De l'Infern al Purgatori: la basílica dels Sants Just i Pastor

La basílica de Sant Just, el 1954

AFB

El carrer de l'Infern

El de l’Infern era un petit carrer que anava de la Riera de Sant Joan al carrer Ripoll, desaparegut durant la destrossa que va permetre l’obertura de la Via Laietana entre les anys 1908 i 1913. Situat on avui hi ha la vorera de muntanya de l’avinguda de la Catedral, entre Via Laietana i el carrer del Dr. Joaquim Pou, pren el nom de l’antic Hostal de l’Infern on diuen que s’hi va allotjar en Serrallonga. Explica una llegenda que anoten tant Amades a Històries i llegendes de Barcelona, com Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona, que en el soterrani d’aquest hostal hi va aparèixer el pagès de Tordera Pere Portes, que havent esmentat el nom del Diable per culpa d’uns deutes va viatjar de Tordera a unes coves d’Hostalric i d’aquí a l’Infern, fet pel qual des d’aleshores va ser conegut com a Pere Boter o Botero. La casualitat, o no, ha volgut que si l’Infern té una entrada a Barcelona sigui on avui un banc hi té la caixa forta.

Carrer de l'Infern, el 1909

Pons i Escrigas (AFB)

Més enllà del joc amb el nom de Barcelona, que la ciutat tingui cel no ho discutirem, però que té Purgatori és cosa poc sabuda pels barcelonins, que s’han tornat tan descreguts que han abandonat el bon costum de visitar les seves esglésies a canvi de la creença que si Déu no proveeix ho farà el destí que hem posat a mans dels bruixots de l’economia.

Altar de les ànimes del Purgatori

de l'església dels Sants Just i Pastor

© Joanna Ebenstein, Morbid Anatomy

El Purgatori de Sant Just i Pastor

El Purgatori té més d’un altar dedicat, un d’ells a la Catedral. Però, sens dubte, el més atractiu és el de l’església dels Sants Just i Pastor, que il·lustra de forma ben explícita com les ànimes fan cua entre la glòria del Cel i les flames de l’Infern. Gairebé ocult a la curiositat de feligresos i turistes, aquest altar en forma de retaule, probablement de finals del segle XIX pels detalls neogòtic, com suggereix Felipe Trigo, s’amaga a la girola de la basílica, en un indret fosc i tètric que acompanya el destí angoixant de les ànimes que esperen judici sobre els suplicis del foc, on hi cremen els pecadors. Una escenografia molt semblant a la que ens dibuixaven a l’escola de petits durant la postguerra i fins els anys 60 del segle passat.

Els orígens romans de la basílica i l'arrianisme

La basílica dels Sants Just i Pastor és una de les esglésies més fascinants i poc conegudes de Barcelona. Té una llarga història relacionada amb el martiri, els ritus funeraris, el món sobrenatural i amb l’Infern, i és potser el santuari cristià més antic de la ciutat. Víctor Balaguer explica que era aquí on se sacrificaven els màrtirs cristians durant el domini romà.

L’església actual està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció, i l'advocació actual als sants Just i Pastor està testimoniada des del segle X i celebren la festivitat el dia 6 d'agost. La construcció de l'església gòtica que podem veure actualment va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574. Es va alçar sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. Des del 15 de setembre de 2017 s’ha dut a terme una intervenció arqueològica davant el número 2 del carrer de la Palma de Sant Just, arran del projecte de reforma d’aquesta finca, que ha permès localitzar un tram del possible absis romànic de l’església.

Absis romànic de la basílica (2017)

Foto: Roser Arcos (iPAT)

Hi ha llegendes que li atribueixen arrels paganes a l’entendre que els sants Just i Pastor, dos nens màrtirs morts a Compluto (“Camp de Plutó” o “dels Inferns”, actual Alcalà d’Henares), van ocupar el lloc dels herois divinitzats Càstor i Pòlux (que alternaven, curiosament, un dia cadascú un lloc entre els deus i els Infern), que haurien tingut en aquest indret elevat un santuari cap el segle IV.

Geogràficament, la creació de Barcino s’articula a sobre el petit promontori anomenat Mons Taber, que presenta el seu punt més alt al carrer Paradís, lloc on es situa el temple romà, tradicionalment relacionat amb el culte imperial i per tant amb August. Però a la colònia romana aquest promontori no era l’únic existent sinó que la basílica de què parlem està construïda sobre una altra elevació del terreny que va servir com a referència en la construcció de la ciutat, i on és possible que s'hi construís un edifici de caràcter públic, potser un altre temple dedicat a una divinitat romana i del qual serien les restes trobades: les estructures ens indiquen el traçat d'un pòrtic o d'una façana monumental amb pòrtic, uns grans murs paral·lels on s'havien de recolzar els pilars i una zona central on es va localitzar un gran podi/plataforma en terrassa. Aquesta estructura en terrassa seria la que permetria salvar el desnivell entre els dos turons del fòrum.

Algunes tradicions fins ara no documentades situaven en aquesta àrea, com deia abans, la primera construcció ritual cristiana en el segle IV, amb catacumbes i criptes sobre les quals s’acabaria erigint l’església romànica i, més tard, la gòtica actual. Però els darrers estudis arqueològics del Pla Barcino del Servei d’Arqueologia de Barcelona, realitzats entre els anys 2011 i 2013, han permès documentar restes del segle I fins el segle IV, amb afegits amb forma absidal del segle V. Però la troballa més important són les restes d’una piscina baptismal que s’ha de vincular a la presència d’un bisbe. A l’antiguitat tardana l’administració del baptisme estava reservada de manera exclusiva als bisbes i només es feia una vegada a l’any,) però com molt bé se sap, el grup episcopal de la ciutat (amb la basílica principal i el baptisteri, una església martirial, el palau i la sala de representació del bisbe, el palau del comte visigot, etc…) es localitza sota la catedral actual. Per tant, cal atribuir aquest caràcter bisbal a l’època en què els visigots  van convertir Barcelona en capital del regne, quan l’any 415 Ataülf i Gal·la Placídia es van establir a la ciutat.

Piscina baptismal i d'altres restes del segle V

Irene Gibrat, Servei d'Arqueologia de Barcelona

Les troballes permeten plantejar que els visigots, que eren arrians (no acceptaven la divinitat de Jesús com a fill de Déu), van convertir el nucli episcopal comtal (ara sota la catedral actual) en seu del nou culte, i els catòlics van ser “desplaçats” a la plaça de Sant Just on ja hi havia un santuari amb prou tradició cristiana com per a convertir-lo en un nou nucli episcopal catòlic, com a mínim fins l’any 589, data final de l’arrianisme.

L'arca de l'Aliança

Més recentment, el gener de 2016, ha estat trobada a la basílica una espectacular taula de fusta amb inscripcions en hebreu, jeroglífics i baix relleus de clara inspiració egípcia i ornamentacions orientalistes. La taula més un sagrari han aparegut a la capella del Sant Nom de Jesús, en un lateral de la segona planta, amb un gran balcó sobre la nau central que va ser tapiat el 1923 i ha estat ocult fins ara.

L'Arca de l'Aliança de Sant Just i Pastor

Foto: Museu de les Cultures del Mon

La taula representa un lateral de l’arca de l’Aliança de l’Antic Testament, en un costat de la qual es llegeix en hebreu “Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us va treure de la terra d’Egipte”, i en l’altra, també en hebreu, els deu manaments en la versió que els recull el llibre de l’Èxode. La taula té unes mides de 30 centímetres de gruix, fa quasi 1,70 metres d’alt i 2,89 d’ample, més els extrems de les barres que servien per carregar l’arca sobre les espatlles.

Sobre l'origen d'aquesta arca se n'han fet diverses propostes: un dels elements de les representacions religioses de la processó de Corpus, atrezzo de l'òpera Aida de Verdi, traslladada del Liceu fins a la basílica o part d'un monument de Setmana Santa. Aquesta última hipòtesi semblava la més raonable perquè algunes fotografies antigues semblaven identificar-la com a tal.

Les darreres dades confirmades la nit del 26 de febrer l'atribueixen a l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910), autor d'obres com l'Arc de Triomf, que n'hauria projectat la construcció l'any 1876 i, efectivament, s'hauria fet servir com a monument (del llatí memento, "record": ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist). L'estil, orientalitzant i de trets egipcis, s'adiu amb les obres de Vilaseca com a arquitecte i escultor, com es pot veure a l'edifici de la Casa Bruno Cuadros de la Rambla.

L'arca va ser dissenyada per encàrrec del rector de la parròquia com a ornament de Setmana Santa, i aquesta va ser la seva funció fins 1923, en què va ser tapiat el balcó. La darrera descoberta, però, ha estat la localització de l'esbós de l'arca a la biblioteca de l'Institut d'Art de Chicago, on es custodia l'arxiu personal de Josep Vilaseca i del qual en tenia notícia Joan Molet i Petit, doctor en Història de l'Art i professor titular de la Universitat de Barcelona i especialista en l'obra de l'arquitecte català.

Esbós de l'Arca de l'Aliança, de Josep Vilaseca

Biblioteca de l'Institut d'Art de Chicago

L'altar de Sant Feliu i els privilegis medievals

La batalla jurada

A l’època medieval les disputes entre cavallers es solucionaven amb la celebració del judici de Déu. Els cavallers s’enfrontaven en una contesa i creien que Déu donava la victòria a l’innocent. Abans de celebrar-se l’encontre armat, els combatents havien de jurar davant l’altar de Sant Feliu que no utilitzarien cap talismà ni recorrerien a cap bruixa per encantar al seu contrincant i així guanyar el desafiament.

El jurament dels jueus

Quan a Barcelona hi havia un plet entre un cristià i un jueu, i la causa s’havia de resoldre per declaració d’aquest darrer, calia que primer el jueu jurés solemnement que diria la veritat. El formulari era ple de terrorífics anatemes, com aquest: "Si no dius la veritat, malvat seràs en camp i ciutat, pobre i miserable moriràs, ningú et darà sepultura i la teva ànima anirà allà on els gossos deixen les seves immundícies".

El testament sagramental

El privilegi d’aquest testament establia que, si un ciutadà de Barcelona, en perill de mort, expressava la seva darrera voluntat o testament, davant de testimonis, a terra o a mar, encara que no hi assistís cap notari, aquest testament tenia valor si els testimonis que hi eren presents, en arribar a Barcelona i abans de sis mesos, declaraven en jurament davant l’altar de Sant Feliu màrtir, en presència d’un notari i del rector de Sant Just, quina va ser la darrera voluntat del testador.

El primer testament sagramental celebrat va ser el de Berenguer Sendret, l’any 1082. L’últim testament es va celebrar el 1989. Un dels juraments més famosos fou el de la reina Peronella d’Aragó, muller de Ramon Berenguer IV.

El Parlament de Catalunya va derogar el Testament Sagramental, per obsolet, per Llei 40/1991 de 30 de desembre.

Hèrcules i l'Olimp

Fins aquí el viatge a l’Infern i el Purgatori de Barcelona. I per acabar, dues curiositats que donen color al passat llegendari de la basílica. El Purgatori de l’església dels Sants Just i Pastor és al costat del carrer d’Hèrcules, fundador mític de la ciutat, 400 anys abans de la fundació de Roma, quan l’Hèracles de la mitologia grega, després del quart treball, s'uneix als argonautes liderats per Jàson a la recerca del velló d'or i creua la Mediterrània amb nou vaixells. Una tempesta dispersa les naus prop de la costa catalana, encara que aconsegueixen reagrupar-les totes excepte una. Jàson n’encarrega llavors a Hèrcules la recerca i troba la Barca Nona (novena), que ha naufragat al costat d'un suau turó (Montjuïc).

Fragment d'un plànol de Barcelona (1855), on es poden veure el carrer

de l'Infern i el Teatre Olimp perfectament alineats

I la segona curiositat és que en línia recta amb el carrer de l’Infern hi va haver el teatre de l’Olimp (1849), al carrer de Mercaders 38-40, i el nom del qual ens remet, també, a les divinitats de la Grècia clàssica. Enderrocat l’any 1955 per construir l’avinguda Cambó, va ser un teatre particular, dels anomenats teatres d'alcova, condicionat a la planta principal d'un habitatge, amb una sala amb cabuda per a 400 persones, sala de descans i cafè, i un jardí al nivell de la planta, on l’any 1951 Joan Brossa hi va estrenar la seva primera obra de teatre.

*

Aquest història i moltes altres sobre la ciutat la podeu trobar al llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX

Estació de l'antic tren del Tibidabo, a la dècada de 1970
Foto: Juan Cobes

Al Parc de l’Oreneta hi ha en funcionament un tren miniatura. Va ser inaugurat el 1981. Al llarg d'un recorregut de 636 m amb tres amples de via d'entre 5 i 10 polzades, el tren travessa tres túnels, dos ponts i un viaducte metàl·lic. També disposa d'una estació i un baixador. Compta amb dotze locomotores, entre elèctriques, de vapor i dièsel, i dotze vagons. És d'origen modern, com el Tren de l'Oest que hi havia al Parc d'Atraccions de Montjuïc i que circulava per l'exterior; el Tren Fantasma, a les mateixes atraccions, que primer es va dir Túnel Fantasma (perquè aprofitava els túnels de l'antic polvorí Álvarez de Castro, construït el 1897 durant la Guerra de Cuba), que en realitat eren unes vagonetes importades del parc d'atraccions Coney Island de Caracas, a Venezuela, país d'on va venir el capital econòmic i humà per construir les atraccions de Montjuïc, i després canviades per unes altres amb forma de dimoni. Però la tradició barcelonina d'aquest trens es remunta a principis del segle XX.


Mina-Grott

Durant el segle XIX una de les principals formes d’oci ciutadà era passejar, primer per la Muralla de Mar, després pel Passeig de l'Esplanada i el Jardí del General, i, quan comencen a enderrocar-se les muralles (1854), pels parcs i jardins del passeig de Gràcia, abans no s'inauguri el Parc de la Ciutadella (1872). Hi trobareu més informació a l'article "Parcs i jardins a la Barcelona del segle XIX".

Aviat, però, es va posar de moda una activitat peculiar: els trens de petita escala que permetien dur-hi passatgers. D’aquests trens només en queda el del Tibidabo —hereu del primer tren que passejava els visitants del parc per la zona baixa del bosc—, i les restes arqueològiques del Mina-Grott.

Estació del Mina-Grott al costat del Pantà de Vallvidrera

Arxiu Salmerón

El Mina-Grott (1908-1916) era un tren miniatura elèctric que havia d’enllaçar Sarrià amb el futur parc d’atraccions de Lake Valley Park, al costat del Pantà de Vallvidrera (Elies Rogent, 1864). Només en resta el túnel de 1.290 m que per dins de la muntanya va des de la Pujada de Vallvidrera fins el pantà, una galeria excavada per transportar l'aigua i que es coneix com la Minagrot. El parc no es va arribar a construir mai.

No és gaire, però n’hi va haver uns quants més instal·lats en aquells parcs i jardins que esmentàvem, i malgrat que es disposa de molt poca informació documental i gràfica, rescatarem de la memòria tots els que hi ha hagut. Fem una passejada abans d'agafar el tren.

Projecte del Lake Valley Park 

Heribert Alemany, 1907

Agafem el tren

Tibidabo

Com que a principis del segle XX no existia la facilitat ni la necessitat de desplaçaments que ens hem acabat imposant, el temps de lleure a l’aire lliure transcorria en aquests parcs i jardins. El viatge, de tota manera, formava part de l’imaginari de la gent. El tren havia obert la possibilitat de traslladar-se lluny i conèixer nous pobles i ciutats. En aquest context el tren en miniatura permetia la il·lusió de viatjar en un mitjà no sempre accessible ni assequible. De fet, els parcs i els jardins també intenten reproduir la natura dins la urbs, i les atraccions representen també la il·lusió del viatge i del coneixement simbòlic i fantàstic.

El tren del Tibidabo, el 1953

Col·lecció Carmen Giménez

Ja hem esmentat el Mina-Grott i el Tren del Tibidabo, integrat dins les atraccions i que podem veure a la imatge que encapçala aquest article. Però encara n’hi havia un altre que poques persones deuen recordar: el Tren del Florida, un màquina amb un vagó obert que anava des de l’estació del funicular fins l’hotel Florida, construït l’any 1925, i servia tant per passejar com per acompanyar els clients que s’havien allotjar a l’hotel.

El tren que connectava el funicular amb

l'hotel Florida (c. 1920). Roisin

I podríem afegir el Tren Aeri que encara funciona avui, també a les atraccions. D’aquesta mena de tren suspès sobre rails ja n’hi havia hagut dos a Barcelona: el dels Camp Elisis i el Ferrocarril Aéreo (1889-1890) construït sobre els terrenys coberts de la riera d’en Malla, desviada des de la rambla Catalunya cap el carrer Casp, davant de la plaça de Catalunya. L’atracció tenia un recorregut d’uns dos-cents metres amb trams en pendent i un petit túnel, i es complementava amb un quiosc de begudes i refrescos, on a vegades hi actuava la Banda Municipal de Música.


Turó Park i Ciutadella

També van tenir el seu tren miniatura el parc d’atraccions del Turó Park (1912-1927), que ocupava un espai més gran que els actuals jardins, projectats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí situats al capdamunt de l'avinguda de Pau Casals, a la barriada del Camp d'en Galvany a l'antic municipi de Sant Gervasi.

Postal Barcelona Turó-Park (c. 1913)

Al Parc de la Ciutadella hi va haver fins a tres trens miniatura. El primer estava instal·lat al parc d'atraccions Saturno Park. Feia un recorregut turístics entre les atraccions situades entre la Cascada del Parc i la Plaça d'Armes de la Ciutadella, i com passa amb el tren del Turó Park, no disposem de més informació que la fotografia amb què il·lustrem l'article.

Tren del parc d'atraccions Saturno Park,

en el Parc de la Ciutadella (1915)

Col·lecció Roisin. IEFC

Hereu del trenet del Saturno Park és el que va funcionar durant la postguerra fins la dècada de 1960, que feia un recorregut similar entre el monument del mamut i el Casino del Parc, i l'entrada del zoològic, molt probablement aprofitant les vies antigues. Com ens explica Xavi, un lector, la màquina simulava ser de vapor però era de benzina. Pere Bergadà Costa, que ens confirma aquesta informació, ens ha cedit unes fotografies familiars passejant amb el trenet.

Més tard, com també ens explica en Xavi, el Zoològic incorporaria un altre tren turístic que circulava dins la Zona Infantil de les instal·lacions del zoo. La màquina simulava una Diesel americana, i va ser construït i explotat per la S. A. Tibidabo i la decoració de la màquina era la mateixa que la del funicular del Tibidabo (blau amb franja blanca).

El trenet de la Ciutadella, l'octubre de 1954

Fons personal de Pere Bergadà Costa

Montjuïc

Però de tots els que hi ha hagut, el més espectacular va ser el Tren de l’Exposició Internacional de 1929. A banda del funicular que pujava cap el Palau Nacional per costat de la Font del Gat (el punt de sortida estava a tocar de l’edifici de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i encara es conserva l’estructura de ciment de la rampa), es va instal·lar un tren que tenia un recorregut de 2.200 m amb un ample de via de 15” i els trens anaven remolcats per locomotores a vapor Pacific, construïdes en sèrie per la fàbrica alemanya Krauss-Maffei de Munic, que va equipar els nombrosos parcs d’atraccions que es van construir en aquella època arreu d’Europa. Les tres locomotores que van arribar per a l’Exposició van rebre els noms de Montserrat, Núria i Barcelona.

El mateix any 1929 es va celebrar a Sevilla l’Exposición Iberoamericana on també es va instal·lar un tren com el de Barcelona. Acabada l'exposició de Barcelona el trenet va continuar funcionant com a part de les atraccions del Maricel Park fins l'esclat de la Guerra Civil, moment en què van ser desmuntats i el material va ser traslladat a altres parcs d’atraccions. Les locomotores de Sevilla van anar a parar a la Casa de Campo de Madrid, i finalment una d’elles ha estat recuperada i restaurada per un grup d’aficionats catalans, Ferrocarrils del Maresme S. L.

El tren de l'Exposició de 1929
Arxiu Nacional de Catalunya

Recorregut del trenet de l'Exposició

sobre un plànol del recinte

Col·lecció Privada Francisco Arauz

Per veure el recorregut sencer del trenet i els vestigis que en queden, vegeu l'apunt El trenet de l'Exposició de 1929. Muntanya de Montjuïc (1929-1930) de Barcelofília, la recerca del qual ha estat feta per Miquel Barcelonauta, Enric Comas i Enric H. March en un treball de camp seguint el traçat del trenet sobre el terreny de la muntanya de Montjuïc.

Els arxius de la British Pathé conserven la filmació “Bill” from Barcelona, que pertany a un noticiari britànic de 1930, i que ens permet veure el recorregut pel recinte de l’exposició de Barcelona. És un document magnífic que ens permet recórrer un espai que fins ara només era possible amb la imaginació i recuperar, un cop més, un petit tros de la història de la ciutat.

A Montjuïc, però, encara hi va haver un altre trenet que estava situat a l'esplanada passat el Pavelló Mies Van der Rohe, en direcció al Poble Espanyol, i que va funcionar des de la dècada de 1950 fins a la de 1980, només els diumenges al matí.

El trenet de Montjuïc entre el pavelló Mies Van der Rohe

i el Poble Espanyol, el 7 de juny de 1958

Col·lecció Carmen Giménez

Atraccions Apolo

Per últim, tot i que no estava a l'aire lliure, les Atraccions Apolo del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla també tenia un tren. Com explica Jaume Susany, l'anomenat Tren Miniatura era un petit tren elèctric que imitava una locomotora de vapor amb tènder i dos cotxes de passatgers. Amb un ample de via de 680 mm, feia un recorregut circular i va estar funcionant fins als primers anys setanta, quan es va donar de baixa com a atracció. Aquest petit tren no acabaria aquí de "fer voltes", i poc després va ser desmuntat de l'Apolo i se'l va quedar un antiquari de Palafrugell, que el va col·locar davant de la seva propietat a la intempèrie, on es va malmetre considerablement. El 1987 va ser rescatat per l'ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, amb la intenció de restaurar-lo mitjançant una aula-taller, cosa que mai s'arribaria a dur a terme i el tren va tornar a quedar a l'aire lliure durant uns quants anys més. Finalment, els anys 90, es va poder rescatar un cop més amb l'objectiu d'ampliar el fons del malaguanyat Museu del Transport de Catalunya, però desgraciadament va seguir patint les inclemències del temps sense arribar a ser restaurat. Amb la suspensió del Museu i la seva posterior desaparició cap al 2006, tot el seu fons va ser repartit entre altres museus o propietaris, i les restes incompletes i molt malmeses del trenet van anar a un destí indeterminat.

El Tren Miniatura de les Atraccions Apolo,

la dècada de 1950. Foto: Agustí Centelles

El Tren Miniatura i altres atraccions de l'Apolo a la pel·lícula

Apartado de correos 1001 (1950), de J. Salvador

Magdalenes, prostitutes i penedides al cor de Barcelona

Església del convent de les Magdalenes (1877)

Carrer de les Magdalenes (avui Tomàs Mieres)
Lluís Rigalt (RACBA)

El convent de les Magdalenes

El carrer de les Magdalenes recorda l'antic convent de Santa Maria Magdalena. L'any 1365, el Consell de Cent va acordar la creació d'una institució que recollís les prostitutes penedides o afectades d'alguna malaltia venèria. Com que prostitutes no en faltaven mai (qualsevol distracció de la moral t'hi podia dur) i l'ofici estava regulat per ordinacions reials, quan no estaven en els bordells (on havien d'exercir i viure-hi recloses) eren aparcades en institucions, voluntàriament o no (hi havia reclusió forçosa per Setmana Santa, Corpus o qualsevol altra festa religiosa que impliqués desfilada de processons pels carrers).

Façana del convent de les Magdalenes (1877)
Riera de Sant Joan (desaparegut)
Lluís Rigalt (RACBA)

El convent de les Magdalenes va ser construït a l'antiga Riera de Sant Joan (desaparegut amb la construcció de la Via Laietana), entre els carrers de Montsió (avui, Tomàs Mieres en el tram final) i el de les Magdalenes, que tenia forma d'ela: un dels trams és l'actual carrer de Julià Portet i l'altre continua portant el nom de la institució religiosa, tot seguint el traçat de l'aqüeducte romà, alguns pilars del qual sobreviuen en l'interior de les edificacions.

Convent de les Magdalenes (1877)

Carrer de les Magdalenes
Eduard Gràcia (AHCB)

El convent va ser desamortitzat el 1835, va ser escola fins 1846 i enderrocat el 1877. L'antic espai està ocupat, en part, per la prefectura de policia, en els calabossos de la qual els opositors a la dictadura franquista eren obligats a penedir-se, per no perdre la tradició de l'indret. Un convent que recollia penedides no podia estar sota cap altra advocació que la de Maria Magdalena, el personatge dels evangelis que, sense ser mencionat, ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els cabells abans que el Fill del fuster entri a Jerusalem per celebrar la Pasqua jueva i que acabarà camí del Calvari. La tradició cristiana occidental (no així l'oriental) presenta Maria Magdalena com a una prostituta penedida, cosa totalment falsa perquè en cap lloc del Nou Testament es diu que fos així. En canvi, sí que es diu que era deixeble de Jesús, i probablement era alguna cosa més. La proximitat entre tots dos feia Jesús massa carnal i la tradició posterior va fer per separar-los tant com fos possible. Veieu "La deshumanització de Maria i Maria Magdalena" per saber-ne més.

El convent de les Magdalenes en un fragment

d'un plànol de 1855 (ICGC)

Altres institucions de penedides: galeres i presons

A més de les Magdalenes, hi va haver a la ciutat altres institucions dedicades a aquestes pràctiques benèfiques. El 1576 es va fundar la comunitat de penedides de Nostra Senyora de la Victòria, que es va instal·lar al carrer del Carme amb el dels Àngels. Va ser clausurada el 1653 i l'edifici va ser ocupat per les Mínimes de Jesús i Maria, i avui hi ha l'escola Milà i Fontanals).

Façana de Nostra Senyora de la Victòria,

al costat del convent del Carme, el 1869

Arxiu Gavin. Monestir de les Avellanes

Enfront, el carrer de les Egipcíaques (Maria Egipcíaca és una penedida llegendària del segle IV feta santa i festejada l'1 d'abril) ens recorda l'antic convent d'Agustines fundat el 1677 (després de passar per diverses cases d'acollida) al costat de l'antic Hospital de la Santa Creu i ampliat el 1699 al carrer de Sant Pau, entre els carrers de Santa Margarida i Penedides, nom que ens torna a recordar el passat prostibulari i el control femení que s'hi va exercir, com a presó, la Galera Vella, fins que va ser enderrocat l'any 1837 per obrir el carrer de la Unió. A partir d'aleshores, es va construir una nova presó de dones, o Galera Nova, al carrer d'en Robador amb Sant Pau, activa fins el 1904 (després va ser escola), en què són traslladades a Reina Amàlia quan passa a ser només presó de dones en ser portats el homes a la Presó Model.

L'any 1936 la presó de Reina Amàlia o Presó Vella, símbol d'opressió social i política, és enderrocada per iniciativa popular com si fos la presa de la Bastilla, les dones seran traslladades a la Presó de les Corts, on s'hi estaran fins 1959, convertida durant la dictadura en símbol de la repressió franquista. El col·lectiu de preses –per aquell temps dues-centes seixanta-tres, amb dinou nens– va ser traslladat a la Presó Model d'homes, convertint-se així en un centre mixt.

Edifici i horts de la presó de dones de les Corts, el 1952

Patronato de Redención de Penas por el Trabajo

El darrer trasllat fins avui es va produir el 1983 quan van ser enviades a la Presó de Wad Ras, davant dels pavellons de la Junta Provincial de Protección a la Infancia y Represión de la Mendicidad, coneguda popularment com "la Prote", un immens conjunt construït a l'actual carrer del Doctor Trueta (a la banda de muntanya), l'any 1915, projectat per l'arquitecte Enric Sagnier. Aquelles instal·lacionsvan acollir infants de famílies amb problemes jurídics, socials o econòmics a les quals se'ls havia retirat la pàtria potestat i passaven a ser tutelats per les institucions. El conjunt va ser enderrocat el 1978.

El pavellons de la Junta Provincial de Protección a la

Infancia y Represión de la Mendicidad, l'any 1916

Santi Barjau. Enric Sagnier (Labor, 1992)

*

Aquest article forma part del meu darrer llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

Ofici de tenebres

Una dona ven carraus i matraques per "matar jueus"

a la porta d'una església, el 18 d'abril de 1935

Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Som a les portes del Tríduum Pasqual, que rememora els tres grans misteris de la redempció: la passió, la mort i la resurrecció de Jehoshuà (יהושע), el Jesús (Ἰησοῦς) dels evangelis, que va néixer jueu i va morir sent jueu. Tot és silenci. Dimecres Sant es reuneix el Sanedrí per condemnar Jesús, que serà ajusticiat pels romans per sedició mentre es escridassat per la multitud. Dijous Sant, que recorda la Santa Cena (el Sant Sopar; el Séder de la Pasqua jueva) que institueix l'Eucaristia, es trencarà el silenci preceptiu amb els carraus i les matraques que es venen a la porta de les esglésies entre aromes de farigola i que els nens faran sonar a les esglésies. Divendres Sant serà el dia de passió i mort, i la terra tremolarà. I Dissabte Sant, la Vigília Pasqual ens portarà a la resurrecció amb què el cristianisme es fa seva la renovació pagana de la primavera i la gent sortirà als balcons a fer soroll amb les cassoles en senyal d'alegria; o, com encara es fa en llocs com Cuixà, s'encendrà un foc a l'aire lliure, acompanyat d'un ressopó.

No hi ha dia que el silenci no es trenqui pels "renous" de Setmana Santa. Amb l'excusa de matar jueus, representar la mort amb la tremolor de la terra o festejar la resurrecció a cop de cassola –tots ells costums ben vius encara els anys 60– es mantenia un ritual precristià, els renous, present en moltes cultures d'arreu del món, que té per objecte l'expulsió dels mals esperits, al qual també cal afegir les matraques i maçoles fixes de moltes esglésies i l'estrèpit de tambors, cops de porta, arrossegar llaunes i pots o repicar de peus a l'interior de l'església.

Venedores de matraques i carraus

al carrer d'Aragó amb Balmes

Pau-Lluís Torrents (AFB)

Hi ha tres maneres de viure la Setmana Santa: com una creença (la fe sobre la raó), com un acte tradicional (la raó sobre la fe),  o com una porta oberta a un altre món, que depèn de l'experiència individual i de com raó i fe han estat inoculades des de la infantesa. Avui, entre descreguts, o entre fills de la Il·lustració més poc il·lustrada, la Setmana Santa és una reminiscència del passat que es viu amb la mateixa estranyesa que els quadres d'una pinacoteca. Vacances: del llatí vacare, "estar ociós o buit". Entre creients, la Setmana Santa forma part d’aquesta crosta cultural, d’aquest pòsit que la fe basteix sobre els porus de la pell i les conurbacions cerebrals fins confondre les coses del cel i les de la terra en una sola realitat. Simbòlic, però real.

Per al nens de la meva generació, en el trànsit del final de la postguerra i amb els ulls oberts als incipients mitjans de comunicació de masses (els primers anys de la televisió, els tebeos i la confirmació de l’arribada a la Lluna com a una altra realitat possible), la religió era aquell passadís fosc que deixàvem enrere mentre corríem cap a la llum; tenebra de 40 watts, però llum a la fi.

Processó de Divendres Sant a la Rambla, el 1949

Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Des de l’escola i des de tota institució alimentada pel poder se’ns imposava l’obscurantisme religiós, que més que fer llum a l’existència enterbolia la raó. El pecat, que podia ser mortal i enviar-te als inferns, era l’autèntica frontera entre la realitat –atractiva com la pega dolça– i la por al desconegut. Fins que no van entrar les guitarres a les esglésies i Ferrándiz no va posar color a les estampetes, tot allò que feia olor a ciri i encens pertanyia al regne de les tenebres. Paradoxalment, va ser quan el capellà va deixar d'oficiar d'esquena, en llatí i va entrar la llum als temples que vaig fugir a buscar aire fresc.

Si l’amenaça de l’Infern no fos suficient, tota la imagineria i la iconografia que vestia les coses de Déu era tan fosca com la sotana dels seus ministres, gent de mà tan tova com dura depenent de la part del cos necessitada de doctrina.

Aquesta foscor, aquesta tenebra tenia en la Setmana Santa el punt més àlgid. La realitat desapareixia. La televisió s’apagava sota el magisteri de pel·lícules de temàtica religiosa (si era un pèplum encara era una alegria) i una música clàssica, que no hem acabat odiant perquè no és ni del cel ni de la terra, ho envaïa tot. Es feia la foscor a ambdós extrems del passadís.

Monument i pregària de Dijous Sant

Santa Maria del Mar

Les processons envaïen, al so del timbals que marcaven els passos del penitents, arrossegant cadenes, amb els peus nus o fent sagnar l'esquena a cops de fuet imitant el camí del Calvari; natzarens amb el cap tapat amb una cucurulla; dones de negre rigorós amb vel i mantellina; i els carrers absolutament buits de transit, com en una escena apocalíptica. Les esglésies buidaven els altars, tapaven les imatges amb vels morats, es bastien monuments (del llatí memento, "record"): ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist.

I comença l’Ofici de Tenebres.

Un tenebrari amb els quinze ciris

Els llums del temple són apagats, a l'altar hi ha un tenebrari, quinze ciris que representen els apòstols, sense Judes; les tres maries: Maria, mare de Jesús; Maria Magdalena, i una tercera (1); i el quinzè, que representa Jesús. Les flames es van apagant una després de l’altra, al ritme monòton dels salms; els apòstols abandonen el temple, que va quedant en tenebres sota la minsa claror del ciri del Redemptor, que s’acosta a la mort. Les veus amagades entre bancs i columnes entonen Miserere mei, Deus: secundum magnam misericordiam tuam, mentre el darrer ciri s’oculta rere l'altar simbolitzant l'entrada de Jesús en la sepultura. S’apaguen les veus d’ultratomba i l’espai s’omple d’un so tronador; sonen carraques i matraques, els peus piquen contra el sòl, les mans colpegen la fusta dels bancs: els cristians "maten" els jueus deïcides. La terra tremola, la natura convulsiona quan Jesús entra en el regne dels morts. Tenebrae factae sunt!

Vista aèria de la presó Model de Barcelona (finals dels anys 30)

Cinquanta anys enrere un nen creua els carrers i els camps que envolten la presó Model de Barcelona, com els que mostra aquesta imatge aèria. Tot té encara aspecte de marge, de frontera, de camí cap a una altra realitat. Rebrota el record. No tinc més de set o vuit anys. Sóc a la capella de la presó Model. El fum de l’encens fa irrespirable l’aire; em couen els ulls. O potser ploro. Quan trepitjo la vorera del carrer Entença la portalada es tanca rere meu. Ressona enmig del silenci sepulcral de la negra nit. Les portes de l’Infern. Els condemnats són a punt d’entrar dins les tenebres de cada dia. Carrer avall, a la rasa de l’avinguda de Roma un tren xiula traient fum. Arribo a temps de veure’l passar camí de l’estació de Sants. Avui deu anar buit. Avui tothom és mort.

 *

Nota:

(1) D'altres tradicions parlen de tenebraris amb un nombre divers de braços que van de set fins a vint-i-quatre. Els personatges representats per les espelmes també varien. En uns casos es parla de tres maries que inclouen la mare de Déu; en d'altres de Maria Salomé, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena, més la mare de Déu que ocuparia la quinzena espelma mentre que la de Jesús, diferent a les altres, restaria al marge.

14 d'abril de 1931

Per passar el dia: cromos, retallable i vídeo