La vida dels jueus a Palestina

Llauner jueu a la Ciutat Vella de Jerusalem (1890)

Ken & Jenny Jacobson Orientalist Photography Collection

Getty Research Institute

Article publicat a la revista Mozaika

L’abril de 1913 un equip de filmació sortia d’Odessa en vaixell per preparar una pel·lícula, The Life of the Jews in Palestine, sobre la vida dels jueus de la regió. El productor, Noah Sokolovsky, amb el suport de la companyia Mizrakh, va passar dos mesos filmant les ciutats, les aldees i les comunitats agrícoles d'Eretz Israel habitades ininterrompudament per famílies jueves des que Roma va destruir el Segon Temple l’any 70 EC fins a la fi del domini otomà després de la Gran Guerra (1914-1918), que convertia el territori en el Mandat Britànic de Palestina. La pel·lícula va ser presentada a Viena l’agost de 1913 i poc després desapareixia a causa del conflicte bèl·lic.

El 1997, el negatiu original de vuitanta minuts va ser trobat a França perquè la cinta havia estat enviada per Mizrakh des d'Odessa a París per ser processada en els laboratoris cinematogràfics de la Gaumont. La pel·lícula va ser restaurada i editada per Yaacov Gross i l’any 2000 va ser projectada en diversos festivals.

La nau de Sokolovsky salpava d'Odessa l'abril de 1913, acompanyat, entre d’altres, de noranta-dos passatgers jueus (el 30% de la població d’Odessa era jueva, la majoria exterminada durant l’ocupació nazi), que anaven a Israel per motius diversos: educatius, per raons de salut, per visitar la família durant la Pasqua o a fer turisme. El viatge va durar onze dies, després de fer escala a Constantinoble i Alexandria abans no van arribar a Jaffa.

L’arribada de l’equip de Sokolovsky va ser tot un esdeveniment per al yishuv, nom que rebien els jueus de l’Imperi otomà. El Gymnasium Herzliyà, l’escola de Tel Aviv, i el col·legi de mestres de Jaffa van interrompre durant uns dies l’activitat escolar per poder ser filmats, com es pot veure a la primera part de la pel·lícula.

El Gymnasium Herzliyà de Tel Aviv (ca. 1915)

Més endavant, la càmera ens porta a veure l’explotació agrícola de Pétah Tikvà, especialitzada en el cultiu de la taronja, i com les caravanes de camells carreguen caixes d’aquesta fruita per dur-les al port de Jaffa per ser exportades.

A Zikron Iaaqov, Sokolovksy i el seu equip filmen a la sortida de la sinagoga després del servei religiós del shabat. Zikron, important per la indústria vitivinícola, era coneguda com el "París d'Eretz Israel": mentre a tota la regió els seus habitants, tant jueus com àrabs, vivien sota una economia de subsistència i pobresa, Zikron tenia una economia molt activa que la va convertir en centre d'atracció de les modes que venien d'Europa (1).

Sinagoga de Zikron Iaaqov

Font: Library of Congress

Un altre fragment ens mostra la construcció de l'edifici del Technion, l’Institut Tecnològic d’Israel, a Haifa, i expressa l'orgull que 100 dels 130 treballadors de la construcció fossin jueus. La pel·lícula segueix per altres localitats com Haderà, Kinneret, Rosh Pinà, Jericó, Rishon LeTzion, Nes Tzionà, Guederà i Tiberíades, on se’ns mostren les dues yeshivot (escoles talmúdiques) de la ciutat, que acollien 2.000 sefardites i 2.000 asquenasites hassídics.

En el fragment filmat a Migdal hi surt un home amb un sol braç llaurant darrere d'un cavall. Aquest camperol era Joseph Trumpeldor, un veterà de la guerra russojaponesa (1904-1905), on va perdre el braç en combat. A la Gran Guerra, després que els turcs expulsessin milers de jueus de Palestina cap a Egipte, Zeev Jabotinsky i Trumpeldor van formar un grup que es va oferir per combatre al costat dels britànics. Londres només va acceptar que constituïssin un cos de suport per portar subministraments al front emprant mules. Així va néixer el Cos de Mules de Sió, que es va autodefinir com la primera unitat de combat jueva en 2.000 anys. Més tard, aquest cos va créixer fins a convertir-se en la Legió Jueva que va participar en la conquesta britànica de Palestina.

L’equip de filmació es va dirigir amb tren cap a Jerusalem (a finals del XIX la meitat de la població jueva vivia dins les muralles de la Ciutat Vella de Jerusalem), on es pot veure la multitud resant davant del Mur, durant la Pasqua jueva, i la visita a la tomba de Shimon haTzaddik, Simó el Just, summe sacerdot durant el temps del Segon Temple. Camí d’Hebron es poden veure les tombes de Raquel i les dels patriarques, però només des de l’exterior perquè els musulmans no permetien als 1.200 jueus de la ciutat entrar al santuari.

L'últim fragment mostra un festival celebrat a Rehovot que va atreure 6.000 jueus de tot Palestina. Aquest festival va ser el precursor dels Jocs Macabeus, una mena de jocs de la Commonwealth que aplega esportistes d’Israel i jueus d’arreu del món.

La pel·lícula, muda però narrada per l'actor israelià Yoram Gaon (sense subtítols), mostra que la vida jueva a Palestina el 1913 era vibrant i productiva 35 anys abans de la fundació del nou estat d'Israel. Sota el domini turc als jueus se’ls permetia establir-se a qualsevol lloc de l’imperi excepte a Palestina per evitar que es poguessin equilibrar les poblacions autòctones jueva i musulmana, que l’any 1913 era de 150.000 contra uns 500.000 habitants respectivament: la jueva, en part hereva de les famílies que van restar al territori després de la conquesta romana definitiva, l'any 70 (destrucció del segon temple), en part procedent de la movilitat tradicional de la població de la regió; i la musulmana, producte de l’expansió de l’Islam durant segles.

És important subratllar aquesta presència històrica ininterrumpuda de la població jueva a Palestina (nom usat pels romans i que s'identifica amb una regió administrativa però no amb els seus habitants) contra els que parlen de colonització i usurpació, que només els escau als romans, a l'expansió de l'islam, als regnes cristians, a l'Imperi turc i als britànics.

A l’esclatar la Primera Guerra Mundial els turcs i la població musulmana van expulsar i massacrar milers de jueus palestins (es va reduir la població jueva a una tercera part). La victòria britànica i francesa al final de la guerra sobre alemanys, austríacs i turcs va convertir Palestina en un mandat britànic mentre la regió síria quedava en mans franceses. La nova situació va permetre la recuperació de la població jueva, però l’estabilitat ja no es va recuperar mai més, sobretot en el moment en què l’enfrontament contra els britànics va posar els caps àrabs a favor de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra, Israel recupera la seva condició d'estat, i se'n creen de nous que fins aleshores no havien existit: Jordània, Síria, Líban i Iraq. Però aquesta és una altra història.

Nota:

(1) Per saber-ne més sobre els costums en el vestir a la Palestina de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, vegeu Ayala Raz, "Fashion in Eretz-Israel: What we Were Wearing in the Early Days of this Century", Israel Review of Arts and Letters, 1998/107-8.


[+]

Pel·lícules antigues de Jerusalem a Terres d’Edom

Mapa en perspectiva de Jerusalem (1928)

Font: Biblioteca Nacional d'Israel

L'aroma del sexe

Descobríem el sexe a finals dels anys 60 i principis dels 70. El descobríem bàsicament per intuïció perquè aquella Barcelona de barri que ens va tocar viure, encara fragmentada per les costures que la trama de Cerdà no havia bastit, vivia les darreres alenades d’una llarga postguerra animada pel nacionalcatolicisme que tot ho cobria de tenebres. Amb les escoles segregades per sexes, pecàvem de pensament, paraula, obra i omissió, però sempre en solitari.

El sexe era una aroma, a vegades subtil, a vegades groller. A la costura d’unes mitges negres s’hi amagava la fina línia de l’erotisme, i sota les mantellines de missa, tots els pecats, que al Xino s’exhibien sense pudor i a pes. La imatgeria ens arribava del cinema, que també era una aroma. La fascinació de la pantalla. La mateixa pantalla on més tard hi vam anar a buscar pell nua amb l’excusa del cinema d’art i assaig mentre d’altres anaven a buscar la verdor més enllà dels Pirineus.

Entre calaixos de llenceria fina i pastilles d’Heno de Pravia (una altra aroma), a casa s’hi amagaven alguns exemplars de París-Hollywood, aquella revista francesa de pubis difuminats que amagaven una realitat més densa, com anunciaven els negligés que negligentment deixaven transparentar. I l’adroguer de sota casa, entre Codorniz i Codorniz i repressions de postguerra, m’hi amagava estudis anatòmics vinguts del món lliure. Res que es pogués trobar en un quiosc.

Però si als quioscs no es podia trobar res relacionat amb l’erotisme fins a mitjan anys 70, què és aquest “Sobre sorpresa gigante Rosa” que encapçala l’apunt i que es venia l’any 1966? Un interrogant gran i vermell com un fanal de prostíbul i els dos rombes que indiquen la classificació moral del contingut acompanyen una insinuant Elizabeth Montgomery, protagonista de la sèrie nord-americana Embrujada, que ens mira des de la portada vestida amb un deshabillé.

Boilerplate, l'heroi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

Boilerplate amb Pancho Villa durant la Revolució Mexicana

Un dia com avui, 28 de juliol de 1914, Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia i esclatava la Gran Guerra (1914-1918). És el moment de recuperar Boilerplate, heroi de la Gran Guerra, soldat de fortuna i aventurer nascut en la segona meitat del segle XIX. Boilerplate va lluitar com a soldat al costat de Teddy Roosevelt a la Guerra de Cuba (1898); va participar a la rebel·lió bòxer (1900); va viatjar al Pol Sud; va participar en la Revolució Mexicana, on va fer amistat amb Pancho Villa (1911); va acompanyar Lawrence d'Aràbia durant la Rebel·lió Àrab (1916); va fer d'actor en els inicis del cinema al costat del gran mag i escapista Houdini (The Master Mystery, 1918). Una llarga llista d'aventures que inclou el combat que va disputar contra el campió mundial dels pesos pesants, Jack Johnson, el gegant negre que l'any 1916 va lluitar a La Monumental de Barcelona amb Arthur Cravan, el poeta dadaista. Una vida agitada que acaba amb la seva desaparició al final de la Gran Guerra (1918) en el batalló perdut del major Whittlesey.

Boilerplate contra Jack Johnson

Amic de Mark Twain i Nikola Tesla, repassar la seva biografia ens permet veure'l al costat de les grans personalitats que van marcar l'esdevenir del món entre aquells dos segles, el XIX i el XX, que havien de canviar el panorama científic, geogràfic i polític del món. Un personatge que ens recorda el magistral Zelig, de Woody Allen.

Però la vida de Boilerplate no hauria estat possible sense el científic i inventor Archibald Balthazar Campion, nascut a Chicago el 1862 i mort a la mateixa ciutat el 1938, deixant darrere seu desenes de patents que el van convertir en milionari i li van permetre tirar endavant el seu gran projecte, la creació d'un robot, un giny mecànic que havia d'esdevenir un soldat indestructible que evités les morts humanes en els conflictes bèl·lics. Naixia, d'alguna manera, el primer superheroi. Naixia Boilerplate.

De manera resumida, aquest és l'argument de Boilerplate: History's Mechanical Marvel (2009), de Paul Guinan i Anina Bennett, un híbrid de novel·la gràfica i àlbum de fotografies. Guinan va comprar els drets per fer el llibre a una pàgina web que havia creat el robot Boilerplate fent veure que era real.

Boilerplate a la Guerra hispanoamericana (1898)

La novel·la il·lustrada ens explica amb detall la vida de Boilerplate, acompanyant-la de fotografies i documents que permeten crear la il·lusió que el personatge realment va existir fins que va caure a mans de l'exèrcit alemany. Un divertiment del qual en tenen els drets cinematogràfic la Paramount i el prolífic J. J. Abrams.

La Barcelona de Chomón

L'estany i el casino de la Ciutadella de nit, el 1916

Segundo de Chomón (Terol, 1871 - París, 1929), tècnic fotogràfic, inventor d'efectes especials, càmera, pintor, productor i director, és un dels pioners del cinema i una figura fonamental dels primers anys de la seva història. Va començar la seva trajectòria a Barcelona, el 1902, pintant pel·lícules amb un sistema inventat per ell, ajudat per la seva dona, Julienne Mathieu, que havia treballat per a Méliès. Aquell mateix any fabrica la seva pròpia càmera de cinema i roda la primera pel·lícula, Choque de trenes (1902). El 1905 viatja a París i en poc temps es converteix en un dels tècnics més importants de la Pathé Frères. Especialitzat en cinema de màgia i fantasia, les seves pel·lícules són plenes de fantasmagories, bruixots, diables, transformacions inversemblants i substitucions meravelloses, mons d'una imaginació desbocada, cosa que va fer que se'l conegués com el Méliès espanyol.

No m'estendré ni en la vida ni en l'obra de Chomón perquè no és l'objectiu d'aquest apunt. Abans d'anar a París i durant els dos anys posterior a la tornada a Barcelona (1910-1912), Chomón va filmar molts documentals, entre ells n'hi ha dos de Barcelona, molt breus, però que ens permeten veure, com és costum en aquest blog (l'enllaç BCN: plató de cinema us hi porta), aspectes urbans antics de la ciutat en imatges cinematogràfiques primitives, tant professionals com amateurs.

Barcelone, parc au crépuscule (1904) està rodat en 35mm i té una durada de 2'07". Està filmat des d'una barca que voreja el perímetre de l'estany del Parc de la Ciutadella.

Barcelone et son Parc (1911), rodat també en 35mm, i amb una durada de 2'16", té un títol enganyós perquè només el final de la pel·lícula és dins del Parc de la Ciutadella. La resta és un passeig pel port de Barcelona, el Portal de la Pau, amb un immens mercat a l'aire lliure, el monument a Colom, el principi de la Rambla, el Passeig de Colom i, finalment, el Parc, un altre cop filmat des d'una barca, ara al voltant de la rotonda que fa de terrassa sobre l'aigua. En alguns catàlegs es menciona el documental Barcelone, principale ville de la Catalogne (1912), que probablement sigui la mateixa pel·lícula amb un títol alternatiu, ja que en cap cas apareixen esmentats els dos títols en una mateixa llista.

[Extres]

Ombres de plata, de Marc Parrot. Espectacle musical basat en les pel·lícules de Chomón [tràiler].

Los Autos Locos: víctimes i botxins

[Publicat originalment el juny de 2011]


Qui no recorda Los autos locos, de Hanna-Barbera, l'esbojarrada sèrie de dibuixos animats inspirada en La carrera del siglo, la pel·lícula estrenada l'any 1965 i dirigida per Blake Edwards amb Tony Curtis, Jack Lemmon, Natalie Wood i Peter Falk?

I dels cotxes de carreres i els seus pilots? El Súper Ferrari, conduït per Pierre Nodoyuna i Patán;el Rocomóvil, dels germans Macana, Piedro i Roco; l'Espantomóvil, amb Los Tenebrosos; l'Auto Súperconvertible, del professor Locovitch; l'Stuka Rakuda, pilotat pel baró Hans Fritz; el Compact Pussycat, de Penélope Glamour; el Súper Chatarra Special, conduït pel sergent Blast i el soldat Meekly; l'Antigualla, amb Mafio i la seva banda; l'Alambique Veloz d'Arkansas, conduït per Lucas el granger i l'Oso Miedoso; el Superheterodino, de Pedro Bello; i el Troncoswagen, de Brutus i Listus.

Però el que deu saber poca gent és el resultat de les curses. Entre 1968 i 1969 es van fer 34 episodis i 34 curses. En totes elles es va donar la classificació sencera i hi ha, per tant, un rànquing. Aquí el teniu:

Pierre Nodoyuna no només no aconsegueix guanyar mai una carrera, tampoc les acaba. És la imatge del malvat que és castigat per la seva maldat. Tot i així, el dolent de la pel·lícula és qui més simpatia genera entre els seguidors dels dibuixos animats. El mateix passa amb d'altres personatges de dibuixos animats i còmics que formen part del nostre imaginari infantil (i no tan infantil). Un exemple paradigmàtic és el Coyote del Correcaminos. I podem trobar més exemples: Silvestre i Piolín, el Gavilán i el Gallo Claudio, Tom i Jerry; o si busquem en els còmics, un que em té el cor robat: Iznogoud, el visir que vol ser "califa en lloc del califa", Haroun el Poussah, dibuixat per Tabary i textos de Goscinny.

Acceptaríem la victòria del Coyote sobre el Correcaminos? Mireu el següent vídeo. Ens farà riure perquè forma part del joc intel·lectual, però acabaríem amb la diversió.

En aquesta lluita entre víctima i botxí hi ha en joc, normalment, dos aspectes ben diferenciats. Un, aconseguir menjar; l'altre, aconseguir el poder. I, en darrera instància, aconseguir la supremacia és l'objectiu en tots dos casos. Que el "dolent" no aconsegueixi mai l'objectiu té molt de didàctic, però ens allunya de la faula, que tendeix a donar una lliçó després d'un drama. Drama i no tragèdia, perquè la lliçó moral pretén trencar el determinisme de la tragèdia ensenyant-nos que podem modificar el destí si actuem correctament.

Però els dibuixos animats fan encara un pas que va més enllà del drama i la tragèdia perquè la finalitat última és l'humor; un humor que se sustenta en la ironia. Fills com som del canvi de paradigma cultural després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, amb l'existencialisme i amb la irrupció abassegadora de la cultura popular, el drama ja no és possible, per això els dibuixos animats ens permeten aquesta visió bipolar d'un "jo" que és, a la vegada, víctima i botxí. Ens permet deixar anar la nostra violència atàvica contra una víctima que som nosaltres mateixos, i sortir-ne vencedors. Riem de la nostra debilitat i en sortim reforçats com si sortíssim de la consulta del psicoanalista.

És aquesta una possible explicació de per què tanta violència mai ha deixat petja en nosaltres: els dibuixos no estan en el pla del real, sinó del simbòlic. És per aquesta raó que podem veure una pel·lícula de Tarantino i riem en lloc de matar el veí només arribar a casa. Això és possible perquè formem part de la Història i de la Cultura: no som aliens a la història de les idees i les formes, les haguem après a l'escola o de la veu de l'àvia.

Ara hi ha una queixa generalitzada que atribueix la violència en la societat a la violència dels productes audiovisuals, quan el problema està en qui rep l'estímul. Hi ha una generació (com a mínim) sense referents històrics i sense models conductuals. Una generació que viu en un univers que comença el dia que van néixer, i que a manca d'altres referents beu d'una mitologia creada exprés, molt onírica: la cosmogonia sincrètica dels jocs de rol, dels jocs audiovisuals, del manga comercial i adolescent, de la literatura màgica, de vampirs, de l'astrologia.

En el millor dels casos, un bon dia cau a les seves mans Lovecraft, Mary Shelley, Stoker, Carroll, Tolkien, Poe... i el món comença a prendre sentit i es remunten a un temps molt llunyà, un temps on té les arrels tot el que ens envolta, tant si ho podem tocar amb les mans com si només té cabuda en la nostra ment.