Les atraccions Apolo no han mort mai

Atraccions Apolo, de Ceferí Olivé i Cabré

Aquarel·la sobre paper pintada l'any 1953

© Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza

Les Atraccions Apolo

L'Apolo va ser un parc d'atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d'Autopark per Josep Vallès Rovira, l'any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo.

Cartell litografiat de Ferran Teixidor (1936)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les atraccions estrella de l'Autopark van ser l'Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutat del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica) , unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d'on unes vagonetes et transportaven pel cel i l'infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Interior de la Gruta Màgica

Ferias y atracciones, de Juan-Eduardo Cirlot

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d'autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Cartell de l'Apolo. R. Arenys (1942)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se'n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se.

Atraccions Apolo, l'any 1935

Foto: Família Zagri

Al final de la seva vida l'Apolo s'havia convertit en un saló recreatiu. Les velles i magnífiques atraccions i els autòmats havien desaparegut i havien estat substituïdes per pinballs, primer, i màquines de videojocs, després. Però no tot s'havia perdut, com veurem més avall. I també sobreviu la Sala Apolo, com dèiem abans.

El Baile Apolo vist des del carrer Vila Vilà, durant la postguerra

Arxiu Apolo

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l'esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l'Orquestra de l'Apolo va triomfar. Però l'Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l'Apolo Patin Club, un club de hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

Bodega Apolo

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d'entrepans i que s'anunciava amb aquell conegut eslògan que deia: "En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta "mataquintos" i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l'espectacle compartien els seus darrers dies com a artistes amb joves que buscaven obrir-se camí, transformistes, còmics i, durant la Transició, strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar., llibre en el qual hem tingut el plaer de col·laborar.

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. Un recorregut personal, històric, antropològic, apassionat, de vegades ficcionat i màgic, amb anècdotes rescatades de la memòria col·lectiva, retalls d’històries d’una època gairebé perduda, amb la música sempre present, jugant amb els llenguatges de cada generació, provocant la curiositat del lector, seduint a qualsevol fan de la música, atrapant als cercadors d’històries inèdites, amagades, censurades, sorprenents.

L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la sala Apolo per al present projecte, és l’autora d'aquesta biografia autoritzada: Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on hem tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Anunci desplegable de les atraccions Apolo

Arxiu particular d'Enric H. March

A més del llibre de l'Eva Espinet, la festa dels 75 anys de la Sala Apolo ve acompanyada d'un documental del director i guionista Marc Crehuet: La juventud baila. Una pel·lícula que acompanya la història de l'Apolo d'un relat ficcionat, una extraordinària comèdia transgeneracional àcida i irònica magníficament interpretat per Francesc Ferrer, Anna Bertran, Mercè Arànega, Miki Esparbé, Alain Hernández i Betsy Túrnez. Documental, comèdia, drama i baixada als inferns. Ho té tot!

Les atraccions Apolo i Montjuïc rescatades durant uns dies

La incansable activitat del col·leccionista (drapaire, es fa dir ell) Pablo Ornaque va aconseguir rescatar des de temps enrere molt d'aquell valuós material i els magnífics autòmats, que busquen des de fa molts anys un lloc on poder ser exposats permanentment. Una part dels decorats de l'Apolo van anar a parar al bar La Fira (aleshores propietat del mateix Ornaque), però el gruix important de la col·lecció no s'ha pogut exposar públicament. Primer ho vam intentar amb el Teatre Arnau (reivindicació que ens va posar feliçment en contacte) com a lloc d'exhibició del material de l'Apolo, del Cafè Espanyol, del Caspolino i altres llocs emblemàtics del Paral·lel, alhora que es proposava recuperar-ne l'escenari i establir un centre d'interpretació de la història d'aquesta gran avinguda barcelonina, gresol de l'oci popular de Barcelona, que en els anys de màxim esplendor es va comparar amb Montmarte i Broadway.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions Apolo del

Paral·lel, exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

L'octubre de 2017, però, vam tenir l'oportunitat de gaudir dels panells de les populars Fotos Cómica, aquells decorats que permetien fer-se una fotografia de record disfressats com els personatges dels decorats. Els panells van ser exposats a l'UtopiaMarkets Il·lustració, un saló expositiu situat en la fàbrica modernista Utopia126, un espai singular del carrer Cristóbal de Moura, 126, al barri del Poblenou.

La col·lecció de panells de Foto Cómica de l'Apolo estava acompanyada dels panells procedents de l’enyorat parc d'atraccions de Montjuïc, inaugurat el juny del 1966 i actiu fins el 27 de setembre del 1998. En aquest cas eren propietat de Foto Matarranz, que tenia l'estudi i una botiga de records del parc d'atraccions entre el teatre i els autos de xoc, i també gestionava les fotografies de les atraccions del Tibidabo.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions de Montjuïc,

exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

El parc d'atraccions de Montjuïc –tan desconegut per les noves generacions com l'Apolo– estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions.

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

© Pérez de Rozas (1968)

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el El Tren Fantasma, Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippí o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo. El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Tot plegat ja només és memòria i record, i per molt que n'esborrem la nostàlgia que no ens du enlloc, aquelles formes d'oci popular formen part del paisatge sentimental de moltes generacions. Recuperar-ne una part aquest cap de setmana a l'UtopiaMarket és una alegria temporal mentre esperem que algun dia la col·lecció de Pablo Ornaque trobi un espai on ser exposada. És un regal que Ornaque fa a la ciutat. Ell no demana res més que un espai adequat on fer-la visible; un espai d'exposició que sigui un passeig permanent on els barcelonins –amb els ulls negats de llàgrimes o no– puguin gaudir d'aquell paisatge recuperat amb la mateixa emoció que es contempla una catedral o l'obra de Gaudí.

Vinyeta de "Foto Cómica" d'una

auca de les Atraccions Apolo

Els esperpents, de la Guerra Civil a la Transició

Miguel de Unamuno, després de la topada amb Millán-Astray,

a Salamanca, acompanyat del bisbe Pla i Deniel, el 1936

Els esperpents del 36

El 12 d'octubre de 1936, José Millán-Astray y Terreros (1879-1954), fundador de la Legión i digne representant de l'esperpent que tan bé va saber retratar Valle-Inclán (que no va arribar a viure l'alçament militar de 1936 perquè va morir el 5 de gener del mateix any), va cridar la cèlebre frase "¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!".

Va ser a la Universitat de Salamanca, amb motiu de la celebració de la "Fiesta de la Raza". El professor Francisco Maldonado, seguint el protocol i les formalitats inicials, i després d'un apassionat discurs de José María Pemán, es va esplaiar violentament contra Catalunya i les "Vascongadas", a les quals va qualificar de "cánceres en el cuerpo de la nación" i va afegir que "el fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos".

Millán-Astray

Foto: Alonso

Miguel de Unamuno, que presidia la mesa, es va alçar lentament i va dir: "Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo [assenyalant el bisbe de Salamanca, Enric Pla i Deniel, adherit a la causa feixista], lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito “¡Viva la muerte!” y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."

Malgrat que al llarg dels anys hi ha hagut veus dissidents sobre el que va passar aquell 12 d'octubre i quines van ser les paraules que els protagonistes van fer públiques durant l'acte de la Universitat de Salamanca (per exemple, José María Pemán en un article publicat a la pàgina 3 del diari madrileny ABC el 26 de novembre de 1964; o la que explicava la filla de Millán-Astray, Peregrina, al diari El Mundo el dia 22 de setembre de 2016), l'enfrontament reflecteix fidelment el caràcter dels personatges i la continuïtat que els menyspreu per la intel·ligència que ha viscut i viu aquest país. Deia Antonio Machado que a Espanya "De diez cabezas, nueve embisten y una piensa".

La Torna d'Els Joglars (1977)

Foto: Jordi Pascual

Els esperpents de la Transició

L'any 1977 s'estrenava l'obra teatral La torna d'Els Juglars, prohibida després de les estrenes als teatres Argensola de Barbastre (Osca, 7 de novembre) i Bartrina de Reus (estrenada el 30 de novembre i prohibida després de la funció del 2 de desembre), i el consegüent consell de guerra contra alguns dels components de la companyia. Els fets van provocar un moviment popular sense precedents a Catalunya i Espanya per la llibertat d'expressió.

La Torna d’Els Joglars (1977)

Foto: Pau Barceló. CDiMAE

La torna coincideix, en el temps, amb l'estrena de El puente, una pel·lícula espanyola de 1977, dirigida per Juan Antonio Bardem, amb guió de Javier Palmero, Daniel Sueiro i el mateix Bardem.

Juan (interpretat per un Alfredo Landa en plena transició com a actor) és un mecànic de cotxes que treballa en un taller de Madrid. Amb la seva parella planeja anar-se'n de vacances aprofitant un pont festiu, però el viatge no es du a terme perquè ella el deixa plantat. Després d'una trobada casual amb dues turistes estrangeres, decideix anar-se'n amb la moto a Torremolinos, una de les poblacions de la costa mediterrània amb turisme massiu i estrangeres amb biquini. Al llarg del trajecte, però, viurà un seguit d'aventures que mostren els canvis socials de l'Espanya del postfranquisme.

En una d'elles va a parar a la localitat de Tembleque (Toledo), on una companyia de teatre interpreta una paròdia de la Transició espanyola, amb els veïns fent d'actors.

Aquest divertit esperpent, que podeu veure en el vídeo adjunt, qüestiona un canvi polític que només va ser una maniobra que va permetre que les estructures polítiques i administratives de la dictadura es mantinguessin en l'aparell de l'Estat i en el sistema econòmic.

Tant La torna com El puente ens mostren no només les eines repressives de l'Estat, sinó la vigència d'aquesta repressió. Si a La torna els personatges que interpretaven la Guardia Civil portaven màscares i en El puente s'interpretava una mascarada, avui la caiguda de les caretes permeten veure la cara del monstre.

De 1959 és el poema "Noche triste de octubre. 1959" de Jaime Gil de Biedma (1929-1990), el poeta barceloní que la crítica adscriu a l'anomenada Escola de Barcelona, on va tenir de companys de viatge Alfonso Costafreda, José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. El poema, tot i ser de les acaballes de la primera postguerra, tramet, amb Barcelona com a escenari, una grisor de plom que no ha desaparegut.

Noche triste de octubre. 1959

Definitivamente parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,
mientras que afuera llueve.

Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.

Els zoos humans de Madrid i de Barcelona

La companyia de Buffalo Bill desembarca

al port de Barcelona, el 1889

Pau Febrés. AHCB

Fins el mes de novembre de 2017 es va poder visitar al Museo Nacional de Antropología de Madrid “Imágenes de una exposición. Filipinas en el Parque del Retiro en 1887”, una exposició que volia ser a través de fotografies i objectes procedents de l'Exposición General de Filipinas de 1887 una reflexió al voltant del fenomen de l'exhibició d'éssers humans en zoològics o jardins d'aclimatació, un eufemisme per presentar com a interès científic i antropològic el que en el fons és una visió supremacista del món. Aquesta ha estat la primera vegada que es planteja a Espanya una reflexió sobre aquests espectacles que van acabar sent una atracció de fira, i que es van allargar fins a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Grupo de Igorrote, Tinguian y Aeta. Parque de El Retiro

J. Laurent y Cía., 1887. Foto MNA

Exposición General de Filipinas (1887)

Al Parque del Retiro, al costat de la Casa de Fieras, Madrid va viure un esdeveniment que s'emmarca en el context de les exposicions universals, que van sorgir en les principals ciutats europees des de mitjan segle XIX. Hi van ser exhibits quaranta-tres indígenes filipins de diferents grups ètnics: igorots, negritos, tagals, chamorros, carolins, moros de Joló (musulmans) i un grup d'habitants de les illes Visayas. Aquests individus els van acompanyar un grup de tabaqueres i teixidores, que tenien l'estatus de treballadors artesans i cobraven un sou. Elles i els musulmans passaven la nit en una pensió mentre la resta d'indígenes pernoctaven en el poblat construït per a l'ocasió. I cal afegir-hi la presència d'animals, com una serp pitó de set metres, dos carabaos (búfals d'origen asiàtic) i una grua.

La premsa de l'època ho anunciava de manera sensacionalista i parlava de festes salvatges, baralles de galls amb ganivetes als esperons a l'estil dels filipins, i danses i sacrificis rituals.

Indígenes en un poblat filipí. Parque de El Retiro

Félix Laureano, ca 1880. Foto MNA

Transcorreguts 130 anys des de la seva exhibició, molt lluny en el temps (però veurem que no tant) i de les mentalitats que les feien possibles, el Museo Nacional de Antropología vol recorda aquelles mostres antropològiques i fer-nos reflexionar sobre la manera com es "va mostrar" Filipines als espanyols, el 1887. Una exposició, la de 1887, que, com totes les exhibicions antropològiques, eren una manera d'exercir el control polític i econòmic de les colònies, situades molt lluny de la metròpoli i, per tant, desconegudes per la majoria de ciutadans de l'Estat. Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic eren les restes d'un imperi colonial que tenia els dies comptats. Quan, el 1898, Espanya perd la guerra contra els americans perd també els territoris d'Ultramar, i les possessions espanyoles quedaran reduïdes al Protectorat Espanyol al Marroc, Ifni, el Cap Juby, la Guinea Espanyola (independitzada l'any 1968, i de la qual en parlarem més avall) i el Sàhara Espanyol entregat al Marroc i Mauritània contra els desitjos dels sahrauís berbers, que volien constituir-se en estat independent.

Igorrotes, Tinguianes, Carolino y Negrito

Parque de El Retiro. J. Laurent y Cía.

1887. Foto MNA

Tant les exposicions universals com les de caràcter més monogràfic (econòmic i industrial) van servir per marcar pautes de com una nació havia de ensenyar les seves pròpies riqueses, incloent les colonials. Les celebrades a grans ciutats, com Londres o París, seran referents a l'hora d'assumir models expositius, però sobretot ho va ser l'Exposició Colonial d'Amsterdam de 1883 (en la qual es va inspirar la mostra del Retiro). Aquesta novetat expositiva va generar "maneres de presentar" que van incloure tant les riqueses naturals com els elements d'un progrés tècnic, al costat dels habitants d'aquests països participants, de vegades, com una cosa pintoresca i diferenciada de la resta del món. El cientifisme, marcat pel positivisme, conduïa a què allò representat s'assumís com la realitat, posant, d’aquesta manera, el colonitzador per sobre dels indígenes “no desenvolupats”. A la fi del segle XIX gairebé cap europeu qüestionava el colonialisme i el domini sobre altres pobles, però no tots enfocaven de la mateixa manera aquesta realitat.

Baralla de galls. Iloilo. Parque de El Retiro

Félix Laureano. Foto MNA

Les institucions que van estar implicades van encarregar reportatges de l’exposició (com les que il·lustren aquest apunt), i seran els fotògrafs –no tots oficials– els qui acabaran creant unes imatges que han perdurat més enllà de la mostra i de la pròpia realitat filipina: no oblidem que els ciutadans no tenien cap altra referència del món que allò que se’ls ensenyava a les exposicions. De fet, res diferent del que succeeix avui quan els mitjans de comunicació seleccionen unes imatges i unes notícies, i no unes altres, per informar i il·lustrar l’actualitat. Si no hi ha esperit crític i contrast de la informació, només rebem una part de la realitat.

Un exemple de la manipulació fotogràfica es pot constatar en tres imatges que mostren la mateixa persona. En una d'elles podem veure-la en un estudi amb uns fons de selva i caracteritzat com un salvatge, mentre que en una altra està fotografiat vestit a la filipina, i en la tercera hi apareix amb jaqueta i corbata, com un europeu. A més, se sap que aquest home és mestre d'escola.

Cabana filipina i cigarreres treballant

Parque de El Retiro  (1887)

L'organització de l'exposició madrilenya, gestada al llarg de diversos anys, va estar a càrrec de la Comisaría Regia i va ser fruit de l’esforç de Víctor Balaguer mentre va ser ministre d'Ultramar al Govern de l’Estat. La varietat d'interessos que van motivar-ne la posada en marxa, ja fossin econòmics, religiosos o polítics, i les persones que van participar-hi van condicionar el resultat final, i ni els uns ni les altres es van caracteritzar per la seva homogeneïtat. La presència física a l'arxipèlag (el coneixement de la realitat, condicionada o no) va marcar la barrera entre els diferents grups que van estar involucrats en el que va passar a Madrid en 1887, i les crítiques que l’exposició va rebre.

Els altres zoos humans madrilenys

L'any 1897, cap a finals del mes de setembre, en els jardins del Recreo del Buen Retiro (on avui hi ha el Palacio de Comunicaciones, al costat de la font de la Cibeles), s'hi va exhibir una part de la tribu aixanti que entre els mesos d'agost i novembre va fer estada a Barcelona i de la qual en parlem més endavant. Qui va contractar l'espectacle va ser l'empresari J. Jiménez Laynez.

Joa, el seu fill i José González, mosso del laboratori

Exposició aixanti del Retiro de Madrid (1897)

Archivo Fotográfico del Museo Nacional

de Antropología de Madrid

Tres anys més tard, entre el 10 de març i el 28 d'abril de 1900, en els mateixos jardins del Retiro, i contractada pel mateix empresari, era exhibida una tribu d'inuits (esquimals) de la península del Labrador, que eren portats des de Londres camí de París per a ser exhibits a l'exposició universal d'aquell mateix any. Amb el mateix esperit cientifista de totes aquestes exhibicions, el poble de Madrid "culte" (en aquests espectacles es paga entrada i, per tant, es limita l'accés a les classes amb poc poder adquisitiu, i "culte" és sinònim de "burgès") és convidat a veure els costums d'aquesta "curiosa" tribu, com es pot llegir en el catàleg de vuit pàgines que es va editar per a l'ocasió: Los habitantes del Polo Ártico en los jardines del Buen Retiro en Madrid. Primera exhibición en Europa de una aldea esquimal, del qual se'n conserva un exemplar en el Museu Nacional de Antropología. No era la primera perquè abans havien estat a Londres, però és clar, les illes britàniques són un altre món.

La tribu inuit del Retiro de Madrid (1900)

Exhibicions a Barcelona

Hem esmentat Víctor Balaguer (1824-1901) i potser algú s’haurà quedat amb el dubte. Sí, efectivament, estem parlant de qui va ser president de la Diputació de Barcelona (1868-1869), l’historiador i escriptor barceloní que va batejar els carrers de l’Eixample.

De la mateixa manera que el 1887 a Madrid eren exhibits els indígenes filipins, per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser construït el Pavelló Colonial (al costat de l'entrada de l'avinguda del Marquès d'Argentera), on es van exposar productes de les colònies i hi va haver presència d'indígenes filipins.

També amb l'Exposició de 1888 com a referència, però sense formar-ne part, Francesc Darder, va instal·lar el Gran Museo de Historia Natural, de Antropología, de Anatomia Comparada Normal y Patológica (1) al passeig de Gràcia de Barcelona, entre el carrer de Casp i la Gran Via. Entre espècimens de ciències naturals, hi va exposar cranis humans de diverses ètnies i el famós boiximà dissecat,  l'anomenat "Negre de Banyoles", que des de 1916 fins al 2000 va ser exhibit a la capital del Pla de l'Estany, on va anar a parar definitivament el Museu Darder.

El boiximà quan encara estava

al Museu Darder de Banyoles

© Museu Darder

Durant l'Exposició Internacional de 1929 hi va haver el Poblat Oriental, una mena de Poble Espanyol molt més reduït, que reproduïa carrers i edificacions amb comerços tradicionals de països diversos del nord d'Àfrica, com el Marroc, Tunícia i Egipte, i asiàtics com Turquia, Pèrsia, Birmània i Hong-Kong, o Palestina, que en el seu recinte reproduïa el Sant Sepulcre.

Aïcha llegeix les línies de les mans en un estand del Poblat Oriental

de l'Exposició Internacional de 1929

Pel que fa estrictament a zoos humans, Barcelona també en va acollir uns quants. Aquests zoos són iniciatives comercials privades properes a les atraccions de fira i allunyades de l'esperit de les exposicions oficials, i cal subratllar que no van tenir l'èxit de públic que tenien a la resta d'Europa. És probable que la moral catòlica, sempre tan paternalista, regules no només el tarannà personal sinó també les iniciatives comercials.

Indis a cavall, durant l'estada del circ de Buffalo Bill

al descampat del carrer Muntaner de

Barcelona, el 1889. AFCEC

El primer de què es té notícia va ser el circ de Buffalo Bill's Wild West, que el 18 de desembre de 1889 es va instal·lar, durant cinc setmanes, a l'illa dels carrers Muntaner, Aribau i Rosselló, amb 200 indis americans i el mateix nombre de vaquers mexicans, i 200 animals, entre cavalls, búfals i bisons. La vida dels indis, espectacles a cavall i escenificacions d'atacs indis, assalts a diligències i batalles amb la cavalleria americana formaven part del programa. Malgrat tot, encara que l'exhibició antropològica hi era present, el format circense li donava un caràcter diferent respecte als zoos humans.

Cartell de l'exhibició aixanti a París (1895)

El segon gran espectacle, en aquest cas més pròpiament un zoo humà que no pas el del circ de Buffalo Bill, es va produir durant l'estiu i la tardor de 1897. Un poblat d'una tribu aixanti de l'Àfrica Occidental britànica (actualment, Ghana), va ser exhibit en un descampat de la Ronda de la Universitat proper a la plaça de Catalunya, i només va ser criticat perquè l'espai no estava aclimatat (els zoos humans eren anomenats eufemísticament "jardins d'aclimatació"), no hi havia arbres i els indígenes patien el sol de l'estiu. Durant la segona quinzena de setembre de 1897, una part dels indígenes del poblat va ser traslladada a Madrid, i segons algunes fonts també van estar a València. A la premsa de l'època se'n parlava en aquests termes de la presència dels aixanti a Barcelona:

"L'exhibició dels aixantis ofereix atractius. No fan habilitats com els artistes del Circ, ni es lliuren a exercicis aparatosos més o menys teatrals: allà, en el solar del carrer de la ronda de la Universitat [...] hi tenen el seu vilatge i s'hi estan com a casa seva" i és interessant "veure'ls per formar-se una idea del modus de ser d'un poble tan interessant." (2)

Tribu aixanti exhibida a Barcelona, en un solar de la Ronda
Universitat, proper a la plaça de Catalunya (1897)

Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC)

No ens estranyem. Com hem apuntat, tot i l'exhibició pública, aquestes "atraccions" antropològiques i anatòmiques estaven controlades, inicialment, tant per l'espai inequívoc de les grans exposicions universals com per l'esperit científic que les justificava: la medicina i l'antropologia. Però un cop l'atracció és al carrer hi ha altres elements que serveixen per cridar l'atenció del públic: la nuesa. Dones i homes indígenes despullats, que passen per sobre de la moral imperant precisament perquè no són tractats com a humans civilitzats, sinó com a una curiositat exòtica justificada pel seu caràcter salvatge en un context naturalista, com s'extreu dels comentaris a la premsa, on es parla de bellesa i esveltesa en sentit animal.

L'èxit de l'experiència animarà els propietaris de les col·leccions antropològiques i anatòmiques a convertir-les en exposicions itinerants, i acabaran sent atraccions. Al marge de les exposicions, en la mesura que ens acostem a l'últim terç del XIX les fires seran el nínxol ecològic natural dels museus anatòmics. A finals del segle XIX, un cop més en un context circense, apareixen els primers espectacles amb indígenes: la tribu àrab dels Benj-Zoug-Zoug (debuten el 18 de febrer de 1886), amb un programa farcit d'atraccions "africanes", i uns nans bengalís (1894) al Circ Eqüestre de la plaça de Catalunya.

Cartell amb l'actuació dels nans bengalís (1894)

Circo Ecuestre Barcelonés

A principis del segle XX, en el context dels parcs d'atraccions, el Turó Park acollirà tres zoos humans: una tribu mahometana i el seu harem (1913), la tribu dels himàlaies (1915) i el village lil·liputenc (1917). Els himàlaies eren anunciats a la premsa com a "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".

Village senegalès instal·lat al Tibidabo (1915)

I al Tibidabo se n'exhibien dues: un village senegalès (1915), una "original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, y sus diminutos habitantes"; i la darrera que tenim documentada, una tribu fulah de Guinea Equatorial, que des d'abril fins octubre de 1925 va ocupar, primer, la terrassa que tres anys més tard seria ocupada per l'atracció de l'avió, i més posteriorment van ser traslladats davant de l'hotel Florida.

Barcelona va fer una cosa semblant amb l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”, que el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada va acollir des del juny de 2016 fins a finals de juny d’enguany. En aquest cas, es revisava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola (fins a 1968 sempre present a les fires de mostres com una curiositat exòtica), i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, Barcelona es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.

Imatge de caça i adquisició de primats. Guinea Equatorial

Fons Sabater Pi. Universitat de Barcelona

L'últim zoo humà

Les exhibicions d'humans com a espectacle en els anomenats "jardins d'aclimatació" van atraure milions d'espectadors a Europa, Estats Units i Japó durant el segle XIX i principis del XX; no només a les exposicions universals, colonials i comercials, i en espectacles i atraccions, sinó també en circs i en barraques de fira, on l'exotisme dels indígenes va acabar deixant pas a les rareses i les malformacions físiques. La darrera d'aquestes exhibicions humanes es va produir l'any 1958 a Brussel·les (Bèlgica), en un village amb indígenes del Congo, aleshores encara una colònia belga a Àfrica. Com aquell que diu, fa quatre dies.

Ara no n'hi ha perquè els occidentals viatgen a llocs exòtics a fer de turista. Allà el reben amb vestits tradicionals, els fan danses rituals i els venen artesanies fabricades industrialment (probablement a la Xina), i tornen sense haver conegut gairebé res de la realitat d'aquelles societats. S'han invertit les tornes. Ara, els promotors de zoos humans són els tour operadors i els recintes es diuen resorts i creuers. Tot plegat té alguna cosa de justícia poètica.

Imatge del village congolès de Brussel·les (1958)

*

(1) Podeu trobar la història dels museus que va crear a Barcelona Francesc Darder (del qual l'any que ve se'n celebrarà el centenari de la seva mort) en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017).

(2) Citat per Contreras, J. i Terrades, I. "L'exhibició d'aixantis a Barcelona", a L'Avenç (1984), núm. 72, p. 30-36.

(3) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Exhibiciones etnológicas vivas en España. Espectáculo y representación fotográfica". En:  Carmen Ortiz García, Antonio Cea Gutiérrez, Cristina Sánchez Carretero (coord,), Maneras de mirar: lecturas antropológicas de la fotografía. Madrid: CSIC, 2005.

*

Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i

els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021

Comença l'any 5787

ראש השנה
Roix ha-Xanà 5787

Xanà tovà umetukà

Feliç i dolç Any Nou

Anyada buena i dulse

El Roix ha-Xanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tixrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2026 des del capvespre del dia 11 fins el capvespre del dia 13 de setembre.

La paraula hebrea "Xanà" de la salutació "Xanà tovà" (Feliç Any Nou), que es tradueix per "any" deriva d'una arrel en hebreu que significa alhora "canvi" i "repetició". Xanà tovà, per tant, no és només el desig que forces no humanes, com ara el temps, siguin bones, sinó que són paraules d'alè per enfortir la determinació individual d'efectuar canvis personals. La celebració es basa en l'experiència humana que testifica que es pot i s'han de fer canvis, i que també es pot tornar a aprendre les oblidades lliçons de la humanitat.

En celebrar l'Any Nou el judaisme afirma que els éssers humans no tenen una altra opció més que la de continuar constantment desenvolupant-se moralment i intel·lectualment. L'alternativa és la de caure en el buit de la manca de propòsit. El futur està sempre per construir i nosaltres en som part activa.

Som a l'any 5787 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. Com totes les dades religioses, aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5787 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers, però queden les nostres obres, que han de servir perquè la vida continuï endavant.

La festa comença la vigília de l'1 de Tixrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el xofar, un instrument fet de banya d'animal caixer (kosher, pur; com el boc, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Un ba'al tekia (literalment, "mestre del so") tocant el xofar

Alphonse Lévy, 1843-1918

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregària, reflexió, penediment, record i bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Iom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tixrí, és a dir, al capvespre del 20 de setembre d'enguany).

L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.

La Monyos i altres personatges populars de Barcelona

La Monyos passejant pel Born (1929-1935)

Foto: Josep Maria Segarra i Plana

Arxiu Nacional de Catalunya

La Monyos

Podríem fer una llista de personatges excèntrics de Barcelona perquè han proliferat al llarg del segle i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Altres personatges populars de Barcelona

Si voleu saber-ne més de la Monyos, llegiu l'article "Les dues biografies de la Monyos", on posem sobre la taula les dades conegudes, les discrepàncies i els errors sobre la seva vida. Ara veurem altres personatges popular de la ciutat.

La Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu: la podem trobar al Museu de Cera de Barcelona i al Museu d'Autòmats del Tibidabo. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que mostraven escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnològiques, o d'aparells de tortura i d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitjà que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:

“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”

D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.

El moro Benani, que venia babutxes a prop del teatre Principal a mitjan segle XIX. Es va fer popular perquè en aquella època es feia estrany veure un home amb turbant. Com que la venda de babutxes no li funcionava gaire bé, es va dedicar a vendre perfums. Davant les propostes de la gent perquè es fes cristià, ell demanava un duro per dia de manera vitalícia per tal de canviar la seva fe. Serafí Pitarra en va fer una obra de teatre, que es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès, el 15 de març de 1873.

L'Antonet del violí en un banc del passeig de Gràcia, l'any 1915

Arxiu Mas. Institut Amatller d'Art Hispànic

L'Antonet del violí va ser un dels personatges més popular de la segona meitat del segle XIX. Ricard Suñé ens en parla a Nueva crónica de Barcelona (1945-46). Tocava el violí, instrument amb el qual era un virtuós i era capaç d'imitar les veus de diversos animals. Tocava pel carrer, en saraus i balls popular, i sovint era contractat per amenitzar festes d'aniversari en cases particulars.

L'Antonet del violí

El Feo Malagueño, un venedor ambulant que s'autoproclamava "invencible hasta la muerte" i que s'establí en un solar de la Rambla que es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.

El Noi Salau, que va instaurar la claca del Liceu. Joan Lligue, el seu veritable nom, era carnisser de la Boqueria. L'any 1882 va dur al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar "bravo!" tan bon punt el baríton Sante Athos obrís la boca per contrarestar les esbroncades que una part del públic li dedicava de part d'un personatge que li tenia tírria.

Postal amb en Garibaldi passejant per la Rambla

En Garibaldí, un home gran, baixet, amb la barba groguenca i una cama de fusta, que portava gorra, pipa i un orguenet penjat al coll. Acompanyava les seves cançons picant a terra amb la cama de fusta, i segons deien, cantava tan malament que espantava els nens petits i els feia plorar. Quan la gent li preguntava com havia perdut la cama, ell els explicava que era de Milà i que l'havia perduda lluitant al costat de l'altre Garibaldi a les portes de Roma.

Ens explica Raimon Pavia que a casa seva havia sentit cantar una cançó, en un poti-poti de català i castellà, protagonitzada per Garibaldi, que tant podia referir-se al nostre personatge com al militar i polític artífex de la unitat territorial italiana, i amb el qual tenia moltes similituds tant pel que fa a l'aspecte com al fet d'haver lluitat al seu costat. La cançó, com la recorda, en Raimon, deia:

Quan en Garibaldi

sona la trompeta

todos los soldados

alcen la baioneta.

¡Chitón! ¡Chitón!,

que passa la ronda,

la ronda va passant.

Visca en Garibaldi

i la Santa Llibertat!

En Batllori Picafort, que es dedicava a vendre gossos en una paradeta davant de la Boqueria. Corria la brama que els gossos d'en Batllori eren ensinistrats i que després de vendre'l tornaven amb el seu amo.

La Maria Camps, coneguda com a Marieta Enfarinada, era una dona pobra que venia estampetes i rosaris a prop del hospital de la Santa Creu. Anava sempre vestida de negre i amb la cara emblanquinada, perquè assegurava que qui tenia la cara rosada anava de cap a l'Infern.

El Noi de Tona

Biblioteca de Tona

Josep Molera, conegut com a Noi de Tona, va néixer en aquesta localitat d'Osona l'any 1851. Tronat com pocs, ha estat amb la Monyos un dels personatges més populars de la ciutat. Sembla que va quedar tocat del bolet durant la tercera guerra carlina, quan va aconseguir escapar de ser afusellat. Es va posar a córrer i no va parar fins dotze hores més tard, que va ser trobat per un pagès que el va recollir mig mort d'esgotament. Es va fer famós per les festes majors, on recitava discursos abraonats i després s'esquinçava la roba atacat d'ira. Però era conegut, sobretot, per la seva obsessió per arrencar queixals. Diuen que perseguia la gent, i enganyava els nens preguntant-los "A veure què tens a la boca?", moment que aprofitava per fer-los saltar una dent. Al Paral·lel, on feia de xarlatà, se'l recorda venent l'elixir Geraldine, remei que ho guaria tot i el nom del qual feia referència a una famosa trapezista del Circ Eqüestre Alegria de la plaça de Catalunya. Va protagonitzar una pel·lícula sobre la seva vida, Aventures del Noi de Tona, dirigida per Manuel Català o Catalan l'any 1917, de la qual no sembla que se'n conservi cap còpia. L'any 1921 va morir en la misèria, prop de la Casa de la Caritat.

Es recorden altres personatges com els de Panxo el camàlic, el Musclaire tenor de la Barceloneta, la castanyera i guaridora Donya Paca, l’estafador Antoni Llussià, Antònia Morral reina de la Boqueria, el savi Lleonard i els camps de cultiu o en Panellets l’últim castís, que són recollits entre molts d'altres als llibres Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), Personajes de la Rambla en el imaginario popular i a Tipos populares de Barcelona, d'Antonio R. Dalmau, esmentat més amunt. I a tots ells encara podríem afegir-ne de més moderns com el Xèrif de la Rambla o Bernardo Cortés, que amenitzava amb la guitarra les arrossades dels xiringuitos de la Barceloneta.

L'Home dels Coloms, amb les gàbies dels coloms,

a la plaça Francesc Macià, a la dècada de 1960

O l'Home dels Coloms, de qui ja hem parlat en aquest blog. Podeu trobar el relat de la vida d'aquest personatge del Clot, convertit en gegants del barri de la Sagrada Família, en aquest article (cliqueu) o en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis.

Enriqueta Martí, la Vampira del Raval

I, és clar, no podem oblidar-nos de la inefable i mitificada Enriqueta Martí (Sant Feliu de Llobregat, 2 de febrer de 1871 – Barcelona, 12 de maig de 1913), l'anomenada vampira del carrer de Ponent o del Raval, que de vampira i assassina no en tenia res. Cert que va exercir de proxeneta i va retenir menors (de fet, només es va poder provar el segrest d'una nena, Teresina Guitart), però el cas que va esclatar el 1912 (un més dels gairebé dos-cents que es van produir aquell any) va servir per tapar un cas de corrupció de menors que hauria esquitxat autoritats i personatges de la burgesia barcelonina de principis del segle XX, en uns anys en què el cap de la polícia de Barcelona era José Millán Astray, pare del fundador de la Legión: aquell Millán-Astray (va unir els cognoms del pare amb un guió) que va cridar "Muera la inteligencia" a la Universidad de Salamanca el 12 d'octubre de 1936, davant Unamuno. Enriqueta Martí no va matar ningú i els ossos i la sang trobats a casa seva no eren d'origen humà. Tampoc és cert que morís a mans de les preses de la presó de Reina Amàlia on va ser tancada, sinó que va morir de càncer d'úter.

La creació del monstre de la Vampira va servir per crear una cortina de fum i amagar la veritat. Per saber com van anar els fets cal llegir el llibre de la historiadora Elsa Plaza Desmontando el caso de La Vampira del Raval, on s'expliquen els detalls d'aquest muntatge interessat i que perviu perquè la gent no accepta que la veritat arruïni una bona història.

*

Notes:

Un article més breu va ser publicat en aquest blog el 16 de novembre de 2013. Per veure els comentaris que va generar en aquell moment, cliqueu l'enllaç "Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona".

(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.

(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.

(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'", Ara, 9 de setembre de 2012.