Ingrid Pitt, Dràcula i el mite eròtic

Si en el cinema la figura del comte Dràcula estarà per sempre més lligada a Christopher Lee, per a tots els que vam gaudir del gènere de terror de vampirs quan érem adolescent hi ha una actriu que es va convertir en la nostra mussa cinematogràfica: Ingrid Pitt, la comtessa Dràcula.

Ingrid Pitt (nascuda Inguxka Petrov) va néixer a Polònia el 21 de novembre de 1937 i va morir el 23 de novembre de 2010 a Londres. Filla de pare rus i mare jueva polonesa, va ser internada en el camp de concentració d'Stutthof, però va tenir la sort de sobreviure a la barbàrie nazi. Quina ironia que del terror dels camps passés a ser reina del terror cinematogràfic! Ingrid deia: "De nena, vaig viure l'horror en un camp de concentració. Pot semblar sorprenent que interpreti pel·lícules de por havent tingut una infantesa tan terrible. Però potser és per això que se'm donen bé aquest tipus de papers".

Va viure a Berlín acabada la Segona Guerra Mundial, on va formar part del Berliner Ensemble creat per Bertolt Brecht. Es va traslladar als Estats Units després de casar-se amb un soldat americà, però després d'una breu experiència cinematogràfica americana (va participar a la pel·lícula Doctor Zhivago), va retornar a Europa, on va desenvolupar bona part de la seva carrera com actriu amb la productora de films de terror Hammer, amb pel·lícules que són un clàssic del gènere, com Las amantes del vampiro (1970), La condesa Drácula (1971), La mansión de los crímenes (1971) o El hombre de mimbre (1973); i a la televisió a la sèrie de culte Doctor Who.

A més d'actriu, Ingrid Pitt era escriptora. Va col·laborar com a columnista en diverses revistes i en llibres especialitzats en cinema, i va escriure algunes novel·les: Cuckoo Run (1980), The Perons (1984), Eva's Spell (1985) o Katarina (1986), i la seva autobiografia, Life's a Scream (1999).

Com si fos una Lilith bíblica, la figura de la vampiressa reordenava el mite diabòlic del príncep de les tenebres i recuperava la concepció dual de la creació del món i del regnes de la vida i de la mort en forma de mascle i femella. La comtessa Dràcula emergia com un súcube que robava la vida a través del plaer i ens la donava als espectadors. Naixia un mite eròtic que s'encarnava en el cos seductor d'Ingrid Pitt. I nosaltres, com a bons adolescent, ens vam deixar arrossegar pel mite i per l'erotisme d'aquest personatge i de l'actriu que l'interpretava. Havíem resat per una Vampirella (el còmic encara havia de tardar uns anys a arribar als nostres quioscos) de carn i os i les nostres pregàries van ser escoltades.

Sempre hi ha hagut mites eròtics, però fins que no es van encarnar en les pantalles dels cinemes van formar part només del món adult. Què va passar perquè a partir dels anys 60 els adolescents de mig món ens convertíssim en subjectes hipersexualitzats i busquéssim en l'espai públic i en la cultura popular i de consum referents eròtics? Dels insinuants turmells dels peus pujant a la plataforma d'un tramvia a la minifaldilla de Mary Quant hi ha la mateixa distància que separa els genitals del sistema límbic cerebral.

Trobarem respostes individuals que tenen a veure amb la manera com cadascú gestiona la seva sexualitat i com busca instintivament en l'entorn més proper allò que serveix com a model de satisfacció. En el cas dels nois que no vam viure la postguerra però vam ser educats en una societat repressora i reprimida, podríem fer un viatge iniciàtic sense solució de continuïtat que aniria des del complex d'Èdip a la veïna seductora, passant per les mares dels nostres amics, les perruqueres, o fins i tot la prostitució, abans no es trobava un lloc en el món.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb l'enterrament del vell humanisme (víctima del terror nazi) i la profunda reflexió de l'existencialisme, la irrupció de la cultura de masses i uns nous models de consum, tant econòmic com cultural, van obrir el món desenvolupat a un nou hedonisme nascut d'una nova consciència individual, de la crítica social i de la urgència de viure. Queia el mur de la reflexió moral i religiosa, desapareixia un vell model d'intimitat i el carrer es convertia en un aparador on tot esdevenia objecte de consum, ple de classes mitges assedegades i víctimes de les noves indústries.

Les veïnes i les mares deixen de ser l'únic referent eròtic perquè la literatura, però sobretot el cinema, ens oferien on triar què servia millor per a les nostres necessitats i els nostres desitjos, fins i tot els més foscos i ocults, i les parets dels dormitoris juvenils es van omplir de pòsters com en els tallers de reparació de cotxes. Algú ens estava xuclant la sang.

El Rec Comtal, el riu de Barcelona

El Rec Comtal per darrere de l'església de Sant Andreu de Palomar

Santiago Rusiñol (1861-1931)

Avui, dilluns 4 d'abril de 2016, he entregat a Viena Edicions l'original del llibre que explicarà la història del Rec Comtal, que ens acostarà als seus vestigis i que reconstruirà fotogràficament el seu traçat al llarg del terrirori de Montcada, Vallbona, Trinitat Vella, Sant Andreu, el Clot i Barcelona.

Aquest projecte editorial arriba coincidint amb les troballes realitzades dins del conjunt d'obres de remodelació de la plaça de les Glòries i durant els treballs que el Servei d'Arqueologia de Barcelona ha dut a terme per recuperar el Rec Comtal, que s'integrarà en el nou parc de la plaça. El jaciment ha fet sortir a la llum la llera medieval del Rec, al costat de l'edifici modernista de l'antiga fàbrica de paraigües Pius Rubert Laporta. Aquesta troballa pot fer revisar la datació de l'origen d'aquesta sèquia (el carboni-14 ens pot donar alguna sorpresa quan s'analitzin els sediments), que fins ara se situava entre els segles X (regnat del comte Mir) i XI (durant el regnat de Ramon Berenguer I, moment en què la documentació esmenta per primer cop el Rec).

També ha aparegut un pont del segle XIX sobre el carrer del Dos de Maig, i a la vorera de davant encara es conserva, sobre el pont, la meitat de la caseta de la clau de pas que regulava el cabal del Rec. Diversos elements han estat descoberts al llarg de la canalització: escales per accedir al manteniment del Rec, reguerons que derivaven l'aigua cap a les hortes que s'estenien en direcció a mar i estructures que permeten reconstruir usos i aspectes del Rec Comtal gens coneguts fins ara. 400 metres de canalització que passen per on ho feia l'aqüeducte romà que duia aigua Barcino, i del qual el Rec n'aprofita l'estructura, tant en el seu origen a la resclosa del riu Besòs a Montcada i Reixac com en diversos punts del recorregut com sembla ser el cas del tram de la plaça de les Glòries. La Carme Miró, directora del Pla Barcino del Servei d'arqueologia de Barcelona, ens ho explica en un reportatge de TV3.

El Rec Comtal a la plaça de les Glòries

© Servei d'Arqueologia de Barcelona

El passat 1 de desembre de 2015, el plenari del Consell Municipal del Districte de Sant Martí aprovava per unanimitat la proposició presentada pel Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, en nom dels veïns del Clot, en què s'insta el Districte a investigar quina és la situació legal dels pas tancat del carrer Meridional, en el qual es conserva un tram de la llera i els arbres de l'antiga sèquia, i que en cas que sigui públic es converteixi en jardí i espai de memòria del Rec Comtal.

Aquestes iniciatives de recuperació en el barri del Clot-Camp de l'Arpa se sumen a la resta de projectes que ja s'han dut a terme o que estan previstos per recuperar la presència i la història del Rec Comtal. Al barri de Can Sant Joan, de Montcada i Reixac, i al de Vallbona, a Barcelona, s'ha rehabilitat el tram que transita a l'aire lliure entre tots dos nuclis. A Sant Andreu es crearà el Parc del Rec en la zona on conflueixen les restes d'aquesta canalització amb l'aqüeducte romà i el Molí de Sant Andreu. I el jaciment del Born ens mostra la llera medieval dins les restes del barri de la Ribera que va ser enderrocat per construir la ciutadella militar, l'any 1714. Sobre tots aquests projectes la periodista Cristina Savall n'ha fet un magnífic article a El Periódico: "Barcelona es proposa fer reverdir 22 trams del mil·lenari Rec Comtal", a partir d'un estudi que contempla crear zones lúdiques, de descans i d'interpretació de les restes arqueològiques al voltant de l'aqüeducte que proveïa la ciutat.

El Rec Comtal al carrer Marina amb Gran Via (1917)

L'Esquerra de l'Eixample a finals del segle XIX

Les tavernes del barri del Ninot, nom que prové d'un mascaró

de proa que lluïa en una de les tavernes, l'any 1901

A Xavier Ortells, pare de la troballa poètica

El 16 de febrer de 1902, la revista satírica La Perdiu ab Salsa publicava un poema dirigit a qui va ser alcalde de Barcelona entre el 23 de març de 1901 i el 27 de desembre de 1902, Joan Amat i Sormaní, ironitzant sobre les males condicions dels carrers de l'Esquerra de l'Eixample a principis del segle XX, quan Barcelona començava a créixer sobre el Pla. L'any 1854 es van començar a enderrocar les muralles de Barcelona i el 9 de juny de 1859 el Govern central aprovava el projecte d'Eixample dissenyat per Cerdà, en detriment del d'Antoni Rovira i Trias, triat per l'Ajuntament de Barcelona. Barcelona deixava de ser plaça militar i s'autoritzava que creixés sobre el Pla. Quan Cerdà mor el 21 d'agost de 1876 l'Eixample té uns centenars d'habitants i la construcció va trigar anys a completar-se (de fet, no s'ha ocupat encara el territori previst), i algunes zones, com l'esmentada Esquerra va presentar un aspecte força despoblat fins a principis de la segona meitat del segle XX. Llegim el poema i anem d'excursió per aquells paratges.

El text descriu l'Esquerra de l'Eixample l'any 1902 (bàsicament, el que avui s'anomena Nova Esquerra de l'Eixample), els carrers de més enllà d'Urgell (que és on vivia l'autor de la rima, prop de la casa dels avis, on vaig néixer), anant cap a Sants. I els carrers dels voltants del Mercat del Ninot, aleshores nou de trinca, en un barri de tavernes i carreters a la frontera de les Corts amb Barcelona, dins d'aquella llengua de terra que s'estrenyia i anava a morir al Pont del Mico (Aragó amb Casanova), punt on l'antic camí de Barcelona a Sarrià es desdoblava i prenia els noms de camí de les Corts i Travessera de Baix, fins a Collblanc. La proliferació de tavernes així com la presència del mercat es van produir perquè a les Corts els impostos eren molt més baixos que a Barcelona, i això va afavorir-ne el comerç que s'escapava dels burots i d'haver de pagar el cànon d'entrada a la ciutat.

Les barraques de venda del Mercat del Ninot, l'any 1910

La decisió de construir el Mercat la va prendre l'Ajuntament de les Corts sobre l'any 1892, abans que la població fos annexionada a Barcelona. Es va inaugurar el 20 de juny de 1893 a l'esplanada que avui ocupa l'illa Villarroel-Provença-Casanova-Mallorca, i fins al 1933 va ser un descampat de barraques a l'aire lliure. El gener de 1939 va rebre el nom d'El Porvenir perquè era l'únic mercat de les Corts i es pensava que estava ubicat en una zona que creien pròspera per la proximitat a Barcelona. Però, tot i així, és conegut popularment com a Mercat del Ninot, nom que li ve d'una antiga taverna que lluïa un mascaró de proa que la gent anomenava "ninot". Aquest mascaró es conserva en el Museu Marítim i al mercat n'hi ha una còpia exacta.

El Ninot, el mascaró que dóna nom al mercat i al barri

Museu Marítim de Barcelona

De l'origen del nom del pont del Mico, ens explica Miquel Pucurull que a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico, i perquè l’animal no es mengés l’àpat dels clients el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular que al pont de fusta original que travessava les vies del tren els veïns li van posar el pont del "Mico”. Se li va dir així fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir el pont de la "Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior i a l’indret se li ha dit fins fa relativament poc el Pont del Mico.

El Pont del Mico l'any 1926 (Foto: Berenguer)

Carrers aleshores poc urbanitzats, gens il·luminats, sense asfaltar i plens de fang, amb el tren de la MZA circulant a cel obert per tot el carrer d'Aragó cap a l'Espanya Industrial i l'estació de Sants (aleshores on comença el carrer Vallespir), abans que l'avinguda de Roma fos avinguda (les vies s'havien de creuar per passos a nivell i la rasa no es va construir fins els anys 20).

Guarda i caseta del pas a nivell del carrer Calàbria a la futura

avinguda de Roma, amb el Pont del Mico al fons (1917)

El 8 de gener de 1957, començaven les obres de cobertura de la rasa del carrer Aragó. Un nou baixador soterrani es va obrir al públic el 15 de novembre de 1960 al passeig de Gràcia, un cop enderrocat l'antic. Les obres de cobertura del carrer no s'acabarien totalment fins el 1962. La desaparició del tren a l'aire lliure va incloure també les dues últimes illes del traçat de l'avinguda de Roma entre Casanova i Comte d'Urgell. El carrer Aragó es va convertir des d'aleshores en una de les vies més àmplies i transitades de la ciutat tal i com la coneixem actualment. La rasa de l'avinguda de Roma no va començar a ser coberta fins a començaments dels anys 1960's. En una primera fase es van cobrir les vies només des de Casanova fins a Urgell, obra que complementava l'execució de la cobertura de la rasa del carrer Aragó. Aquest primer espai cobert es va urbanitzar i enjardinar amb un ampli passeig plantat de pins blancs i plàtans. La desaparició del tren a la superfície va representar un canvi total en la fisonomia del barri i l'impuls de la urbanització definitiva.

Avinguda de Roma amb Urgell, el 1928

Brangulí fotògrafs (ANC)

Però fins aleshores els carrers eren esquitxats d'horts, tallers, magatzems i fàbriques, com la de Can Batlló, indústria tèxtil des de 1869 fins 1889 i abandonada fins que el 1914 es converteix en l'Escola Industrial, inaugurada el 29 de maig. O la fàbrica Lehmann (1893) de nines de porcellana i joguines de llauna, del carrer Consell de Cent, 159, al límit sud del barri. El propietari era en Max Sontheimer, pare de la barcelonina Dory Sontheimer, autora de Les set caixes, on relata l'extermini de bona part de la seva família en els camps de concentració nazis.

Treballadores muntant nines a la fàbrica Lehmann, l'any 1914

Foto: Brangulí (ANC)

Can Batlló al carrer Urgell. Al fons a l'esquerra, el carrer Rosselló

i el camí de les Corts i la riera de la Creu d'en Malla
o Bargalló, envoltats d'horts i masies, l'any 1926
Foto: Diputació de Barcelona

Un territori amb monuments tan poc turístics com l'Escorxador General (inaugurat el 28 de juny de 1891), fent frontera amb Hostafrancs i amb el turó de la Vinyeta, ahir Gòlgota medieval sembrat de forques, al peu de l'antiga Via Augusta romana, avui convertida en avinguda Mistral (aproximadament en el mateix lloc del Camí Vell de la Creu Coberta), i després coronada per la plaça de toros de Las Arenas al cim del turó, construïda dos anys abans de la publicació del poema i donant continuïtat a l'espectacle de la mort. I no lluny d'allà, les obres de la futura presó Model, inaugurada el 9 de juny de 1904, disset anys després d'haver-se'n iniciat la construcció.

L'Escorxador, vist des del carrer Diputació, l'any 1930

El pont sobre el tren al carrer de Vilamarí i la presó Model,

abans que existís l'avinguda de Roma (1908)

Adolf Mas

Al costat del Mercat del Ninot hi havia el solar de l'Hospital Clínic (23 de desembre de 1906), sobre terres arrabassades a Gràcia la dècada de 1890, just a sota del camp de futbol dels carrers de Muntaner, Indústria (París), Casanova i Coello (Londres), on jugava el F. C. Hispània (el Barça hi va jugar 1905 i 1909), i després convertit en velòdrom (28 de març de 1909-1911), raó de l'existència del famós bar que en conserva el nom ciclista.

El camp de futbol de Muntaner, amb l'Hospital Clínic al fons

Foto: Brangulí (1912)

I prop del camp de futbol, la Granja Experimental (1854-1926), construïda en els terrenys de la Torre del Pla, finca del marquès de Sentmenat situada entre el curs de la Travessera de Gràcia i els carrers de Coello (Londres), Villarroel i Comte Borrell (aleshores encara a la Vila de Gràcia), i dedicada a jardí botànic i granja agrícola per a la formació de pagesos. El toc paradisíac del barri, travessat per la riera de la Creu d'en Malla o Bargalló, que feia de frontera entre les Corts, Gràcia i Barcelona.

Més a la dreta de la granja, delimitant-la, hi passava la riera de Madolell, que baixava de Sant Gervasi, del turó del mateix nom. Per sobre del carrer Londres, entre Casanova i Muntaner, hi ha encara el passatge de Lluís Pellicer, antigament anomenat Madolell perquè era a tocar de la riera. El conjunt de casetes que el componen són de la segona meitat del segle XIX i estan associades a la fàbrica de filats de Ramon Almirall (Londres entre Muntaner i Aribau) i van constituir
una petita barriada obrera d'habitatges i comerços.

La Granja Experimental en un plànol de l’any 1902, situada

sota la Travessera de Gràcia i el convent de les Caputxines

del barri de Galvany, a Sant Gervasi de Cassoles

Descampats arreu, alguns fent de límit i ocupats per campaments de zíngars que feien ballar l'ós i que encara vam arribar a veure, camí de la barriada de Sant Genís, també coneguda com a Camp de la Creu (el carrer Morales i la placeta del Carme sobreviuen miraculosament avui), entre la riera de la Magòria, que feia de partió amb Sants, i el vell camí que portava de les Corts a Sarrià, encara amb horts i corrals, arraconats per la fàbrica Castells de vernissos (que donaria nom a la colònia de Can Castells, a Entença amb travessera de les Corts i de la qual avui subsisteix un petit nucli). Terres rurals als límits de l'Eixample i que fins feia cinc anys havien estat del poble de les Corts.

I poblats de barraques. Unes al límit del barri, entre el Paral·lel i la Via Augusta convertida en el camí Ral que sortia del portal de Sant Antoni, anomenat de la Creu Coberta (creu de terme situada al peu de les forques i davant de la Ciutat d'en Nyoca) i avui Mistral. En deien "patis". Les primeres, construïdes a finals del segle XIX pels obrers de l'Exposició Universal de 1888; les següents, per l'Exposició Internacional de 1929. Van desaparèixer quasi totes abans de la inauguració per no deslluir els palaus de Montjuïc, finestra de Barcelona al món sota el pas ferm de la dictadura de Primo de Rivera: els patis de les Fustes, de les Calderes, del Carboner, de l'Alcalde, del Cotó i dels Mistos.

Els patis de barraques de l'avinguda Mistral, a la dècada de 1920

Foto: Josep Domínguez (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

D'altres nuclis de barraques s'estenien entre els dos grans pols d'atracció: l'Escorxador i la Model, amb el tren fent d'eix, segurament atrets per l'activitat econòmica que generaven aquestes "institucions". S'estenien en el triangle format per Calàbria, Aragó i la via del ferrocarril. Sobre les ruïnes d'aquestes barraques va ser construïda la casa dels avis i hi vaig néixer. La vida es recicla infinitament.

Barraques de Rocafort- Entença-Vilamarí, entre València i el tren

Foto: Josep Maria Sagarra (ANC)

La vida segueix, els avis ja són morts, l'ós no balla (i avui no el deixarien ballar), al Ninot ja no hi ha carreters, el tren va sota terra i ja no hi ha ponts, l'Escorxador és un parc, la plaça de toros és un centre comercial i d'oci, ja no hi ha granja, ni camp de futbol, a Can Batlló s'hi estudia, les barraques busquen altres perifèries i marges, però la presó segueix al mateix lloc recordant, com les forques, que la llei és implacable. Com el pas del temps.

L'Esquerra de l'Eixample en un fragment d'un plànol de finals

del segle XIX. Encara estan definides les fronteres de Barcelona

amb els pobles de les Corts, Sants, Sant Gervasi de Cassoles i la

Vila de Gràcia (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Tornant al poema satíric i crític, la capçalera de la revista on va ser publicat es presentava així, en català prefabrià i prosa humorística:

La Perdiu ab Salsa. Periódich substanciós literari y culinari, ab ninots picants. Sortirà cada sovint y's vendrà per tot arreu á 10 céntims.

Direcció i Administració: entrant a má esquerra la primera travesia [des del número 10: Balmes, 11]. Impremta de Francisco Badia, Dou, 14 [des del número 11: Tipografia València, 232, interior].

La Perdiu ab Salsa era un periòdic satíric polític, editat l'any 1902 (números 1-13, entre l'1 de gener i el 22 de març) que anava contra els radicals i feia burla dels catalanistes, criticava La Veu de Catalunya i censurava L'Esquella de la Torratxa. El director era en Salvador Bonavia (comediògraf i editor. Barcelona, 1876-1925), i entre els col·laboradors hi figuraven Rossend Pons, Jep de Jespus, Japet de l'Orga, L'Avi Riera (Jaume Vila i Riera, escriptor nacionalista), entre d'altres.

En l'article de presentació s'hi llegeix que "no serem semanaris, perqu'l públic no's crega que surtim del Seminari, que prou fama en tenim. Tampoc serem quinzenaris, perquè encara que'ns fessin aquella visita, ab aquella bretolada no hi volem tenir tractes de cap mena... Mirin tot sovint pels kioskos y quan lo vegin senyal que haurá sortit..."

Aquest capítol ampliat i més relats sobre

la ciutat els trobareu en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018

El Rec, Pius Rubert, Mercè Serós i el cuplet dels paraigües

La imatge que encapçala aquest apunt és la fàbrica de Pius Rubert Laporta del carrer del Dos de Maig, entre Consell de Cent i la plaça de les Glòries. La fàbrica feia de paret als antiquaris dels Encants Vells que estaven situats a l'esquerra d'aquesta imatge, en un cobert que es va construir sobre el Rec Comtal i que en aquest gravat anterior a 1933 encara està al descobert i porta aigua. Primer s'hi van posar uns taulons i més tard, davant del perill d'esfondrament, és va omplir la canalització amb terra.


Aquest mes de gener de 2016, durant les obres de remodelació per fer-hi el parc de la nova plaça de les Glòries, han tornat a sortir a la llum la llera medieval del Rec i un pont, i el Servei d'Arqueologia de Barcelona n'està fent la intervenció i la documentació pertinents. Davant de la façana de la fàbrica, a l'altra vorera del carrer del Dos de Maig, encara hi ha la caseta (se'n conserva només la meitat) de la clau de pas que regulava el cabal del Rec. El parc, si tot va com està previst, inclourà la recuperació d'un tram d'uns 400 metres del Rec Comtal per on s'hi farà córrer de nou l'aigua.

Imatges del Rec en el mateix tram del gravat, amb el pont

i la caseta de la clau de pas (al fons)

Fotos: Iñaki Moreno. SAB

Pius Rubert Laporta va tenir també una coneguda botiga de paraigües i ombrel·les a la Ronda de Sant Antoni, en el mateix edifici on després s'hi va instal·lar una empresa d'electrodomèstics que va malmetre tot l'interior. L'edifici va ser construït a mitjan segle XIX i ampliat cap a l'any 1900. La façana és allargada i dóna també al carrer de Valldonzella; té planta i pis, més una remunta posterior. La planta baixa té un balcó corregut que recorre tot l'edifici, amb una elegant barana de ferro forjat, i mostra unes grans obertures d'arc de mig punt, com si fos una porxada.

Imatges de l'exterior i l'interior de la fàbrica

i botiga de la Ronda de Sant Antoni

De la botiga Rubert Laporta és la cançó publicitària que la cantant i cupletista Mercè Serós va enregistrar l'any 1933 per a Ràdio Barcelona, i que enllacem al final.

Mercè Serós (Saragossa, 1900 - Barcelona, 1970) va venir a viure de petita a Barcelona amb la seva família. Va començar ballant i cantant cançons populars catalanes fins que es va passar al cuplet i es convertí en la gran rival de Raquel Meller (aragonesa també), als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar "Merceditas" al seu gos pequinès, al qual s'hi referia sovint com "Merceditas Serás".

Auca publicitària de 1930

Juntament amb Pilar Alonso, Serós és una de les forjadores del cuplet català, i seu és el cuplet "La Barcelonista" (1925), escrit per Rossend Llurba i dedicat al Futbol Club Barcelona, que a la dècada de 1970 va versionar i interpretar Guillermina Motta. Per als amants del cuplet i de la Serós serà tota una sorpresa descobrir que la veu d'aquesta gravació publicitària és de la cupletista perquè oficialment la cantant va enregistrar el seu darrer disc l'any 1929 i va deixar d'actuar als anys 30 quan es va casar. Per què va fer aquesta cançó quatre anys més tard? L'explicació és molt senzilla: perquè Mercè Serós es va casar amb Pelai Rubert, oncle de Pius Rubert Laporta i industrial com ell, en aquest cas del vidre.

Les annexions de Barcelona (1897) i els barris (1976-2006)

Plànol de Barcelona (1890) amb les fronteres

entre la ciutat i els pobles del Pla (ICGC)

L'annexió dels pobles del Pla de Barcelona

El 20 d'abril de 1897 Barcelona s'annexionava la majoria del pobles del Pla: Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals (Horta ho va fer el 1904 i Sarrià el 1921, municipi aquest que el 1890 s'havia annexionat Vallvidrera). Però durant el segle XIX ja s'havien produït les primeres agregacions de parts dels municipis limítrofes El 1836, el barri d'Hostafrancs, pertanyent a Sants, un important cruïlla de camins de la sortida sud de la ciutat. El 1872 es va va modificar la frontera amb Gràcia per corregir les sinuositats que impedien la correcta implantació de l'Eixample i situant la nova partió al carrer de Provença. El 1889 li va tocar un cop més a la Vila de Gràcia quan Barcelona es queda les dues illes on es construeix l'Hospital Clínic. Entre 1848 i 1893, Sant Martí perd part del seu territori, com comentarem després en parlar específicament d'aquest poble.

Les agregacions parcials es van produir per necessitats estructurals i puntuals, i per la planificació urbanística de l'Eixample. El procés que acaba el 1897, però, té motivacions econòmiques relacionades amb el procés de deslocalització de la indústria barcelonina. Quan les fàbriques comencen a abandonar la ciutat per raons d'espai i salubritat (sobretot el Raval i el barri de Sant Pere), els seus propietaris trien Sants, Sant Martí i Sant Andreu, per raons d'espai (els tres pobles en disposen d'abundant), d'infraestructures viàries (bones comunicacions ferroviàries amb el port) i hidrològiques (Sants disposa del Canal de la Infanta i Sant Martí i Sant Andreu, del Rec Comtal), i també per raons fiscals: els impostos eren més baixos que a la capital. Barcelona deixava d'ingressar impostos i volia recuperar-los amb les annexions.

El primer intent es produeix el 1883 per iniciativa d'alguns propietaris i industrials de Sants, però l'oposició veïnal obliga, el 12 de juliol del mateix any, a anul·lar l'annexió. Les iniciatives posterior de l'Ajuntament de Barcelona va trobar la resistència de la Junta Antiagregacionista de las Poblaciones del Llano, que rebutja, el 1881, la construcció d'un cementiri entre els límits de d'Horta, Sant Andreu i Sant Martí, que finalment serà instal·lat a Montjuïc, i que acaba amb una manifestació davant del Govern Civil del Pla de Palau, que reuneix, el 7 d'abril de 1889, unes 40.000 persones a favor de mantenir l'autonomia dels seus municipis. Van baixar per la Rambla, van seguir pel passeig de Colom i van arribar fins al Palau de la Duana (Pla de Palau), on es van reunir amb el governador civil.. La resistència, però, acaba amb el reial decret de 20 d'abril de 1897, malgrat alguns intents legals com el recurs administratiu que interposa Sant Andreu de Palomar, i que va ser desestimat el 1902.

Dibuix satíric de L'Esquella de la Torratxa (1897), amb l'entrada

"triomfal" de Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí,

Sant Andreu, Sants i les Corts a Barcelona

La Barcelona actual és fruit d'aquell procés i de les annexions que es van produir amb posterioritat. Amb el reial decret de 9 de juliol de 1903 (efectiu el 1904) va ser annexionat Horta; el 4 de novembre de 1921 s'acorda l'annexió de Sarrià; el 1920, la Marina d'Hospitalet i de Sants és absorbida per construir-hi a Zona Franca (vegeu La Marina de Sants i Can Tunis); el 1922 l'enclavament de Santa Creu d'Olorda és segregat de Molins de Rei; el 1933 se li pren a l'Hospitalet de Llobregat una part del barri de Collblanc i de la zona de Finestrelles, a banda i banda de la futura prolongació de la Diagonal, a l'alçada de la Torre Melina, espai avui ocupat pel Parc Cervantes i les instal·lacions esportives universitàries. L'any 1945, els barris de Baró de Viver i el Bon Pastor són segregats de Santa Coloma de Gramenet.

Amb aquestes agregacions la ciutat passa d'una extensió de 15,5 km² a 77,8 km², i d'una població de 383.908 habitants a 559.589. Podeu veure el vídeo de Betevé dedicat a aquests 120 anys de l'annexió aquí.

Sant Adrià és un cas singular d'intent d'agregació a la ciutat. Barcelona se la va voler annexionar l'any 1929. Fins i tot es va arribar a signar el reial decret que atorgava la riba dreta a Barcelona i l'esquerra a Santa Coloma de Gramenet. Però Sant Adrià va aconseguir que el decret quedés en suspens i el procés es va allargar fins 1955, en què una ordre ministerial declarava inexecutable el decret d’annexió. Fins aleshores, el municipi havia quedat gairebé en els llimbs: tot i que de facto ho era un municipi independent, no n'apareixen els límits en alguns mapes de l'època; i no va recuperar el caràcter oficial de ciutat fins l'any 1958. Algunes veus diuen que més tard Barcelona hauria pogut exercir el dret d'annexió, però que no ho va fer perquè als anys 60 s'hi va construir el polígon d'habitatges de la Mina, que havia d'acollir part de la població expulsada dels barris de barraques de Barcelona, i l'Ajuntament no va voler assumir aquesta "problemàtica" social.


La configuració dels barris de Barcelona

Amb l'agregació administrativa del pobles del Pla de Barcelona es liquidava una independència municipal que tampoc venia de gaire lluny. De fet, la divisió municipal no neix fins la instauració de l'Estat borbònic, quan les antigues parròquies del Pla (autèntiques divisions territorials) es desvinculen de les parròquies de la ciutat i esdevenen independents conjuntament amb els nuclis poblacionals i les masies que formaven part de la seva àrea d'influència.

Molts plànols van continuar reflectint les antigues fronteres dels vells municipis i mai va desaparèixer la consciència de pertànyer a un poble diferent, cosa que es continua mantenint avui i dóna a la ciutat de Barcelona un caràcter peculiar tant urbanístic com social. Els nuclis antics conserven en bona part el seu aspecte de poble i els habitants, en bona mesura, se'n senten els hereus sobretot entre les generacions anteriors a la dècada de finals de 1970. "Baixar a Barcelona" continua sent una expressió ben viva.

Les fronteres territorials urbanes es va mantenir durant moltes dècades, fins i tot després que la trama de l'Eixample acabés absorbint el territori que els separava de la ciutat. De fet, l'Eixample previst no ha arribat encara fins els límits que Cerdà va preveure, i cicatrius com la plaça de les Glòries, per posar només un exemple, continuen marcant límits entre territoris.

Hauríem d'esperar a obres de gran magnitud (com les dels Jocs Olímpics) o a les onades migratòries de la postguerra per veure com s'urbanitzaven (sovint amb edificacions autoconstruïdes pels mateixos emigrants) terres que havien estat de cultiu o en els extrems muntanyosos dels antics municipis. Aquests polígons residencials, ciutats satèl·lit i nous barris naixien, sovint, allunyats geogràficament i sociològicament de la realitat històrica d'aquelles terres, però que han acabat construint el teixit que acaba unint tot l'entramat urbanístic de la ciutat.

Quan per primer cop es fa un plànol dels barris de Barcelona, hi queda reflectida una nova realitat. L'any 1976, Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria feien un magnífic estudi a Tots els barris de Barcelona (Edicions 62, 1976) d'aquesta nova realitat, que no només representava el primer estudi sistemàtic dels barris barcelonins sinó que exposava les grans deficiències que patien molts d'aquests nuclis i les lluites veïnals per aconseguir drets bàsic relacionats amb l'educació, la sanitat, l'enllumenat, l'aigua i totes les infraestructures urbanes i de transport. Publicaven, a més, el plànol que encapçala aquest apunt, amb dibuixos de Joma Rius.

La divisió en districtes i el mapa de barris

No va ser fins l'any 2006 que l'Ajuntament de Barcelona aprova una divisió administrativa per barris complementària (vegeu el plànol superior) a la dels districtes i les barriades vigents fins aleshores.  L'estructuració en 10 districtes havia estat aprovada el 1984 després del creixement urbanístic anàrquic de què hem parlat i la construcció dels espais perifèrics que havien estat zona rural dels antic municipis. Aquesta nova divisió tenia com a precedent la "División en diez Distritos Municipales con carácter interino, aprobada por el Consistorio de 24 de abril de 1897, con motivo de la agregación a Barcelona de los pueblos del llano".

Els 10 districtes de Barcelona volien respondre a l'antiga divisió municipal del Pla de Barcelona, però, com veurem, el ball de barris d'un districte a un altre va motivar que barris històrics d'un municipi anessin a parar a un altre i que Sarrià i Sant Gervasi s'agrupessin en un sol districte. La relació és la següent:

1 Ciutat Vella, 2 Eixample, 3 Sants-Montjuïc, 4 Les Corts, 5 Sarrià-Sant Gervasi, 6 Gràcia, 7 Horta-Guinardó, 8 Nou Barris, 9 Sant Andreu, 10 Sant Martí


Nou Barris

Entre aquests districtes, el de Nou Barris era de nova creació i prenia carta d'identitat el 18 de gener de 1984, la mateixa data en què es declarava oficial la divisió en deu districtes. Es va crear amb els barris que s'agrupaven dins l'Associació de Veïns de 9 Barris, els quals pertanyien a antigues zones de cultiu de Sant Andreu de Palomar i Horta: Guineueta, Roquetes, Verdum, Prosperitat, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona. Posteriorment, Trinitat Vella es va quedar dins del districte de Sant Andreu i la Guineueta es va dividir en dos: Guineueta i Canyelles. A més, altres barris, tradicionalment més vinculats a Sant Andreu, també es van incorporar al nou districte de Nou Barris: Santa Eulàlia de Vilapicina, Torre Llobeta, Porta, el Turó de la Peira i Can Peguera. Finalment, els barris de Santa Eulàlia de Vilapicina i Torre Llobeta es van fusionar.

El barri de Canyelles, l'any 1976, encara semirural

Autor: Manel Armengol

Districte 11

A partir d'una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall, l'any 1992 es va crear el Districte 11-Sarajevo per canalitzar l'ajuda humanitària dirigida a Sarajevo, com si la capital de Bòsnia fos un districte més de la ciutat. Com a tal, tenia el seu propi gerent, càrrec que va ocupar Manel Vila. Aquell compromís es va traduir en un projecte de cooperació sense equivalent al món, tant per la feina feta com per la gent implicada. La creació posterior de l'Agència de la Democràcia Local a Sarajevo, liderada per Barcelona, va ser la punta de llança per al treball de les organitzacions no governamentals, en un moment en què no hi havia delegacions diplomàtiques perquè Bòsnia no estava encara reconegut com a estat, les més de mil tones d'ajut humanitari enviades durant el setge de la ciutat, la reconstrucció de la Vila Olímpica de Mojmilo a Sarajevo o les cinc mil persones que van participar en els projectes donen una idea de les dimensions d'aquesta iniciativa. El Districte 11-Sarajevo, es va dissoldre com a tal a finals de la dècada de 1990, integrant-se en la direcció de Solidaritat Internacional. El Districte 11, però, va continuar existint com a un departament del Gabinet de Relacions Internacionals i continua col·laborant en diversos llocs del món.

Sant Martí de Provençals, 1882

La desmembració de Sant Martí de Provençals

La introducció de la nova figura d'organització territorial en 73 barris no va estar ni està exempta de polèmica, ja que les fronteres d'aquesta nova divisió no sempre coincideixen amb els límits reconeguts per les entitats veïnals ni s'ajusten als límits territorials dels antics municipis del Pla ni a la memòria ni el sentiment dels seus habitants.

Tots els barris tenen queixes: indefinicions a Ciutat Vella, alternances entre Nou Barris i Sant Andreu, el desmembrament de Gràcia i conflicte amb Sant Gervasi, disputes entre Sarrià, les Corts i Pedralbes... Però el cas més paradigmàtic, per la seva magnitud, és el de Sant Martí de Provençals. En un article anterior vam començar un estudi sobre els nuclis de població històrics de Sant Martí de Provençals abans de l'agregació de 1897 a la ciutat de Barcelona, la major part dels quals es poden localitzar en el plànol de Sant Martí de 1882, que encapçala aquest apunt.

Des de 1716, els límits del municipi de Sant Martí eren, amb Sant Andreu de Palomar i Sant Adrià, la Riera d'Horta; i els turons del Carmel i de la Rovira, que el separen de Santa Eulàlia de Vilapicina (de l’antic terme de Sant Andreu de Palomar). Amb Horta, el límit era el torrent de la Carabassa (a l'altre costat de la Muntanya Pelada). Amb Gràcia, el torrent d'en Mariné o de la Partió, que seguia aproximadament el traçat actual entre els carrers de Sardenya i Nàpols. Amb Barcelona, el carrer de la Marina. I a l'est, amb el mar.

Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri, que acabaria sent l'actual cementiri del Poblenou i per a la construcció del qual l'any 1848 Barcelona es va annexionar uns terrenys de Sant Martí. Més tard, el 1893, s'annexionava el Fort Pienc per construir el col·lector del Bogatell (vegeu El carrer Rogent es menja la Sèquia Comtal).

Un dels problemes de Sant Martí de Provençals va ser la dispersió dels seus nuclis de poblament, cosa que en algun cas va provocar que algunes barriades se sentissin desateses i s'enfrontessin a l'ajuntament. És el cas del Poblenou, que el 1851 va reclamar la segregació de Sant Martí de Provençals. La va aconseguir el 1870, però la Diputació va anul·lar l’acord.

Amb les noves divisions territorials de 1984 i 2006, el Poblenou quedava, a més, fragmentat en cinc demarcacions: Poblenou; Vila Olímpica del Poblenou; el Parc i la Llacuna del Poblenou; Provençals del Poblenou, i Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou.

Es prenia com a límit entre el Clot i el Camp de l'Arpa l'avinguda Meridiana, divisió urbana artificial que no s'ajusta a la realitat veïnal. La Sagrada Família (antic barri del Poblet) i el Fort Pienc anaven a parar al districte de l'Eixample. El Guinardó quedava integrat en el districte Horta-Guinardó. I Navas i Sagrera passaven al districte de Sant Andreu de Palomar.

El municipi més gran del Pla de Barcelona ha acabat convertit en el quart districte en extensió i el sentiment de pertinença, disgregat.