Passatge insòlit: barraques de fira a Santa Coloma de Gramenet

Passatge Insòlit 2023

Passatge insòlit és una fira que des del 2006 s'instal·la als Jardins de la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. La cita, única en aquest gènere en tot l'Estat, acull propostes de petit format: espectacles de fantasia, atraccions, xarlatans, titellaires, endevins i una llarga llista d’espècimens que fan una posada al dia de la màgia i l’estètica d’aquell univers que fascinava els nostres avis i rebesavis, i que ens continua fascinant a nosaltres com tantes vegades haureu pogut comprovar en aquest blog.

El Passatge Insòlit és un festival que des dels seus inicis ha apostat pel món de la fira. Fira en el sentit d’espai on el públic, movent-se lliurement, té accés a una sèrie d’atraccions i espectacles. Atraccions per pujar-hi o per provar l’habilitat, espectacles de curta durada, en barraques o petites carpes.

Tot aquest mon firaire te un imaginari reconeixible: els «freak-show»s, els «entre-sorts» o les barraques de fira, amb la dona barbuda, el cap-parlant o la dona aranya; els carrusels i les rodes (nòries); les llanternes màgiques, els xarlatans, els mags i els saltimbanquis, són alguns exemples del món del que estem parlant.

Passatge insòlit 2023

Passatge insòlit 2022

La bôite del Trole

 La cantonada del Trole, amb el primer anunci de sabons Lagarto (1925)

Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole  del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf i al costat de l'estudi del fotògraf Alonso, ja desaparegut. Nascut l’any 1896 amb el nom de Trolley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

Amb el nom original de Trolley durant la nevada de 1920.

Al'esquerra, el fotògraf Alonso

ANC. Fons Bert i Claret

En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat i on els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l’abeurador que el senyor Parera, l’avi del senyor Josep, l’actual propietari, va instal·lar davant del Trole.

El Trole de nit, el 1915, amb una vespasiana il·luminada

Carles Fargas i Bonell (AFCEC)

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot.

Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.

En aquella època no existia cap local d’aquestes característiques, on menors d’edat d’ambdós sexes poguessin escoltar música i ballar, i va caler un permís especial per posar en marxa la iniciativa. El permís l’havia de donar el Governador Civil de Barcelona, que en aquella època era Antonio Ibáñez Freire (1963-1966), un militar falangista que va lluitar amb la División Azul durant la Segona Guerra Mundial i que va ser condecorat amb la Creu de Ferro nazi. Però si per alguna cosa és recordat és perquè va ser l’encarregat de reprimir la caputxinada (març 1966), amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), i va allargar la seva glòria fins arribar a ser Ministre de l'Interior (1979) amb el Govern Suárez.

Gràcies a la corrupció que sempre ha guiat l’administració de l’Estat, es va poder obtenir l’autorització que va signar el propi governador. Però si la bôite del Trole va tenir èxit va ser gràcies a la música que hi sonava. Els Parera tenien un amic que treballava en uns estudis de gravació de Londres que els feia arribar les cintes de les darreres novetats del rock & roll i de la música pop britànica abans que els discos fossin editats a Espanya. Així, entre els vinils de Los Sírex i del Dúo Dinámico, era possible, per exemple, escoltar la música de The Beatles abans que ningú.

Tot plegat va sorgir enmig de dos fenòmens musicals: el naixement d’un dels programes radiofònics insígnia de música moderna, Parada de éxitos de Radio Juventud, i l’actuació de The Beatles a La Monumental el 3 de juliol de 1965.

Parada de éxitos era dirigit i conduït per Agustín Rodríguez, sota el patrocini d’El Corte Inglés, que s’havia instal·lat a Barcelona el 1962. Agustín Rodríguez era conegut de la família Parera, la qual li feia arribar les novetats musicals en exclusiva i el presentador els tornava el favor tancant l’emissió de la nit del dissabte acomiadant el programa amb un “Hasta mañana en el Trole”.

L’entrada a aquella bôite improvisada costava 30 pessetes i donava dret a una consumició. El Trole disposava d’un altell d’aquells amb barana de fusta com el del cafè Zurich i de la instal·lació d’un equip d’altaveus i d’un reproductor de cintes magnetofòniques. Durant un temps, els dos espais, bar i altell, van compartir l’ambient musical amb el partit de futbol que televisava TVE el diumenge a les vuit del vespre, en uns anys en què encara eren poques les llars que tenien receptor de televisió. Més endavant, quan es va consolidar la iniciativa, la zona de ball es va traslladar a la sala que es va habilitar en el soterrani.

En Josep Parera explica l’enrenou que va provocar tot plegat. Primer, perquè els assistents eren menors i s’hi barrejaven noies i nois, sense mares ni adults que fessin d’espelma. Després, perquè abans de l’hora d’obertura s’aplegava una bona quantitat de gent davant del bar, cosa que no era ben vista per la policia, que dissolia qualsevol grup de més de tres persones per evitar “conspiracions”. Però l’autorització signada pel governador feia tancar les boques de l’autoritat subalterna.

En aquells anys, l’única possibilitat que hi havia de muntar un guateque en un local públic per a gent molt jove era fent veure que se celebrava una festa d’aniversari, una comunió o una boda. El Trole no només oferia l’espai per aquest jovent sinó la possibilitat d’escoltar música actual i de primera mà. L’èxit va durar fins que la permissivitat governamental es va estendre i altres locals més ben condicionats van oferir música en directe amb el conjunts del moment, com per exemple el San Carlos Club del carrer Gran de Gràcia.

Altres versions

Però com que la memòria a vegades juga males passades, un lector del blog ens aporta una versió diferent de com va anar tot plegat.  Segons el nostre informant, "als anys 60 les festes del bar Trole no les organitzaven els propietaris d'aquell temps, en Ramon i en Josep, sinó dos nanos molt trempats que es deien Fernando i Joan Ramon. El Trole mai va tenir un permís del governador de Barcelona perquè pel sol fet de disposar d'autorització per a "bodas y comuniones" ja complia la normativa".

Ens diu l'informant anònim que "va ser l'Agustín Rodríguez de Radio Juventud i no al revés qui assortia els guateques amb les últimes novetats musicals regalades per les discogràfiques. Però també hi va haver un altre locutor que va fer moltíssim per l'èxit del local, l'Eduardo Espinosa de los Monteros, de Radio Miramar, des del programa Club del sábado".

I segueix explicant que "el mateix duet d'en Fernando i Joan Ramon van ser els organitzadors durant la mateixa època d'unes matinals musicals a la Sala de fiestas Novedades del carrer de Casp. Allí sí que van aconseguir setmana a setmana un permís "especial" del governador de Barcelona per a la seva celebració. A cada matinal dels diumenges d'hivern i primavera hi acudien unes 2.000 persones, i per allà van desfilar els millors conjunts d'aquell temps: Los Sírex, Los Mustang, Los Salvajes, Los Cheyenes...·"

Com ens recorda Gabriel Jaraba, el Trole també està relacionat amb la Nova Cançó. Durant la dècada de 1960 va ser el local d'assaig d'Els 4 Gats, grup pioner de la música rítmica en català, dedicat al rhythm and blues i primer grup elèctric del panorama musical català. Fundat per Quico Pi de la Serra, Artur Bosch, Salvador Sansa i Josep Puvill, Sansa, el baixista, va gestionar la possibilitat d'assajar-hi els dies de cada dia. En Sansa era dependent de la ferreteria Ràfols, al costat mateix del Trole, amb entrades per Trafalgar i Ronda de Sant Pere, i avui convertida en un restaurant.

Avui el Trole sobreviu saludablement només com a bar, amb una terrassa de vistes privilegiades cap a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella, en aquell indret que va ser porta d’entrada a la Barcelona murallada, nus de comunicacions i una finestra d’acords musicals i aire fresc.

El Trole dibuixat per Joan Bueno, el 1990

L'Herbolari del Pi i el jardí botànic desaparegut

Auca de David Grió Garriga,

pel 110 aniversari de l'Herbolari del Pi (1950)

L'Herbolari del Pi

Després del supervivent Herbolari del Rei (1828) del carrer del Vidre, l’altre gran herbolari de la ciutat va ser l'Herbolari del Pi, fundat l’any 1840 i situat a la Riera del Pi número 19 (actual carrer del Cardenal Casañas, rep el nom de la riera que entrava pel Portal dels Orbs o de l'Àngel, i seguia per Cucurulla, carrer i plaça del Pi, i desguassava a la Rambla). La botiga estava davant de l’església del Pi i al costat de l’edifici de la Confraria de la Sang, als baixos del qual havia l’enyorada Estamperia del Pi. La Confraria de la Sang va gaudir de gran fama entre els barcelonins perquè, guarnits amb túniques i capirots negres, els seus membres van assistir a totes les execucions públiques des del segle XIV fins 1897, any de la darrera a mans del botxí titular de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez.

La història de l’Herbolari del Pi és força peculiar. El negoci va ser fundat per Josep Villar o Villard, un botànic d’origen francès. Explica algun cronista que, gelós de les infidelitats de la seva dona, la va apallissar fins creure-la morta, i va fugir cap a França sense saber que la seva muller continuava viva i conduint el negoci.

Posteriorment, el negoci va passar a mans d’un altre botànic, Maurici Torras. Per no perdre els costums de la casa, el senyor Torras s’entenia amb la seva criada, Pilar Bruballa. Sense saber què n’opinava la família, la Pilar va tenir sort perquè al morir Maurici el botànic va llegar a la criada l’herbolari i d’altres instal·lacions relacionades amb l’ofici. Convertida en mestressa, Pilar Bruballa va dirigir el negoci fins poc abans de morir, moment en què, quina sorpresa, va decidir deixar en herència una part de les seves possessions a la seva criada, amb la qual no sabem quina mena de relació les unia.

La botiga, però, va passar a mans d’Agustí Garriga Bofill, que provenia d’una coneguda família d’apotecaris i herbolaris de Viladrau, de la qual també en són descendents l’escriptor Guerau de Liost (Jaume Bofill i Matas, 1878-1933) i el farmacèutic i escriptor Jaume Bofill i Ferro (1893-1968), company de lletres de Carles Riba, Carner, Manent i Obiols, que se havien reunit més d’un cop a Ca l’Herbolari, la casa senyorial dels Bofill, fundada per rebesavi, que havia estat herbolari de cambra de Carles III.

De l’Agustinet, com era conegut entre familiars i amistat properes, no en saben cap embolic de faldilles. Era un carlí que havia estat president d’honor dels requetès de Barcelona: a la rebotiga s’hi reunien els seus amics, presidits per un retrat dedicat de Carles VII.

El va succeir el seu nét David Griñó Garriga, que va ser el propietari del negoci fins que va tancar la botiga. Home polifacètic, va compaginar la botànica amb el dibuix de goigs, la poesia i, sobretot, amb la divulgació de la cultura d’arrel popular, de la qual va escriure llibres de remeis, herbes, receptes, oficis i bolets, entre d’altres. Seves són les poesies de les rajoles que adornen el carrer Comtal.

Va redecorar l’herbolari amb els mobles de la farmàcia que en Pompeu Gener, Peius, periodista i farmacèutic de formació, tenia en el número 2 de la plaça del Pi, just a l’esquerre de l’entrada del carrer de Petritxol. Heretada del pare, la farmàcia d’en Peius era coneguda pels seus xarops, i donava darrere per darrere amb l’Herbolari del Pi. Quan la farmàcia va tancar, David Griñó es va quedar el mobiliari, d’estil modernista i decorat amb dibuixos d’Apel·les Mestres, que feien companyia als tres figures que presidien la botiga: una estatueta de la deessa Flora, que ens recordava les arrels clàssiques i mítiques del coneixement; un retrat del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna; i una altra estàtua amb un personatge típic dels vells herbolaris, el “nen de les sangoneres”. Quan encara es feien sagnies, aquests animalets els criaven i el venien els herbolaris, dins d’unes peixeres i a la vista del públic.

L’Herbolari del Pi va sobreviure en el seu emplaçament original fins que als anys 50 va ser traslladat al Poble Espanyol de Montjuïc, convertit en una relíquia per a turistes i despistats (l’any 2008 encara hi era, però em temo que d'uns mesos ençà ha perdut part de la seva integritat). Va ser poc després que se celebrés el 110 aniversari del seu naixement, motiu pel qual el mateix David Griñó li va dedicar una auca (la que encapçala aquest apunt), coincidint amb la celebració de la diada de Sant Ponç de 1950.


El jardí botànic de La Florida

Però aquí no s’acaba la història d’aquesta emblemàtica botiga. Com hem dit més amunt, la criada de Pilar Bruballa va heretar una part del negoci, tan espectacular com ho era l’herbolari: un jardí botànic. Una mansió que duia per nom La Florida i que alhora que jardí era un viver de sangoneres i herbes, magatzem de llavors i centre d'apicultura, recordant aquells temps en que els terreny de la Torre de Sant Joan (avui Escola Cases), de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, davant de Ca la Vila, a la plaça de Valentí Almirall, va ser una masia fortificada dedicada a l'explotació agropecuària, l'origen de la qual cal situar vers els segles XII-XIII, en un lloc on els documents de l'època anomenen "Clotum Melis" i que fa suposar que s'hi produïa mel i que va donar origen al nom del barri.

El jardí botànic de l'Herbolari del Pi, segon una publicitat de 1879

La magnífica finca, de dimensions considerables (més gran que una illa de l’Eixample), estava situada, com es pot llegir en un full publicitari, a la carretera del Clot (actual carrer de Ribes), prop del Fort Pius, just al darrere del Teatre Nacional de Catalunya, en el que aleshores era el terme municipal de Sant Martí de Provençals.

De la mansió i del jardí botànic encara se’n conservaven restes destinades a altres usos a principis dels anys 50. Si deixem de banda el jardí botànic del monestir de Pedralbes, el de La Florida, va ser l’últim dedicat a subministrar plantes, llavors, sangoneres i mel als herbolaris i als apotecaris. Si en lloc del Clot aquest jardí botànic hagués estat situat en un indret més “noble” de la ciutat, potser hauria tingut més oportunitats de sobreviure. Però no ens lamentem: l’arqueologia només es pot fer sobre les ruïnes del passat.

Aquesta història forma part del darrer capítol del meu llibre Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018), en un relat molt més extens en què des d'Horta fins a Ciutat Vella, la Remei, una vella herbolària, ens descriu una Barcelona desapareguda.

Una excursió a les clavegueres

Ilustració Catalana (1907)

Foto: Adolf Mas

Avui viatjarem fins l’any 1907 i anirem sota terra. La història de Barcelona no s'explica només amb la seva vida sobre l'asfalt, sinó també amb el seu subsòl, les clavegueres. Des dels seus orígens, Barcelona disposa de sistemes de clavegueram que han anat evolucionant al ritme de la ciutat. Les primeres construccions, descobertes per Josep Antoni Brusi, es remunten a l'època romana, però l'actual clavegueram és, majoritàriament, fruit del treball d'enginyeria dissenyat per Pere Garcia Fària i, posteriorment, per Albert Vilalta i González (Pla Vilalta, 1968), que comença a plantejar-se el sanejament i reaprofitament de les aigües residuals. És a partir del segle XIX que comença la història moderna del clavegueram de la ciutat amb la redacció, el 1891, del primer Pla de sanejament de Garcia Fària, que s’estendria bàsicament a l’Eixample, la nova Barcelona que creixia com una teranyina cap als antics municipis del Pla.

El 25 de maig de 1907 s’inauguraven els trams de clavegueram dels carrers Entença, Rocafort, Calàbria i Borrell, entre la Gran Via (aleshores carrer Cortes) i Consell de Cent. La recepció, presidida per l’alcalde Domènec Sanllehy, es va efectuar a la confluència del carrer Rocafort amb Consell de Cent, on es van reunir tots els convidats, autoritats, prohoms, arquitectes i premsa, i ciutadans curiosos.

Com es pot veure a la fotografia que encapçala aquest apunt, l’entrada a la claveguera va ser engalanada amb enramades que envoltaven la rampa d’accés, a través de la qual les personalitats van poder baixar al subsòl i recórrer el túnel en tota la seva extensió. Com explica una crònica de La Vanguardia, el tram va ser il·luminat amb bombetes elèctriques i amb llums d’acetilè les clavegueres secundàries que desaigüen a la principal que s’inaugurava. Els assistents van poder veure en funcionament un parell de vagonetes de recollida i transport escombraries, que per a l’ocasió havien estat guarnides amb flors i fullam, i il·luminades també amb llums d’acetilè. Tot plegat, un escenari de pessebre.

Acabada l’excursió, i com que ja se sap que no hi ha inauguració sense brindis, la Comisión del Ensache va oferir als convidats un lunch. On? Dins de la mateixa claveguera. Adossades a una de les parets, es va estendre una llarga filera de taules que ocupava tot el tram inaugurat. Tovalles de fil, coberteria, vaixella de porcellana i copes de cristall, i tot plegat adornat amb garlandes de roses i clavells.

Ilustració Catalana (1907)

Foto: Adolf Mas

Animat pels assistents, l’alcalde Sanllehy va proferir el següent brindis entusiasta (que escurcem per a no avorrir):

“Desde el fondo de esta cloaca, que constituye una parte de la magna empresa acometida por el Ayuntamiento de Barcelona para sanear nuestra hermosa, nuestra incomparable ciudad, felicito cordialmente á cuantos han cooperado á ella.
La obra realizada, la que se halla en vías de ejecución y la que se realizará próximamente, pues está acordada ya por el Ayuntamiento, demuestran el empuje, la vitalidad potente de Barcelona, pues únicamente ciudades que como la nuestra han llegado ya a la plenitud de su desarrollo y cultura, y tienen conciencia de su vigoroso poder, son capaces de llevarlas á feliz término.
[...]El hecho de que el Ayuntamiento se preocupe de la higienización del subsuelo, no significa que Barcelona sea, como algunos pretenden, una ciudad malsana, en manera alguna; nuestra ciudad, por su clima y por sus condiciones naturales resulta, á no dudarlo, una de las más sanas. Si de la comparación de las estadísticas demográficas de Barcelona con las de otras capitales extranjeras de su importancia, resulta que la cifra de su mortalidad es mayor tal vez se deba á que nuestras estadísticas son más aproximadas á la realidad que las otras.”

Després de les rondes de discursos, els convidats van ocupar els seus respectius llocs a la taula, on se’ls va servir, ofert per la prestigiosa Casa Llibre, un menú de sandvitxos de brioix, no sabem farcits de què, que van ser regats amb xampany, i finalment van ser obsequiats amb cigars havans.

Fora al carrer ens podem imaginar la multitud encuriosida davant la incertesa del que s’estava coent sota terra, mentre unes veus d’ultratomba i el fum dels havans sortia per la boca de la claveguera que s’havia empassat els homes que dirigien els seus destins. Talment com a l’infern.

Plano detallado de Barcelona y su alcantarillado

Pla de sanejament (1891), Pere Garcia Fària

Agraïments

Aquest apunt no hauria estat possible sense la col·laboració de Tomàs Razquin, company en la recerca de la història perduda de la ciutat de Barcelona, que ens ha proporcionat part de la informació.

Les fonts de Montjuïc

Festa de l'Enterrament de la Sardina al voltant de la font

dels Tres Pins, a Montjuïc, el 6 de març de 1935

Carlos Pérez de Rozas. AFC

En un dels capítols de Barcelona. Anatomia de la ciutat (Viena Edicions, 2018) explico quins eren els llocs d’esbarjo dels barcelonins. Abans de l’enderroc de les muralles (1854) la Muralla de Mar va ser el lloc habitual de passeig molt abans que la Rambla. El passeig de l’Esplanada (1802) i el Jardí del General (1816), entre el barri de Ribera i la ciutadella militar (que no seria parc fins el 1888), van ser els primers jardins de la ciutat. A mitjan segle XIX es començaven a construir els primers jardins al passeig de Gràcia. S’iniciava la urbanització del Tibidabo l’any 1889 de la mà del doctor Andreu, el 1912 s’inaugurava el Turó Park i fins l’Exposició Internacional de 1929 no es començava a urbanitzar el niu de pedreres en què des dels romans s’havia convertit Montjuïc, d’on sortia la pedra amb què s’alçà la ciutat segle rere segle. Aquesta urbanització va marcar el cant del cigne de les fonts de Montjuïc i de les fontades.


Les fontades

Pujant a Montjuïc (1910-1920)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

“[...] otras de las tradiciones de la verbena de San Juan era de acabar con la coca entre las frondas de Montjuich, mientras la ciudad parecía arder en medio de jubilosas hogueras, y se encendía bajo el fuego multicolor de la vistosa y espectacular pirotecnia. A finales de siglo, prosiguiéndose, entre otras, una vieja costumbre, los barceloneses castizos, los menestrales de gorra, blusa y alpargatas, de corazón limpio como el Julián de «La verbena de la Paloma», se concentraban en los merenderos de la montaña, los que recaían al final de la calle Conde del Asalto, y por el Pueblo Seco se encaramaban a la montaña. En las noches de San Juan y San Pedro los barceloneses comían la «coca de forner» tapizada de azúcar y salpicada de piñones tostados, en las «Font del Gat» de la «Satalia», «d'en Pessetes», del «Geperut», «d'en Conna» o en la «Font Trobada».”

Arturo Llopis, La Vanguardia, 24 de juny de 1965

El costum de fer fontades és una tradició que es remunta segles enrere quan la devoció popular va convertir les ermites de la muntanya (com les de Sant Julià, Sant Ferriol, Sant Beltran o Santa Madrona, documentada el 1403 i única que continua dempeus) en lloc de romiatge. Aquestes excursions solien acabar al voltant d’alguna de les fonts de Montjuïc, on s’aprofitava per menjar i passar el dia, motiu pel qual aviat es van convertir en menjadors a l’aire lliure. Les fonts es van anar complementant amb petites explotacions comercials on es venien aigua amb sucre, xarops i orxates, anissos i bolados. Amb el temps aquestes petites explotacions esdevingueren els famosos merenderos on els més grans encara recorden els balls i les revetlles que s’hi feien.

El públic d’aquestes fontades era eminentment popular. Els barcelonins de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX treballaven en jornades inacabables i esgotadores, inclosos els dissabtes i molts diumenges. No existien mitjans de transport que permetessin fer grans desplaçaments d'anada i tornada en un sol dia, com sí ho podien fer les classes acomodades que gaudien de transport privat i de segones residències al camp i a la muntanya. Les famílies aprofitaven els pocs dies de festa per fer el que més desitjaven: gaudir d'una jornada de llum solar, bé tan escàs en una ciutat que portava des del segle XIII tancada dins del mateix recinte emmurallat i on la revolució industrial havia disparat la demografia, els problemes d’habitatge i la insalubritat.

El promontori de Montjuïc fa de partició entre dues zones deltaiques, la dels rius Besòs i Llobregat, la qual cosa no fa estrany que hi abundessin les fonts, tot i que la peculiar orografia ha provocat la seva aparició i desaparició al llarg dels temps fins arribar als temps actuals en que tota l’aigua de la muntanya és canalitzada i els records són testimonials.

Segons explica Francesc Carreras Candi a la memòria llegida l’any 1902 a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1), de l'any 959 és la primera referència d’una font a Montjuïc, la Font d'Ocua, també coneguda com “La Cova”, i que possiblement fos la Font del Geperut, on consta que hi havia una cova. El 1263, els frares dominics del convent de Santa Caterina, en virtut d'una concessió reial, van iniciar els treballs per dur a terme la primera canalització pública de Barcelona amb aigua de Montjuïc. Probablement el cabal no era abundós, ja que es va prohibir utilitzar-la per a altres usos que no fossin estrictament els d’aigua de boca.

A començaments de segle XIV era molt popular visitar la capella de Sant Julià cada 9 de gener, diada dels sant. Els barcelonins eren atrets pel paisatge que l'envoltava i la font que brollava a la vora. Esmentada ja en el segle X, en el lloc de l’antiga església de Sant Julià de Montjuïc hi consta després l’existència d’una parròquia, al menys fins el 1323. Lluís Desplà la va reedificar el 1487 i se sap que més tard hi va acollir un ermità. Fou enderrocada al segle XVII, a l’època de la construcció del castell de Montjuïc (2).

També hi ha notícies el 1565 de la Font de Santa Madrona, propera a la capella del mateix nom. Uns anys abans s'hi havia instal·lat un grup de jesuïtes però tenien problemes d'abastiment d'aigua de la cisterna, que fallava molt sovint. Com a solució s'hi va conduir l'aigua de la Font de Sant Julià, que en aquells anys restava abandonada.

Restes de la Font de Santa Madrona, cap a 1910-1920

Fons Brangulí. ANC

A finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona assenyalava la Font dels Tarongers com la més famosa d'aquell moment, en el recull de poesies La armonia del Parnás (Barcelona, 1703). Podria tractar-se de la Font Trobada o de la Font d'en Conna, que eren situades al torrent dels Tarongers.


Les fonts

La Font del Gat (1914), de Frederic Ballell
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La Font del Gat és situada a la part baixa dels Jardins de Laribal, entrant pel passeig de Santa Madrona. Un conjunt de camins, terrasses i racons s'adapten al relleu del terreny amb pèrgoles, miradors, escales, rampes i una cascada monumental, des de l’avinguda de Miramar, al costat de la Fundació Joan Miró. Aquest jardins van ser propietat del periodista i polític republicà Josep Laribal fins que van ser comprats per l’Ajuntament l’any 1909, i oberts al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910.

Jardins de la Font del Gat (N. Coll Salieti)

Com ens explica Julio-Carlos García Castrillón, la primera menció de l'existència de la Font del Gat apareix en unes escriptures d'Antonio Nadal de Casanovas, adroguer, on amb data 8 de març de 1776 es deixa testimoni de la subhasta d'unes terres del monestir de Santa Madrona. Aquesta dada contradiu la llegenda popular que assegura que el nom s'explica perquè la va trobar un gat l'any 1855, i que per aquesta raó la font és coronada per l'escultura d'aquest felí.

Dins d’aquests mateixos jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc, hi havia la Font de Laribal o del Parc de Baix. I entremig de totes dues hi va haver la Font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es diu que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va atraure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars:

Busca en la font d’en Pessetes

el que mai no has de trobar:

un home que amb les mans fredes

s’hagi sabut escalfar (3)

La Font Trobada, entre 1913-1917
Brangulí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La Font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia pel seu contingut en sals d’aquest mineral, era situada al final d'un caminet costerut del Torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment en el Calaix de Sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos i s'hi va col·locar una placa. Un any després el general Castaños hi va fer construir un petit edifici que feia les funcions de berenador. El 17 de maig de 1819 la font va rebre la visita de la infanta Lluïsa Carlota. La placa deia:

“Año 1817. El teniente general don Andrés Pérez de Herrasti, gobernador de Barcelona, dedica a sus habitantes este delicioso y saludable sitio, descuidado por tantos siglos.”

A dalt, la Font Trobada amb el rètol del governador de Barcelona

Andrés Pérez de Herrasti (Arxiu Nacional de Catalunya)

A baix, la inscripció del rètol

La Font Trobada sota la piscina de Montjuïc (1978)

Josep Fiter i Inglés, en un article publicat a La Ilustración de Barcelona l’any 1882, la descrivia com un dels llocs més pintorescos de la ciutat i parlava d’un pont rústic que se sustentava entre la frondositat dels arbres. A la dècada de 1930 es va obrir al costat de la Font Trobada el restaurant Nice, que es pot veure a la dreta del dibuix de Pau Febrés.

Dibuix de Pau Febrés (1935), amb la Font Trobada a l'esquerra

i l'entrada al restaurant Nice a la dreta

La Font Trobada va subsistir durant anys fins que amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc la font va quedar a l'interior del bar de les instal·lacions. Quan el 1992 Antoni Moragas va construir la nova piscina olímpica sobre l'antiga, la font va desaparèixer, però dins de les instal·lacions es conserva la placa amb el text de Pérez de Herrasti. De tota manera, la font no ha desaparegut del tot. Amb les obres realitzades darrere de l'Escola Poble-sec ha aparegut de nou la deu d'aigua i s'hi han construït els horts que duen el nom de la font.

Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça Dante (ca. 1913-1917)

Brangulí, fotògrafs (Arxiu Nacional de Catalunya)

Ben a prop de la Font Trobada, en un protocol (4) de 1843 s'esmenta la Font d'en Peretes en el Torrent dels Jueus, que no és més que un tram del Torrent dels Tarongers que convertit en cami menava antigament cap el cementiri jueu de Montjuïc. En aquest mateix indret també hi va haver el merendero i la Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça de Dante, i la Font de Vista Alegre.

A dalt, entrada a la Font d'en Conna;

a baix, l'interior

La Font d'en Conna estava situada al cap de munt del carrer Nou, prop de la Font Trobada, en una raconada al costat d’on surt el funicular a l’aire lliure. Hi havia un restaurant especialitzat en menjar de cassola. Tenia pista de ball i molta mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona. La mateixa Esquella descrivia així l’indret:

“Té torrent sense aigua, però té torrent; té quatre acacies que semblen noves; té tres bardices amb poesía; té un pedregar mateix que a Suiça, i té font, que ni és termal, ni és sulfurosa, ni sòdica; lo qual vol dir que és saludable, a més d’un regust de pólvora que traspúa del castell, que és lo que la fa de més bon beure.” (5)

La Font dels Tres Pins

La Font dels Tres Pins és una altra supervivent, tot i que no està a l'abast del públic. Rep aquest nom pels tres pins que es destaquen en el bosquet on es troba. Davant de la Fundació Miró i els Jardins de Laribal, a l’altre costat de l’avinguda de Mirarmar, al capdamunt d’unes escales de pedra a mà dreta queda el pas barrat per una porta de ferro, però per l'esquerra passarem pel mig d'un viver i d'una escola s’arriba a una zona abandonada i feréstega, espai que durant molt de temps va ser ocupat pel barri de barraques de Tres Pins. Si entrem dins el recinte del viver, hi ha un camí que puja tot dret cap a la font. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Era potser el lloc més popular de la muntanya. La gent hi pujava els diumenges a dinar, a fer música i a ballar, i eren atesos en un petit mostrador on es podien comprar begudes i llogar focs per cuinar. El Dimecres de Cendra era també un dels llocs preferits per anar-hi a enterrar la sardina que posava fi al Carnestoltes i encetava la Quaresma. A les escales que pugen de la Font dels Tres Pins al jardins de Petra Kelly hi ha la Font de la Palmera, segurament subsidiària de la dels Tres Pins, però que fa anys que no raja.

La Font dels Tres Pins actualment

Foto: Enric H. March

La Font de la Satalia, també molt popular pels seus balls, estava al capdamunt del carrer Margarit, que ens deixa, precisament, entre el barri de la Satalia i el camp de futbol. La història d’aquest barri està lligat a les seves fonts: la Font del Geperut era al final del carrer del Poeta Cabanyes, i la Font de la Mina, al final del carrer Radas, sempre a l’altre costat del passeig de l’Exposició. Malgrat que les fonts ja no hi són, l’abundància d’aigua del subsòl del barri fa que, encara avui, es puguin trobar construccions hidràuliques alimentades amb curs d’aigua natural que reguen els horts i jardins del barri que abans van ser molt abundants.

La Font del Tir estava dins del que avui són les instal·lacions del Tir Esportiu de Barcelona, sota el Castell de Montjuïc i al costat de les restes del cementiri jueu medieval.

La Font de la Guatlla es trobava als terrenys on anys més tard es va erigir la fàbrica de Can Butsems, per sobre del carrer de Sant Fructuós i fins al carrer Dàlia. Aquesta font va desaparèixer, tot i que amb el temps, després que tanqués Can Butsems i s'urbanitzés tota la zona, es va erigir un monument al carrer Chopin, a prop de la zona anomenada del Turó, que recorda aquella mítica font que ha donat nom al barri. Aquesta font no s'ha de confondre amb la Font de la Mina, situada al final del carrer de la Font Florida. Era propietat de la Cooperativa de Cases Barates d’Obrers i Funcionaris de l’Ajuntament. Aquesta font encara l’hem vist rajar, però a finals dels 80 va ser clausurada, com ens informa Lluís Payarols, veí del barri, argumentant les autoritats de l'època que l'aigua ja no era potable. L'Associació de Veïns i Veïnes treballa des de fa un temps per tornar a obrir-la, sense èxit. Ara és tancada amb una reixa i fins fa poc hi havia un cartell que deia: “Se ruega a los usuarios guardar silencio, los vecinos que duermen se lo agradecerán, de lo contrario nos veremos obligados a cerrar la fuente.”

Imatge actual de la Font de la Mina

Pels camins que duien de Can Valero cap a la Zona Franca dos portaven cap a dues fonts que els vells habitants de les barraques de Montjuïc encara deuen recordar. El camí de la Font de la Mamella, avui desaparegut però que els registres arqueològics mantenen viu perquè a la cruïlla amb el Camí del Molí Antic, entre el Castell i el cementiri, hi ha un jaciment iber amb restes d’una cabana, una sitja i una llar de foc.

A dalt, entrada a El Gurugú;

a baix, l'interior (ca. 1910)

Més avall, on es troben el carrer del Foc amb Mare de Déu del Port, hi ha el carrer de l’Esparver, relíquia del vell camí del mateix nom que arriba fins la part superior del Sot del Migdia, lloc on estava situat el Pla del Gurugú, una de les zones d’esbarjo preferides de les classes populars de principis del segle XX, amb un quiosc, bancs i zona de ball. Ramon Anglès, oriünd de la muntanya, li explicava al biòleg Sergi García (6) que ell era fill del mas de l’Esparver, desaparegut juntament amb la deu d’aigua cristal·lina, la Font de l’Esparver, que formava un rierol que veient avui el paisatge urbà resulta inversemblant.

La Musclera, situada al Morrot, sota Miramar (1920-1925)
Brangulí, ANC

Tenim notícies d'altres com les de l'Ecce-homo, la Pedrera, o Can Tunis i Mare de Déu del Port, aquestes a la banda de la Marina de Can Tunis on abundaven els merenderos i les cases de menjars com La Musclera (vegeu la foto). Podria ser que alguns d'aquests noms facin referència a balls i zones d'esbarjo com El Rosal, La Walkiria, El Bosque, El Recreo o l'esmentat Gurugú. No hem trobat més documentació però hi insistirem. Les fonts són només una part de la història de Montjuïc. Una part important perquè l’aigua acaba conformant la vida i aplega la gent. Avui Montjuïc ja no és aquella muntanya rural del passat. Les obres olímpiques van acabar d’esborrar els camins que ens indicaven l’activitat humana mil·lenària. Però si la mirem amb atenció, sota les pedres i els arbustos s’hi amaga el passat.

*

Notes:

(1) Carreras y Candi, Francesch. Lo Montjuich de Barcelona. Barcelona: Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1903.

(2) Baucells i Reig, Josep. Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344). Vol. II. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2005.
Ramos, M. Lluïsa. Catalunya Romànica. Vol. XX. Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 1992.

(3) Citat a Estanislau Roca, Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 385.

(4) AHPB. Sabater y Martínez P. Manuales 1843, 44, 45, ff. 42-43.

(5) L’Esquella de la Torratxa, 23 de juliol de 1914.

(6) Sergi García, "Els valors naturals de Montjuïc", Carrer 101, març-abril de 2007.

*

Aquest article, ampliat, i d'altres sobre la ciutat el podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)