La capella de Santa Madrona, entre els anys 1915-1925
Autor: Josep Brangulí
Madrona de Tessalònica, segons la llegenda, era una noia nascuda a Barcelona al segle III de l'era comuna, en època de l'emperador Dioclecià. Va anar a viure a Salònica (Grècia) on va treballar de minyona, però la van martiritzar per la seva fe cristiana. Anys més tard, uns comerciants francesos van comprar el seu cos incorrupte per portar-lo, en vaixell, a Marsella. Enmig d'una tempesta unes orenetes van començar a cantar per avisar-los que a prop hi havia terra ferma, la muntanya de Montjuïc. Els mariners van desembarcar i van deixar el cos en una ermita dedicada a Sant Fruitós, avui desapareguda. En diverses ocasions el mariners van intentar tornar a embarcar per dur a la santa a Marsella però cada cop que ho feien tornava a ploure. Finalment van entendre que la santa es volia quedar a la seva ciutat natal.
La capella va ser rebatejada amb el nom de la santa i reedificada entre els segles XV o XVI (està documentada des de 1406), i, el 1563, el Consell de Cent va decidir convertir Santa Madrona en patrona de Barcelona. L'església i el convent annex van ser ocupats per diversos ordes monàstics, fins que són destruïts durant el setge del 1652 i restaurats el 1661. Enderrocats l'església i el convent durant la Guerra de Successió, l'any 1713, se'n torna a construir un nou edifici el 1754, l'actual, restaurat el 1907 i el 1947.
La capella de Santa Madrona, a la dreta, envoltada
d'horts i camps, entre 1913-1917
Autor: Josep Branguli
Voltants de la Font de Santa Madrona, el 1893
Alexandre Cardunets. AHCB
Les restes de la santa es van moure diverses vegades de lloc fins que van ser traslladades a l'església de Santa Madrona del Poble-sec, però l'incendi provocat el 1909, durant la Setmana Tràgica, va cremar el cos de la santa. Temps després, Evelí Bulbena, veí del barri, va oferir a la parròquia una relíquia que suposadament s'havia salvat de les flames.
La capella del segle XVIII encara existeix avui al carrer de Muntanyans, en el recinte del Palauet Albéniz, a tocar del Museu Nacional d'Art de Catalunya, i s'hi celebra un dels pocs aplecs populars que queden a la ciutat. Malgrat que la festivitat de Santa Madrona és el 15 de març, i per tant és una festa que anuncia l'arribada de la primavera amb les primeres orenetes (com les que diu la llegenda que van acompanyar el vaixell amb les restes de la santa), per motius meteorològics es va decidir de celebrar l'aplec el quart diumenge després de Pasqua.
L'aplec actual només té una antiguitat d'uns vint anys, però en temps reculats s'havien fet processons a la Catedral i més antigament s'havien fet pelegrinatges a Montjuïc. L'aplec comença a l'església de Santa Madrona del carrer de Tapioles, al Poble-sec, amb una cercavila a càrrec de la imatgeria festiva del barri. Un cop a la capella de Montjuïc, els actes continuen amb un esmorzar popular i una missa a l’aire lliure, on es canten els goigs de Sant Madrona, i després de la qual s'hi fan diversos actes que acaben amb un dinar de germanor.
Prop de la capella hi havia un font, avui desapareguda, on s'hi feien aplecs, àpats i ball, com era tradició en les altres fonts de la muntanya i que havien fet famoses les fontades populars de Montjuïc.
Restes de la font de Santa Madrona, entre 1913-1917
la Ronda de la Universitat amb el carrer de Pelai,
cap a 1950, quan la plaça estava enjardinada
No tota la toponímia urbana de Barcelona té cabuda en el nomenclàtor oficial, en alguns casos perquè el carrer o la plaça no ha tingut mai nom, en d’altres perquè, misteriosament, ha desaparegut. Amb aquest apunt iniciarem una sèrie que rescatarà aquest oblit i aprofitarem per recuperar un paisatge perdut, però que va ser viu fins fa no res i encara el tenim present a la memòria.
Com en el cas de la plaça d'Urquinaona o el de la plaça de Catalunya, l’enderroc de les muralles que va començar l'any 1854 va permetre l'obertura de la plaça de la Universitat en ser enderrocat el baluard de Tallers o de Sant Sever. Aquestes places neixen de forma accidental per resoldre la connexió de Ciutat Vella amb l'entramat del nou Eixample i per aquesta raó mai han acabat de ser autèntiques places, com sí ho és, per exemple, la plaça Reial, que també és filla de la mateixa època.
Restes del Baluard de Tallers, a l'actual plaça de la Universitat, amb les torres de la
Catedral a l'esquerra, i a la dreta, els edificis de la fàbrica de Valentí Esparó
(1838-1855), antiga Fàbrica Bonaplata (1831-1838), venuda el 1855 a la
Maquinista Terrestre i Marítima. Foto: Franck, 1855.
Bibliothèque Nationale de France
La desaparició de les muralles van deixar aspectes urbans a mig resoldre i curiositats urbanístiques que sovint passen desapercebudes a la vista del vianant. En el triangle format pels carrers de Pelai, Balmes i Ronda de la Universitat hi ha actualment un passatge sense nom que comunica Pelai amb la Ronda, en l’espai al costat dels edificis dels números 3 i 4 dels respectius carrers, a la part posterior de la Casa Ramon Julià (1919) i que havia estat un petit jardí interior. És on hi ha avui l’hotel Jazz, inaugurat l’any 2004.
El passatge sense nom, però, amaga molta més història que la del jardí desaparegut. L'any 1878, en el número 4 de la Ronda de la Universitat, Evarist Ullastres fundava la Tipografia La Academia (1878-1892), una empresa tipogràfica dirigida per Rafael Farga Pellicer que no només va tenir un paper cabdal en la renovació de les arts gràfiques catalanes, sinó que també va ser una precursora de l'anarcosindicalisme barceloní. De la seva impremta van sortir dues de les publicacions anarquistes més influents de finals del segle XIX: Acracia (1886-1888) i El Productor (1887-1893). Però també s'hi van imprimir importants publicacions catalanistes, lliurepensadores i republicanes, com la revista Avenç (1881) o La Ilustració Catalana (10 de juliol de 1880 - 31 de març de 1894). (1)
Despatx de bitllets de l'Alsina Graells, davant del jardí
Parada i entrada de la terminal de l'Alsina Graells,
a la Ronda Universitat
Però la imatge que tenim a la memòria és la de la terminal d’autobusos de l’Alsina Graells (1931-1993) i els jardins que donaven accés al local del despatx de bitllets. No ha estat fàcil trobar fotografies d’aquest indret; de fet, les fotografies que es poden veure a sobre d'aquestes línies han estat tretes de la pel·lícula El cerco (1955), de Miguel Iglesias, de la qual reproduïm el fragment que, a més, evoca la persecució i la mort, el 19 de juliol de 1951, del maquis anarquista Cèsar Saborit, a la plaça de Tetuan de Barcelona.
També van envoltar els jardins d'aquest espai una fàbrica de barrets, el consultori oftalmològic del doctor Durand o l'Instituto de Electroterapia del doctor Galcerán, metge que com era costum en aquella època aplicava els "beneficis" de l'electricitat per "guarir" folls i dones histèriques (Xavier Theros ens en fa una semblança a "Histèria sota les palmeres"). A l’altre extrem, en el número 3 del carrer de Pelai, entre 1887 i 1936 hi va haver Aguas Azoadas Corminas, una mena de balneari que oferia inhalacions terapèutiques amb aigua nitrogenada com a remei per a les malalties dels sistemes respiratori i digestiu. Ens ho explica Barcelofília a l'enllaç anterior.
Pavelló d'Aguas Azoadas en el Parc de la Ciutadella
durant l'Exposició Universal de 1888
Més tard hi va haver l’escola Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana), on es feien cursos d’electrònica a distància. L’entrada era per un pati al qual s’hi accedia per una gran porta enreixada, coronada per un gran rètol amb el nom de l’escola
Creada l’any 1931 per Ferran Maymó Gomis, en un principal del carrer Sant Pere més Alt de Ciutat Vella, l’any 1933 es trasllada al número 8 de Pelai i el 1939 al seu emplaçament definitiu, on l’hem conegut. El més peculiar d’aquest lloc era, però, la publicitat dels diaris i revistes dels anys 60. Amb aquella expectació que generava el futur abans que les imatges fossin capaces de viatjar per l’espai fins al televisor de casa i abans de l’arribada de l’home a la Lluna, Maymó ens anunciava les meravelles de què podríem gaudir en pocs anys i com ens hi podíem implicar si estudiàvem a Ràdio Maymó perquè “El Futuro es de la Electrónica”. De tota manera, la millor publicitat la van fer l’any 1950 amb una sèrie anomenada “Vida futura”, dibuixada per Emili Boix (1908-1976), nascut a Barcelona i mort a Caracas, un dels grans dibuixants d’historietes infantils de l’editorial Marco, totalment oblidat i que va marxar a Veneçuela on va ser un important dissenyador gràfic.
Anunci de Radio Maymó
Il·luminats per aquestes expectatives de ciència-ficció (anticipaven la telefonia mòbil), no és estrany que ens féssim una imatge peculiar de l’escola Maymó i ens la imaginéssim com una sucursal de la NASA. No hi vaig posar mai els peus però m’ha quedat un record lluminós com un tub de raigs catòdics. El que poca gent sap, però, és que el senyor Maymó era també mag i va ser el president i fundador del Centro Español de Artes mágicas. Sense voler-ho (o potser sí) Maymó era hereu d'aquells il·lusionistes que en el segle XIX jugaven amb la força de l'electricitat per omplir teatres d'espectadors disposats a deixar-se dur per la màgia de la ciència. D'aquells mags se'n deia "físics" i, de fet, la física recreativa encara es fa servir per entretenir i captar futurs Newton.
Ferran Maymó davant d'una vitrina
amb estris de màgia
No s’acaba aquí l’interès per aquest triangle urbà. L’espai de l’interior de l’illa de cases, habitual a l’Eixample, en aquest cas servia d’espai de comunicació entre els patis interiors de l’Alsina Graells, de l’escola Maymó i el de l’edifici del carrer Balmes, que malgrat l’especulació urbanística i immobiliària no ha estat enderrocat i edificat de nou.
Rètol art decó de Bella Aurora
Foto: Marcel Albet
Segur que tots tenim present la construcció d’una sola planta del número 3-5 del carrer Balmes, coronat per l’emblemàtic rètol de lletra cursiva de Bella Aurora. I els que vivíem amb la ràdio encesa tot el dia recordem la falca melòdica que anunciava que “Para juventud , belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”.
Bella Aurora era, i és, una empresa de productes cosmètics especialitzada en l’eliminació, o ocultació, de les taques a la pell. És probable que tothom hagi relacionat aquest tractament amb el nom del producte i hagi pensat que la “bella aurora” té a veure amb el naixement d’una nova pell i una nova imatge. Però no. Aquesta Aurora és el nom d'una ciutat nord-americana d’Illinois, relativament a prop de Chicago, on l’any 1890 es va fundar aquesta empresa. A Barcelona hi va arribar durant els anys de la dècada de 1920, i d’aquí, potser, les reminiscències entre art déco i racionalista de l'edifici.
En aquest mateix número de Balmes hi va haver la segona botiga de Santiveri (encara hi és, però molt reformada), després de la fundacional del carrer del Call 22. Al costat, en el número 1, on primer hi va haver Old England (1889-1920), un dels pioners dels grans magatzems, hi havia la popular botiga dels calçats Minerva (1923-1938), ocupant tota la cantonada, on ara hi ha una caixa d’estalvis. Just davant hi ha la boca dels ferrocarrils que ens portava a l'Avinguda de la Llum, i segur que encara recordeu aquella parada de venda de premsa i revistes, a l’aire lliure i sense quiosc, que ocupava bona part de la vorera.
Santiveri, carrer del Call
Dels anys en què Santiveri (comerç de productes alimentaris naturals) es va instal·lar en aquest indret, en la dècada de 1930, és l’anunci cinematogràfic que podem gaudir aquí. Una d’aquelles relíquies que ens fan somriure però que ens transporten en el temps, amb una manera de fer diferent i políticament i deliciosament incorrecte.
A l'altre extrem, en l'angulós xamfrà de Pelai i Ronda de la Universitat, on hi ha la Casa Ramon Julià (1919) encara recordem alguns comerços emblemàtics avui desaparegut. A Pelai, al costat de Ràdio Maymó, hi havia una benzinera que comunicava amb la Ronda, just al costat d'on perviu la botiga de rètols i gravat de plaques, El Grabador Inglès, fundat el 1932 i traslladat el 2023 a causa de la pressió immobiliària i hotelera. A continuació, la filatèlia Majó i Can Cadira, la sabateria on a tants nens i nenes els van comprar les sabates entre els anys 50-80, i en el xamfrà mateix, Discos Odeon.
Can Cadira, la filatèlia Majó i la benzinera
al carrer de Pelai, l'any 1957
La benzinera, que avui seria precisament el passatge sense nom, des de principis de la dècada de 1920 fins l'any 1931 va ser el Pati Blau, una popular cafeteria i xarcuteria, la barra i la terrassa de la qual era a l'aire lliure i que amenitzaven la clientela amb la seva pròpia orquestra. Va desaparèixer, precisament, quan va ser ocupada per l'Alsina Graells.
El Patí Blau l'any 1923. Foto: Alessandro Merletti
La Ilustración Ibérica
Així tanquem el triangle d'aquesta volta a la mansana (nom que Cerdà defensava perquè deia que venia de "manso", mentre que Corominas deia que era un castellanisme) i aprofito per reivindicar el nom de Maymó per a aquest passatge sense nom, però que acull tanta història.
*
Notes:
(1) Manuel Vicente Izquierdo. Àcrates. Els tipògraf de La Academia. Forjadors de l'acratisme societari del segle XIX. Precursors de l'anarcosindicalisme del segle XIX. Lleida: Pagès Editors, 2017.
Torejant a barraques de Montjuïc. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)
Joves treballadors i fills de treballadors vinguts del sud, que es feien maletillas i anaven a Montjuïc a practicar l'art del toreig, somniant escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar a la Barcelona de la postguerra. Fugint de la misèria a què havien condemnat els perdedors de la guerra. Fugint de les terres ermes. Fugint dels cacics. Fugint de la gana d'una Espanya de "cerrado y sagristía", que deia Machado: "Esa España inferior que ora y bosteza / vieja y tahúr, zaragera y triste / esa España inferior que ora y embiste / cuando se digna usar la cabeza".
Torejant als carrers del Poble-sec. Fotografia d'Oriol Maspons
per al llibre Toreo de salón (1963)
Les esplanades al voltant del vell estadi de Montjuïc que es queia a trossos, amb les barraques de Can Valero com a decorat –i sovint com a residència–, banda sonora de copla i tonadilleras i l'esperança de sortir un dia per la puerta grande, si abans no els agafava el toro. Però más cornadas da el hambre. Il·lusions construïdes a cops de verònica i realitat de carn de maó i suor de ciment, a l'obra o a la fàbrica. I en l'horitzó sempre el mar. Un mar massa sovint de llàgrimes. Sota les parets del cementiri.
Alguns nois del Poble-sec, no necessàriament fills d'emigrants, també s'hi animaven i era habitual veure'ls pels carrers i els terrats del barri onejant muletas i capotes. O a la desapareguda plaça del Sol, on avui hi ha la Fundació Joan Miró. Els toros, la boxa, el ciclisme i el futbol, populars de dècades abans, es veien com a activitats que podien propiciar sortides laborals i l'èxit social; o això pensaven.
Miquel Cartisano a Las sombras se equivocaron de dueño (Emboscall, 2017), que va passar la infantesa a Can Valero, ens ho descriu en el seu magnífic relat:
"...si la lluvia sólo quedaba en promesas, nos acercábamos hacia el mirador, a ver si por casualidad los aprendices del toreo peleaban contra unas ruedas disfrazadas con cuernos. En no pocas ocasiones y a cada pase que daban, si la cosa les salía bien y la capa no se les enredaba con la rueda, acompañábamos las verónicas con el grito al unísono del ¡olé¡ de rigor.
El aprendiz siempre lo agradecía, y en ese momento nos sentíamos útiles."
Emigrants a l'Estació de França. Fotograma d'El largo viaje
hacia la ira (1969), de Llorenç Soler
52 domingos (1965), de Llorenç Soler (València, 1936), ens parla d'aquells joves que pretenien guanyar-se la vida davant la mort. Són els mateixos de les fotografies d'Oriol Maspons que il·lustrarien el llibre Toreo de salón (Lumen, 1963), de Camilo José Cela. Quatre anys més tard, Soler filmaria El largo viaje hacia la ira, documental que relata aquell exili interior, l'arribada dels emigrants a l'Estació de França amb maletes de cartró carregades de poca cosa més que esperança i les seves mans com únic capital.
La relació amb els canòdroms és generacional, molt semblant a com ho explicava Xavier Theros a l'article "Historias de perros veloces", que publicava a El País l'agost de 2011. És generacional perquè forma part del paisatge físic i emocional d'una determinada època. Canòdroms com el Pabellón del Deporte eren una relíquia del passat que ens posava en contacte amb la postguerra, amb els ambients que havien sobreviscuts al passat temporal i moral a la ciutat, entre la dècada de 1960 i principis de la de 1970, fins la desaparició dels tramvies. El Price, les Atracciones Apolo, el Caspolino del Paral·lel o els burots que encara quedaven dempeus; el Somorrostro, del qual el 2016 es va celebrar el 50 aniversari de l'enderrocament (1966), i que, com un espectacle del far west, es podia observar des del passeig Marítim que acabava bruscament a l'hospital del Mar; l'asil del Parc amb la immensa bassa d'aigua en el seu sostre... I si l'experiència es volia tenir a l'estómac, en una graneria de Collblanc podies comprar farines de garrofa i de guixes per fer farinetes, el plat per excel·lència dels anys de la gana.
D'altres espais han sobreviscut més temps i el record és més generalitzat, com els banys de la Barceloneta: Sant Sebastià, Sant Miquel, Orientals, Astilleros; llocs de record amable i familiar tot i que pels racons i les ombres s'hi amagava el misteri de la carn. L’aquàrium de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras, les muscleres de l'escullera, les parades que s'instal·laven el diumenge al matí al passeig Nacional i els bulliciosos restaurants de la platja de la Barceloneta, a peu de sorra, olor de peix i bronzejador d'oli de coco.
Més selecte, a Sarrià hi havia Piscines i Sports, que va acollir campionats esportius escolars, olimpíades populars i tota mena d'activitats culturals, balls i revetlles. Durant els anys de la guerra va esdevenir un centre de reclutament. Durant la Dictadura va recuperar la seva funció com a centre privat de pràctica esportiva amb el nom espanyolitzat de Piscinas y Deportes.
També l'Avinguda de la Llum (1940-1990), que va néixer com a modern carrer comercial subterrani però que els anys van convertir en un lloc trist i decadent; igual que el seu cinema i d'altres cinemes miserables com el Cine Mar, freqüentats per prostitutes i borratxos que hi buscaven sostre i refugi fins que arribés la nit. Les Termes Municipals de la plaça d'Espanya o els Baños Turcos del carrer Calàbria amb Sepúlveda també van veure com s'escrostonaven les seves parets i perdien la pàtina moderna dels seus primers dies.
El canòdrom Pabellón l'any 1989
Foto: Gustau Nacarino
Aquell imaginari infantil i adolescent ha acabat deixant un gust pels llocs decadents a la darrera generació que va viure el llum de gas i va veure els trens traient fum. Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure (també espectacles de postguerra), el canòdrom del Pabellón del Deporte era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, vagarejant i buscant companyia a les grades, o els més inquiets en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.
Plànol del Pabellón del Deporte
Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir del 6 de gener de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle Viena sobre hielo, però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc. Podeu veure aquí les últimes imatges del Canòdrom Pabellón.
Canòdrom Meridiana
Xavier Martí Alavedra. Marge Books
Un altre canòdrom està en la memòria recent dels barcelonins. El Meridiana (1963-2006), situat entre els carrers Ignasi de Ros, Pardo, Riera d'Horta i Concepció Arenal, havia de ser el Centre d'Art Contemporani, salvaguardant l'oval de la pista i l'edifici catalogat, dissenyat per Antoni Bonet i Josep Puig, però no va reeixir i ara sembla que es convertirà en Parc de Recerca Creativa. Malgrat la modernitat de les instal·lacions, l'ambient continuava tenint un cert aire decadent per l'espectacle i per una afició que com la dels bingos haurà acabat trobant altres formes d'oci.
Potser també hi haurà qui recordi el canòdrom Diagonal (1962-1984), que es va dir Avenida fins 1979. Situat a la Diagonal al costat del Club de Polo, l'afició era tan gran que hi havia unes taquilles a l'avinguda de la Llum que en despatxava apostes, com ja ho havia fet d'altres canòdroms, que també havien venut butlletes en el Cafè Espanyol del Paral·lel. A manca d'hipòdrom (el de Barcelona era a Can Tunis i va subsistir entre 1883 i 1934), aquest canòdrom volia acollir un públic més selecte, per aquesta raó les instal·lacions comptaven amb una magnífica terrassa de 85 metres de llarg per 20 d'ample, amb unes graderies amb 72 llotges i un acollidor saló social que disposava de llar de foc, bar i restaurant, i oferia sessions nocturnes. Va tancar l'any 1984, però les ruïnes van ser presents uns quants anys fins les obres olímpiques. El banderí que il·lustra l'apunt el vaig rescatar d'entre la runa.
Una passió que neix durant la República
L'afició per les curses de llebres a Barcelona no és una novetat de la postguerra; no neix com una forma de circ per entretenir les masses i fer que oblidin els problemes socials i polítics derivats de la guerra i la repressió. Neix durant la República fruit d'una moda que s'havia estès per tot el món i d'un negoci extraordinari al voltant de les apostes, tot plegat afavorit per una liberalització de les formes i els costums que no hem de mirar amb els ulls d'avui. També havien estat habituals els espectacles de baralles de galls des de principis del segle XIX fins que es van prohibir l'any 1913, malgrat que van continuar de forma clandestina fins que durant la República van desaparèixer definitivament. La sensibilitat vers el patiment dels animals és relativament recent, com es fa palès amb les corrides de toros, que a Catalunya i les Illes Canàries estan prohibides però no a la resta d'Espanya ni a França.
Dèiem que l'afició naixia els anys 30, i potser el que sorprendrà als barcelonins és que a la ciutat hi hagi hagut vuit canòdroms. El blog Barcelofília ens ha anat oferint els apunt dedicats a aquestes instal·lacions i a Bereshit hem volgut sistematitzar i ordenar aquesta informació per tenir-ne una cronologia clara i enllaçarem cada canòdrom a les notes que ens aporta aquest blog dedicat a la Barcelona desapareguda.
El primer canòdrom de què tenim notícia és el Park (1932 -1951), rebatejat com Parque quan després de la Guerra Civil es van castellanitzar tots els noms estrangers, però que popularment era conegut com Sol de Baix, i estava situat on avui hi ha la plaça del mateix nom, sota la travessera de Les Corts, entre Carles III i Joan Güell, en uns terrenys adquirits pel FC Barcelona l'any 1926 i on van jugar les seccions d'atletisme, beisbol, basquet, rugbi i hoquei. A més de curses de llebrers també s'hi van fer competicions de cavalls trotons, de motocicletes dirt-track i a principis dels anys 40 la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants hi va organitzar algunes proves ciclistes. Els terrenys van ser recomprats pel FC Barcelona quan es va construir el Camp Nou.
Kennel Club
Bert Claret (ANC)
El segon canòdrom va ser Kennel Club (1934-1938), construït a la Torre Melina, al final de l'avinguda del 14 d'Abril (Diagonal), en els terrenys on després s'instal·laria el Reial Club de Polo.
Canòdrom Club Guinardó (1935)
Josep Brangulí (ANC)
El tercer va ser el Canòdrom Club Catalunya (1934-1936) del Guinardó, situat en el Torrent de Melis entre l'Hospital de Sant Pau i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Acabada la guerra es va convertir el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i posteriorment en el camp de futbol del Martinenc.
Entrada al torrent d'en Melis, que connecta amb l'avinguda de la
Mare de Déu de Montserrat i portava al canòdrom i el camp de futbol
del Martinenc més tard, a la masia de Can Planas (avui centre cívic),
a les piscines del CEM, a la Casa Museu Mas Ravetllat
i als jardins del Doctor Pla i Armengol
Dècada de 1970. Carme Martín
El quart canòdrom va ser el Kennel de Sarrià (1935-1938), que després de l'aturada de la guerra es va dir Canódromo Barcelona (1940-1944). Estava situat en els terrenys de Can Ràbia a la carretera de Sàrria, on el Reial Polo Club tenia les seves instal·lacions abans de traslladar-se a l'avinguda 14 d'Abril (Diagonal). A Can Ràbia també hi havia Piscines i Sports, avui convertits en uns jardins amb terrasses, restaurants i cinemes.
Plànol del Canòdrom Barcelona
El cinquè canòdrom va ser el del Pabellón del Deporte (1950-1999), que ja hem esmentat abans i del qual en podeu veure un magnífic reportatge fotogràfic dels seus darrer dies, fet per Josep Lluís Navarro Garrich.
Canòdrom Loreto (1959)
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
El sisè va ser el Loreto (1955 - 7 de gener de 1962), situat entre els carrers Loreto, Bordeus i la carretera de Sarrià. L'any 1962 la Sociedad Galguera Loreto va vendre els terrenys a una immobiliària i va muntar unes noves instal·lacions a la Diagonal, al costat del Reial Club de Polo: el Canódromo Avenida.
El setè canòdrom va ser, doncs, aquest Avenida, després rebatejat Diagonal (21 de febrer de 1962-1984), i el vuité el Meridiana (1963-2006), dels quals ja n'hem parlat al principi de l'apunt.
El 24 de setembre de 1935, La Vanguardia publicava que s'estaven fent gestions per construir un canòdrom a les instal·lacions del Reus Esportiu, que s'havia d'inaugurar el dia de Tots Sants del mateix any. No he trobat, però, cap notícia que certifiqui que aquesta s'arribés a realitzar.
Entre els anys 60 i 80 del segle XX Catalunya tenia quatre dels disset canòdroms que funcionaven a Espanya. Al Pabellón, el Diagonal i el Meridiana caldria afegir el Canòdrom Badalona, actiu durant els anys 70 i 80 al barri de Can Claris, on avui hi ha el Pavelló Olímpic. Sense la possibilitat de mantenir l'única instal·lació que quedava, el Meridiana, a causa de la pujada d'impostos que la Generalitat va imposar a les apostes privades, la Federació Catalana de Llebrers, adscrita a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, es va dissoldre el 16 de novembre de 2007. Mai més es va tornar a sentir per megafonia l'avís "Dentro de breves momentos quedarán cerradas las taquillas para la venta de boletos".
Canòdrom Badalona
Foto: Victor van der Helm
Fragment de la pel·lícula Petit indi (2009), de Marc Recha, enregistrat al Canòdrom Meridiana. La pel·lícula va ser estrenada tres anys després de tancar el canòdrom, el 22 de febrer de 2006, però Recha el va fer reviure per immortalitzar-lo a la seva cinta.
La majoria de vosaltres haureu anat algun cop al Parc del Laberint d'Horta. A banda de l'estat lamentable en què es troba el palau, la resta és un agradable jardí que fa de bon passejar. Però quan el parc era un jardí privat aplegava, com veurem, alguns espais i elements curiosos, avui desapareguts, que visitats un capvespre d'hivern podien fer mitja por. Acompanyeu-me a fer un volt.
El laberint d'Horta, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
El parc del Laberint d'Horta és un jardí històric situat en els vessant del Collserola de l'antiga vila d'Horta. És el més antic que es conserva a la ciutat i va ser obert com a parc públic el 1971, en uns anys en què Horta encara presentava un aspecte rural. Fins a la segona meitat de la dècada de 1980, un pastor amb el seu ramat d'ovelles encara pasturava per Can Cortada, on avui hi ha l'avinguda de l'Estatut. Can Cortada, una de les moltes construccions rurals que conserva Horta, té el seu origen en una antiga vil·la romana del segle I dec, les restes de la qual són en el subsòl. En el segle XI es va convertir en un casal fortificat, data en què va ser construïda la torre rodona de defensa que encara es conserva. Convertit en mas al segle XVI, les seves terres eren una de les zones hortícoles més importants d'Horta per la gran quantitat d'aigua que tenia (hi passava un torrent i tenia una mina) i fins als anys noranta es van vendre els seus productes al mercat d'Horta. Avui és un restaurant.
Vista panoràmica d'Horta l'any 1964, on a llapis, i d'esquerra
a dreta, s'indiquen les localitzacions de la torre del
Laberint, Can Cortada i l'església de Sant Joan d'Horta
Miquel Brasó. Arxiu Municipal del Districte de Gràcia
Sense entrar en detalls, que es poden trobar en el llibre Guia. El Laberint d’Horta de Patrícia Gabancho (Ajuntament de Barcelona, 1998) les obres es van iniciar el 1794 a la finca de la família del científic i il·lustrat Joan Antoni Desvalls, marquès d'Alfarràs. Va ser projectat per l'arquitecte italià Domenico Bagutti i va ser executat pel mestre d'obres Jaume Valls i el seu fill Andreu, i de les plantacions se'n va encarregar el jardiner francès Joseph Delvalet. Acabat en una primera fase el 1808, el parc, que compta amb nombroses obres artístiques d'inspiració neoclàssica i romàntica, és presidit pel palauet familiar, un edifici amb elements d'estil neoàrab i neogòtic, dins del qual es conserva la Torre Subirana, una antiga torre medieval de defensa originària del segle VIII, i dependències annexes dels segles XII i XIV.
El Palau Desvalls i la Torre Sobirana, l'any 1966
Carles Capdevila. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
El parc inclou el Jardí Neoclàssic del segle XVIII, amb el laberint, el mirador, el templet de Dànae i l'estany i el pavelló de Carles IV. Entre aquest jardí i la terrassa superior –tancada per un bosc– transcorre un canal de tres metres de profunditat que antigament havia estat navegable, amb l'Illa de l'Amor en la part central, que havia albergat una cabana de fusta, avui desapareguda.
La cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, el 1909
Jaume Caminal. Arxiu Històric del
Districte d'Horta-Guinardó
Darrere d'aquest bosc, que dóna continuïtat al parc amb la muntanya, i no gaire lluny, s'hi amaguen les ruïnes del Fortí d'Horta, una edificació militar del segle XIX construïda probablement durant la primera guerra carlina (1833-1840) per controlar el camí ral entre Horta i el Vallès, a banda de tenir una bona vista del Pla de Barcelona fins al mar. Poc conegut pels barcelonins, els hortencs, en canvi, en guarden grans records de quan camí d'Horta amunt s'hi anaven a fer excursions i fontades, i la canalla hi jugava, abans que els jardins esdevinguessin parc.
Les restes del Fortí d'Horta, a principi del segle XX,
en una foto de Matas i Ramis
El Jardí Romàntic del segle XIX és fruit de l'ampliació projectada per Elies Rogent (autor també del canal), pel costat del torrent d'en Pallós i que antigament havia estat ocupat per una horta. Dels elements originals conserva els estanys, la cascada i una font grotesca, és a dir, decorada amb éssers fantàstics, humans, vegetals i animals. També es va afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la intermèdia, construït el 1853. El Jardí Domèstic, situat a la dreta del palau, és de 1880 i té una altra font grotesca adossada a un mur.
L'hivernacle del Laberint d'Horta
Els elements desapareguts
Abans ja hem vist que ja no existeix la cabana de fusta de l'Illa de l'Amor, però l'element desaparegut més important és l'hivernacle. Situat en el Jardí Domèstic, va ser desmuntat durant la restauració integral de 1971, moment en què es va procedir a la neteja i dragatge de mines, construcció de canalitzacions de reg, instal·lació de la xarxa d'enllumenat, delimitació del parc urbà, col·locació de murs i tanques, instal·lació de serveis públics i mobiliari urbà.
El cementiri del Laberint d'Horta
Així com el Jardí Neoclàssic tenia com a tema principal l'Amor, el Jardí Romàntic podia haver estat dedicat a la mort. A més de l'esperit romàntic, així ho indica la reproducció d'un petit cementiri d'estil medieval, també desaparegut, però del qual es conserven alguns capitells i làpides que ara semblen elements decoratius.
La Cabana de l'ermita, l'any 1950
M. Quesada. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
En aquest fals cementiri hi havia la Cabana de l'Ermità, avui tancada, habitada pel pare Fèlix, un monjo autòmat que rere una taula presidida per una calavera es movia mentre llegia un llibre sobre un faristol.
L'ermità pare Fèlix
L'ermità, però, no era l'únic personatge del jardí. El masover Bartomeu, també anomenat Pare Pedaç, era una figura de cera de mida natural, que assegut darrere una taula d'escriptori de fusta atenia qüestions administratives mentre fumava amb pipa, i tant se'l podia veure dins com a l'entrada de l'anomenada Cabana del Pagès.
El masover Bartomeu, l'any 1955
A. Escudero. Arxiu Municipal
del Districte d'Horta-Guinardó
Amb la reconversió de jardí privat a parc públic l'espai va perdre extensió i molts dels elements que el conformaven i que li donaven un aspecte peculiar. Ara, però ens mirarem el Parc del Laberint amb uns altres ulls i hi passejarem encuriosits buscant pels racons. Qui sap si esperarem que es faci fosc una tarda d'hivern perquè ens acompanyin les ombres d'autòmats i figures de cera. I qui sap si mai s'hi va enterrar algú en aquell cementiri d'estil medieval avui desproveït de làpides. Ara més que mai buscarem espaordits la sortida del laberint.
Mapa general del parc
A: Jardí públic. B: Jardí neoclàssic. C: Jardí romàntic. D: Jardí dels boixos i jardí domèstic. E: Bosc 1: Entrada. 2: Palau Desvalls 3: Jardí dels boixos 4: Jardí domèstic. 5: Plaça dels lleons. 6: Jardí de les flors. 7: Laberint. 8: Terrassa del mirador i temples. 9: Gruta del Minotaure. 10: Bosquet. 11: Canal romàntic. 12: Illa de l'amor. 13: Pavelló neoclàssic i gran safareig. 14: Font de la nimfa Egèria. 15: Cascada. 16: Cabana del pagès. 17: Fals cementiri i ermita del monjo. 18: Antic jardí oriental.
