Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimecres, 20 de setembre del 2017

Comença l'any 5786



ראש השנה
Roix ha-Xanà 5785

Xanà tovà umetukà
Feliç i dolç Any Nou
Anyada buena i dulse


El Roix ha-Xanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tixrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2025 des del capvespre del dia 22 fins el capvespre del dia 24 de setembre.

La paraula hebrea "Xanà" de la salutació "Xanà tovà" (Feliç Any Nou), que es tradueix per "any" deriva d'una arrel en hebreu que significa alhora "canvi" i "repetició". Xanà tovà, per tant, no és només el desig que forces no humanes, com ara el temps, siguin bones, sinó que són paraules d'alè per enfortir la determinació individual d'efectuar canvis personals. La celebració es basa en l'experiència humana que testifica que es pot i s'han de fer canvis, i que també es pot tornar a aprendre les oblidades lliçons de la humanitat.

En celebrar l'Any Nou el judaisme afirma que els éssers humans no tenen una altra opció més que la de continuar constantment desenvolupant-se moralment i intel·lectualment. L'alternativa és la de caure en el buit de la manca de propòsit. El futur està sempre per construir i nosaltres en som part activa.

Som a l'any 5786 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. Com totes les dades religioses, aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5786 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers, però queden les nostres obres, que han de servir perquè la vida continuï endavant.

La festa comença la vigília de l'1 de Tixrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el xofar, un instrument fet de banya d'animal caixer (kosher, pur; com el boc, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).


Un ba'al tekia (literalment, "mestre del so") tocant el xofar
Alphonse Lévy, 1843-1918


Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, reflexió, penediment, record i bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Iom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tixrí, és a dir, al capvespre del 4 d'octubre d'enguany).

L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.




diumenge, 17 de setembre del 2017

La Monyos i altres personatges populars de Barcelona

La Monyos passejant pel Born (1929-1935)
Foto: Josep Maria Segarra i Plana
Arxiu Nacional de Catalunya


La Monyos

Podríem fer una llista de personatges excèntrics de Barcelona perquè han proliferat al llarg del segle i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Altres personatges populars de Barcelona

Si voleu saber-ne més de la Monyos, llegiu l'article "Les dues biografies de la Monyos", on posem sobre la taula les dades conegudes, les discrepàncies i els errors sobre la seva vida. Ara veurem altres personatges popular de la ciutat.

La Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu: la podem trobar al Museu de Cera de Barcelona i al Museu d'Autòmats del Tibidabo. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que mostraven escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnològiques, o d'aparells de tortura i d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitjà que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:

“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”

D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.

El moro Benani, que venia babutxes a prop del teatre Principal a mitjan segle XIX. Es va fer popular perquè en aquella època es feia estrany veure un home amb turbant. Com que la venda de babutxes no li funcionava gaire bé, es va dedicar a vendre perfums. Davant les propostes de la gent perquè es fes cristià, ell demanava un duro per dia de manera vitalícia per tal de canviar la seva fe. Serafí Pitarra en va fer una obra de teatre, que es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès, el 15 de març de 1873.


L'Antonet del violí en un banc del passeig de Gràcia, l'any 1915
Arxiu Mas. Institut Amatller d'Art Hispànic


L'Antonet del violí va ser un dels personatges més popular de la segona meitat del segle XIX. Ricard Suñé ens en parla a Nueva crónica de Barcelona (1945-46). Tocava el violí, instrument amb el qual era un virtuós i era capaç d'imitar les veus de diversos animals. Tocava pel carrer, en saraus i balls popular, i sovint era contractat per amenitzar festes d'aniversari en cases particulars.


L'Antonet del violí


El Feo Malagueño, un venedor ambulant que s'autoproclamava "invencible hasta la muerte" i que s'establí en un solar de la Rambla que es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.

El Noi Salau, que va instaurar la claca del Liceu. Joan Lligue, el seu veritable nom, era carnisser de la Boqueria. L'any 1882 va dur al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar "bravo!" tan bon punt el baríton Sante Athos obrís la boca per contrarestar les esbroncades que una part del públic li dedicava de part d'un personatge que li tenia tírria.


Postal amb en Garibaldi passejant per la Rambla


En Garibaldí, un home gran, baixet, amb la barba groguenca i una cama de fusta, que portava gorra, pipa i un orguenet penjat al coll. Acompanyava les seves cançons picant a terra amb la cama de fusta, i segons deien, cantava tan malament que espantava els nens petits i els feia plorar. Quan la gent li preguntava com havia perdut la cama, ell els explicava que era de Milà i que l'havia perduda lluitant al costat de l'altre Garibaldi a les portes de Roma.

Ens explica Raimon Pavia que a casa seva havia sentit cantar una cançó, en un poti-poti de català i castellà, protagonitzada per Garibaldi, que tant podia referir-se al nostre personatge com al militar i polític artífex de la unitat territorial italiana, i amb el qual tenia moltes similituds tant pel que fa a l'aspecte com al fet d'haver lluitat al seu costat. La cançó, com la recorda, en Raimon, deia:

Quan en Garibaldi
sona la trompeta
todos los soldados
alcen la baioneta.
¡Chitón! ¡Chitón!,
que passa la ronda,
la ronda va passant.
Visca en Garibaldi
i la Santa Llibertat!

En Batllori Picafort, que es dedicava a vendre gossos en una paradeta davant de la Boqueria. Corria la brama que els gossos d'en Batllori eren ensinistrats i que després de vendre'l tornaven amb el seu amo.




La Maria Camps, coneguda com a Marieta Enfarinada, era una dona pobra que venia estampetes i rosaris a prop del hospital de la Santa Creu. Anava sempre vestida de negre i amb la cara emblanquinada, perquè assegurava que qui tenia la cara rosada anava de cap a l'Infern.


El Noi de Tona
Biblioteca de Tona


Josep Molera, conegut com a Noi de Tona, va néixer en aquesta localitat d'Osona l'any 1851. Tronat com pocs, ha estat amb la Monyos un dels personatges més populars de la ciutat. Sembla que va quedar tocat del bolet durant la tercera guerra carlina, quan va aconseguir escapar de ser afusellat. Es va posar a córrer i no va parar fins dotze hores més tard, que va ser trobat per un pagès que el va recollir mig mort d'esgotament. Es va fer famós per les festes majors, on recitava discursos abraonats i després s'esquinçava la roba atacat d'ira. Però era conegut, sobretot, per la seva obsessió per arrencar queixals. Diuen que perseguia la gent, i enganyava els nens preguntant-los "A veure què tens a la boca?", moment que aprofitava per fer-los saltar una dent. Al Paral·lel, on feia de xarlatà, se'l recorda venent l'elixir Geraldine, remei que ho guaria tot i el nom del qual feia referència a una famosa trapezista del Circ Eqüestre Alegria de la plaça de Catalunya. Va protagonitzar una pel·lícula sobre la seva vida, Aventures del Noi de Tona, dirigida per Manuel Català o Catalan l'any 1917, de la qual no sembla que se'n conservi cap còpia. L'any 1921 va morir en la misèria, prop de la Casa de la Caritat.

Es recorden altres personatges com els de Panxo el camàlic, el Musclaire tenor de la Barceloneta, la castanyera i guaridora Donya Paca, l’estafador Antoni Llussià, Antònia Morral reina de la Boqueria, el savi Lleonard i els camps de cultiu o en Panellets l’últim castís, que són recollits entre molts d'altres als llibres Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), Personajes de la Rambla en el imaginario popular i a Tipos populares de Barcelona, d'Antonio R. Dalmau, esmentat més amunt. I a tots ells encara podríem afegir-ne de més moderns com el Xèrif de la Rambla o Bernardo Cortés, que amenitzava amb la guitarra les arrossades dels xiringuitos de la Barceloneta.


L'Home dels Coloms, amb les gàbies dels coloms,
a la plaça Francesc Macià, a la dècada de 1960


O l'Home dels Coloms, de qui ja hem parlat en aquest blog. Podeu trobar el relat de la vida d'aquest personatge del Clot, convertit en gegants del barri de la Sagrada Família, en aquest article (cliqueu) o en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis.


Enriqueta Martí, la Vampira del Raval


I, és clar, no podem oblidar-nos de la inefable i mitificada Enriqueta Martí (Sant Feliu de Llobregat, 2 de febrer de 1871 – Barcelona, 12 de maig de 1913), l'anomenada vampira del carrer de Ponent o del Raval, que de vampira i assassina no en tenia res. Cert que va exercir de proxeneta i va retenir menors (de fet, només es va poder provar el segrest d'una nena, Teresina Guitart), però el cas que va esclatar el 1912 (un més dels gairebé dos-cents que es van produir aquell any) va servir per tapar un cas de corrupció de menors que hauria esquitxat autoritats i personatges de la burgesia barcelonina de principis del segle XX, en uns anys en què el cap de la polícia de Barcelona era José Millán Astray, pare del fundador de la Legión: aquell Millán-Astray (va unir els cognoms del pare amb un guió) que va cridar "Muera la inteligencia" a la Universidad de Salamanca el 12 d'octubre de 1936, davant Unamuno. Enriqueta Martí no va matar ningú i els ossos i la sang trobats a casa seva no eren d'origen humà. Tampoc és cert que morís a mans de les preses de la presó de Reina Amàlia on va ser tancada, sinó que va morir de càncer d'úter.

La creació del monstre de la Vampira va servir per crear una cortina de fum i amagar la veritat. Per saber com van anar els fets cal llegir el llibre de la historiadora Elsa Plaza Desmontando el caso de La Vampira del Raval, on s'expliquen els detalls d'aquest muntatge interessat i que perviu perquè la gent no accepta que la veritat arruïni una bona història.


*

Notes:

Un article més breu va ser publicat en aquest blog el 16 de novembre de 2013. Per veure els comentaris que va generar en aquell moment, cliqueu l'enllaç "Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona".

(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.

(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.

(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'", Ara, 9 de setembre de 2012.


dilluns, 4 de setembre del 2017

Frankenstein: mirades populars, polítiques i estètiques

Fotograma de la pel·lícula Frankenstein (1931),
dirigida per James Whale


Frankenstein, de Mary Shelley

El maig de 1816, Mary Shelley (1797-1851) va anar a estiuejar al llac Ginebra amb un grup de joves intel·lectuals i poetes, entre els quals hi havia el famós escriptor Lord Byron. Una tarda, el grup de joves, inspirats per les llegendes de fantasmes, van decidir muntar una competició d'històries fantasmagòriques. John Polidori va parlar dels vampirs, mite que va servir a Bram Stoker per escriure Dràcula. Altres convidats van explicar històries igualment terrorífiques. Aquella nit, Shelley va tenir un malson en el qual va veure "un pàl·lid estudiant de males arts agenollat davant l'ésser que acabava de crear". Aquella imatge li va servir per començar a escriure aquella mateixa nit la història que esdevindria, quan la va acabar, la primavera de 1817, la novel·la Frankenstein o el Prometeu modern, publicada el 12 de març de 1818 i emmarcada en la tradició de la novel·la romàntica i gòtica.

El text explora temes com la moral científica, la creació i la destrucció de la vida, així com l'audàcia de la humanitat en relació amb Déu, perquè el protagonista esdevé una mena de Prometeu modern que arrabassa el foc sagrat de la vida a la divinitat.

La influència de Frankenstein serà tal que transcendirà la literatura, l'art i la filosofia per esdevenir una icona del cinema, amb la pel·lícula que James Whale va dirigir el 1931 i les seqüeles posteriors, i de tota la cultura popular.




Arts escèniques

Aprofitant aquests dos-cents anys de la publicació de la novel·la de Mary Shelley, es multipliquen les activitats, que ja van començar l'any passat, per parlar de literatura, del mite i de la influència de Frankenstein en la nostra societat. Per exemple, el dramaturg Guillem Morales ha portat la seva versió al Teatre Nacional de Catalunya (del 15 de febrer al 25 de març), que indaga en els territoris més tenebrosos de la humanitat ferida del mite i que amb la seva multiplicitat orgànica acabarà esdevenint un mite fonamental de la nova societat contemporània, abocada a un replantejament profund de les construccions d’identitat en el nou món marcat per la industrialització i la reorganització dels poders fàctics.


Cicles i conferències

La Xarxa de Biblioteques de Barcelona ha programat el cicle de xerrades "Frankenstein, mite i cultura popular", coordinat per Antonio José Navarro, historiador i crític cinematogràfic, que indaga sobre aspectes tan interessants com els mons cinematogràfics de Frankenstein, el terror en femení, la robòtica o la bioètica, i d'altres més literaris com el monstre en la literatura gòtica o el mite i les seves veus narratives: psicologia, tragèdia, creació. Les xerrades es faran en diferents biblioteques de la xarxa. Veieu el programa sencer en aquest enllaç.

La Societat Catalana d'Història de la Ciència i la Tècnica ha programat sis conferències que es faran durant el 2018, però repartides entre els anys lectius 2017-18 i 2018-19. El cicle pretenen allunyar-se dels usos de Frankenstein com a simple mirall de preocupacions actuals, i proposa examinar el mite cultural amb relació a la ciència de manera històrica i contextualitzada. Les intervencions tractaran específicament de Frankenstein en relació amb l'exploració polar, l'electricitat i la vida, la política de les ciències naturals, la història del cos i, més enllà del segle XIX, amb el cervell i el canvi climàtic. Les conferències de l'any lectiu 2017-2018 es faran a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, al carrer del Carme, 47, els dies 19 d'abril, 17 de maig i 14 de juny, a les 19h. Podeu accedir al programa en aquest enllaç.

"Frankenstein a l'antropocè", al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), coincidint amb l’exposició del "Després de la fi del món". Sessió doble en què la investigadora i comissària Dehlia Hannah ens parla del projecte "A Year Without a Winter", on reformula la relació entre clima, crisis i creació. El títol fa referència al 1816, l’any en què Mary Shelley comença a escriure Frankenstein, un any conegut com "l’any sense estiu" com a conseqüència d’una erupció volcànica a Indonèsia que va alterar el clima mundial.

D’altra banda, l’historiador de la ciència Fernando Vidal, amb "Frankenstein i la fàbrica d’allò humà", fa una lectura de l’obra dins la història del cinema per intentar esbrinar què ens ensenya la història de Frankenstein sobre la manera com entenem la fàbrica d’allò humà. I ho fa sense perdre de vista que la creació de formes híbrides i noves de vida forma part de l’antropocè, concepte que defineix l’impacte global de les activitats humanes sobre els ecosistemes terrestres. Informació en aquest enllaç.


Projecte literari "Matar el monstre"

L'Editorial Comanegra també s'ha sumat a aquest 200 aniversari amb una experiència literària arriscada i sorprenent. Alba Cayón i Jordi Puig, com a pares de la idea, i Francesco Ardolino i el mateix Puig, com a directors del projecte, van encarregar a set autors escriure set relats històrics, datats, respectivament, en els anys 1818, 1888, 1929, 1968, 1992, 2014 i 2018, amb dues premisses: que tinguessin Barcelona com a escenari i que s’inspirés d'alguna manera en el Frankenstein de Shelley. Al repte s'hi afegia que un personatge anomenat Francesc Castany havia de sortir en les set novel·les. De fet, apareix amb aquest nom només a la primera i última obra, però és present en totes elles, sempre reconeixible i com a autor del llibre El nou Prometeu. Com explica Jordi Puig, editor de Comanegra, la idea era fer un canovaccio, un terme de la Commedia dell’Arte que fa referència als elements bàsics de la trama d'una obra, que genèricament determina el desplegament sense massa detall en les escenes individuals. Un esquelet.




El resultat ha estat la col·lecció "Matar el Monstre", en la qual hi han participat Ada Castells, que enceta la sèrie amb La primavera pendent, que ja és a la venda i retrata la història d’una dona que s’ha de fer càrrec de la fàbrica de teixits familiar, acabada la Guerra del Francès; Susanna Rafart, amb La fugida d’Urània (7 de març), que mostra la Barcelona lúbrica i està inspirada en el fotògraf Antoni Esplugues i està ambientada al Poblenou; Julià de Jòdar, amb Els vulnerables (7 de març), que parla del superhome metal·lúrgic i l’eugenèsia, a Can Tunis; Jordi Coca, amb Els ulls dels homes mentiders (17 de maig), que transcorre en el París del Maig del 68; Núria Cadenes, amb Secundaris (setembre, durant la setmana del llibre en català), situada al Turó de la Peira, l’Hospital Clínic i la presó de Wad Ras, a la Barcelona marginal dels Jocs Olímpics; Mar Bosch, amb Vindràs amb mi després del diluvi (setembre, durant la setmana del llibre en català), amb el Fòrum Universal de les Cultures com a teló de fons; i finalment, Miquel de Palol tanca la sèrie amb Angèlica i Rafel, una història d'espionatge que té lloc aquest mateix 2018, amb un personatge que reclama l’autoria d’un llibre del 1818.

Les obres s’han escrit simultàniament, i malgrat el misteriós personatge que viu 200 anys i que les travessa, es poden llegir de forma independent.





Cátedra Frankenstein (Bogotà)

En aquest context de celebracions, el passat mes de setembre de 2017 vaig estar a Bogotá com a professor convidat de la Universidad Nacional de Colombia per participar com a conferenciant a l'assignatura “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”. L'assignatura i les conferències es van desenvolupar a la Cátedra de Sede Gabriel García Márquez de l'Instituto de Investigaciones Estéticas de la Facultad de Artes, dirigida pel professor Edmon Castell, geògraf i museòleg.




Les conferències van ser els dies 5 i 6 de setembre. El primer dia per parlar, en el curs de Museologia, de taxidèrmia i gabinets d'història natural a Barcelona; i el segon dia, a la sessió "Ética, ciencia y espectáculo", per parlar de la figura del monstre i el demiürg, en el context dels espectacles populars dels segles XVIII i XIX, prenent com a referència Barcelona i tot seguint l'evolució de l'oci popular a través de les atraccions circenses, la màgia, les llanternes màgiques, les fantasmagories, els panorames, els museus de cera i les col·leccions anatòmiques, extrapolant les experiències i el treball de recerca que he fet durant aquests darrers anys a la ciutat de Barcelona, i que han donat com a fruit el llibre Barcelona Freak Show: Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XIX al 1939— i, com no podia ser de cap altra manera tenint en compte el lloc on ens trobàvem, vam començar el viatge a Macondo, aprofitant, a més, que el 2017 feia 50 anys de la publicació de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez, nom de la Cátedra que ens acollia.

Podeu accedir a la web de sessions i convidats en aquest enllaç i escoltar la conferència sencera de la segona sessió, "Ética, ciencia y espectáculo", clicant aquest altre enllaç, que us portarà al canal de ràdio de la Universitat Nacional de Colòmbia. I a continuació hi trobareu la nota de premsa amb la presentació del curs, el seu contingut i els professors convidats.






Ciencia, ética y cultura a la luz de Frankenstein
Nota de prensa

La novela Frankenstein o el moderno Prometeo es el eje alrededor del cual empezó a desarrollarse la asignatura “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”, curso enmarcado en la Cátedra de Sede Gabriel García Márquez, que en esta oportunidad busca ahondar en las interpretaciones de esta legendaria obra.

El programa, propuesto y diseñado por el Instituto de Investigaciones Estéticas (IIE) de la Facultad de Artes de la Universidad Nacional (U.N.), no solo centra su atención en la narración de Frankenstein, sino también en el trasfondo de esta bicentenaria novela, escrita por la inglesa Mary Shelley cuando apenas contaba con 20 años de edad.

Durante la cátedra se abordarán temas como el nexo entre la ciencia y la ética; la ruptura de las relaciones entre el hombre y la naturaleza; la crisis de la razón; las mutaciones de la obra literaria; la construcción social del monstruo; las emociones políticas; y las formas de anonimia, exclusión y expulsión cultural, entre otros.

El profesor Edmon Castell, del IIE y coordinador del curso, explica que la cátedra abre un espacio para analizar, contrastar y “suturar” los diferentes resultados de los estudios que, principalmente en la U.N. y específicamente en este Instituto de la Facultad de Artes, se han realizado alrededor del contexto histórico, social, estético y cultural que hizo posible la aparición de Frankenstein como un mito matriz de la Modernidad.

De esta manera, la cátedra busca constituirse en un espacio de reflexión interdisciplinaria, en el que se pretende analizar la vigencia de mitos que consciente o inconscientemente hablan o influyen en la sociedad contemporánea. Esta mirada se hará a partir de disciplinas como la mitología; la estética; la geografía; la historia tanto del arte como de la ciencia; la literatura; la filosofía moral; y la museología, entre otras.

Según el profesor Castell, tanto con charlas magistrales, como con la interpretación de obras plásticas y audiovisuales relacionadas con la obra escrita, se buscará reflexionar sobre una visión de la construcción social de la otredad, y además se propondrá el debate acerca de la importancia de las emociones políticas en la sociedad actual.

La sesión inaugural, llevada a cabo el pasado 2 de agosto, estuvo a cargo del profesor Castell, quien dio a conocer al auditorio la estructura y la dinámica de desarrollo de la asignatura.

Al respecto, manifestó que “sin duda, los ‘ensamblajes’, ‘disecciones’ y ‘suturas’ que se abordarán sobre Mary Shelley y Frankenstein nos mostrarán no solo algunos de los aportes que hacen las diferentes ciencias a la construcción de nación, sino también la pertinencia nuclear que tienen las artes y las humanidades en el proceso de formación en las complejas sociedades democráticas en que vivimos”.

La segunda sesión estará a cargo del escritor Mario Mendoza, quien centrará su intervención en la imagen de Frankenstein como monstruo romántico que encarna la crisis de la Modernidad y de la razón. Según Mendoza, “Frankenstein es hermano de los personajes de Poe, de Baudelaire, de Rimbaud, de Nerval, que anticipan el horror que llegaría unos años después, esto es, el horror de este presente en el que estamos inmersos”.

También asistirán como conferencistas algunos de los profesores del IIE, como Amparo Vega, Ricardo Rivadeneira, María Clara Cortés, Aurelio Horta, Francisco Montaña y Mary Isabel Rodríguez; además de docentes de otras dependencias de la U.N., como Patricia Simonson, Carlos Páramo, Mario Hernández, Víctor Viviescas, Olga Lucía Quinteros, Carlos Satizabal, Óscar Mejía Quintana, María Luisa Rodríguez y Rolf Abderhalden.

Entre los conferencistas invitados provenientes de otras universidades están el doctor en Química, Gian Pietro Miscione; la maestra en Artes Plásticas, Sylvia Suárez, y el arquitecto Ramón García. Entre los invitados internacionales figuran el escritor Alberto Manguel, director de la Biblioteca Nacional Argentina y ganador del Premio Formentor 2017; la licenciada en Lengua y Literatura Alemanas, Elizabeth Rusell; el licenciado en Filología Hispánica y Semítica de la Universidad de Barcelona, Enric H. March; y la antropóloga y museóloga catalana Monserrat Iniesta.

“Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas” se desarrollará en 16 sesiones todos los miércoles entre las 5 p. m. y las 8 p. m. en el campus de la U.N. Sede Bogotá. Quienes estén interesados en la evolución de este curso podrán hacerlo a través del hashtag #CatedraFrankenstein.


Bogotá D C, 14 de agosto de 2017
Agencia de Noticias UN — Artes & Culturas

dilluns, 14 d’agost del 2017

Ahorro del hogar




A principis de l'any 1959, tot just set anys després de la desaparició de les cartilles de racionament, l'empresa Compañía Española de Propaganda Comercial posava en marxa les llibretes de l'Ahorro del hogar a Barcelona i València. El primer anunci a la premsa el feia Almacenes Tívoli, del número 17 del carrer de Casp, l'1 de març de 1959, i el darrer dia hàbil per fer-ne ús va ser el 14 d'agost de 1981.








Els comerços adherits incentivaven els seus clients regalant-los cupons per un valor que estava en funció de la despesa realitzada: per cada pesseta gastada la botiga obsequiava amb un cupó de tipus "P", que podien ser cupons de 5 i 10 quan la despesa era equivalent o superior. La llibreta tenia 32 pàgines, cada pàgina admetia 20 cupons, i per completar-la calia enganxar-n'hi 640 de tipus "P" o els equivalents de 5 i 10. També hi havia el cupons del Trebol, els Cupones Fémina dels magatzems Capitol i, més tard, els de l'Spar.


Botiga Ahorro del hogar del carrer Sepúlveda


Cada llibreta tenia inicialment un valor de 18 pessetes (que va variar amb els anys) i es podien bescanviar pel valor dels productes de la llar que s'oferien a les botigues del carrer de Muntaner, 13, i Sepúlveda, 156-158, i a la sucursal del carrer Martí Pujol, 119, de Badalona Aquestes botigues eren de venda al públic; això vol dir que s'hi podia comprar i pagar amb diners, fer servir els cupons com a compra quan preu i valor coincidien, o fer-los servir de descompte i abonar la diferència a caixa. De fet, més que un incentiu d'estalvi animaven a consumir, com ho fan les compres a terminis, que permeten gastar allò que no tens o que supera el valor de la necessitat.

Quan entraves en aquells botigues plenes de petits electrodomèstics, dels primers estris de plàstic i d'acer inoxidable, de plats i gots de duralex ("El acero del vidrio", cantava la falca publicitària); palaus de la modernitat en color d'aquelles dècades que abandonaven la grisa postguerra i l'autarquia, on acabaves comprant més que no tenies pensat. Moltes llars encara tenien cuina econòmica i nevera de gel, mentre el safareig, on la canalla ens banyàvem, començava a ser substituït per les rentadores Bru i se somiava amb un Turmix i una cuina com la de la Doris Day.

Sembla mentida com una cosa tan poc transcendent acaba deixant un record tan clar en la memòria. Els cupons són com un fil del qual, si estires, hi acaben sortint més records. La imatge casolana enganxant cupons amb la ràdio sonant de fons ens remet a altres escenes que tenen un aire neorealista de pel·lícula en blanc i negre; amb mares, àvies i canalla al voltant d'una taula pelant faves i pèsols, tallant mongeta tendra o triant llenties i cigrons per separar-ne les pedres (i algun cuc); l'escena fa olor de braser i lleixiu, de col i patata bullida, i té ritme de bolero.




Més informació a Barcelofília.

dimarts, 8 d’agost del 2017

Madame Tussaud i el museu dels horrors

Caps de Lluís XVI i Maria Antonieta, en cera i cabell natural,
fetes a partir dels caps tallats a la guillotina


El 12 de juliol de 1789, dos dies abans de la presa de la Bastilla, una multitud envaeix els carrers de París. Com en un seguici fúnebre, els revoltats marxen brandant banderes negres i els caps de Necker, el ministre de Finances destituït, i del duc d'Orleans, tots dos oposats a la política absolutista de Lluís XVI. Els caps han estat robats del gabinet de figures de cera del doctor Curtius al Boulevard du Temple. Curtius és metge i escultor de figures de cera i anatòmiques. Però els caps no són obra seva, sinó de Marie Grosholtz, que pocs anys més tard serà coneguda com Madame Tussaud, creadora del museu de cera més important del món, la seu principal del qual és de visita obligada a Londres. Poc després d'haver estat executada a la guillotina Maria Antonieta (2 de novembre de 1755 - 16 d’octubre de 1793), la reproducció del seu cap, feta del natural amb cera quan encara sagnava, era exhibida en el museu de Madame Tussaud.


Madame Tussaud, esculpida en cera per Curtius
Foto: Getty Images


Les escenes del poble revoltat brandant els caps i les exhibicions en el museu tenen un alt valor representatiu. Avui, els museus de cera són galeries de personalitats del passat, tot i que no hi falten personatges populars moderns. Abans, però, feien la funció de la fotografia: imatges fixes d'una realitat canviant que obligava a una frenètica tasca d'elaboració i actualització de les escenes a mida que es produïen els esdeveniments.


Gent fent cua per entrar al museu de Madame Tussaud
de Londres, cap el 1930
Foto: Getty Images


Des de finals del segle XVIII, els museus de cera s’estenen arreu del món. Sovint són barraques de fira que acompanyen els personatges en cera d'altres atraccions com panorames, llanternes màgiques, ombres xineses, fantasmagories, fenòmens humans i una càmera dels horrors amb aparells de tortura, escenes d’execucions i figures anatòmiques amb patologies venèries i els efectes de les drogues i l’alcohol. Des de principis del segle XIX fins al primer terç del XX, per Barcelona van desfilar desenes d’espectacles d’aquesta mena, que s‘instal·laven a la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrer adjacents, i al Paral·lel, rovell de l’ou de l’oci popular.


Barraca del Museu Roca, a principis del segle XX
Museu de les Arts Escèniques


La vida de Madame Tussaud és una història singular, i us l’explico en el número de juliol de 2017 de la revista Historia de National Geographic, acompanyada de la ressenya del llibre Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia (La Felguera Editores), de Ramón Mayrata, que vam presentar el passat 28 de juny a la Llibreria Calders acompanyats de l’autor i del mag Sergi Buka. I en el número de setembre-octubre de 2018 del National Geographic History Magazine dels Estats Units hi trobareu la versió anglesa "Madame Tussauds: The house that wax built".

Amb la Il·lustració i el creixement comercial de les gran ciutats europees naixia una burgesia amb unes ànsies de coneixement i curiositat que excedia el seu àmbit vital. Madame Tussaud, envoltada de personatges com Philidor i Robertson –i com ho faria Barnum als Estats Units– trasbalsaven el món de l’espectacle amb figures de cera, llanternes màgiques i fantasmagories, compartint escenaris amb mags i il·lusionistes que s’anomenaven físics recreatius i feien màgia espectral, com Joaquim Partagàs –El Rei de la Màgia– en el Salón Mágico de la Rambla de Barcelona, en un segle, el dels prodigis, que començava a abandonar les penombres dels llums de gas amb l'aparició de l'electricitat, i que culminaria amb la victòria absoluta del cinema.

Museus de cera i fantasmagories a banda, us animo a comprar aquest número d'agost de 2017 de la revista Historia de National Geographic, un exemplar que compleix les expectatives de lectura amena i relaxada d’un sufocant estiu.

O si ho preferiu, podeu llegir el número de setembre-octubre de 2018 del National Geographic History Magazine dels Estats Units hi trobareu la versió anglesa "Madame Tussauds: The house that wax built".