El professor de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona, Jaime Vándor (Viena, 1933-Barcelona, 2014), poeta i musicòleg, ens ha deixat. Z"L.
Vándor va ser professor meu de llengua hebrea i de literatura de l'Antic Testament. De fet, va ser més que això. Les trobades i les xerrades a casa seva van ser el meu primer contacte directe amb la narració de l'Holocaust i amb un supervivent dels lager. Tot i que coneixia la persecució que l'avi March havia patit a finals de la Guerra Civil, res era comparable a la història personal que Jaime Vándor, igual que milions de jueus durant el nazisme, havia patit. I ja ho he dit algun cop: podem haver vist fotografies, pel·lícules i podem haver llegit sobre l'Holocaust, però res és comparable a llegir dins dels ulls d'un supervivent. I amb tot, la imatge que sempre més perdurarà en el meu cap és la serenitat. L'esperança de qui sap quin és el valor de la vida, perquè ha tornat d'entre els morts.
Durant el curs 2009-2010 parlava de l'Holocaust i de la seva experiència com a supervivent en una conferència a l'institut de secundària Les Termes, de Sabadell. Us deixo amb la seva paraula.
El 13 d'abril de 2019 és un dia trist. Ens va deixar Neus Català. Des del 3 d'octubre té un passeig a París amb el seu nom.
Vaig conèixer Neus Català l'any 2011, quan Amical de Ravensbrück va organitzar un homenatge a les deportades al camp de concentració de Ravensbrück, amb motiu del 20è aniversari del traspàs de Montserrat Roig, l'autora del llibre Els catalans als camps nazis, que ens va mostrar que les dones també van patir les atrocitats de l'holocaust. Ravensbrück (Alemanya) va ser el camp de concentració per a dones més gran durant el nazisme. Aleshores, amb Montserrat Roig, la protagonista va ser Neus Català, supervivent d'aquest camp.
El lloc triat va ser a la plaça del Rei. Un lloc recollit, que va permetre una certa intimitat per homenatjar les supervivents i recordar les víctimes catalanes i espanyoles que hi van deixar la vida per defensar la República i la llibertat. Al llarg de l'acte van ser dits en veu alta tots i cadascun dels noms d'aquestes dones que van viure l'horror de la deportació, acompanyats de la música de Josep Tero, Marina Rossell, Hevia i Paco Ibáñez.
I presidint l'acte, Neus Català. Un testimoni vivent que val més que qualsevol paraula que vulgui descriure l'atrocitat dels camps i la tragèdia viscuda. Una presència que ens va deixar el testimoni que recollim ara que ja no hi és i que ens obliga a mantenir vius la memòria i el coratge.
El dia 6 d'octubre, Neus Català (els Guiamets, Priorat, 1915 - 13 d'abril de 2019) hauria fet 109 anys. De fet, cada 6 d'octubre continuarem celebrant el seu naixement. Amb el record de la seva lluita contra el nazisme i el feixisme i el seu compromís continuarà mantenint viva la llumeta que ens recordarà l'extermini sistemàtic que el nazisme va exercir sobre 6 milions de jueus i centenars de milers d'homosexuals, gitanos, eslaus i opositors al règim de Hitler. Ha estat l'última supervivent de Ravensbrück.
El 2015 va ser declarat "Any Neus Català" per la Generalitat de Catalunya. Fruit dels treballs al voltant d'aquest aniversari és el vídeo realitzat per l'Institut Català de les Dones. Un viatge en imatges per la vida de Neus Català, elaborat per l'historiador Jordi Alguer. Fem-ne un homenatge permanent!
El 27 de desembre de 2015, la directora de la l’Institut Català de les Dones, Núria Balada, i l’alcalde dels Guiamets, Miquel Perelló, van presidit l’acte de cloenda de l’Any Neus Català, on es va donar a conèixer aquest vídeo i va ser inaugurada en el seu poble natal l’escultura Solidaritat, que representa una cadena de mans que vol ser un monument a la lluita i a la solidaritat que permeten travessar murs impossibles, segons explica la seva creadora, l’escultora Ció Abelló.
Entrevista de Montserrat Roig a Neus Català en el programa
"Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes."
Les presències secretes Història gràfica de l'invisible
Joan Perucho (Barcelona, 1995)
El 28 d'octubre de 2003 moria Joan Perucho (1920-2003), un escriptor català inclassificable i heterodox, que ens va deixar una literatura on la fantasia i la fabulació ho impregnaven tot a través d'un món de fantasmes, mites i llegendes, amb una erudició que et feia dubtar si el món que ens dibuixava era la descripció d'una realitat que ens havia passat desapercebuda o tot plegat era pura ficció.
Deia Perucho que "hi ha molta gent que no ha vist en la seva vida un fantasma [...]. És gent que no té imaginació ni gust pel risc i l'aventura. Passen per la vida sense adonar-se del que es perden".
Quan col·laborava en el suplement de cultura del diari Avui vaig escriure sobre Perucho a propòsit d'una xerrada que va fer a la Virreina dins el cicle de conferències La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors. L'article és de març de 1995, i rescato avui aquelles paraules dites i escrites a peu de trinxera, i que potser es va endur el vent perquè ignoro si en queda cap crònica d'aquella trobada d'escriptors parlant de Barcelona. El reprodueixo tal qual, assumint els riscos del pas del temps i de no haver llegit un llibre que en aquell moment encara no estava editat.
La Barcelona fantàstica
Assistim a la primera conferència de La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors, sota el dictat de Joan Percho, amb els prejudicis i les precaucions amb què s’ha d’afrontar, avui, tota programació cultural oberta al gran públic.
La cultura s’ha convertit en un afer de divulgació; s’ha reduït a un divertiment de masses; a propaganda. Però el mestratge d’en Perucho no va fer concessions a la galeria: el passat dijous ens va oferir la dramatització (gest, inflexió de veu, to), del text al cas: Una teoria barcelonina dels monstres. Una part dels fulls que Columna publicarà a finals d’any amb el títol de Les presències secretes.
A priori, la conferència s'anunciava com a Record de la Barcelona fantàstica. Era d’esperar, doncs –així ho creia l’heterogeni públic s'hi congregava–, un catàleg de bèsties i encanteris barcelonins d’on podien aparèixer els fantasmes d’algun dels nostres avantpassats. Un inventari de llegendes on havien de prendre vida les gàrgoles i les carasses de la pedreria urbana. Un índex bibliogràfic entre real i quimèric. Esperaven.
Però no hi va haver res d’això. No es van materialitzar les bruixes fugint de les fogueres de Sant Andreu del Palomar; ni l’home de la mar es va fer visible entre els pescadors de la Mar Bella del Poblenou; cap serp prenyadora va inflar el ventre ni de casada ni de fadrina; no aparegué el vaixell fantasma bastit amb les ungles de tots els qui han mort a la mar; no es veié l’escòrpora del cel escopint a terra i emmetzinant els peixos a la platja de la Barceloneta. Ni dimonis, ni dracs, ni basiliscs. El verb de Perucho ni tan sols va caure en el parany de referir-nos com, a la seva Gràcia nadiua, les fogueres de Sant Joan eren envoltades de cadires perquè s’hi asseguessin les animes.
Perucho tampoc va oferir un florilegi bibliogràfic de notícies de paper esgrogueït i retalls de premsa, com "Brujas y maleficios en las tempestades", publicat al diari Las Noticias el 20 d’agost de 1920, per en Carreras Candi; Les bruixes, d’Emilio Gaziot; Lo jorn dels morts, d’Eduard Tàmaro (1845-1889); Supersticions anotades al Pla de Barcelona, d’Adelaida Ferrer. I tants d’altres llibres que podien haver emergit de la seva ampla màniga.
Perucho, irònic i teatral, va fabular. S’erigí en cap visible del propi encanteri i anà absorbint, un a un, els assistents a l’espectacle. Perucho es convertí en una tentacular medusa que estengué les seves serps capil·lars per tota la sala, bastint al seu voltant una teranyina teòrica que generà els seus propis monstres. Són monstres que neixen quan es produeix un desequilibri entre la raó i la vida. Així, l’excés de raó ens duria als deliris de Goya; i l’excés de vida, a l’afirmació d’en Francesc Pujols que tot allò que neix massa viu és monstruós.
Davant de l’estupor de bona part de la concurrència, Barcelona no hi va ser (o quasi: esmentà el Xumet, monstre que viu a les clavegueres de la part alta de la ciutat i que engolí el jove poeta Folch, autor de poemes modèlics; es referí als cadàvers dels pares de la pàtria Antoni de Capmany i Bonaventura Carles Aribau, que després de diversos intents de donar-los solemne sepultura, es van perdre i no se sap on paren). Però sí que hi va ser una de les figures neuronals de la ciutat: el fantasiós cervell d’en Joan Perucho (monstre generat per l’excés racionalista de Barcelona), que es dedicà a reconstruir cinematogràficament una arquitectura de la fantasia; una passarel·la per on desfilà l’anima d’Ildefons Cerdà vagant, vampírica i fantasmal, pel despatx d’en Fabià Estapé i per les dependències municipals després d’abandonar la seva tomba de Caldas de Besaya mentre esperava sepultura al cementiri de Montjuïc.
La taula de conferències era presidida per en Pasqual Maragall. Hagués estat una bona oportunitat per interrogar el "munícipe por excelencia" sobre els múltiples monstres que deuen pul·lular pels arxius i registres de la Casa de la Ciutat; preguntar que se’n sap de les estàtues que prenen vida als magatzems municipals i de les fonts gòtiques que desapareixen misteriosament; i què se’n sap dels funcionaris decimonònics que, convertits en pols de despatx, s’estenen viscosament sobre la paperassa esgrogueïda.
A la fi, l’escriptor va fer literatura, que és la seva feina (ell assegura que els seus deliris són fruit de la seva memòria viva). Qui va voler escoltar, va beure directament de la font, del text, que és on pren cos -textura-, la fantasia literària, i d’on raja l’aigua més fresca.
Llegir el Gat del rabí és compartir una emoció. Et sents acompanyat pàgina a pàgina; vinyeta a vinyeta. Per l'expressió del traç, del dibuix, del color (sempre canviant, com si per a cada moment busqués la frase adequada per trametre un missatge i la combinació de traç i color fos el sintagma perfecte emès amb el to adequat. Les històries, la narració, els diàlegs: se sent la veu del conte, d'aquell conte que ressona en el cap de cadascú de nosaltres; la veu de l'àvia (la veu sàvia sempre se salta una generació).
Cada àlbum és una haima beduïna, una sukà hebrea, al mig del desert. Només un territori falsament hostil, on les fronteres són impossibles, pot convertir una tenda en el centre del món. Un poblat de parets de fang és qualsevol ciutat. Un port, la metàfora de tots els viatges possibles.
I malgrat aquest món idíl·lic, la veu discordant de la filla del rabí i el contrapunt d'un gat que parla i narra, posen en col·lisió el món de la tradició i el de la modernitat. I el resultat -heus ací la màgia- no és la derrota ni la victòria de cap de les parts. No. És la confirmació que de dues idees, oposades o no, en surt una altra que ens supera tant o més que les creences i les rebel·lies que ens acompanyen. És el descobriment del que la gent del desert sap de sempre: que estem fets de paraula i que a través d'ella construïm la realitat. I com que la nostra paraula només té sentit quan es posa en relació amb la paraula de l'altre, descobrim que, entre tu i jo hem construït la tenda que habitem i el món que ens habita. I que com diu el gat: "Je lui demande de me montrer une image de Dieu". "Il me dit que Dieu, c'est une parole".
