Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimecres, 27 d’abril del 2011

Primavera a Montjuïc

"...el vaivén de las rosas de la pérgola
parpadea en la sombra..."
Albert Oliveras, 1943. AFCEC


Barcelona ja no és bona, 
o mi paseo solitario en primavera
Jaime Gil de Biedma


En los meses de aquella primavera
pasaron por aquí seguramente
más de una vez.
Entonces, los dos eran muy jóvenes
y tenían el Chrysler amarillo y negro.
Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos,
la capota del coche salpicada de sol,
o quizá en Miramar, llegando a los jardines,
mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad
se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre,
y las conversaciones, y la música,
fundiéndose al rumor de los neumáticos
sobre la grava del paseo.
Sólo por un instante
se destacan los dos a pleno sol
con los trajes que he visto en las fotografías:
él examina un coche muchísimo más caro
-un Duesemberg  sport con doble parabrisas,
bello como una máquina de guerra-
y ella se vuelve a mí, quizá esperándome,
y el vaivén de las rosas de la pérgola
parpadea en la sombra
de sus pacientes ojos de embarazada.
Era en el año de la Exposición.

Así yo estuve aquí
dentro del vientre de mi madre,
y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae
por estos sitios destartalados.
Más aún que los árboles y la naturaleza
o que el susurro del agua corriente
furtiva, reflejándose en las hojas
-y eso que ya a mis años
se empieza a agradecer la primavera-,
yo busco en mis paseos los tristes edificios,
las estatuas manchadas con lápiz de labios,
los rincones del parque pasados de moda
en donde, por la noche, se hacen el amor...
Y a la nostalgia de una edad feliz
y de dinero fácil, tal como la contaban,
se mezcla un sentimiento bien distinto
que aprendí de mayor,
este resentimiento
contra la clase en que nací,
y que se complace también al ver mordida,
ensuciada la feria de sus vanidades
por el tiempo y las manos del resto de los hombres.

Oh mundo de mi infancia, cuya mitología
se asocia -bien lo veo-
con el capitalismo de empresa familiar!
Era ya un poco tarde
incluso en Cataluña, pero la pax burguesa
reinaba en los hogares y en las fábricas,
sobre todo en las fábricas - Rusia estaba muy lejos
y muy lejos Detroit.
Algo de aquel momento queda en estos palacios
y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,
cuyo destino ya nadie recuerda.
Todo fue una ilusión, envejecida
como la maquinaria de sus fábricas,
o como la casa en Sitges, o en Caldetas,
heredada también por el hijo mayor.

Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.


Collita de blat a les Planes d'en Lledó
Montjuïc, 1915. La Il·lustració Catalana


La primavera portarà a l'estiu i els pagesos colliran el blat a Montjuïc, a les Planes d'en Lledó, on avui hi ha l'anella olímpica. I farem la verema a les vinyes del vessant de la Marina, com feien ibers i romans. I veurem passar la vida. A voltes tan de pressa que n'oblidarem els dies i el temps en què la muntanya floria, i el vaivén de las rosas de la pérgola serà només poesia.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Rams, Pasqua i Péssah

Diumenge de Rams als Josepets de Gràcia, el 1911
Foto: Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya


Amb el Diumenge de Rams es dóna per acabat el dejuni hivernal de la Quaresma i s'obre pas a la Setmana Santa, que commemora la passió i mort de Crist, i que s'acaba amb la resurrecció Diumenge de Pasqua.

Com passa en totes les festivitats religioses, el Péssah jueu i la Pasqua cristiana tenen un origen agrícola i ramader i, per tant, pagà. La utilitat d'aquestes festes és la d'establir el calendari del cicle anual de les feines del camp, i com que aquestes festes sempre han estat regides per les forces naturals i els déus benefactors, les religions del Llibre les han solapat per evitar les pràctiques paganes i dirigir totes les ofrenes a Jahvé o Déu.

La festa jueva commemora l'alliberament d'Egipte (que recull el llibre de l'Èxode), unida a la festa dels àzims (pa sense llevat). L'origen del Péssah és ramader, d'oferiment dels primogènits dels ramats, mentre que la dels àzims es remunta, segurament, als cananeus, poble semita, sedentari i agrícola, que habitava la franja costanera de la Terra Promesa. La Bíblia les presenta ja unides, de manera que el Péssah coincidia amb el primer dia dels àzims, és adir, el 14-15 de Nissan, mes lunar entre març i abril (el 2024 del 22 al 30 d'abril). Els textos de l'Èxode fan referència encara a una festa de pastors: el cap de família sacrificava l'anyell i amb la sang untava els muntants de les portes; després l'anyell era menjat ritualment (com es continua fent avui entre jueus i cristians). La nova ordenació de Josies (setzè rei de Judà, entre 639 i 608 aec) prescrivia el sacrifici i l'àpat a Jerusalem, santuari central del poble.

Actualment, la festivitat dura set dies (vuit a la Diàspora), i durant aquests dies no es consumeixen aliments derivats de cereals (blat, ordi, sègol, civada...) fermentats, anomenats en hebreu khamets. En el seu lloc, durant la festivitat s'acostuma a menjar matsà, o pa àzim. Segons la tradició, el poble jueu va sortir d'Egipte amb molta pressa, de manera que no hi va haver temps per deixar fermentar el pa per al camí.




Durant la primera nit de la festivitat (les dues primeres a la Diàspora) s'acostuma a dur a terme un tradicional sopar, anomenat séder (el Sant Sopar de Jesús era el séder de Péssah), durant el qual es llegeix la Hagadà, llibre on es relata la història de la sortida d'Egipte.

La Pasqua cristiana, que correspon a la Pasqua jueva i celebra igualment el pas de l'hivern a la primavera, celebra la mort i la resurrecció de Crist. És anomenada també Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida i primera Pasqua. Encara que el mot grec páskha (assimilat a páskhein, 'patir') s'aplicà en un primer moment a la commemoració de la passió, però ben aviat (segle IV) va incloure la vetlla nocturna del dissabte al diumenge i, el segle V, va passar a anomenar només el Diumenge de Resurrecció.

La celebració de la mort i resurrecció fou anomenada tridu pasqual, que al començament incloïa només el Divendres Sant, el Dissabte Sant i la vetlla pasqual, com a aspectes diversos d'un únic misteri (ritus religiós). Avui el tridu inclou també la missa vespertina del Dijous Sant. Ja des del segle III la festa es prolonga durant cinquanta dies (la Pentecosta, que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de l'activitat evangelitzadora) i és precedida i preparada per uns dies de dejuni (els quaranta dies de la Quaresma, que es compten des del Dimecres de Cendra), de manera que al voltant de la Pasqua s'organitzà tot l'any litúrgic. La vetlla pasqual se centrà en els dos grans sagraments d'iniciació: el baptisme i l'eucaristia.

L'Església, seguint l'esquema del memorial jueu i actualitzant-lo, celebra el misteri pasqual, no pas com un fet del passat, sinó com una actualitat viva, mentre espera el retorn de Crist. La fixació de la data comportà al principi serioses dificultats i malentesos, i el concili de Nicea (325) decidí que fos el diumenge que segueix el pleniluni posterior a l'equinocci de primavera (21 de març). La data, doncs, pot variar entre el 22 de març i el 25 d'abril. L'adopció del calendari gregorià fa que la data difícilment es correspongui a Occident i a Orient, que ha continuat seguint el calendari julià. La determinació de la data de la Pasqua d'un any concret es basa en el coneixement de l'epacta (edat de la Lluna el primer dia de gener) i el nombre auri (càlcul que determina els moments en què els cicles lunar i solar poden coincidir).




En el món cristià, la festivitat s'inicia amb el Diumenge de Rams (el diumenge anterior al de Pasqua), que recorda l'entrada de Jesús a Jerusalem amb els seus deixebles, a l'inici del Péssah jueu (no oblidem que, com a jueus, era aquesta festa la que celebraven Jesús i els deixebles), festa que se celebra amb la benedicció de palmes i palmons i rams de llorer, elements típics que s'utilitzaven durant la Pasqua a Israel. El dia de la Pasqua de Resurrecció (diumenge de Setmana Santa) és tradició que el padrí o la padrina regali al seu fillol una mona de Pasqua que tradicionalment es menja a l'endemà, el Dilluns de Pasqua, darrer dia del cicle pasqual cristià.

La mona de Pasqua té un origen incert. El nom podria provenir de munus, que significa "regal" en grec, o de l'àrab munna, que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors. Per altra banda, en el diccionari GazophylacivumCatalano-Latinum, de Joan Lacavallería (Barcelona 1696), mona té una definició purament zoològica, mentre que l’Enciclopèdia només en dóna una definició descriptiva. En canvi, el Diccionario de la Lengua Española, en l'edició de 1783, diu que a Catalunya, València i Múrcia és una coca o rosca que es cou al forn i s'adorna amb ous durs amb closca, que es menja per Pasqua Florida, i que en altres parts de la península Ibèrica rep el nom d'hornazo.




L'elaboració de la mona parteix, doncs, d'un pastís molt senzill, un tortell o un pa de pessic, que arriba a la sofisticació moderna de les mones catalanes de forma tardana, segurament del segle XVIII, i probablement per influència francesa. Els ous de Pasqua (Easter) són tradicionals a tota Europa com a símbol de resurrecció primaveral, i en molts casos van acompanyats de la també tradicional figura de la llebre, símbol de fertilitat.

dissabte, 16 d’abril del 2011

Biblioteques per dins [13]




Sospito que "the library" deu ser un eufemisme com ho són "sauna" i "massatge", i que no es tracta d'una biblioteca amb problemes de productivitat (?) que ofereix serveis extres als usuaris.

Però el que crida més l'atenció d'aquest anunci, publicat pels vols de 1975, és que si el reclam és una bibliotecària (set en aquest cas), vol dir que hi ha un mercat, que hi ha oferta perquè hi ha demanda. No sé si els clients d'aquests serveis són gaire sofisticats, intel·lectualment parlant, però ara em ve al cap el conte "La puta de Mensa", del llibre de Woody Allen Sense plomes. Crec recordar que la història també apareix en una de les seves pel·lícules, però no recordo quina. En tot cas, reprodueixo un fragment del text (és una versió abreujada i lliure de l'original), on el protagonista contracta els serveis d'una "prostituta". Un diàleg delirant si ens posem en situació i assumim la paròdia.

[...] Vaig agafar el telèfon i segons més tard una veu vellutada em va contestar.
—Tinc entès que vostè proporciona una hora de bona xerrada.
—És clar, amor. Què tens al cap?
—M 'agradaria discutir sobre Melville.
Moby Dick o novel·les més curtes?
—Quina és la diferència?
—El preu. Això és tot. El simbolisme té un cost extra. Cinquanta, potser uns cent per Moby Dick. Li agradaria una discussió comparada... Melville i Hawthrone? Ho podríem arreglar per uns cent. Vol una rossa o una morena?
—L'espero al Plaza. Sorprengui'm —vaig dir i vaig penjar.

[...] No havia passat una hora quan van sonar uns cops a la porta. Vaig obrir, i en el llindar s'erigia una jove pel-roja ficada dins d'uns ample pantalons com dues cullerades grans de gelat de vainilla.
—Hola, sóc Sherry.
Sabia realment com satisfer les meves fantasies. Pèl llarg solt, bossa de cuir, arracades de plata, sense maquillar.
—Em sorprèn que ningú t'hagi aturat vestida així. El conserge sol detectar amb facilitat les intel·lectuals.
—Amb un bitllet de cinc no distingeix res.
—Bé, comencem? —vaig dir, i la vaig dur cap a la butaca.
Ella va encendre una cigarreta i va dir:
—Crec que podríem començar encarant Billy Budd com la justificació de Melville a la creença en Déu, n'est-ce pas?
—Interessant-vaig dir. Encara que no en el més pur estil miltonià.
Era una finta, m'interessava veure si valia per a l'ofici.
—No. El paradís perdut no té subestructura de pessimisme.
Valia.
—És cert! Déu! Tens raó —vaig murmurar.
—Crec que Melville reafirma les virtuts de la innocència d'una forma ingènua i alhora sofisticada. Hi estàs d'acord?
Jo vaig deixar que ella seguís. Tot just tenia dinou anys, però ja havia adquirit aquella ductilitat endurida d'una pseudointel·lectual. Tirava idees, però tot era mecànic. Cada vegada que jo li brindava una intuïció, ella simulava plaer.
—Oh, sí! Sí amor, això sí que és profund. Una platònica comprensió del cristianisme. Com és que no ho havia pensat abans?
Gemegava plena de satisfacció. Van conversar durant una hora i després va dir que havia de marxar. Quan es va aixecar, li vaig allargar un bitllet de cent. [...]

I una cosa em du a una altra. Ara se m'acudia que la relació entre prostituta i client té molt de literària. La prostituta és la protagonista d'un relat en què ella és, alhora, narradora i personatge d'una història de sexe que vol sentir i viure el client. La prostituta és un transsumpte del veritable objecte del desig, i el preu que el client paga són els drets d'autor pel relat, la interpretació, l'atrezzo i el vestuari. De fet, tota relació sexual de parella que vulgui ser estable s'ha de sustentar en alguna cosa més que l'amor (concepte difícil de definir i poc aprehensible) i la passió (concepte amb data de caducitat). S'ha de sustentar en un relat en què els dos protagonistes, com a mínim, se sentin prou identificats i atrapats com per voler donar-li continuïtat. El sexe ha de ser un pacte amb contrapartides prou suggeridores, tantes com n'ofereix la literatura.

S'ha d'haver viscut l'experiència per entendre-ho veritablement. Vinc d'un temps en què anar de putes era tan habitual com devorar llibres d'aventures, i en què era fàcil fer convergir la imaginació amb la realitat utilitzant un intermediari. Igual que en els contes orals, on la mare narradora feia d'intermediària entre la realitat vital i la realitat simbòlica. I és aquí on radica el complex d'Èdip: en confondre les dues realitats i entendre que el símbol és la realitat carnal. Per això es diu que el pare és qui marca el principi de realitat i qui ha de permetre desprendre's de la mare com a principi carnal i objecte de desig.

Gira al voltant de la bibliotecària un imaginari seductor com a vigilant que guarda la porta del paradís literari: la biblioteca. Eva ens va expulsar a tots del paradís perquè ens va donar accés a la cultura menjant el fruit de l'arbre del coneixement. Eva va ser la primera bibliotecària, i el seu coneixement i la seva nuesa se'ns presenten amb la mateixa força que atrau l'abisme del relat, el pou de la lectura.

En aquest cas no hi ha principi de realitat que valgui, com no n'hi va haver, tampoc, en moltes infanteses de pares perduts entre fum de bar. Continuem sent part d'aquell nen que es deixa anar febrilment entre les pàgines dels llibres, i som l'adult que es deixa atraure per la nuesa d'Eva i la seva biblioteca; pel relat nu de la mare que s'allargà febrilment, també, fins l'edat en què construïm les nostres pròpies històries.

dijous, 14 d’abril del 2011

14 d'abril de 1931







Col·lecció de 30 cromos emesos per Chocolates Guillén, l'any 1931, amb escenes de la Història de la Revolució i Proclamació de la República. Els dibuixos són de Tínez (Juan Martínez Buendía, 2 d'octubre de 1893 - 17 d'abril de 1957), col·laborador habitual del TBO.


Retallable de la Proclamació de la República Catalana



Francesc Macià. Proclamació de la República
Catalana dins de la Federació Ibèrica

dijous, 7 d’abril del 2011

Eichman i Allen: tragèdia i humor

Passaport argentí de Ricardo Klement (Adolf Eichman)


Aquest abril fa 50 anys del judici a Eichmann, l'oficial nazi encarregat de la logística de dur les víctimes als lager, els camps d'extermini nazi. Després del judici col·lectiu de Nuremgerg contra l'aparell d'Estat (Govern i Exèrcit) i les organitzacions paral·leles (Gestapo, SS, Partit Nazi), Adolf Eichmann, que havia escapat a la detenció fugint amb passaport fals a l'Argentina amb el nom de Ricardo Klement fins que va ser segrestat pel Mossad, es convertia en la viva imatge del mal, aquell mal que Hannah Arendt va veure banalitzat perquè Eichmann no podia encarnar un concepte tan abstracte (el mal absolut) que escapa a la representació (Hannah Arendt. Eichmann en Jerusalén. Barcelona: Lumen, 1999). Podem eliminar de la capa de la Terra tots els buròcrates que tenen assumida l'obligació moral d'actuar segons les lleis que dictin les circumstàncies, com el botxí que aplica la pena mort sense sentir-se les mans tacades de sang, però no eliminarem la maquinària demoníaca capaç de crear monstres. Si hem de creure que el mal no és connatural a l'espècie humana, si no nia dins de cadascú de nosaltres (idea que ens hauria de portar al suïcidi si fos certa), en algun lloc incert hi viu una bèstia que només sap que és botxí quan coincideix amb la seva víctima. I víctima és un hiperònim que inclou tots els hipònims: tot subjecte és víctima potencial, i és intercanviable: jueu, gitano, negre, nen o dona.

Com que és tan difícil treure'n l'entrellat com difícil és entendre l'origen de l'univers i la vida, només se m'acut acollir-me a la paradoxa en la seva vessant més tràgica: l'humor. Aquest vídeo mostra un divertit monòleg, The moose, que Woody Allen va interpretar a la BBC l'any 1965. L'humor té aquesta capacitat: narra la tràgica confrontació de dos elements culturals que la intel·ligència converteix en còmica (i en el cas de Allen la gràcies és que sigui jueu). El final del monòleg fa riure perquè ens han convocat a la rialla, però és també una lliçó: som el que algú ha decidit que hem de ser. La tragèdia de les víctimes és que no han triat ser-ho i res les salva de la mort.