Els cinemes de Barcelona a l'aire lliure

Cinema a l'aire lliure en una

sala de festes, c. 1925

Cinemes a l'aire lliure de Barcelona

Festes majors i autocinemes

Quan parlem de cinema a l'aire lliure el primer que ens ve al cap són les pantalles presidint una plaça durant les festes majors de barris i carrers, o les més modernes a Montjuïc, a la platja o les mítiques sessions de cinema clàssic en rigorós blanc i negre al pati de l'antic Hospital de la Santa Creu durant les festes de la Mercè a la dècada de 1980. O els autocinemes, una mena d'aparcament amb una pantalla gegant que permet veure les pel·lícules des de dins del vehicle o entretenir-se en altres coses.

Aquest invent nord-americà, conegut com a Drive In, va néixer a Nova Jersey l'any 1933 i va ser un èxit que es va estendre per tot el país. L'autocinema de Barcelona estava al Prat de Llobregat, població que com que disposa d'un immens delta i un gran espai agrícola ha vist malmetre els seus espais naturals i humans amb l'aeroport, centres comercials i polígons industrial. Es va inaugurar l'1 de setembre de 1977 en un espai delimitat pel camí de Cal Pelut Vell, una masia original del segle XVIII que continua dempeus i amb conreus. Va romandre obert fins el 8 d'octubre de 1983.

Podeu consultar els detalls de la història de l'Autocine al blog El Tranvía 48 perquè no és d'això que volem parlar; ni d'autocinemes, ni de cinema de festa major ni de programacions estivals de cinema a la fresca, sinó de sessions de cinema en locals estables de Barcelona que permetien, normalment amb el bon temps, veure les pel·lícules a l'aire lliure quan gaudien d'un jardí o una terrassa per projectar-les o disposaven d'un sostre retràctil que permetia obrir-lo o tancar-lo segons l'estació de l'any.

La prehistòria del tombant de segle: entre barraques i jardins

Si ens remuntem als primer anys del cinematògraf a Barcelona, quan el cinema era un fenomen nou al qual ningú li veia futur i que subsistia com a art menor subsidiària de les varietats, el teatre o com a simple curiositat de barraca de fira, les projeccions a l'aire lliure eren abundants, sobretot als nombrosos locals efímers del Paral·lel de tombant de segle, i sovint no s'anunciaven a la premsa. Per tant, les primeres notícies que presentarem seran sempre tardanes, durant els primers anys del segle XX.

Una altra de les activitats cinematogràfiques habituals dels primers anys del cinema era el cinema ambulant en barraques de fira, en ocasions a l’aire lliure. El seguiment d’aquestes “atraccions” és extremadament difícil. L'any 1898 els germans Mariano i Manuel Belio, amb una llarga tradició a la ciutat de barraques de fira i museus de cera, instal·len al Portal de la Pau una barraca cinematogràfica que anomenen Belio-graff. La barraca es cremarà diverses vegades i el 20 de maig de 1898 se n’inaugura una de nova al mateix Portal de la Pau, paret per paret amb el Parc d’Enginyers (avui Govern Militar).

Incendi de la barraca de les figures de cera i el

Belio-graff dels germans Belio, el 1898

Gravat de La Hormiga de Oro

Un nou incendi, el 15 de juny de 1898, i la negativa de l'administració a permetre reconstruir la barraca en el mateix lloc, portarà els germans Belio a adquirir la barraca del Cinematògraf Colón, situat a la Rambla a pocs metres de la barraca dels Belio i propietat probablement dels Napoleon, per més tard llogar un dels locals dels baixos del Teatre Principal, on el 6 d’abril de 1904 inauguraven el cinema Belio-Graff (1904-1913).

El cinematògraf Colón, ara convertit en Belio-Graff, el

1898, al final de la Rambla, davant de les Drassanes

Pau Febrés. AHCB

L’any 1904 estava previst que durant les festes de la Mercè els fotògrafs Napoleón organitzessin sessions públiques i gratuïtes de cinematògraf en diversos indrets de la ciutat com la plaça de Tetuan, el passeig de Colom o el Paral·lel, però pel que sembla, només es van instal·lar al Saló de Sant Joan (avui passeig de Lluís Companys), al costat de l’arc de Triomf, com s’extreu del programa oficial de les festes (El Diluvio, 21 de setembre de 1904, p. 3-4).

Gran Cinematógrafo Paralelo, amb autòmats, cap al 1901

Lluís Girau i Iglésias. Arxiu Fotogràfic del CEC

Cap als anys 1907 i 1908, el cinema comença a entendre’s com un espectacle més i se sap que és present per tot Barcelona i es comencen a construir les primeres construïdes expressament per projectar pel·lícules, que s’afegeixen als teatres estables i locals de varietats, cafès, cafès concert i també en espais oberts, sobretot en època estival.

Durant les festes majors dels barris de la Bonanova i Sant Gervasi, a començament de setembre de 1907, a l’American Park (1907-1908), situat en la zona compresa entre el final del passeig de la Diputació (avui República Argentina) i l'avinguda del Tibidabo, es podia assistir a projeccions de cinema a l’aire lliure, al costat de les muntanyes russes, les màquines voladores, les casetes de tir i ballades de sardanes (El Diluvio, 7 de setembre de 1907).

L'esplanada de l'American Park

on es feia cinema, el 1907

Frederic Ballell. AFB

També a l’Sportmen’s Park (1903-1906) del Saló de Sant Joan durant l’estiu de 1908 totes les nits hi havia “conciertos por una renombrada banda, cinematógrafo al aire libre, ballons tournants, barcas voladoras, kegelbahn, tiro al blanco, fotografía, café restaurant” (El Diluvio, 6 de juliol de 1908). 

L’any 1902 ja s’havien anunciat a la plaça de toros de Las Arenas un programa que incloïa cinematògraf, sardanes, fonògraf i focs d’artifici, amb motiu de les revetlles de Sant Joan i Sant Pere. Però és el 1907 que el cinema entrà a formar part de les funcions de varietats d’aquesta plaça els caps de setmana del mes de setembre, acompanyant pantomimes, moixigangues taurines i companyies gimnàstiques i eqüestres (El Diluvio, 6 de setembre de 1907).

Pantomima a Las Arenas, el 1908. A l'esquerra

es veu la pantalla de projeccions

Frederic Ballell. AFB

L’estiu següent, a més dels espectacles nocturns de la plaça de toros organitzats pels germans Soriano, propietaris del Pabellón Soriano del Paral·lel i uns dels introductors del cinema en els espectacles de varietats, també hi va haver cinema a l’aire lliure al Tibidabo, durant les revetlles d’estiu:

“(...) por la tarde: Sardanas, bailes típicos del país; teatro Gignol, sorteo de juguetes á los niños. Por la noche: Gran iluminación de la plaza, cinematógrafo al aire libre, espléndido castillo de fuegos artificiales, tiro Flobert, concierto por una banda militar.” (El Progreso, 24 de juliol de 1908)

El cinema també va estar present a les festes organitzades el mes de juny de 1907 en el context de la V Exposició Internacional d’Art que es celebrava al Palau de Belles Arts. Les sessions de cinematògraf públic a l’aire lliure eren, juntament amb els focs d’artifici, l’única manifestació realment popular dins un programa destinat a les classes altes i que tenia, com a plats forts, el concurs internacional de globus aerostàtics, concursos hípics, de tir i d’esgrima, curses d’automòbils, bicicletes i motocicletes, demostracions gimnàstiques o regates, com es pot veure en el programa de les festes (El Diluvio, 2 de juny de 1907, p. 6-7). 

 

Les projeccions de cinema a l’aire lliure formaven part igualment de la programació de teatres i societats recreatives que disposaven d’un jardí annex on oferien activitats paral·leles per obsequiar el públic durant les caloroses nits d’estiu. Cal tenir en compte que durant aquests mesos la vida teatral, si no s’aturava totalment, dequeia bastant; quan mancaven les estrenes, calia buscar algun altre al·licient per apropar els espectadors a uns teatres que, per norma general, no estaven gaire ben condicionats. Els locals del Paral·lel, a diferència del que succeïa amb la majoria de teatres del centre de la ciutat, no tancaven durant l’estiu, però si s’adaptaven al temps i el públic. Per exemple, el mes d’agost de 1907, al Teatre Cómico (1905-1962) del Paral·lel, les pel·lícules es projectaven al jardí en els entreactes de les funcions de sarsuela.

Era el cas també d'alguns cafès. Al cèlebre Gran Cafè de les Set Portes del Pla de Palau es feien projeccions a l’aire lliure, juntament amb concerts de cant, ball i sardanes, l’estiu de 1908, entreteniments que es van anar allargant fins a les sessions dels vespres d’octubre de l’any 1910, amb altres atraccions (El Diluvio, 24 de maig de 1908 i 16 d’octubre de 1910).

Hem deixat per al final d'aquesta època tres casos especials. Es tracta de dos parcs d'atraccions de vida efímera i poc o gens estudiats: la Fira d'Atraccions de la Ciutadella i el Park Catalán del Paral·lel; i el cas peculiar per l'espectacular recinte del Gran Teatre del Bosc de Gràcia.

— La Fira d'Atraccions de la Ciutadella (1908) és un precedent molt poc conegut del Saturno Park (1911-1926). Com explica Luisa Suárez a la seva tesi, va ser aprovat pel Govern Civil malgrat l'oposició de la premsa republicana, contrària a la utilització d’un espai públic per al benefici d’uns particulars, malgrat que des de principis de segle el Parc de la Ciutadella acollia concursos d'hípica. Es inaugurar l’1 d’agost de 1908.

Concurs d'hípica a la plaça d'Armes del Parc

de la Ciutadella, el 1908, quan s'inaugura la

Fira d'Atraccions. Diputació de Barcelona

La iniciativa no va tenir l’èxit desitjat i l’empresari, Eduardo Nazer, ciutadà anglès d’origen canadenc, va abandonar les instal·lacions al cap d’un mes, sense oferir les atraccions a les quals s’havia compromès. Segons la documentació de l’arxiu del Govern Civil, les atraccions previstes eren un carrousel automàtic, un ferrocarril aeri, una torre de ferro de 85 metres d’alçada amb barques que lliscaven cap a l’aigua de l'estany, un cinematògraf a l’aire lliure de 400 metres quadrats, un teatre també a l’aire lliure i una pista de gel per patinar, glaçant l'aigua de l'estany. La concessió permetia també “hacer proyecciones luminosas sobre el lago, disparar fuegos artificiales, iluminar los árboles a la veneciana (...) expender periódicos, postales ilustradas y bebidas e instalar los anuncios relativos á las atracciones”. Pel que sembla, només van funcionar el cinema i un teatre d’autòmats de l’1 d’agost al 21 de setembre, un teatre d’òpera del 8 d’agost al 6 de setembre i un tir al colom de l’1 d’agost al 6 d’octubre. (3)

— La data oficial d'inauguració del cinema Bosque, situat a la Rambla de Prat de Gràcia, és l'any 1905, pels qui prenen com a data la inauguració del teatre, on s'hi va fer cinema molt ocasionalment; o 1917, pels qui prenen com a referència la construcció de l'edifici del cinema independent del teatre. Però la cosa va començar abans.

Jardins i entrada al Teatre del Bosc, el 1914

A l'esquera, la Riera de Cassoles. AFB

El Bosque es va construir al bosc (d'aquí el nom) de la Fontana, que pertanyia a la finca coneguda com la Virreina, sobrenom amb què es coneixia Francesca Fivaller, esposa de Manuel Amat, virrei del Perú i propietari dels terrenys de Gràcia i del palau de la Rambla, i el palau que va fer construir on avui hi ha l'església de Sant Joan de Gràcia, precisament a la plaça de la Virreina. La finca de Gràcia anava de la Riera de Cassoles fins el carrer Gran, i de la Travessera de Dalt a la de Gràcia, aproximadament. El palau va ser enderrocat el 1878.

Jardins i quiosc del teatre i cinema

del Bosc. AFB

Tornant al cinema, abans que l'any 1905 s'hi construís el Gran Teatre del Bosc, Josep Valls i Romà va instal·lar l'any 1898 una barraca al principi de la nova Rambla fent cantonada amb el carrer Gran, on es feien exhibicions cinematogràfiques i de llanterna màgica. El veïns van batejar la barraca amb el nom de La Campana, i veient l'èxit de la proposta, el propietari va fer construir un teatre d'obra tocant a la riera de Cassoles (4).

El teatre cinema del Bosc, c. 1910

Tant el teatre com el cinema disposaven d'uns espaiosos jardins i bosc naturals amb quioscos de begudes i una pista de patinatge que a l'hivern es convertia en pista de gel. A l'estiu s'hi feien concerts, balls, revetlles i, sense poder precisar durant quins anys, cinema a l'aire lliure, com bé anunciava el diari El Diluvio el 28 de juny de 1912.

— El Park Català (1907 - c. 1916), situat al carrer Parlament amb el Paral·lel, al límit de la zona urbanitzada d'aquesta avinguda, s'inaugura el 24 de setembre de 1907, és un parc d'atraccions que la premsa anomena "aparell recreatiu" i que com podem veure a la fotografia també tenia jocs infantils. El 19 d'abril de 1908 es reinagurava amb un "tiro pichón" i una "máquina voladora" i el 7 de juny s'anuncia la inauguració oficial de la temporada d'estiu (La Publicidad). En el recinte s'hi han afegit "grandes y espaciosas glorietas" i s'hi serveixen cafès, licors, refrescos, gelats i granissats. A més de les atraccions anteriors, ara hi ha barques voladores, tir al blanc i el que anomenen "tiro político de muñeco de actualidad", que suposem que era una barraca on l'objectiu era disparar contra ninots que reproduïen la cara dels polític del moment. També s'hi fan concerts interpretats per la "charanga del Batallón de Cazadores de Mérida número 18". I seguint amb el programa d'anar ampliant l'oferta lúdica, a partir del 4 de juliol de 1908 s'ofereixen projeccions cinematogràfiques a l'aire lliure.

L'entrada al parc era gratuïta fins que l'empresa es veu obligada a cobrar 10 cèntims per controlar l'accés de lladres i brètols que molesten el públic, com informa la premsa als lectors el 23 de juliol de 1908. Uns dies abans, el dia 4, el diari La Publicidad anunciava que s'inauguraven les sessions de cinema a l'aire lliure "con interesantes películas de gran novedad". A partir d'aquesta data el Park Català ja no surt a la premsa i havia de durar com a molt fins a mitjan dècada de 1910, quan la zona ja està urbanitzada.

El Park Català, l'any 1908

Josep Balcells Masó. AFB

Les dècades de 1910 i 1920: una moda

La nova dècada comença amb una activitat frenètica pel que fa a la programació de cinema a l'aire lliure. Cafès cinemes i parcs ofereixen projeccions cinematogràfiques per als mesos de l'estiu.

— La societat La Gran Machicha (1910), al carrer de Sant Pau, 83-85, al costat de Sant Pau del Camp, va ser un dels primers. Inaugurava la temporada d’estiu de 1910 amb atraccions, cinematògraf i balls de societat en els frondosos jardins de la La Gran Peña (1901-1911).

Aquest local va ocupar l'antiga casa-fàbrica de Francesc Rodés (abans la família hi havia tingut uns horts). La Gran Peña és una societat que s’autodefineix com a modernista i aristocràtica, com assenyalava la llarga crònica que La Vanguardia del 17 de juny dedicava a la inauguració. Es remodela l’edifici, s’hi construeix un escenari on es fa teatre, concerts, projeccions cinematogràfiques i òpera; foyer; un saló de ball i sales per al que en diuen “solaz higiénico”, és a dir, la pràctica de la gimnàstica i l’esgrima; i es converteix el pati interior de l'antiga casa-fàbrica en un elegant jardí.

L’any 1907 La Gran Peña s’anuncia ara com a music-hall, “el mayor de España”, amb una orquestra de divuit músics i salons restaurant decorats “al estilo árabe, con vistes al grandioso jardín”, on probablement es va fer cinema a l'aire lliure.

El 24 d’abril de 1911, el diari La Publicidad anuncia el tancament de La Gran Peña i, per tant, la desaparició de la societat La Gran Machicha. Alhora, el diari es fa ressò de la inauguració del music-hall d’estiu La Parisiana als jardins de La Gran Peña. La vida del nou local va ser curta i al music-hall s'hi afegeixen cambreres que atenen els clients més enllà del servei de bar. Acabat l’estiu, després de les festes de la Mercè d’aquell 1911, tancava portes i abans d’acabar l’any, edifici i jardí eren enderrocats per començar la construcció del cinema Diana.

— L'Iris Park, inaugurat el 1911 i obert fins l'any 1972, estava situat al carrer de València, entre Aribau i Muntaner i va ser potser un dels cinemes més espectaculars de la Barcelona de principis del segle XX per la quantitat d’espectacles i zones lúdiques que oferia en el seu recinte. Sabem que projectava pel·lícules en el seu jardí. Joan Munsó ho insinua al llibre Els cinemes de Barcelona, però sense documentar-ho. En canvi, Amadeu Prunera, descendent dels fundadors i durant quaranta anys empresari de l’Iris, en una entrevista amb el crític i historiador cinematogràfic Jordi Torras (1922-1999) li explicava:

“[...] Per anar a l’Iris s’havia de passar pel Pont del Mico [Casanova-Aragó-avinguda de Roma]. Des del pont es podien veure les pel·lícules que feien al jardí.” (2)

Si la memòria no ens traeix (a vegades costa distingir entre el que t’expliquen i el que experimentes, i tot es converteix en viscut), recordem haver anat a l’Iris a la dècada de 1960 quan era cinema (els avis vivien a Calàbria amb avinguda de Roma), on a l’estiu s’obria el sostre de la sala i veies les pel·lícules sota el cel i les estrelles, com al cinema Oriente que veurem més endavant.

— El Cafè Austràlia (1885) estava situat a la Ronda de Sant Antoni, 33, cantonada amb Floridablanca, 154, Les primeres notícies a la premsa de l'existència d'aquest cafè són de 1885, i fins a primers del segle XX només hi anuncien per anunciar concerts solistes i amb orquestra, i reunions de la Societat Obrera de Guarnicioners, que hi tenien la seu.

Anunci de la sessió de cinema a l'aire lliure

oferta a l'Armada Britànica,

El Diluvio, l'any 1911

A partir de la dècada de 1910 les activitats canvien. Apareixen notificacions de multes per jocs il·legals tant al cafè Austràlia com altres locals, d'altra banda res estrany a Barcelona. I del 13 d'agost de 1911 és la primera notícia de projeccions cinematogràfiques a l'aire lliure. Es tracta d'una funció per a l'English Fleet, l'armada britànica, que probablement estava al Port. Se'ls ofereix entre d'altres pel·lícules una d'una cursa de braus, i focs artificials. D'aquesta data fins el 1913 els diaris anuncien sessions de cinema diaris cada nit.

A partir de 1915 també s'hi organitzen ballades de sardanes, revetlles, acull la penya taurina Ballesteros i s'anuncien billars gratuïts. El cinema no es torna a esmentar, la qual cosa fa pensar que les projeccions no van durar més enllà de dos anys. A partir de 1928 l'Austràlia deixa de sortir a la premsa. Les referències de dècades posterior recorden el cafè Austràlia sobretot per les ballades de sardanes i les tertúlies literàries i artístiques.

Anunci de cinema a l'aire lliure al Cafè Austràlia a

El Diluvio de juny de 1913

— El Recreo Cine Glòria (1911-1923) estava en el carrer Consell de Cent, 366, entre Bruc i Girona (no confondre amb el Glòria de la Gran Via) i disposava d'uns gran jardins famosos per les seves acàcies oloroses i la fresca durant els calorosos mesos d'estiu. Del 29 de juny de 1912 és el primer anunci de cinema a l'aire lliure, però segurament n'oferien des de la inauguració del local perquè s'anunciaven com l'únic cinema de Barcelona amb aquestes característiques. Tampoc és estrany aquest interès en anunciar aquesta singularitat si ens fixem que la majoria de locals anteriors i els que veurem a continuació comencen a oferir cinema a l'aire lliure entre finals de 1911 i l'any 1913. Està de moda. L'any 1916 instal·len un escenari al jardí i compaginaran les varietats amb el cinema. La premsa deixa de parlar del Glòria.

— Cafè de Novedades (1884-1917) estava situat a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, al costat del nou Teatre Novedades (l'antic, el Salón Novedades, que també tenia un cafè a l'exterior, va ser a la Ronda de Sant Pere amb el passeig de Gràcia de 1869 al 1884, tot i que posteriorment va acollir barraques de fira durant força anys fins que no va ser enderrocat). Durant l'estiu de 1912 (del 27 de juliol al 7 d'agost, segon la premsa) va oferir cinema a l'aire lliure als seus jardins.

— Amb un únic comunicat a la premsa, s'anuncia que el 14 de juny de 1913 s'inaugura el cinema a l'aire lliure i audicions de sardanes en els "frondosos jardines" del Prado Catalán. No hi posa cap adreça, però per la data no pot ser cap altre lloc que el Prado Catalán de la plaça de Lesseps, 4-5, un local construït a les antigues cotxeres de tramvies (entre els actuals carrers de Nil Fabra i Pérez Galdos), i que no s'ha de confondre amb el Prado Catalán (1883 - c. 1880) del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, on després es va instal·lar el Teatre Tívoli.

Com apunta Joan Munsó a Els cinemes de Barcelona, tot sembla indicar que el mateix local va ser convertit en Cine Lesseps el dia de Nadal del mateix any 1909. En realitat, aquest cinema ocupava només una part del terreny; l'altra eren els jardins que van continuar anomenant-se Prado Catalán. De fet, el febrer de 1913, abans de la inauguració del cinema a l'aire lliure, s'anunciava al diari El Diluvio la imminent obertura de les instal·lacions del Prado Catalán com a "centro de sports y atracciones" i anuncia que s'hi admeten atraccions. Això confirma que era un fet la separació de les dues instal·lacions: el cinema i els jardins.

Resguard del Prado Catalán

de Lesseps

Ja sigui en el cinema Lesseps o en un annex del Prado Catalán, s'hi van fer varietats i teatre fins l'agost de 1914. En una nota apareguda al diari La Publicidad s'informa que els artistes es queixen perquè l'empresari no els paga el sou. L'any 1915, però, el cinema era substituït pel Garatge Lluís (1915-1939) i acabada la Guerra pel cinema Roxy (1941-1969).

A l'esquerra, l'entrada al Prado Catalán; al mig, el

cinema Lesseps; a la dreta, el bar La Parada

Barcelona Atracción (1912)

Amb tot, el Prado Catalán va continuar actiu com a mínim fins el 1918. El 28 de juliol acollia dues funcions del Circ Eqüestre, que des que va haver de marxar de la plaça de Catalunya l'any 1895 va oferir els seus espectacles circenses per diversos teatres i espais de la ciutat.

— El juny de 1916 se sol·licitava el permís per construir un cinema a l'aire lliure a Vallvidrera. Pel plànol presentat a l'Ajuntament sabem que estava situat al carrer de Sant Pere Màrtir, actual Mont d'Orsà, en el triangle que forma amb la carretera de Sarrià a Vallvidrera, al costat de la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, actual plaça de Vallvidrera. L'espai disposava d'una cabina de projecció, pantalla, un urinaris i un cobert on es servien begudes. De moment no disposem de més dades que el plànol de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

— Al Turó Park (1912-1927) s'hi va fer cinema a l'aire lliure diverses vegades; els jardins i el parc d'atraccions eren un lloc ideal. La premsa ho recull en dues ocasions, però segur que en van ser moltes més. La primera va ser a l'estiu de 1913 i la segona el de 1925.

Ens interessa la de 1913. Les sessions de cinema fan companyia a l'exhibició d’una tribu oriental musulmana. Com expliquem extensament a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, aquesta tribu estava composta de dones, homes, nens, músics, ballarins i una mostra d’animals que formaven part de la vida quotidiana d’aquestes persones. Tancats en una reproducció d’un vilatge autòcton, el públic passejava mentre els membres de la tribu feien la seva vida diària  i contempla “les burdes costums dels seus habitants”, com explica la premsa.  Alhora, el cinema a l'aire lliure i el poblat comparteixen les atraccions habituals del parc: música de la banda militar, titelles per a la canalla, pista de patinatge, cavallets i més de quaranta atraccions mecàniques, mentre la Bruixa Oriental endevina el futur dels barcelonins que seuen a les taules del cafè i el restaurant, i un anunci invita el públic a passar en el Turó Park la propera Revetlla de Sant Joan.

Després del Turó Park, les notícies de cinema a l'aire lliure en cinemes i parcs gairebé desapareix i es tanca aquest cicle de la primera meitat de la dècada de 1910 en què tothom lluita per oferir les millors sessions cinematogràfiques a la fresca. Com a curiositat, el 22 d'octubre de 1915 el diari El Diluvio publica la notícia dels aldarulls i el col·lapse de trànsit produïts a la plaça de la Universitat on al voltant de dues-mil persones s'hi havien concentrat per mirar la pel·lícula que es projectava en el terrat d'un local de la vorera de mar de la plaça que no hem identificat.

Les següents notícies de cinema a l'aire lliure apareixeran a la premsa de forma esporàdica entre les dècades de 1920 i 1930, fins que no arribem a la República i la Postguerra, en què ens trobarem que el cinema a l'aire lliure l'acullen cinemes preparats per oferir aquestes sessions durant l'estiu; el primer l'Avenida, com veurem després.

Per exemple, el juliol de 1922 s'anuncia cinema a l'aire lliure al Salut Sport Club, embrió del Tennis la Salut, situat en l'anomenat Parc de la Salut de Gràcia al voltant de la masia i les terres de cultiu de Cal Xiperet, avui convertit en les instal·lacions del club i on es conserva la masia com a seu. O les sessions d'estiu en el parc d'atraccions Maricel Park (1930-1936).

La masia de Cal Xiperet i les pistes

del Salut Sport Club, el 1931

— Els Jardins Dancing Montmartre (1920-1925) va ser un peculiar local d'activitats i atraccions a l'aire lliure, situat entre els carrers de Calaf, Amigó, Santaló i Rector Ubach del Camp d'en Galvany, a Sant Gervasi de Cassoles. El recinte, a l'aire lliure, disposava de jardins, pavellons i carpes amb ball, restaurant, cafè, i una glorieta per a l'orquestra. Al ball va incorporar espectacles de revista i cinema a l'aire lliure. El 1925 canvia el nom per Palais d'Été i es lloga l'espai per a revetlles, alhora que es construeix una nau per al cinema que comença dient-se Montmartre i acabarà sent el cinema Galvany (1925-1944).

— Un lloc curiós i efímer (que se sàpiga) va ser l'Escullera del Port de Barcelona. L'any 1926 es va inaugurar el far del final de l'Escullera, l'anomenat Trencaones o Rompeolas. La base que servia de pedestal del far va ser ocupada pel restaurant Mar i Cel. S'hi accedia a peu o amb cotxe per l'Escullera o amb Las Gaviotas o Las Golondrinas, el servei d'embarcacions que sortien del moll del Portal de la Pau, aquesta última funcionant des de 1884. L'estiu de 1927 Las Gaviotas van afegir un reclam i l'empresa hi va oferir projeccions de cinema a l'aire lliure.

Com que no ens podem estar d'aprofitar l'ocasió, farem una breu exercici de memòria d'aquest indret enyorat. Des del primer moment l'Escullera es va convertir en una de les excursions barcelonines per excel·lència, tant per passejar i prendre un refresc a les botiguetes del moll de Las Golodrinas, com per anar-hi a dinar o menjar sardines a la planxa i els musclos que es criaven en les muscleres d'aquell mateix indret d'entrada al port de Barcelona, i que se servien al vapor, amb allioli o amb la tradicional "cassola de musclos de la Riba" (amb un sofregit de ceba i tomàquet i un mica de bitxo), tant al restaurant com als berenadors flotants.

Muscleres i berenador flotant des de

l'Escullera, 3l 1955. AFB

Després de la Guerra Civil i d'anys d'abandonament, el 1943 reobria amb el nom de Porta Coeli i va anar reprenent l'activitat popular que sempre l'ha caracteritzat: pesca de canya i de llagostes, menjar sardines i musclos, canalla pescant crancs i a partir del capvespre "pàrquing" de parelles que buscaven intimitat en aquell lloc apartat. L'any 1968 van ser enderrocats el far i el restaurant i Porta Coeli va ocupar un nou edifici, desaparegut definitivament l'any 2000 amb la prolongació de l'Escullera.

A l'esquerra, les botigues del moll

Xavier Martí Alavedra (1982). AFB

. A la dreta, venedora de canyes de crancs,

el 1966. Eugeni Forcano (?). AFB

— Un cas una mica més especial per poc conegut és el Rívoli Club (1933-1936), també anomenat Luna Park del carrer de Pau Claris, 118, entre la Diagonal i el carrer de Còrcega, apareix amb aquest nou nom al diari La Publicitat del 25 de juliol de 1933 per anunciar una vetllada de boxa organitzada pel Poblet Boxing Club i així ho continuarà fent durant tot l'any. Un més abans, però, només amb el nom de Rívoli anunciava la inauguració d'un cinema a l'aire lliure amb la pel·lícula Las cataratas del diablo.

Com a Luna Park apareix per primer cop l'any 1923 també com a pista a l'aire lliure i com a escenari de boxa i lluita lliure, però també de ballades de sardanes i pista de hoquei patins, a banda de ser la seu de l'Athenas Club de gimnàstica.

Anunci de la pista del Rivoli Club

Publi cinema (1935)

Com a Rívoli Club només apareix uns mesos i sovint alternant el nom amb el de Luna Park. El maig de 1934 torna a canviar el nom i apareix a la premsa com a Madison Garden anunciant la inauguració per al 31 amb cinema sonor (suposem que a l'aire lliure), patins i balls americans. El 7 de juliol de 1936 es torna a esmentar el Luna Park i les vetllades de boxa, la qual cosa ens fa pensar que el ring sempre va ser anomenat així malgrat els dos canvis de nom del conjunt general del recinte esportiu i d'oci. Després de la guerra no es torna a parlar d'aquest local, que també tenia una pista de patinatge al Camp d'en Galvany, a la zona guanyada a l'antic Turó Park, avui avinguda de Pau Casals.

República i Postguerra: aire nou

— Com hem vist al principi, el cinema Siberia (1934) figurava com el primer a oferir sessions cinematogràfiques a l'aire lliure, cosa que com veiem ha quedat refutada per la llarga llista de precedents.

Inauguració del cinema Siberia, prevista

per al 22 de juny de 1934

La Vanguardia

A La Vanguardia n'apareixen dues dates d’inauguració, una el 22 de juny de 1934 i una altra el 6 de juliol del mateix any. A falta de més dades, és probable que hi hagués un ajornament. Tot i que Paco Villar afirma a Historia y leyenda del Barrio Chino que va ser el primer cinema d’aquestes característiques (1), hem trobat dades anteriors.

Inauguració real, anunciada a La Vanguardia

el 6 de juliol de 1934

Crida l’atenció la poca durada que va tenir aquesta sala: el 31 d’agost de 1934 deixa d’estar en cartellera. Poc menys de dos mesos de vida. Mig estiu de cinema a la fresca. La raó caldrà buscar-la en la imminent construcció de les Atraccions Apolo. Altres sales de projecció de vida efímera hi va haver durant els primers anys del cinema, però sales pensades per a una programació estable que duressin tan poc com el Siberia és fa estrany; però bé, el Paral·lel era una avinguda en permanent moviment i transformació, on els espectacles i els locals canviaven en poc temps de mans i funció.

Ara com ara, del Siberia no hi ha cap imatge, però estava al carrer Conde del Asalto 111, en el mateix lloc on pels vols de la revetlla de Sant Joan de 1935 Josep Vallès inaugurava l’Autopark, la primera de les atraccions que acabarien conformant les mítiques Atraccions Apolo, i on abans, a principis de segle, hi va haver el primer local del bar La Tranquilidad.

Primer edifici del Teatre Apolo, el 1905. Al solar

del costat hi va haver La Tranquilidad,

el Siberia i les Atraccions Apolo

Lluís Girau. AFCEC

— L'Avenida (1930-1971), al Paral·lel, 180, cantonada amb Vilamarí era situat en un edifici racionalista que seguia els postulats del GATCPAC i va ser el primer cinema construït per a la projecció de cinema sonor. El 9 de juliol de 1936, nou dies abans de l'esclat de la Guerra Civil, va ser inaugurat el cinema-terrassa en el terrat de l'edifici, a una altura suficient com per no ser vistos des del carrer, envoltat per una gelosia, amb llums multicolors i una barra americana per servir begudes als espectadors. Acabada la Guerra, l'Avenida va passar de ser un cinema d'estrena a fer programes dobles, però va mantenir les sessions a la terrassa durant els estius.

— El cinema Oriente del carrer d'Aragó (1940-1975; Roma entre 1976-1984; i sala X fins el 2004) era una humil barraca dins d'un típic edifici d'Eixample i tenia la peculiaritat de disposar d'un sostre retràctil que a l'estiu i amb el bon temps permetia veure les pel·lícules a la llum de la Lluna. L'any 1975 es va reformar la sala i es canvià el nom pel de Roma. Sembla ser que mentre va durar com a sala de cinema, el vell sostre mòbil es va conservar encaixonat en la nova estructura del local.

Ens explica el bon amic Miquel Pucurull, que tantes vegades ens il·lustra amb els seus records, que els veïns del primer pis de l'immoble on estava el cinema podien veure les pel·lícules de franc des de la finestra de la cuina que donava al celobert.

A la dreta, el cinema Oriente, el 1950,

quan al carrer d'Aragó encara hi

havia la rasa del ferrocarril

—  L'Alborada (1947-1964) estava al carrer de Galileu, 282-288, al barri de les Corts. Disposava d'una terrassa i un jardí i va ser inaugurat el 23 de juny de 1947 durant la revetlla de Sant Joan. Segons les cartelleres d'El Noticiero Universal d'aquell estiu, oferiria cada vespre, a partir de les 10, sessions de cinema a l'aire lliure, amb servei de bar. L'any 1955 l'arquitecte Antoni de Moragues i Gallisà va rebre l'encàrrec de reformar el cinema i les instal·lacions i van desaparèixer els jardins i la terrassa.

— La cerveseria La Bohemia (1912-1975) estava situada en el número 86 del Paral·lel (al costat del popular bar Chicago) i el 7 de la Ronda de Sant Pau. Va ser al llarg de la seva vida un punt de referència com a cerveseria (segons la publicitat, venien la reconeguda cervesa Munich), com a punt de trobada al Paral·lel a la sortida dels espectacles després de mitjanit gràcies a l'esplèndida terrassa que cobria tot l'edifici des del Paral·lel a la Ronda de Sant Pau, on se celebraven balls, revetlles, focs artificials i elevació de globus. I, com veurem, cinema a partir de 1949.

La Bohemia cap a la dècada de 1940

La Bohemia va tenir dues èpoques. La primera, de 1912 fins a la Guerra Civil, que van ser els anys daurats del local i el Paral·lel. Acabada la guerra, amb les limitacions pròpies de la postguerra, es va anar recuperant, sobretot a partir de 1943 en què el règim franquista promociona la primera Festa Major del Paral·lel.

Anunci de juliol de 1926

al diari El Diluvio

Signat pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya el 26 de juliol de 1948, La Bohemia presentava la sol·licitud per instal·lar un projector de cinema a la terrassa superior del local i el projecte era aprovat pels serveis tècnics de l'Ajuntament del Servicio del Plano de la Ciudad. En el plànol adjunt podem veure les característiques tècniques de la instal·lació, cedit amablement per l'Arxiu Contemporani de Barcelona.

Projecte per instal·lar una cabina de projecció

i una pantalla a La Bohemia (1948)

Arxiu Contemporani de Barcelona

L'any 1949 comença a oferir les sessions de cinema regulars a la terrassa, des de finals de maig fins a finals de setembre. El 1957 es reforma el local de dalt a baix i el converteixen "una cervecería de campanillas, al estilo de las mejores del extranjero" i les sessions de cinema a la terrassa són més actives que mai. Com recorda Miquel Cartisano, "havies de consumir si volies veure la pel·lícula; la pantalla no era gaire gran"; la terrassa, afegeix, "era plena de taules rodones, de marbre, a la qual s'arribava per una escala que era a l'interior de l'establiment, davant la barra, llarga com un dia sense pa".

Si bé La Bohemia va ser refugi de noctàmbuls durant tota la seva existència, l'any 1967 s'inaugura en un espai del local l'anomenat Racó de l'Hostalet, on se servien sopars i ressopons fins a les 4:30 de la matinada: anunciava plats tradicionals de la cuina catalana, però l'estrella de la carta era el "Pirata", una broqueta feta de filet de vedella.

Article sobre la cerveseria La Bohemia

i fotografia anunciant el cinema

Destino, 30 de juliol de 1949

L'any 1975 va ser enderrocat d'edifici del Paral·lel i va ser la fi de la terrassa i del cinema a l'aire lliure. La Bohemia va quedar reduïda al local de la Ronda de Sant Pau i va seguir sent una cerveseria de referència fins a finals del segle XX, quan va tancar.

Anunci d'El Noticiero Universal,

de febrer de 1967

— Terraza Sol y Sombra (c. 1945-c. 1975), a la Gran Via, 747, cantonada amb Marina, davant de la Monumental. S'hi feia ball, cinema i teatre, i a partir de 1961 va ser un dels cinemes a la fresca més populars i concorreguts de la ciutat durant els mesos d'estiu. Abans de la guerra, el Poblet Boxing Club, que tenia la seu social i el local al carrer Sicília, 284, hi havia fet vetllades de boxa.

— La sala de ball Río de Janeiro (1951-1962) estava situada al carrer Matanzas amb Pinar del Río, al barri del Congrés i els Indians. Va obrir quan es va inaugurar la promoció d'habitatges que va donar nom al barri durant la celebració del Congrés Eucarístic Internacional de 1952. La pista descoberta estava envoltada d'un porxo on es col·locaven cadires com si fos una graderia i sobre un podi cobert se situava l'orquestra. A més de ball, la sala funcionava com a pista de patinatge i s'hi feien revetlles i cinema a l'aire lliure. Quan la sala va tancar el 1962, s'hi va construir el cinema Río, que va estar obert fins l'any 2002.

Sala de ball Río de Janeiro, c. 1952

Fotografia propietat de la família Escofet

Punt i final

Com hem pogut veure, el nombre de sales de cinema construïdes durant les dècades de 1940 i 1950 van ser ben poques malgrat gaudir de força èxit i a mida que avançàvem en la segona meitat del segle XX la dispersió estival durant les vacances i les noves formes d'oci, amb les discoteques al capdavant apartaven famílies i jovent de les sales de cinema a l'aire lliure. Tot i així, abans d'acabar esmentarem dos llocs emblemàtics de la ciutat, encara que la projecció de cinema fos ocasional. El primer, de la memòria infantil i juvenil de diverses generacions: Piscines i Esports (1935-1987), a la carretera de Sarrià.

Piscines i Esport, el juliol de 1952

L'altre, per acabar, a l'altre costat de la Diagonal i a pocs metre de l'anterior, la sala Bikini (1953-1990), una de les sales de festes més emblemàtiques de la part alta de la ciutat i més enyorada pels jovent dels 50, 60 i 70. Esta situat en el triangle que formava la Diagonal amb els carrers d'Anglesola i Numància, on actualment hi ha l'edifici de l'Illa. El local estava format per dues sales de ball i uns jardins que incloïen un mini-golf i una bolera, als quals es va afegir un pati on es projectaven clàssics del cinema a l'aire lliure.

L'entrada original i el jardí de sala Bikini, l'any 1953

Cuadernos de Arquitectura

*

Notes i bibliografia:

(1) Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Barcelona: Edicions La Campana, 1996, p. 110 [1a edició].

(2) Torras, Jordi, La Vanguardia, 30 de setembre de 1972.

(3) Vegeu "Les projeccions a l'aire lliure", dins Suárez Carmona, Luisa.  El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona: el cas del Paral·lel. [Tesis inèdita] Universitat de Girona, 2011, cap. 2.5.4, p. 280.

(4) Torras Comamala, Jordi. Somnis de reestrena. Història dels cinemes de Gràcia. Barcelona: Taller d'Història de Gràcia, 1999.

— Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA). Biblioteca de Catalunya.

— Barcelofília. Inventari de la Barcelona desapareguda.

— March, Enric H. Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939. Barcelona: Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021.

— Munsó Cabús, Joan. Joan Munsó. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Edicions Proa, 1995.

Agraïments:

— A Carmen Hernández Sánchez, pels records de la sala de ball Río de Janeiro.

— A Joana Francès, per la cerveseria La Bohemia i documentació en general.

— A Miquel Cartisano, pels records de La Bohèmia.

— A Miquel Pucurull, pels records del cinema Oriente.

— A Jordi Boronat, per recordar-nos l'enyorada sala Bikini.

— A Núria Bes Santaeulàlia, per les dades de la cerveseria La Bohèmia.

*

L'embrió d'aquesta història i moltes d'altres sobre

Barcelona les podeu trobar en el llibre

Barcelona, ciutat de vestigis

Ajuntament de Barcelona, 2017

Autobiografies domèstiques [03]: Sigmund Freud

No direm res de nou de Sigmund Freud (6 de maig de 1856 - 23 de setembre de 1939), metge i neuròleg austro-hongarès d'origen jueu nacionalitzat britànic. És el pare de la psicoanàlisi i qui va descriure el complex d'Èdip. Aquest complex planteja que durant la infantesa el fill desenvolupa un sentiment sexual cap a la mare, a qui està lligat biològicament i íntimament, i d'odi cap el pare (a qui vol matar), que és qui posseeix la mare. Aquesta atracció desenvolupa un sentiment de culpa. Segons Freud, aquest conflicte es resol mitjançant la identificació amb el pare. El problema ve, però, quan la figura del pare es difumina, desapareix o senzillament no existeix, o quan la mare no trena el lligam amb el fill, a qui converteix en company i substitut del pare. No entrarem en més detalls.

Ens centrarem només en la pel·lícula Freud (1962), dirigida per John Huston i amb guió original de Jean-Paul Sartre, de la qual normalment s'escapen detalls importants que tenen tant a veure amb la teoria de Freud com en l'interès de Sartre en el tema de l'incest. De fet, Sartre el va tractar a la narració breu L'enfance d'un chef (1939), convertida el 2015 en pel·lícula (1). El guió recull casos tractats per Freud i fa servir de fons la relació amb la seva mare, Amalia Nathansohn Freud (1835-1930), amb qui Freud tenia una relació especial. Huston i Sartre psicoanalitzen Freud.

Amalia Freud (37) i Sigmund (18),

el 1872

 

Un dels casos és el d'un noi, Carl von Schlosser, interpretat per David McCallum, que ha intentat matar a son pare i ha estat diagnosticat d'histèric. En aquells moments, la majoria dels seus col·legues es neguen a curar els pacients histèrics, perquè creuen que només simulen per cridar l’atenció. Però Freud aprèn a utilitzar la hipnosi per esbrinar els motius de la psicosi.

 

A la sala on el pacient rep Freud, un maniquí amb una casaca militar representa el pare del noi. Sota hipnosi, explica que el pare ha maltractat durant disset anys la seva mare, per la qual el noi se sent atret, com veurem. Amb un ganivet ataca el maniquí i li arrenca la casaca, sota la qual queda al descobert el cos nu del maniquí femení, que representa la mare i que el fill acaricia i besa sexualment davant la mirada esverada de Freud.

 

Ja a casa, l'escena incestuosa provoca un malson a Freud mentre dorm, en el qual el pacient, lligat amb una corda (cordó umbilical) que guia Freud, entra en una cova al fons de la qual hi ha una dona asseguda en un tron, a qui besa a la boca i que vol representar la mare del noi, però que és la imatge de la mare de Freud, protagonitzada per Rosalie Crutchley.

Crutchley és una actriu "especialitzada" en papers de mare incestuosa: la sèrie britànica Cold Comfort Farm (1968), de David Turner (basada en la novel·la homònima de 1932, d'Stella Gibbons); i Oedipus the KIng (1977), dirigida per Richard Callanan.

 

Freud es desperta horroritzat i suant. A l'escena anterior, la mare li dona a Freud una pulsera en forma d'espiral que en mans del fill es converteix en una serp, la temptació del Paradís bíblic, i recorda en un flashback una escena al dormitori de la mare mentre es canvia de roba i l'observa mig nua i li regala precisament el braçalet en espiral del somni. Estem a les beceroles del complex d'Èdip que explicaria i definiria el mateix Freud.

 

(1) Basada en la narració breu L'enfance d'un chef (1939) de Jean-Paul Sartre, The Childhood of a Leader és una faula sobre l'auge del feixisme al segle XX explicat a través de la història d'un jove nord-americà, Prescott, que viviu a França l'any 1918 amb els seus pares, dos personatges severs i distants amb el fill. El pare treballa per al govern dels EUA construint les bases del Tractat de Versalles, després de la Gran Guerra. La mare, d'origen alemany, és una dona de creences hipòcritament cristianes, que reprimeix els seus desitjos sexuals (l'única escena sexual es produeix quan el pare la masturba mentre li demana tenir un altre fill), i que obliga el nen a vestir com una noia. El que Prescott viurà durant l'estança a França modela la seva personalitat fins a crear un monstre que acabarà liderant el seu país com a dictador feixista.

A l'obra de Sartre el nen és diu Lucien Fleurier i desenvolupa sentiments antisemites. Coneix un altre noi, Berliac, amb un profund complex d'Èdip i que acaba desenvolupant una forta atracció sexual per la seva mare i el desig de fer l'amor amb ella. A la pel·lícula es fonen els dos personatges, i serà Prescott qui desenvolupa aquest complex d'Èdip provocat per diversos factors. El primer és la manca d'instint maternal de la mare, que fa un gir un dia que la minyona és fora i es veu obligada a atendre el nen. El banya i el porta al llit; però a mitjanit es desperta perquè s'ha pixat, amb la qual cosa la mare l'ha de tornar a banyar i atendre'l. mateix Freud.

Més endavant, la mare li busca una jove del poble perquè li faci de mainadera i li ensenyi a parlar francès, cosa que podria fer la mare perquè parla perfectament aquesta llengua, però aquesta subrogació és tant d'aprenentatge com materna. El paper el fa Stacy Martin, que es va fer famosa per les escenes de sexe explícit a Nymphomaniac, de Lars von Trier. En una de les escenes en que la mestra l'ensenya a llegir, Prescott observa els pits que es transparenten a través de la brusa (la mare, quan el banya, també porta una brusa escotada; és discret, però és el moment en que la mare mostra més pell). Més tard descobrirà que la noia s'entén amb el pare: li està prenent la segona mare. La propera vegada que estarà amb la noia llegint, al jardí, li acaricia la cara i després li toca els pits. La noia se sorprèn i li pregunta per què ho ha fet, i el nen respon, deixant anar el seu instint incestuós, que la mare li ho deixa fer (no podem descartar que sigui cert). La mestra li pica els dits com a càstig i Prescott, sentint-se de nou rebutjat, farà que l'acomiadin.

Cavallers i pirates jueus

Els tòpics donen una imatge tan estereotipada dels grups humans i simplifiquen de tal manera la realitat que redueixen la nostra visió fins el punt de fer-nos creure que les persones formen part d'un determinisme quasi biològic.

Fa un temps parlàvem de l'existència de novel·les de cavalleries sefardites aljamiades, escrites en caràcters hebreus, per i per a jueus, i comentàvem que fins i tot per a estudiosos de la matèria jueva es feia difícil imaginar-se la imatge tòpica del jueu de l'Edat Mitjana com a protagonista d'aquest gènere de novel·les, sinó fins i tot com a lector. Però ja en el segle XII, R. Judà de París (1166-1244), en el seu comentari al Talmud, prohibia als jueus llegir «aquests llibres de batalles en vernacle» els dissabtes i durant les festes religioses, però no es prohibia fer-ho altres dies. Per a més informació, llegiu "Un fragmento manuscrito de una novela de caballerías en judeoespañol", d'Alla Markova (Sefarad, vol. 69:1, gener-juny 2009, p. 159-172).

I ara trencarem un altre cop el tòpic parlant de pirates jueus. En parlen, per exemple, l'historiador i periodista Edward Kritzler va publicar el 2008 el llibre Jewish Pirates of the Caribbean (2008); de Moshé Vainroj l'article "Los piratas judíos de Jamaica" (2010, PDF); o José Chocrón Cohén, "Historias de piratas, corsarios y bucaneros" (2010).

"Al matí, tefilim, oració i reflexió. A la tarda, abordatge a les naus castellanes. Valents i estoics jueus sefardites van convertir el dolor de l'expulsió en venjança", així recrea Alejandra Abulafia a Los bucaneros hebreos un dia en la vida dels corsaris jueus.

I paral·lelament, ens ve a la memòria una pel·lícula, Maleïts malparits (Inglourious Basterds, 2009), de Quentin Tarantino. Durant l'ocupació de França pels alemanys, Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent) presencia l'execució de la seva família per ordre del coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz). Després de fugir a París, adopta una nova identitat com a propietària d'un cinema. En un altre lloc d'Europa, el tinent Aldo Raine (Brad Pitt) ensinistra un grup de soldats jueus (The Basterds) per atacar objectius concrets. Els homes de Raine i una actriu alemanya (Diane Kruger), que treballa per als aliats, han de dur a terme una missió que farà caure els caps del Tercer Reich. El destí vol que tots es trobin sota la marquesina d'un cinema on Shosanna espera per venjar-se. Sovint se'ns mostra una actitud passiva dels jueus davant el nazisme i la xoà (holocaust), com si el destí del jueu fos ser exterminat periòdicament. La pel·lícula és només un exemple de la falsedat d'aquest tòpic.

La rebel·lió  contra l'expulsió dels moriscs (1609) també va provocar que una part d'aquests expulsats, que tampoc van ser ben rebuts a l'altre costat de la Mediterrània, prenguessin l'opció de dedicar-se a la pirateria. Primer dins de la mateixa Península, convertits en bandolers en lloc com Aragó i Las Alpujarras (els monfíes), com els germans Lope i Gonzalo Xeniz, i després dedicant-se a la pirateria marítima, perquè molts pirates moriscs van assetjar les costes mediterrànies de la Península, assaltant els ports mediterranis i atlàntics del seu antic regne (el pirata Amurates, per exemple), com explica el professor de la Universitat de Toulousse- Le Mirail, Bartolomé Bennassar, i que acabarien integrant-se en la pirateria berberisca. Tot plegat, un esquema dramàtic que ens porta a Mar i cel, el poema d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom va dur als escenaris, i que descriu el paral·lelisme existent entre la vida i la situació política i professional de Guimerà, i el rebuig que els moriscs van patir abans i després de dedicar-se a la pirateria.

Escriu Alejandra Abulafia: "El vaixell pirata exhibeix una estrella de sis puntes en un racó de la bandera. Solca el gran onatge marí. El seu capità és David Abrabanel (descendent del llinatge del savi Ishaq Abrabanel, pare del filòsof Lleó Hebreu). El capità observa a la llunyania una nau espanyola que promet transportar grans tresors en el seu interior. Des de la proa del The Jerusalem la segueix amb el telescopi. La veu passar. Se'n va, se'n va la nau... El capità sefardita lamenta la seva sort: 'Ay Dio, Dio mio'. Avui no podrà atacar: és sàbat. La tripulació haurà d'esperar fins a la finalització del dia sagrat. En el sopar el menú que mengen els tripulants de The Jerusalem és kosher, és clar. Bravura i tradició s'agafen de la mà a bord. Els mateixos mariners que canten Abraham Avinu criden: 'A l'abordatge, els meus valents!' La seva missió és robar els tresors als seus inquisidors. Amb una mà en el sabre i l'altra en la Torà, passen comptes amb qui en altre temps van ser els botxins de les seves famílies. Ho fan atacant tota flota hispànica que passa per davant i desposseint-la de tot el botí."

El capità David no va ser l'únic bucaner jueu de la història. El corsari turc Sinan Reis Sinan va néixer a Izmir, Turquia. Aquest jueu sefardita es va posar sota les ordres de l'Imperi Otomà. La seva destresa i valentia en els combats navals contra els enemics de Turquia li van valer el grau de Capità Paixà (almirall de la flota turca) i era conegut entre els pirates del seu temps com "El Gran Jueu". La seva aliança més famosa va ser amb el vell llop de mar Barba-rossa de qui va arribar a ser el segon en el comandament de la flota. Sinan va participar en la victòria de la Batalla de Preveza (1538), la qual va assegurar el domini turc sobre la Mediterrània fins al 1571.

Home amb vestit oriental (c. 1635), Rembrandt van Rijn.

Probablement, el comerciant, diplomàtic

i pirata jueu Samuel Palache.

Samuel Palachi o Palache va néixer a Fes a mitjans del segle XVI i va viure a Castella com a ambaixador del Marroc. Va obtenir el monopoli del comerç amb els Països Baixos i el 1609 va ser enviat a aquest país com a representant comercial del sultà Mulay. Segons l'article esmentat de José Chocrón Cohen, algunes investigacions evidencien que Palache actuava com a doble agent que passava informacions classificades a Castella entorn de les relacions Holanda-Marroc i al mateix temps era informant del Marroc i Holanda al voltant de les activitats castellanes, i es diu que el simple rumor sobre aquesta ambigüitat va ser la causa que el sultà li retirés els seus favors. No obstant això, Samuel Palache va continuar les activitats com a comerciant i l'amistat personal amb el príncep Maurici de Nassau li va valer una patent de cors que li va permetre dedicar-se durant diversos anys a les activitats de corsari sota bandera holandesa, reclutant marrans (conversos) per a la seva tripulació i venent el botí obtingut a les costes marroquines.

Moisès Cohen Enriquez, sefardita portuguès, nascut al començament del segle XVII. El 1628, al costat de l'holandès Piet Heyn, va atacar, davant les costes cubanes, dos vaixells castellans que portaven or i plata. El valor del botí obtingut està estimat en mil milions de dòlars actuals. Enríquez va establir al costat d'altres jueus la seva pròpia illa pirata al Brasil i es va convertir en l'assessor del famós pirata Henry Morgan. Mai no va ser capturat.

Simón Fernández va escapar de la Inquisició i es va fer de pirata i corsari. Diuen que procedia de les illes portugueses de les Açores. No se sap amb exactitud quan va néixer i va morir al voltant de 1590. El que sí podem afirmar és que en el 1571 ja estava sota les ordres del pirata gal·lès John Callis. Els seus objectius eren els vaixells castellans i francesos. Els britànics veien de bon grat aquestes accions, i li van permetre operar des dels ports anglesos. Quan Callis va ser penjat a Newport, Fernández va fugir i va començar a treballar en diversos vaixells anglesos, fins arribar a ser el capità pilot de famós pirata sir Walter Raleigh.

Yaakob Koriel o Curiel, va ser capità de l'Armada castellana fins que la Inquisició el va fer capturar acusant-lo de pràctiques criptojueves. Curiel, procedent d'una família jueva que va ser obligada a convertir-se quan ell era petit, va patir la mateixa persecució que van viure tantes i tantes famílies que van decidir quedar-se a la Península després del decret d'expulsió del 1492. Alliberat pels seus propis homes (segurament també conversos), es va dedicar a la pirateria i va arribar a posseí tres naus. Poca cosa més se'n sap d'ell, més enllà que, possiblement, va fer camí cap a Terra Santa, on acabà els seus dies dedicat a l'estudi dels llibres sagrats.

Làpida amb símbols pirates i inscripció hebrea,

en el cementiri d'Ohlsdorf (Hamburg)

Llegint el llibre i els articles veurem que la nòmina és llarga, i ens hem deixat personatges interessants com el germans Pierre i Jean Lafitte, que van fundar el "regne" de Baratària (pren el nom de l'ínsula de Baratària del Quixot), a les costes de Louisiana (1803), i va col·laborar en la guerra de la Independència dels Estats Units, ajudant amb els seus homes a Andrew Jackson (7è president nord-americà) contra els britànics.

Tot i que no és l'objectiu d'aquest apunt fer un relat complet, aprofitem que som a les costes caribenyes dels Estats Units per fer el salt a l'illa de Jamaica i fer una passejada pel cementiri jueu de Kingston. Hi podrem observar les tombes de pirates jueus, amb làpides on s'hi barregen tíbies, calaveres, estrelles de David i inscripcions hebrees (Tamara Audi, "Jamaica's New Tourism Spiel: Beaches and Reggae and Jews". The Wall Street Journal, 9 març 2010). Si la vida és plena de sorpreses, els símbols de la mort també en són testimoni.

Làpida jueva pirata del cementiri de Kingston (Jamaica)

Barcelona futura

Fragment de la maqueta de la Gran Barcelona estructural el 2028

Rubió, Benavent i Argilés, 1929

En el Pavelló Municipal de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, que s'inaugurava el 19 de maig, l’arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí (5 de febrer de 1891 - 4 de maig de 1981) va presentar, conjuntament amb els seus col·legues Pere Benavent i Ramon Argilés, el projecte “Barcelona futura”.

L’exposició del projecte constava de la maqueta que encapçala aquest apunt, que preveu que l’any 2028 la ciutat haurà ocupat tot l’espai entre el Besòs i el Llobregat, i planteja de quina manera s’hauria de distribuir el territori, identificant i diferenciant les zones urbanes i les agrícoles (el Prat i el Llobregat), a més de dissenyar les vies de comunicació (carreteres i ferrocarril), un port franc i algunes zones verdes i d’oci com el Gran Parc Central, Montjuïc i les platges balneari de Ponent i Llevant.

Fins aquí, el projecte és raonable: Rubió no s’imaginava la ciutat sense una potent zona agrícola que, avui, és cada cop més petita. Per un costat, perquè no preveu el creixement d’alguns municipis, que a la maqueta ocupen un territori minúscul, ni la construcció de l’aeroport, que s’ha menjat una gran part del parc natural del Delta. Per què no projecta un aeroport o per què no estan marcades les zones industrials ho veurem quan baixem al detall i contemplem les imatges dibuixades pels propis arquitectes, que ens mostren un ciutat del futur on cohabiten ciutadans i tecnologia, amb un excés tant d’imaginació com de desconeixement de la incidència de la indústria i els seus residus en la salut dels habitants de Barcelona.

La ciutat de Barcelona ha crescut més ràpidament que no pas s'imaginava Rubió. I durant els anys 50, 60 i 70 gairebé sense planificació. Però la Barcelona futura que preveia, la Barcelona de "l'arquitectura màquina" que s'emmirallava en la tecnologia i que ens obligava a conviure entre fàbriques, fums i soroll només s'ha acomplert en part. Les fàbriques han desaparegut i ara els polígons industrials decoren el paisatge de les poblacions del cinturó, però els carrers de l'Eixample i les gran avingudes converteixen Barcelona en una ciutat travessada de carreteres, però sense aeroplans ni zepelins (vegeu l'apunt El futur imaginat: Barcelona 1929).

Un pont sobre el riu Llobregat, sustentat per columnes

que havien de funcionar com a habitatges

Vista aèria del pont sobre el Llobregat, continuació de la Gran Via

Barri jardí dissenyat per Rubió i Tudurí

Una barriada industrial que aplega fàbriques i habitatges

Estació aèria que substitueix l'aeroport tradicional

Font: Dietario 1931 Almacenes Jorba

© Bereshit / Enric H. March

Els fantasmes de la plaça Urquinaona

Trafalgar (esquerra) i Jonqueres (dreta) des del mig

de la plaça Urquinaona, l'any 1932. L'edifici del

mig avui es ocupat pel gratacels.

Josep Maria Sagarra (ANC)

La memòria de la plaça

La plaça Urquinaona, nascuda de l’enderroc de la muralla i de la posterior obertura de la Via Laietana, igual que va passar amb la plaça de Catalunya, no va ser prevista per Cerdà. Popularment rebia el nom de plaça Nova de Jonqueres per la proximitat del monestir de Jonqueres, situat entre els actuals carrer de Jonqueres i Bilbao (nom que va rebre el primer tram obert de la Via Laietana, que temps abans havia estat la riera de Sant Joan) fins al 1871, any en què fou traslladat on hi ha l’església de la Concepció del carrer Aragó.

Plaça Urquinaona, Jonqueres amb Ronda de Sant Pere, cap el 1930

Foto: Ferran (AFB)

La plaça Urquinaona pateix el mateix problema que d’altres zones similars de Barcelona, com per exemple la plaça Lesseps: no són més que l’espai resultant de l’encreuament de carrers excessivament transitats, que fan d’ell un lloc poc “habitable” que no convida el vianant a buscar-hi repòs.

Però en el cas d’Urquinaona no ha estat sempre ben bé així: si tinguéssim memòria encara hi veuríem els espectres que, dia rere dia, l’habitaven desconsoladament des d’acabada la Guerra fins als anys 70, com veurem després. Ara ens la mirem i no hi trobem res que ens hi porti expressament, a banda del metro.

Sucursal de Correus, el 1930, a l'edifici que un any més tard

es convertirà en cinema Urquinaona

Gabriel Casas i Galobardes (ANC)

Hi va haver un temps en què Barcelona era plena de teatres i cinemes. A la plaça Urquinaona només hi queda el Teatre Borràs (cantonada amb Jonqueres), que al llarg de la seva història ha anat intercanviant la funció de teatre amb la de cinema, de la mateixa manera que ha canviat el seu nom. Va néixer com a cinema: Urquinaona (1931 i 1939), Francesc Ferrer (1937) i Borràs (1943); i és exclusivament teatre des de 1995.

A la mateixa vorera del Borràs hi ha encara l'Escuela Politécnica Urquinaona i al costat hi va haver la ferreteria Los Dos Leones a la façana de la qual hi lluïen el caps de llautó dels lleons que donaven nom a l'establiment. El 18 de juny de 1917, en plena crisi del pistolerisme, va ser assassinat l'encarregat.

Plaça Urquinaona (1928)

Davant del Borràs, en el número 5, al costat de la Torre Urquinaona (obra dels anys 1968-1970, projectada per Antoni Bonet Castellana) i on ara hi ha un pub irlandès, hi va haver el cinema Maryland (9 de novembre de 1934-2004), que es va dir Plaza (1940) quan es castellanitzaren els noms després de la Guerra Civil, i que va recuperar l’antic nom l’any 1946. Al llarg de la seva història va ser cinema d’estrena, de reestrena, sala S i va morir com a sala X. Al costat hi havia un bar que era punt de trobada dels conductors d'autobusos i on podies menjars uns entrepans extraordinaris.

El cinema Maryland

Al costat del cinema, en el número 4, l'any 1910 s'hi van instal·lar els Almacenes Reintegrativos de Barcelona, que oferien un peculiar sistema de compra que atrapava els clients en una espiral de compra-venda vitalícia i que va ser considerat un engany, raó per la qual el negoci va tenir una vida efímera.  Més tard, s'hi va instal·lar Alfombras Presas, que també tenien botiga a Cucurulla, 9 (segur que a algú encara li sona la falca publicitària de la ràdio!).

El gratacels de Luis Soto, cap a 1960

Català-Roca (COAC)

Com a sala X també va tancar el cinema Atlanta (1945-1987), situat en el que va ser el primer gratacels de Barcelona, l’edifici racionalista (1936-1944) que fa cantonada entre Trafalgar i Jonqueres, obra de l’arquitecte Luis Gutiérrez Soto. La sala de l’Atlanta, decorada per Modest Castañé i amb l’aureola de futurista, era tan magnífica com impossible: la col·locació de les butaques en angle de 120º respecte la pantalla (i la situació “estratègica” de les columnes) impedia la bona visibilitat des dels laterals de la platea. En aquestes condicions vam poder veure, l’any 1975, La caduta degli dei (1969), la pel·lícula on Visconti ens mostrava la decadència de la família Essenbeck, metàfora de la misèria moral de l’Alemanya nazi, a nosaltres que sabíem què era la misèria. I també vam veure Teorema, de Pasolini, o Roma, de Fellini, amb l'ànsia dels assedegats.

Al costat, també amb el nom d’Atlanta, i va haver un magnífic saló de te amb ball, que era amenitzat tarda i nit per l’orquestra de Carlos Pujalte.

 Platea del cinema Atlanta

En el número 6, a la cantonada entre Trafalgar i la Ronda, a continuació de l'administració de loteria i la farmàcia, es conserven dos cafès. El Rhin, que recorda que Barcelona ha estat sempre una ciutat wagneriana, i que de la seva antiga decoració conserva tres frescos de gust romàntic i les fustes tenen l'aire curvilini del modernisme. Anteriorment al bar hi havia hagut un enllustrador de sabates. A l'entresòl hi havia la llibreria Bayer, instal·lada des de la dècada de 1940, i que després va obrir una papereria al local de sota. Va tancar el 2010.

[A principis de 2015, el Rhin va canviar de propietaris i amb el nom han desaparegut, també, els frescos de les parets.]

Al costat, més cap a la Ronda, hi ha la cafeteria Hockey, un dels darrer locals que va conservar la marquesina a la façana abans que l'Ajuntament les fes eliminar. El nom recorda aquella Barcelona burgesa d'sportmen que freqüentaven els picaderos (els de tota mena), el tennis i d'altres esports selectes com el hockey. És un bar petit, molt petit; amb una clientela obrera i molt "masculina", dels pocs bars que obren de matinada quan tot encara és fosc. Abans podies comprar el pa, el diari i fer un cafè abans de les 6 del matí. Però es perden els bons costums.

[El Hockey va ser traspassat el 2017 i, reformat, avui és un bar sense cap característica especial si exceptuem que continua sent molt petit]

Es conserva algun dels primers edificis, com la Casa Isabel Manegat (1869), en el número 3 (només parcialment), però la majoria han desaparegut. El del marquès de Ciutadilla, que feia cantonada amb la ronda de Sant Pere, hi va tenir, a finals del XIX, una primitiva centraleta de telefonia que subministrava línia a la burgesia de l’Eixample. En aquest mateix indret hi havia Deportes Martín, un ex jugador del Barça. De botigues d'esport, abans n'hi havia ben poques perquè fer esport no era una moda, sinó una dedicació molt especialitzada i, deixant de banda el futbol, molt burgesa. I en el que feia cantonada amb Pau Claris costat Llobregat hi va haver la primera delegació de la IBM, on molts barcelonins van anar a fer els primers curset d'informàtica.

La plaça d'Urquinaona l'any 1890, amb la Casa del

Marquès de Sentmenat al mig i els camps per

on passava la Riera d'en Mallà, darrere

La desaparició més llastimosa va ser la de la Casa del Marquès de Sentmenat, una construcció elegant situada entre la Ronda de Sant Pere i el carrer d'Ausiàs March, edificat l'any 1882, amb teulada en pendent i un petit torreó acabat en punxa a la cantonada amb Ausiàs March. En els baixos hi va haver la pastisseria Reñé, i tot plegat va desaparèixer quan va ser enderrocat l'any 1974.

Botiga de joguines Mestre (o Martí), del número 1

de la plaça d'Urquinaona

Foto: Toni Olivé

Han desaparegut algunes botigues emblemàtiques. La de Joguines Mestre (o Martí), en el número 1, a tocar de Pau Claris, ha tancat aquest any [2012], amb els seus aparadors i prestatges de color verd, on compràvem els Mini Cars d’Anguplas; els cotxes, els tanc i els avions d’Eko; la fireta per a les cuines de joguina... Es manté, això sí, la castanyera de la cantonada amb Pau Claris, que abans havia estat al mig de la plaça. No hi és tampoc el fotògraf Niepce de la cantonada amb Fontanella, al costat de la botiga de barrets Mil, amb aquells aparadors plens d’orles universitàries i retrats, que envellien amb el pas del temps, i que van acabar a les escombraries.

A dalt, l'amo de la castanyera del xamfrà amb Pau Claris,

en una portada de la revista Destino

A baix, la castanyera quan era a la plaça, el 1935

Foto: Péres de Rozas (AFB)

Davant, on ara hi ha el Pans & Company, hi va haver, al costat d'una botiga de queviures modernista que feia cantonada amb la ronda, una pastisseria on es feien, ens recorda una lectora, uns dels millor croissants de Barcelona, fets amb llard, greix que ara ja no fa servir ningú però que quan era petit formava part de la dieta de molta gent. Recordeu el pa amb llard i sucre?

El Niepce poc abans de desaparèixer

Durant la Guerra Civil la plaça i la parada de metro van dur el nom de Ferrer i Guàrdia, i el Casal del Mestre, situat en el número 4, va ser la seu de l’Ajut Infantil de Reraguarda. Durant la postguerra els locals van ser ocupats per la Falange.

Però un dels element que caracteritzava la plaça era l’edicle que feia d’entrada a l’estació del Gran Metro quan es desdoblava per anar a Correus (actual línia 4); una glorieta de vidre i ferro, que als anys 20 i 30 va tenir una visera modernista d’estil parisenc, que no va sobreviure a la Guerra. La resta de l’edifici, tota una referència arquitectònica i visual, va ser enderrocat l’any 1972. Malgrat tot, el nucli de les escales que baixaven cap a l’estació sobreviu a les oficines del vestíbul.

Tot i que queda fora de la plaça, l'entrada al Metro Transversal de Ronda de Sant Pere amb Bruc és l'unica que conserva la decoració d'estil modernista original. Els arcs i forjats que adornaven les boques del Gran Metro i del Metro Transversal es van deixar deteriorar amb el pas del temps i només el d'Urquinaona va sobreviure gràcies a la intervenció del germà de l'escriptor Josep Maria Espinàs, que a la dècada de 1980 treballava a TMB.

La boca de metro d'Urquinaona, amb

la decoració modernista original

Foto: Alex Brown

 Edicle del Gran Metro, cap 1950

Plasencia (IEFC)

 Edicle del Gran Metro (1960)

TMB

A l’altra extrem de la plaça, al costat de mar de la Ronda, hi havia sota terra uns banys públics dependents de la Uniat Operativa d’Aigües Potables de l’Ajuntament de Barcelona, que substituïen les antigues vespasianes. Eren gratuïts i disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, una perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Al marge del negoci, l’indret, com en d’altres de similars escampats per Barcelona, era lloc de trobades sexuals, furtives i esporàdiques. Es van construir entre 1918 i 1920 i va tancar el 1999 amb l’excusa que s’havia convertit en un lloc sovintejat per gent marginal i drogoaddictes. L’accés va ser tapat, però els locals han estat soterrats fins el mes de març d’aquest 2012, en què l’Ajuntament els ha enderrocat i ha farcit el buit. La darrera encarregada va ser la Carme que, com se sol dir, hi va néixer: els seus pares en van ser els primers encarregats.

Els urinaris de la plaça Urquinaona l'any 1921

Els espectres de la plaça Urquinaona

La plaça ens ha quedat buida. Però al principi d’aquest apunt, que s’ha allargat més que no pas volia, parlava dels espectres que la rondaven. Durant la postguerra, els voltants del banys públics d’Urquinaona es van convertir en el punt de trobada de peons, manobres i jornalers que esperaven l’arribada de capatassos de la construcció que triaven cada dia qui treballava i qui no i se’ls emportaven a l’obra en camions.

L’any 1968, en ple Franquisme, Antoni Lucchetti i Agustí Corominas, de manera amateur i pràcticament clandestina, van rodar un curt de 12’ de durada, No se admite personal, que reflecteix 24 hores de la vida d'un aturat a la Barcelona de l'època, utilitzant fins i tot una càmera oculta per rodar en aquest mercat de treballadors que funcionava com un mercat d’esclaus. El curt va acompanyat de la cançó original que Ovidi Montllor va compondre expressament per al documental.

L’existència d’aquesta situació i la permissivitat política permetia als contractadors mantenir un mercat de treball sota un salaris ínfims, fruit de la lluita per la pròpia subsistència entre els propis jornalers per aconseguir una feina precària i temporal, com ens expliquen les veus en off dels protagonistes. Immigrants tots ells, vinguts d’altres llocs d’Espanya empesos per la necessitat, per sobreviure, ens expliquen quina és la visió que tenen de la situació i ens transmeten l’angoixa d’haver de tornar a les barraques on viuen sense diners i sense menjar.

D’aquells jornalers n’ha quedat l’espectre. Creiem que havíem superat aquella situació. Ens havíem adormit, i ara els espectres desperten un altre cop. A la plaça Urquinaona potser no. El mercat d’esclaus tampoc és aquell espectacle d’ombres. Però la pressió que s’exerceix sobre els treballadors és la mateixa: si es vol mantenir el lloc de treball s’ha d’estar disposat a renunciar a un salari just mentre el capital fa els seus ajustos amb l’esforç de l’obrer. És un escenari diferent, però els personatges i els protagonistes són els mateixos. La història es repeteix, però sembla que no aprenem.

Epíleg

En els bancs de la banda de muntanya de la plaça, on abans hi esperaven els jornalers, hi fan vida habitualment un grup de polonesos migrants, que passen la nit xerrant mentre buiden cartrons de vi fins que la son els venç i la primera llum del dia els sorprèn anestesiats, immunes al tràfec ciutadà.

A poques passes, els joves que sovintegen una discoteca veïna (l'antiga Camelot) intercanvien envasos de dos litres de refresc i ampolles d’alcohol per no haver de consumir dins del local, i utilitzen els parterres de gespa com a urinari públic improvisat, espai que també comparteixen amb la resta de la ciutadania incontinent.

La font del Nen dels Càntirs, l'any 1913, girada

180º respecte la posició actual

Al mig, Font del noi dels càntirs (1912), obra de Josep Campeny i Santamaria, fa les funcions de bany i dóna un aire domèstic a l’espai. A ambdós costats, arran de terra, hi ha dos petits parterres que semblen abandonats i sense plantes; però cada primavera, com un miracle, hi reneixen lliris d'aigua dels bulbs que s'hi amaguen soterrats. Temps enrere, la paradeta d'una florista li feia companyia.