Juanito: obra elemental de educación

Juanito. Obra elemental de educación, va ser escrita per l'italià Luigi Alessandro Parravicini amb el títol original de Giannetto (1837) i traduïda al castellà per La Propaganda Católica (Madrid, 1878), perquè servís com a text escolar i per a ús, també, d'adults. El seu ús es va estendre fins a principis de la dècada de 1960 gràcies a les diverses edicions de Faustino Paluzíe i Hijos de Paluzíe (1899, 1908, 1911, 1919), de Calleja (1900, 1910, 1920) o de la llibreria Camí, (1935, 1955).

No era un manual d'urbanitat i bons costums, sinó un compendi enciclopèdic que aplegava les Unidades Didácticas que es van imposar més tard a les aules de primària de les escoles espanyoles més les lliçons de doctrina cristiana preceptives. Era un llibre d'adoctrinament per a nens escrit amb la intenció de perpetuar un ordre social, en què rics i pobres pertanyen a esferes diferents perquè Déu així ho ha volgut, i que ser pobre no et fa infeliç si compleixes amb els deures amb la societat i Déu, i t'esforces a treballar. Tot plegat pren sentit en el darrer capítol, on se'ns explica la vida de Juanito com exemple del camí que cal seguir a la vida. Juanito, fill d'un modest comerciant i d'una mare analfabeta, roba de petit una pera i el pare li farà conèixer la misèria de les presons perquè rectifiqui, com feien els pares del segle XIX a Barcelona, que duien els fills a veure les execucions a garrot del patí de Corders de la presó de la Reina Amàlia. La permanència d'aquest llibre a les escoles espanyoles explica (amb alguns parèntesis històrics) el tarannà de les classes dirigents del país i determinades actituds enquistades en la població.

La lliçó sobre els mamífers del regne animal es despatxa amb unes poques pàgines, on només s'esplaia amb els animals domèstics: l'ase, la mula i el porc. I dels simis diu el que segueix:

"Algunos monos, el topo campesino y el gato mamón tienen una bolsita en la boca, y en ella guardan sus alimentos. Los monos están dotados de mucha inteligencia, y de una extraordinaria facultad de imitación. Hay entre ellos una especie llamada de orangutanes, muy semejantes a los hombres negros del África. El orangután tiene aspecto triste, se sostiene en dos pies y anda como el hombre. Su natural es dulce y se le puede educar para servicios domésticos.

El yocó es otro mono muy semejante a un hombrecillo; camina en dos pies, y lleva siempre un palo en la mano. Cuando los viajeros del África encienden fuego en los bosques, donde habitan los yocós, estos, que son muy observadores, ocultos ven con interés cuanto hacen allí los hombres para imirtarlos después. Apenas los viajeros se marchan, los yocós van alrededor de aquel fuego, y hacen todo lo que han visto, de modo que a primera vista puede creerse que son una pandilla de negros.

Ese genio de imitación hace que los hombres puedan cazarlos con mucha facilidad. Para esto los cazadores hacen que los yocós los vean saltar dentro y fuera de fosos preparados con alguna trampa, o calzarse y quitarse unas botas pesadas; luego se retiran, dejando allí las botas con brea o liga en el fondo, y acudiendo los yocós, unos principian a saltar cayendo en las trampas, y otros, poniéndose las botas, quedan con los pies pegados a ellas, imposibilitados para correr, y son cogidos."

Aquesta descripció dels orangutans com a semblants als negres africans i aquesta hominització del mono, d'aspecte trist, que camina a dues cames i que se'l pot ensinistrar per fer treballs domèstics, ens porta a la confusió entre uns éssers i els altres, molt arrelada encara avui i que va tenir el seu punt àlgid durant el segle XIX i el primer terç del XX (fins els anys 60 a la Bèlgica colonial) amb l'exhibició de persones en els anomenats zoos humans o jardins d'aclimatació.

Algun cop ja hem parlat en aquestes pàgines d'aquest fenomen a la ciutat de Barcelona, amb les exhibicions dels aixanti prop de la plaça Catalunya, el segle XIX, o les de principis del segle XX al Tibidabo i al Turó Park. Especialment il·lustratiu és el cas d'una suposada tribu himàlaia, que s'exhibia el setembre de 1915 al Turó Park entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos". D'aquests espectacles i d'altres en què s'exhibeixen persones amb deficiències o característiques físiques peculiars en parlem al llibre Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021).

Els aixantis exhibits al poblat instal·lat a la plaça de

Catalunya amb Ronda Universitat, el 1897

Frederic Bordas. AFCEC

De tot plegat fa just ara un segle. Res comparat amb les desenes de milers d'anys que han passat des que vam deixar de caminar a quatre potes. Alguns, però, han evolucionat ben poc des que van llegir el Juanito.

De finals del segle XIX és també la versió femenina, La buena Juanita, editat per Saturnino Calleja, i de la qual se'n van fer desenes d'edicions fins la dècada de 1950. De lectura a les escoles i a les llars fins els anys 60, La buena Juanita mostrava una visió més amable que la versió masculina. Aquí el protagonista no és el mal instal·lat en la societat i la lluita per seguir el bon camí, sinó que Juanita aprèn com s'ha de comportar seguint el model de la seva mare, que és una perfecta mestressa de casa i esposa amatent: "Juanita es una niña que aún no ha cumplido los 8 años. Es muy cariñosa con todo el mundo y, por lo mismo, todos la quieren y le desean mucho bien. Además de ser muy buena es muy estudiosa. Su mamá va enseñándole poco a poco los quehaceres de la casa.

*

Agraïm un cop més al bon amic Jorge Ordaz, que ens ha posat sobre la pista d'aquesta lectura tan edificant.

Monstres antediluvians a la catedral de Barcelona

Portada de la revista Algo. Seminario ilustradoenciclopédico

y de buen humor, 15 d'agost de 1931 

Imatge cedida per Carles Hernando

Com si fos una premonició, en el número del 15 d'agost de 1931, quatre mesos després de ser proclamada la Segona República, la revista Algo publicava a la seva portada la majestuosa imatge d'un dinosaure, al Pla de la Seu, davant de la façana de la catedral. La revista només volia fer una comparació perquè els lectors imaginessin la grandària dels gran sauris prehistòric. Però, ves per on la bèstia (amb ressons bíblics) que atemoria els ciutadans dels anys trenta (dos anys més tard s'estrenaria King Kong) seria substituïda per una altra.

Los monstruos antediluvianos

Por este dibujo fantástico, donde aparece un dinosaurio gigante junto a la catedral de Barcelona, puede el lector juzgar del tamaño de aquellos monstruos antedeluvianos.

James Ussher (1581-1656), arquebisbe d'Armagh, Irlanda, va escriure, el 1650, el llibre Els annals del món. Basant-se en la Bíblia, va fer una estimació del nombre de generacions, la durada mitjana de la vida humana i les principals figures bíbliques, entre Adam i Eva i el naixement de Jesucrist. Com a conseqüència del seu estudi, va deduir dates suposadament exactes per a certs esdeveniments. Un era la creació de la Terra el vespre previ al diumenge 23 d'octubre del 4004 abans de l'era comuna, és a dir, el dissabte 22 d'octubre a les 18:00h. Un altre esdeveniment va ser l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís, que s'hauria produït el dilluns 10 de novembre de 4004. Ben poc els va durar l'alegria.

Goya titulava El sueño de la razón produce monstruos (1799) un gravat de la sèrie Caprichos. La República va ser només un somni, i en un país poc acostumat a la raó la dictadura va omplir de monstres la realitat. "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí" diu un microrelat de Monterroso (1959). I és ben cert: els monstres són endèmics, en aquest país, on la raó ha estat sempre un somni.

Acte del 3r aniversari de la mort de José Antonio Primo de Rivera davant del

memorial de la façana de la catedral, el 20 de novembre de 1942

Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Acabada la Guerra Civil, la imatgeria republicana va ser substituïda per la franquista. Nous monuments van aparèixer en els espais urbans i carrers i places van ser rebatejats amb els noms dels generals victoriosos i dels màrtirs de la croada. Sota la veneració del Sant Crist de Lepant, la façana de la catedral de Barcelona va ser il·lustrada amb un rètol amb el nom del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, amb una dedicació als caiguts per la pàtria i la preceptiva salutació "Presente", que equival a un "encara és entre nosaltres" i que avui encara s'intueixen sobre els carreus de la paret del carrer de Santa Llúcia. José Antonio moria un 20 de novembre (1936), com ho faria Franco en la mateixa data, però 39 anys més tard (1975).

El vedell de dos caps

Il·lustració de la revista Catalunya social (desembre 1933)

El desembre de 1933 va néixer a Montmeló un vedell amb dos caps que va ser naturalitzat en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, la botiga que regentava la vídua de Lluís Soler Pujol, el taxidermista de la plaça Reial (durant la República va dur el nom de Francesc Macià) del qual en vam explicar la història El museu de les bèsties.

L'article publicitari apareixia a la revista Catalunya Social del mes de desembre del mateix any. A banda del valor documental, és el primer text del Museu Pedagògic que apareix en català.

L'animal presentava una deformació teratològica perfecte, la millor coneguda fins aleshores. El cos i les extremitats presentaven una sola estructura de característiques normals, així com les vísceres. Tenia, igualment, una sola columna rematada en una cua doble de la mateixa longitud, i a partir del coll es bifurcava i sostenia dos caps absolutament iguals i simètrics.

Fotografia del be de dos caps del Museu Roca, quan va

ser recuperat d'un magatzem del Paral·lel, l'any 1987

El Museu Roca de Barcelona, que exhibia una col·lecció de figures anatòmiques, malalties venèries i deformacions humanes de tota mena durant els anys 20 i 30 del segle XX, també mostrava un be de dos caps naturalitzat, que avui es conserva, com la resta de la col·lecció, a la casa museu de Leo Coolen, a Anvers (Bèlgica).

Les col·leccions teratològiques d'animals han estat força habituals per tot el país fins fa relativament poc que han estat apartades de la vista del públic per qüestions estètiques i morals sempre discutibles, com al de Bellver de Cerdanya, que s'exhibia en el local de la societat de caçadors juntament amb fetus amb deformitats i d'altres curiositats naturals.

Un dels pocs lloc on encara en podem veure algun exemplar és al Museu Darder de Banyoles, que abans de viatjar cap a la capital del Pla de l'Estany havia estat a Barcelona, com ho expliquem a El Museu Darder de Barcelona. L'antic Museu Darder d'Història Natural exposava una col·lecció de ciències naturals pròpia de finals del segle XIX, i modificat i modernitzat com a centre d'interpretació de la comarca, ens ha arribat fins avui amb algunes variacions respecte l'original: el "Negre de Banyoles" va ser repatriat al seu lloc d'origen i ja no s'exhibeixen les pells humanes ni els vedells siamesos, tot i que es conserven, però sí que hi ha exposat el xai de dos caps.

Col·lecció de ciències naturals del

Museu Darder de Banyoles

Aquesta transformació de les velles col·leccions de ciències naturals ha afectat, també, el Museu Zoològic del Parc de la Ciutadella, traslladat al Museu Blau del Fòrum i adaptat a un nou context que li pren la possibilitat de sentir-se integrat en el viatge en el temps que permetia l'edifici modernista del Castell del Tres Dragons que l'albergava.

Com a curiositat, a primers de l'any 1981 va néixer un be de dos caps a Sant Quirze del Vallès. En morir, va ser dut a Sabadell per dissecar-lo i se'n va fer càrrec la carnisseria Vivet de Sentmenat, que l'exhibeix a la botiga després d'haver voltat per totes les escoles de la vila i del voltant.

Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils

Amb la trampa de l’accés a la informació, de creure que ho tenim tot a l’abast amb un clic, hem perdut una certa capacitat de sorpresa. El món ha deixat de ser estrany per convertir-se en un aparador. El circ de la vida ha deixat de ser aquella pista on la raresa era mostrada com un fenomen curiós. Ja no passegem pels escenaris individus de cultures tribals ni paguem per veure fenòmens de fira. La recreació d’escenes històriques o quotidianes amb autòmats i figures de cera han quedat obsoletes davant de les noves formes de representació del cinema, la televisió o la realitat augmentada. Per aquesta raó han passat a ser objectes de museu i els titelles sobreviuen entre un públic majoritàriament infantil. La curiositat, avui, se satisfà anant a una agència de viatges.

La diferència entre autòmats, titelles i figures de cera és prou evident. Els primers són ginys mecànics; els titelles són moguts amb fils, pals o dits; i les figures de cera... no es mouen, la qual cosa no invalida la seva funció representativa. Malgrat l’absència de l’alè vital, la vitalitat els ve donada per la tridimensionalitat i allò que representen: els antics museus de cera escenificaven fets reals i servien de crònica social i política. Malgrat aquestes diferències, tots pretenen el mateix crear il·lusió de realitat.

Els titelles són ninots animats amb valor simbòlic. La psicoanàlisi els considera un element ritual, un ídol que representa la mala consciència, el malestar o els impulsos subconscients reprimits per la moral, als quals se’ls permeten transgressions que no se li permetrien a un ésser humà. Els titelles representen la llibertat d’expressió i la crítica política i social a través de la sàtira i la ironia. En aquest sentit, compliria una funció similar a la de l’art, que tindria en el surrealisme la forma més audaç de l’alliberament, convertint el propi ésser humà en un autòmat creador.

Un dels espectacles que causaven més expectació a les fires i a les barraques itinerants eren els autòmats i els ninots de ventríloc, que compartien protagonisme amb la màgia, el circ, els endevins i els monstres de fira: dones barbudes, siamesos, dones serp, nans, gegants i homes elefant que presentaven malformacions diverses. La representació de l’alteritat; la representació d’un món ocult, d’una dimensió diferent de la vida.

Autòmat de la Monyos del Museu

d'Autòmats del Tibidabo

Gotyna (2006)

Els autòmats han acompanyat l'ésser humà des de temps remots i constitueix una forma d’expressió que s'ha desenvolupat en diferents àmbits de la societat: des del significat mític que posseeix en algunes religions fins a manifestacions de valor artístic, passant per diverses formes d’entreteniment. Totes les civilitzacions comparteixen l'art de dotar de vida objectes, generalment amb formes antropomorfes, en cerimònies rituals, i moltes cultures expliquen l'origen de la humanitat a partir de figuretes modelades per un ésser diví. Judaisme i cristianisme comparteixen, per exemple, l’origen mític de l’ésser humà a partir d’una figura de fang, Adam i Eva. En la mitologia nòrdica, Odín crea el primer home (Ask) i la primera dona (Embla) a partir de dos troncs. El Gòlem de la càbala jueva també és una figura de fang a la qual es dóna vida escrivint en el seu front la paraula emet, que en hebreu vol dir “vida”.

L’origen tant dels autòmats com dels titelles cal anar-los a buscar a Orient. Des del 2000 aec fins el segle XVII, a la Xina i el Japó es desenvolupen diverses tècniques de representació: titelles de pal, de fils, de dit, ombres, figures negres i autòmats. Durant l’expansió de l’islam, els àrabs van fer de pont entre Orient i Occident, i en el segle XIII trobarem documentats a Europa els primers autòmats i titelles. Però serà durant el Renaixement que aquest artefactes se sofisticaran de la mà dels grans artistes del període i sota el mecenatge dels reis i la noblesa, que decoraven els seus salons amb enginys de tota mena. Els rellotges, privats i públics, amb els seus sofisticats mecanismes teatrals per donar les hores, o les carasses de moros de les esglésies, que durant el cicle nadalenc escopien caramels per la boca, en són hereus.

Durant el Barroc, autòmats i titelles es van trobar en els corrals de comèdies en l’anomenada “màquina reial”, on els recursos escenogràfics i mecànics convertien l’escenari en un gran autòmat, un imago mundi, un univers tancat on feien vida els titelles, i que va ressorgir temporalment a principis del segle XX amb Valle-Inclán, García Lorca, Benavente, Unamuno o Alberti. La història és llarga fins arribar als nostres dies i no ens hi detindrem, malgrat que ens sap greu deixar Frankenstein pel camí. Com dèiem, els titelles han sobreviscut com a espectacle familiar, mentre els autòmats se sofisticaven buscant dotar-los de vida en forma de jugadors d’escacs, endevins i robots diversos, fins a convertir-se en una joguina que alhora ha estat substituïda per les computadores.

Per intentar recuperar aquella màgia l’Arts Santa Mònica va presentar el 2015-2016 l’exposició “Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils”, una idea d'Anna Valls (Museu de les Arts Escèniques) i Toni Rimbau, que està dedicada, precisament, a l’alteritat a través del teatre de titelles, visual i d’objectes. El titella com a figura que representa anhels, lluites i realitats interiors de l’ésser humà, entès en sentit molt ampli: des de la seva representació de perfil realista elaborada amb fusta fins als desafiaments conceptuals dels robots de materials sintètics.

Catàleg de l'exposició, Comanegra, 2015

Del catàleg de l'exposició se'n'va fer càrrec l'editorial Comanegra, amb una magnífica edició, imprescindible per a tots els amants del món de la representació humana a través de titelles i autòmats. El llibre, a més de reflectir el contingut de la mostra, presenta set articles que aprofundeixen en la dimensió filosòfica, antropològica i vivencial de les figures animades i els titelles, sota el mestratge dels seus autors: Cesc Martínez, Albert Lladó, Maryse Badiou, Manuel Delgado, Pere Capellà-Simó, Roberto Fratini i Víctor Molina.

La mostra va ocupar els dos pisos de l’Arts Santa Mònica. A la primera planta hi havia «Les 7 portes de l’alteritat», un recorregut temàtic per set espais que formen un itinerari amb la idea del desdoblament figuratiu. Al segon pis, «El rebost del titella», un desplegament dels diversos àmbits, tècniques i especificitats del teatre de titelles. Bona part de les peces que s’exposen provenen de creadors en actiu, artistes individuals, companyies i associacions. Com a patrimoni viu que són els titelles, una altra gran part de les peces ve de museus, molt especialment del MAE de l’Institut del Teatre i del TOPIC de Tolosa (Guipúscoa).

Fantoche 8

Deixant de banda el Marionetàrium de la Companyia de Marionetes d'Herta Frankel i Museu d'Autòmats, tots dos al Tibidabo, i el Teatro de Autómatas que Gustavo Cañas va restaurar l’any 1992 i que continua en actiu (va ser a Barcelona durant el Fòrum de les Cultures del 2004), l’últim espectacle d’autòmats va ser el de Francesc Roca, que també va ser el darrer a passejar com a espectacle un museu anatòmic. Des de Bereshit hem reconstruït la història d’aquest museu i d’altres que es van instal·lar a Barcelona entre 1849 i 1938. Aprofitant l’exposició de l’Arts Santa Mònica vam presentar la primera biografia de Francesc Roca, com a mag, ventríloc, titellaire i empresari, editada i publicada per Unima (Unión Internacional de Marionetas) per al número 8 de la revista Fantoche, on compartim sumari amb els titelles de Pepe Otal, els autòmats de Narbón i el Teatre de Titelles de Marc Chagall. Tot un luxe i un honor.

L'origen dels mercats medievals a Barcelona

Mercat a l'exterior de la muralla de Jaume I (s. XIII), davant

del Portal de Portaferrissa. Mural de la Font de Portaferrissa,

realitzat per Joan Baptista Guivernau el 1959

Anem a plaça

Durant l'any 2015 vam poder veure l'exposició "Mercats, constructors de la Barcelona contemporània". La mostra recollia l'evolució dels mercats barcelonins des que es va decidir posar ordre a la dispersió i el desordre en l'espai que ocupaven dins de la Barcelona murallada, aprofitant places i portes de la muralla de la ciutat, i com les noves instal·lacions han influït en l'ordenació de l'espai urbà alliberant-lo (com és el cas de la Rambla) o reordenant els carrers. Santa Caterina va ser el primer. Es va projectar el 1830 i va néixer amb el nom de Mercat d'Isabel II. Després vindrien la Boqueria, Sant Antoni, Barceloneta, Hostafrancs, i els mercats dels municipis annexionats el 1897 (el Clot de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu, Sants, els mercats de Gràcia, i més tard Horta i Sarrià), a més de centralitzar la venda i distribució, van permetre desenvolupar la funció reguladora de control públic de l'abastament d'aliments, protegint els interessos dels consumidors, establint horaris i normativa d'higiene, garantint el control de pesos i mesures, i el sistema de concessió de parades i permisos de venda.

Casualment, fa un temps parlàvem dels antics carrerons que havien servit per endreçar els estris de les parades dels mercats d’origen medieval, i vam descobrir-ne la seva existència o el seu rastre ocult en la trama moderna de la ciutat (vegeu Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat, p. 81). Avui farem un pas enrere i recularem als temps en què van sorgir aquests mercats medievals que naixien fora de les velles muralles romanes.

Què va ser primer, la plaça o el mercat? On anem a comprar, al mercat o a la plaça? A ciutat fem un ús indistint per referir-nos a l’edificació moderna (a partir de la segona meitat del segle XIX) on es fa mercat. Si n’hi diem “plaça” és perquè la memòria col·lectiva guarda el record de quan els mercats es feien a les places.

Però primer va ser el mercat, i al seu voltant es van configurar les places enteses com a espai urbà. Evidentment, no totes les places urbanes tenen aquest origen. Les que són al costat d’una església medieval són el resultat d’haver fet fora de la ciutat els cementiris parroquials (Pi, Santa Maria, Sant Pere, Sants Just i Pastor, entre d’altres) o són el resultat de l’urbanisme modern que ha convertit en espai públic el lloc on s’alçava alguna edificació (Reial, Antonio López o Duc de Medinacel·li).

La Pedra de la plaça del Blat: fòrum i mercat

La secció de fogatges (manuscrits amb informació demogràfica) de l’Arxiu Històric de Barcelona conserva un document (1) que conté un cens militar de la ciutat datat l’any 1389. El primer dels 239 folis està il·lustrat amb un gràfic descriptiu que divideix la ciutat en quatre quarters. Està fet a partir de la que és coneguda com la Pedra de la plaça del Blat, una mena de roda de molí que estava situada en l’actual plaça de l’Àngel, que primer va dur el nom de Mercadal i més tard del Blat. Aquesta il·lustració, reproduïda en la pàgina 386 del volum “La ciutat de Barcelona” de la Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras i Candi, està considerada el primer plànol descriptiu de la ciutat de Barcelona.

La divisió de la pedra en quatre quarters pren la plaça del Blat com a centre, els anomena i els descriu com segueix (reconstruïm les abreviatures originals segons l’Onomástica barcelonesa del siglo XIV de Francesc Marsà, de 1977):

Quarter de la Mar

D’açi prenent per lo carrer de la Mar e anant dret tro a les grases de Santa Maria de la Mar e d’aqui prenent dret tro al puig de les Falsies lexant la Lotja a ma dreta.

Quarter de Frares Menors

D’açi prenent per les Sederes anant dret tro a Sent Jacme e d’aqui dret tro als Banys Nous e anant tro al portal de la Boqueria e d’aqui anant dret tro al portal de Sent Anthoni.

Quarter del Pi

D’açi prenent per lo carrer deius lo Palau anant dret tro al alberch d’en Simonet dez Puig e d’aqui dret tro a les Ermites e d’aqui girant e anant tro al portal de Jonqueres.

Quarter de la Salada, alies de Sanct Pere

D’açi prenent per casa d’en Johan Serra e anant dret tro al pont d’en Campdara e d’aqui anant dret tro al Portal Nou.

Llegint la descripció de la Pedra ens adonem que el creixement de la ciutat va lligat als grans centres religiosos. Però no és menys cert que els mercats que apareixen per cobrir les necessitats alimentàries dels barris que es formen al voltant de les esglésies conformen, en certa manera, el destí de l’urbanisme: la plaça és el mercat i el mercat és la plaça. És el mercat el que acaba atraient obradors i tallers, i configura el teixit social de cada barri. És el centre econòmic i el centre social. La plaça del Mercadal és l’exemple evident de la seva importància com vertebrador, com ho demostra la Pedra.

Abans d’aquesta expansió amb la plaça del Blat com a centre neuràlgic, la Barchinona medieval estava reclosa dins les muralles romanes. La ciutat del segle X, segons Banks, tenia uns 1.500 habitants, en un espai en què convivien edificacions i horts. Els segles de decadència durant la dominació visigòtica i musulmana, que acaba amb la conquesta franca de 801 amb Lluís el Pietós, va ser rematada per Almansor l’any 985 assolant-la. Els terrenys extramurs eren horts i camps de conreu parcel·lats però molt poc edificats. Serà durant el segle XI que la bonança econòmica comtal expandirà la ciutat fora de la fortificació i apareixeran vilanoves enfront dels portals (els Arcs, davant de la plaça Nova; el Mercadal, davant del Portal Major), al voltant de les esglésies (el burgs del Pi, de Sant Pere, de Santa Maria) o ravals com els Còdols o a la vora del Rec Comtal. Serà aquesta dispersió i la consegüent desprotecció la que portarà a bastir les muralles medievals del segle XIII per recloure tots els barcelonins.

Els grans mercats medievals

Com a conseqüència d’aquest creixement, els mercats, que fins aleshores ocupaven bàsicament els porxos dels habitatges i les portes d'entrada a la ciutat, es van instal·lar a l’entorn dels nous nuclis de població, tant davant dels portals com a la vora dels camins d’entrada a la ciutat. I va ser a l’exterior del Portal Major, la vella porta romana per on entrava la Via Augusta i que comunicava Barcino amb Roma, on es va instal·lar el primer mercat de la ciutat medieval. Era el portal on s’alçava el castell del Veguer i la presó i el més ben comunicat.

Abans de la consolidació dels mercats medievals a les portes de la ciutat, l’activitat econòmica havia de girar al voltant dels centres comercials heretats dels romans, sobretot a l’entorn del fòrum. Si ens fixem en la plaça de les Cols (antic mercat de verdures i hortalisses a l’actual carrer del Veguer) i el carrer dels Especiers (actual carrer de la Llibreteria i antic cardo), veurem que tots dos coincideixen en l’angle de 90º de la cantonada nord-est del fòrum romà, tant si acceptem la hipòtesi tradicional de l’orientació cap al Palau de la Generalitat com si acceptem la més nova que l’orienta cap a la catedral. La plaça del Rei (antiga plaça de les Corretgeries) va ser el corral del Palau Reial Major i també hi va tenir un mercat (vegeu l'article sobre el Palau Reial Major).

 Plànol de les reformes de la plaça de l'Àngel durant el segle XIX

Francesc Carreras Candi, Geografia general de Catalunya (1908-1918)

La plaça de l'Àngel ocupa el lloc de l'antic Mercadal

El Mercadal

La primera menció d’aquest mercat fora del portal és de 989. L’activitat inicial va ser la venda de productes del camp, artesanals, bestiar i fins hi tot esclaus. L’aparició d’obradors, carnisseries i d’un escorxador va acabar donant forma de plaça a l’indret. A principis de segle XIV l’espai del mercat es va quedar petit i la venda es va especialitzar i dispersar per altres llocs propers que avui sobreviuen en la toponímia urbana: les places i els carrers de l’Oli, de la Llana o Semoleres, en part desapareguts per l’obertura de la Via Laietana (1908-1913).

El Mercadal es va especialitzar en la venda de cereals, moment en què va passar a anomenar-se plaça del Blat, mentre el barri del Mercadal o de la Bòria creixia, d’una banda, per la via de la Mar cap a Santa Maria; i de l’altra, seguint la Via Augusta romana que acabaria adoptant els noms de Bòria, Corders, Carders i Portal Nou. Pel camí, altres capelles, esglésies i convents afavorien la creació del teixit urbà: capella Marcús (1166), Sant Cugat del Rec (1023), convent de Santa Caterina (1243) i Santa Eulàlia del Camp (s. IX), o Sant Pere de les Puel·les (945) si seguim el traçat del Rec Comtal.

La plaça es va engrandir el 1351 enderrocant cases i envans i s’hi va construir una font (situada a la façana del Gremi de Mercers, al costat dret de la Baixada de la Llet, desapareguda quan es va obrir el carrer de Jaume I). Aquesta és la que es considera la primera reforma urbana de Barcelona (2), i es convertia en el centre de la ciutat, com s’extreu de la Pedra de la plaça del Blat, fins que a finals del segle XV va passar a ser-ho la plaça de Sant Jaume.

Segons Amades, a finals del segle XVIII encara s’hi feia mercat i detalla amb precisió que hi havia setze parades d’hortolans i revenedors de fruita al voltant del monument de l’Àngel, que aleshores presidia la plaça, i vuit entre els carrers del Mill i de la Bòria, sis taules de llet en aquest mateix carrer i tres floristes a la paret de la presó.

[...]

*

Podeu continuar llegint aquesta història i moltes d'altres en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)