divendres, 6 de maig de 2011

1942: Japó i Alemanya envaeixen Estats Units!

Life, 2 de març de 1942


[Versión en español al final del artículo]

Pocs països hi ha al món tan paranoics com els Estats Units d'Amèrica. Es va passar tota la Guerra Freda perseguint comunistes i "bruixes", i ara, a manca de soviètics (i com que fa lleig perseguir ecologistes), persegueix els terroristes i els fantasmes que ells mateixos han fabricat i armat.

A principis de 1942, en plena Segona Guerra Mundial, Alemanya i Japó es passejaven triomfalment, una a Europa, l'altre a Àsia. L'11 de desembre del 1941 Alemanya havia declarat la guerra als americans quatre dies després que Japó hagués esborrat del mapa la flota nord-americana del Pacífic, a Pearl Harbor. No hi ha cap evidència que ni el Reich ni l'Imperi del Sol Naixent volguessin estendre els seus dominis més enllà de l'hegemonia continental, però Estats Units, ni que sigui de lluny, veia les seves dues grans costes amenaçades.

El 2 de març de 1942, la revista Life, amb Ginger Rogers vestida de pescadora a la portada i aliena al conflicte, publicava l'article "Six ways to invade US", on presentava sis mapes amb sis escenaris diferents d'invasió de les forces de l'Eix, ja sigui de forma combinada (1), Japó en solitari (2 i 3), o en operacions alemanyes exclusives (4 a 6), amb més o menys suport japonès i italià.




(1) L'atac japonès a la costa del Pacífic, venint des del Nord, s'apodera de les drassanes i de la indústria aèria mentre els alemanys, amb l'ajut de quintacolumnistes, aprofiten per atacar la costa Est per sorpresa.



(2) Atac japonès frontal contra la costa Oest des de les base de Pearl Harbor, amb l'únic suport de portaavions i de la força aèria.



(3) Aquest cop l'atac de la flota japonesa es produeix des del sud del Pacífic, ocupant el Canal de Panamà i establint una base a l'Equador.



(4) És el pla més controvertit. Des de Gibraltar, l'armada nazi, amb suport japonès (que arriba per Suez travessant l'oceà Índic) i italià (que s'hi afegeix a la Mediterrània) baixa per la costa africana fins Dakkar i, vorejant la costa caribenya de Brasil, Amèrica Central i Mèxic envaeix Amèrica per la vall del Mississipí.



(5) La manera més complicada de creuar l'Atlàntic perquè obliga a salvar una lluita frontal amb l'armada americana. Sortint també des de Gibraltar, s'arriba a Norfolk fent escala a Bermuda amb vaixells procedents de Les Açores, illes Canàries i illes de Cap Verd.



(6) Invasió sorpresa des de l'Atlàntic Nord, vorejant les illes Britàniques d'amagat i entrant pel riu San Lorenzo des d'Islàndia.


Mirant enrere, totes aquestes hipòtesis resulten poc probables. Era massa gran l'esforç que s'havia de fer per assaltar les costes nord-americanes, i resulta difícil imaginar-se l'armada nazi apoderant-se de Nova Orleans. A la informació que dóna Life jo hi afegiria que sense una Unió Soviètica mantenint-se al marge la Wehrmacht no tenia efectius prou nombrosos per controlar els fronts aliats europeus i traslladar una maquinària de guerra suficient per envair Estats Units amb garanties d'èxit. El Japó, amb una rereguarda asiàtica menys conflictiva en aquell moment potser sí que es podia permetre el luxe d'intentar-ho, com de fet ho va fer atacant Pearl Harbor.

Terra de promissió per exel·lència, Estats Units va convertir aquella por a ser envaïts en ràbia. Sobretot cap els japonesos. La paranoia a ser envaïts és sempre present en l'imaginari nord-americà. Invasió ideològica (el comunisme), invasió terrorista (islamisme radical) o invasió extraterrestre. I aquesta paranoia és la que alimenta l'aparell defensiu i de guerra nord-americà, en un país que, des de la declaració d'independència, té l'honor de ser l'únic estat que no ha estat envaït per cap altre país estranger. I 70 anys després de Pearl Harbor i 10 de l'atac a les Torres Bessones (l'any 2011, data d'aquest article), continua alimentant fantasmes que es materialitzen i es giren contra ell, però que serveixen per construir l'ànima americana. La d'un nen poruc armat fins a les dents.


*

[Versión en español]

Pocos países hay en el mundo tan paranoicos como los Estados Unidos de América. Se pasó toda la Guerra Fría persiguiendo comunistas y "brujas", y ahora, a falta de soviéticos (y como queda mal perseguir ecologistas), persigue los terroristas y los fantasmas que ellos mismos han fabricado y armado.

A principios de 1942, en plena Segunda Guerra Mundial, Alemania y Japón se paseaban triunfalmente, una en Europa, el otro en Asia. El 11 de diciembre de 1941 Alemania había declarado la guerra a los americanos y cuatro días después Japón había borrado del mapa la flota estadounidense del Pacífico, en Pearl Harbor. No hay ninguna evidencia de que ni el Reich ni el Imperio del Sol Naciente quisieran extender sus dominios más allá de la hegemonía continental, pero Estados Unidos, aunque sea de lejos, veían sus dos grandes costas amenazadas.

El 2 de marzo de 1942, la revista Life, con Ginger Rogers vestida de pescadora en la portada i ajena al conflicto, publicaba el artículo "Six ways to invade US", en donde presentaba seis mapas con seis escenarios diferentes de invasión de las fuerzas del Eje, ya sea de forma combinada (1), Japón en solitario (2 y 3), o en operaciones alemanas exclusivas (4 a 6), con más o menos apoyo japonés e italiano.

Mirando atrás, todas estas hipótesis resultan poco probables. Era demasiado grande el esfuerzo que Alemania tenía que hacer para asaltar las costas estadounidenses, y resulta difícil imaginar a la armada nazi apoderándose de Nueva Orleans. En la información que da Life yo añadiría que sin una Unión Soviética manteniéndose al margen, la Wehrmacht no tenía efectivos lo bastante numerosos para controlar los frentes aliados europeos y trasladar una maquinaria de guerra suficiente para invadir Estados Unidos con garantías de éxito. Japón, con una retaguardia asiática menos conflictiva en ese momento, quizás sí que se podía permitir el lujo de intentarlo, como de hecho lo hizo atacando Pearl Harbor.

Tierra de promisión por excelencia, Estados Unidos convirtió aquel miedo a ser invadidos en rabia. Sobre todo hacia los japoneses. La paranoia a ser invadidos está siempre presente. Invasión ideológica (el comunismo), invasión terrorista (islamismo radical) o invasión extraterrestre. Y esta paranoia es la que alimenta el aparato defensivo y de guerra estadounidense, en un país que, desde la declaración de independencia, tiene el honor de ser el único estado que no ha sido invadido por ningún otro país extranjero. Y 70 años después de Pearl Harbor y 10 del ataque a las Torres Gemelas (en 2011, año de publicación de este artículo), sigue alimentando fantasmas que se materializan y se vuelven contra él, pero que sirven para construir el alma americana. La de un niño miedoso armado hasta los dientes.

9 comentaris :

  1. No només els EUA són porucs!

    El meu besavi es va tirar la mili fent fortificacions a les Canàries perquè els militars i el govern després de la pèrdua de Cuba i Filipines tenien molt clar que els EUA anirien a alliberar Les Canàries...!

    En fi, molt bon article que aprofitaré per a les classes.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Galderich! L'article de Life va caure a les meves mans per casualitat, però si busquéssim, la de coses que trobaríem per il·lustrar la subhistòria, aquella que no va passar mai però que queda en l'imaginari col·lectiu.

    ResponElimina
  3. Molt bon article, Enric! Gràcies per compartir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un plaer, Rosa. La paranoia americana dóna fruits com aquest.

      Elimina
  4. Enric,més aviat tota aquesta "paranoia" no era més que aparat de propaganda per assegurar-se el continuat recolç públic-i les seves despeses- a la guerra.És semblant a l'omnipresent amenaça terrorista que molts governs fan servir per controlar a la població i mantenir les despeses militars i de seguretat.És una paranoia creada i desprees assimilada.LIFE té articles sobre el perill nipó sorprenents.Et recomeno veure films de propaganda americana sobre el Japó,hi ha un de molt conegut a youtube.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, María José. De fet, els governs americans sempre han fet servir la por a ser envaïts per justificar la seva política armamentística i l'intervencionisme. Buscaré aquest documental. Moltes gràcies!

      Elimina
  5. Enric.L´atac a Pearl Harbour no va ser quatre díes després del 11 de Decembre.Va ser tres díes avanç, el 8 de Decembre.Tot i aixó, es un article molt bò,com els que fas sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Juanjo. Tens raó. De fet és un error en el redactat. On diu: "i quatre dies després Japó havia esborrat del mapa la flota nord-americana del Pacífic, a Pearl Harbor" ha de dir "quatre dies després que Japó hagués esborrat del mapa la flota nord-americana del Pacífic, a Pearl Harbor". Mantinc els quatre dies perquè era dia 8 segons l'hora japonesa, però dia 7 segons l'hora hawaiana.

      Elimina
  6. De res.Encantat de ajudar.te.I tens raó sobre l´horari, encara que als llibres i pel.licules que tracten el tema no ho posen bè.I es que els americans van fer la seva versió dels fets a més d´amagar o cambiar moltes dades.Salutacións.

    ResponElimina