Avui 10 de gener va fer 50 anys de la mort de Dashiell Hammett (27 de maig de 1894 - Nova York, 10 de gener de 1961), l'escriptor que va convertir la novel·la detectivesca i policíaca en novel·la negra. Hammett va substituir el detectiu sagaç, metòdic, intel·ligent, socialment reconegut de les novel·les de Poe, Arthur Conan Doyle o Agatha Christie, en un personatge solitari i desenganyat de la vida, que va tenir en Sam Spade la seva primera encarnació literària i que tots associem a la figura del Humphrey Bogart de la versió cinematogràfica d'El falcó maltès. Per primer cop, l'investigador era algú terrenal, que fugia dels escenaris aristòcrates i que exercia el seu talent i la seva intuïció cultivats arran de carrer, a les voreres i els carrerons de la ciutat, on tots hi podien reconèixer la realitat crua i dura, i on nosaltres hi podíem veure el mirall de la postguerra espanyola.
Fotograma de la pel·lícula
El falcó maltès
La novel·la negra americana es convertia en l'eina i el mitjà amb què Hammett retratava la realitat social dels anys 30. La d'una societat sòrdida que té els fonaments podrits, on el somni americà s'esberla amb el crack del 29, enmig de la corrupció dels seus estaments, on es destapen les misèries de l'ànima i quin és el cost del self-made man: el desencant, la ruïna, l'alcohol. I ho feia amb un estil brillant, amb diàlegs àgils, ràpids i secs, impressionista, lluny de la retòrica sofisticada dels ambients victorians de l'investigador del passat. Raymond Chandler (1888-1959), el pare de Philip Marlowe, irònic i cínic, amb un estil molt més depurat, i en certa manera el seu continuador, acabaria de donar forma al gènere i definiria les característiques de la novel·la negra a El simple arte de matar (1950)
Hammett beu de la seva experiència als carrers tenyits de violència on va créixer, com a detectiu privat a la famosa agència Pinkerton, però sobretot del seu compromís social i polític com activista anti-feixista que el van dur a afiliar-se al Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica (1937) i al Congrés dels Drets Civil de Nova York, després de la II Guerra Mundial. Investigat i acusat de comunista pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, durant la dècada dels 50, va ser empresonat per no voler delatar cap dels que havien estat els seus companys.
Tothom que li agradi la literatura li deu alguna cosa a Hammett. Ni que sigui per les llargues hores llegint les seves novel·les en les entranyables tapes grogues de la col·lecció de La Cua de Palla: Collita roja (1929), La maledicció dels Dain (1929), El falcó maltès (1930), La clau de vidre (1931) i L'home flac (1934). I perquè gràcies a ell tots els nois vam ser Humphrey Bogart. Llàstima que elles no s'ho van creure mai.
Article publicat l'1 de gener de 2011 per recordar
els 70 anys de la mort de Walter Benjamin
Walter Benjamin (Berlín, 15 de juliol de 1892 - Portbou, 26 de setembre de 1940). He esperat un dia després del 2010 per esmentar els 70 anys de la mort del filòsof alemany. He esperat l'any nou per la suposada esperança que l'inici d'un cicle nou comporta. 70 anys d’una mort ignominiosa que exemplifica perfectament el seu concepte d’història i memòria. Una vida truncada, una història malmesa, fugint de la barbàrie entre dos focs: el nazisme i la dictadura franquista, que el van dur a suïcidar-se, entre el 26 i el 27 de setembre de 1940, a Portbou, on arriba, camí dels Estats Units, fugint de la Gestapo i on la policia espanyola l'avisa que si creua la frontera serà deportat a Alemanya. D'altres versions afirmen que va ser assassinat i darrerament pren força la sospita que va morir d'una malaltia cardíaca. Al cementiri de Portbou un memorial li ret homenatge malgrat que la tomba original no ha estat trobada.
Monument a Walter Benjamin en el cementiri de Portbou
El concepte d’història per a Benjamin, des d’un punt de vista epistemològic [1], es defineix com l’anàlisi del passat en quant conjunt de fets empírics (científics) que han donat continuïtat a la història, però que la memòria modifica. La història no és només la dels vencedors sinó també la dels perdedors i els seus fracassos, que no han deixat rastre aparent. I això ho diu algú que va viure les dues guerres mundials, amb la correlació que existeix entre una i altra. Benjamin era jueu i alemany.
Benjamin anuncia com n’és de perillós, en el present, tancar els ulls davant dels que tenen el risc de ser exclosos de la història. A la seva teoria de la història, l’oblit és més vast i estructural que el record. I en la pràctica política, som nosaltres mateixos qui estem posant en perill el progrés si persistim en l’oblit dels exclosos. Penso en el fenomen dels refugiats, un problema en l’època de Benjamin i en la nostra, amb la diferència que nosaltres tenim més dades, més coneixement i més recursos que a la primera meitat del segle XX.
El passat perdura a la nostra memòria com una runa desarticulada que se’ns presenta fragmentàriament. En aquest sentit, tot present, tot fragment, té la seva prehistòria. I com si estigués fent psicoanàlisi, en els traumes de la memòria, en les seves surgències violentes d’avui (les guerres, però no només) busca el rastre de la barbàrie per redimir-la a través de la narració, de la paraula.
La narració, el conte, és la memòria compartida. I la paraula... Després de Proust, Kafka i els surrealistes la paraula abandona el seu sentit burgès per recuperar el seu poder elemental i gestual. Deia Benjamin que la paraula com a gest és la forma suprema en què la veritat se'ns pot presentar en una època despullada de la doctrina teològica. En els temps d'Adam, la paraula i el gest de nomenar eren el mateix. La paraula no com a element instrumental, sinó “sagrat”, concepte agafat de la tradició bíblica hebrea.
Recordant els contes de la seva infantesa, Benjamin defensava el poder de la narració i de la paraula sobre el cos. Quina imatge més poderosa! El conte com experiència literària més sintètica. El conte com a experiència didàctica que dóna forma a la nostra experiència i que psicoanalitzant-nos ens allibera. Narració sintètica, però no estàtica, si no no hi hauria literatura, no hi hauria comunicació i tornaríem a la barbàrie. A Benjamin li feia por això, que desapareguessin els mecanismes que permeten comunicar l’experiència a través de la paraula. Ell no va arribar a llegir mai Primo Levi.
Em fascina la idea del conte com a mirall on ens reconeixem i que ens transforma, però també la idea del conte que a la vegada es transforma amb nosaltres i amb el món. Potser hauríem de començar a mirar la bruixa, la madrastra i el llop, els perdedors, com als exclosos de la Història. Però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara només volia recordar que Benjamin és viu, i que el gest i la paraula també.
L'estació i el poble de Portbou, l'any 1940
Nota:
[1] L'epistemologia és la branca de la filosofia que estudia el coneixement científic: la naturalesa, l'origen, els mètodes, els límits i la validesa. La seva funció principal és avaluar com adquirim nova informació, garantint l'objectivitat i evitant que les disciplines caiguin en la pseudociència o el dogmatisme.
Unes de les imatges que il·lustren el paisatge de la meva infantesa a casa de l'avi March són els dibuixos del seu amic Opisso. Després de la purga, acabada la Guerra Civil (per perdre-la), els dibuixos de Ricard Opisso (Tarragona, 20 de novembre de 1880 - Barcelona, 21 de maig de 1966) van ser alguns dels objectes preciosos que l'avi va poder salvar. El temps, però, i la mà destructiva d'alguns parents amb pocs escrúpols es van encarregar de fer-los desaparèixer a canvi d'uns diners que no van satisfer més que vicis temporals.
Els dibuixos no són més que una part minsa d'aquells objectes que articulen la memòria i la sensibilitat del record d'una família que va enterrar el seu passat material burgès. Em queda, només, el record immaterial, fruit d'una narració oral contínua que perdura entre uns pocs llibres, quadres, monedes i escrits esgrogueïts salvats del drapaire.
Dibuixant, il·lustrador i caricaturista, membre dels Quatre Gats, contemporani de Pere Romeu, Picasso, Utrillo, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Isidre Nonell, Opisso és el gran cronista gràfic de la societat barcelonina del seu temps, amb aquelles il·lustracions de grans aglomeracions de gent al carrer que formen part del nostre imaginari; imatges estiuenques de parelles i noies a la platja; o dibuixos de temàtica eròtica que signava amb el pseudònim Bigre.
Carnaval al passeig de Gràcia
Dinant a l'Escullera
La seva obra la trobem en bona part de les revistes il·lustrades de la ciutat: Luz, Pèl & Ploma, Quatre Gats, Joventut, Cu-Cut!, Garba, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Patufet, Virolet, La Mainada, Pocholo, Papitu, KDT, Pakitu, Eva o El Caloyo; i, és clar, en el TBO –aparegut el 1917, i del qual en celebrem el centenari– on l'hem conegut les darreres generacions, gràcies a la reedició dels seus dibuixos o a la publicació de l'almanac de 1974 dedicat exclusivament a la seva obra.
Almanac de 1974 dedicat a Opisso
Periòdicament es recupera Opisso i se'n fan exposicions, com la que el 2016 commemorava el cinquanta anys de la seva mort. Però pocs barcelonins saben que a la ciutat hi té una exposició permanent. Més de 250 peces, entre dibuixos, gravats i pintures, propietat de Jordi Clos, responsable també del Museu Egipci, són obertes al públic a la Sala Museu de l'Hotel Astòria del carrer de París, 209. Passant per davant de les vidrieres de l'hotel ningú s'imagina que aquelles portes que s'obren a un petit paradís ocult de l'Eixample. Allà hi descobrireu també un nou Opisso, més sensual, lluny del tebeos i de les gentades envaint els carrers de Barcelona.
Per Nadal, moltes nenes i nens seguiran la tradició de recitar un vers enfilats damunt la cadira del menjador, sota la mirada atenta de la família reunida a la taula –els qui hi són, els qui ja no hi són–, farta de viandes com si s'acabés el món.
La calça curta i els mitjons amb borles fins als genolls queden ben lluny. Més burgesos, més ben alimentats, més descreguts, més lliures –potser gràcies a ell i tants com ell que es van sacrificar per als altres–, deixo uns versos rimats a la vora de la ironia més que no pas de la llar. Si la intel·ligència ens fa tan incrèduls com llestos, pressuposem, a la manera dels textos apòcrifs, dubtes i inquietuds a aquests dos personatges que durant la Nit de Nadal buscaran posada a la vora d'un camí, sota una nit estrellada. I ho fem amb la tornada tradicional "Fum, fum, fum" (segons Amades, original dels segles XVI o XVII), recuperant el probable imperatiu del verb "fúmer".
L’Advent es desenvolupa durant les quatre setmanes que donen pas al Nadal (vegeu La llum d’Advent, Hanukkà i Nadal), i seguint la periodicitat cíclica de les festivitats religioses, els cristians es disposen a renovar les esperances de la Parusia, la segona vinguda del Messies, i, per tant, del final dels temps i l’arribada del Regne de Déu. Els jueus encara n'esperen la primera arribada, així que caldrà posar-se d’acord sobre quan s’acaba el món.
L’any 350 l'Església va proclamar el 25 de desembre com a data oficial per commemorar el naixement de Jesús (ישוע, 'Ieshuà', en hebreu), fent-la coincidir amb les saturnals romanes (festa carnavalesca atribuïda a Saturn, que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i que, curiosament, implicava intercanvi de regals entre els amics) i la festa del Sol Invictus, i amb el naixement de Mitra (el déu solar persa adoptat pels romans) i Bacus (déu del vi i la vinya, el teatre, la rauxa, festes, banquets i orgies), per aconseguir, d’aquesta manera, que els pagans abracessin el cristianisme sense abandonar les celebracions en honor de Saturn. De fet, sota les festes religioses cristianes hi trobarem sempre una celebració pagana o l'adaptació d'una de jueva.
La jeunesse de Bacchus (1884), de
William-Adolphe Bouguereau
Rituals
En tot cas, a la Nit de Nadal es continuen celebrant rituals d'origen llegendari i pagà que han estat camuflats sota el paraigües del cristianisme, com el Tió, del qual en parlem a l'article que hem enllaçat més amunt. Entre els col·lectius destaca la Missa del Gall o Matines de Nadal, que s'esdevé a mitjanit i anuncia el naixement de Jesús. El gall fa referència a dos esdeveniments antics. Un de popular diu que un gall va ser el primer a presenciar i anunciar l'arribada al món del nen. L'altre relaciona el gall amb els sacrificis d'aquestes aus al Sol, al qual simbolitza i que enllaça amb les saturnals romanes.
Un altre ritual és el Cant de la Sibil·la, un dels dos drames litúrgics medievals que, amb el Misteri d'Elx, han sobreviscut fins avui. Aquesta representació protagonitzada per la profetessa Sibil·la és un oracle que aprofita el naixement de Jesús per anunciar la fi del món, enllaçant els vaticinis que la sibil·la Eritrea de la Grècia clàssica. El concili de Trento (1545-1563) va eliminar-la de la litúrgia, tot i que a Mallorca i l'Alguer no s'ha deixat de representar mai. A Barcelona se'n va recuperar la representació l'any 1983 a Santa Maria del Mar, i en anys posteriors s'ha recuperat el drama a la Catedral de Barcelona (que conserva el text més antic), a la Mare de Déu de la Bonanova (on és interpretada habitualment per Maria del Mar Bonet), a la Seu Vella de Lleida (2016), a Tarragona i al País Valencià.
A Bagà i Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà) se celebra la Fia-Faia, una festa d'arrels precristianes, que consisteix en la crema d'unes torxes, les faies, el capvespre de la Nit de Nadal. S'encén una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, i des d'allà el foc és transportat a la població per un grup de fallaires que, en arribar, reparteixen el foc a la resta de fallaires. Originalment, el ritual servia per aturar l'escurçament del dia i des de mitjan segle XIV es va cristianitzar relacionant-lo amb el naixement de Jesús: "Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia".
El naixement de Jesús
No se sap en quina data va néixer Jesús. El còmput del calendari és erroni. Els evangelis diuen que Jesús va néixer en temps d’August, durant el regnat d’Herodes el Gran. Això fa que la data tradicional en què es compta l’any 1 de l’era comuna s’hagi d’avançar entre 4 i 6 anys. Un monjo escita de començament del segle VI ec va calcular que Jesús havia nascut l’any 753 de la fundació de Roma, i aquesta és la data que s’ha imposat per iniciar el compte. Ara hauríem de ser en un any entre 2026 i 2028.
Les poques dades que proporcionen els evangelis situarien l’esdeveniment cap a la primavera perquè es relata que els pastors dormien al ras i a la llum de les estrelles. Com que a la primavera no era possible situar la Nativitat perquè ja s’hi celebrava la Quaresma i la Pasqua (que coincideix amb Pésah –la Pasqua jueva– i l’equinocci de primavera), es va triar el solstici d’hivern (que coincideix amb la Hanukkà jueva i la festivitat pagana del culte al Sol), fent una analogia entre els dies que s’allarguen i la idea de Jesucrist com a llum del món. La Hanukkà, la festa de les llums, comença el dia 25 del mes de Kislev (en el 2022 comença al capvespre del 18 de desembre i va acaba el 2 de Tevet, 26 de desembre), en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkià, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 aec.
Els cristians ortodoxes celebren el Nadal també el dia 25 de desembre, però del calendari julià, que coincideix amb el 7 de gener del calendari gregorià (aprovat el 1582), establert pel papa Gregori XIII, i que els russos no van adoptar fins la revolució de 1917.
Pel que fa al lloc de naixement, la crítica textual dels Evangelis posa en dubte les creences establertes. Mateu (Mt 1,18-2,23) i Lluc (Lc 2,1-21), que difereixen entre ells en la narració, situen el naixement de Jesús a Betlem (Judea), mentre que Marc (Mc 1, 9) ho fa a Natzaret (l’existència d’aquesta localitat de Galilea és dubtosa; l’epítet “natzarè” aplicat a Jesús podria no procedir d’un gentilici). Si se’l fa néixer a Betlem és perquè cal que es compleixi la profecia anunciada per Isaïes (Is 7,14), que afirma que el messies jueu ha de ser descendent de la casa de David, rei que va néixer precisament a Betlem. Jesús és el rei legítim d’Israel en oposició a Herodes, rei il·legítim. No oblidem que ens movem amb paràmetres hebreus i israelites, i que Jesús és jueu: el cristianisme no neix fins mitjan segle I ec.
Fugida a Egipte, Giotto (1305-1306)
Les altres dates del cicle de Nadal
El 28 se celebra el dia dels Sants Innocents, recordant la matança de nens que Herodes va ordenar per tal de poder matar també Jesús, a qui anomenaven rei dels jueus, pensant que venia a usurpar-li el poder. Ho relata Mateu (Mt 2, 1-16), però des del punt de vista històric no n'hi ha cap dada. No ho menciona ni tan sols Josep Flavi, historiador jueu, principal font de la història jueva de l’època. Que en aquesta data se celebri també una festa en què es fan bromes i es pengen llufes està relacionat amb les saturnals romanes, i ha estat cristianitzada prenent com a excusa els suposats enganys que les famílies jueves van haver de fer per amagar els fills de la massacre.
El dia de Cap d’Any, l’1 de gener en el calendari gregorià, amaga darrere la tradició antiga, pagana i religiosa, de celebrar l’arribada d’un nou any, un fet que també va lligat als esdeveniments que giren al voltant de la celebració del naixement de Jesús. Com a fill de bona família jueva, observadora dels ritus jueus, Jesús va ser circumcidat el vuitè dia del seu naixement. Així, doncs, l’1 de gener se celebra la Circumcisió de Jesús, com explica Lluc (Lc 2, 21). I com no podia ser de cap altra manera, el prepuci de Jesús (com ho són els seus bolquers –no rieu!–, com els que es veneraven a la Seu Vella de Lleida: Lo Sant Drap) és una relíquia venerada i va ser objecte de culte fins 1983 a Calaca, Itàlia.
El 6 de gener va ser designat com el de l’Epifania: la presentació de Jesús al món coincidint amb la visita dels Reis d'Orient (la denominació "reis mags" no és correcte en la tradició popular catalana). Els evangelis no diuen quants van ser aquests reis, només s’anomenen els tres regals, i diverses tradicions molt posteriors als textos bíblics, parlen de 3, 4 i, fins i tot, 12 mags (probablement, astrònoms caldeus: enlloc es diu que fossin reis).
Reis d'Orient, Sant'Apollinare Nuovo (Ràvena, s. VI)
El pessebre
La representació artística popular de tots aquests esdeveniments es concreta en el pessebre. La primera representació data del segle II ec, quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava a Maria sostenint en braços el nen Jesús, davant d'Isaïes (el profeta que hem vist abans i que anuncia, a l'Antic Testament, el naixement del Messies). Els pessebres més antics que es coneixen daten del segle III, al monestir alemany de Füsen, i en un fragment de sarcòfag romà de l’any 343, on ja apareixen pastors, la mula i el bou. Es va trobar el 1877 a les catacumbes de Sant Sebastià (Roma). La primera representació catalana apareix a començaments del segle IV a la catedral de Barcelona. També hi ha representacions cristianes amb escenes del naixement, en forma de relleus, als sarcòfags romans del segle VI, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpits a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l'any 1223 que Sant Francesc d'Assís va fer una representació del naixement al voltant d'una menjadora d'animals –un estable semblant a aquell en què segons el cristianisme va néixer Jesús–, considerada per molts l'origen del pessebre.
En el seu moment va ser notícia la beneiteria de Benet XVI (perdó per l'acudit fàcil) afirmant que a la cova o a l'estable on Maria infantà no hi havia ni bou ni mula perquè res en diuen els evangelis. Quina novetat! La major part de la mitologia al voltant de la vida de Jesús no surt als evangelis. La reconstrucció dels detalls del naixement i de la seva infantesa fins que comença la vida pública després de ser batejat per Joan el Baptista és extret dels evangelis apòcrifs, és a dir, aquells escrits que no van entrar en el cànon, tancat en el segle V ec (vegeu La Bíblia, el llibre inacabat).
La representació del naixement és de base popular, raó per la qual els pessebres són plens d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escena i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. El caganer comença a aparèixer a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.
Jesús i Maria davant Isaïes
catacumbes de Priscil·la (s. II ec)
Tot i que s'ha anat perdent perquè la gent té molta pressa, hi ha una data per desfer el pessebre i que tanca el cicle de Nadal: el 2 de febrer, dia de la Candelera (ofrena i benedicció de candeles de cera), en què se celebra, com prescrivia la religió jueva, la Presentació de Jesús al Temple de Jerusalem i la Purificació de Maria, 40 dies després de Nadal, quarantena que és també una tradició d’origen jueu, i que ha perdurat fins avui com a període durant el qual se suggeria a les dones no mantenir relacions sexuals ni quedar-se prenyades per obra i gràcia de cap esperit, sant o no
The Twelve Days of Christmas
Els dotze dies de Nadal
L’any 567 el Concili de Tours va proclamar com a festius els dotze dies que van des de Nadal a la Nit de Reis: Els dotze dies de Nadal.
The Twelve Days of Christmas és una nadala molt popular en els països de parla anglesa, i que s’ha estès arreu del món. És una cançó acumulativa que enumera dotze regals que una persona diu que va rebre del seu amant durant els dotze dies consecutius que van de Nadal a la Nit de Reis. Després de l'anunci d'un nou regal, la llista precedent es repeteix a la inversa. Tot i que la melodia ja era coneguda en el segle XVI als països escandinaus, la trobem per primer cop com a joc memorístic a l’obra Mirth without Mischief (Divertir-se sense fer bestieses), un recull de jocs d’infants, de finals del segle XVIII.
Tot i que no hi ha constància d’aquest fet, hi ha qui ha volgut veure en els regals descrits a la cançó referències simbòliques a elements de la fe catòlica, en una època en què estava prohibit l’ensenyament del Catecisme a l'Anglaterra protestant. I per a qui no tingui present la cançó, en deixo un vídeo, interpretat per John Denver i The Muppets, i la lletra completa, com a senyal de bona voluntat: els descreguts també tenim ànima... quan ens disfressem de nens!
