Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dissabte, 28 de setembre del 2013

Portals i baluards de la muralla de Barcelona

Plan of the City of Barcelona (1744-1747), amb els
baluards construïts sobre la muralla medieval
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Intentant reconstruir Barcelona a partir de vestigis que no sempre són a la vista ni sempre són evidents, a Bereshit hem parlat algun cop de les muralles i els baluards que les reforçaven i dels portals que permetien l'entrada i la sortida de la ciutat.

D’aquestes construccions només se'n conserva el tram de muralla i el Portal de Santa Madrona, i algunes restes arqueològiques amagades, però l’espai que ocupaven sí que és reconeixible en la majoria dels casos perquè són espais oberts entre el polígon irregular que delimita Ciutat Vella per les rondes perimetrals i la retícula de l’Eixample.

El 7 d'agost de 1854 començaven les obres d'enderroc de la muralla medieval de Barcelona (la tercera). Avui potser (només potser) l'hauríem conservada, però aleshores va significar alliberar la ciutat de la pressió urbana, la massificació i les epidèmies, i també del setge urbanístic, per créixer cap el Pla (l'Eixample de Cerdà s'aprova el 1860), cosa que tenia prohibida fins aquell moment perquè Barcelona era considerada una plaça militar i no es podia construir fora muralles més a prop d'un tret de canó. Al crit de "Abajo las murallas", els mateixos barcelonins van col·laborar a fer-la desaparèixer, tasca que va durar fins 1881, quan s'acabà l'enderroc de la Muralla de Mar.


Plànol de Barcino. QUARHIS, època II, núm. 9 (2013), p. 16-118


La muralla romana

La primera muralla de Barcelona és la romana. La d'època fundacional (construïda cap al 14 aec) és reforçada cap a finals del segle III amb torres i murs de més alçada seguint el mateix perímetre i afegint-hi la zona del castellum marítim, per sota de la porta de Regomir. De forma octogonal, el traçat és fàcilment identificable tant sobre plànol com sobre el terreny, resseguint l'avinguda de la Catedral i els carrers de la Palla, Banys Nou, Avinyó, Correu Vell, la plaça dels Traginers, i els carrers del Sots-Tinent Navarro i Tapineria, amb la plaça de l'Àngel enmig de tots dos.


La Casa de l'Ardiaca des del Pla de la Seu, el 1962.
A la dreta, l'edifici està construït sobre els dos
paraments de muralla romana. AFB


En alguns llocs encara es poden veure els paraments de les dues muralles una sobre l'altra; per exemple, al Pla de la Seu (mirant cap a la Casa de l'Ardiaca), dins del Palau Episcopal, al subsòl de la plaça del Rei (MUHBA) o a la seu de l'Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore del carrer d'Avinyó.

El plànol ens mostra totes les evidències conservades de Barcino, algunes a la vista, però d'altres són jaciments arqueològics no visitables o restes conservades en propietats privades. No aprofundirem en el tema perquè la muralla romana demana un article a part.

Fins al segle XIII, la Barchinona medieval és reclosa dins la muralla romana, a les quatre portes de la quan s'hi han afegit fortificacions:

El Castell Vell, a la Baixada de la Llibreteria –cardo maximus– amb la plaça del Mercadal (avui de l'Àngel), propietat dels vescomtes de Barcelona, va ser residència dels veguers a partir del segle XII, al segle XIV va ser presó (encara avui els barcelonins de més edat li diuen Baixada de la Presó a la Baixada de la Llibreteria), i les darreres restes van ser enderrocades l’any 1911 amb l’obertura de la Via Laietana, tot i que en els soterranis d'alguna botiga encara n'hi ha possibles vestigis.


El Castell Vell a la plaça de l'Àngel, entre 1830-1860
Joaquín Mosterini (AHCB)


Les Torres del Bisbe, a la porta nord-oest. Diversos gravats encara ens mostren l'edificació (enderrocada cap al 1823), que sense ser un castell o fortificació donava aquesta aparença i unia les dues torres del carrer del Bisbe –decumanus maximus– amb la plaça Nova, lloc per on entrava l'aqüeducte (vegeu-ne les restes arqueològiques a L'aqüeducte romà de Barcelona).


Les torres del Bisbe i la plaça Nova, més o menys idealitzats, entre 1830-1860
Joaquín Mosterini (AHCB)


El Castell Nou, a la cruïlla dels actuals carrers del Call –cardo maximus–, Banys Nous, Boqueria i Avinyó (observeu que el carrer del Call es desvia de la traça antiga amb Boqueria). No en queda cap resta arqueològica ni cap gravat, i les darreres pedres deurien desaparèixer amb l'obertura, el 1846, del carrer de Ferran.

El Castell de Regomir, al carrer del mateix nom –decumanus maximus–, a l'alçada del Pati Llimona, on es conserva una de les torres, el pas de vianants, panys de muralla i part de les termes d'una domus. De l'altra torre, se'n conserven traces a l'habitatge de l'altre costat del carrer


Porta i torre de Regomir, el 1861
Francesc Soler Rovirosa (AHCB)


La construcció de viles noves al voltant de les esglésies de fora muralles, cap el segle X, va portar a l'habilitació dels portals del Pont d'en Campderà, de la Boqueria, del Pou d'en Moranta, de la Drassana, del Born, de la Portaferrissa, de Santa Anna i Jonqueres, a les vies d'entrada exteriors a les muralles, dels quals encara no se n'ha trobat cap evidència arqueològica, però tot fa pensar que s'alçaren aprofitant accidents geogràfics, com rieres i torrents, o obres públiques, com clavegueres o el Rec Comtal. Son anteriors a la primera muralla medieval i els podeu veure en el següent plànol.


Cronologia dels portals de la muralla medieval
Albert Cubeles


Plànol topogràfic de la muralla medieval i moderna
i els baluards, a partir del plànol de 1717,
signat per Joseph Cardoso (1760)


La muralla medieval

L'any 1285, durant una confrontació amb França, el rei Pere II el Gran ordenà fortificar urgentment Barcelona amb murs de tàpia i torres de fusta. Un cop acabat el conflicte, el Consell de Cent es va fer càrrec de la construcció de la que és coneguda com muralla de Jaume I. Aquest segon recinte protegirà definitivament les viles noves, com la dels Arcs (aprofitant l'estructura de l'aqüeducte romà, al voltant de l'actual plaça del Vuit de Maig), la de Mar, la del Mercadal o la de Sant Pere. Al llarg del costat dret de la Rambla es va bastir el primer tram de muralla, enderrocat entre 1768 i 1772.


Portal de la Boqueria, l'any 1760, segons un dibuix de Lola Anglada (1952)
Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona


Anava des del portal de Framenors (a l'alçada de l'actual carrer d'Anselm Clavé, amb la Torre de les Puces a tocar del monument a Colom) passant pel de Trentaclaus (amb restes sota el pàrquing de la plaça del Teatre), Boqueria, Portaferrissa i Santa Anna, fins arribar al Portal Nou. Posteriorment, la muralla arribaria fins a mar protegint hortes, molins i convents. D'aquest tram de muralla en queden força restes arqueològiques sota la Rambla, que surten a la llum de tant en tant quan es fan obres al carrer.


Portal de Santa Anna o dels Bergants, a mig-enrunar
Aquarel·la de Francesc Soler Rovirosa, 1855. AHCB


A partir del segle XVI, l'evolució de les armes de foc determinà que les muralles s'hagin de reforçar. La solució serà la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, construïts en els angles sortints del traçat de la muralla. El vall es va veure modificat i va deixar de ser una rasa o un fossat més o menys ample per convertir-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.

El baluard de Llevant es troba dins del Parc Zoològic, a tocar del Parlament. El de Santa Clara (porta de Sant Daniel) coincideix en bona part amb la Cascada del Parc, i a les darreres obres del subsòl van ser descobertes algunes restes, documentades i tornades a tapar. Amb tot, l’indret actual no guarda cap similitud amb l’espai ocupat per tots dos baluards per les obres de construcció (1716) i enderrocament de la Ciutadella militar (1869-1878), i la posterior construcció del Parc (1887).


Porta de Socors de la Ciutadella (1830-1860)
Joaquín Mosterini. AHCB


De la porta de Socors de l'antiga ciutadella militar no en queda res i del baluard de la Reina se'n poden veure restes a la piscina del Centre Esportiu Municipal construït dins del Parc de la Ciutadella, en el punt on es troben el passeig Picasso i el de Circumval·lació.



Aquarel·la de l'exterior del Portal Nou, durant
la primera meitat del segle XIX
Joaquín Mosterín (AHCB)


Aquarel·la de l'interior del Portal Nou, durant
la primera meitat del segle XIX
Joaquín Mosterín (AHCB)



El baluard i la porta del Portal Nou ocupaven l’esplanada de l’Arc de Triomf, cruïlla de camins, rieres i recs, i porta d’entrada a la ciutat ja en època romana (era un ramal de la Via Augusta), quan Carders, Corders i Bòria eren un camí que entrava a Barcino per la Porta Principalis Sinistra (porta septentrional) de l'antiga muralla, en el Cardo Maximus, on avui hi ha la plaça de l’Àngel (abans dita dels Corretgers, del Blat, del Mercadal i dels Cabrits, i més antigament del Mercadal, nom que li ve del vell mercat establert en el segle IX); després va ser camí medieval i entrada i sortida de diligències i correus; i fins fa poc, de tramvies i trens, que avui circulen soterrats amb el metro aprofitant el buit que van deixar els fossats i els glacis de la muralla.


Baluard de Jonqueres el 1825, segons un dibuix d'Adolphe
Hedwige Alphonse Delamare. AHCB


El baluard i portal de Jonqueres coincideixen amb la plaça d'Urquinaona, un altre espai obert, i en vam parlar descrivint la memòria i els fantasmes d’aquest indret i l’Hort d’en Favà, que fins a principis del segle XX encara sobrevivia entre els carrer d'Ortigosa i de Sant Pere més Alt, i del qual en queda una relíquia en forma de passatge, ocult a l'interior de l'illa de cases.


Gravat del baluard i la porta de l'Àngel o dels Orbs, amb el pont
sobre el fossat i la torre d'aigua de les fonts gòtiques


El del portal de l’Àngel, al cap de munt de l’actual carrer del mateix nom, ocupava una part de la plaça de Catalunya. El portal s'anomenava, al segle XIII, dels Orbs, perquè s’hi reunien els cecs, esguerrats i pobres que vivien en barraques en aquesta zona des d’abans de bastir-hi la muralla, quan aquest indret era als afores de la ciutat. Entre el portal i el carrer de Santa Anna, aleshores un carrer més estret, també era anomenat dels Orbs i fora muralles empalmava amb el camí dels Ases, que després seria de Jesús pel raval existent al mig de l'actual passeig de Gràcia, i que havia estat el camí romà que portava a Castrum Octavium, l'actual Sant Cugat del Vallès. L’àngel del topònim és aquell que se li aparegué a Vicenç Ferrer, martell de jueus. Una escultura d’aquest àngel va presidir la porta fins que va ser enderrocada la muralla (1859). Traslladat a l'església de l'Àngel Custodi d'Hostafrancs, va ser destruït durant la Guerra Civil.


Torres de Canaletes en el Portal de Sant Sever o dels Estudis
Aquarel·la de Francesc Soler Rovirosa, 1855 (AHCB)


La muralla que envolta el Raval es va començar a construir l'any 1368, seguint els carrers actuals de Pelai, rondes de Sant Antoni i Sant Pau, i el Paral·lel. D'aquest recinte, el primer baluard és el de Canaletes (o dels Estudis o de Sant Nicolau), que ocupava l’espai superior de la Rambla, aleshores tancada per dues torres i l’edifici de l’Estudi General (la universitat de Barcelona entre 1536 i 1717, any en què Felip V la va traslladar a Cervera). 


Façana posterior a la Rambla dels Estudis Generals i les torres
del Portal de Santa Anna (1830-1860)
Joaquín-Mosterini-AHCB


En enderrocar els Estudis Generals l'any 1843 quan des del 1717 feia de caserna militar, es va obrir la porta d'Isabel II, que es va mantindria fins a l'enderrocament de les muralles a partir de 1854. Aquesta nova porta permetia l'accés a l'esplanada que seria la futura plaça de Catalunya, lloc que s'havia convertit en un espai força concorregut.


La porta d'Isabel II, l'any 1847


Abans, però, al barri que havia crescut al voltant del convent del Carme ja s'hi havien bastit un primer tancament de la muralla del Raval amb alguns elements defensius i portals com el d'en Godai, de la Cadena i d'en Robador, aprofitant accidents geogràfics, com ja havia passat a l'altre costat de la Rambla abans de la construcció de la muralla de Jaume I amb el portal prop de les cases de Berenguer de Vilarjoan, el del Pou d'en Moranta, el d'en Campderà o el del carrer del Born (vegeu el plànol de la cronologia de la muralla medieval)


Vista de l'absis i porta d'entrada de l'antic convent del Carme
(s. XIII), aleshores seu de la Universitat (1841-1871)
Francesc Soler i Rovirosa (1869)


Davant s’obre la plaça de Catalunya, que ja rebia aquest nom abans de l’enderroc de les muralles i que no havia de ser una plaça, sinó que el seu espai havia de ser ocupat per dues illes de l'Eixample. Els conflictes amb els propietaris del sòl i la indefinició de l'Ajuntament van convertir la plaça en un descampat ocupat per quatre edificis, circs i barraques de fira fins l'any 1895. Del Portal de Sant Sever, situat en aquest punt de la muralla, se'n poden veure restes de la base a l'ascensor del metro i els ferrocarrils de l'entrada del carrer Pelai tocant a la Rambla.


La muralla en ruïnes al costat del portal de l'Àngel o dels Orbs,
amb Santa Anna al fons, cap a 1860, vist des de la futura
plaça de Catalunya. Foto: Frank. AFB


El baluard de Tallers, amb el portal del mateix nom, ara és la plaça de la Universitat i els voltants, com la mançana del passatge Maymó i de la Bella Aurora vinguda d’Illinois (vegeu l'enllaç). Dues intervencions van permetre documentar part del tram de la muralla moderna. Les obres de remodelació de l'estació del metro de la plaça de la Universitat van posar al descobert les restes del baluard, i es va localitzar un mur a la planta baixa de l'edifici del carrer Tallers, 82, a la botiga Vicens de torrons d'Agramunt, que es correspon amb l'antiga rampa d'accés al terraplè de la muralla.


El baluard de Taller en ruïnes, l'any 1856.
Foto: Frank. AFB


El baluard de Sant Antoni és ocupat pel mercat del mateix nom, davant del vell portal. Juli Vallmitjana va retratar magníficament (vegeu-ne l'article) l’activitat comercial dels gitanos del portal, dels venedors i d’altres personatges de finals del XIX i principis del XX. Les restes d'aquest baluard i del ramal de la Via Augusta se n'han trobat restes durant les obres de remodelació del Mercat de Sant Antoni i són visitables. El ramal de la Via Augusta l'havíem esmentat parlant del Portal Nou. Seguint el camí romà, ens  havíem quedat a la plaça de l’Àngel, a l’entrada de Barcino. Seguint el Cardo Maximus passaríem per la Baixada de la Llibreteria (o de la Presó), carrer de la Llibreteria, plaça de Sant Jaume, carrer del Call, i sortiríem de Barcino per la Porta Principalis Dextra seguint per Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, carrer de Sant Antoni Abat i sortiríem pel Portal de Sant Antoni (on a les mateixes obres del mercat s'hi ha trobat restes de la centuriació de l'ager provintialis romà), i encara podríem seguir el ramal de la Via Augusta pel traçat de l’avinguda Mistral, carretera de la Bordeta i cap a Ad Fines, prop de Martorell, per enllaçar amb el traçat principal de la Via Augusta pel Vallès.



Portal de Sant-Antoni, al segle XIX en un dibuix
d'Eduard Gràcia, a dalt. AHCB


Portal de Sant Antoni i carrer de Sant Antoni Abat (1869)
Font: Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya



Entre el portal de Sant Antoni i el de Santa Madrona hi va haver el portal de Sant Pau, del qual no en resta res. Més que un portal el de Sant Pau era un forat a la muralla, raó per la qual el lloc de pas era conegut com la Bretxa de Sant Pau, nom que encara fan servir els veïns per referir-se al tram del carrer de Sant Pau que va de la ronda a l'església de Sant Pau del Camp. Però una mica més avall, a la sala Bagdad del carrer Nou de la Rambla 103, es conserva en el soterrani un petit tram de la muralla.


Muralla-Santa Madrona i baluard del Rei (1860-1869). AFB


Les Drassanes i el Baluard del Rei, des de l'actual Portal de la Pau
Foto: Joan Martí , 1870. AFB


El baluard del Rei o de Santa Madrona (enderrocat el 1890) estava situat a la plaça de les Drassanes, dita també de la Carbonera o del Carbó, recordant els antics dipòsit de mineral del port, davant de les hortes i la platja de Sant Bertran. El semibaluard i el portal de Santa Madrona, amb tot el seu pany de muralla (sobre la qual es conserva un jardí que queda ocult a la mirada dels vianants, però que es pot visitar el primer, tercer i quart diumenge de cada mes, al matí), és l’únic tram de muralla que resta sencera, amb la porta, el fossat i bona part de l’estructura interior que amb l’edifici de les Drassanes conforma el Museu Marítim.


El Pas Sota Muralla abans d'enderrocar
la Muralla de Mar (1866)
Col·lecció Jorge Álvarez


El baluard de Sant Francesc, que era vora mar, sobre els còdols i el turó dels Codals, i pren el nom de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís o de Framenors, que ocupava part de l'espai on avui hi ha l'edifici del Govern Militar i l'illa adjacent fins arribar a la plaça del Duc de Medinaceli. L'orde franciscana hi va aixecar una primera església entre 1236 i 1240 i posteriorment el conjunt es va anar ampliant a partir del segle XVI amb un segon claustre i entrat el segle XVIII se'n va construir un tercer. En els seus últims anys va funcionar com a caserna (1822), hi varen tornar els franciscans (1834) i s'hi va instal·lar un hospital (1834). Finalment, l'any 1835, el convent va ser desamortitzat i després de dos anys de funcionar com a presó fou enderrocat.


Muralla de Mar, amb el baluard de Sant Francesc,
al fons, i el de Sant Ramon, a sota,
el 1874. Joan Martí. AFB


El baluard de Sant Ramon (de Ponent o de la plaça del Vi) es perd davant de l'actual edifici de Correus. Com es pot veure a la fotografia anterior, sota el baluard s'hi feia un sorral que prenia el nom popular de Platja de les Barques perquè servia de recer a les petites embarcacions de pesca.


El Portal de Mar, l'any 1857, vist des de l'actual Pla de Palau,
amb la Font del Geni Català en primer terme


La Muralla de Mar (enderrocada entre 1873 i 1881) i el Portal de Mar (enderrocat el 1859), recer de barques i balcó de Barcelona sobre la Mediterrània, no va tenir mai baluard, i l’antic espai és ara el Pla de Palau, allà on es va fer la primera fotografia de Catalunya i de l’Estat. D'aquest indret només en queda el nom del carrer Sota Muralla, rere els Porxos d'en Xifré.


Restes del baluard del Migdia al costat
de l'Estació de França
Foto: Pere Vivas


El baluard del Migdia conserva restes que romanen convertides en plaça entre la ronda del Litoral i el carrer d’Ocata, on antigament hi havia l'estació de Rodalies al costat de l'Estació de França. Prop s'hi han descobert les barraques de mar, 24 barraques de pescadors dels segles XVI i XVII, el tram final del Rec Comtal, que coincideix precisament amb el carrer d'Ocata, i l’esquelet de fusta d’un vaixell nòrdic comercial del segle XIII, enfonsat a les aigües que a l'Edat Mitjana arribaven fins els murs de la muralla i que feien de port.


El baluard de Sant Pere segon una aquarel·la
de Joaquín Mosterini


Hem deixant expressament per al final el baluard de Sant Pere. Situat aproximadament on avui hi ha la ronda de Sant Pere i els carrers d'Ausiàs March (amb la Riera d'en Mallà com a marge natural), Girona i Bailèn. Un espai que només té interès pel monument a Rafael de Casanova, però que l’any 1892 hi va ser construït el primer velòdrom de Barcelona (podeu veure tota la informació a Barcelofília: Velòdrom de la Ronda de Sant Pere). Sempre s’havia dit que el primer havia estat el de la Bonanova (1893), i així ho afirma fins hi tot Lluís Permanyer (La Vanguardia, 29 de novembre de 2004): “[...] se encontraba justo sobre el Turó Parc [...] hoy estaría delimitado por las calles Vallmajor, de la reina Victoria, Modolell y Valero”.  Però és també a La Vanguardia que el dia 5 d’octubre de 1892 s’anuncia que entre els actes del IV Centenari del Descobriment d’Amèrica es farien unes competicions amb velocípedos al nou velòdrom de la ronda de Sant Pere.


Plànol parcial de Barcelona, de 1890,
amb l'espai que ocuparà el velòdrom de la ronda de Sant Pere


És així, doncs, que aquest és el primer velòdrom de Barcelona (2) i no pas el de la Bonanova, que de fet era terme municipal de Sant Gervasi de Cassoles. Però si va ser així va ser per la conjunció de diversos esdeveniments, com veurem. La idea de construir un velòdrom a Barcelona, segons Juli Pernas (3), neix el 1891:

“El 1891, i impulsada per Claudi Rialp, es creà la Societat de Velocipedistes de Barcelona, i surt al carrer el 16 de juliol el primer número de la revista El Ciclista. Com a conseqüència de tot això, i atesa la manca d’un equipament adient, un grup de persones impulsaren la construcció del primer velòdrom de la ciutat al carrer Ronda de Sant Pere cantonada carrer Girona, en un solar on inicialment s’havia previst construir un Institut Provincial.”

Però a La Vanguardia del 21 de maig de 1891 surt la següent notícia:

“El Club celocipedista de esta ciudad está ultimando los trabajos para la adquisición de unos extensos terrenos, situados en las cercanías del apeadero de Bonanova, para construir un Velódromo, en el cual se cree que en el próximo setiembre podrán ya darse las primeras carreras de velocípedos."

Ignorem si aquest Club és la Societat de Velocipedistes de Barcelona que esmenta Juli Pernas; però, en tot cas, les dificultats per adquirir els terrenys o per fer les obres i les urgències per celebrar les curses ciclistes durant les festes del IV Centenari van dur a la construcció del velòdrom de la ronda de Sant Pere que, d’altra banda, va tenir una existència efímera perquè el gener de 1893 es constituïa una societat per a la construcció del velòdrom de la Bonanova.

Reconstruir la ciutat és una manera de construir-nos nosaltres mateixos. La idea de Bereshit és sempre fer-ho a partir de vestigis. El recorregut pels baluards de les muralles de Barcelona ha estat l’excusa per poder parlar d’uns velòdrom dels quals no en queda cap rastre. Però de la mateixa manera que parlar de l’Hort d’en Favà ens va permetre treure a la llum un carrer ocult i lligar l’existència de qui escriu amb els fets de l’11 de Setembre perquè Casanova va ser ferit sota casa meva, ara, amb l’excusa dels velòdroms trauré un conill de la txistera. La casualitat ha volgut que visqui just a sota del velòdrom de la ronda de Sant Pere i que treballi just a sobre del de la Bonanova. No només els morts jeuen sota terra.


Plànol dels portals de la muralla medieval i moderna de
Barcelona, on s'indiquen les restes visibles
Gentilesa d'Altres Barcelones


*

Notes:

(1) Quasi dos-cents anys més tard de la finalització de la construcció de la muralla medieval, durant el segon quart del segle XVI, es va fer necessària la reconfiguració de llenç murat barceloní, per tal de suportar l'impacte de projectils molts més efectius i destructius. Per compensar l'increment d'aquesta potència dels trets es va haver d'incrementar notablement el gruix dels murs, i reduir-ne l'alçada per oferir una superfície d'impacte menor. Un problema a solucionar urgentment eren les torres, les quals oferien un objectiu molt llaminer pels canons. Inicialment es va optar per les torres circulars, que semblaven resistir millor els impactes, però aquesta solució resultà inefectiva. La resposta a aquest problema es va trobar en la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, i que es construïen en els angles sortints del traçat de la muralla, i mai sense superar l'alçada d'aquesta. El vall es va veure modificat, deixant de ser una rasa més o menys ampla, convertint-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.

(2) El primer velòdrom de Catalunya de què hem trobat notícia va ser instal·lat a Figueres, durant les festes de la Santa Creu:

"Carreras de velocípedos, con grandes premios en metálico i objetos de arte en el Velódromo construido as hoc.” (La Vanguardia, 30 d’abril de 1891)

(3) Juli Pernas, “El primer velòdrom i la primera festa de la bicicleta a Barcelona, barcelonaSportiva [blog]. <http://barcelonasportiva.blogspot.com.es/2013/05/el-primer-velodrom-i-la-primera-festa.html>.




Aquest article sobre els portals i els baluards de la muralla medieval de
Barcelona el podeu trobar amb d'altres relats sobre restes de la ciutat al llibre

Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)

divendres, 20 de setembre del 2013

La vida i la mort en un shtetl (1938)

Passaport de Chann Rachel Glucksman, descendent d'alguns
dels protagonistes d'aquesta història
© Yad Vashem


Shtetl era el nom que rebien a l'Europa de l’Est, abans de l’Holocaust (Xoà), les localitats on la comunitat jueva representava un alt percentatge de la població total. Aquest territori europeu comprenia una zona repartida entre l’Imperi rus, Polònia, Lituània i Romania, i es concentrava sobretot a la regió històrica de Galítsia, avui repartida entre Polònia i Ucraïna. Sense ser exactament el mateix, un shtetl seria semblant al nostre concepte de call.

La invasió romana de Jerusalem, l'any 70 de l'era comuna, i la derrota dels israelites va propiciar la diàspora: bona part dels jueus d’Israel es van dispersar per la Mediterrània; d'altres es va assentar a la zona del Rin, entre Alsàcia i Renània, lloc al qual van anomenar Ashkenaz, topònim d'on deriva el terme asquenazita amb què s’anomena els jueus procedents del centre i est d’Europa, i avui repartits per diversos països del món. A partir del segle X, aquestes comunitats van emigrar Europa de l’Est (vegeu Els jueus de l’est d’Europa) i cal diferenciar-los dels jueus alemanys que, més o menys assimilats, es van quedar a Alemanya fins l’arribada de Hitler al poder.

Els jueus de l’Est van desenvolupar durant la seva estada en terres del Rin una llengua pròpia, l'ídix (jiddisch, alemany medieval amb influències eslaves i hebrees, escrit amb caràcter hebraics), que encara parlen més de 3 milions de persones i que té un premi Nobel de literatura: l’escriptor nord-americà d’origen polonès, Isaac Bashevis Singer.

Com a terme cultural, “shtetl” s'utilitza com a metàfora de la forma tradicional de vida del segle XIX entre els jueus d'Europa de l’Est. Els shtetls eren comunitats observants del judaisme ortodox, socialment estables al llarg dels segles malgrat la influència externa o els atacs que, com no podia ser de cap altra manera, de tant en tant rebien dels seus propis veïns. Aquesta situació és la que es veu reflectida a la pel·lícula El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison. L'Holocaust (Xoà) va donar lloc a la desaparició dels shtetls i de tota la seva cultura, tant a través de l'extermini massiu com de l'èxode, sobretot cap als Estats Units i l’estat d’Israel. Amb l’excepció de les comunitats sefardites de Grècia, la major part dels 6 milions de jueus exterminats pels nazis eren asquenazites (vegeu Tossa de Mar: Chagall i l’extinció del món i Quan l’Est End era la fi del món).

A vegades l’atzar, o aquesta meticulosa mania que tenen els jueus de preservar la memòria, fa que per art de màgia la vida torni allà on ni tan sols hi ha ningú que recordi els morts. Un petit documental familiar en color filmat a Polònia l’any 1938 produeix el miracle.


Rare Color Footage Depicting Jewish Life
in the Shtetl Before the Holocaust
Copyright © 2013 Yad Vashem


L’any 1921, 550 jueus vivien a la ciutat polonesa de Wielopole Skrzyńskie i constituïen aproximadament la meitat de la població local. Vint petites fàbriques i negocis de famílies jueves estaven en funcionament.

David Teitelbaum (1891-1972), un fotògraf aficionat que va néixer a Wielopole Skrzyńskie, va emigrar als Estats Units l'any 1900 i es va convertir en un pròsper home de negocis. Tornaria a la seva ciutat natal gairebé tots els anys per visitar la seva família. El 1938 va filmar el seu viatge. El juny o el juliol de 1939 va viatjar a Wielopole Skrzyńskie de nou, però només hi va romandre un curt període de temps perquè la guerra era imminent: el nazis són a punt d’envair Polònia. És possible que algunes seqüències de la pel·lícula fossin filmades en aquesta l'última visita. A la pel·lícula hi apareixen membres de les famílies Teitelbaum, Rappaport i Sartoria, els seus veïns i coneguts.

Aquestes persones han estat identificades pels seus familiars, en particular Channa Rachel (Helen) Glucksman, la neboda de David, que viu als Estats Units.

L'ocupació alemanya de Wielopole Skrzyńskie el setembre de 1939 va comportar un període de decrets antisemites, persecucions, treballs forçats, robatoris i assassinats. A la primavera de 1942, als jueus se'ls va prohibir viure en certes zones de la ciutat i es van veure obligats a desplaçar-se a una zona de carrers estrets on poder ser controlats. No era exactament un gueto tancat, però els residents van ser objecte de severes restriccions de moviment. El 26 de juny de 1942 els jueus de Wielopole Skrzyńskie van ser desallotjats i enviats al gueto de Ropczyce. Uns cinquanta jueus malalts i vells van ser assassinats abans de la sortida forçada. Algunes de les persones que apareixen a la pel·lícula estaven entre els assassinats aquell dia.

Les persones que apareixen a la pel·lícula reconegudes per Channa, són:

Oizer Teitelbaum, avi de Channa i un dels líders de la comunitat, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Leah (nascuda Blattberg), àvia de Channa, que o va morir malalta abans dels assassinats i les deportacions en massa, o va ser assassinada el mateix juny de 1942. Els seus noms estan inscrits en el memorial dels jueus assassinats a Wielopole Skrzyńskie.

Oizer i Leah van tenir nou fills: Raizel, Chiel (nascut el 1882, va emigrar als Estat Units), Sheindel (nascuda el 1889), David (nascut el 1891, va emigrar als Estat Units), Chaya Klara (nascuda el 1895, va emigrar als Estat Units), Shaya Sam (nascuda el 1896 o 1897, va emigrar als Estat Units), Gusi (nascut en 1904), Yankel (va emigrar als Estat Units), i Eliezer.

David, l’autor de la pel·lícula, també hi apareix. Igual que els seus germans: Chiel; Raizel, que va morir, i el seu marit, Moshe Sartoria (destí desconegut); Sheindel i el seu marit Moshe Aaron Rappaport (1887- ?), que presumiblement van morir, però no se sap on ni com.

Els fills de Sheindel i Moshe Aaron també estan identificats: Simcha (1914- ?), Chiel (1915 o 16- ?) i Shlomo (1917- ?), tots tres de destí desconegut; Channa Rachel (1919) va marxar als Estats Units mitjançant els tràmits de David durant la darrera visita, i va deixar Wielopole Skrzyńskie el setembre o l’octubre de 1938; Chaim (1921- ?), de destí desconegut; i Etla (1929- ?), que va desaparèixer sense deixar rastre. També s’identifiquen els fills de Raizel i Moshe, Shaya (destí desconegut), Chiel, i Sara i el seu marit (nom desconegut).

També apareixen, entre d’altres personatges anònims que passegen per la plaça del shtetl ignorant que l’horror era a punt d'arribar a Polònia, Juda Redel, veí d’Oizer i Leah, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Eidel, que era la germanastra de Moshe Aaron Rappaport. I també Nathan Lipschitz (1918-2011), un supervivent, que era el fill del rabí de la ciutat, Yehuda Zindel Lipschitz, i nét del rabí hassídic Yitzhak Lipschitz.

El miracle del document que ens retorna els morts ens deixa un doble sentiment. D’una banda, recuperar per un instant la vida impossible als nostres ulls; però de l’altra, sabem que fora de la pantalla els mercats i les escoles són buits, que els músics ja no toquen pels carrers, que el sastre ja no fa vestits... Veiem com somriuen a la càmera, però tot s’ho va endur el fum de les xemeneies... Només ens queden les paraules d’Isaac Bashevis Singer, Der Nister, Sholem Aleijem, Joseph Buloff, la música klezmer, l’humor del Tren de la vida, els colors de Chagall... I això, malgrat tot, ens fa immortals.


Croquis del shtetl de Wielopole Skrzyńskie,
fet per Herman Lenger
© Yad Vashem

dilluns, 9 de setembre del 2013

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista (III): carrer d'en Carabassa

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1855, amb la zona descrita
(Font: Institut Català de Cartografia, ref. RM 2577r)

El carrer d’en Carabassa va del carrer Ample, davant de l’església de la Mercè, fins el carrer dels Escudellers. Segons explica Miquel Ponseti Vives en els Fulls històrics (1), aquest carrer va ser un dels primers oberts a l’anomenat “lloc del còdols”, dit així perquè en aquell indret hi havia la línia de costa des d’època romana, i era format per fragments de roca arrodonits per l’acció del mar.

On ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli hi va haver el turó dels Codals o morro del Codolar (2), sobre el qual es va bastir el baluard de Sant Francesc adossat a la muralla de Mar. Entre el turó dels Codals i el de les Falzies, on al segle XIV es va construir la Llotja (tots dos afloraments geològics de la mateixa tipologia i edat que el mont Tàber i Montjuïc), hi havia la Platja de les Barques, sota les drassanes velles del segle XIV, que ocupaven l’espai dels actuals carrers de Fusteria, Avinyó, Ample i Mercè (3).

Més cap a la Rambla, encara hi ha el carrer dels Còdols, que fa referència al mateix indret descrit més amunt, tot i que el nom prové del topònim Codals, indret per on desguassava la riera de Collserola després de vorejar el Tàber (4). I per sobre del carrer d’en Carabassa, el tram que el continua entre el carrer dels Escudellers i el de n'Arai rep el nom de les Arenes. Un altre terme relacionat, en aquest cas provinent dels sorrals on es van construir les primeres cases d’aquest carrer a finals del segle XIV o principis del XV. Aquest sorral era conegut amb el nom d’Arenària, topònim medieval segurament supervivent de l’època romana (5).

El nom del carrer, segons la tradició popular, Amades inclòs, prové d’un prostíbul que ostentava una carabassa com a símbol identificatiu. Però la teoria que preval, com el nom oficial indica, és que es tracta del nom d’una persona. Segons Miquel Ponseti, en aquest indret hi tenien els obradors i els forns els guerrers, i probablement en Carabassa era un guerrer d’ofici (6).

Tot plegat ens serveix per situar-nos en un dels carrers més peculiars de la Barcelona vella; un indret que, com hem vist, està ple d’història malgrat els canvis soferts al llarg dels segles. En el número 8 bis, per exemple, en els treballs arqueològics realitzats l’any 2006 abans de construir-hi l’Escola Bressol Carabassa, s’hi van trobar restes tardoromanes (segles IV i VI dec), medievals (segles XIII i XV) i d’època moderna i contemporània (segles XVI-XIX) (7).

El carrer d’en Carabassa té una estructura peculiar. El costat dels números sanars està format per una filera de cases, moltes d’elles senyorials, datades entre els segles XVII i XIX i inclosos en el catàleg patrimonial, que en molts casos tenen doble façana, una d’elles al carrer d’Avinyó. A la banda dels números parells, les façanes pertanyen, entre els carrers Ample i de la Rosa, als edificis del carrer d’en Serra, però amb la peculiaritat que entre la calçada del carrer d’en Carabassa i aquestes edificacions hi ha un conjunt molt peculiar de patis i jardins que li donen a aquest espai un aspecte i una lluminositat especials, que ha estat inspiració de molts pintors i localització de pel·lícules com El embrujo de Shanghai, de Fernando Trueba, o La ciutat dels prodigis, de Mario Camus.

Un d’aquests patis és el del número 8 que hem esmentat anteriorment, on s’ha construït l’escola bressol, que està unida amb un pont a la façana del número 15 (que comunica amb el del número 52 d’Avinyó). Però el patí que és del nostre interès està situat en els números 6 i 8, jardí que durant molt temps va ser famós per la seva esvelta palmera, una de les més altes de la ciutat, i avui desapareguda.

La palmera desapareguda del jardí elevat

Es tracta d’un jardí terraplenat, una terrassa sobreelevada formada per dos grans paquets de colmatació que, probablement la farcien en la seva totalitat. El més antic es tracta d’un gran estrat amb material del segle XVII-XVIII per poder construir i elevar el jardí. Sembla que aquesta intervenció urbanística estava directament relacionada amb la construcció de la casa senyorial que ocupava el número 7 d’en Carabassa i el 44 del carrer Avinyó, que data de 1775. El segon nivell de colmatació és d’època contemporània, resultat de l’adequació del solar i la instal·lació de serveis (aigua) (8). El jardí conserva una zona arbrada i antics safareigs.

Aspecte actual del carrer d'en Carabassa,
amb els dos ponts i l'arbre del jardí
(Font: Xavi)

Foto  © Jaume Almirall (2013)

La relació d’aquest jardí amb l’edifici del número 7 es fa evident a través del segon pont que sobrevola el carrer. Aquest edifici, construït bàsicament al segle XVII, les dues façanes han estat reformades posteriorment: la del carrer Carabassa al segle XVIII, amb la incorporació d'uns excel·lents esgrafiats, datats a l'entorn de 1775 (restaurats el 2004), amb escenes mitològiques, relacionades amb la verema i l’ornamentació floral; i la del carrer Avinyó, modificada al segle XIX, que té l'aspecte d'una casa típica d'aquell segle, amb un arrebossat que imita carreus. De tot el conjunt destaquen, a més dels esgrafiats, el portal d'accés de pedra, el vestíbul i el pati amb l'escala coberta per una galeria arquejada de voltes inclinades, amb l'artifici dels capitells penjants sense el sosteniment de cap columna (9).

Aspecte interior del jardí elevat
(Font: Descobrir. cat © Óscar Rodbag)

Una altra de les peculiaritats d’aquest edifici és la presència d’un rellotge de sol esgrafiat a la paret, que marca les hores de les vuit del matí a les sis de la tarda, encarat cap al sud. Segons Amades (10), aquest és l’únic rellotge de sol que resta a la Barcelona antiga.

El rellotge de sol del número 44 del carrer d'en Carabassa

L'edifici és la seu del Moviment Laic i Progressista i de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.


[+]

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista I

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista II


*

Notes:

(1) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Unitat Operativa del Pla de la Ciutat [dins Jesús Portavella, Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1996.

(2) Oriol Riba i Arderiu; Ferran Colombo i Piñol, Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2009, p. 34-35.

(3) Miquel Sanz Parera, El Pla de Barcelona: Constitució i característiques físiques. Barcelona: Els llibres de la Frontera, 1988, p. 52-53.

(4) Miquel Ponseti Vives, Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(5) Josep Roca i Ramon N. Comas, manuscrit B-138 al 1411, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 1922. I Pau Vila i L. Casassas, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps. Barcelona: Aedos, 1974.

(6) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(7) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 8 bis. Memòria 034-06 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/282>.

(8) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 6 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/783>.

(9) Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, fitxa 3051, Carabassa 7 / Avinyó 44 [en línia]. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=3051&id.districte=01&>.

(10) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 554-555.

divendres, 16 d’agost del 2013

Places de toros: Barcelona, Gràcia, Sant Martí, Sant Andreu, Sant Gervasi

Enlairament d'un globus aerostàtic al Torín de la Barceloneta,
a principis del segle XX. Autor: Lluís Girau Iglesias
Arxiu Fotogràfic del CEC


La relació de Catalunya, i més concretament Barcelona, amb les corrides de toros sempre ha estat discutida. S’ha vist com un costum forà que ens arriba de la mà de la immigració, sobretot andalusa, i que és part eminent de la invasió cultural espanyola. Però la veritat és que això no és ben bé així, com ara veurem. Portugal i França (1), per exemple, mantenen places actives, i res tenen a veure amb aquesta influència, i per tot Catalunya s’estenen festes que tenen els bous com a part central de l’espectacle, amb tradicions que es remunten a l’Edat Mitjana: el segle XV, per exemple, es feien festes amb toros al Born de Barcelona improvisant un cós.

Els espectacles taurins s’han estès històricament per tota la mediterrània. Des de temps prehistòrics, passant per la cultura minoica de Creta (3000-1400 aec) i l’Edat Mitjana, el toro ha estat un símbol europeu i ha format part de manifestacions diverses de tipus ritual i cultural de la Mediterrània. La imatge que en tenim, però, és la de les corrides cruentes situades en el marc específic de les places de toros i la identificació de l’espectacle com a “fiesta nacional” de l’espanyolisme més ranci imposada durant el Franquisme, que ha solapat, i en alguns casos anul·lat, una tradició català ben antiga. El mateix que passa, en un altre context, amb el flamenc, que acaba sent assimilat al folklore andalús i desvirtuat.

No farem un repàs per la història de la tauromàquia, però sí que situarem l’espectacle en el context on pren forma. Deixant de banda les velles tradicions relacionades amb bous i vedells, les corrides de toros són l'evolució dels treballs ramaders de conducció, tancament i sacrifici del bestiar (que en aquells temps era tot brau) en els escorxadors urbans, que comencen a aparèixer durant el segle XVI.  Com que a ciutat tot acaba convertint-se en espectacle (ho eren les execucions dels condemnats a mort) perquè el treball i l’oci no segueixen els cicles agrícoles i estacionals, els ramaders i els escorxadors van començar a afegir creativitat i virtuosisme al treball i a la mort del toro.


El Torin de la Barceloneta (1915)


L’espectacle es feia a cavall a les places públiques, però a mida que evoluciona a toreig a peu i augmenta el públic, neix la necessitat de crear recintes tancats (la monarquia és la impulsora d’aquest control públic de la festa al carrer). Som a finals del segle XVII i principis del XVIII. A Barcelona, la primera plaça de toros estable és el Torín, també coneguda com plaça antiga de la Barceloneta. Tradicionalment, se situa la inauguració l'any 1827, però aquesta va ser la data en què es va concedir el permís. S'inaugurava el 1834, tancada el 1923 i enderrocada el 8 d'abril de 1946, en el seu lloc la Catalana de Gas hi va construir un camp de futbol i avui encara hi continua l'espectacle perquè hi ha el camp del C. F. Barceloneta.


Cartell de la plaça de toros del Torín
 o plaça antiga de la Barceloneta


Va ser projectada, per encàrrec de la Casa de la Caritat, per Josep Fontserè i Domènech on hi va haver l’antic escorxador de la ciutat, i al mateix lloc on molt abans hi va haver un carner on es podrien els cossos dels animals morts i dels ajusticiats. Veurem que aquesta coincidència és recorrent. No ens ha d'estranyar que la promotora fos la Casa de la Caritat i que part dels beneficis del Torín anessin destinats a obres de beneficència (2); l'administració del primer teatre de la ciutat, el Teatre de la Santa Creu (avui el Teatre Principal de la Rambla), va ser concedida a l’Antic Hospital de la Santa Creu, una altra institució de beneficència: els espectacles estaven a les seves mans per concessió reial. Però en realitat la plaça era molt més antiga. Ho explico a Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019).

Durant la corrida del 25 de juliol de l'any 1835, amb l'excusa de la presentació d'uns toros poc nobles, el públic es va exaltar i, dirigint-se cap a la Rambla, va començar la crema de convents que va acompanyar les revoltes lliberals conegudes com a bullangues. Arran d'aquests fets, el Torín va ser tancat fins l'any 1841, i els espectacles taurins van tornar al carrer en tancats habilitats. Sobre aquests fets són els següents versos populars:


El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del Torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de cremar els convents.


Foto aèria amb el Torín, sota el Parc de la
Ciutadella i l'estació de França, c. 1925
Josep Gaspar. AFB


El 29 de juny de 1900 es va inaugurar la plaça de Las Arenas, d’estil neomudèjar, obra de l'arquitecte August Font i Carreras. Aquest cop quina coincidència, al costat de l’Escorxador General i sobre el petit turó de La Vinyeta, que havia dut el nom de turó dels Forcats perquè allà, prop d'on havia la Creu Coberta (creu de terme del segle XIV), s’hi ajusticiava els condemnats a mort i també es feia servir de carner. Igual que el Torín, les dues places de toros seguien una vella tradició d’espectacle de la mort. I de l’espectacle no se’n surten perquè el lloc on havia el Torín ara és, com hem vist, el camp del Club de Futbol Barceloneta i Las Arenas és un centre comercial i d’oci, inaugurat el 25 de març de 2011 després d'una reforma integral que només en va conservar la façana..


Plaça de toros de Las Arenas. el 1905 A la dreta es pot
veure com l'edifici és construït sobre les restes
aplanades del turó de la Vinyeta


L’any 1900, doncs, Barcelona tenia dues places de toros. Cap altra ciutat de l’Estat en tenia dues, però diuen que el Torín s’havia fet petit. Qui omplia aquelles places? En aquells anys la immigració a Barcelona (800.000 habitants) procedent de fora de Catalunya no era gaire gran i la que hi havia no era precisament andalusa. Es fa difícil pensar que el públic dels toros era “no català”.

És cert que a Barcelona no hi havia una temporada taurina estable perquè l'espectacle no estava relacionat amb els períodes festius, com San Isidro a Madrid, o la Feria de Abril a Sevilla. Barcelona tenia una festa major diluïda per les festes dels barris, les revetlles i una gran oferta d’oci privat. I també és cert que a Barcelona les places eren molt utilitzades per a espectacles diversos: pantomimes, circ, globus aerostàtics amb acròbates (com el cas de François Arban, que sortint del Torín es va perdre en el mar) (3), funambulistes (com ens explica Xavier Theros a "¡El gran Blondin!"), cinema, òpera i atraccions circenses de tota mena (circs eqüestres, faquirs). El conflicte amb els toros hi era. Només cal consultar les hemeroteques per adonar-se tant del volum aficionats com de detractors dels toros.


Arban al Torín, el 1847


Malgrat que la base que nodria els espectacles taurins (tant les corrides serioses com les bufes) de la Barcelona del XIX era eminentment popular, sobretot en el Torín, és curiós veure com en el nou-cents, amb Las Arenas com a gran coliseu, el públic es decanta majoritàriament cap a la burgesia i les classes altes. Primer, perquè els preus de les entrades eren molt alts; i segon, perquè l’assistència a les corrides tenia molt d’aparador social i tradicionalista, com ho era el teatre, l’òpera al Liceu o l’hipòdrom de Can Tunis. Era la pròpia societat benestant barcelonina la que alimentava l’espectacle, sobretot quan coincidia amb actes benèfics, que és quan els senyors i les senyores es fan notar més, mostren la seva generositat i llueixen vestits i pells.

Els detractors estaven lligats a l’àmbit regeneracionista del canvi de segle; els republicans i els catalanistes (encara minoritaris) que proclamaven l’adveniment d’una societat nova després del desastre del 98, i s’enfrontaven als defensors de les tradicions i les aparences antic règim dels seguidors dels partits dinàstics.

En aquest sentit, escrivia Joan Maragall en el Diario de Barcelona, l’any 1900:

“El único afán [...] de aquellos hombres y de aquellas mujeres era ver y ser vistos. Mirarse unos a otros durante un par de horas formando una especie de caballitos del Tío Vivo [...] A estas señoras y señoritas no les gustan los toros; pero [...] creen de buen tono mostrarse madrileñas y sevillanas.” (4)

De tota manera, no hem d'oblidar que Olot, per exemple, gaudia d'un bon ambient taurí i a Barcelona hi havia nombroses penyes taurines, el gruix de les quals el formaven gent ben catalana. Per altra banda, l'andalusisme i el flamenc es vivien amb el mateix esperit exòtic que el japonisme o com avui es viuen manifestacions culturals vingudes d'arreu del món. En Rusiñol es disfressava de moro o de flamenc i en Casas té molts quadres de toros i retrats de la seva dona Júlia vestida de torera, sense complexos.


El Sport, l'any 1913


Amb l’esclat de la Gran Guerra es disparà la bonança econòmica a Barcelona. La construcció del Gran Metro (1924) i l’Exposició Internacional (1929) fan augmentar un 50% la població de Barcelona  i els espectacles es magnifiquen i s’estenen entre totes les capes de la població. El 1914 es construeix la tercera plaça de toros: El Sport (obra noucentista de Joaquim Raspall), que el 1916 seria substituïda, en el mateix lloc, per La Monumental (d’Ignasi Mas i Morell, d’estil neomudèjar i bizantí). L’oci s’escampa pel Paral·lel i per tot Barcelona. I tot allò que té a veure amb l’alta cultura o amb la cultura de masses es converteix en instrument polític. Aviat vindran anys en què això s’accentuarà molt més. Deixant de banda el que l’espectacle taurí té de sanguinari i de regust d’uns altres temps en què la mort era espectacle habitual, arriba un moment en què es fa difícil esborrar l’ètica i l’estètica que acompanya els toros. Però no ens enganyem; no és res diferent de la connotació política que té qualsevol espectacle públic, des d’un partit de futbol a una ballada de sardanes. O aquest succedani de Feria de Abril que se celebra a Barcelona i que es visitada puntualment pels polítics de tots els colors.


La Monumental cap a 1920 (IEFC)


Les places de toros de Gràcia

Abans d’acabar, ens queda pendent resoldre l'enunciat del títol d'aquest article, que esmenta places a Gràcia i al Turó Park. No només és cert, sinó que la nòmina és més extensa i des del dia que va ser escrit aquest text s'ha anat nodrint de més descobertes taurines esborrades del record. És una mostra de l'interès que els toros tenien a Barcelona, més enllà de les places estables i de les nombrosos penyes taurines.


Plànol del projecte de plaça de toros. Vila de Gràcia, 1887
Arxiu Històric de Barcelona


Entre els anys 1885 i 1887 les festes d’aleshores independent Vila de Gràcia no van ser gaire lluïdes. El 1885 hi va haver una epidèmia de còlera i entre el 86 i el 87 els greus problemes polítics que van enfrontar l’Ajuntament de Gràcia amb els veïns a causa de la conflictivitat laboral, les vagues i l’activitat anarquista, van reduir les festes a uns quants balls de societat (5). Malgrat la situació política, entre els carrer de Còrsega i Cervantes (actualment, Milà i Fontanals), ben a prop del gasòmetre i de les restes del convent caputxí de Montcalvari (avui un passatge el recorda) es va alçar una plaça de toros perquè s’hi celebressin dues novilladas els dies 14 i 15 d’agost de 1887. Va ser davant de la masia de Can Focs, el mateix edifici on després es va instal·lar l'acadèmia Salleras durant la dècada de 1930.



Masia de Can Focs a principi de la dècada de 1930, a Còrsega amb
Milà i Fontanals Davant es va instal·lar la plaça de toros
 Juli Llacuna. Club Excursionista de Gràcia. AMDG


Explica Gaziel a les seves memòries, Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí (1893-1914), que l'ambient de l'escola de "minyons menestrals i burgesos de la Vila de Gràcia estava dominat, quan jo vaig entrar-hi, per dues passions: la tauromàquia i la guerra d'Àfrica", i continua dient que a l'hora d'esbarjo s'hi celebraven "grans simulacres de corrides".


Fragment del Plano General de Alineaciones de la Villa de Gracia,
Miguel Barrera, 1889, amb la situació de la plaça de toros
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya


La cosa no acaba aquí. L'any 1892, Gràcia va ser a punt de tenir una plaça estable. L'arquitecte Villar i Carmona va rebre l'encàrrec de fer un projecte per instal·lar-ne una a l'illa Bailèn, Indústria, passeig de Sant Joan i Coello (Pare Claret). Els plànols es conserven a l'Arxiu Històric del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC).


Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Turó Park i l'Eixample

Era habitual la instal·lació d'aquestes places portàtils a les festes majors de barris i pobles, i és molt difícil trobar documentació al respecte, d'aquí l'interès del plànol que reproduïm. Tenim el cas, per exemple, de Sant Andreu de Palomar, on a finals del segle XIX es van fer corrides a la plaça del Mercadal . Explica l'historiador andreuenc Martí Pous i Serrà (1910-1997) en el programa de la Festa Major de 1989 que a les festes majors de la dècada dels anys noranta del segle XIX es van celebrar  a la plaça del Mercadal curses de braus o “jocs de bous”:

A l’acta de la reunió de l’Ajuntament de Sant Andreu del dia 20 de novembre de 1891 consta que a proposta d’un grup de regidors s’acordà "Que se corra un novillo en la plaza del Mercado a cuyo efecto deberá prepararse convenientemente y que se conceda un premio al que arranque la divisa." La preparació devia consistir en tapar amb barreres les obertures entre columnes i també aplanar el mig de la plaça perquè no fossin obstacle per la aquelles fileres de maons de cantell que, segons diu mosèn Clapés, marcaven els límits de les diverses parades de venda. No cal dir que la nostra plaça portificada, orgull urbanístic de Sant Andreu, era un marc excel·lent per a aquesta classe de festa. Els andreuencs d’aquells temps podien gaudir d’un espai interior quiet i ordenat des d’on, sense obstacles al mig, podien entreveure tot el porxat de la plaça des de qualsevol punt.

Recreació històrica d'una corrida de toros al
Mercadal de Sant Andreu de Palomar
Dibuix de Jordi Sacasasa i Segura
Programa de la Festa Major de
Sant Andreu de Palomar 1989


També és molt probable que hi hagués, l'any 1897, una plaça estable (segurament de fusta) on després s'hi van construir els tallers de la Renfe i on avui hi ha els equipaments de Can Dragó. Tot i que no s'ha trobat documentació que ho demostri, en parla José María de Cossio y Martínez Fortún a Los toros (1943-1961):
"En este antiguo municipio hoy anexionado al de Barcelona, una plaza de toros modesta, edificada en finales del siglo pasado [XIX]. Tiene capacidad de 3.000 localidades". En tot cas, segur que va ser de vida efímera. Ens ho explica Pau Vinyes a L'opinió andreuenca, on cita, també, l'historiador Joan Pallarès-Personat, que en va parlar en un article publicat a l'Sport 9 l'octubre de 2011.

A Sant Martí de Provençals, tenim notícies que també s'hi van fer espectacles amb bous al Clot, al principi del carrer d'en Xifré, a la vora del Camí dels Enamorats; i al barri del Poblet, al carrer de Padilla amb València (antic carrer Major), on a més de corrides de vaquetes els aprenents de toreros hi van entrenar fins als anys de la dècada de 1960. A la Sagrera (a Sant Martí però més lligada a Sant Andreu) se sap que es van fer toros a la plaça de Massades, i en un altre indret del qual, segons ens explica l'historiador Joan Pallarès-Personat, se'n coneix el cartell, dates (1897) i preus, però de la seva situació només se'n té l'indici que era en un carreró fosc al final de Monlau-passatge de la Farinera, on va haver la Hispano Suiza, i que gent que eren infants abans de la Guerra anomenaven aquell racó 'la Plaça de Toros', tot i que no en sabien el perquè però ho havien sentit dir als grans.


La Vanguardia, 9 de juliol de 1913


Buscant a les hemeroteques és possible trobar alguna dada més, com és el cas de l'anunci d'una corrida al Turó Park, el 9 de juliol de 1913. Entre els espectacles habituals d'aquest parc d'atraccions s'hi anuncia un concurs de globus aerostàtics, sardanes i una corrida de toros. Tot plegat amanit amb l'exhibició d'una tribu oriental, que es mostrava al públic com una curiositat zoològica. Aquestes exhibicions s'havien posat de moda a Europa i als Estats Units en el segle XIX arran de les exposicions universals. I tant d'èxit tenien que el mateix dia s'anunciava l'exhibició d'una tribu senegalesa al Tibidabo (6). I sense abandonar l'espai de la Barcelona benestant, també sabem per les cròniques que s'havien fet espectacles taurins als Camps Elisis (1853-1881), els jardins que ocupaven l'actual espai delimitat pels carrers de Rosselló fins a Aragó i des del passeig de Gràcia fins al curs del Torrent de l'Olla que baixava de Gràcia; i també al parc d'atraccions del Saturno Park, a la Ciutadella, l'any 1921.



Plaça de toros portàtil al barri de la Florida de l'Hospitalet
de Llobregat, a la dècada de 1970
Centre d'Estudis de l'Hospitalet

A baix, plaça portàtil al carrer de Sant Rafael de l'Hospitalet,
a "la pujada dels bombers", el 1980




Les places de toros portàtils permetien fer corrides a localitats diverses, sovint aprofitant les festes majors. A prop de Barcelona tenim el cas de La Florida de l'Hospitalet de Llobregat, barri en el qual l'estructura de fusta es muntava a la plaça de la Redemptora, a la dècada de 1970, on avui hi ha l'institut Pedraforca, entre el Torrent Gornal i el carrer de l'Enginyer Moncunill. I una altra plaça portàtil s'instal·lava a l'anomenada popularment "pujada dels bombers", al carrer de Sant Rafael, fins a primers de la dècada de 1980.

Tot plegat serveix d’evidència per demostrar que els gustos i les manies tenen sempre un context que sovint se’ns escapa quan els anys o la intenció n’esborren les raons. Està bé que els costums canviïn i s’adaptin a les noves sensibilitats. Però no ens enganyem: ni els toros han estat sempre la fiesta nacional, ni ha estat un espectacle aliè a la sensibilitat catalana. I hem vist, a més, l'estreta relació que existeix entre la mort i l'espectacle en comprovar com els llocs guarden memòria i ens porten, a través del temps per un camí on coincideixen fossars, forques, escorxadors, places de toros, espectacles diversos i centres comercials.


Trobareu més informació sobre les places de toros de Barcelona i d'altres articles de la història de la ciutat en el llibre Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019)


 

*

Notes:

(1) A França hi ha les següents places (només esmentarem les de 1a i 2a categoria): Nimes, Arlés (aquestes dues dins de dos amfiteatres romans), Baiona, Besiers, Dacs, Lo Mont de Marsan, Vic en Fesensac, Ceret i Hloriac (Floriac).

(2) Barcelona no és l’única població de Catalunya amb places de toros. Quatre d’elles continuen dempeus malgrat no tenir l’ús original:

Plaça Clarà d’Olot (1859)
La Monumental de Tarragona (1883)
Plaça de Toros de Figueres (1894)
La Monumental de Barcelona (1916)

D’altres places edificades en poblacions catalanes, algunes gens sospitoses, han estat enderrocades:

Cós de Remolins o de les Diversions Públiques, de Tortosa (1878-1943)
Plaça del Torín de Camprodon (1890-1936)
Plaça de toros de Mataró (1894-1905)
Cós de Santa Eugènia de Girona (1897-2006)
Plaça de toros de Vic (1917-1963)
Plaça España Brava de Sant Feliu de Guíxols (1956-1998)
Plaça José Luis Andrés de Lloret de Mar (1962-2006)

(3) Rosa Sala explica alguns casos més a “Charlie Rivel y el globo de Milá”, Blog de Rosa Sala Rose, 3 de juliol de 2009.

(4) Joan Maragall, “Gacetilla”, Diario de Barcelona, 11 de juliol de 1900 (edició del matí), pàg. 8155-8156. Reproduïda a Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1981, vol. II: obra castellana, p. 605-605.

(5) Jordi Pablo, Arxiu Festiu Gràcia Festa Major, 1817-1943. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 1998, p. 34.

(6) Vegeu més sobre el tema dels zoos humans a Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe.


Bibliografia:

Fàbregas, Xavier. “La xerinola a la Barcelona d’entre segles”, L’Avenç, núm. 9 (octubre de 1978), p. 42-47.

Fàbregas, Xavier. Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Barcelona: Curial, 1975.

Gabriel, Pere. “Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920”, dins García Delgado (coord.). Las ciudades en la modernización de España. Los decenios interseculares. Madrid: Siglo XXI, 1992, p. 61-94.

Generalitat de Catalunya, Culturcat, “Les festes de bous a Catalunya, s. XV dC - s. XXI dC”.

Suárez Carmona, Luisa. “La Barcelona del canvi de segle”, dins El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. [Tesi doctoral] Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 29-148.


Agraïments:

Joan Pallarès-Personat, Antoni Pladevila i Pau Vinyes.

divendres, 9 d’agost del 2013

Biblioteques per dins [26]: una geografia sentimental

Antiga biblioteca pública de Cincinnati,
destruïda el 1955


Moltes han estat les definicions, comparacions i símils que s'han fet per definir la biblioteca. La majoria d'elles fan referència al concepte d'univers, d'infinitud, de caos. Deia Jorge Luis Borges (24 d'agost de 1899 - 14 de juny de 1986) que la biblioteca es "una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible".

És evident que, en termes més relatius, una biblioteca és, com a molt, una geografia sentimental particular que pren sentit pel seu contingut, la seva ordenació i els seus límits, i el concepte d'univers infinit ve donat per la variabilitat d'aquests paràmetres i la relació que s'estableix amb les mans creadores, demiúrgiques, que han conformat cadascuna d'aquestes geografies particulars. Cadascú de nosaltres ha dibuixat, involuntàriament, un mapa limitat per un espai, on els accidents físics i la composició política depenen de les rutes traçades entre cadascun dels llibres que el componen. Com que aquestes rutes tenen relació natural amb els llibres continguts en altres mapes, podríem unir un mapa amb un altre fins conformar l'esfera infinita que Borges anomena univers: la Biblioteca.

Però baixant a cercles més terrenals, el que ens interessa és aquest petit caos que és la nostra biblioteca. Caos en el sentit de conjunt no estàtic d'elements subjectes als paràmetres que he mencionat anteriorment: el contingut (nombre de llibres), el límit (l'espai disponible) i l'ordre (el sentit últim del conjunt). Res de tot això ens és aliè. Deia Enis Batur, l'escriptor turc: "Mostradme vuestra biblioteca. Os diré, si no quiénes sois, sí cómo sois. [...] las previsiones que se hagan serán un punto más razonables que si consultamos las líneas de la mano, los posos del café, la arena o las cartas" (Las bibliotecas de Dédalo. Madrid: Errata naturae, 2009).

Aquesta és, però, una visió estàtica de la biblioteca. Des de la mirada del seu propietari, la biblioteca és un ésser viu, farcit de conflictes naturals com si es tractes d'un niu biològic en permanent estat d'adaptació. A la relació particular que aquest propietari manté amb cadascuna de les entitats que conformen el conjunt s'hi afegeix la manera com cada un d'aquests elements entren en relació entre ells; és a dir: l'ordenació.

No fa gaire, va caure a les meves mans el llibre de Jacques Bonnet Bibliotecas llenas de fantasmas (Barcelona: Anagrama, 2010). Bonnet planteja de forma divertida tots els conflictes que s'originen de la necessitat d'ordenar els llibres en una biblioteca particular: temes, idiomes, autors, dates, períodes, gèneres... Però també qüestions com la necessitat de posseir llibres, la necessitat de llegir-los o no; parla de la conservació i de la destrucció; de les diferents maneres de llegir-los; del seu origen. I d'un tema que considero extremadament interessant: Bonnet afirma que els personatges de ficció són més reals que els propis autors. Tot llibre conté la vida dels seus personatges. Limitada per la voluntat de l'autor, però tot és entre les planes del llibre. Sabem més d'Ulises que d'Homer; sabem més de don Quijote que de Cervantes.




I com no, un altre dels temes cabdals de tota biblioteca és l'espai disponible. Explicava Enrique de Hériz a l'article "Decisió aterridora", el problema que se li havia presentat en haver de traslladar el seu despatx i la seva biblioteca a un espai més petit. No disposava d'espai material per ordenar els seus llibres i es va veure en l'obligació d'haver de desprendre's de part de la seva biblioteca. Però, quins llibres són prescindibles? Abans parlava d'aquesta geografia sentimental que conformen els llibres. Com fer desaparèixer una part del mapa i aconseguir, alhora, que aquesta geografia no quedi coixa? "Si acceptes que un sol llibre és prescindible, estàs obrint la porta a un abisme insondable. I és que, reconeguem-ho, cap és per si mateix tan valuós perquè en depengui una vida. La seva possessió únicament té sentit si s'insereix en un conjunt, una suma de morals i estètiques diferents i a vegades fins i tot contraposades". Una geografia sentimental.

Conservar només els que no s'han llegit? O els que ens van apassionar en el seu moment? O els que vam odiar? O cremar-los tots?

Ai...! Resulta divertit com a joc intel·lectual. Però per a tots aquells que estem enverinats pels llibres com a objectes, la destrucció d'un llibre és una cosa que, d'entrada, colpeix. Ara em ve al cap un llibre interessant que parla de la destrucció de llibres: Historia universal de la destrucción de libros. De las tablillas sumerias a la guerra de Irak, de Fernando Báez (Barcelona: Destino, 2004). Deia Heinrich Heine que allà on cremen llibres, acaben cremant homes. Quina premonició la d'aquest poeta judeoalemany, que va morir 77 anys abans que Hitler arribés al poder. Però bé, aquest tipus de destrucció no és el tema d'aquest article.

No ens espantem. Tots acabem fent desaparèixer llibres de la nostra biblioteca, ja sigui per raons d'espai o perquè hi ha moments a la nostra vida que prenem decisions d'higiene mental que ens porten a condicionar el nostre espai vital i els dels llibres, part important de la nostra biografia. Senyal, doncs, que les biblioteques particulars són entitats vives i, per tant, subjectes a catàstrofes i extincions.

També les gran biblioteques, tant privades com públiques, fomenten aquesta neteja. S'expurguen. Necessari, sobretot, a les biblioteques públiques de consulta massiva, subjectes a una dinàmica particular que ve marcada per l'ús que en fan els seus usuaris. Omple una biblioteca de llibres obsolets i la convertiràs en un cementiri.

Cert és, però, que hi ha espècies que no han de morir per molt obsoletes que siguin perquè el seu valor és incalculable: edicions príncep, incunables, exemplar únics. La biblioteca també té aquesta funció de cementiri de notables, de valor més museístic que d'ús.

En aquest sentit, la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, quan el 2010 va celebrar el 150 aniversari, va posar en marxa una iniciativa peculiar: apadrinar llibres incunables que necessiten una restauració urgent. L'entitat no disposa dels diners suficients per realitzar aquesta tasca de preservació i amb aquesta iniciativa volia obrir-se a tota la ciutadania.

Si no quedava clara aquella concepció global de la biblioteca com a univers, per un mòdic preu es pot lligar la nostra geografia sentimental, per petit que sigui el mapa, a la xarxa d'autopistes de les grans biblioteques.

"El Universo (que otros llaman Biblioteca) se compone de un número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales, con vastos pozos de ventilación en medio, cercados por barandas bajísimas. Desde cualquier hexágono se ven los pisos inferiores  y superiores: interminablemente."
 La biblioteca de Babel (1941), Jorge Luis Borges