El alegre Paralelo: oci i misèria

El Teatre Español i l'Arnau l'any 1973

Foto: Francesc Català Roca

L’altra dia, a 60 discos dels 60, dibuixava el paisatge de transició que a la generació dels 50-60 ens va tocar viure a Barcelona. Un paisatge que ens mostrava el canvi d’un escenari de postguerra cap a un món alegre i pop on carros tirats per cavalls i mutilats de guerra deixaven pas a una joventut que cantava i que reflectia a les portades dels discos aquella societat que volia abandonar la grisor de la dictadura.

Com que encara som joves, quan expliques de quin món véns, qui no ho ha viscut no et creu. Es pensen que els estàs descrivint una pel·lícula de Berlanga. El discurs del Règim també rebutjava la existència d’una societat endarrerida i miserable i ens presentava a través del noticiari oficial, el No-Do, una Espanya de fantasia que compartia pista de ball amb els Estats Units i que amb els Planes de Desarrollo ens volia fer creure que estàvem a l’alçada de l’Alemanya que acollia el 10% de la població espanyola com a treballadors emigrants.

L’any 1964 Enric Ripoll-Freixes i el fotògraf Josep Maria Ramon produïen i dirigien el documental El alegre Paralelo. Un curtmetratge en 16mm, de 32 minuts de duració, que va funcionar clandestinament, i que ara encara funciona de forma irregular. En el seu moment perquè era impossible l’exhibició degut al contingut i al to; després, perquè la seva existència marginal i l’aprofitament gairebé pirata que s’ha fet de les seves imatges l’ha marginat del tot.

El alegre Paralelo és un document històric i social de primer ordre. Comença amb un resum sobre imatges fixes del que va ser el centre neuràlgic dels espectacles populars barcelonins. Aquell Paral·lel de finals del segle XIX i del primer terç del XX, que estava plegat de teatres, cinemes, cafès i locals de tota mena, i que conformaven la major part de l’oferta d’oci de Barcelona, com ens mostra l'exposició del CCCB El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat, que atura la mostra amb el final de la Guerra Civil, i de la qual en podem veure la continuació a El Paral·lel: del circ al burlesque.

Atraccions Apolo a la dècada de 1960

La resta de la cinta és un reportatge –en bona part fet amb càmera oculta– que ens mostra l’activitat del carrer durant un cap de setmana. Des del punt de vista documental tenim l’ocasió de veure els locals que existien l’any 1964: Arnau, El Molino, Bodega Apolo, les atraccions Apolo i Caspolino (les del carrer Abat Safont), teatres (Español, Victoria, Apolo...), el Cinerama, el cine Hora... En el documental es veu la gent fent cua per entrar en aquest petit cinema que estava just al costat del teatre Apolo. A la mili vaig conèixer el nét o el fill, ara no ho recordo, del propietari, i m’explicava que per la sala s’hi passejaven rates enormes que la gent confonia amb gats.

La narració del documental ens explica en to festiu el bullici de gent anant amunt i avall mentre deixa anar que prefereixen ser al carrer que “permanecer en sus casas miserables, oscuras y malolientes”. Perquè aquest és el to de la pel·lícula: una crítica, sovint irònica, que només en aquest cas és explícita. La resta és un anar contraposant les imatges festives amb la misèria que hi conviu: les imatges del carrer de les Tàpies, els bars, les prostitutes i el transit constant amb els clients es transforma en una llarga escena muda que reflecteix la realitat millor que qualsevol descripció. Però aquestes no són les imatges més dures. Enmig de cartelleres i fotos d’artistes, d’escenes quotidianes (no s’ha de perdre cap detall) de gent que viu amb alegria o amb conformisme les seves hores d’oci, conviuen els supervivents, els moribunds, els malalts, els mutilats; descampats plens de runa i brutícia; els transeünts que es miren un home que està tenint un atac, d’epilèpsia o de delírium trèmens, al bell mig del carrer...

Carrer de les Tàpies, 19. 12 d abril de 1934

Margaret Michaelis (AFB)

El documental, com una metàfora, es va esllanguint a mida que es fa de nit. Fa estona que la veu en off ha emmudit. La vitalitat diürna deixa pas a la nocturna; fosca, molt fosca, fins que es torna a fer de dia. Matí de dilluns. Les botigues alcen les persianes i torna l’activitat de barri. Han fugit els espectadors, però hi resta la misèria. Quan els carros d'escombraries recullen les restes del cap de setmana, no se sap gaire bé a què o a qui pertanyen els detritus.

Com ens enganya la memòria! El relat de 60 discos dels 60, sense pretendre-ho, tenia un aire brillant i nostàlgic: el record tendeix a construir paradisos perquè, en certa manera, tots som supervivents del passat. Però veient aquestes imatges, viscudes quan érem nens i adolescents, alguna cosa es fractura dins nostre.

[+]

Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d'un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona, 2011.

[++]

Del 23 d'octubre de 2012 al 24 de febrer de 2013 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presentarà l'exposició El Paral·lel, 1894-1939: Barcelona i l'espectacle de la modernitat.

La Casa Bloc i el racionalisme barceloní

Casa Bloc (GATCPAC, 1932-1936)

El GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) va tenir com a membres fundadors els arquitectes Josep Lluís Sert, Sixte Illescas, Germà Rodríguez i Arias, Ricardo de Churruca, Josep Torres i Clavé, Cristòfor Alzamora, Manuel Subiño, Pere Armengou i Francesc Perales, i es va reunir per primer cop l’any 1929. La primera reunió formal com a grup català va tenir lloc el 6 de desembre de 1930 després de la reunió estatal que va portar a la constitució del GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea). Posteriorment, s'hi van incorporar com a socis directors arquitectes com Joan Baptista Subirana (1931), Jaume Mestres i Fossas (1931), Francesc Fàbregas (1933), Ricard Ribas i Seva (1933), Josep González i Esplugas (1933) i Raimon Duran i Reynals (1935).

Promotors de l'arquitectura racionalista, entroncava amb els corrents europeus d’avantguarda que es van desenvolupar entre els anys 20 i 30 del segle XX. Des del primer moment es va perfilar una duplicitat en les tendències del grup, que marcarien la manera com els projectes es durien a terme. Per un costat, l’ascendent que Le Corbusier tenia sobre el moviment des d’un punt de vista purament arquitectònic. D’altra banda, els arquitectes catalans van posar la mirada en l’arquitectura alemanya, atents a com el règim socialdemòcrata solucionava aspectes pràctics com l’habitatge social, la gestió pública de la ciutat i les experimentacions tecnològiques en el camp de la construcció.

En pocs anys el GATCPAC es mostra molt actiu en un gran nombre d’iniciatives culturals i socials, conscients que existeix una forta relació entre el poder i la cultura, com, de fet, ja s’havia produït amb el modernisme i el noucentisme. Ara, però, amb la proclamació de la República, i acceptant els riscos de burocratització i pèrdua d’una certa independència que implica tota relació professional amb les administracions, ofereix a les institucions polítiques catalanes posar a la pràctica els principis ideològics que professionals i polítics comparteixen. La resposta dels poders públics és immediata, i el GATCPAC es converteix en el braç tècnic d’un projecte global de reformisme social.

El disseny de la Casa Bloc

El 13 de juny de 1932 queda aprovat l’important decret de creació del Comissariat de la Casa Obrera. El mateix Comissariat, quan constata que els habitatges unifamiliars no poden resoldre el problema dels allotjaments obrers, ni des del punt de vista econòmic ni de l’urbanístic, esdevé ben aviat promotor de la construcció de la Casa Bloc, el projecte general del qual s’encarrega (1933) als tres membres del Comissariat (J. Torres i Clavé, J. B. Subirana i J. L. Sert); la intenció és la de prioritzar els múltiples recursos d’una vida en comunitat, ja que els exemples inspiradors només podien ser els barris ja construïts a partir d’aquests principis a Viena, Berlín o Amsterdam, o fins i tot el cas de Londres (en vaig parlar a Quan l’East End era la fi del món al presentar el documental Housing problems). La Casa Bloc es un experiment de nous tipus d’habitatges, funcionals i moderns, que s’adrecen a uns usuaris peculiars, els treballadors, que constitueixen la principal carta de presentació de la iniciativa.

Pla Macià (1933), dissenyat per Le Corbusier

En aquest mateix període, el Pla Macià de 1933, dissenyat per Le Corbusier, pretenia estructurar la ciutat a partir del port i de les vies que, seguint el Besòs i el Llobregat, la comuniquen amb el Vallès i de l'eix transversal que la travessa seguint la línia que va de Badalona a Castelldefels. Proposava la reforma i el sanejament del nucli antic, l'adaptació de l'esquema Cerdà per a l'Eixample a les exigències del moment, la classificació de la ciutat en zones, la comunicació amb les platges del Llobregat, on s’hi volia construiria una ciutat de repòs i de vacances (la idea de la caseta i l’hortet que ha acabat arrelant en l’imaginari barceloní). La idea parteix de la teoria defensada per Sert, que entén la ciutat com un conjunt orgànic, en què s’han de respectar el que en diu “zones monofuncionals” (El Viajero, març del 1934), és a dir: habitatge, feina, oci i circulació, posant molta atenció a la higienització de les zones històriques, molt castigades per segles d’habitatge.

Planell de presentació del Pla Macià (1934)

S’hi poden posar objeccions als plantejaments polítics del GATCPAC, com de fet s’ha fet: el burgès decideix on viu mentre el mateix burgès decideix on ha de viure el treballador. Potser sí. Però, en tot cas, primer calia treure les capes més miserables de la població dels femers on habitaven. La memòria col·lectiva es perd molt ràpidament i ens pensem que a Barcelona no s’ha viscut en les condicions que es descriuen en l’apunt londinenc que he esmentat abans, i no és cert: fins els anys 60 es vivia en coves en zones del Guinardó, i una bona part del barraquisme era extremadament miserable, malgrat la visió romàntica que se li ha volgut donar algun cop. El vell dilema que ens va fer perdre la guerra: guanyar la guerra o fer la revolució?

La guerra es va perdre, i com tants d’altres projectes, el de l’habitatge i el de la millora de les condicions higièniques també es van perdre. Al problema de l’habitatge s’hi va afegir el barraquisme vertical i la construcció de polígons residencials, ciutats dormitori, lluny del centre de la ciutat i, durant anys, sense llum, aigua i clavegueram. El caos arquitectònic i urbanístic, la permissivitat de l'alcalde Porcioles, la barbàrie estètica de Núñez y Navarro...

Francesc Macià, president de la Generalitat, i l'alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader,

el dia de la col·locació de la primera pedra, 

el 12 de març de 1933

La Casa Bloc no és l'element més representatiu del racionalisme arquitectònic a Barcelona, però sí que ha sobreviscut com a exponent d'arquitectura d'habitatge social d'una època. Acabada la guerra el conjunt va patir diverses transformacions. El 1943 es va inaugurar a la planta baixa del bloc 1 (al carrer de l'Almirall Pròixida) l'Escola Codolà i Gualdó, que també va ocupar part de la plaça. El 1948, amb l'objectiu d'allotjar famílies de policies nacionals, es va construir un nou bloc d'habitatges a l'altra plaça, que a partir d'aleshores va quedar tancada. Aquest edifici va rebre el nom popular de Bloc fantasma. L'interior d'aquesta plaça es privatitzà i la Policia Armada hi va construir dues cavallerisses, entre altres instal·lacions. Durant més de mig segle no s'hi va fer cap millora ni restauració, de manera que l'immoble s'anà deteriorant amb el pas dels anys.

Recuperat, el conjunt torna a tenir la imatge amb que va ser projectat  després que, l'any 1997, l'Institut Català del Sòl, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona signessin un conveni per rehabilitar-la. Es va encarregar el projecte de rehabilitació als arquitectes Víctor Seguí i Marc Seguí, en un procés que va finalitzar l'estiu de 2008. S’ha habilitat un pis que es fa servir com a casa-museu.

 Dispensari antituberculós (1938)

La Casa Bloc, però, no és l’únic testimoni d’aquella arquitectura racionalista que va quedar escapçada per la barbàrie de la Guerra Civil. Entre les obres més destacables hi figura el Dispensari Central Antituberculós (carrer Torres i Amat 8-14;1934-1938), de Sert, Torres i Subirana, i alguns edificis d'habitatges: Aribau 243/Camp d'en Vidal 16 (Casa Espona, de Raimon Duran i Reynals; 1933-1935), Muntaner 342 (edifici Josefa López, d'en Sert; 1930-1931), Via Augusta 61 (Germán Rodríguez Arias; 1930-1931), París 193 (edifici Astòria, d'en Germán Rodríguez Arias; 1933-1934), Pàdua 96 (edifici Illescas, d'en Sixte Illescas i Mirosa 1934-1935),  avinguda del Coll del Portell 43-67 (Casa Vilaró, d'en Sixte Illescas; 1929-1930) o Diagonal 419 (Ricard Churruca; 1934-1937) , i projectes com el de l'hospital de la Vall d'Hebron (1936) o el del Pla Macià abans esmentat.

Edifici Josefa López (Sert, 1930-1931), Muntaner, 342

La higienització de Ciutat Vella s’ha acabat fent, més malament que bé pel que fa a la preservació de la trama urbana medieval i la poca adequació de les noves construccions al paisatge urbà tradicional, en els casos del barri de Sant Pere i de Ribera. Però aquest és un tema que dóna per a un ampli debat. El mal ja està fet. En el cas del Raval, no s'acaba de fer net. La nova Filmoteca, per exemple, continua convivint amb la prostitució, els meublés, amb els pisos patera i amb la falta d'higiene endèmica dels guetos on s'hi concentra la immigració.

És evident que cal fer alguna cosa abans no se'ns escapi de les mans. Un gueto només ho és si les portes i les finestres es tanquen des de fora. S'ha d'intervenir des del poder públic. Primer, no deixant que s'especuli amb l'habitatge, tant el que és ofert per particulars com el que venen els promotors privats. Després, dignificant els espais habitables. Fins fa quatre dies semblava que el problema de l'habitatge només afectava als nouvinguts; ara s'estén a totes les capes de la població com una taca d'oli i no podem predir a qui li arribarà. Envia a una persona a viure en un forat i potser haurem cavat la nostra pròpia tomba.

Cliqueu la imatge per accedir al catàleg de la Casa Bloc

Aquest article de la Casa Bloc, ampliat, i molts d'altres sobre la

història de Barcelona els podeu trobar en el meu darrer llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

Classificació moral i imaginació

La relació que existeix entre el cinema i la il·lusió és inseparable. Recordeu quan a Hollywood li deien "la fàbrica de somnis"? Més enllà de les valoracions estètiques i artístiques, en el cinema es busca complaure els desitjos deixant volar la imaginació. Fins i tot abans d'entrar a la sala i deixar-se absorbir per la pantalla. Com que en els cinemes de barri les sessions eren contínues, hi anàvem en qualsevol moment encara que la pel·lícula estigués començada. A mi m'agradava quedar-me una estona a la porta d'accés a la platea, darrere de les cortines de vellut gastat, escoltant les veus dels actors i imaginant-me les escenes.

Però la imaginació volava molt abans. La classificació moral de les pel·lícules ja proclamava un valor afegit. Valor que poques vegades tenia un reflex a la pantalla perquè la censura ens arrabassava el desig més preuat: el sexe; o convertia els arguments en històries delirants: tots recordem Mogambo, on per no mostrar un adulteri es va crear un incest al convertir els amants en germans.

Les pel·lícules estaven tan amputades com la realitat. No és estrany que amb l'arribada del cinema d'art i assaig, una classificació artística que moltes vegades servia per exhibir realitat no amputada més que cinema d'autor, anéssim a buscar el que la vida ens amagava. El salt qualitatiu era immens perquè passàvem de la realitat imaginada a la realitat psicoanalitzada. El sexe, abans que una experiència, se'ns convertia en un símbol. Molts adolescents vam conèixer Pasolini i Bergman abans de fotre el primer clau. A la generació dels 50-60 hi deu haver més fetitxistes que en cap d'altra!

Classificació moral de les pel·lícules de la

cartellera a Barcelona, l'any 1975

MACBA

La classificació moral, de control governamental i religiós, advertia del contingut de les pel·lícules (els històrics "dos rombos" de la televisió) i prohibia la seva exhibició a les persones que no complien amb el requisit de l'edat, en el cas del cinema.

Els cartellets que il·lustren aquest apunt són els que es feien servir en el cinema Versalles (1927-1986) del carrer de Mallorca, 463, de Barcelona. Només en falten dos: "Para mayores con reparos" i "Menores acompañados".

A casa no vam tenir mai cap problema amb aquestes classificacions. A casa se'm deixava veure de tot: érem de moral relaxada. I al cinema existia una certa connivència amb les taquilleres i els acomodadors del barri, sobretot si hi anaves a primera hora de la sessió de tarda, en què la sala era gairebé buida. Si anaves als cinemes de mala reputació, encara era més fàcil: quanta més canalla, més parroquians, més xaperos i més pajilleres. S'havia de fer caixa.

[Restituirem les imatges tan aviat com sigui possible]

Sigfrid: un pròleg i tres actes

Aquesta passada nit (de nit totes les ciutats s’hi assemblen), sortint del MET de veure Sigfrid de Wagner, dirigit per Robert Lepage, ho parlàvem amb la Lula (gràcies pel viatge: NY és esplèndid al maig): per bé o per mal, allò que ens passa durant la infantesa et marca per sempre.

Tinc una fixació gairebé eròtica (o sense gairebé) amb els vestits de topos. Mentre l’austeritat i la grisor eren norma al carrer i en la forma de vestir de les mares dels meus amics (cap d’elles era Anne Bancroft), a ca la modista (quin bé de Déu, les valquíries dels Burda alemanys!) i a casa brillaven els colors dels anys 60: una mare jove que es resistia a abandonar l’adolescència (Lolita de dia, Eva de nit). La resta, un pare que hi era poc –i massa–, i un fill governat per la pubertat.

La de Sigfrid, tercera part de l’òpera L’anell dels nibelungs, és una cosmogonia semblant: quatre hores i mitja de drama familiar. Una posada en escena que podia haver estat més espectacular si es tragués més profit dels grans i costosos recursos tècnics de la Metropolitan Opera House. Si no s’és wagnerià de soca-rel, la música decep –malgrat el vibrant tercer acte– per l’estructura de melodia contínua sense cap sortida de to (són moltes hores a la butaca... i a l'escenari: la interpretació és homèrica!) com la Cavalcada de les valquíries, per fer pujar l'adrenalina (no deu ser del tot cert que escoltant Wagner –com deia Woody Allen a Misterioso asesinato en Manhattan– vinguin ganes d’envair Polònia).

El llibret és repetitiu. Se’ns explica una i una altra vegada la mateixa història: la de Sigfrid, fill de l’amor incestuós de Siglinda i Sigmund, fills de Wotan. Una mena de Bildungroman (novel·la de formació), en què Sigfrid –que és presentat com un noi de 15 anys que no coneix la por– reconstrueix l’espasa Nothung, que li ha de servir per matar el drac Fafner, que custodia el poderós anell del nibelung. Convertit en un heroi, només li falta l'amor. En un bosc en flames, Sigfrid descobreix el cos dormit del que sembla ser un guerrer, però se sorprèn (massa) quan veu que és Brunilda, bella dorment que espera l’arribada d’un príncep que la tregui del són etern. Tota la vida envoltat de nans i gegants, Sigfrid descobreix què és la por quan s’adona que Brunilda és una dona.

Després d’un estira i arronsa de romanticisme exacerbat, amb Eros i Tànatos lluitant per la victòria, Sigfrid es declara perdudament enamorat de la valquíria Brunilda, que a l’òpera de Wagner és la seva tia, però que a les sagues islandeses és la seva mare. Teló.

Les cases i les coses dels déus són estranyes. A ells no els marca tant la infantesa com la tragèdia posada al servei de les grans causes. La por de Sigfrid potser no és el fet de descobrir per primer cop el cos d’una dona (ni tan sols que sigui la seva mare), sinó descobrir que és capaç de sentir emocions. Fins aquest moment, havia conquerit el món a força de voluntat; ara, en mans dels sentiments, descobreix què és la debilitat. Presagi del que serà la quarta part de l’Anell, el Götterdämmerung (El crepuscle dels déus).

Entre els humans, les coses també són estranyes. Però sabent-nos mortals, ens hem rendit (megalomanies a banda) a la debilitat. I sucumbim a la representació del símbol i a la seva interiorització; o a l'exteriorització en forma d'art. Una manera de no morir mai. Qualsevol altra cosa és exposar-se a morir abans no toca. I els germànics són molt donats a traspassar fronteres.

Burlesque: erotisme kitsch

Sizzling Burlesk!, a photo by
Paul.Malon on Flickr

El burlesque és un espectacle teatral emparentat amb el vodevil, el cabaret, la pantomima, el music hall i totes les arts escèniques de tipus festiu i paròdic, en què es busca no només ridiculitzar temes d’actualitat, la moral i tot allò que és considerat seriós, sinó que busca la participació del públic tant per fer-lo còmplice com per incomodar-lo. En alguns casos, té fins i tot un component intel·lectual que l’allunya de gèneres populars com la revista.

El burlesque neix a Anglaterra a principis de l’època victoriana, com un gènere còmic que posa en escena comèdies d’un sol acte i que fa paròdies d’obres d’autors seriosos com Shakespeare, ridiculitzant les escenes romàntiques i tràgiques.

Uns anys més tard, cap a 1865, acabada la guerra secessió, serà als Estats Units on el burlesque, influenciat pel vodevil, començarà a adquirir l’estil que el defineix. En plena eclosió dels espectacles populars itinerants, el burlesca forma part de les troupes que passegen de ciutat en ciutat espectacles circenses, freaks shows, museus de cera i anatòmics, i atraccions diverses, a les quals s’hi acabaria afegint el cinema.

Una de les grans novetats, però, va ser la d’incloure escenes eròtiques per atraure el públic no cap els escenaris de burlesque, sinó al conjunt d’espectacles de les fires itinerants. És un format que als Estats Units continua vigent. Ara les fires ja no són itinerants, sinó que s’han convertit en macrociutats-espectacle, com ho va ser Coney Island, o com ho són Las Vegas o Atlantic City, on l’erotisme i el sexe serveixen, com la resta d’espectacles, per atraure la gent a les taules de joc.

Dels escenaris decadents (això els fa atractius ara) de les fires itinerants o estables, el burlesque va tornar als escenaris i es va sofisticar. Una sofisticació que va continuar girant al voltant de l'erotisme, mirant de ser més insinuant i provocador que no pas groller. Les coreografies i sobretot la indumentària jugava amb elements que formen part del fetitxisme més clàssic: roba interior, corpinyos, déshabillés, transparències, mitges, sabates de taló... La sofisticació que acompanyava aquests espectacles fascinava per igual homes i dones. Les representacions acostumaven a ser muntades (coreografia, vestuari, direcció...) per les pròpies actrius. El fetitxisme burlesque tenia dos components que es retroalimentaven: voieurisme i exhibicionisme.

En la seva vessant més teatral i independent, el burlesque es va anar apagant a mesura que augmentava la permissivitat i es relaxava la moral, i sobretot amb l’aparició de revistes com Play Boy, que permetia endur-se les noies a casa. Les hereves de les actrius del burlesque van ser les pin-up i les noies de calendari. I segurament, la icona pop Bettie Page (22 d'abril de 1923 - 11 de desembre de 2008) seria l’última i la més gran representat d’aquell cant de cigne, sense oblidar Lili St. Cyr (3 de juny de 1918 - 29 de gener de 1999), que, una dècada abans, va gaudir de tanta o més popularitat que la Bettie.

Però el gènere, que ja havia saltat a la pantalla amb  Lady of Burlesque (1943), va ser recuperat pel cinema amb pel·lícules com Cabaret (1972), All that Jazz (1979) o Victor Victoria (1982), fins arribar  Burlesque (2010). Entremig, durant els anys 90, es produïa el ressorgiment de l’anomenat neoburlesque, que recupera tot el glamour del vell espectacle de la primera meitat del segle XX. Unes posades en escena que es mouen entre la sumptuositat i el kitsch, que sovint és volgut perquè la paròdia continua sent l’eix central de l’espectacle. Ha augmentat, això sí, el contingut sexual, però en la mateixa mesura que ho han fet les referències socials i polítiques.

Nova York, Chicago i Nova Orleans, amb estrelles com les nord-americanes Dita Von Teese i Catherine D'Lish, han escampat el fenomen per Europa, on destaquen, sens dubte, Vinila von Bismark, amb una estètica propera al cabaret alemany d'entre guerres. Però sota aquest nom no s'hi amaga una exuberant germànica sinó Irene López Mañas, una granadina nascuda en una localitat amb un nom prou significatiu: Peligros. El burlesque gaudeix a Barcelona d’un relatiu èxit en sales com l’Apolo, que un cop al més programa l’espectacle Taboo, i El Molino, que entre els dies 3 i 13 de juny de 2015 va celebrar el V Barcelona Burlesque Festival. que comptarà, precisament, amb la presència de Dita von Teese, Dirty Martini i Catherine D’Lish.

Per il·lustrar aquest ràpid recorregut per la història del burlesque he rescatat una delícia kitsch de la fantàstica Lili St. Cyr, reina del burlesque dels anys 40 i 50, i que va servir de model a molts dibuixants de pin-ups.

Es tracta del curtmetratge A bedroom fantasy (1953), dirigida per W. Merle Connell, una de les primeres pel·lícules del gènere filmades en color -juntament amb Cinderella's Love Lesson (1953) [1], dirigit per ella mateixa. Té tots els components del gènere, segons els gustos i les possibilitats de l’època. Però no ens equivoquem: el caràcter innocent i infantil de la posada en escena són característics del gènere, que busca recrear-se en una aparent sofisticació i que busca posar en marxa la imaginació. Tot i així, Lili St. Cyr va trepitjar diverses vegades els tribunals americans i canadencs acusada d’atemptar contra la moral, i se’n va sortir sempre argumentant el caràcter artístic dels seus espectacles.

[1] Cinderella's Love Lesson (1953) [IMDb], curt en 16mm de Lili St. Cyr, està comercialitzada com a material extra dins del DVD Sinderella and the Golden Bra / Goldilocks and the Three Bares (1963)  [Amazon]

[+]

Per saber més sobre tot el relacionat amb el burlesque i el cinema és imprescindible consultar el bloc Circo Méliès.

Un bon arxiu d'imatges a Burlesk: As You Like It!