La plaça de Barcelona de la Barcelona medieval

La plaça de Barcelona

La imatge que encapçala aquest apunt és l'anomenada Pedra de la plaça del Blat, del segle XIII. És la primera representació gràfica descriptiva de la ciutat de Barcelona, dividida en quatre quarters. La plaça és el centre de la ciutat. Però no, no és la plaça de Sant Jaume ni està relacionada amb el fòrum de la Barcelona romana.

Al segle XIII, i fins mitjan segle XIX, la plaça de Sant Jaume va ser un petit espai entre els actuals carrers del Bisbe i el de la Ciutat, és a dir, el decumanus maximus de la Bàrcino romana, i la resta estava ocupada per l'església, el porxo (on es reunien els consellers de la ciutat quan assistien a un acte públic), la rectoria, l'hort i el fossar de Sant Jaume; el fossar vell de Sant Miquel, les cases de la Batllia General i del Veguer; les casetes de les escrivanies, encastades a l'illa de cases on, a partir del 1400, es construiria la Diputació del General (Generalitat); l'entrada del Call jueu i la font de Sant Honorat, traslladada més tard a la paret lateral de l'església de Sant Jaume; en aquell petit espai també s'hi feien encants i hi havia un om on es lligaven els malfactors per fer-ne escarni públic.

Recreació de la plaça de Sant Jaume, l'any 1771,

segons un dibuix de Lola Anglada (1954)

Fons Historicoartístic de la

Diputació de Barcelona

La plaça de Sant Jaume era, sens dubte, el centre, sobretot, de representació del poder polític, com avui, però no el lloc on bullia la vida barcelonina. L'hem d'anar a buscar a un altre lloc no gaire lluny. Segurament heu identifica aquesta plaça del Blat de la Pedra amb el Mercadal, i probablement alguns sabeu que és l'actual plaça de l'Àngel. Però el que ens ha fet arribar fins aquí és el descobriment en un manuscrit del segle XIII d'una suposada plaça de Barcelona. És la mateixa plaça de la Pedra? Ho haurem de comprovar. Abans d'anar-hi, però, començarem pel principi, pel fil que ens ha permès construir aquesta recerca que llegireu a continuació.

A l'article "Carrers i places de la Barcelona medieval en la documentació del Sant Sepulcre", el paleògraf, filòleg i historiador Jesús Alturo i Perucho (1954) fa una relació dels noms de carrers i places esmentats en els manuscrits de l'orde del Sant Sepulcre, establert al monestir de Santa Anna de Barcelona a mitjan segle XII. [1]

En el llistat hi apareixen carrers que encara existeixen, amb el mateix nom o amb un altre més nou, i d'altres que han desaparegut. Però entre ells hi surt una curiosa i enigmàtica plaça de Barcelona (Barchinona en l'original), esmentada en un manuscrit de 1253 conservat a l'Arxiu Diocesà; l'anomena, però no en dona cap dada que permeti localitzar-la en la trama urbana de la ciutat. En tot cas, després de la sorpresa el primer que ens preguntem és si és possible que a la Barcelona del segle XIII hi hagués una plaça que dugués el mateix nom de la ciutat. I si és així, on estava situada? Mirarem de posar llum a la foscor.

A l'article "Societat i urbanisme a Barcelona segons les possessions de Guillem de Lacera (1263)", parlant del creixement de la ciutat fora de les muralles romanes, la historiadora Coral Cuadrada Majó diu: "Guillem de Lacera té cases al suburbi de la ciutat, entre un carrer públic i les de Guillem Moneder, els seus obradors i taules estan molt concentrats a la vora de la plaça de Barcelona" [2]. Deu anys més tard tornem a trobar el mateix hodònim, terme amb què es coneixen els noms de carrers o places d'una ciutat. Tampoc en dona més dades, però podem intuir que s'hi fa mercat perquè ens parla d'obradors i taules.

Cap a mitjan segle XIII, el Batlle Reial de Barcelona, a petició d'alguns veïns de la ciutat, tots ells prohoms, delimita un espai de la ciutat on es prohibeix l'exercici dels oficis de batedors i tintorers de fustanys (teixit amb ordit de lli i trama de llana o de cotó) perquè els artesans ocasionen molèsties al veïnat quan feinegen. Aquesta àrea urbana estava compresa, en una part (la que ens interessa), des del portal d'en Campderà (a l'actual plaça de Sant Agustí Vell) fins al de la Boqueria, i de les cases de Guillem Moneder fins el mar. L'historiador Albert Cubeles ens proporciona el text original:

"[...] in media, in circuitu affrontâtionum sive terminorum inferius notatorum; videlicet, a portali de Camdara usque ad portale Boquarie et a domibus Guillelmi Monetarii usque ad mare [...]" [3]

Fora de les muralles romanes, aquest suburbi que citen Cuadrada i Cubeles només pot ser el Burg del Mercadal (s. X), que creix en dues direccions des de la porta del Castell Vell (s. XI), la Porta Principalis Sinistra del cardo maximus romà, a l'actual Baixada de la Llibreteria (antiga Baixada de les Sederies i després Baixada de la Presó, instal·lada a la desapareguda torre romana del costat de Tapineria).

Un camí dur cap al Burg de Sant Pere (o Vora del Rec, al voltant d'aquesta canalització d'aigua i el monestir de Sant Pere de les Puel·les) per la Via Francigena, el tram de la Via Augusta fossilitzat als actuals carrers de la Bòria, plaça de la Llana, Corders, Carders, plaça de Sant Agustí Vell i Portal Nou, per enfilar fora muralles cap a la carretera de Ribes, carrer del Clot, Gran de la Sagrera, Gran de Sant Andreu i carretera de Ribes de nou, ara a la Trinitat Vella, camí del Vallès per trobar-se amb la Via Augusta, que passava per darrere del Collserola.

En l'altra direcció, anava cap a la Vilanova de Mar, que a través de l'actual carrer de l'Argenteria (antiga Via Marina o de la Mar d'origen romà) portava antigament a una necròpolis romana i més tard al burg que cap el segle XII va créixer al voltant de l'església de Santa Maria de les Arenes (documentada al s. X), temple anterior al de Santa Maria del Mar (s. XIV).

Per tant, aquesta enigmàtica plaça de Barcelona és l'antic Mercadal o plaça del Blat o del Forment d'Amunt (el Forment d'Avall o Pallols estava on avui hi ha el Pla de Palau), que és correspon (mutilada per l'obertura de la Via Laietana) amb l'actual plaça de l'Àngel. No pot ser cap de les altres portes de la muralla romana perquè a la del Bisbe s'hi feia mercat, però no anava cap a mar, sinó a la Vilanova dels Arcs; no podia ser tampoc la del Castell Nou al Call perquè no du a mar; i tampoc la porta de Mar o del Regomir, que en època romana havia dut a les termes marítimes i en època medieval no era lloc on instal·lar obradors i taules.

El nom de plaça de Barcelona cal entendre'l pel lloc principal que va ocupar fins el segle XIV, pel mercat i per l'important camí que comunicava la ciutat amb el nord del país. Probablement, més que un nom local, era el que feien servir els forasters i comerciants. Per aquí hi baixava la Riera de Sant Joan i hi havia el maell del Mercadal, l'escorxador major, que aprofitava l'aigua de la riera, que després, convertida en el Merdançar, n'arrossegava els residus, es desviava cap a l'actual carrer dels Assaonadors per la plaça de l'Oli i els abocava al Rec Comtal, a la cruïlla del carrer Tantarantana.

El centre del món

Aquest indret tan estratègic va ser el punt que va servir per fer la primera divisió de la ciutat en quarters. La secció de fogatges (manuscrits amb informació demogràfica) de l’Arxiu Històric de Barcelona conserva un document [4] que conté un cens militar de la ciutat datat l’any 1389. El primer dels 239 folis està il·lustrat amb un gràfic descriptiu amb aquesta divisió en quarters. El gràfic està fet a partir de la que és coneguda com la Pedra de la plaça del Blat (s. XIV), una mena de roda de molí que estava situada a la plaça del Blat, el Mercadal, com hem explicat al principi d'aquest apunt. [5]

Aquesta il·lustració, reproduïda en el volum “La ciutat de Barcelona” de la Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras i Candi, està considerada el primer plànol descriptiu de la ciutat de Barcelona. [6]

Transcrivim el text de la divisió de la pedra per veure com anomena, delimita i descriu els quatre quarters. Reconstruïm les abreviatures originals de la inscripció segons l’Onomástica barcelonesa del siglo XIV de Francesc Marsà) [7]:

Quarter de la Mar

D’açi prenent per lo carrer de la Mar e anant dret tro a les grases de Santa Maria de la Mar e d’aqui prenent dret tro al puig de les Falsies lexant la Lotja a ma dreta.

Quarter de Frares Menors

D’açi prenent per les Sederes anant dret tro a Sent Jacme e d’aqui dret tro als Banys Nous e anant tro al portal de la Boqueria e d’aqui anant dret tro al portal de Sent Anthoni.

Quarter del Pi

D’açi prenent per lo carrer deius lo Palau anant dret tro al alberch d’en Simonet dez Puig e d’aqui dret tro a les Ermites e d’aqui girant e anant tro al portal de Jonqueres.

Quarter de la Salada, alies de Sanct Pere

D’açi prenent per casa d’en Johan Serra e anant dret tro al pont d’en Campdara e d’aqui anant dret tro al Portal Nou.

Llegint la descripció de la Pedra ens adonem que el creixement de la ciutat més enllà de les muralles romanes va lligat als grans centres religiosos al voltant dels quals creixen els nous burgs i les vilanoves. Però no és menys cert que els mercats que apareixen per cobrir les necessitats alimentàries dels burgs que es formen al voltant de les esglésies conformen, en certa manera, el destí de l’urbanisme: la plaça és el mercat i el mercat és la plaça. És el mercat el que acaba atraient obradors i tallers, i configura el teixit social de cada burg, avui convertits en barris de Ciutat Vella. És el centre econòmic i el centre social. El Mercadal, a la part de fora de la porta que també s'havia dit de la Ciutat, és l’exemple evident de la seva importància com vertebrador, com ho demostra la Pedra i que rebés el nom de plaça de Barcelona, com també es podria haver dit plaça de la Ciutat; és a dir, la plaça per antonomàsia. Misteri resolt.

La plaça de l'Àngel entre 1830-1860. Joaquín Mosterini. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

A la dreta, el Castell Vell construït a les torres romanes de la Porta Principalis Sinistra del cardo maximus

romà, a la Baixada de la Presó (actual Baixada de la Llibreteria). A l'esquerra, l'antiga plaça dels Fusters,

amb l'edifici del Gremi de Mercers amb la volta que portava de la Baixada de la Llet a la placeta de les Cols,

tot desaparegut amb l'obertura del carrer de Jaume I (1853). Vegeu el plànol de més amunt.

Notes:

[1] Alturo i Perucho, Jesús. "Carrers i places de la Barcelona medieval en la documentació del Sant Sepulcre". Societat d'Onomàstica: butlletí interior, al XVII Col·loqui de Barcelona I (1992), p. 153-161.

[2] Cuadrada Majó, Coral. "Societat i urbanisme a Barcelona segons les possessions de Guillem de Lacera (1263)". Historia urbana del Pla de Barcelona. Actes del II Congrés d'Història del Pla de Barcelona celebrat a l'Institut Municipal d'Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985 (Vol. 1-2). Adroer Tasis, Ana María [Publ.]. Barcelona, 1989, vol. 1, p. 81-93.

Vegeu també Cuadrada, C., & López, M. D. "L’organització de l’espai urbà: Barcelona al segle XIII". Anuario de Estudios Medievales, 26(2), 1996, p. 879–908.

[3] Citat a Cubeles, Albert. "La problemàtica a l'entorn de la incidencia del décret del batlle reial de Barcelona sobre els oficis de batedors i tintorers de fustanys de I'any 1255 en la historiació de les muralles de Barcelona del segle XIII". III Congrés d'Història de Barcelona, vol. I, Barcelona, 1993, p. 215.

[4] Arxiu Històric de Barcelona, signatura XIX-5.

[5] March, Enric H. Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat. Barcelona: Viena Edicions, 2018, p. 54-55.

[6] Carreras i Candi, Francesc. Geografia general de Catalunya: La ciutat de Barcelona. Volum VI. Barcelona: Albert Martín, 1908-1916, p. 386.

[7] Marsá, Francisco. Onomástica barcelonesa del siglo XIV. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1977.

Lluís Permanyer, un senyor de Barcelona

Amb Lluís Permanyer a la llibreria La Capell

el desembre de 2018, durant la presentació de

Barcelona, anatomia històrica de la ciutat

Foto: Jaume Almirall

El passat 23 d'octubre ens va deixar Lluís Permanyer i Lladós (Barcelona, 1939-2025). Llicenciat en dret, de ben jove va exercir de periodista i va col·la borar a la revista Destino i des de 1966 a La Vanguardia, on va publicar el seu darrer article el mateix dia que va traspassar.

Amb el seu aspecte i tarannà de senyor de Barcelona, era un gran coneixedor de la ciutat, de la qual ha estat cronista malgrat que en rebutgés el títol oficial que l'Ajuntament de Barcelona atorga a aquelles personalitats que es distingeixen per la seva activitat professional i divulgadora de la història urbana, cultural i social de Barcelona, com Víctor Balaguer, Ricard Suñé o Andreu-Avel·lí Artís, més conegut com Sempronio.

He tardat un dies a referir-me al traspàs de Permanyer perquè el dol íntim m'ho ha impedit. No només ens deixa un dels grans coneixedors de la història de Barcelona, sinó que he perdut un amic. Des que vaig començar l'aventura com a investigador i divulgador de la història urbana de la ciutat, en Lluís, amb qui, a més, compartia veïnatge, ha estat al meu costat. No només escrivint les cròniques de les meves publicacions, sinó aportant el seu coneixement, compartint documentació i llegint els originals, sempre de manera desinteressada, i col·laborant en els documentals que va dirigir.

M'he quedat orfe; tots els barcelonins ens hem quedat orfes. Els qui avui ens dediquem a continuar la seva tasca li farem un homenatge del qual tindreu notícies ben aviat, el proper mes de desembre. I no s'acabarà aquí el record d'en Lluís: l'any vinent m'agafarà de la mà i em refermarà la seva amistat de forma explícita i pública. L'any vinent.

Estimat Lluís, des d'allà on siguis continua guiant-nos per aquesta ciutat que, a voltes, sembla haver perdut el nord.

"Oda al cronista, la veu d'una genial i odiosa Barcelona",

La Vanguardia, 14 de desembre de 2025

Juanita Banana, i altres cançons infantils

Tothom deu recordar Juanita Banana, la cançó que Luis Aguilé (Buenos Aires, 24 de febrer de 1936 - Madrid, 10 d'octubre de 2009), va popularitzar l'any 1966, i que alguns citen com la melodia que inaugurava aquell fenomen comercial que es va anomenar "Canción del verano", tot i que jo diria que fins a Un rayo de sol (1970), de Los Diablos, no es pot parlar de cançó de l'estiu amb propietat. El que potser sap poca gent és que Juanita Banana és una cançó nord-americana escrita, el mateix any 1966, per Tash Howard i Kenton Murray, dos productors musicals d'aquells que creaven grups musicals d'estudi per aconseguir èxits ràpids, però efímers, a cop de publicitat o de sèries de televisió com va ser el cas de The Monkees. De l'estudi van sortir The Peels (literalment "Els Closques") amb un single sota el braç.

La lletra explica les ambicions operístiques de la filla d'un agricultor mexicà que cultivava bananes i, entre estrofa i estrofa, la noia aprofita per esgargamellar-se amb una tornada que és una adaptació de "Caro Nome" del Rigoletto de Verdi. La casualitat, o no, va voler que la cançó anés a parar a les mans de Henry Salvador (Cayenne, Guaiana Francesa, 18 de juliol de 1917 - París, 13 de febrer de 2008), un músic francès de jazz, que té l'honor de ser el primer que va cantar rock and roll en francès, amb cançons escrites per Boris Vian. La versió de Salvador va arribar a Luis Aguilé i, en pocs mesos des del seu naixement, la cançó es convertia en un èxit popular. La versió de l'Aguilé, aquí. The Peels, en directe:

Durant els anys 60 i principis del 70 es va produir un fenomen curiós. La popularitat de les cançons va empènyer, sobretot les nenes, a parodiar-les canviant les lletres o a inventar-se cançons que esmentaven personatges populars de la televisió, per fer jocs de palmes. N'hi ha moltes i moltes versions, i vosaltres encara en recordareu més.

Juanita Banana, per exemple, començava així:

Juanita Banana,

se mea en la cama,

su madre le dice,

cochina,marrana...

L'èxit del doctor Gannon (Chad Everett) de la sèrie Centro médico (1969) va provocar aquesta efervescència d'hormones, cantada amb la música de "Capitán de madera" de Juan Pardo:

Doctor Ganon, cirujano,

hoy tendras que operar,

en el quirofano 4

a una chica de tu edad.

Que guapooooo eres doctor Ganon

con el bisturi en la mano,

las tijeras y los guantes de operar.

Tus ojos azules como el cielo [tus ojos verdes de esmeralda]

y tu boca caramelo,

y tu sonrisa que nos hace suspirar

doctor Gannon yo quisiera a ti besar.

Els nens, més seriosos, i sense fer palmes, a l'institut cantàvem l'Aleluya nº1 (1967) d'Aute (també el va cantar i enregistrar en català: Aute, nascut a Manil·la, és fill de pare català), refent la versió que n'havien fet els Hermanos Calatrava. La primera estrofa deia:

Una lágrima en la mano.

El reparto del butano.

Una madre que amamanta.

Un niño que se atraganta.

¡Aleluya!

I les nenes replicaven amb una versió romàntica de Bonnie and Clyde (1967), d’Arthur Penn:

Bonny and Clyde, que linda parejita

tan joven y bonita, pero tan malvada.

Bonny and Clyde, usaba falda larga,

estrecha americana, sujetador de pana, año 32.

Lo malo fue que en su primera ocasión,

Bon, Bon, Bon, Bonny se desmayó

y su carita perdio el color,

diciendo: te quiero, te adoro, mi amor.

O el "Tema de amor", de Rafael de León, cantat per Raphael (1967), deia així:

Dicen que somos dos locos de amor

y que damos más guerra que Napoleón.

Yo le digo que somos dos locos de amor

y él me dice que estoy como un tren.

Llegó la hora de dar la lección

y confunde el francés con palabras de amor.

Yo le digo que somos dos locos de amor

y él me dice que estoy como un tren.

I els nens, cantant "¡Oh, Susana!", canviàvem l'amor pels atributs sexuals:

Cabalgando hacia el oeste mi caballo tropezó

con la picha de un apache que estaba tomando el sol.

El apache enfurecido cuatro hostias le pegó

y el pobre de mi caballo muy pachucho se quedó.

¡Oh, Susana, no llores más por mí!
Llora más por mi caballo que está a punto de morir.

Amb els atributs de l'apatxe a la mà, ja només quedava passar a l'acció:

Jenny te quiero,

Jenny te adoro.

Tú eres la vaca,

yo soy el toro.

Levanta el rabo,

te meto el nabo

y a los nueve meses

saldrá un toro bravo.

En canvi, de la banda de les nenes "l'acte" -eufemisme utilitzat per referir-se al sexe- es cantava en rotllana i tenia un aire més didàctic, com si es volgués preveure quina vida els esperava:

Cinco por cinco, san Francisco.

Cinco por seis, su mujer.

Cinco por siete, se la mete.

Cinco por ocho, por el chocho.

Cinco por nueve, sale el nene.

Cinco por diez, otra vez.

En Toni Olivé, del grup Melodrama, ens passa aquesta tonada:

Que en tenim de pels al cul

(Cor:) Sí, senyora, sí senyooora!

Que ens hi fem la permanent

(Cor:) Sí, senyora, i al moment!

Un dels grans èxits, però, era l'himne espanyol:

Franco, Franco, que tiene el culo blanco

porque su mujer lo lava con Ariel.

Doña Sofía lo lava con lejía

y el Borbón lo lava con jabón.

Podria continuar però el to aniria pujant: la cançó de "La cabra, la cabra, la puta de la cabra..."; la de "Los hermanos pinzones eran unos ma... rineros..."; "Somos los tuberculosos...", amb la marxa militar nord-americana "Stars and Stripes" (Barres i Estrelles), també aplicada en ocasions a "Qué buenos son los padres salesianos..." (o "escolapios"). Hi ha moltes cançons de jugar, però vénen d'antic i estan recollides en cançoners, i jo només volia referir-me a les que es van inventar als anys 60 de forma espontània. Ara m'adono que totes són en castellà excepte una. Té la seva lògica: són cançons que naixien per mimesi i tots els referents i mitjans eren en castellà. Però segur que en sortiran més.

Va, acabo amb una bola extra. L'anunci de Nocilla, aquella "merienda de los hombres fuertes":

Leche, cacao, avellanas y azucar. ¡Nocilla!

El recitàvem fem un gest per a cada ingredient.  No el penso descodificar. Poseu-li imaginació.

Querida amiga

Projecte de l'Instituto Francis

Ronda de Sant Pere, 18

Nil Tusquets (anys 60)

[Article publicat originalment el 4 d'octubre de 2012]


Elena Francis

Durant la postguerra, l’Espanya negra retratada per Goya, Gutiérrez Solana o Buñuel, aquella Espanya miserable i analfabeta que a cops de crucifix i d’alçaments militars va apartar una bona part de la població de l’Humanisme i de la Il·lustració i que va convertir el país en el racó folklòric d’Europa, va tenir la seva continuïtat a la ràdio i al quiosc vestida de cultura popular. D’una banda, El Caso (que tan bé ens ha descrit Sícoris) es convertia en el màxim exponent de la crònica negra, que els diaris convencionals adscrits a la Prensa del Movimiento s’encarregava d’enllustrar per fer-nos creure que vivíem en un país normal. D’una altra, les radionovel·les perpetuaven els drames dels folletins i la literatura de canya i cordill, i els consultoris sentimentals i de bellesa posaven capes de maquillatge a la realitat diària de milers de dones que demanaven consell per justificar unes vides amb poc marge de maniobra, dins d’una societat profundament masclista que els donava el matrimoni i la maternitat com a únics valors i esperances.

Carta dirigida a l'Elena Francis

demanant consell per avortar

En aquest context de postguerra, el novembre de l’any 1947 naixia el Consultorio de Elena Francis, un espai radiofònic dirigit al públic femení, que s'estructurava al voltant de la correspondència que dirigien les radiooients a una suposada experta, Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències que es plantejaven. Les consultes anaven des de temes estrictament domèstics, com cuina, jardineria, salut i bellesa, fins els problemes que gaudien d’una més gran expectació i dramatisme: els sentimentals i els psicològics.

La idea del consultori la va inspirar Francisca Elena Bes, que pertanyia a una família amb negocis dins del món de la cosmètica, propietaris, junt amb el seu marit Josep Fradera, de l'Instituto Francis i els laboratoris del mateix nom. Situats inicialment al carrer Pelai, 56, es van traslladar els anys 60 a la Ronda de Sant Pere, 18, a l'edifici dissenyat per l'arquitecte Nil Tusquets, el projecte del qual encapçala aquest apunt i on continua encara avui. El nom Elena Francis prové d'invertir l'apel·latiu familiar de l'empresària.

El consultori va començar les emissions a Ràdio Barcelona, des d'on va emetre fins 1966, i posteriorment va passar a Ràdio Peninsular i a Ràdio Intercontinental, fins la cancel·lació del programa, l’any 1984, per baixa audiència. Alguna cosa havia canviat en el país. L’educació i la bonança econòmica havia transformat els interessos i les aspiracions del públic potencial, malgrat que les revistes del cor continuaven tenint un públic fidel que s’emmirallava en les vides, els vestits i les cases dels famosos, que inspiraven il·lusions i esperances des de les pantalles del cinema o des de les corts reials europees i orientals, plenes de princeses glamuroses: Soraia, la "princesa dels ulls tristos", repudiada pel Xa de Pèrsia, que després es va casar amb Farah Diva; Grace Kelly, casada amb el príncep Rainier de Mònaco; Rita Hayworth, segona esposa d'Alí Khan, príncep dels ismaïlites; o Fabiola, germana del desheretat Jaime de Mora y Aragón, que va esdevenir reina dels belgues quan es va casar amb Balduí. Miralls on s'hi reflectien la mediocritat i els somnis.

Del consultori de l’Elena Francis, a la memòria popular hi ha quedat, sobretot, la sintonia del programa: l’Indian Summer, de Victor Herbert, que a la ràdio sonava en la versió d’André Kostelanetz, amb una lletra adaptada al contingut del consultori, i que podeu escoltar i recordar en el vídeo adjunt. I igual que la música, en el record queda la veu de la locutora Maruja Fernández, que després de Maria Garriga i tres locutores més va ser la veu de Francis de 1962 fins el darrer dia.

Inicialment, les respostes a les consultes (unes set en cada emissió diària) eren redactades per un equip de guionistes, però a partir de 1966 se’n va fer càrrec el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo. Elena Francis no només no existia sinó que era un home. La notícia es va fer pública l’any 1982 quan Gerard Imbert va publicar Elena Francis, un consultorio para la transición. El descobriment va causar una gran commoció en moltes dones, tant pel fet de no existir com pel fet d’haver posat la seva intimitat a mans d’un home. De tota manera, el programa ja era un moribund i dos anys més tard va passar a millor vida. Desmantellat l’espai, el material va desaparèixer de l’emissora, fins que una part de les cartes i alguns guions va ser trobats a Can Tirel, una masia de Cornellà de Llobregat propietat de la família Fradera: 70.000 documents del període comprès entre 1951 i 1972, i que des de 2007 són a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Les sorpreses, però, no acaben aquí. Mitjan la dècada de 1990, l’amiga d’una amiga (lamento no recordar el seu nom) estava fent la seva tesi d'antropologia sobre el consultori de l’Elena Francis (gràcies a ella tinc gravats en una casset alguns programes, entre ells el darrer, emès el dia primer de febrer de 1984). Poc després, vaig conèixer Juan Soto Viñolo, que feia poc que havia publicat Querida Elena Francis (Barcelona: Grijalbo, 1995). Per qüestions professionals editorials vaig tenir l’oportunitat de compartir experiències i confidències radiofòniques amb ell.

Tant la investigació dels materials per a la tesi con el mateix Juan Soto van confirmar que la grisor dels consultoris amagaven més d’una tragèdia. Centenars de cartes no van ser mai emeses per antena. Moltes, perquè no tenien prou interès i calia fer una selecció; d’altres, perquè el seu contingut reflectia absolutes tragèdies: maltractament físic i psicològic, assetjament, violacions, incestos i embarassos no desitjats a causa d'aquests abusos (molts d’aquests casos venien de Galícia, lloc on l’estupre amb la filla sempre ha estat elevat, per causes diverses); drames personals i familiars diversos, i delictes de tota mena que testimoniaven que la realitat és aparent... excepte per a qui la viu i la pateix.

Però hauríem d’esperar fins el 2008 perquè Pietat Estany, que va treballar durant vuit anys en el consultori radiofònic d'Elena Francis, ens ho expliqués en el llibre Estimades Amigues. El darrer escrit d'una Doña Elena Francis silenciosa i silenciada (Barcelona: Dèria Editors / La Magrana, 2008). Pietat Estany va ser l’encarregada, durant aquest temps, de contestar per escrit les cartes que no passaven la selecció del programa; ella va ser l’encarregada de donar consol a les veus que cridaven auxili, i ara el seu relat ens ajuda a reconstruir un escenari que, encara, és ple de buits, d’ombres i de foscor.

Montserrat Fortuny

Però a casa érem més de l'altre consultori que rivalitzava amb la Francis, el Consultorio femenino de Doña Montserrat Fortuny, de Radio Reloj de Radio España (EAJ15), que més tard esdevindria Cadena Catalana. Les raons són històriques, com veurem, però n’hi havia una que ens cridava l’atenció: el patrocinador del programa era Laboratorios Eupartol (després LRT, de Laboratorios Ricardo Trilla), que tenien la seva seu en el carrer Xifré 48 (entre Provença i Mallorca), en el barri del Clot de Barcelona, just al costat de casa.

Temps després, quan van enderrocar l’edifici, aquell solar es va convertir en un descampat de deixalles dels laboratoris, que van despertar la curiositat de la canalla que hi anàvem a jugar. Els laboratoris produïen medicaments i material de ginecologia i obstetrícia, com vam poder comprovar inspeccionant les restes, entre elles pinces umbilicals, noves i usades. Usades vol dir que n’hi havia amb restes de teixits, no sé si de nadons o de vés a saber quins animals, que segurament servien per comprovar la fiabilitat de l'instrumental d'una empresa que s'anunciava a la ràdio amb una veu que deia: “Eupartol alivia el dolor de los problemas de la mujer”.

El consultori de la Montserrat Fortuny té els seus orígens en el Consultori femení de bellesa Eupartol, que Ràdio Barcelona emetia l’any 1935 en el programa Radiofémina. L’any següent el consultori passa a Ràdio Associació de Catalunya, que després de la guerra seria reconvertida en Radio España, “la emisora de las Ramblas”. I seria l’any 1945 que el consultori prenia el nom de Montserrat Fortuny.

Montserrat Fortuny era un pseudònim, però darrere s’hi amagava una persona real: Emilia Saez de Tejada, esposa de Ricard Trilla, amo dels laboratoris. De tota manera, qui posava la veu i la presència a la ràdio va ser, durant molts anys, l’actriu Mercedes Laspra (Astúries, 1915) fins que quan es va jubilar (1981) la va substituir Carme Nubiola.

Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny

Font: Cadena Catalana

El consultori de Montserrat Fortuny va acabar també l’any 1984, però per alguna raó no ha generat la mateixa expectació que l’Elena Francis. És possible que la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes. L’emissió local del consultori també haurà ajudat, tot i que això no vol dir que no hi hagi una Catalunya negra. No se n’han escrit llibres, ni tesis, i la pervivència resta només en la memòria sense fer gaire soroll.

Sintonies de Radio España

A molts de nosaltres, però, ens va deixar el record inesborrable de la sintonia i d’alguna de les falques musicals. El caràcter oral de la ràdio ha propiciat la retenció memorística de cançons, anuncis i de les veus dels locutors. La sintonia principal (cap el minut 2 en el vídeo adjunt) és una versió de l'opereta vienesa "Da draußen im duftigen Garten" (gràcies, Jordi Orta!). Una altra sintonia del programa era la Marxa del Coronel Bogey, la melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven quan desfilaven a la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Però sobretot, mai he oblidat una cançoneta encantadora que m’emociona de forma totalment irracional, el Dites-moi, d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific (1958).

Ignoro si ara hi ha consultoris sentimentals a la ràdio. M’és ben igual; no gosaria escoltar-los. Durant la infantesa aquella narració tenia el mateix valor de ficció que les radionovel·les. El temps ens ha fet descobrir que aquells relats no eren més ficció que la realitat del carrer i eren la conseqüència natural de l’ambient històric i social en què vivíem. I les nostres mares ho sabien, és clar.

[Bola extra]

Sintonia horària de Radio Reloj

[Extres]

En antena: 75 anys de ràdio a Espanya. Madrid: Promotora General de Revistas, SA, 1999.

Espinosa i Mirabet, Sílvia. "Cronologia dels programes femenins a la ràdio catalana d’abans de la Guerra Civil". Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació], vol. 27 (novembre 2010), p. 65-88 [PDF].

Herrera Damas, Susana. "La participación de los oyentes en los programas de radio, ¿un género radiofónico?" Revista de Comunicación, vol. 3, Facultad de Comunicación de la Universidad de Piura, Perú, 2004, p. 7-19.

Baixant de la font del Gat

Baixant de la font del Gat

A la plaça de Sant Agustí Vell, dita antigament del Pont d’en Campderà, per on passava el Rec Comtal, i després plaça dels Arcs de l’Antic Convent de Sant Agustí, la intervenció sobre l’edifici que fa xamfrà amb Tantarantana i Carders, va suposar la misteriosa desaparició de la font de Sant Agustí, d’origen gòtic, que ocupava tota la cantonada; va ser desmuntada peça a peça durant les obres (1996) amb l'objectiu de tornar-la muntar en el mateix lloc un cop acabades, però això no va passar mai, i se’n desconeix el parador. L’actual n’és una reproducció.

La font gòtica de Sant Agustí, l’any 1957, desapareguda 

a dècada de 1990. Francesc Ribera Colomer. AFB

Se la coneixia com la font del Gat perquè l'aigua rajava d’un cap de gat de pedra i permetia distingir-la de la font de ferro forjat del centre de la plaça. La tradició popular atribueix la localització de la font de la cançó Baixant de la font del Gat de la “Marieta de l’ull viu” a dues fonts: la dels Jardins Laribal de Montjuïc i la de la plaça de Sant Agustí Vell, com afirma una placa col·locada al capdamunt de la font. La memòria popular del barri assegura que la font del Gat de Montjuïc és del 1928; en canvi, la de Sant Agustí és anterior. Pel que fa als protagonistes de la cançó, es diu que la Marieta va néixer al carrer del Portal Nou, que mai va sortir del barri i que el soldat era de la caserna militar de Sant Agustí.

La font del Gat de Montjuïc

La font de Montjuïc no és de 1928, és clar. Segons una tradició poc consistent, va ser descoberta l’any 1855 per un gat. Però com veurem, existeix de molt més antic. Com ens explica Julio-Carlos García Castrillón, que gestiona l’arxiu de la família Bacardí, la primera menció de l'existència de la font del Gat apareix en unes escriptures d'Antoni Nadal de Casanovas, adroguer i comerciant enriquit. El document, de data 8 de març de 1776, deixa testimoni de la compra en pública subhasta dels terrenys de l’antic convent de Santa Madrona, aleshores en ruïnes, dins dels quals hi ha la font del gat. A la premsa, es menciona per primer cop al Diario de Barcelona l’any 1805, en un breu per avisar de la pèrdua d’un objecte tot tornant de la font de Montjuïc cap el portal de Santa Madrona i que es gratificarà a qui el torni al propietari.

La font del Gat l’any 1892 quan encara estava en un entorn

rural, dibuixada pel gravador i pintor barceloní

Alexandre Cardunets Cazorla (1871-1944). AHCB

Al tombant dels segles XIX-XX, la font encara és en un entorn rural, com podem veure en el dibuix de Cardunets, però l’entorn comença a convertir-se en lloc de trobada de la societat política i gastronòmica la Colla de l’Arròs, fundada el 1854; concretament on el 1919 es construirà la Casa Balaguer substituïda el 1973 pel Museu Etnològic i de Cultures del Món.

Serà durant la primera dècada del XX que tant a la font del Gat com la resta de fonts de Montjuïc es popularitzaran les fontades, les excursions a la muntanya per menjar i anar-hi a passar el dia. De fet, no era res nou. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Des del segle X hi ha notícies de fonts a Montjuïc i des del XIV es feien aplecs a les fonts veïnes a les ermites com Sant Julià, Sant Ferriol, San Bertran o Santa Madrona; a finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona parla de la font dels Tarongers (probablement la font Trobada), al torrent del mateix nom, també conegut com torrent dels Jueus perquè també feia de camí que pujava fins el cementiri jueu, que ocupava els terrenys de la Societat de Tir al Colomí (1906) i les antigues Atraccions de Montjuïc (1966-1998; avui jardins Joan Brossa). Una bona part del cementiri encara conserva sepultures i làpides (la majoria de les recuperades són al Museu d'Història de la Ciutat) i espera de fa anys ser monumentalitzat i dignificat. 

La font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia, era popular el segle XVIII pel seu contingut en sals d’aquest mineral. Era situada al final d'un caminet costerut del torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment al Calaix de sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos. Aquesta va ser l’evolució de gairebé totes les fonts de Montjuïc, convertides en llocs de trobada lúdica i festiva. Algunes, però, van adquirir mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona  (vegeu Les fonts de Montjuïc)..

Tornant a la font del Gat, l’any 1908, l'Ajuntament de Barcelona compra la finca a l’advocat i periodista Josep Laribal, per convertir-la en un dels primers jardins públics de la ciutat i s’obren al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910. Dins d’aquests jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc (1914) i la Fundació Miró, hi havia també la font de Laribal o del Parc de Baix. I entremig de totes dues hi va haver la font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es deia que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va atraure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars: “Busca en la font d’en Pessetes / el que mai no has de trobar: / un home que amb les mans fredes / s’hagi sabut escalfar.”

La font del Gat l’any 1914. Frederic Ballell. AFB

L’èxit serà immediat i l’any 1914 L’Esquella de la Torratxa es fa ressò de la bondat de la font del Gat i del servei que s’hi ofereix, com es pot veure a la fotografia de Frederic Ballell, també de 1914:

“Desde que una noia i un soldat l’immortalitzaren és aquesta font la reina de les fonts de la ciutat, i, comparat al séu renom, no és res el de la font de Canaletes, ni el de la del «Lleó», «Canari», «del Carbó», «Mogueral», «del Mico», i, per acabar d’una vegada, cap absolutament. Tenim la mes absoluta certesa de que cap llegidor barceloní ha deixat de recrear-se amb la seva aigua, siga barrejant-la amb eixarop u orxata, siga bevent-la pura, després d’un glop d’aiguardent o de mastegar anissos; pero, com que molt bé podría succeir que algú de pagés, o de vila forana, entres en tentacions d’arribar-s’hi, després de llegir lo molt i bo que d’ella s’ha d’esplicar, començarem acompanyant-li com si ell fos la Marieta i nosaltres el soldat.”

Entre el 1916 i el 1918 Jean Claude Nicolas Forestier amb Nicolau M. Rubió i Tudurí com a ajudant, es fa càrrec de la urbanització jardí de Laribal, que acabarà en solitari Rubió i Tudurí. Es va renovar l'espai de la font del Gat i es va col·locar com a sortidor el cap d'un gat esculpit en pedra. Quan l’any 1925, Puig i Cadafalch (encarregat de la urbanització de la muntanya per a l'Exposició Internacional de 1929) construeix un restaurant davant mateix de la font, la portalada d’accés al recinte de la font i el restaurant és coronada per un plafó ovalat amb dos gats negres simètrics i l’any 1884 inscrit, que no se sap a què fa referència.

D’altra banda, de la font de Sant Agustí i el nom popular de font del Gat res se’n pot dir més enllà del que explica la tradició oral dels veïns. Ni tan sols Amades en parla.

Història de la cançó

Pel que fa a la cançó, la història de la “Marieta de l’ull viu” és una tonada popular antiga de tradició oral que és esmentada per primer cop com a tal al Cançoner musical popular català (1918) de Rossend Serra i Pagès, però el primer cop que trobem un fragment escrit de la cançó és l’any 1898, al setmanari satíric L’Olla, però en un context que no té res a veure ni amb la cançó ni amb la font.

Partitura de la versió popular de Baixant de la font del Gat

La primera mostra de dur la Marieta més enllà de la cançó popular és de l'any 1910, quan el director barceloní Ricardo de Baños va fer una comèdia de cinema mut amb el mateix títol de la cançó.

Al setmanari El poble català d'agost de 1912 es publica la primera estrofa amb una variant: “Tornant de la font del gat / una noia, una noia. / Tornant de la font del gat / una noia y un soldat.” Podria semblar que el “baixant” de Montjuïc és un afegit posterior, però a l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar es conserva la partitura de 1907 “Tornant de la font del Gat”, que es descriu com a cor humorístic de Jaume Gelabert o Gilabert o Gilbert i Rinch o Rusch.

Les variacions en les lletres de les cançons i la poesia popular són una característica de la transmissió oral que permet adaptar el contingut a les circumstàncies del lloc on s’adopta la cançó. Això ens porta a la possibilitat que la cançó pugui fer referència tant a la font del Gat de Montjuïc o a qualsevol altra. El lloc és intercanviable per un altre. Els qui són importants són els protagonistes i la relació que estableixen, sigui eròtica, romàntica o dramàtica. La Marieta i el soldat són dos personatges arquetípics que compleixen la seva funció dramàtica; com el del mariner que deixa un amor en cada port i el drama romàntic de la noia que veu partir l’enamorat mentre es queda sola, es lleva la vida o es veu abocada a la prostitució.

Serà a la dècada de 1920, però, que es popularitzarà quan es faci servir a la lletra d’un cuplet, en una obra de teatre, una sardana i, de nou, cinema. El cuplet La Marieta de l'ull viu, amb lletra del dramaturg Faust Casals i música de l’olotina Càndida Pérez (1893-1989), que incloïa també la tonada popular va ser estrenat cap al mes de novembre de 1920, interpretada per la cupletista menorquina Pilar Alonso (1897-1980) al teatre Eldorado de la plaça de Catalunya.

Lletra del cuplet La Marieta de l'ull viu, del dramaturg Faust Casals

i música de Càndida Pérez, publicada El llibre del cuplet català.

Barcelona: Editorial Bonavia, 1929

La cançó original, com molt bé ens recorda Pere Cowley, té un contingut eròtic que era habitual en el repertori musical popular dels segles XVIII-XIX que no s’escapava als oients de l’època i que el cuplet, gènere que jugava amb el doble sentit de les lletres, es va encarregar de recuperar. No només les trobades de noies i soldats eren habituals a les fonts de Montjuïc on s’hi feia ball, sinó que les figues de moro i el clavell tenen una lectura sexual evident que amb els anys s’ha anat perdent fins convertir-se en una cançó infantil.

L’any 1922, el dramaturg i director de cinema nascut a Lleida Amichatis (Josep Amich i Bert, 1888-1965) i l’escriptor de sainets i dramaturg barceloní Gastó A. Màntua (Gastó Alonso i Manaut (1878-1947) escrivien Baixant de la font del gat o la Marieta de l'ull viu, una tragicomèdia d’èxit notable que va ser estrenada el 15 d’abril de 1922 al Gran Teatre Espanyol per la companyia de Josep Santpere. El mateix Amichatis va adaptar-la al cinema i va dirigir-la l’any 1927, amb els mateixos actors de la companyia de Santpere que la van popularitzar als escenaris.

Més tard, l’any 1926, basant-se en la cançó popular i amb text del lletrista Antoni Vives, el compositor barceloní Enric Morera (1865-1942), autor de La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà (1845-1924), en va compondre una popular sardana estrenada al Palau de la Música Catalana.

Existeix un manuscrit d’una partitura probablement anterior de Miquel Picazo Ronda, autor també de la sardana Rosalia, però del qual no es té cap dada més enllà dels manuscrits de les dues sardanes.

Epíleg

Montjuïc ha guanyat la partida. La versió més coneguda de la cançó ha acabat sent l’original, despullada de la picardia eròtica de la lletra. Entre mig d’una i l’altra hi ha el camí en què neix l’oci popular i de masses; el pas dels versos d’ambient rural i preindustrial a l’esclat del Paral·lel barceloní que neix a finals del XIX i principis del XX, que posa sobre els escenaris els drames individuals o col·lectius que la veu de la cupletista o el gest de l’actriu i l’actor porten a la catarsi del públic, a l’alliberació de les emocions primàries, a la rialla.

Les Venus dels museus anatòmics

 

La Venus anatòmica del Museu de la Història

de la Medicina de Catalunya

© Aleix Pons

L'any 2021, coincidint amb la publicació de Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, publicat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona, la Societat Catalana d'Història de la Ciència i la Tècnica posava en marxa "Cròniques de ciència" un projecte de comunicació per explicar històries de ciència a través de càpsules audiovisuals breus, que tenen com a protagonista un objecte, un espai, una pràctica, uns actors, uns públics o un concepte científic. Precisament, la gran majoria dels espectacles que protagonitzen Barcelona Freak Show estan relacionats amb la ciència o la prenen com a excusa per exhibir davant d'un públic profà allò que l'ètica i la moral (i també la llei) no haurien permès en unes altres circumstàncies.

A la primera «crònica de ciència», el doctor Alfons Zarzoso, professor d'Història de la Ciència, ens explica l'origen de les Venus anatòmiques i especialment la Venus del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya. Unes peces artístiques que suggereixen, mitjançant una estètica seductora, un viatge a la representació del cos nu de la dona i la construcció de la masculinitat, a través dels gabinets d'anatomia de les universitats, de col·leccions anatomies humanes itinerants i les fires, i les mirades controlades i descontrolades de públics formats per homes. Del segle XVIII a l’actualitat, les Venus anatòmiques i la resta de peces que acompanyen les col·leccions són partícips de la construcció de la mirada androcèntrica contemporània sobre el cos de la dona.

Barcelona va ser escenari prolífic de Venus anatòmiques que van formar part de les gairebé quaranta col·leccions que es van exhibir a la ciutat entre la dècada de 1820 i 1938. De l'evolució, el contingut i on es van mostrar aquestes col·leccions en parlem a Barcelona Freak Show. I si no us hem acabat de seduir, us deixem amb el vídeo profusament il·lustrat i el relat d'Alfons Zarzoso, a qui hem d'agrair el seu mestratge i que ens permetés compartir les primeres passes dins d'aquest fascinant món, en què ciència i espectacle es donen necessàriament la mà.

Barcelona 1926

Plànol de Barcelona (1926)

Institut Cartogràfic de Catalunya

El fragment de pel·lícula que veureu a continuació va ser filmat des d'un tramvia i forma part del documental Gent i paisatge de Catalunya de l'operador i director manresà Josep Gaspar i Serra (Manresa, 1892 - Barcelona, 12 de gener de 1970). És de 1926, precisament l'any en què un tramvia de la línia 30 atropellava Gaudí, el 7 de juny, a la Gran Via prop de la plaça de Tetuan. Com a conseqüència d'aquest accident, l'arquitecte moriria tres dies després a l'hospital de la Santa Creu.

En la realització d’aquest document, coordinat pel periodista Paco Madrid, Gaspar va comptar amb la col·laboració literària dels escriptors Josep Maria de Sagarra i Alexandre Plana. El recorregut que segueix la pel·lícula és molt similar (Rambla, passeig de Gràcia, carrer Gran de Gràcia) al que va filmar Ricardo de Baños l'any 1909 a Barcelona en tramvia, però com es pot comprovar el paisatge barceloní ha canviat força. Som als anys 20. Barcelona ha prosperat molt durant aquestes dècades, malgrat la dictadura de Primo de Rivera, i s'ha convertit, durant la Gran Guerra, en una ciutat cosmopolita. Els mitjans de transport ja no són majoritàriament els carros i les bicicletes de principis de segle, i els cotxes de motor comencen a imposar-se.

Josep Gaspar va formar part del grup conegut com "els tres reis màgics" juntament amb els fotògrafs Sagarra i Torrents, i com a fotògraf va ser un dels pioners de la fotografia aèria catalana i va ser el fotògraf oficial de l'aeròdrom Canudas entre 1920 i 1933.

La seva carrera, però, va estar sempre lligada al món de cinema, raó per la qual també és considerat com un dels capdavanters de la cinematografia catalana. Com a operador i posteriorment director de fotografia va produir una extensa filmografia: va plasmar els esdeveniments de la Setmana Tràgica a Els successos de Barcelona (1909). El documental Gent i paisatge de Catalunya va servir per donar a conèixer diferents paisatges naturals de la Costa Brava, imatges de la societat barcelonina i llocs com l'Hotel Colon de la plaça de Catalunya o l'Ateneu Barcelonès, i personalitats importants de la vida cultural catalana del moment.

Del Primer de Maig de 1890 a la Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

Manifestants del Primer de maig de 1890 sota el monument a Colom

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de M. Suñé (AHCB)

El Primer de Maig de 1890

L'1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors va ser establert l'any 1889 per homenatjar els Màrtirs de Chicago: Albert Parsons, George Engel, August Spiez, Adolph Fischer, Michael Schwab i Samuel Fielden, els anarquistes i obrers condemnats a la forca (als dos últims se'ls va commutar la pena per cadena perpètua), detinguts per la manifestació de la vaga de 1886. Van ser acusats de les morts causades per una bomba, però el 1893 es va fer una revisió del procés i se'n va demostrar la innocència: els qui eren a la presó van ser posats en llibertat i els morts, rehabilitats públicament.

La primera celebració del Primer de Maig a l'Estat espanyol es va fer a Barcelona l'any 1890. Setmanes abans de la data, les diverses organitzacions del moviment obrer miraven de posar-se d'acord en quina havia de ser la manera d'actuar per reivindicar uns drets que incloïen la reducció de la jornada laboral a vuit hores, objectiu, però, que no s'aconseguiria fins la vaga de La Canadenca de 1919 (vegeu "Els barris del Raval: vivers de revolucionaris").

A mesura que s’apropava l’1 de maig, les organitzacions no acabaven de posar-se d'acord en la manera d'actuar: una manifestació que servís de primer pas per pressionar el Govern i la Patronal per fer el canvis desitjats o fer directament una vaga general. A falta de cinc dies, paletes, boters, fusters, sabaters, teixidors, marbristes, tipògrafs, forners, una part dels conductors de tramvies i uns quants gremis més convoquen una vaga després d'haver fet arribar les peticions reivindicatives als seus patrons, i seran precisament aquests gremis els que més tard declararan la vaga general. De fet, la darrera setmana d’abril molts d'ells ja s'havien declarat en vaga, amb els obrers de Sant Martí de Provençals i Gràcia al capdavant. El 28 d’abril els partidaris de la manifestació i lliurament de peticions a l’autoritat tanquen l’acord de fer un míting al Teatre Tívoli i tot seguit una manifestació, que acabarà aplegant més de 20.000 persones, que des del teatre passaran per la plaça de Catalunya, la Rambla i Colom, fins a arribar a Governació, al Pla de Palau, encapçalats per una bandera roja i amb consignes que reivindica la jornada de vuit hores. Rebuts pel Governador, que agraeix el bon seny als manifestants, la manifestació es va dissoldre de forma pacífica.

Els manifestants del Primer de Maig de 1890 davant del Teatre Principal,

a la Rambla, després de passar per Capitania i Governació

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de Joan Puggarí

Més tard, una manifestació de més de 2.000 obrers partidaris de la vaga general arriba també a Colom i la Guàrdia Civil s'hi enfronta, però reben l'ordre d'aturar les càrregues. Semblava que la vaga general havia triomfat.

El dia 2 de maig al matí segueixen les concentracions d'obrers, però ara tornen les càrregues i es declara l’estat de setge a tot Catalunya, i enmig de les negociacions hi ha detencions i consells de guerra. El 3 de maig, amb el suport de la Guàrdia Civil, els patrons obren les fàbriques, però els treballadors es mantenen en vaga. Malgrat tot, entre el 4 i el 5 els problemes de subsistència conseqüència de no cobrar el jornal i les millores que alguns gremis havien obtingut dels seus patrons va portar bona part dels obrers a desconvocar la vaga, en contra dels líders anarquistes, que creien que les millores eren insuficients, com es comprovaria en les dècades següents.

Per ampliar la informació sobre aquells esdeveniments a Barcelona, vegeu l'article "El Primer de Maig de 1890 i el Camp de les Carolines" de Júlia Costa, a la revista Catxipanda de Tot Història Associació Cultural.

La Demostración Sindical de 1960

La III Demostración Sindical del 1º de Mayo es va fer l'any 1960 al Camp Nou del F. C. Barcelona, però el lloc habitual era l'estadi Santiago Bernabéu, presidida pel Generalísimo. Agrupacions sindicals (el sindicat vertical únic), Educación y Descanso, la Falange Española i els Coros y Danzas de la Sección Femenina, entre d'altres, executaven exercicis gimnàstics i balls tradicionals i folklòrics per celebrar el dia de San José Obrero, després anomenat Día del Trabajo, imitant les posades en escena habituals dels feixismes europeus del segle XX: disciplina i harmonia com a sinònims de cohesió i pàtria.

III Demostración sindical del 1º de Mayo

Barcelona, Camp Nou, 1960

Com que el dilluns només es publicava La hoja del lunes, la crònica de La Vanguardia va aparèixer dimarts 3 de maig de 1960, on se subratllava que "la presencia de Franco suscitó entusiasticas manifestaciones de adhesión en todo el trayecto desde el Palacio de Pedralbes".

Fa quatre dies mal comptats. Miro enrere i se'm fa un buit a l'estómac, com amb les processons de Setmana Santa, o la desfilada de la Guàrdia Mora. Miro endavant... i se'm fa un buit a l'estómac.

Imatges de la III Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

NO-DO

Cliqueu la imatge i podreu veure el reportatge del NO-DO