Semítica, amb estudis d'Història de l'Islam i d'introducció a la llengua àrab, el meu interès per la cultura àrab i hebrea (i la cultura en general) és molt alt, com podràs comprovar si hi fas un cop d'ull. Entre temes de cristianisme primitiu i de la Catalunya jueva, hi podràs trobar uns quants articles dedicats a la importància de la cultura musulmana i de la tragèdia que va representar l'expulsió dels moriscs.

    ResponElimina
  15. Sempre m'ha semblat migrada la gent que suma fets històrics d'aquí i d'allà per justificar una opinió i encara em resulta més evident la migradesa quan es pretén minimitzar una desgràcia per contrast amb altres possibles desgràcies del present o del passat.

    La història forma part de la memòria, i deplora l'oblit, per això, en canvi, em sembla molt encertat l'ús del terme Άληθέια, que vol dir no oblit (a- lete, el riu Leteu que separa la vida de la mort i aporta oblit), en el marc dels fets històrics. No s'obliden els “fets”, en un marc de la "veritat pura" de la Άληθέια; altrament, quin perill la δόξα, l'opinió, i sobretot si es sustenta sobre pretesos “fets” que s'espigolen d'aquí i d'allà només al servei de la nostra petita i particular veritat, la que ens esperem tenir. Ai! Pobres els mortals, quan ens ataca la ‘ύβρις!

    ResponElimina
  16. dubtes (ense dubtes)22 de febrer de 2012, 22:45

    els "títols" suposant que siguin certs, només deixen constància d'haver pagat les taxes d'haver superat uns exàmens...

    (sense voler desmerèixer ningú)

    tot i això, no deixa que et perdessis algun dia de classe ni que fos per una grip... :P

    però val... si tu dius que ho saps tot, tot i tot... jo m'ho crec.

    No tinc cap motiu per no fer-ho. Sobretot sent com ets, un corredor de fons.

    ResponElimina
  17. dubte, tens una habilitat especial per resultar ofensiu.

    Sembla que em coneixes o fas veure que em coneixes, però t'amagues rere un nick que no t'identifica, així que deixem-ho aquí. No puc perdre més el temps només perquè t'ho passis bé denigrant la gent amb les teves opinions.

    ResponElimina
  18. Ara vaig una mica de bòlit i no em puc entretenir, però no acabo d'entendre el comentari de l'Allau. Model literari? Literàriament parlant? Testimonialment?

    ResponElimina
  19. Lior, l'Allau vol dir que, a banda del valor testimonial, des del punt de vista literari el llibre és literàriament pobre. Vamus, que no és Primo Levi.

    ResponElimina
  20. No conec sí Buchenwald era una camp molt extens, però potser en Brazda va arribar a conèixer en Semprún o estaven separats per "categories"

    ResponElimina
  21. kalamar, Brazda va tenir la sort o la desgràcia d'estar sota la protecció particular de "kapos" que l'utilitzaven per les seves "necessitats". Si es van conèixer o no només o deuria saber Semprún.

    ResponElimina
  22. No tenia cap intensió de fer cap ofensa. Diuen que no ofèn qui vol... però jo penso que no ofèn ni tan sols qui pot: és més aviat la pròpia inseguretat la que reacciona a la suposada ofensa.

    Ni et conec, ni ho faig veure. I no m'amago més del que t'amagues tu darrera aquesta façana que construeixes escrivint en plural.

    T'amagaves quan escrivies com a Eulàlia?

    No em parlis des d'un pedestal. Tothom es presoner de les seves paraules. I de les seves mentides.

    ResponElimina