dimarts, 31 de maig de 2011

Movimiento revolucionario en Barcelona

SUEP (Sindicato Único de Espectáculos Públicos)


El documental Movimiento revolucionario en Barcelona (1936), dirigit per Mateo Santos i produït per l'Oficina d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI, és el primer reportatge de la Guerra Civil.

Rodat a Barcelona, les seves imatges van des del 19 al 23 de juliol de 1936, i mostren diversos llocs de la ciutat afectats pels combats: la presó Model, Capitania General, la Maestranza de Artilleria o Comandància de Marina. Barricades, carrers del centre de la ciutat amb destrosses produïdes pels enfrontaments. Esglésies i escoles religioses de Barcelona malmeses pels incendis. Les mòmies de monges de l'església de les Saleses exposades a les escalinates. Obres d'art cremades a l'entrada del manicomi de Santa Eulàlia. La Comandància del Port. El vaixell Djené tornant a França amb els atletes vinguts per participar en la Olimpíada Popular; vaixells de guerra anglesos ancorats al port. Sortida de la columna Durruti cap al front d'Aragó en vehïcles blindats artesanalment. Vista general de la presó Model, amb grups de presos alliberats pels anarquistes. Exterior d'un hospital on els ferits en el moviment revolucionari són atesos i una petita església transformada en Casa del Poble.

La càmera recorre en un vehicle diversos carrers de Barcelona fins arribar a la seu del Comitè Regional de la CNT-FAI, a Via Laietana.




La CNT-FAI va controlar, a través del SUEP (Sindicato Unificado de Espectáculos Públicos) va socialitzar la producció cinematogràfica espanyola quan va esclatar la Guerra Civil. A Madrid i Barcelona els treballadors del cinema van assumir els béns de producció i es van produir nombroses pel·lícules. Això va donar lloc a un període únic que no s'ha tornat a donar en cap altra cinematografia mundial. Tot i que el país estava immers en una cruenta guerra, entre 1936 i 1938 es van rodar i estrenar pel·lícules de molt variada temàtica: drames socials, comèdies musicals, films de denúncia i documentals bèl·lics d'alta qualitat.


Caràtula de El cine libertario, amb
Marlène Grey, mussa de la
cinematografia anarquista


El 2010 es va editar El cine libertario. Cuando las películas hacen historia, un documental de José María Almela i Verónica Vigil sobre la socialització de la industria del cine durant la Guerra Civil espanyola, que podeu veure aquí.

6 comentaris :

  1. Molt interessant el teu post. Fa poc vaig tenir la sort de visionar una part de la pel·licula "Aurora de Esperanza", la primera producción cinematogràfica anarcosindicalista amb una clara pretensión comercial. Malgrat considero que es un panflet de propaganda revolucionaria de dubtosa qualitat cal dir al seu favor que la banda sonora de
    Jaume Pahissa resulta espectacular. A aquest músic compromés amb la república la pel·licula li costà l'exili a l'Argentina des d'on no va tornar mai més. S'ha fet molt poc per recuperar la seva memòria per la qual cosa considero que valia la pena referir-me a ell i la seva obra. Aqui en deixo, a modus d'homenatge, un reportatge que he trobat a youtube https://www.youtube.com/watch?v=6m5OjdAFFbc 

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol, n'he sentit parlar però no he tingut ocasió de veure-la. Quan tenim documents d'aquesta mena a la mà, el seu valor històric i documental és tan valuós que podem obviar la qualitat, oi? I com sempre, mai fem prou per recuperar tants personatges i tanta obra que ha quedat a l'ombra per negligència, ignorància o mala fe. La teva aportació és molt benvinguda!

      Elimina
  2. La anarquía era un idea basada en el home ideal. Va quedar clar que aixó no existeix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament és cert, Àngel. Però malgrat tot, aquells pioners que van defensar la idea van deixar les bases per estendre la cultura com a eina emancipadora. Els devem molt a aquells utòpics!

      Elimina
  3. Moltes gràcies per aquest bocí de història.

    ResponElimina