Illes intel·lectuals: Camus contra Sartre

Albert Camus. Foto: Henri Cartier-Bresson

©Magnum Photos

Albert Camus (Mondovi, Algèria, 7 de novembre de 1913 - Villeblevin, França, 4 de gener de 1960), escriptor i filòsof francès d'origen algerià, de pare francès, que va morir quan ell tenia un any, i fill de Catherine Sintes, néta d'emigrants menorquins a Algèria (hi havia una colònia important de menorquins), va ser educat a Alger, on va viure fins el 1940, per l'àvia materna, Caterina Cardona. Tot i que no el va arribar a parlar mai, va créixer envoltat d'oncles i tietes que parlaven català (Camus l'anomena "maonès") i de tradicions de la població menorquina de Sant Lluís, d'on era originària la família materna.

Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1957, és considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals representants de l'existencialisme. Diuen que el temps ha volgut donar la raó a Camus en aquell combat antagonista amb Sartre, que tenia més de rebel·lia contra el pare que no pas d’autèntic combat filosòfic. Un Sartre fidel a les idees, intel·lectual compromès i proper al Partit Comunista. Un Sartre, segons alguns, més filòsof que no pas Camus, i aquest, més escriptor que filòsof: el seu talent, diuen, consistia a utilitzar les idees que absorbia dels altres per construir imatges del seu món, i no pas per aprofundir-hi. Un Camus “anarquista” (de fet va ser membre de la Federació Anarquista Francòfona després d'abandonar el Partit Comunista) que es rebel·lava contra tota doctrina, en uns temps en què quedava clar que déu havia mort des del moment en què es va posar en marxa la primera cambra de gas. Uns temps, però, on també eren els intel·lectuals els qui arrossegaven les masses.

Jean-Paul Sartre

Clarín

Camus es va desmarcar de tota consigna de partit. Les seves vivències com a pied-noir (expressió usada de forma pejorativa cap els repatriats a França després de la independència algeriana, però després adoptada pels propis pieds-noirs com a denominació d'identitat), la frustració de veure que no era possible la concòrdia entre cristians i musulmans, la violència i l’actitud bel·ligerant d’un Partit Comunista que encara s’emmirallava en la Rússia soviètica, el van dur a rebutjar qualsevol compromís que no passés per l’individu i que rebutgés la massa i la violència. Sartre no va admetre la postura de Camus i aquí es van trencar l’amistat i l’admiració mútua. Deixo de banda qüestions personals: qui era l’intel·ligent, qui el guapo i qui se’n volia anar al llit amb qui, en aquelles relacions turbulentes amb l'altre element en discòrdia, la també filòsofa Simone de Beauvoir, parella de Sartre.

En aquells temps, els intel·lectuals pensaven que les ideologies polítiques, tant les vençudes com les triomfadores, venien a substituir la irracionalitat de les religions. Però la fi de la història, la mort de les ideologies i la caiguda del mur són l’argument dels qui defensen la victòria de Camús sobre Sartre. El Camus “anarquista” defensor de l’individu guanya la partida al seu col·lega, a les ideologies de masses i a les religions. Llàstima que molts dels defensor del Camus que va contra, són refractaris, també, a la moral i a l’ètica. Àcrates de dretes. Com deia Umbral: “Quienes niegan que el existencialismo sea un humanismo, debieran saber que el camusianismo puede ser un fascismo”.

Com sempre que es vol oposar allò que no és oposable, acabem fent una caricatura de la pròpia intel·ligència.

Les ideologies polítiques laiques volien substituir el furor teològic. Quan les ideologies han trontollat, les coartades religioses o pseudoreligioses (integrismes, cienciologies, sincretismes, orientalismes, autoajudes...) volen retornar l’esperit, l’ànima dels qui se senten sense nord i sense guia: serà que els ramats necessiten pastor; i tant se val que siguin del primer, del segon o del tercer món.

D’una altra banda, hi ha les propostes individualistes, associades a la dreta conservadora (els republicans americans en són un clar exponent), als neoconservadors, amb els seus coaches personals i la seva filosofia barata, que rebutgen tota solució social als conflictes del món, i que de forma interessada i simplista veuen en Camus el profeta de la seva causa. Camus no es rebel·lava només contra el totalitarisme, sinó que es rebel·lava per sistema, com actitud ètica. Alguns li retreuen que afirmés que si hagués de triar entre la justícia i la seva mare, triaria la seva mare.

Contra l’apropiació de les idees per part de grups organitzats que les converteixen en ideologies, hi ha l’individu i la seva intel·ligència. La intel·ligència de qui assabentat d’alguna cosa, li dóna una forma perdurable.

En aquest sentit, cada artista, cada intel·lectual, és una illa més enllà d’aquest contínuum històric que és la cultura. És una manera d’entendre el món i d’explicar-lo. El malestar existencial, social, cultural, ha de trobar en aquestes illes el descans, la raó, l’empenta que ens permeti superar aquell malestar i que ens asseguri un lloc útil en el món. I en aquest sentit, la vida és un anar i venir viatjant d’illa en illa, de la mateixa manera que ho fem de llibre en llibre, fins configurar cadascú el nostre propi arxipèlag. Saber qui habita cada illa no ens obliga a estimar-lo. No cal tenir un amor, una resposta, a cada port.

Continua havent-hi un problema amb la massa i amb l’individu. Continua havent-hi un problema a l’hora d’entendre això que tenim entre mans. Sartre i Camus són dues illes. Visitar-les conforta.

J. D. Salinger

Post scriptum. Mentre escrivia aquestes ratlles, l’illa J. D. Salinger (Nova York, 1 de gener de 1919 - Cornish, Nou Hampshire, 27 de gener de 2010), escriptor nord-americà de pare jueu i mare catòlica, autor de El vigilant en el camp de sègol (1951), va quedar deserta. La seva única novel·la és una implacable anàlisi de les neurosis que assolen l'individu inadaptat socialment. Als penya-segats de la seva illa hi ha uns quants cadàvers fruit de la lectura d'una obra de la qual s'han venut més de 65 milions d'exemplars arreu del món. No li imputem cap càrrec a l’artista.

Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust

Alliberament de presoners a Auschwitz-Birkenau

Getty Images

El 27 de gener de 1945, les tropes de l'exèrcit soviètic alliberen el camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau, a la Polònia ocupada per l'Alemanya nazi. Hi troben 7.500 presoners vius. En cinc anys, més d'1,3 milions d'homes, dones i nens (el 90% jueus) hi van morir assassinats. Avui fa 78 anys d'aquella data.

Entre tots els Lager (camps de concentració) nazis, més de 15 milions de persones van ser exterminades a les cambres de gas i per altres procediments: gitanos, homosexuals, discapacitats, eslaus, dissidents, presoners soviètics... Més de 6 milions eren jueus. I també catalans i espanyols exiliats capturats per la Gestapo a la França ocupada. A Auschwitz hi van morir 9 dels 1.094 catalans i catalanes que van ser assassinats als camps d’extermini nazis.

L'1 de novembre de 2005, l'Assemblea General les Nacions Unides designa el 27 de gener per commemorar anualment el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust (cliqueu l'enllaç per saber els actes que enguany se celebren a Barcelona).

Jaime Vándor

Més que en les imatges i en els escrits, l'horror i la por, com tots els sentiments humans, es reflecteixen de forma més crua en els ulls i a la cara dels qui els han patit.

Dels llavis del meu professor d'hebreu i de literatura de l'Antic Testament, Jaime Vándor, vaig poder sentir el relat de la persecució, de la por, de l'angoixa, de la crueltat... Vándor va néixer a Viena el 1933 i va fugir amb la seva mare a Budapest (Hongria), el 1939. Amagat de les tropes nazis, va aconseguir no ser deportat, però bona part de la seva família va morir en els camps d'extermini.

I amb tot, la imatge que sempre més perdurarà en el meu cap és la serenitat. L'esperança de qui sap quin és el valor de la vida, perquè ha tornat d'entre els morts.

Les filles de Lot, segons Crumb i altres artistes

Bereshit... “Al començament...” Així comença en hebreu el Gènesi, el primer llibre de la Torà;  i de l’Antic Testament, la versió cristiana passada pel llatí de sant Jeroni, el mateix que es va inventar la poma del Paradís.

Història sagrada, narració mitològica, literatura... Què importa! Els relats bíblics formen part de la història, de la literatura, de l’art... De l’ètica i l’estètica d’Occident. No ens en podem desempallegar. Seria com arrancar-li l’escorça al nostre cervell.

Sigui quina sigui la manera com aquests relats s’han configurat en el nostre imaginari, la literatura, el cinema, la pintura, l’escultura ens han predisposat l'imaginari. Tant és que en tinguem una visió simbòlica com literal: ens imaginem els personatges bíblics perfectament humanitzats i amb una estètica determinada; determinada per la representació que l’art ens ha mostrat durant dos mil anys.

Tota aquesta introducció ve al cas perquè Edicions La Cúpula acaba de publicar Génesis, una història il·lustrada per Robert Crumb.

«La meva intenció ha estat exorcitzar el poder de la Bíblia, il·luminar el text il·lustrant fins el més mínim detall, perquè la gent vegi el que veritablement hi ha al text: violència, abús de poder, incest... l’ésser humà en el seu estat més roí. Estudiant-lo, me n’he adonat que hem passat per alt el paper de tantes dones fortes que van ser les verdaderes impulsores dels llinatges del poble hebreu», diu Crumb. És a dir, ha volgut fer una representació literal del text.

Moab i Benammí, filles de Lot, mantenen relacions

sexuals amb el seu pare per assegurar-ne

la descendència

Però Crumb és Crumb i el seu dibuix no està exempt d’una particular mirada sobre la vida i de la seva forma d’expressar-la. Ell mateix afirma en el pròleg que s’ha controlat, i tot i així, a la portada apareix l’etiqueta Només per a adults. La Bíblia no du aquest avís. No hi ha cap prevenció ni cap prejudici sobre el que es relata en el text. Què hi ha, doncs, en el dibuixos de Crumb que mereixen aquest advertiment? Doncs hi ha el que hi ha hagut sempre: la Bíblia té tantes interpretacions com lectors. Per què? Perquè la Bíblia és literatura. Poseu-li tots els adjectius que vulgueu, però és, literalment, literatura.

La mirada de Crumb és com el seu dibuix: enèrgica, violenta, transgressora, sensual, sexual, morbosa, vital... Si no heu llegit mai la Bíblia, l’Antic Testament, la Torà (Pentateuc), ara teniu l’oportunitat de llegir-ne el primer llibre, el Gènesi.

Al començament, Déu crea el Cel i la Terra... I després nosaltres vam crear Déu. I Crumb li ha donat forma amb el seu traç a tot plegat. Perquè la Bíblia és un llibre inacabat. L'escena de les filles de Lot amb què hem il·lustrat aquest apunt poden servir com a exemple de l'evolució de la mirada sobre les històries que relata la Bíblia. Lot i les seves filles ha estat un tema recorrent en la història de l'art perquè ha permès, sobretot durant el Renaixement, representar el cos nu de la dona, com passa també amb la història de Susanna i els vells; i sobretot la mitologia grecollatina, que ha gaudit durant segles, de manera més o menys matisada, de carta blanca per representar el nu en l'art malgrat la pressió i la repressió de la religió cristiana: el mite que en aquest sentit ocupa el primer lloc és el de Venus i el seu fill Cupido. Ja en parlarem en un altre apunt.

Veiem ara uns quants exemples renaixentistes de Lot i les seves filles, on la luxúria i la nuesa corporal i genital hi tenen un paper important, i posen més èmfasi en l'incest consentit i plaent que no pas en la voluntat de Déu.

Lot i les seves filles (c. 1590-1631),

de Lazarus van der Borcht

La transparència de la gasa deixa veure

el sexe depilat de la filla mentre

el pare li acarona el pit.

Lot i les seves filles (1616), de Hendrick Goltzius

L'escena, tots nus, és extremadament distesa i plaent.

Lot i la seva filla (1537), d'Altdorfer

Aquesta agosarada versió ens mostra una de les filles nua,

sense cap vel als genitals i amb pèl púbic, un fet del tot

inusual, mentre l'altra filla, en un segon pla

llunyà, sembla preparar-se per

ocupar el lloc de la germana.

Lot i les seves filles (1600), de Joachim Antonisz Wtewael

Una altra escena distesa i eròtica, amb les filles nues,

una amb el sexe lleugerament cobert amb una fina gasa,

acarona la cara del pare mentre ell ho fa al pit.

Lot i les seves filles (1600), de Jan Harmensz Muller

Potser la composició més pornogràfica de totes, no per

la nuesa, sinó per la postura de la filla i el pare,

on ell el cavalca i, per tant, ens mostra la

intenció de l'autor de posar la mirada

i la voluntarietat de l'acte.

I a continuació, tenim tres exemples contemporanis del tractament d'aquest tema. Ens pot semblar estrany que la Bíblia mostri l'incest d'una manera no punible, però cal tenir en compte que les relacions sexuals entre pares, mares i fills tenia sentit quan, com en aquest cas, es buscava perpetuar el llinatge. Són ben coneguts, per exemple, els casos associats a les reialeses i el poder en general. I en acabar, podeu veure, clicant l'enllaç, el còmic Les filles de Lot d'Eliran Harush per anar més enllà en la mirada transgressora sobre l'incest.

Lot and his Daughters (1958),

de Marc Chagall

Lot's Daughters (2006), de Richard MacBee

Col·lecció Marcie Lee

Lot and his Daughters I i Lot and his Daughters II, 2007,

de Marcelle Hanselaar

Autobiografies domèstiques: El desencanto dels Panero

El desencanto és un documental de Jaime Chávarri en que Felicidad Blanc (1913-1990), vídua del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), i els seus tres fills, Juan Luis Panero (1942-2013), Michi Panero (1951-2004) i Leopoldo María (1948-2014), narren les seves vivències, entrecreuen els seus records i aprofiten per fer-se retrets i cobrar deutes pendents. Les seves relacions són explicades amb un luxe de detalls en què es pot veure i sentir la decadència del règim i de l'edifici sobre el qual s'assenta: unes relacions familiars marcades per la hipocresia i l'aparença, pròpia de la burgesia, però també de les circumstàncies familiars que els va tocar viure. Durant la gravació el tema de l'incest sobrevola les vides dels fills, sobretot en el cas del fill mitjà, Leopoldo María, escriptor que reflectirà l'atracció incestuosa, l'actitud de la mare i com l'afecta. Ens centrarem en aquesta relació incestuosa.

Aquest és l'aspecte central d'aquest apunt; centrar-se en la tensió incestuosa entre mare i fill, patent en els tres fills, però explicitada en Leopoldo María, tant en el documental com en la seva obra literària. A partir del coneixement directe, dels estudis i enquestes que he efectuat personalment, es pot afirmar que la pulsió incestuosa entre mares i fills és natural i normalment inconscient. La proximitat física i biològica demana que en un moment determinat s'imposi el principi de realitat que protagonitza en les societats patriarcals el pare: mentre la unitat familiar es manté estructurada i cadascú representa els seus rols assignats per la societat, mentre la seva figura és present, s'erigeix com a únic "propietari" de la mare. Però si el nucli està desestructurat, amb un pare absent o desconegut, desfer el vincle amb la mare és molt més difícil, sobretot si en el moment de despertar a la pubertat del fill la mare, voluntàriament o involuntàriament es converteix en l'únic referent femení. En aquests casos, pot passar que el fill converteixi la mare en un model a imitar o en un objecte de desig. I això es pot agreujar en aquells casos en què la mare, inconscientment, no posa límits a la relació o converteix el fill en un substitut de la seva parella; el que s'anomena incest emocional.

Parlem d'incest com a concepte genèric, però en cap cas diem que hi hagi d'haver consumació sexual, de la mateixa manera que les condicions socials no són definitòries d'una major incidència de l'incest: el fenomen és del tot transversal pel que fa a la relació entre mares i fills. Conscientment, no parlem dels altres incestos, amb característiques diferents: entre pare i filla es dona gairebé sempre la violació (hi ha casos, però, de filla que actua com a substituta de la mare); i entre germans la casuística es reparteix gairebé equitativament en casos de violència i d'experimentació personal, per bé que en els darrers anys, a Occident i la Índia, augmenten els casos d'entregar-se voluntàriament a la descoberta sexual a causa de la desinhibició en las societats modernes.

Així com les tensions incestuoses entre mare i fill són habituals, la relació sexual completa és molt poc habitual. Malauradament, hi ha molt poques dades de la prevalença de l'incest mare-fill perquè de tots els incestos és el que menys surt de les quatre parets de la llar i, en molts casos no es percep com un abús (deixant de banda tots els casos de violència sexual).

Tot i així, caldria definir què és una relació sexual, o què entenen els individus implicats per relació sexual. Els límits són molt difusos i l'espectre va des de compartir la nuesa fins a l'acte sexual complet; però entremig queden totes les variants de contacte físic, amb la intervenció o no dels genitals, que poden acabar en orgasmes que poden interpretar-se com a situacions plaents com ho poden ser els massatges.

És cert que en la majoria dels casos la pulsió incestuosa deriva en un "simple" complex d'Èdip, sovint inconscient però que pot ser més o menys castrador. El grau de consciència i, sobretot, d'acceptació, determinarà la salut mental dels individus i les relacions socials i de parella que establirà en un futur.

Felicidad Blanc

He cregut que calia fer tot aquest prefaci per situar mínimament la tensió incestuosa mere-fill en els contextos adequats abans de entrar directament en el cas de Leopoldo María (un complex d'Èdip ben definit, com en els altres dos germans) i la seva mare Felicidad Blanc, esportista, escriptora, republicana i "la chica más guapa de Madrid" entre les famílies benestants de la capital, però que va acabar casada amb l'escriptor i polític falangista Leopoldo Panero. Leopoldo María hauria volgut "matar" el pare.

Felicidad Blanc el desembre de 1932

després de crear l'equip Aurrerá

d'hoquei herba

Entrem directament en matèria, en el ben entès que l'any 1995 vaig tenir l'oportunitat de xerrar amb Leopoldo María arran de la presentació del llibre Orfebre i per l'article que vaig escriure per al diari Avui. Per descomptat, vam parlar d'incest.

Anem al poema “Bello es el incesto” (Poesía completa, 1970-2000), abans de veure alguns aspectes de la pel·lícula. Escriu Leopoldo María:

 

Tot i que és cert que el poema pot estar mediatitzat pel coneixement de la psicoanàlisi que Panero tenia, podem veure com es mostra explícitament una relació incestuosa amb la mare no només en la descripció del casament, sinó de la nit de noces. Però d'una manera encara més rotunda reconeix a El desencanto que el que ell vol és anar al llit amb la seva mare i que a més ho desitja "de forma consciente y deseante”.

  

Diu José Daniel Gutiérrez Castillo a Psicopatobiografía de Leopoldo María Panero: "En una relación como la de Panero y su madre no sólo opera el deseo materno. Hay múltiples referencias a algo que no puede explicarse únicamente por el deseo materno ni siquiera por el goce fálico. La presencia continua de la aniquilación, la destrucción con su madre como agente hace ver que Panero se percibe a sí mismo como objeto de goce de su madre, de un goce des-controlado, desregulado, un goce donde el incesto, recordando las palabras del poeta, está plenamente consciente."

 

L’any 1994, Ricardo Franco va estrenar Después de tantos años, on els germans Panero reflexionen sobre la seva situació actual i el que ha passat des d'El desencanto, aquest cop sense la mare, que només apareix en imatges d'arxiu, i sense referències a les pulsions incestuoses..

 

Felicidad Blanc

Viatges, metàfores i paradoxes

Veïnes xerrant al carrer Lluís Rigalt (al fons, Josepa Massanés)

a Can Robacols, al Camp de l'Arpa del Clot, cap a 1965

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Vaig néixer un 9 de juny de 1959 en el llit de bronze amb dos matalassos de llana on havia nascut la mare només divuit anys abans. A les tres de la tarda d'un part que havia començat quaranta-vuit hores abans; amb el cordó umbilical lligat al coll, cianòtic. Al límit de la vida i la mort. Al carrer de Calàbria, entre les vies del tren de l'avinguda de Roma i l'antic escorxador; a unes illes de la plaça de toros de Les Arenes, construïda sobre el turó de la Vinyeta on hi havia les forques de la ciutat; no lluny de la presó model. Els crits dels bens tancats dins dels camions per ser sacrificats em van despertar molts matins de la meva infantesa; abans que el tic-tac del pèndol del rellotge de paret; abans que el grinyol del vell balancí; abans d'haver acabat el darrer somni.

Hi ha llocs, espais, que no són neutrals. Hi ha llocs que et transporten. En un viatge sense tornada, els bens eren conduïts, carrer València enllà, grassos i plens de vida. El seu destí era com la paradoxa del gall dindi de Bertrand Russell, que refutava el principi de causalitat de Hume. Si cada cop que veiem foc després veiem fum, tendirem a pensar que sempre que veiem foc després veurem fum.

El gall dindi de Russell, intel·ligent i molt interessat a saber com funcionava el món, va observar tot el que s’esdevenia en el seu dia a dia feliç a la granja on vivia. Cada matí a les nou, el granger li portava el menjar, i va acabar inferint inductivament que cada dia menjaria a les nou. Però la vigília de Nadal el granger no va venir amb el menjar, sinó amb una destral.

El nostre enteniment tendeix a crear expectatives de futur quan veu dos fenòmens que es donen simultàniament en el temps. És una forma de prejudici. Però ja deia Simone de Beauvoir que era del tot impossible encarar-se a cap problema humà amb una ment absent de prejudicis.

En tot cas, el viatge dels bens era un viatge cap el futur encara que fos un viatge sense retorn. Una paradoxa. Ho seran tots els viatges cap el futur.

A l’altre costat del balcó, que mirava cap el vèrtex que unia València amb avinguda de Roma, al peu de Calàbria, el tren viatjava a l’aire lliure. Trens en una mateixa direcció en sentits contraris (dos punts units entre si estan en la mateixa direcció; el sentit el posa fer camí cap un punt o cap a l'altre; o la nostra mirada). On anaven, els trens? Anaven i tornaven? Acostumat a viatjar sobre els mapes, sobre els atles, sobre els llibres, acostumat a veure passar els trens, la imatge del viatge sempre m’ha quedat com anar a enlloc, com anar allà on no hi ha futur: el viatge del bens cap a l’escorxador.

Però deia també Simone de Beauvoir (la llum) que viatjar era tornar allà on tu ja hi ets; i explicar-ho; i compartir-ho. No és anar, és tornar. Viatjar és trobar-te als carrerons del teu barri (al Clot , on el gall cantava; dins del clot, a l'úter), entre les roques de la teva platja, al costat de la Vila Vella, amb la sal als llavis. És veure la teva ombra pels carrers del ghetto de Roma, per la Zlatá ulicka de Praga, de Kafka, amb olor de cervesa; i el Gólem. És el Jeu de Paume de parets bigarrades de pinzellades impressionistes; és entrar a la llibreria Minotaure, Jarry, i sentir l’olor de pols patafísica. És caminar entre pedres i sorra i topar, de cop, amb Petra, majestuosa al capvespre; el Sinaí; el convent de Santa Catalina. És sentir Gardel, entre Almagro i Balvanera (Corrientes tres cuatro ocho, segundo piso, ascensor). És l’Alhambra, la vega de Granada, els jardins del Jeneralife; és Fuente Vaqueros, romancero, lluna (Huye luna, luna, luna. / Si vinieran los gitanos, / harían con tu corazón / collares y anillos blancos). És Toledo, la sinagoga del Tránsito, Santa María la Blanca; els balcons de flors d’Hervás; Sevilla, clavel, albahaca, hierbabuena, azahar... Sevilla. És la llum blanca, siciliana, mediterrània, de Corleone; i els llençols eixugant-se al sol als carrers de Nàpols. És el basar egipci, l’olor del mercat d’espècies, la porta d’Europa, Istanbul. És el Prater de Viena, en blanc i negre, les clavegueres, la mirada de Welles, la música de Karas. És Soria i Cotlliure -españolito que vienes al mundo-. La Tacita de Plata. És la plaça de Djemà-el-Fna; un sopar en una platja del Marroc, amb el sol morint a Occident. La Marquesa, els Eucaliptus, el Trabucador, els Alfacs. És el Minotaure, el fil d’Ariadna, el laberint -veles blanques, veles negres. És una haka maorí. Serrat, entre versos -verso a verso-. És el Raval, Carvalho. És la Llacuna Blava de Grindavik; Venècia. Palabras para Julia, les bombes, els refugis. És Penèlope, fent, desfent. El Mar Mort, Jerusalem; les caravanes del desert; la ruta de la seda. És el dia fent-se nit en un pati de butaques. Els dits dibuixant un mapa a la teva pell. L’Orient-Express; és un tramvia per l’Alfama, l'Atlàntic. La Rioja, Borgonya, Banyuls, copes de vi negre; l’espígol de la Provença i les aigües del Loira. És un viatge al Cel, a l’Infern, al fons dels teus ulls, de la ment; és allà on em portis. És Moguer. Cadascú el seu. És anar reconstruint les passes fetes.

Cuando yo era el niñodios, era Moguer, ese pueblo,

una blanca maravilla; la luz con el tiempo dentro.

Cada casa era palacio y catedral cada templo;

Estaba todo en su sitio, lo de la tierra y el cielo;

y por esas viñas verdes saltaba yo con mi perro,

alegres como las nubes, como los vientos, lijeros,

creyendo que el horizonte era la raya del termino.

Recuerdo luego que un dia en que volví yo a mi pueblo

después del primer faltar, me pareció un cementerio.

Las casas no eran palacios ni catedrales los templos

y en todas partes reinaban la soledad y el silencio.

Yo me sentía muy chico, hormiguito de desierto,

con Concha la Mandadera, toda de negro con negro,

que, bajo el tórrido sol y por la calle de enmedio

iba tirando doblada del niñodios y su perro:

El niño todo metido en hondo ensimismamiento,

el perro considerándolo con aprobación y esmero.

¡Qué tiempo el tiempo! ¿Se fué con el niñodios huyendo?

¡Y quién pudiera ser siempre lo que fue con lo primero!

¡Quién pudiera no caer, no, no, no caer de viejo:

ser de nuevo el alba pura, vivir con el tiempo entero,

morir siendo el niñodios en mi Moguer, este pueblo!

Juan Ramón Jiménez