Antonio Rabinad, un novel·lista maleït

El 29 d’agost de 2009 moria l’escriptor, guionista i llibreter Antonio Rabinad (Barcelona, 1927-2009). Aquest article és una actualització del que vaig publicar al diari Avui, el 30 de març de 1995.

No m’és fàcil parlar d’ell. Ho podria fer des d’un punt de vista professional, però no només; no puc agafar prou distància de l’amic. Són molts anys, molts diumenges compartint conversa amb ell a la seva parada de llibres de vell al Mercat de Sant Antoni, fent el vermut a Ca l’Amigó, o a casa seva. Moltes hores parlant de la vida, de literatura, de política, de la Guerra Civil. De la memòria. Moltes hores parlant del nostre barri, del Clot. I de l’escola. Vam anar a la mateixa escola, l’Acadèmia Sant Martí, on va ser company de classe del meu pare; la del senyor Rovira, un dels protagonistes de Los contactos furtivos; i tot i la diferència d’edat, vam arribar a compartir professors. I records.

L'Acadèmia Sant Martí al carrer Independència, 307

Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC)

Malgrat haver publicat dotze novel·les i els guions de tres pel·lícules, i haver guanyat alguns premis literaris (Premio Internacional de Primera Novela, 1952; Ciutat de Barcelona, 1967), Rabinad no ha tingut el reconeixement acadèmic que la seva obra es mereix. Fins i tot cal dir que només apareix en tres dels abundants manuals existents de literatura espanyola contemporània. Hauríem d’esperar a finals dels anys 80 perquè Carme Riera, autora de La Escuela de Barcelona (Barcelona: Anagrama, 1988), s’interessés per ell; i a l’any 1994 perquè Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona, en parlés a l’article “Memoria de la posguerra e introspección: las novelas de Antonio Rabinad” (Revista Hispánica Moderna, any XLVII, desembre, 1994. Nova York: Hispanic Institute. Universitat de Colúmbia).

Tot i que la seva obra ha estat publicada per editorials de prestigi (Seix Barral, Planeta, Lumen, Alba, Galaxia Gutemberg) i que la crítica n’està més que assabentada, l’autor barceloní és a l’ombra dels seus companys de generació: Sánchez Ferlosio, Jesús Fernández Santos, Carmen Martín Gaite, Aldecoa, Benet, Martín Santos, García Hortelano. Company i amic dels narradors i poetes de l’Escola de Barcelona, tampoc va tenir el reconeixement que sí van tenir els seus col·legues: els germans Juan, Luis i José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé i Gabriel Ferrater. Ell tampoc hi va posar res de la seva part i va voler viure fora del món literari i de les seves pompes.

La seva generació, en els seus inicis, es va veure marcada pel debat al voltant d’una nova manera d’entendre la literatura, ja fora des d’una vessant social i crítica, en la qual l’escriptor pren una actitud compromesa; ja fora des de plantejaments objectivistes. Un debat que va tenir com a gran figura crítica Josep Maria Castellet.

Antonio Rabinad va ser un d’aquells “nens de la guerra” que van veure com la seva infantesa i la seva adolescència eren marcades per la Guerra Civil i la primera postguerra. Una vida alimentada per la brutal experiència del conflicte i per la misèria i la destrucció d’una societat que va restar en ruïnes després de 1939.

Com ja he assenyalat, Rabinad va néixer el 1927 a Barcelona, al barri del Clot, en el si d’una família camperola originària del Baix Aragó. No és banal esmentar el Clot perquè estem parlant d’una gent, la de la seva generació i la meva, que vam viure el barri, aquest o qualsevol altre, com una extensió de casa nostra, amb sentit de poble. Barcelona era allò que hi havia a l’altra costat de la frontera. El barri va ajudar a formar les nostres vides; i el Clot és un personatge més dins la seva literatura.

I per altra banda, és especialment rellevant aquesta menció al barri perquè, ben al contrari dels altres escriptors –procedents de famílies burgeses–, la novel·lística de Rabinad és fronterera –com ho és en certa manera la de Marsé– pel que fa a la ciutat física descrita a la seva obra. Però també és fronterer el seu contingut, ja que els seus personatges pertanyen a la classe popular i al proletariat. Un món ben diferent pel que fa a la comparació amb les novel·les més conegudes del realisme social, i que potser seria més proper al de Paco Candel.

No s’entén –deixant de banda la seva automarginació i l’exili a França i Veneçuela– que no se l’hagi col·locat en el lloc que es mereix i que es veies exclòs d’aquell nucli d’escriptors i de la literatura crítica que bullia en aquella Barcelona de “la cultura del mig segle” (vegeu com a referència el gran treball de Laureano Bonet, professor de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona, El jardín quebrado. La escuela de Barcelona y la cultura del medio siglo. Barcelona: Península, 1994). I, malgrat l’obra –que hauria de ser important per ella mateixa al marge de qualsevol altra consideració–, tampoc va ser promocionat pels “valedors de la literatura social”, i va acabar convertint-se en un outsider, en paraules de Vázquez Montalbán en el pròleg de Los contactos furtivos, en l’edició de 1985.

Un exemple de la importància de Rabinad a la història de la literatura castellana: sempre s’ha donat com a punt de sortida de la literatura del realisme social la novel·la Los bravos (1953), de Jesús Fernández Santos, quan Los contactos furtivos va ser escrita el 1951 i publicada el 1952.

En aquesta novel·la Rabinad feia un pas més enllà del tremendisme de La colmena (1951), de Cela, i feia un gir considerable respecte el subjectivisme de Nada (1944), de Carmen Laforet. Los contactos furtivos aportava el testimoni del tremp existencial de la postguerra espanyola. I al llarg de la seva vida i de tota la seva obra, Rabinad va fer aquest exercici memorialístic i testimonial; aquest tornar una i altra volta a l’espai de la memòria, a la teranyina que realitat i record conformen en el nostre cervell fins conformar, o difuminar, allò que som.

Però a banda de tot això, Rabinad és un escriptor imprescindible perquè en les seves novel·les ha sabut transmetre la imatge viva de la Barcelona de la guerra i de la postguerra. A El niño asombrado (1967), més aviat un relat curt, narra la història d’un nen, el narrador, el pare del qual ha estat assassinat durant els primers dies de la guerra. És una història austera i concisa; evocadora i lírica; però la mirada innocent del protagonista encara fa més crua la realitat. Els bombardejos sobre la ciutat; els refugis; i paradoxalment, els espais de llibertat guanyats pels nens en un món descontrolat. I en acabar la guerra, la tornada a l’escola, la tornada a la realitat, la pèrdua de la llibertat, la repressió, la por.

I d’aquest món neix Memento mori (1983), que en el seu moment ja va ser assenyalada com una obra cabdal d’aquest període. La novel·la pretén ser una reconstrucció del seu passat infantil i adolescent, però ara és la recreació d’una experiència moral dins d’un determinat espai social; sense lirismes. És una novel·la total. Una prosa densa, minuciosa, asfixiant. Imprescindible.

Però d’aquí el que m’agradaria subratllar és la reflexió que el protagonista de la novel·la fa sobre el record i que crec que és fonamental per entendre no només la relació que existeix entre realitat i ficció en la literatura, sinó el procés mental que tots acabem fent a l’hora de construir i reconstruir la nostra identitat:

“[...] la condición esencial del recuerdo es la mentira, sin mentir no podría recordarse, la mentira es la argamasa que sostiene el muro del recuerdo, se miente por omisión, y por yuxtaposición; y aunque al recordar un hecho creemos sinceramente revivirlo lo que hacemos en realidad es recrearlo. Todo recuerdo es siempre un palimpsesto, toda evocación un espejismo.” (Memento mori. Barcelona: Argos Vergara, 1989, p. 330)

Què subtil és la frontera entre la veritat i la mentida, entre la realitat i la ficció. Què fina és la línia que dibuixem en el nostre cervell quan construïm la nostra realitat fonamentada en l’experiència. I la literatura és l’experiència aliena convertida en pròpia a través de la lectura. No hem incorporat, potser, l’oralitat dins la nostra experiència? I el conte no és una experiència moral que ens arriba a través del relat, oral o escrit? Som el que hem viscut, però també el que hem escoltat i el que hem llegit. Som memòria permanentment visitada i revisada. El Clot de Rabinad i el meu són el mateix barri. La seva experiència és tant seva com meva. Llegint Rabinad ens trobem a nosaltres mateixos, personatges immortals de les pàgines que hem llegit.


Biografia, obres, articles i entrevistes disponibles a Internet:

-Ayén, Xavier, “Últimas noticias de Antonio Rabinad”, La Vanguardia, 26/1/2005 [article]

-Bombí-Vilaseca, Francesc, "El lector és el segon autor del llibre, i no és el menys important", Avui, 10/2/2005 [entrevista]

-Colina Martín, Sergio, Literatura y orfandad en la Barcelona de posguerra: Rabinad y Juan Marsé, Espéculo. Revista de estudios literarios, Universidad Complutense de Madrid, 2010 [assaig]

-Escritores.org [biografia i obres: falta La transparencia (1986)]

-Gràcia, Jordi, “El don de la memoria”, El País, 12/9/2009 [article]

-Gràcia, Jordi, “Memoria de la posguerra e introspección: las novelas de Antonio Rabinad”, en Revista Hispànica Moderna, any XLVII, desembre, 1994. Nova York: Hispanic Institute. Universitat de Colúmbia [assaig]

-Hernández March, Enric. "Antonio Rabinad, un novel·lista maleït", Avui, Suplement "Cultura", 30 de març de 1995, p. XIV [article]

-hoyCinema.com [guions] Riera, Carme, “Resistir a través de los libros”, El País, 19/2/2005 [entrevista]

-R.F.R., “El bagaje de la infancia”, Cuadernos Hispanoamericanos, nº 617, novembre 2001, p. 41-48 [entrevista]Soler, Antonio, “Libertario, Rabinad”, ABC, 6/5/1996 [article]

-Tió, Pere, “Sempre he fet coses d’una manera clandestina”, Avui [data?] [entrevista]

-Turpin, Enrique, "A veces, a esta hora", ACEC, 14/09/2009 [article]

-Vázquez Montalbán, Manuel, “Antonio Rabinad o la vida furtiva”, Triunfo, año XXVI, nº 492, 4 marzo 1972, p. 43-44 [article]

-Vázquez Montalbán, Manuel, “Prólogo” , en Rabinad, Antonio, Los contactos furtivos, Barcelona: Bruguera, 1985 [pròleg]

Illes intel·lectuals: Camus contra Sartre

Albert Camus. Foto: Henri Cartier-Bresson

©Magnum Photos

Albert Camus (Mondovi, Algèria, 7 de novembre de 1913 - Villeblevin, França, 4 de gener de 1960), escriptor i filòsof francès d'origen algerià, de pare francès, que va morir quan ell tenia un any, i fill de Catherine Sintes, néta d'emigrants menorquins a Algèria (hi havia una colònia important de menorquins), va ser educat a Alger, on va viure fins el 1940, per l'àvia materna, Caterina Cardona. Tot i que no el va arribar a parlar mai, va créixer envoltat d'oncles i tietes que parlaven català (Camus l'anomena "maonès") i de tradicions de la població menorquina de Sant Lluís, d'on era originària la família materna.

Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1957, és considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals representants de l'existencialisme. Diuen que el temps ha volgut donar la raó a Camus en aquell combat antagonista amb Sartre, que tenia més de rebel·lia contra el pare que no pas d’autèntic combat filosòfic. Un Sartre fidel a les idees, intel·lectual compromès i proper al Partit Comunista. Un Sartre, segons alguns, més filòsof que no pas Camus, i aquest, més escriptor que filòsof: el seu talent, diuen, consistia a utilitzar les idees que absorbia dels altres per construir imatges del seu món, i no pas per aprofundir-hi. Un Camus “anarquista” (de fet va ser membre de la Federació Anarquista Francòfona després d'abandonar el Partit Comunista) que es rebel·lava contra tota doctrina, en uns temps en què quedava clar que déu havia mort des del moment en què es va posar en marxa la primera cambra de gas. Uns temps, però, on també eren els intel·lectuals els qui arrossegaven les masses.

Jean-Paul Sartre

Clarín

Camus es va desmarcar de tota consigna de partit. Les seves vivències com a pied-noir (expressió usada de forma pejorativa cap els repatriats a França després de la independència algeriana, però després adoptada pels propis pieds-noirs com a denominació d'identitat), la frustració de veure que no era possible la concòrdia entre cristians i musulmans, la violència i l’actitud bel·ligerant d’un Partit Comunista que encara s’emmirallava en la Rússia soviètica, el van dur a rebutjar qualsevol compromís que no passés per l’individu i que rebutgés la massa i la violència. Sartre no va admetre la postura de Camus i aquí es van trencar l’amistat i l’admiració mútua. Deixo de banda qüestions personals: qui era l’intel·ligent, qui el guapo i qui se’n volia anar al llit amb qui, en aquelles relacions turbulentes amb l'altre element en discòrdia, la també filòsofa Simone de Beauvoir, parella de Sartre.

En aquells temps, els intel·lectuals pensaven que les ideologies polítiques, tant les vençudes com les triomfadores, venien a substituir la irracionalitat de les religions. Però la fi de la història, la mort de les ideologies i la caiguda del mur són l’argument dels qui defensen la victòria de Camús sobre Sartre. El Camus “anarquista” defensor de l’individu guanya la partida al seu col·lega, a les ideologies de masses i a les religions. Llàstima que molts dels defensor del Camus que va contra, són refractaris, també, a la moral i a l’ètica. Àcrates de dretes. Com deia Umbral: “Quienes niegan que el existencialismo sea un humanismo, debieran saber que el camusianismo puede ser un fascismo”.

Com sempre que es vol oposar allò que no és oposable, acabem fent una caricatura de la pròpia intel·ligència.

Les ideologies polítiques laiques volien substituir el furor teològic. Quan les ideologies han trontollat, les coartades religioses o pseudoreligioses (integrismes, cienciologies, sincretismes, orientalismes, autoajudes...) volen retornar l’esperit, l’ànima dels qui se senten sense nord i sense guia: serà que els ramats necessiten pastor; i tant se val que siguin del primer, del segon o del tercer món.

D’una altra banda, hi ha les propostes individualistes, associades a la dreta conservadora (els republicans americans en són un clar exponent), als neoconservadors, amb els seus coaches personals i la seva filosofia barata, que rebutgen tota solució social als conflictes del món, i que de forma interessada i simplista veuen en Camus el profeta de la seva causa. Camus no es rebel·lava només contra el totalitarisme, sinó que es rebel·lava per sistema, com actitud ètica. Alguns li retreuen que afirmés que si hagués de triar entre la justícia i la seva mare, triaria la seva mare.

Contra l’apropiació de les idees per part de grups organitzats que les converteixen en ideologies, hi ha l’individu i la seva intel·ligència. La intel·ligència de qui assabentat d’alguna cosa, li dóna una forma perdurable.

En aquest sentit, cada artista, cada intel·lectual, és una illa més enllà d’aquest contínuum històric que és la cultura. És una manera d’entendre el món i d’explicar-lo. El malestar existencial, social, cultural, ha de trobar en aquestes illes el descans, la raó, l’empenta que ens permeti superar aquell malestar i que ens asseguri un lloc útil en el món. I en aquest sentit, la vida és un anar i venir viatjant d’illa en illa, de la mateixa manera que ho fem de llibre en llibre, fins configurar cadascú el nostre propi arxipèlag. Saber qui habita cada illa no ens obliga a estimar-lo. No cal tenir un amor, una resposta, a cada port.

Continua havent-hi un problema amb la massa i amb l’individu. Continua havent-hi un problema a l’hora d’entendre això que tenim entre mans. Sartre i Camus són dues illes. Visitar-les conforta.

J. D. Salinger

Post scriptum. Mentre escrivia aquestes ratlles, l’illa J. D. Salinger (Nova York, 1 de gener de 1919 - Cornish, Nou Hampshire, 27 de gener de 2010), escriptor nord-americà de pare jueu i mare catòlica, autor de El vigilant en el camp de sègol (1951), va quedar deserta. La seva única novel·la és una implacable anàlisi de les neurosis que assolen l'individu inadaptat socialment. Als penya-segats de la seva illa hi ha uns quants cadàvers fruit de la lectura d'una obra de la qual s'han venut més de 65 milions d'exemplars arreu del món. No li imputem cap càrrec a l’artista.

Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust

Alliberament de presoners a Auschwitz-Birkenau

Getty Images

El 27 de gener de 1945, les tropes de l'exèrcit soviètic alliberen el camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau, a la Polònia ocupada per l'Alemanya nazi. Hi troben 7.500 presoners vius. En cinc anys, més d'1,3 milions d'homes, dones i nens (el 90% jueus) hi van morir assassinats. Avui fa 78 anys d'aquella data.

Entre tots els Lager (camps de concentració) nazis, més de 15 milions de persones van ser exterminades a les cambres de gas i per altres procediments: gitanos, homosexuals, discapacitats, eslaus, dissidents, presoners soviètics... Més de 6 milions eren jueus. I també catalans i espanyols exiliats capturats per la Gestapo a la França ocupada. A Auschwitz hi van morir 9 dels 1.094 catalans i catalanes que van ser assassinats als camps d’extermini nazis.

L'1 de novembre de 2005, l'Assemblea General les Nacions Unides designa el 27 de gener per commemorar anualment el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust (cliqueu l'enllaç per saber els actes que enguany se celebren a Barcelona).

Jaime Vándor

Més que en les imatges i en els escrits, l'horror i la por, com tots els sentiments humans, es reflecteixen de forma més crua en els ulls i a la cara dels qui els han patit.

Dels llavis del meu professor d'hebreu i de literatura de l'Antic Testament, Jaime Vándor, vaig poder sentir el relat de la persecució, de la por, de l'angoixa, de la crueltat... Vándor va néixer a Viena el 1933 i va fugir amb la seva mare a Budapest (Hongria), el 1939. Amagat de les tropes nazis, va aconseguir no ser deportat, però bona part de la seva família va morir en els camps d'extermini.

I amb tot, la imatge que sempre més perdurarà en el meu cap és la serenitat. L'esperança de qui sap quin és el valor de la vida, perquè ha tornat d'entre els morts.

Les filles de Lot, segons Crumb i altres artistes

Bereshit... “Al començament...” Així comença en hebreu el Gènesi, el primer llibre de la Torà;  i de l’Antic Testament, la versió cristiana passada pel llatí de sant Jeroni, el mateix que es va inventar la poma del Paradís.

Història sagrada, narració mitològica, literatura... Què importa! Els relats bíblics formen part de la història, de la literatura, de l’art... De l’ètica i l’estètica d’Occident. No ens en podem desempallegar. Seria com arrancar-li l’escorça al nostre cervell.

Sigui quina sigui la manera com aquests relats s’han configurat en el nostre imaginari, la literatura, el cinema, la pintura, l’escultura ens han predisposat l'imaginari. Tant és que en tinguem una visió simbòlica com literal: ens imaginem els personatges bíblics perfectament humanitzats i amb una estètica determinada; determinada per la representació que l’art ens ha mostrat durant dos mil anys.

Tota aquesta introducció ve al cas perquè Edicions La Cúpula acaba de publicar Génesis, una història il·lustrada per Robert Crumb.

«La meva intenció ha estat exorcitzar el poder de la Bíblia, il·luminar el text il·lustrant fins el més mínim detall, perquè la gent vegi el que veritablement hi ha al text: violència, abús de poder, incest... l’ésser humà en el seu estat més roí. Estudiant-lo, me n’he adonat que hem passat per alt el paper de tantes dones fortes que van ser les verdaderes impulsores dels llinatges del poble hebreu», diu Crumb. És a dir, ha volgut fer una representació literal del text.

Moab i Benammí, filles de Lot, mantenen relacions

sexuals amb el seu pare per assegurar-ne

la descendència

Però Crumb és Crumb i el seu dibuix no està exempt d’una particular mirada sobre la vida i de la seva forma d’expressar-la. Ell mateix afirma en el pròleg que s’ha controlat, i tot i així, a la portada apareix l’etiqueta Només per a adults. La Bíblia no du aquest avís. No hi ha cap prevenció ni cap prejudici sobre el que es relata en el text. Què hi ha, doncs, en el dibuixos de Crumb que mereixen aquest advertiment? Doncs hi ha el que hi ha hagut sempre: la Bíblia té tantes interpretacions com lectors. Per què? Perquè la Bíblia és literatura. Poseu-li tots els adjectius que vulgueu, però és, literalment, literatura.

La mirada de Crumb és com el seu dibuix: enèrgica, violenta, transgressora, sensual, sexual, morbosa, vital... Si no heu llegit mai la Bíblia, l’Antic Testament, la Torà (Pentateuc), ara teniu l’oportunitat de llegir-ne el primer llibre, el Gènesi.

Al començament, Déu crea el Cel i la Terra... I després nosaltres vam crear Déu. I Crumb li ha donat forma amb el seu traç a tot plegat. Perquè la Bíblia és un llibre inacabat. L'escena de les filles de Lot amb què hem il·lustrat aquest apunt poden servir com a exemple de l'evolució de la mirada sobre les històries que relata la Bíblia. Lot i les seves filles ha estat un tema recorrent en la història de l'art perquè ha permès, sobretot durant el Renaixement, representar el cos nu de la dona, com passa també amb la història de Susanna i els vells; i sobretot la mitologia grecollatina, que ha gaudit durant segles, de manera més o menys matisada, de carta blanca per representar el nu en l'art malgrat la pressió i la repressió de la religió cristiana: el mite que en aquest sentit ocupa el primer lloc és el de Venus i el seu fill Cupido. Ja en parlarem en un altre apunt.

Veiem ara uns quants exemples renaixentistes de Lot i les seves filles, on la luxúria i la nuesa corporal i genital hi tenen un paper important, i posen més èmfasi en l'incest consentit i plaent que no pas en la voluntat de Déu.

Lot i les seves filles (c. 1590-1631),

de Lazarus van der Borcht

La transparència de la gasa deixa veure

el sexe depilat de la filla mentre

el pare li acarona el pit.

Lot i les seves filles (1616), de Hendrick Goltzius

L'escena, tots nus, és extremadament distesa i plaent.

Lot i la seva filla (1537), d'Altdorfer

Aquesta agosarada versió ens mostra una de les filles nua,

sense cap vel als genitals i amb pèl púbic, un fet del tot

inusual, mentre l'altra filla, en un segon pla

llunyà, sembla preparar-se per

ocupar el lloc de la germana.

Lot i les seves filles (1600), de Joachim Antonisz Wtewael

Una altra escena distesa i eròtica, amb les filles nues,

una amb el sexe lleugerament cobert amb una fina gasa,

acarona la cara del pare mentre ell ho fa al pit.

Lot i les seves filles (1600), de Jan Harmensz Muller

Potser la composició més pornogràfica de totes, no per

la nuesa, sinó per la postura de la filla i el pare,

on ell el cavalca i, per tant, ens mostra la

intenció de l'autor de posar la mirada

i la voluntarietat de l'acte.

I a continuació, tenim tres exemples contemporanis del tractament d'aquest tema. Ens pot semblar estrany que la Bíblia mostri l'incest d'una manera no punible, però cal tenir en compte que les relacions sexuals entre pares, mares i fills tenia sentit quan, com en aquest cas, es buscava perpetuar el llinatge. Són ben coneguts, per exemple, els casos associats a les reialeses i el poder en general. I en acabar, podeu veure, clicant l'enllaç, el còmic Les filles de Lot d'Eliran Harush per anar més enllà en la mirada transgressora sobre l'incest.

Lot and his Daughters (1958),

de Marc Chagall

Lot's Daughters (2006), de Richard MacBee

Col·lecció Marcie Lee

Lot and his Daughters I i Lot and his Daughters II, 2007,

de Marcelle Hanselaar

Autobiografies domèstiques [01]: El desencanto dels Panero

El desencanto és un documental de Jaime Chávarri en que Felicidad Blanc (1913-1990), vídua del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), i els seus tres fills, Juan Luis Panero (1942-2013), Michi Panero (1951-2004) i Leopoldo María (1948-2014), narren les seves vivències, entrecreuen els seus records i aprofiten per fer-se retrets i cobrar deutes pendents. Les seves relacions són explicades amb un luxe de detalls en què es pot veure i sentir la decadència del règim i de l'edifici sobre el qual s'assenta: unes relacions familiars marcades per la hipocresia i l'aparença, pròpia de la burgesia, però també de les circumstàncies familiars que els va tocar viure. Durant la gravació el tema de l'incest sobrevola les vides dels fills, sobretot en el cas del fill mitjà, Leopoldo María, escriptor que reflectirà l'atracció incestuosa, l'actitud de la mare i com l'afecta. Ens centrarem en aquesta relació incestuosa.

Aquest és l'aspecte central d'aquest apunt; centrar-se en la tensió incestuosa entre mare i fill, patent en els tres fills, però explicitada en Leopoldo María, tant en el documental com en la seva obra literària. A partir del coneixement directe, dels estudis i enquestes que he efectuat personalment, es pot afirmar que la pulsió incestuosa entre mares i fills és natural i normalment inconscient. La proximitat física i biològica demana que en un moment determinat s'imposi el principi de realitat que protagonitza en les societats patriarcals el pare: mentre la unitat familiar es manté estructurada i cadascú representa els seus rols assignats per la societat, mentre la seva figura és present, s'erigeix com a únic "propietari" de la mare. Però si el nucli està desestructurat, amb un pare absent o desconegut, desfer el vincle amb la mare és molt més difícil, sobretot si en el moment de despertar a la pubertat del fill la mare, voluntàriament o involuntàriament es converteix en l'únic referent femení. En aquests casos, pot passar que el fill converteixi la mare en un model a imitar o en un objecte de desig. I això es pot agreujar en aquells casos en què la mare, inconscientment, no posa límits a la relació o converteix el fill en un substitut de la seva parella; el que s'anomena incest emocional.

Parlem d'incest com a concepte genèric, però en cap cas diem que hi hagi d'haver consumació sexual, de la mateixa manera que les condicions socials no són definitòries d'una major incidència de l'incest: el fenomen és del tot transversal pel que fa a la relació entre mares i fills. Conscientment, no parlem dels altres incestos, amb característiques diferents: entre pare i filla es dona gairebé sempre la violació (hi ha casos, però, de filla que actua com a substituta de la mare); i entre germans la casuística es reparteix gairebé equitativament en casos de violència i d'experimentació personal, per bé que en els darrers anys, a Occident i la Índia, augmenten els casos d'entregar-se voluntàriament a la descoberta sexual a causa de la desinhibició en las societats modernes.

Així com les tensions incestuoses entre mare i fill són habituals, la relació sexual completa és molt poc habitual. Malauradament, hi ha molt poques dades de la prevalença de l'incest mare-fill perquè de tots els incestos és el que menys surt de les quatre parets de la llar i, en molts casos no es percep com un abús (deixant de banda tots els casos de violència sexual).

Tot i així, caldria definir què és una relació sexual, o què entenen els individus implicats per relació sexual. Els límits són molt difusos i l'espectre va des de compartir la nuesa fins a l'acte sexual complet; però entremig queden totes les variants de contacte físic, amb la intervenció o no dels genitals, que poden acabar en orgasmes que poden interpretar-se com a situacions plaents com ho poden ser els massatges.

És cert que en la majoria dels casos la pulsió incestuosa deriva en un "simple" complex d'Èdip, sovint inconscient però que pot ser més o menys castrador. El grau de consciència i, sobretot, d'acceptació, determinarà la salut mental dels individus i les relacions socials i de parella que establirà en un futur.

Felicidad Blanc

He cregut que calia fer tot aquest prefaci per situar mínimament la tensió incestuosa mere-fill en els contextos adequats abans de entrar directament en el cas de Leopoldo María (un complex d'Èdip ben definit, com en els altres dos germans) i la seva mare Felicidad Blanc, esportista, escriptora, republicana i "la chica más guapa de Madrid" entre les famílies benestants de la capital, però que va acabar casada amb l'escriptor i polític falangista Leopoldo Panero. Leopoldo María hauria volgut "matar" el pare.

Felicidad Blanc el desembre de 1932

després de crear l'equip Aurrerá

d'hoquei herba

Entrem directament en matèria, en el ben entès que l'any 1995 vaig tenir l'oportunitat de xerrar amb Leopoldo María arran de la presentació del llibre Orfebre i per l'article que vaig escriure per al diari Avui. Per descomptat, vam parlar d'incest.

Anem al poema “Bello es el incesto” (Poesía completa, 1970-2000), abans de veure alguns aspectes de la pel·lícula. Escriu Leopoldo María:

 

Tot i que és cert que el poema pot estar mediatitzat pel coneixement de la psicoanàlisi que Panero tenia, podem veure com es mostra explícitament una relació incestuosa amb la mare no només en la descripció del casament, sinó de la nit de noces. Però d'una manera encara més rotunda reconeix a El desencanto que el que ell vol és anar al llit amb la seva mare i que a més ho desitja "de forma consciente y deseante”.

  

Diu José Daniel Gutiérrez Castillo a Psicopatobiografía de Leopoldo María Panero: "En una relación como la de Panero y su madre no sólo opera el deseo materno. Hay múltiples referencias a algo que no puede explicarse únicamente por el deseo materno ni siquiera por el goce fálico. La presencia continua de la aniquilación, la destrucción con su madre como agente hace ver que Panero se percibe a sí mismo como objeto de goce de su madre, de un goce des-controlado, desregulado, un goce donde el incesto, recordando las palabras del poeta, está plenamente consciente."

 

L’any 1994, Ricardo Franco va estrenar Después de tantos años, on els germans Panero reflexionen sobre la seva situació actual i el que ha passat des d'El desencanto, aquest cop sense la mare, que només apareix en imatges d'arxiu, i sense referències a les pulsions incestuoses..

 

Felicidad Blanc